Fent vida al voltant del foc

L’ésser humà és l’únic animal capaç de fer foc. Això li ha procurat el domini sobre la Terra.

ANTOINE RIVAROL, escriptor i periodista francès (1753-1801)

Estan esgotats i afamats. La jornada de cacera ha estat especialment dura, sobretot per a un d’ells, que ha patit massa cops i té dificultats per caminar. La ferida és dolorosa, però el patiment es dilueix quan recorda que els seus companys han aconseguit l’objectiu. Tindran aliment per a uns quants dies. Dos cérvols i un mamut bé valen un sacrifici. És massa fosc i fa fred. Avui s’han allunyat més de l’habitual i el camí de tornada es fa feixuc. El grup ha d’anar més lent per no deixar enrere el ferit. El botí de caça pesa excessivament.

Per un moment pensen que els ha fallat el seu afinat sentit de l’orientació i que s’han perdut. Falsa alarma. El líder de l’escamot ja divisa el campament on els espera la resta. Ha vist el fogar encès; ja són molt a prop. Si guarden silenci, poden sentir la remor de l’aigua del riu que passa a tocar del seu refugi.

Les dones i els menuts els deuen esperar impacients al voltant del foc. A punt per sopar. Seran prop d’una vintena i avui faran festa grossa. D’ençà que van arribar a l’Abric Romaní ^[39], tot just fa un any, que s’han organitzat dins el grup per optimitzar el temps i els recursos de què disposen. Cada membre té una funció clau. No hi ha papers secundaris sinó complementaris. Mentre sortien de cacera amb els primers rajos de sol, les dones s’han endinsat al bosc per fer la recol·lecció de vegetals, fruits i bolets, molt abundants en aquesta vall de l’Anoia. Un altre equip d’homes s’ha dedicat a acabar les eines que fa setmanes que necessitaven. El procés ha estat llarg. Primer han tallat les pedres amb les quals s’elaboren els objectes de fusta que permeten esquarterar els animals i treballar-ne les pells. Dues dones han fet guàrdia a la cova durant tota la jornada per vetllar un dels infants, que fa dies que no es veu amb cor d’alçar-se.

S’ha fet tard i és fosc, però el grup de caça està tranquil. Sap que el foc que han encès al campament protegirà els seus companys de possibles atacs dels predadors que ronden la zona. No s’aventuraran a apropar-s’hi; el foc és un element massa desconegut per arriscar-se. És una nit ben freda d’un hivern de fa 53.000 anys. Tot i això, al campament prefereixen suportar la fresca de l’aire lliure que no pas la humitat penetrant de la cova. La sensació de fred s’apaivaga de seguida al voltant de la foguera, en companyia i amb un bon àpat cuit.

Se’ls fa difícil imaginar com seria la seva vida sense el foc. Com s’ho devien fer els seus avantpassats per combatre el fred, protegir-se dels animals que assetjaven els seus campaments, construir eines o coure carns i vegetals? Per fortuna, aquest grup instal·lat en terres catalanes sempre ha viscut en companyia del foc i li ha sabut treure el màxim profit.

La domesticació del foc va ser un fet capital en l’evolució de l’home. Va permetre una millora substancial de les condicions de vida dels nostres ancestres. I, probablement, aquesta habilitat va dur associades modificacions anatòmiques, psicològiques i comportamentals de primer ordre.

No és possible establir una cronologia precisa per als orígens del foc, o més ben dit, per al període en què els homínids són conscients de la seva existència i en quin context es fa el salt a la seva domesticació com a recurs natural. De fet, es tracta d’un element de la naturalesa i no pas un invent. Els arqueòlegs adopten dues hipòtesis ben diferenciades respecte d’aquest punt. Alguns consideren que l’ús del foc constitueix un tret primitiu de la humanitat que va aparèixer relativament aviat, coincidint pràcticament amb l’aparició del gènere Homo o fins i tot abans. Altres, la majoria, sostenen que la domesticació del foc constitueix una fita tardana, amb cronologies que se situen en moments del Plistocè mitjà, entre els 500.000 i els 200.000 anys d’antiguitat, quan l’Homo heidelbergensis n’hauria capturat les propietats i li hauria donat utilitats com un element innovador en la seva comunitat.

Pel que fa a les proves arqueològiques, l’escassa documentació sobre l’ús del foc abans del Plistocè mitjà i la dubtosa cronologia d’alguns nivells antics en què s’ha assenyalat la seva presència fan que en molts casos s’hagin interpretat com el resultat d’incendis naturals. L’evidència més antiga d’utilització que s’ha documentat es troba en el jaciment de Chesowanja (Kenya) i es remunta a 1,4 milions d’anys enrere. Els primers indicis de la seva presència, però, a cendres i fragments d’ossos cremats apareixen en jaciments ben posteriors, d’uns 380.000 o 450.000 anys. És el cas de la cova de Zhoukoudian, a la Xina; Terra Amata, a França; Vértesszöllös, a Hongria; la Cotte de Saint Brelade, a l’Illa de Jersey, o del jaciment alemany de Bilzingsleben.

Alguns investigadors van més enrere en el temps i apunten que l’ésser humà ja era capaç de transportar i domesticar el foc molts segles abans. Així ho va assegurar el 2004 l’equip d’arqueòlegs de la Universitat de Jerusalem encarregat de les excavacions en el jaciment de Gesher Benot Yaaqov, al nord d’Israel. Afirmaven tenir proves de la presència de foc controlat fa almenys 790.000 anys. La hipòtesi es fonamentava en l’anàlisi de desenes de milers de llavors, trossos de fusta i pedres, rere els quals hi cercaven qualsevol material que presentés indicis inequívocs d’haver estat cremat pels nostres avantpassats. I van tenir sort: l’estudi va posar de manifest que només un petit percentatge de mostres, el 2 %, presentava signes de combustió. La dada era rellevant perquè, si l’origen d’aquesta combustió fos un foc natural i no induït per l’home, el percentatge de pedres i fusta cremades hauria estat molt superior. D’altra banda, les escasses pedres carbonitzades apareixien discretament agrupades, fet que indicaria que probablement van ser emprades per construir fogars que proporcionaven calor, llum i l’energia necessària per cuinar aliments. Els arqueòlegs israelians van trobar restes de llars de foc en diversos estrats del jaciment. Al seu entendre, aquesta era la prova que l’ús del foc no va ser esporàdic i que els homínids no es van veure obligats a capturar el foc d’algun fenomen natural sinó que l’havien provocat a voluntat. Aquests fogars haurien estat obra de l’Homo ergaster i l’Homo erectus, i potser també de l’Homo sapiens arcaic.

Els investigadors podrien estar errats en les seves tesis. Aquests i altres focs que s’han trobat en diversos jaciments potser s’haurien produït a l’exterior i de forma natural, i les cendres haurien entrat després al jaciment, barrejades amb el fang. Fins i tot es podrien haver cremat els matolls que solen envair les boques de les coves. Tampoc no seria extraordinari que les restes provinguessin d’un incendi provocat per un llamp. Per aquest motiu, la simple presència de carbó en un jaciment no demostra que els humans de l’època dominessin la tecnologia del foc. Per arribar a aquesta conclusió cal trobar proves que demostrin la seva integració al grup.