Enterraments complexos
A partir de les dades que ofereixen els principals jaciments es pot extreure un patró comú en les formes d’enterraments neandertals. Es duen a terme a prop de l’hàbitat del difunt i consisteixen a dipositar-lo en una fossa, en ocasions tancada per una llosa o per un túmul, o simplement deixant-lo sobre un sediment circumdant. Els cossos, col·locats en posició fetal, sovint apareixen tintats d’ocre o sobre un fons d’aquest color. En alguns casos, a la vora dels cadàvers, s’hi han trobat alguns objectes a mode d’aixovar funerari com ara restes de menjar, útils lítics o animals.
L’acompanyament d’eines de sílex ha estat interpretat en alguns jaciments com el símbol d’una creença en la immortalitat, on aquests objectes i la fauna són possibles representacions d’una bona caça i una garantia de vitalitat. En altres ocasions s’ha atribuït la seva presència com un mecanisme d’identificació de l’estatus social del difunt dins la tribu. Alguns autors defensen que, per tal que les tombes siguin veritablement simbòliques i rituals d’una religió o creença en una altra vida, els objectes trobats han d’exhibir alguns caràcters especials a banda dels que es poden trobar en qualsevol altre racó del jaciment, tal com passa en les sepultures del paleolític superior. Pel que fa a la presència habitual d’ocre en les sepultures, els partidaris d’aquesta teoria n’expliquen l’ús com a desinfectant o com a conservador del col·lagen per preservar els cadàvers de la descomposició, però en cap cas no configuraria un element d’aixovar funerari.
Pel que fa a la presència d’animals en els enterraments, s’ha interpretat com un lligam entre mort i fecunditat. La terra és l’encarnació d’una deessa mare, origen de tota creació i de la riquesa que se’n desprèn. Dipositar trossos i carcasses d’animals en les sepultures és una pràctica consolidada en societats posteriors a la neandertal. En alguns casos, aquest aliment servia al difunt per alimentar-se durant el viatge que el conduiria al més enllà, a una altra vida. Per a altres pobles, l’animal al qual pertanyia aquell tros de carn havia d’intercedir en favor del difunt davant les divinitats o els esperits en l’altre món. En el cas dels neandertals, no és possible asseverar si els animals que es van trobar a les sepultures havien estat sacrificats amb aquesta finalitat. En el bàndol contrari a la capacitat simbòlica dels neandertals envers la mort, s’argumenta que els ossos d’animals podrien correspondre a deixalles generades pels humans durant l’ocupació de la cova i no pas a ofrenes funeràries.
D’altra banda, diverses troballes en jaciments suggereixen que el foc va tenir un paper important en els rituals funeraris. Per exemple, a Shanidar, on l’esquelet d’un baró adult de més de quaranta anys estava enterrat sobre un sòl que presentava gran riquesa de restes de carbó de fusta. L’individu es trobava en posició encongida amb les cames doblegades sota del cos i les mans sobre els genolls, i presentava una perforació en la part posterior esquerra del crani. Sembla que, a tocar de la seva cara, envoltada de pedres, s’havia encès un foc i s’hi havia dipositat una mandíbula, probablement d’una daina. Alguns investigadors defensen que la presència de fogars propers a esquelets no és suficient per provar-ne el simbolisme ritual. Al seu parer, la localització podria ser fortuïta, perquè senzillament s’haguessin dipositat els cadàvers sobre un fogar construït abans.
En qualsevol cas, si acceptem que el foc va tenir un valor simbòlic en els enterraments neandertals, què volia dir exactament? L’home de Neandertal creia en la seva acció purificant? O la seva motivació cal buscar-la en l’ambivalència de la relació entre el foc i l’home? El foc, que escalfa i il·lumina, és símbol de vida. Però també crema i destrueix; per tant, també és símbol de mort. En un campament el fogar esdevé l’element central que articula la vida social d’un grup humà, al voltant del qual es narren històries i mites que revelen la consciència humana.