L’origen de les humanitats
De tots els animals de la creació, l’home és l’únic que beu sense tenir set, menja sense tenir gana i parla sense tenir res a dir.
JOHN STEINBECK, escriptor nord-americà (1902-1968)
«Som descendents d’una petita elit d’avantpassats exitosos […]. El nostre ADN és una descripció codificada dels mons en què van sobreviure els nostres avantpassats. Som arxius errants del Pliocè africà, fins i tot dels mars devònics[60], dipositaris errants de la saviesa dels dies passats». El conegut sociobiòleg evolutiu Richard Dawkins[61] dibuixa així el desenllaç final d’una història que per als humans va començar fa uns sis milions d’anys, quan es va produir la separació dels llinatges amb els ximpanzés. El procés d’hominització i d’humanització que va presenciar la Terra es va articular entorn a cinc factors clau: el bipedisme, la fabricació d’eines, el domini del foc, l’autoconsciència i el coneixement abstracte. El final del conte és ben conegut: només l’Homo sapiens ha sobreviscut i regna en solitari una Terra que va arribar a acollir simultàniament fins a quatre espècies humanes. Però quin va ser l’autèntic fil argumental de la nostra història com a homes moderns?
La primera versió del conte ens transporta a l’Àfrica de fa dos milions d’anys, quan l’Homo ergaster —part de la comunitat científica el considera una variant de l’Homo erectus— surt d’aquest continent per expandir-se en direcció a Euràsia. Gairebé 1,8 milions d’anys després, fa entre 200.000 i 100.000 anys, una nova onada d’immigrants molt evolucionats abandonen el bressol africà per emprendre una nova i definitiva conquesta del món. A diferència dels primers aventurers que van abandonar el continent, posseeixen una tecnologia potent i una estructura social consolidada. Ben aviat reemplacen al seu pas i sense intercanvi genètic la resta d’homínids que poblen el planeta. En aquest primer conte, escrit pels defensors de la teoria Out of Africa o monocentrista, tots nosaltres, sigui quin sigui el nostre color de pell i el nostre lloc de naixement, procedim d’aquest Homo sapiens africà.
Hi ha un segon possible argument de la història. Si bé la primera escena també transcorre a l’Àfrica de fa prop de dos milions d’anys, hi apareixen múltiples personatges que emanen del protagonista Homo erectus africà (ergaster). Segons els defensors de la teoria multiregionalista o policentrista, aquesta població s’expandeix i es desenvolupa de forma independent pertot el món, produint-se fins a quatre èxodes que donen lloc a evolucions locals de poblacions. Així, els Homo erectus instal·lats a l’Àsia són els ancestres dels homes moderns actuals, els Homo erectus que van emigrar a Indonèsia van evolucionar fins als actuals ciutadans australians, els erectus africans són l’origen dels africans moderns i, finalment, els Homo erectus europeus van conduir a l’home de Neandertal, que a la vegada és l’ancestre directe dels homes europeus. Així, cap espècie no ha escombrat l’altra, sinó que entre totes aquestes poblacions s’ha produït un intercanvi de gens i de cultura.