XV. EPÍLEG
Ma mare sempre apareix, a les poques fotos que se n’han conservat, al costat meu i de mon iaio, com si no hagués tingut una vida prèvia a aquesta d’amargors i renúncies que va significar la meva arribada al món. No hi hauria pensat més sense la insistència de mossèn Patrici o sense la revista de l’estiu de 1966 que havia prestat a Daniel, el Tigre, el qual en tornar-me-la em va advertir de l’existència d’una pàgina retallada.
Ma mare guardava aquelles poques fotos en una capsa de llauna de galetes. Quan vaig tancar la casa del poble i vaig traslladar a la de la cala les poques coses que hi quedaven, recordo haver traginat també la capseta de llauna sense gosar obrir-la. I així s’ha quedat durant anys, callada en el silenci de la casa, fins que ara, empès pel coratge d’Ariadna, que sembla que no s’atura davant de res, m’he decidit a destapar-la i he comprovat que, a més d’aquelles fotos amb mi i amb mon iaio, ma mare en conservava algunes altres. Molt poques, molt reveladores.
Aquestes altres fotos que jo no havia vist mai abans són totes retalls de diaris o revistes, i totes recullen un moment del dia 21 de juny de 1966, el dia que el general Franco va visitar la comarca abans d’embarcar en el iot Azor, fondejat al port de Sant Carles de la Ràpita, per posar rumb a Barcelona. Igual que a la que faltava al butlletí municipal —advertida per Daniel—, a les altres fotos ma mare apareix davant de casa, entre la gentada que saluda el seguici de l’estarrufat general, format per diverses autoritats entre les quals destaca l’imprescindible diputat provincial tortosí Juan Coll, i sorprenentment pel seu fill, que no em constava que hagués tingut cap càrrec, però que acompanya visiblement complagut la comitiva.
José Antonio Coll és l’home a qui ma mare, des de la vorera, saluda a totes les fotos. El reconec malgrat que no l’he vist mai en persona, perquè s’assembla molt al seu fill Armand Coll tal com és ara, la calba poblada per un sol floc supervivent.
Només faltava un mes perquè, d’acord amb el que sempre em van explicar, ma mare ballés una nit a la platja amb un francès o amb un belga —tan ambigu havia estat sempre el relat, tan abruptament dissuasori—, i dos mesos perquè es desmaiés a la vinateria. Deu mesos perquè jo vingués al món. Una mica més de dotze anys perquè a la porta deserta d’un col·legi em vingués a rescatar de la soledat Armand Coll, fraternal. En devia estar al corrent, ell, en aquell moment? Ho ha arribat a saber mai? Ho vull saber jo?
Si la història han de ser les ordres que algú et dicta des d’un punt o un altre del passat no em convé. M’atreu si constitueix una passió que m’agita i em projecta, si em nodreix i em tensa. Si em crea. Si em creo. Si no, representaria el mer acatament de la tragèdia.
Per això bandejo els Coll i avanço a l’encontre d’Andrea Roselli. Per això he dedicat algun temps a examinar els primers apunts de l’arxiu de la parròquia de Sant Carles de la Ràpita, que malgrat que va sobreviure miraculosament a l’incendi de 1936, no data de la dècada dels vuitanta del segle XVIII —com caldria perquè hagués pogut registrar el casament de Roselli amb Maria i el naixement al qual s’al·ludeix al memorial— sinó de la dels noranta.
I vet aquí mon pare, ocult sota un nom i un ofici adaptats a la nova vida: el dia de Pasqua de 1791 bategen un xiquet nascut dos dies abans, tercer fill de Maria Pipop i d’Andreu Rossell, mestre d’obres. Els meus en la nit, i en el camí de la llum.