XI. LES PRESONS IMAGINÀRIES

M’emboteixo pels carrers baixos del poble, aquells que fa més de dos segles van envair les deveses i els rogles que quedaven entre el port o la platja i la Ciutat Reial, urbanitzada en una elevació del terreny marcada pel lleu estimball del roquer costaner. A diferència de les grans places i les avingudes, de la quadrícula urbanística de la Ciutat Reial, el barri dels pescadors està fet de carrerets i carrerons, les cases baixes i encara ara modestes que un dia devien ser ben just barraques, escarbades entre el terreny que els arquitectes reials desdenyaven i el platjar, del qual la mar s’anava allunyant a causa del creixement de sorres deltaiques. És la nit de les generacions, potser la nit dels meus: hi ha una foguera i se sent la remor de la mar, una dona gemega mentre dóna a llum amb la porta de casa oberta, un obrer reial s’interna gallet pel barri dels pescadors, a la platja bruta espetega una vela blanca, i a prop les obres del canal avancen, corren els rumors de la construcció d’un gran port.

Però passo pàgina, perquè això va ser o no va ser al segle XVIII i jo avanço pels carrers del XXI: als portals hi ha xiquets asseguts en un brancal jugant amb la gameboy i de tant en tant sona la música d’un anunci televisiu, una gavina xiscla molt lluny. O potser és que reculo tants segles perquè no em veig amb forces d’entrar a la casa vella dels Jonàs, a la porta de la qual hi ha asseguda en una cadira de bova la vella Valeriana, l’única dona vestida de negre que he vist en tot el barri.

Em mira greu i després suavitza les faccions per iniciar un somriure que no qualla. En abraçar-la per donar-li el condol, trenca el silenci que ha mantingut fins ara i comença a explicar-me una història que de seguida estronca per iniciar-ne una altra, i una altra, i encara una més. Tot es barreja al seu cap com si el passat i el present no comptessin, tot el que ha succeït i el que ella s’imagina continua viu i segueix el seu camí, res no s’ha extingit ni ningú no és mort o bé ho som tots: Jonàs i jo correm pel carrer en direcció a l’esplanada on jugarem a futbol, el seu marit tarda massa a tornar de la llotja, sa mare la malda perquè encara no ha anat al mercat, Ariadna… En dir això s’atura, emmudeix, es busca els botons del vestit com si allà hi hagués la solució i només diu, amb una lucidesa que em fa esfereir, com si tornés a ser la Valeriana d’abans:

—Ella és a dalt. Puja.

Pujo. Lentament. A cada pas s’il·luminen els records que he anat enterrant a força d’anys, com si tornés a sentir l’olor de plom que fonien als baixos de la casa, la barreja de sentor de mar i de petroli que feien les cases de pescadors quan jo era menut. Pujo lentament els graons rematats amb mamperlans de fusta gastada, grisenca, l’escala fosca que travessava xiulant de felicitat sense saber que res no dura encara que res no s’extingeixi. Si ens aturéssim a la penombra de les escales que transitem amb freqüència —el ferro fred de la barana, el pom com una pinya blanca— ens podríem veure a nosaltres mateixos anant i venint a través del temps, sucumbint a les nits o abraçant la claror de la plenitud, estimbant-nos o ascendint; ataüllaríem allò que no té remei no només quan els fets ja pesen i són història sinó també abans de perpetrar-los, quan sembla que res no ens hi obliga i som lliures. Per això ningú no s’atura mai al vertigen fosc de les escales.

I en empènyer la porta entreoberta accedeixo al rebedor minúscul, i tot seguit a una saleta que dóna al carrer embotit i que està il·luminada per una pantalla d’ordinador, encesa però solitària, i per un flexo que rega de llum les pàgines d’un llibre obert i les mans i els braços nus de la persona que el llegeix, el rostre de la qual queda més perfilat per la trèmula blavor de la nit que deixa entrar el finestral que per la claror del llum. Del carrer també arriba l’esgarip d’una moto, els xiscles dels infants, la blanor entapissada d’humitat del vespre de setembre.

Qui seu a la butaca amb el llibre obert, ara ja a la falda, i no s’aixecarà per saludar-me és Ariadna. No s’aixecarà. Jo tenia divuit anys i ella disset. No s’aixecarà. Plovia. L’estimava.

Ariadna fingeix que encaixa la meva visita amb tota naturalitat, com si ens veiéssim de tant en tant. Jo, torbat, busco una cadira per seure a prop d’ella, de manera que ens convertim en dues figures encarades i davant del finestral: si algú ens mirés des de fora veuria dos perfils blavosos o potser només dues siluetes. Ariadna porta els cabells recollits al clatell, la proximitat de la llum li ha fet dilatar les pupil·les i ha acrescut l’efecte magnètic dels seus ulls castanys, els pòmuls se li han estilitzat una mica (llavors només tenia disset anys) i sembla com si se li hagués eixamplat la boca, la llargada dels llavis, que lluny de l’aspecte rialler que contagiaven a tota la cara, ara resten closos, enigmàtics, em fan esbalair.

—El teu germà, Jonàs, t’estimava… Potser més del que et penses —dic per trencar el silenci i per evitar les fórmules habituals de condol, però sense deixar de pensar en la nota trasbalsadora que m’ha portat fins aquí.

—I tu com ho saps, el que em penso? —diu Ariadna, demostrant-me que la impassibilitat amb què m’ha rebut no té res d’indiferència, però de seguida sembla que se’n penedeix, com si s’adonés que ha gastat munició abans d’hora—. És un detall que hagis passat a donar el condol a ma mare.

—I a tu, Ariadna.

—Una mica tard, per a mi, no trobes?

Ella disset i jo divuit, la llum malva, la llum carabassa del vespre d’estiu emmirallant-se en l’asfalt mullat del camí, la fortor de la terra que ens envaïa després de la ruixada que havíem presenciat des del sopluig improvisat del porxo d’una caseta de camp emblanquinada, dins la marea de garrofers i d’oliveres. Posseíem el món, abraçàvem l’aire acabat de rentar, la pell tibada i sensible, els ulls esbatanats, el perfum de l’herba.

—I Sofia com està? —diu Ariadna en comprovar que no hi ha escapatòria a la seva pregunta.

—Vinc de veure-la… Jo era de viatge… No sé si tu n’estàs al corrent, però Sofia té problemes greus.

Ariadna es fa la desmenjada amb una habilitat que desarma. Mira per la finestra o s’allisa la faldilla o ajusta la direcció del flexo, mentre jo comprenc que he comès un error en venir a veure-la, per més que fos l’última voluntat de Jonàs. Al diable Jonàs! Però vist d’una altra manera, en el seu silenci, en la seva manca de retrets hi ha una dignitat que trasbalsa, una dignitat que cobra la forma de la intensa bellesa que conserva el seu rostre, i aquesta bellesa em corprèn, no em deixa marxar. És el mateix cos que vaig estimar als divuit anys, com he pogut comprovar en escampar-se el feix de llum pel tors, pel pit, fins a la cintura. Ariadna llueix un suèter de color plàtan que li ressalta la morenor dels braços, de les espatlles, que marca la prominència dels pits menuts i gràvids, plens.

Ens havíem devorat al porxo blanc de calç mentre la cortina d’aigua ens aïllava del món, dutxava la moto. No sé quantes tardes d’estiu jo l’havia anat a buscar a la llotja, d’on ella plegava així que s’acabava la venda del peix. La descobria entre la cridòria de la multitud, entre el tràfec de caixes farcides de muixarres que encara botaven platejades, caixons amb galeres lluents de moviments àvids, entre la desfilada rogenca de les paneres de llagostes, de crancs. La descobria dins l’eufòria de les barques que arriben a port, dins l’eufòria de les barres de gel trossejades, dins l’eufòria de la veu que canta els preus de la subhasta. I partíem amb moto cap a la ribera deserta i curulla de xiscles, cap a la garriga solitària i perfumada, cap a la cala amagada i entufada de llapó. Ella disset, jo divuit.

Mesos abans, un dissabte, havíem caminat fins a la Ciutat Invisible, cada dècada més assolada, cada any més poblada de figueres i palmeres i males herbes. Vam arriar-nos a través de la volta trabucada i vam jugar a fer ecos dins la nau immensa i buida.

Ariadna havia deixat de ser la germana menuda esbojarrada de Jonàs, una mica ruda, de parlar atropellat, i s’havia convertit en Ariadna de llum als ulls, de paraules rotundes i netes, una força natural, un atractiu desinhibit, a qui anava veient una vegada sí una altra també en tornar del col·legi a passar els caps de setmana al poble.

—Si no fos la germana de Jonàs t’hauries fixat abans en mi —va pronunciar burleta dins la penombra de la Ciutat Invisible.

—Qui diu que m’hagi fixat en tu? —vaig contestar rient.

—Jo.

I el braç esvelt em va arrossegar cap a ella, ens vam escrutar un moment de prop, tenia els ulls engrescats i sorpresos com si acabés de perpetrar una malifeta, els llavis li tremolaven en un intent de somriure. Les mans a l’esquena, primer tensa i després alleujada, a la fi la tebior de les llengües.

—Ara, anem, que ja m’esperen a casa!

El mateix límit taxatiu que clouria cada vespre de l’estiu abans que l’acompanyés a l’entrada de la casa on sóc ara, entre l’olor de peix i de petroli i de plom fos, sota la mirada vidriosa, admonitòria, de son pare que feia guàrdia al balcó, assegut a la cadira de bova, quan Jonàs encara no l’havia escorxat de bé a bé.

Ella disset, jo divuit, i la fúria voladora de la moto desbaratant els reflexos malva i carabassa de l’asfalt mullat. Em passava el dia esperant l’hora d’anar-la a buscar a la llotja, anticipant el seu verb desvergonyit, la vivacitat juganera dels ulls, el perfum amarinat de la seva pell… Encara que, ben pensat, res en concret de tot això no deu ser cert i alhora ho és en conjunt, ja que em dedico a recordar-ne aspectes parcials —dels quals potser en aquell moment ni me n’adonava— perquè em resulta massa difícil o dolorós evocar l’estat d’ànim pletòric que dominava cada cosa que feia: en tenia prou de pensar en Ariadna, de veure-la, de sentir-la parlar perquè tot el que jo fes i fos cobrés sentit, embriagat i inconscient i benaurat i feliç.

—Sofia té una obsessió des de fa temps, i aquesta obsessió no era precisament mon germà —fa Ariadna retornant-me al dia d’avui, mentre al carrer un gat deu destrossar una bossa d’escombraries.

—Ah, no? —dic només per soltar fil.

—Però tranquil —Ariadna, que parlava com absent, ara em mira amb un aspecte burleta que avui encara no ha mostrat—, no em refereixo al pintor aquell que viu a la ribera!

—Tarrés —continuo soltant fil.

—Això! I d’altra banda, el que pinta no és gens dolent —ara em sorprenc jo, que miro interessat l’expressió d’Ariadna, gens foteta, de qui sap del que parla—, i ha sabut envoltar-ho de l’element conceptual, com d’instal·lació gegantina, amb això del casalot de l’Encanyissada…

—Però dius que no és aquesta l’obsessió de Sofia —guanyo temps, ja que la descripció Ariadna m’ha deixat atònit; què ha passat al llarg de tots aquests anys?

—No ho és tant com una altra. A l’altra dec la majoria de les visites de Sofia al llarg dels últims mesos.

—No t’entenc.

—I la insistència fora mida des del dia que va morir Jonàs.

—Encara t’entenc menys.

—L’obsessió es diu Tiepolo. Giambattista Tiepolo. —Ariadna ho diu i m’escruta, m’examina, espera un comentari o potser una resposta.

Dins del vespre de setembre la moto encetava el tel carabassa, el tel malva del camí mullat de la garriga, el cos d’Ariadna inclinat damunt del meu, abraçat a mi, fins que en un revolt la màquina es va desequilibrar i les rodes van lliscar, en vaig perdre el control i després d’un parell d’intents d’adreçar la direcció ens vam anar a estavellar contra un marge del voral del camí. L’impacte ja va tenir lloc a una velocitat força baixa, i com que vam sortir impulsats cap a la terra llaurada de sota unes oliveres, vaig tenir la sensació que no n’havíem sortit gaire malparats. Em vaig aixecar pel meu peu i vaig caminar, coixejant una mica per efecte d’unes rascades a la cama dreta, cap a on havia anat a parar Ariadna, alguns metres més enllà. Ella estava estirada, cara amunt, semblava que reia, igual que feia jo, però la rialla se li tornava una ganyota. «No puc moure les cames», va dir. En tenia disset. I per això avui no s’ha aixecat quan he entrat a la sala.

No podia ser. Déu no podia aturar el rellotge en aquella hora. Però era. Per més que vaig córrer a buscar ajuda, per més que em vaig estar al seu costat durant les primeres hores i dies a l’hospital, desitjant i pregant que fos una paràlisi passatgera, per més que els metges no s’atrevissin a dictaminar encara quin podia ser l’abast de la lesió, per més que les setmanes i els mesos següents vam pelegrinar per les clíniques barcelonines de més anomenada. El rellotge s’havia aturat en aquella hora i jo no aconseguiria que es mogués, ningú no aconseguiria que es mogués.

Ariadna va travessar el primer tram de la cursa pendolant entre la cara d’astorament d’un peix que de cop descobreix que el poden treure de l’aigua i un instint de rebel·lia que prenia la forma del desmentiment o de l’aigualiment del problema; era l’Ariadna més genuïna: responent amb sentit de l’humor i a la descarada qualsevol sentiment de pietat que es manifestés al seu voltant. Llavors la vaig estimar amb devoció i amb bogeria, en plenitud, com si a més de ser la meva nòvia fos ma germana, ma filla. Però no vaig poder fer que el rellotge es tornés a posar en moviment, aturat en aquella tarda plujosa de llum malva i de llum carabassa.

Ho penso i em trasbalso. Com pot un cor gronxar-se en la immensitat d’un sentiment que l’engradeix i el transforma fins a l’extrem de convertir-lo en un altre, i després, amb el temps, tornar-se aliè a aquest esdeveniment, mudar de nou fins a oblidar la prova de foc que el va fer com és?

Era l’any que començava a la universitat, a Barcelona, i això em va permetre fer costat a Ariadna en les seves estades frustrants a clíniques i hospitals. La ciutat, però, m’havia començat a mostrar camins que m’allunyarien sense pietat de tot allò que podia significar Ariadna, la qual, amb el pas dels mesos, en les meves visites de dissabte i diumenge a Sant Carles, es mostraria cada cop més recelosa, cada cop més recriminatòria. I la nostra relació es tornava irritant i asfixiant, m’omplia de culpabilitat i d’impotència, de manera que les trobades es van anar espaiant i, sense que hi hagués un trencament concret, declarat, hi devia haver un dia que es va convertir en l’últim, un dia en què ja no vaig tornar a l’escala de la barana freda de ferro i al pom com una pinya blanca. Fins avui.

—On eres de viatge? —diu Ariadna aferrant-se de nou al present.

—A la Toscana. A Arezzo. De fet encara hi sóc… vull dir que hi tornaré així que pugui —dic adonant-me que em poso de peus a la galleda.

—T’hi espera algú?

—Sí, Chloe. És la meva…, bé, una amiga.

—La teva… o una amiga?

—Tant se val, Ariadna, això, a aquestes alçades.

—I s’ha quedat gaire tranquil·la sabent que corries a consolar Sofia?

—Ariadna! No tinc per què suportar aquesta conversa!

—Doncs marxa! Fes el que saps fer: marxar!

—Ariadna, prou! No et sembla que més aviat he fet el contrari, venir a interessar-me per la família del meu amic?

—No em facis riure. M’agradaria saber realment per què has vingut…

Succeeix un fenomen ben curiós, i és que mentre Ariadna pronuncia aquestes paraules insidioses, la seva cara, els seus gestos, el seu posat no es tornen retorçats ni irats ni biliosos com hi correspondria, sinó que la mirada es fa altiva, el to reptador i l’actitud entre engrescada i provocativa. Ariadna sap més.

—Emili, com està el nostre amic Roselli?

—Què? —pregunto com si em cridessin de l’altre món.

—Andrea Roselli —afirma segura i amb el rostre il·luminat Ariadna.

—Roselli… I tu com saps?…

Però en aquell moment s’ha escolat de darrere la porta de l’escala, com si no li hagués calgut obrir-la, la vella Valeriana, que mastega alguna cosa incomprensible i s’atansa al respatller de la butaca d’Ariadna, la qual interromp de mala gana el que semblava una revelació.

—M’hauràs de disculpar, ara ma mare em necessita. Vine demà i en parlarem.

—Haurà de ser a primera hora, me n’he de tornar a Florència —dic acceptant.

Quan surto de casa d’Ariadna la nit s’ha quedat encalmada, callada, buida ja del bullici estival, i passejo sota les xicrandes de l’únic carrer que travessa de dalt a baix el barri vell, la via que devia comunicar la ciutat reial, encimbellada al malecó, amb el port. Enfilo el passeig que m’ha de dur fins a la cala i procuro evitar la temptació de posar ordre a tots els dimonis que m’han assaltat en les últimes hores: Chloe emmurriada a la Toscana, Sofia assetjada pels narcotraficants, Ariadna estirant la mà de Roselli. I Tiepolo.

Tinc el convenciment que només me’n sortiré si dono via lliure a l’instint. No em puc dedicar a fer conjectures, si més no fins que no torni a parlar amb Ariadna, fins que no torni a veure Sofia, fins que no em retrobi amb Chloe. Per això, després d’haver mantingut una conversa telegràfica amb Chloe, confirmant-li que demà torno a Florència i amagant-li els principals maldecaps del dia, sec al porxo de la casa de la platja, prop de la remor compassada i sedosa de les onades nocturnes, per capbussar-me en el memorial de Roselli.

Un cop més es poden comptar amb els dits d’una mà les hores que he dormit, convençut que abans de reprendre aquest matí la conversa amb Sofia i amb Ariadna havia de saber més d’Andrea Roselli, el memorial del qual s’apodera de les meves nits com si constituís la matèria dels meus somnis o dels meus malsons. I en canvi, em trobo si fa no fa en les mateixes condicions d’ahir, mentre em deleixo per saber què n’ha descobert Ariadna.

L’herbei rostit per l’estiu, la grapa blanquinosa del rocam calcari, accentuen l’aspecte d’oasi de la mansió dels Mendizábal, ara de Sofia i prou, que aquest cop no surt a rebre’m. Crido el seu nom, sense obtenir resposta, mentre bambolejo per les terrasses de vista marinera, l’ull fixat en la blavor de la piscina. I a la fi, d’una gran porta de fusta clara que es descorre apareix, en barnús, la figura esvelta i morena de la dona. Els cabells mullats, que es va eixugant amb una tovallola, remarquen la diana dels seus ulls caoba.

—Disculpa. No em vaig poder adormir fins tard —dubta un moment abans de desviar la mirada, tornar-se a esborrifar la cabellera i deixar anar—; va tornar a sonar el telèfon, la veu insistent.

—Em sap greu, Sofia. Ja et vaig dir que comptessis amb mi… —dic, incòmode.

Sofia fa una ganyota i m’indica que torna de seguida. Mentrestant, tinc la temptació d’anar a comprovar si encara hi ha els quadres de Tarrés a la sala de la planta inferior. D’alguna manera el que vull saber és si el pintor ha tingut aquests dies la meva amiga als braços. Hi ha matins de setembre, frescos i secs, que conviden a desempallegar-se de la murga de l’estiu, però avui l’atmosfera continua feixuga, hi ha una llum de ressol que m’inquieta. Sofia m’inquieta.

I al cap d’una estona es descorre l’altra gran porta i la sala queda comunicada amb la terrassa de la piscina com si fossin un únic espai. La nova galerista em fa passar; a taula hi ha l’esmorzar preparat i això em fa témer una durada inconvenient de la conversa.

—Sofia, ets molt amable, però et recordo que a migdia he de tornar a ser a l’aeroport.

—Doncs anem al gra: amb temps podré trobar una solució a l’embolic empresarial que Jonàs ha deixat. Però pel que fa als colombians, no me’n sortiré. No podré pagar el que demanen.

—Ja t’he dit que jo…

—Espera’t. No diguis res. Tu tens poc temps i jo no en tinc gaire. Ara necessito que m’escoltis i que em creguis: tu ets qui té la clau d’aquest assumpte.

La cara de Sofia en dir-me això reprodueix un paisatge que conec; el que em va canviar la manera de veure el món. Una mirada penetrant que combina determinació, complicitat i alguna cosa difícil de descriure que es deu basar en la sofisticació. Quan vaig conèixer Sofia jo era una barreja d’animalet espantat i de monstre que arrossega una culpa, el món com un seguit de pautes que m’indicaven el recte camí: unes em podien euforitzar i unes altres angoixar, em barraven un pas o em mostraven una sendera, però tot s’esdevenia en una successió preestablerta encara que indesxifrable. Amb Sofia em vaig adonar que podia penetrar les lleis del món, elaborar-ne el meu propi mapa i en comptes d’obeir uns signes, fer-los servir a la meva conveniència. Per a mi la ciutat era un plànol sense els noms dels carrers, mentre que Sofia se sabia els secrets de cada plaça i de tots els carrerons.

De la nostra relació no se n’hauria pogut dir enamorament, però s’hi assemblava força. Potser la divertia la meva aparença de mig salvatge que es vol civilitzar, de crèdul que aspira a intel·lectual. Veient ella el món i la gent des d’una posició tan dominant, la meva transformació sota el seu influx li devia resultar d’allò més apassionant. Però aquest joc tenia una data de caducitat: un dia jo em convertiria en un igual per a ella i, en conseqüència, el seu interès per mi esdevindria nul, de la mateixa manera que l’ascendent que ella exercia sobre mi duraria només una temporada, al capdavall de la qual jo havia d’obrir el ulls.

Per això quan Sofia va conèixer Jonàs, en una època que el meu interès s’havia girat cap a l’art i cap a l’observació del comportament dels altres, vaig intuir que ella miraria d’iniciar el mateix joc amb el meu amic. Si bé el pronòstic va ser del tot fallit: tractant-se ell d’un eixelebrat, jo creia que la relació no duraria, però Sofia es va acabar enamorant —sí, ella, l’escèptica de tots els rituals— del bon salvatge sense remei que era Jonàs. Com que el bèstia d’ell no canviaria mai, l’atracció que exercia sobre ella mai no desapareixeria.

No puc dir que l’èxit de la parella em deixés del tot indiferent, però ja havia après a mirar a una altra banda. Primer, davant les amenaces del refinat Jonàs, vaig deixar abruptament de relacionar-me amb ells, i només amb el temps el tracte evolucionaria cap a uns mínims de cortesia.

Tot ha tornat en un segon, davant la mirada confiada, decidida, turbulenta de Sofia. La que va fer que jo deixés d’arrossegar el pes d’haver abandonat Ariadna. Els ulls d’ella, de l’Ariadna de disset anys, innocents de tan desinhibits, gairebé infantils, d’una sensualitat sense entrebancs, m’havien promès abans un món feliç que es va escapçar una tarda de llum carabassa i malva.

—Sofia, tant de bo, quina clau?

—El tiepolo.

—Tornem-hi. No sé de què em parles!

—Tu potser no ho saps, però Ariadna sí. I a mi no m’ho voldrà dir mai. Ho entens?

Em quedo mut mirant-la. Sofia ha perdut els estreps. Com si el món li hagués tremolat sota els peus. L’expressió plena d’odi dirigida a sa cunyada.

—Si t’expliques millor… —faig per guanyar temps.

—Ella sap on és el tiepolo. I no m’ho vol dir!

Si Sofia hagués pronunciat aquesta frase abans d’ahir jo hauria esclafit a riure, ja que Ariadna, a l’època de la nostra relació febril i closa, es dedicava a ajudar a vendre peix a la llotja; però ahir mateix va ser ella qui em va preguntar per Roselli. I Sofia bull de nerviosisme.

—Però, Sofia, no ens tornem bojos, de què punyetes m’estàs parlant?

—Sé que existeix! Hi ha un tiepolo extraviat, possiblement ocult. I Ariadna sap on és. Però l’he de trobar jo abans que ella!

—Ah, molt bé —faig com si fos la cosa més natural del món.

—Ja s’ha encarregat ella d’insinuar-me que sap el secret. Ho feia per riure’s de mi, per escarnir-me. És una manera de menysprear-me: la molt imbècil es pensa que pel fet de col·leccionar uns quants llibres i estudiar dos cursos a distància té dret a jutjar-me. Troba una vulgaritat que jo compri o vengui pintura, o que ho pugui fer gràcies a la construcció d’urbanitzacions.

—Per què? Amb quina autoritat? —dic, commocionat pels descobriments que em proporciona sobre la vida recent d’Ariadna. Al llarg de tot aquest temps gairebé no n’he sabut res, i suposo que l’esforç per arrencar de mi el seu record ha provocat paradoxalment que la continuí imaginant tal com era, deturada per sempre en la sensualitat ingènua dels seus disset anys, segada als disset anys.

—Idealitza l’art perquè no l’ha posseït mai —prossegueix Sofia—. O bé és idiota i prou. Però ara no s’adona de la crueltat que comporta que em continuï amagant el parador del quadre. M’hi va la vida! I tot per culpa del seu germà, del lladre mentider de Jonàs, és a dir que té l’obligació d’ajudar-me a sortir del pou —i llavors canvia sobtadament de víctima propiciatòria—. I tu ja l’has anat a veure?

—Sí, ahir a la tarda.

—I?

—I què, Sofia? Calma’t, per favor. Feia molts anys que no veia Ariadna. Ha estat una commoció, un daltabaix… —si Sofia m’havia ensenyat el seu costat més vulnerable, també ho podia fer jo—. Donem per fet que el temps i la llunyania curen, jo em pensava que això s’havia acabat, i ara…

—No em diràs que ara… —salta emocionada i tot Sofia—. No em surtis amb què després de tot, encara hi penses!

—Para, para —reculo als quarters d’hivern—. Deixem-ho. És tot tan recent i tan precipitat!

—Com tu vulguis. És cosa teva. Encara que no del tot: ella també m’odia perquè creu que per culpa meva us vau deixar de veure.

—Què? —faig més trasbalsat a cada revolt de la conversa.

—Per favor, Emili, no parlem més de coses absurdes. Escolta’m: si no pago me la jugo, i només podré reunir els diners si localitzem el tiepolo… Que només Ariadna sap on és, però, insisteixo, a mi no m’ho dirà mai, i en canvi a tu…

—Això no té solta ni volta. Un quadre amagat!

—Fa algun temps jo vaig tenir la mateixa reacció que tu, però en picar-me la curiositat vaig buscar a les biografies i els estudis sobre Tiepolo si hi havia algun episodi confús, algun encàrrec suposadament no realitzat. Com saps, el pintor va passar els últims anys de la seva vida a Madrid, patrocinat per Carles III, el qual somiava un projecte grandiós per a una ciutat convertida en port de l’Ebre, al centre de l’antiga corona de Catalunya i Aragó, autoritzat a comerciar amb Amèrica. Podria ser que el rei hagués encarregat al pintor un o més d’un quadre destinat a la Nova Ciutat. Però no l’ha vist mai ningú. No existeix als catàlegs. I no obstant això, hi ha el rumor; com et dic, Ariadna ha atiat la meva curiositat.

Davant la profusió de dades, començo a témer que Sofia no hagi anat més lluny que jo. Recordo la seva habilitat, quan la vaig conèixer, per moure’s entre antiquaris, galeries i col·leccions privades a Barcelona, venent peces del patrimoni familiar i sobretot adquirint-ne; de vegades simplement retenint uns quants mesos una tela per tornar-la a traspassar a un preu força més alt sense haver arribat a pagar-ne res.

—A veure, posem seny: estic disposat a parlar-ne amb Ariadna, faria el que fos per ajudar-te; ara, m’imagino que ella veurà visions quan li esmenti el tema. Però suposem un moment que no és així, que em dóna una pista, què penses fer, llavors?

—Ara, Emili, el que compta és si em vols ajudar o no. Del que farem a continuació, ja en parlarem. Com tu saps hi ha maneres de…

—Maneres de robar un quadre?

—No! De trobar-lo i de vendre’l.

—Faig un pas més: suposem que sí que el trobes. Com saps, vendre’l amb discreció i treure’n la quantitat que necessites, portaria força temps, un temps del qual no disposes…

—Emili Rossell, ja sé que són massa incògnites per a tu. Però per ara només t’he demanat un favor: que sondegis Ariadna, que li treguis tota la informació que puguis.

La partida s’ha capgirat. Sofia ha trobat el to de complicitat i de determinació que buscava i ha aconseguit enredar-me, ja que, si més no, he acceptat discutir sobre un assumpte que, a banda d’impossible, és forassenyat. Mentre medito quin ha de ser el proper pas, observo la presència resplendent de Sofia: només uns pantalons curts cobreixen les seves llargues cames torrades; i quan implora o reclama, en inclinar-se endavant, la generosa obertura de la brusa blanca deixa veure el panteix dels seus pits lliures.

Recorro al rellotge, a l’horari del vol, per aturar la victòria per punts de l’empresària i faig promeses de tenir-la al corrent de qualsevol novetat en relació amb Ariadna.

Mitja hora més tard, havent travessat la garriga mandrosa i el poble que reviscola entre els carrers cansats de la xafogor, trobo Ariadna al final de les escales antigues. M’observa riallera i expectant, com si l’última pregunta de la nit hagués quedat suspesa en l’ambient. El nostre amic Roselli. Sec. Em voldria menjar els núvols i escopir gavines, beure’m el cel clapejat i vomitar la mar sencera. Si pogués llucar el món amb els ulls nets, sense les turbulències que em fan trontollar… Si en callar pogués restar en silenci, sense que ressonessin dins meu remors i presagis… Recular fins al dia de la Ciutat Invisible: el món per endavant com un prat verge, com un pa abans de ser llescat.

En algun moment dec haver començat a pensar en veu alta. No sé quan. No sé què és el que he explicat a Ariadna, però tot d’una la veig amb una expressió reposada i dient-me:

—Jo no sóc qui tu et penses. Vaig començar a estudiar des de casa. Després, a viatjar, a llegir. He fet meu, d’alguna manera, el món que no tenia. Saps? De vegades ho feia per venjar-me de tu, per demostrar-me on podia arribar sense tu. Havia decidit passar pàgina i viure com si tu no hi fossis. Com si no hi fossis. Perquè hi eres, hi ets. Ara mateix fas la mateixa cara d’espantat que aquella tarda de la caiguda. T’he vist a les fotos dels diaris, una vegada a la tele i tot, parlant d’un pintor que havia mort, i estava convençuda que havies après a ocultar-te, a disfressar-te, a escapolir-te. Però, què dic? No em facis cas, això de mon germà m’ha afectat d’una forma inesperada: és com si hagués perdut la noció del temps, com si tot passés ara. No tens la sensació que tots aquests anys han estat com una pluja fina, llarga, sostinguda, però que ara s’ha aturat?

—No, Ariadna. Tot aquest temps no ha estat en va —dic, en un esforç per no sucumbir al gir poètic de la conversa—, jo també sóc un altre.

—Ah, sí, és clar, sí, sí —fa Ariadna, de sobte espavilada per la brusquedat involuntària del meu comentari—. Saps a què es dedica Cecilia mentre Roselli és a Sant Petersburg?

—Què dius?

—Cecilia Sabatini. O Vanvitelli, com vulguis.

—Has llegit el memorial de Roselli?

—Què et sembla?

—Em deixes desconcertat. Però sigui com sigui, t’he de parlar amb franquesa: la teva cunyada insisteix molt en un tema sobre el qual li podríem donar un cop de mà…

—És clar, el tiepolo! —salta Ariadna—. Però en això la puc ajudar tant jo com tu, no?

—Pel que porto llegit —confesso i alhora insinuo—, no entenc de quina ajuda li puc ser.

—I a més a més —fa Ariadna amb la veu burleta—, ara has de marxar corrents perquè t’esperen a Itàlia, no? Tens pressa i vols quedar bé amb tothom; no sé com t’ho faràs.

—El que dius de la pressa és cert: el meu vol a Florència surt d’aquí a quatre hores… Però potser m’estimaria més no agafar-lo —dic sense calcular les conseqüències d’aquestes paraules.

—Em pensava que t’havies convertit en una persona decidida, executiva. I ara resulta que no saps ben bé si Chloe és o no és la teva nòvia.

—Què t’empatolles?

—Ho vas dir ahir tu mateix!

—Sigui com sigui, més val que ho aclareixi —amollo, eixamplant una mica més l’escletxa—. No puc continuar més temps fingint que tot va bé.

—Ho fingeixes? —remata Ariadna.

—Deixa’m. Me n’he d’anar!

—Quina novetat! —diu mentre m’aixeco i ja camino de recules cap a la porta del pis, cap a l’escala de la barana de ferro i el pom en forma de pinya—. Però quan acabis de fer el que has de fer, sàpigues que Roselli té el secret.

—Com? —dic aturant-me al llindar de la porta.

—Primer el que és primer. Després, si vols…

I em diu adéu amb una barreja de comiat i de promesa, o potser és xantatge, que en tot cas jo entomo i obeeixo, és a dir, tanco la porta i corro escales avall cap al cotxe, cap a l’avió, cap a demà, cap a fa dos segles.

Des del cel, la brasa de la cúpula de Brunelleschi a la llunyania m’anuncia que estem a punt d’aterrar a Florència. Malgrat que em moria de ganes de comprovar si en les pàgines que em queden per llegir del memorial de Roselli hi ha el secret a què ha al·ludit Ariadna, no he arribat a obrir els papers perquè el torrent de sensacions que he viscut durant les últimes vint-i-quatre hores ha fet que només seure a la butaca de l’avió hagi quedat rendit, adormit. I ara, mentre el taxi que em duu a Arezzo per esgotar els dies de vacances amb Chloe travessa la vall de Chianti, provo d’anticipar en quin estat d’ànim la hi trobaré, mentre em ressonen encara les paraules desesperades i intrigants de Sofia, les paraules sorprenents i detonants d’Ariadna. Alhora que m’adono amb estranyesa del silenci del diputat Armand Coll, a qui un diari que m’han donat a l’avió dedicava una entrevista extensa, i el presentava com l’heroi de l’Ebre, ell d’allò més moreno i vestit amb bermudes, a dalt d’un transbordador a punt de travessar el riu.

Les meves incògnites sobre l’estat d’ànim de Chloe s’han resolt tan bon punt he posat els peus a l’hotel: té la maleta feta, s’ha canviat el vol per tornar demà a primera hora a Barcelona, i m’anuncia que hem de parlar. Ho diu molt tensa, però de seguida que ha pronunciat el preàmbul fatal es descarrega i sembla alleujada. No obstant això, em demana, com si es tractés de concedir-me les últimes voluntats, que «abans» li expliqui com ha anat la visita. Jo, a canvi, m’interessaré també pel seu reportatge fotogràfic.

Després d’al·ludir a l’angoixa de Sofia, em veig obligat a parlar-li de l’existència dels papers d’Andrea Roselli i del seu amic Giambattista Tiepolo. Contra tot pronòstic, ja que jo li relatava els fets per tornar-li la cortesia de la pregunta, Chloe es mostra d’allò més interessada en la possibilitat que hi hagi un tiepolo desaparegut, amagat. Me’n demana tots el detalls i també s’apunta a fer càbales, a especular.

Fins que definitivament ens cau a sobre el silenci, un silenci que es fa llarg i inexpugnable. Després ens mirem fit a fit. Fa tant de temps que no ens mirem així, per tal d’evitar pronunciar les paraules fatídiques, que ara ja no ens caldrà fer servir paraules. Això s’ha acabat.

—Tornaré al meu apartament. Sort que no l’havia arribat a des-llogar —diu la Chloe més lacònica del món, mentre no pot evitar que li rodoli una llàgrima.

—No hi ha cap pressa —dic, temptat de cometre la insensatesa de provar d’evitar el que ja és un fet. Conec prou l’escena per no quedar-me del tot desarmat. Ningú s’ha estat mai prou temps a casa meva per arribar a desllogar el seu apartament.

S’alça una mica de vent, al jardí agrest de l’hotel. Noto que per a Chloe aquest és un territori hostil: som éssers de ciutat, ella i jo; és a dir, la part de mi que l’ha estimada, que ha viscut amb ella, la part de mi que li he donat. I ara caldrien més paraules, però les últimes setmanes han estat un lent comiat soterrat. Així doncs, dins de la malenconia abrupta del moment, i salvant la temptació de donar sortida al trist rosari dels retrets, la cerimònia ha resultat civilitzada o si més no continguda. Només passa que no m’ho acabo de creure: no estic fet d’una pasta que em pugui empassar aquestes belles manifestacions de la sociabilitat, per bé que en tingui una certa pràctica.

I descobreixo, mentre Chloe fa un gest que no li conec, un gest insignificant que he vist en altres noies i dones però mai en ella, d’apartar-se del front un floc de cabells rebels, descobreixo esglaiat que ara ja no és meva i que segurament ja fa algun temps que no és meva. M’adono que estic sol i reconec les sensacions d’aquella tarda a la porta del col·legi, quan tenia dotze anys.

Íntimament sol. Perquè al meu voltant hi ha entreteixides totes les capes que he anat adquirint i que em protegeixen o m’oculten, em representen o m’eximeixen, em substitueixen o em projecten; cadascun de nosaltres, pel fet de viure en societat, és un actor o una companyia teatral sencera, depèn del moment o de la situació.

I si el retrobament tumultuós amb qui jo era fa més d’una dècada o de dues m’ha fet tastar el vertigen de sentir-me despullat de tot el que he adquirit, també sóc capaç de flairar ara mateix, mentre la nit m’envolta i Chloe comença a difuminar-se, que algun mur imaginari de la presó imaginària s’acaba de solsir.