XII. MADRID

Del Memorial de la Ciutat Invisible

«No hi ha res que s’assembli tant a l’arribada que la cort dispensà a Giambattista Tiepolo el juny de 1762, com la que em dispensà a mi el mes de març de 1767. Arribava a Madrid després d’haver dut a terme, als confins del continent, el projecte que m’havia encarregat Sa Majestat en persona; un any abans havia vist el rei proclamar el seu somni en veu alta, anunciar el projecte d’una nova ciutat que contribuiria a transformar el regne; el monarca fins i tot li havia posat nom, Sant Carles. Per aquest motiu jo havia preparat amb tota la cura el moment en què podria oferir al meu senyor els fruits de les observacions i les investigacions dutes a terme a la capital russa, el model que Carles desitjava seguir.

Però la ciutat a la qual arribava no era la mateixa que havia deixat l’any anterior, i amb tota seguretat, el rei tampoc no era ja la mateixa persona: un dels tres assistents a la recepció reial d’aquell dia del mes de març de l’any anterior ja no vivia al país. Squillace, aleshores primer ministre de Carles III, havia estat destituït per tal de calmar els sectors que havien atiat el poble madrileny contra la política reformista que es duia a terme des del començament del regnat. I amb Squillace havia desaparegut també la il·lusió primera del rei en arribar de Nàpols; Carles havia tingut temps de comprovar que no li resultaria gens fàcil acomplir els seus plans, i que tan sols els podria aplicar si seguia un ritme molt més pausat i sobretot si s’avenia a pactar-los amb els poders eterns del país, aquells que l’han tingut ancorat secularment, els que impedeixen que es conreïn comarques senceres abandonades a l’erm, els que es veuen afavorits per la ignorància del poble, els que temen la llibertat de comerç.

En arribar a la capital després d’haver travessat Castella des del port de Santander, els bladars silenciosos, els alzinars ancorats a la llunyania, un ramat d’ovelles belant al davant de la diligència, vaig dirigir-me a casa dels Sabatini, que havia estat la meva llar madrilenya abans de l’expedició bàltica, desitjant alhora trobar i no trobar els meus antics amfitrions.

Francesco i la seva senyora eren al costat del rei, a Aranjuez, m’anunciaren els guàrdies, tota vegada que em feien saber que el servei tenia ordres de facilitar-me l’allotjament. Quina situació més ambigua i més incòmoda!

Tan aviat com em vaig haver acomodat, vaig fer anunciar al rei i a Sabatini que ja era a Madrid, i vaig sol·licitar poder presentar els meus respectes al monarca, així com exposar-li els resultats de la missió que m’havia encomanat. Però passaven els dies i no hi havia resposta d’Aranjuez, amb la qual cosa creixia la meva desesperació per no poder veure Cecilia, i la meva temença que el projecte de la nova ciutat no s’hagués vist arrossegat pel torrent de la involució.

Mentre esperava l’audiència reial i mentre em della per besar la mà de la dama napolitana, vaig tornar a freqüentar el meu amic Tiepolo. I devia ser per aquells dies, també, que vaig fer la coneixença de dos il·lustres cavallers que intervindrien més tard en el projecte de la nova ciutat: es tracta del jove exmilitar Antoni de Capmany, un català amant de la història i de les lletres, i del singularíssim peruà Pablo de Olavide, que presumia d’un passat tempestuós i havia viscut al París de les llums abans d’abraçar la capital espanyola.

Don Pablo, supervivent d’un terratrèmol a Lima, i també de la justícia d’aquella colònia d’ultramar, abandonà les índies buscant refugi i comprensió al vell continent, però a Madrid el tornava a esperar la presó per les causes pendents del Perú. En sortir-ne, mal relacionat i amb els béns confiscats, Olavide quedà en la més precària de les situacions; però la viuda Isabel de los Ríos no es resistí als seus encants, s’hi casà i posà la seva fortuna a les mans del limeny, que viatjà per Itàlia i França, on tingué accés a les noves idees i entrà en contacte amb pensadors com Voltaire. De nou a Espanya, Olavide havia iniciat una carrera política orientada a l’aplicació de les reformes que jutjava necessàries, i es trobava en plena agitació quan el vaig conèixer, en espera de ser nomenat superintendent de les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena, un experiment agrari i social.

Pablo de Olavide era l’amfitrió i era l’ànima de la tertúlia que tenia lloc a l’empara de la seva magnífica biblioteca. El front ample, les galtes sempre a punt d’inflar-se per esbossar un somriure, els ulls vius i seductors sota les celles poblades, els gestos ràpids, com si volgués agafar tres copes alhora; elegant i cordial, quan parlava feia l’efecte que regalava el que tenia, el que sabia. Antoni de Capmany i jo, els més joves de la trobada, ens miràvem de reüll i escoltàvem la proclama del gran limeny, el seu discurs ordenat i vehement, substanciós i ocurrent: “Per arribar a la llibertat cal tenir on elegir, cal adquirir coneixements, haver estat format; i la formació val diners, la saviesa té un preu, amics meus; per tant, el primer que ha de fer un país si vol atènyer la llibertat dels seus ciutadans és alliberar els recursos i, d’aquesta manera, fer que es generi més riquesa, amb la qual es podrà augmentar el saber, l’educació dels ciutadans. Els quals, així que es trobin en una situació real de poder escollir, estaran més a prop de la llibertat”.

“És clar que hi ha una manera més ràpida de recórrer tot aquest camí, que és casar-se amb una dona rica. Però ara tornem al país, ja que no hi ha dones riques per a tothom: què té d’estrany que els enemics de la llibertat siguin els enemics de l’alliberament dels recursos? Això no obstant, els haurem de convèncer també a ells que els convé la llibertat de comerç, la roturació de noves terres, la implantació de nous cultius, la parcel·lació dels latifundis, la limitació dels monopolis, l’establiment de noves poblacions, la millora de les universitats. Els pobres viuran millor, és cert, però els poders han d’entendre que és l’única manera d’assegurar-se que aquests no se’ls revoltaran, atiats per la gana, i que ells mateixos esdevindran encara més rics!”».

«Desconcertat per la tardança del monarca a voler saber els resultats de la meva expedició a Sant Petersburg, preocupat per les ombres que això projectava sobre el meu futur al servei del rei d’Espanya, sobre el magne projecte que havia acariciat, i fent esforços per no donar crèdit als rumors que m’arribaven entorn a la senyora Cecilia Sabatini, vaig oblidar-me de l’actitud taciturna que m’havia acompanyat en altres temps i vaig optar per no perdre ocasió de gaudir de la vida social que la càlida ciutat de Madrid, per contrast amb la glaçada metròpoli bàltica, m’oferia. Encara que el que s’explicava de Cecilia no pogués ser cert, alguna cosa em deia que calia que fes el cor fort, que em preparés per plantejar-me la vida a la ciutat d’una manera ben diferent de com l’havia previst.

Gairebé havia transcorregut un mes des de la meva arribada a la capital quan Francesco em féu avisar, a través d’un criat, del seu retorn a casa. Al gabinet de Sabatini semblàvem, ell i jo, dues cares de la mateixa moneda:

—Amic Andrea, haurem de dedicar molt de temps a estudiar les vostres investigacions a la ciutat de la tsarina! En podem treure tant de profit per a la nova Espanya…

—En efecte, Francesco, estic ansiós esperant el moment de poder exposar les observacions que he dut a terme i les aplicacions que poden tenir en els nostres projectes.

—Com sabreu, amic meu, el comte d’Aranda és la personalitat preponderant en el nou govern de Sa Majestat; i podem estar-ne ben satisfets, perquè dóna suport a la política arquitectònica i urbanística que havíem començat a aplicar amb Squillace.

—Això és magnífic! Si us haig de ser franc, havia començat a alimentar alguns dubtes.

—Què dieu, Andrea? Com és possible?

—Francesco, disculpeu que hagi interpretat d’aquesta manera el retard a concedir-me audiència…

—Benvolgut, no malpenseu. El projecte de la Nova Ciutat no és urgent, d’acord, però Sa Majestat el té ben present, us ho puc assegurar…

—Llavors, com s’entén que…

—Andrea, les coses de la governació han canviat. Si voleu saber la meva opinió: no crec que la construcció d’una nova ciutat sigui una prioritat per al comte d’Aranda… No obstant això, continua en la ment del monarca, per tant, no us desanimeu.

—Entendreu que em trobo en una situació confusa… —vaig dir referint-me a més d’un aspecte vital.

—Pel que fa a mi, podeu reprendre l’activitat que dúieu abans, mentre no es resol l’afer —les paraules de Sabatini eren com ganivets!—. Encara més: entre les obres que superviso, trieu la que vulgueu i dirigiu-la.

—La vostra generositat em commou. Però hi ha un aspecte en el qual no puc abusar més de la vostra confiança: amb el vostre permís buscaré una nova residència i alliberaré les estances que amb tanta cortesia m’heu tornat a oferir.

—Entendré que vulgueu disposar de més llibertat, amic meu!

En acomiadar-me de Sabatini, noto que el cor em batega com si fos un cavall desbocat. De quina matèria està fet aquest home? Com és capaç de no pronunciar ni una sola paraula sobre el que sap que hi ha hagut entre Cecilia i jo? Ni un pestanyeig. És evident que qui em retingué les cartes sap quins lligams m’uneixen a Cecilia, i no hi ha cap possibilitat que això no hagi arribat a oïdes del mateix Francesco, suposant que no s’hagi encarregat ell de fer-nos espiar. Però si ja té la prova del que buscava, per què continua amb aquest joc de cortesies? Només se m’ocorre una explicació, i és que no vulgui enfrontar-se amb la decisió reial de portar endavant el projecte i d’encomanar-me’l a mi. Si les coses fossin d’aquesta manera, Sabatini només estaria provant d’entorpir el projecte, de guanyar temps. I em fa por que sigui tan fort, que tingui aquest domini d’ell mateix. De què no és capaç un home així?

Però les temences i els pressentiments, les cavil·lacions i els dubtes s’esvaeixen com si algú despassés la cortina d’una cambra que havia romàs en penombra així que endevino l’arribada de Cecilia al jardí. La llum. A la seva mirada hi ha la fermesa que ja vaig intuir a l’últim encontre; al seu cos, la plenitud que conec. M’allarga la mà, que beso. Els ulls li espurnegen.

—M’amagaven les cartes, Cecilia. No en vaig poder llegir cap. Me les lliuraren totes quan era a punt de salpar cap a Espanya. Algú ens espiava.

—En canvi, Andrea, a mi m’han explicat que heu fet moltes amistats, a Sant Petersburg. M’han parlat d’una princesa. I m’han parlat d’un ball de carnaval al Palau d’Hivern.

—Cecilia, és injust! He pensat en vós cada dia, esperava les vostres cartes, us escrivia malgrat tot! M’he exaltat tant en llegir les que m’heu enviat i desconeixia, m’han commogut tant!

—No ho dubto. Però el temps no passa debades i seria ridícul que ara ens encaparréssim a mantenir una situació que no ens portarà enlloc. Més aviat hauríem de canviar d’estratègia: donem-nos llibertat mútuament i compartim l’amistat. Això serà més profitós i més alegre, no us sembla?

Jo m’havia quedat atònit. No podia respondre. Cecilia em féu un petó a la galta, m’acaricià l’espatlla com si jo fos un nen. Continuà:

—Benvolgut Andrea… no us entristiu, no em jutgeu. Despreocupeu-vos una mica. Teníeu raó quan me n’intentàveu convèncer: Francesco ha estat generós amb mi, és tolerant, i Madrid és una ciutat magnífica si pots passejar-te pels salons, formar part de la xerrameca general. Feu vós el mateix: accepteu les invitacions, aneu als balls, gaudiu de les festes, insinueu una mica, rieu una mica, mentiu una mica! Aquestes setmanes us deuen haver explicat coses de mi…

—Sí, però no n’he volgut escoltar cap, no hi he donat crèdit, no…

—Andrea, potser algunes de les xafarderies que us han arribat són certes, però… vulgueu la meva amistat tal com us la dono.

—Cecilia, no és el que jo esperava, no és el que teníem. I les vostres cartes plenes de passió, de…?

—Doncs, oblideu-me! Però jo no us vull oblidar. 1 us he dit que us podria ser útil: sento converses, pregunto, em faig escoltar. El comte d’Aranda, del projecte de Sant Carles, no en vol saber res; creu que si es divulgués la voluntat del rei de crear una nova cort o una nova capital, això atiaria la malfiança del poble de Madrid i d’una part de la noblesa, que es podrien tornar a revoltar com succeí l’any passat. Però Aranda no pot anar obertament contra els plans reials, i ara està preparant una proposta que no té cap més finalitat que la d’endarrerir com més millor el projecte. Li proposarà a Sa Majestat que es creï una alta comissió encarregada d’estudiar i completar tots els aspectes del projecte. Una manera d’anar guanyant temps i veure si el rei se’n cansa. A la comissió hi sereu, a més de vós i Francesco, el mateix Aranda i un home de la seva confiança, Pablo de Olavide, més un altre polític en ascens i, en certa manera, rival del comte, José Moniño.

—És una bona notícia, Cecilia. Us agraeixo el comentari. Però…

No val la penar continuar amb les hores amargues. Cecilia desaparegué entre l’aroma dels llimoners, la seva presència resplendent i cruel com no n’hi havia cap altra en tot Madrid».

«Al cap de pocs dies d’aquesta conversa, Sa Majestat el rei em rebé en audiència, escoltà amb interès les explicacions de caràcter urbanístic i arquitectònic sobre Sant Petersburg i sobre la defensa de les arts que hi du a terme la tsarina Caterina de Rússia, es tornà a mostrar entusiasmat amb el projecte de la Nova Ciutat i m’anuncià una ordre per crear una comissió que n’elaborés el projecte definitiu. A continuació donà instruccions perquè preparessin la cacera d’aquella tarda.

I tan bon punt abandonàvem la sala de l’audiència, el ministre Aranda, que ens havia acompanyat en tot moment, em confirmà els noms que m’havia avançat Cecilia i m’indicà refilós:

—No jutgeu aquest comitè com una intromissió en la vostra feina sinó tot al contrari: ja sabeu de la devoció de Sa Majestat pel senyor Sabatini, i la meva confiança en don Pablo de Olavide és plena; de manera que podeu començar a treballar amb tota llibertat. Pel que fa al senyor José Moniño, ara per ara no us n’heu de preocupar. Invertiu tot el temps que calgui per presentar-nos un projecte detallat de l’emplaçament de la Nova Ciutat, la glòria que aportarà a la Corona i el progrés que comportarà per al país. No escatimeu esforços. L’únic paper que ens reservem tant el senyor Moniño com jo mateix, un cop el senyor Francesco Sabatini hagi supervisat el projecte, és el de jutjar si és convenient que arribi a ser considerat per Sa Majestat.

El comte refractari em dibuixava un camí laberíntic, però de les seves sinuoses informacions es desprenia que el meu millor aliat havia de ser Pablo de Olavide, que ja s’havia traslladat a Sevilla per dirigir les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena, que el govern considerava un projecte modèlic per a la reforma de les comunitats agràries. El meu amic Antoni de Capmany, estretament lligat al peruà i ben relacionat també amb José Moniño, hi estava d’acord: m’acompanyaria a Andalusia i, després de debatre amb Olavide, m’assessoraria sobre la geografia ibèrica i sobre història política per tal de contribuir a localitzar l’indret on proposaríem que s’emplacés la ciutat.

Però els mesos passaven i Olavide estava massa ocupat amb la seva Arcàdia andalusa, alhora que a Capmany i a mi ens costava decidir-nos a traspassar Despeñaperros. Madrid tornava a bullir amb balls i revetlles, les tertúlies establien cada tarda com s’havia d’arreglar el país, i les obres de Sabatini a la capital avançaven sota la tutela d’Aranda o sense ella, ja que Francesco despatxava amb el rei ben bé quan ho desitjava. A Madrid, en definitiva, a ningú li passava pel cap que s’hagués de fundar una ciutat nova. I mentrestant, Cecilia era un ocellet que volava de branca en branca sota la mirada benvolent de Sabatini, enllà de la meva callada devastació. Jo m’afanyava a intervenir a les tertúlies per fer més passadora la lentitud exasperant en què havia entrat el projecte; assistia a les festes per salpebrar l’amargor de l’allunyament de Cecilia; discutia i xerrava i ballava per disfressar el silenci de la meva ànima solitària i trista.

Moltes vegades, els meus passos sense nord em duien fins a l’estudi de Giambattista Tiepolo, el vell pintor il·lusionat de nou en la realització d’un encàrrec reial: set teles per als altars del convent de San Pascual Bailón, a Aranjuez. Giambattista m’escoltava serè i feliç, em recomanava paciència i que no deixés un sol dia de perfeccionar la meva obra, ja fossin moltes o poques les possibilitats que s’acabés duent a terme. El venecià hauria preferit pintar les noves dependències del Palau d’Aranjuez que edificava Sabatini, però tenia en contra seu l’influent confessor del rei, el pare Eleta, que jutjava immorals les composicions profanes del pintor, luxuriosos els cossos extasiats de les seves figures, i a la fi acceptà les teles de sants per al convent franciscà. La tela que havia d’encapçalar l’altar major, dedicada a sant Pasqual, estava llesta, i el pintor treballava en els esbossos per a les altres sis capelles, dedicades a sant Josep, la Immaculada Concepció, sant Francesc, sant Carles Borromeo, sant Antoni de Pàdua i sant Pere d’Alcàntara.

En els esbossos es podia observar l’esforç de severitat i sobrietat que ja inspiraven la tela de sant Pasqual. L’absència de personatges o d’objectes secundaris permetia a Tiepolo concentrar tota la seva capacitat de retrat i d’evocació en un sol protagonista, que adquiria un dramatisme real o una expressió de benaurança gairebé terrenal, lluny de les explosions de glòria dels seus grans frescos; com si el pintor hagués decidit, en el tram final de la seva vida, despullar-se de tot ornament innecessari i parlar amb un llenguatge de confidència. Vaig desitjar veure els quadres ja pintats per tal de poder admirar aquells estranys tiepolos, plens de sinceritat i fervor.

Giambattista, resignat perquè malgrat que tenia una part de la família lluny —els ulls se li entelaven alguna vegada en pronunciar el nom de la seva ciutat—, veia com els seus fills Giandomenico i Lorenzo havien adoptat el seu art; semblava un sant més de la sèrie: lliurat al seu sacerdoci pictòric, convençut que la seva obra havia seguit un camí de perfeccionament, recordo que clogué una acalorada conversa sobre l’apreciació de la pintura en diferents moments de la història amb una frase que sovint tinc present: “La bellesa salvarà el món”».

«Començava la primavera de 1768, havia passat un any des de la meva tornada de Sant Petersburg, quan al gabinet sevillà de don Pablo de Olavide, que a la fi visitàvem Antoni de Capmany i jo després d’haver intercanviat abundant correspondència amb el pròcer peruà, desenrotllàrem un mapa detallat del regne d’Espanya. Era clar que Sant Carles s’havia de construir a la Mediterrània, ja que Carles III continuava enyorant la badia de Nàpols i alhora volia reforçar la seva política sobre aquesta mar, on els anglesos no cedien.

Atès el relleu que ja tenia Cadis per al comerç americà, el sud no necessitava una altra ciutat, mentre que l’acollida bel·licosa que en el seu dia valencians i catalans havien dispensat als Borbó feia aconsellable crear en el seu territori una ciutat reial de soca-rel. Antoni de Capmany assenyalà el riu Ebre a l’alçada de Saragossa, en resseguí el curs lentament sense alçar el dit del mapa, fins que arribà a la desembocadura i, aleshores, s’aturà i picà diverses vegades sobre aquell territori confús de boques, llacunes i badies.

Mentre tots tres observàvem la geografia que l’il·lustrat català assenyalava, Antoni de Capmany semblava imbuït per la mateixa solemnitat vibrant amb què dos anys abans el sobirà havia proclamat el naixement del seu Sant Petersburg. “Una badia per a Carles, una ciutat per a les arts, un port per al comerç, un canal marítim per a l’Ebre navegable. Ho veieu, amics, aquí edificarem Sant Carles!”.

Després, Capmany continuà donant raons a favor de l’indret, la badia dels Alfacs, el port natural més gran de la Mediterrània: “Es troba al bell mig de Barcelona, València, Saragossa i Mallorca (també a prop, per tant, de la Menorca disputada pels anglesos) i al final del principal riu peninsular, l’Ebre, que travessa l’Aragó, i es fa servir per a la navegació comercial però necessita una desembocadura artificial més segura, un canal que ja ha estat projectat alguna vegada i que comunicaria el riu amb el port de la badia”. Els meus raonaments no contradeien els de Capmany: Sant Carles afavoriria el comerç de l’interior i la projecció marinera del país igual que feia Sant Petersburg, s’edificaria a tocar de la desembocadura d’un riu important igual que succeïa amb el Neva i la ciutat dels tsars, es concebria com una ciutat ideal, proporcionada, bella (“la bellesa salvarà el món”, m’havia dit Tiepolo) igual que l’enlluernadora capital del Bàltic… Però la ciutat de Pere de Rússia s’havia emplaçat en un indret simbòlic, carregat de significat per la victòria sobre els suecs, quin relleu històric tenia la badia dels Alfacs?

Tan bon punt vaig expressar jo aquest dubte, vaig endevinar en el somriure condescendent de don Pablo que assistiríem a una lliçó d’història per part de Capmany: “No podíem triar un indret millor, amic meu, malgrat alguns inconvenients que mirarem d’explicar com si fossin avantatges. La proximitat de la badia a Tortosa, la segona ciutat de Catalunya, ha fet que a les seves platges s’escrivissin pàgines notables de la història. Al segle XI Berenguer III reconquerí l’indret, on els àrabs havien erigit el convent fortalesa de la Ràpita, que fou lliurat als monjos benedictins. Mig segle més tard, quan Ramon Berenguer IV posà sota domini català la ciutat de Tortosa i la resta de la regió, confirmà la donació, que més endavant passaria a mans de monges santjoanistes. El monestir de Santa Maria de la Ràpita fou un baluard estimat pels reis, i alguns hi sojornaren abans d’iniciar expedicions èpiques: així ho féu Jaume II el 1323, segons que relata Pere el Cerimoniós a la Crònica, i Alfons el Magnànim el 1420. Les tropes del primer salparen de les platges del port dels Alfacs cap a Sicília i Sardenya; la flota del segon començà en aquestes aigües la primera campanya de Nàpols. No hi ha dubte que aquest episodi emocionarà el rei Carles III, que hi veurà una mena de premonició. I encara em deixo un darrer fet remarcable, per bé que més incòmode: el 1610 foren concentrats a les platges dels Alfacs tots els moriscos que quedaven al regne, abans de ser expulsats a bord dels vaixells que els durien a l’altra riba de la Mediterrània, o a la mort. No es pot dir que aquest sigui un episodi honrós, però tenint en compte que el nostre rei també s’ha afeccionat a expulsar jesuïtes, qui sap, oi?”.

Pablo de Olavide rigué l’acudit, mentre jo bullia d’emoció: Antoni de Capmany s’encarregaria de convertir el passat del santuari de la Ràpita i del port dels Alfacs o Fangós en el símbol de l’esperit patriòtic, mediterrani i artístic que convenia a Carles, no endebades la cort que el Magnànim havia creat en arribar a Nàpols havia esdevingut el primer feu humanista d’Itàlia! Vaig pensar en el marbre blanc de l’arc triomfal del Magnànim a Cas-tel Nuovo, a Nàpols, com una finestra oberta amb elegància al coneixement, a l’exterior dels murs ciclopis, terrosos, que constituïen el castell medieval tancat i barrat; així seria la nostra ciutat: s’enlairaria elegant, proporcionada i humana sobre la natura feréstega i eterna del delta. Una nova Pompeia».

«Però encara passà un altre any fins que el comte d’Aranda m’autoritzà a realitzar una expedició a l’indret per estudiar-ne la morfologia, els cultius, el clima, els recursos naturals, l’estat de les vies de comunicació, l’existència de poblaments; per observar, amidar i projectar sobre el terreny. Vaig aconseguir reunir els deu millors tècnics disponibles i el juny de 1769 partírem cap al delta de l’Ebre. Sentia que, per fi, aquest era l’últim tràmit, abans de poder presentar al rei a finals d’any el projecte definitiu, aprovat per la comissió de la Nova Ciutat de Sant Carles.

Aquesta vegada, la visita de comiat a Giambattista no tingué res de plàcid. Les teles per a Aranjuez estaven gairebé enllestides, Tiepolo hi havia dut a terme un gran esforç de depuració, d’acord amb el seu estat d’ànim i amb l’esperança que aquest to auster no desagradaria al pare Joaquín de Eleta, el confessor de Carles III que s’havia convertit, es lamentava el pobre Tiepolo, en la gran autoritat artística de la cort. Sabent que si era censurat pel frare ningú dels del cercle de l’Academia de San Fernando, amb Mengs al capdavant, no mouria un dit per defensar la seva dignitat d’artista, Giambattista havia optat per oferir al monarca —una manera elegant de dir-ho: en realitat es tractava d’aconseguir el vistiplau d’Eleta— la possibilitat d’anar-li mostrant les teles a mesura que les enllestia, de manera que li poguessin manifestar qualsevol desacord greu. Però aquest oferiment tan cortès per part del pintor, ni tan sols havia obtingut resposta de palau, de manera que ara Tiepolo començava a tenir dubtes de si arribaria a veure mai els seus quadres penjats als altars de San Pascual Bailón.

Em costava dissimular la felicitat que em produïa el fet d’iniciar l’expedició, però no volia semblar insensible a l’amargor de l’artista, i a més a més, considerava una vergonya que la cort espanyola tractés amb aquest desdeny el millor pintor del segle, just quan estava a punt d’iniciar-se el projecte de la ciutat ideada per acollir la bellesa, per fer-la resplendir.

En abraçar Giambattista, els seus àvids setanta-tres anys, per emprendre el viatge decisiu, vaig desitjar amb totes les meves forces que visqués prou temps per veure la nova ciutat, per passejar amb mi per la perspectiva de la Ràpita, perquè la llum ataronjada dels seus cels, els núvols refulgents de blau cobalt, una mà emergint d’un mantell daurat i un dit robust assenyalant la glòria poblessin algun dia les cúpules de Sant Carles, perquè els genets extasiats dels seus cavalls indòmits galopessin un dia damunt les onades de la mar dels Alfacs».