VII. PELS VELLS CAMINS

Sant Carles, la ciutat de Carles! A la fi m’atanso al misteri.

Andrea Roselli deu ser l’home escollit per Carles III per traslladar a la Mediterrània ibèrica el seu projecte constructor, Sant Carles, la ciutat. Però l’hora d’escollir l’emplaçament, a les memòries del toscà, encara sembla llunyana, i els seus embolics sentimentals poden arribar a constituir un seriós entrebanc —Cecilia era la dona de Sabatini, l’arquitecte reial!—. I ara com ara, ja sigui per pruïja del rei ja sigui per venjança del marit enganyat, Roselli parteix rumb a Sant Petersburg, esdevingut el model de ciutat nova de soca-rel que persegueix Carles III: un Sant Carles a imatge de Sant Petersburg? D’altra banda, si aquestes peripècies han quedat escrites és perquè Andrea es va decidir a plasmar-les a instàncies de Giambattista Tiepolo, el qual es veu que va mantenir un fort ascendent sobre l’arquitecte!

Aleshores, sospiro, tinc Tiepolo a tocar, tinc Sant Carles a tocar. Però encara no hi ha res que indiqui que el Sant Carles que el rei projecta s’acabés localitzant a la costa de l’Ebre… I llavors hauria perdut la pista del quadre de Tiepolo que segons Jonàs sempre ha ensumat Sofia, i del qual sembla que també ha sentit a parlar Malaquies, l’esment divagatori del filatèlic tortosí que deia tenir un plànol de la Ciutat Invisible… Tot plegat, cabòries, històries que no lliguen, fils solts, batecs llunyans que sento cada cop més a prop, com si hagués despertat una veritat adormida que m’hauria estat esperant durant molt de temps en el silenci, en la fosca, en la quietud. Com si hagués arribat l’hora de saber. I ni tan sols conec com ha fet cap a les meves mans el manuscrit de Roselli, si hi ha algú que ha decidit que ara era l’hora que me n’assabentés.

Em llevo d’hora. La visita de Valeriana em va ressuscitar uns fantasmes que no m’han abandonat en tota la nit. Dins la cala ressonen maquinals, infernals, les lentes onades que llepen la platja. És la cantarella que quan tens pau t’agombola i quan estàs desvetllat et fot sense remissió, com si es convertís en l’eco redoblat de la consciència, la teva o la d’un altre, una condemna. Llavors, baldat, tip d’enfrontar-me a la placidesa que se suposa en el balanceig de la mar, em llevo i provo de dominar les veus amargues passejant per la platja encara solitària, amb una pestanya rogenca que balbuceja a l’horitzó, a l’altra banda de la badia que potser Carles III es va imaginar com el golf de Nàpols, les maresmes de Pozzuoli. La frescor de l’aigua als peus m’agullona, la ment se’m dispara però ara d’una manera ordenada; no és que em relaxi, no, és que les sensacions i els pensaments ja no m’assalten en tumult, sinó que aconsegueixo ordenar-les o interpretar-los. Són una multitud de coses.

Anit, després de la trobada amb Valeriana, vaig parlar per telèfon amb Chloe, que em retreia solapadament que m’hagués tornat a deixar arrossegar pels problemes de Jonàs i tutti quanti. O potser són imaginacions meves, i tota la reticència que mostra es deu al fet que ella continua a Barcelona treballant mentre jo vaig rodolant per aquí de festa en festa. O de presó en presó. No hi ha una raó lògica perquè es neguitegi, i alhora intueix que s’ha d’inquietar. Afina? És molt possible, s’ensuma el que no sap: jo en aquesta casa sóc un altre, o més ben dit sóc jo, a qui no coneix.

M’assec sol sota la porxada, la casa rústica, emblanquinada, al bell mig de la cala menuda, i és com si em despullés de tot el que he anat adquirint lluny d’aquí. No hi ha la galeria, ni els viatges, ni els lligams de la feina, no hi ha Barcelona. La primera vegada que vaig descobrir que en pocs minuts em podia desprendre de totes les capes que t’envolten i t’embolcallen, em vaig esborronar, vaig tenir por de caure en un abisme; com si en uns instants em poguessin arrabassar tot el que havia après en anys d’esforços, el que signifiques per als altres i el que t’acaba donant una imatge de tu mateix. T’has imaginat que aquesta aparença és una muralla sòlida, construïda pedra a pedra a través d’anys de dur a terme l’exercici de modificar-te i disfressar-te a mesura que veus gent i fas feina. T’afigures que la xarxa social en la qual t’has instal·lat i et mantens gràcies a una llarga successió de cessions i petites conquestes és tan atapeïda com el temps que has trigat a teixir-la. I en veure’t desposseït de màscares i cuirasses, en trobar-te nu en una mena de centre neuràlgic de tu mateix, et descobreixes fràgil i vulnerable, abandonat, com si hagués fugit l’àngel que et va acompanyar fins a la tarda ventosa de la porta del descomunal col·legi, però si resisteixes el fit a fit amb el teu propi temps notes que, després de l’espant, lentament et vas erigint pletòric, consistent, alegrement lliure.

I és a un eix antic al qual he retornat aquest matí quan m’ha contestat la trucada la veu càlida i convincent de mossèn Patrici Domènec, el capellà que dirigia el col·legi de l’edifici escorialesc, carn i ungla encara amb el diputat progressista i exseminarista Armand Coll. Mossèn Patrici va saber canalitzar l’energia desbordant de la nostra adolescència cap a la fe, una fe lliure i plena, que s’assemblava poc o gens a l’encotillat sistema reglamentari que encara propugnava un sector eclesial. Vam tenir sort: els que vam aprendre a veure Déu en les carenes assolellades, en els torrents gèlids, en les cançons de festa, en la indumentària lliure, en la germanor emocionada o en l’amor per sobre de qualsevol normativa ens hem estalviat tota l’obsessiva cantarella anticapellanesca dels intel·lectuals de la generació anterior i de part de la nostra. Tot això m’ha passat pel cap mentre parlava amb mossèn Patrici i convenia l’hora de la nostra trobada; li hauria d’estar agraït per no haver hagut de dedicar un terç de la meva vida a rebentar contra Déu i sa mare com fan la majoria dels meus amics, una noble i catàrtica croada del nostre temps.

Mossèn Patrici, jubilat de la seva tasca pedagògica, dirigeix el nou Arxiu Diocesà de Tortosa, un autèntic tresor històric que fins ara s’ha fet servir molt poc perquè cal, abans que res, dur a terme una tasca titànica de catalogació dels documents. Això és el que m’ha fet adonar que l’enviament del manuscrit de Roselli havia de ser la forma que havia triat el capellà per atreure’m cap als seus dominis.

Travesso els carrers de la Tortosa antiga, la capital del sud català, eternament girada sobre ella mateixa —la faç aturada dels palaus del Renaixement, la façana barroca esclatant de la catedral—, i em trobo amb un mossèn Patrici de cabells blancs i mirada vivaç. Sé que és la bondat, i a sobre, la bondat que no vol ser pregonada, esquiva una mirada massa sostinguda. Ara podríem parlar i parlar perquè fa anys que no ens hem vist, però el capellà i ara arxiver evita el cos a cos i va al gra. Potser recorda que una vegada, quan ma mare estava a punt de deixar-nos i jo vaig acudir atribolat des de Barcelona, em va assenyalar un camí cap a la veritat que jo vaig refusar de seguir; potser encara li pesa que jo hagués malmenat una franquesa agosarada per la seva part. Però no hi ha ni una engruna de retret a la seva mirada.

—D’aquesta muntanya de lligalls i paperots poden sortir les coses més impensables. No coneixem ni el cinc per cent del que hi ha.

Això m’anima. Avancem tots dos entre grans prestatgeries que sembla que hagin de trontollar només amb el nostre alè, mossèn Patrici s’atura en un passadís una mica més il·luminat que la resta i estira una carpeta, es cala les ulleres, me l’ensenya, la tornem a deixar al seu lloc.

Trobo que l’exdirector del col·legi dissimula amb molta elegància, però li noto amb una mitja rialla que se li escapa de tant en tant que sap perfectament el motiu de la meva visita. Per això, quan hem acabat la immersió en l’arxiu i tornem a la claror, considero que ja hem jugat prou estona al gat i a la rata, i em dono per vençut: reconec que he caigut a la trampa i que ha estat el memorial de Roselli el que m’ha dut fins aquí; li dic que ha estat una forma molt hàbil de convocar-me i que estic molt emocionat pel que hi vaig descobrint, que la importància històrica d’aquest sol document —si es compleixen les expectatives— justificarà amb escreix tota la feinada de classificació de l’arxiu diocesà!

Però els ulls de mossèn Patrici, en comptes de ser elusius com quan ens clavava una bronca desganada al col·legi, en comptes de ser desbordants com quan ens engrescava a dur a terme una travessa muntanyenca de dos dies, en comptes de ser beatífics com quan ens beneïa amb emoció, resten estàtics i després parpellegen mostrant sorpresa i incomprensió, i a la fi suplicant un aclariment.

No hauria calgut que li fes repetir tres vegades que no sap de quins papers li parlo, perquè la seva expressió no pot ser més diàfana, fins al punt que la vehemència del meu anunci l’ha fet sentir en deute, com si fos ell qui m’hagués decebut quan sóc jo qui ha reconegut que l’he anat a trobar per un motiu ben poc desinteressat!

—Sí que em sap greu no poder-te ajudar; d’aquí no ha sortit, no… Però, en efecte, pel que em dius pot ser molt revelador.

—Quan l’he vist tan feliç, en arribar, he trobat que era la confirmació que havia estat cosa seva, i que somreia en comprovar que li havia sortit bé la juguesca!

—Però per què t’havia d’enviar el document de manera anònima? T’hauria trucat, t’hauria fet venir. M’he alegrat perquè feia temps que no et veia.

—No vinc gaire, no —dic amb un to de disculpa, però més aviat trist perquè no em fa l’efecte que mossèn Patrici rebi tampoc gaires visites.

—Tens la teva vida… —i es queda pensarós, com si avalués la conveniència de parlar-ne més—. Però no em sorprèn gens que t’interessis per aquest Roselli, al contrari… —i fa una altra pausa, com si busqués ajuda per al que ha de dir, oxigen—. Molts dies, en entrar en aquesta nau silenciosa, deserta, m’adono que la gent que acabo de veure passejar i xerrar pel carrer, la gent que viu amb tanta passió la seva vida, no sent cap atracció pel paperam que hi ha aquí a dins, és a dir, no té cap interès pel seu propi passat…

—Diuen que és un signe de salut! —dic amb ironia, només per ajudar mossèn Patrici en el seu raonament.

—Jo abrigava la il·lusió que tu series diferent —em diu, i m’agafa per sorpresa—; i ho ets, en certa manera, però d’una manera molt estranya* Allò que vaig compartir amb tu quan ta mare… no has esbrinat res més, oi?

—No. Ni ho penso fer.

—Estàs en el teu dret, no cal ni dir-ho. Et tapes els ulls davant del passat recent, i en canvi corres adelerat cap a aquests documents del segle XVIII… com si aspiressis a triar quin passat vols, o a suplantar-lo, com si intuïssis que la veritat que busques no es troba a cinquanta anys vista sinó a dos-cents cinquanta…

Mossèn Patrici em deixa astorat; sembla que hagi dedicat més temps als meus problemes i els conegui millor que jo mateix. A mi ni se m’havia acudit plantejar-m’ho en aquests termes, però potser ell l’encerta, i quan jo improviso una resposta defensiva, maldestra, desorientada, ni m’escolta, i sentencia:

—No deus haver oblidat que la pau o el que sigui que busquis no es troba en cap data del calendari, en cap fet que hagi tingut lloc un any concret?

La veritat. O la salvació. O la redempció. Mossèn Patrici em convida a un joc dialèctic que té alguna cosa d’innocu, ja que només aspira a oferir-me al capdavall la seva comprensió, la seva benedicció. I en conseqüència surto de l’Arxiu reconfortat per l’abraçada de l’amic i antic mestre, però no menys obsedit per arribar al centre del misteri de Roselli i Tiepolo.

En abandonar els carrers estrets de façanes robustes del barri episcopal, els casals decadents, i sortir a l’amplada de l’avinguda del riu d’aigües minses, en ple estiatge, el clam de la llum del migdia és insuportable, la calor embafadora. Mentre condueixo en direcció a Sant Carles escolto els tres missatges que s’han acumulat al mòbil durant les hores que he estat amb mossèn Patrici. El primer és d’una Sofia plorosa, el segon d’una Chloe inquisitiva però engrescada, el tercer una fotesa de la galeria que es resoldrà sola.

Ja a la casa de la cala, i després d’haver-me remullat aprofitant la relativa treva que els turistes concedeixen a la platja en aquestes hores de màxima peresa, entenc de seguida el timbre que he percebut en la veu de Chloe: ha trobat l’excusa idònia per interrompre la meva estada al poble.

—La revista em compra un reportatge que es titularà «Ciutats de pel·lícula a la Toscana». Una setmana pagada! No et resistiràs a acompanyar-m’hi, oi?

—Quan? En què consisteix?

—La setmana vinent! Es tracta d’identificar places, carrers o edificis de Florència, de Siena o d’Arezzo que han destacat en alguna pel·lícula, fotografiar-los i escriure’n una peça lleugera i ben documentada.

—D’Arezzo? —dic fent un bot.

—Sí, sí. Per La vida és bella.

—Com dius?

—La pel·lícula de Roberto Benigni. La de l’Oscar!

—Ah, és clar, jo em pensava que era pels frescos de Piero della Francesca! —dic amb ràbia, veient que em serà impossible dir que no a Chloe, i torbat per aquesta jugada del destí que m’arrossega cap a Andrea Roselli, l’aretí, de totes totes.

—No siguis ruc! Ja sé que hi ha els frescos de… Però, un moment, no és això el que t’ha estranyat. Com és que t’has sorprès tant?

—No, no, no se m’havia acudit que… —de cop i volta m’entra com un pudor per descobrir el meu Andrea Roselli; no en vull parlar amb Chloe, però no sé per què, i això succeeix després que en sentir el simple nom d’Arezzo un calfred m’hagi recorregut el cos. Una vegada més m’adono que avanço palpant a través del meu eix recòndit i també noto que Chloe ho intueix i s’eriça.

En penjar tinc ben clar que Chloe mirarà de convertir el viatge a la Toscana en un fòrum mundial sobre la nostra relació, tot allò que som i hem estat o hàgim de ser es veurà sotmès a un examen minuciós. Caldria preparar el procés. Però faré exactament el contrari: invertir els dies que em queden abans de començar el viatge a explorar les memòries d’un enginyer aretí rodamón.

Encara que tampoc no sembla que Sofia, entotsolada a la mansió de la muntanya o vés a saber si saciada a la masia del pintor Tarrés sobre les aigües del delta, m’hagi de deixar la via lliure. Voldria que els seus embolics em fossin indiferents i la pogués ignorar, però les paraules de Jonàs a la presó ressonen amb tota la força: «L’únic que li interessa, l’únic que sempre li ha interessat és el tiepolo. Jo sí que l’estimava». I vet aquí Tiepolo. Però qui és aquest Roselli? Què fan aquests papers a les meves mans?

—Havíem quedat que ens veuríem —em diu de mala gana Sofia, a l’altra banda del telèfon.

—Quines exigències! —i deixo anar una riallada per tal de suavitzar la topada.

—No, no, Emili, t’ho dic de debò, és que vaig amb el temps molt just i teníem molt a parlar.

—Bé, doncs, parlem —i un cop he pronunciat la frase comprenc que és com haver dit exactament el contrari, però m’he precipitat a causa de la impaciència per saber de què havíem de parlar tant.

—Sé que vas anar a veure Jonàs a la presó…

—No me n’he d’amagar, no?

—No siguis pueril. Tu no saps en quins embolics s’ha arribat a posar el teu amic. I en quins m’ha posat a mi.

—No dic que sigui un sant.

—Ui, ja veig que a més a més te’l deus haver escoltat, segur que t’ha inflat el cap —és estrany que Sofia parli d’aquesta manera, està agitada, nerviosa.

—Per què fas tantes suposicions?

—No en faig. M’ho ha dit ell mateix, que et va fer creure que jo i Malaquies, que jo i el pintor, vaja que…

—Sofia, para, para. Com comprendràs a mi no m’has de donar cap explicació, jo no hi tinc art ni part.

—No, no, és que ets capaç de creure-te’l! No veus que és com una serp que ho enverina tot?

—Sofia, no sé que us passa, però t’asseguro que el vespre de la festa quan vaig arribar a casa vostra no feia la sensació que estiguéssiu en guerra.

—Emili, ja me n’he cansat, de tapar-li forats, de protegir-lo, de donar-li cobertura. Però ara ha esclatat tot.

—No conec els vostres problemes, però Jonàs estava completament enfonsat…

—No ho dubto, però és que se’ns endurà a tots al darrere —diu Sofia arrossegant i abaixant la veu, com si es tractés d’una sentència bíblica.

—Em va parlar d’un tiepolo.

—Què dius?

—Jonàs em va dir que sempre havies anat darrere d’un quadre de Tiepolo. Va dir una cosa així. Que només t’estimaves Tiepolo. No vaig entendre a què es referia.

—Emili, ja t’he dit abans que hem de parlar, però no per telèfon. El problema és que jo marxo avui a la Rioja, haig de ser-hi per un assumpte dels meus pares. Però torno a ser aquí d’aquí a tres o quatre dies.

—Llavors no hi seré jo. Marxo amb Chloe a la Toscana.

—No m’agradaria esperar tants de dies, però em sembla que no hi ha més remei. Promet-me que ens veurem quan tornis. L’altra setmana haig de ser a Barcelona.

—En parlem a Barcelona.

En penjar em quedo una estona acariciant l’auricular. Sofia no sembla mai desemparada ni sola, ni tan sols ara, en què literalment hi està. Té aquell punt d’orgull que li impedeix mostrar-se fràgil; només amb una mica més d’insistència jo hauria corregut a veure-la ara, a mirar de donar-li un cop de mà o simplement a escoltar-la. Que t’escoltin és de vegades un remei més que suficient, perquè parlar i explicar i relatar significa fer aflorar i ordenar i dominar —no és això el que busca Roselli, escrivint els seus records?—; de vegades n’hi ha prou a pronunciar el món en veu alta per poder dominar el món. Però Sofia és altiva i potser jo indecís i, d’altra banda, hi ha unes estranyes memòries escrites fa més de dos-cents anys que em reclamen l’atenció com si m’haguessin de donar les claus d’un enigma que encara no sé quin és.

Decebut per la falsa expectativa que m’havia format amb l’arxiu i amb mossèn Patrici en relació amb el memorial, i davant l’evidència que Sofia o bé vol guanyar temps o bé ha perdut la pista de Tiepolo, i amb la dolça ira de Chloe aplacada per la promesa del viatge, disposo d’uns quants dies per continuar traduint el memorial i per tornar a visitar i a escodrinyar el que resta del que restava de la Ciutat Invisible —l’edifici de duanes del canal i les sitges mig assolades, l’església neoclàssica inacabada, i la plaça porxada que proclama encara la grandària de la ciutat projectada, la pedrera saquejada i els inequívocs eixos urbanístics; l’olímpica indiferència de la gent!— de tal manera que es faci realitat la planejada estada a Sant Carles.

Però, d’una banda, em tempta una altra possibilitat d’investigació, i de l’altra, ja he tingut temps de comprovar que a sota de la placidesa que m’imanta a la casa de la cala, opera una altra força repel·lent que em costa d’ofegar i que du el nom dels meus actes pretèrits, un udol llunyà i persistent: Ariadna.

En conseqüència, hauré de complir l’alleujadora condemna i tornar-me a posar en moviment. En descartar la mà de l’arxiver en l’enviament del memorial de Roselli, m’ha semblat entreveure al darrere d’aquest assumpte la rialla sorneguera, els ulls de perdiu com dues brases que s’extingeixen, la cigarreta fumejant, del Tigre. Daniel Cabrera viu a Madrid, i sovint, quan hi vaig per feina de la galeria, aprofitem per dinar i xerrar fins que gairebé ens fan fora d’un petit restaurant que hi ha en un carreró difícil de trobar, a la vora de la Biblioteca Nacional, on treballa. De cop i volta trobo imperdonable haver trigat tant a adonar-me que només es podia tractar d’ell: qui, si no, hauria pogut tenir accés, localitzar un document d’aquesta índole, i alhora saber que m’interessaria, que em desvetllaria, i encara tenir l’enginy, l’ocurrència diabòlica de titular-lo Memorial de la Ciutat invisible? Quines panxades de riure es deu fer, imaginant el curtcircuit mental que m’ha causat trobar en el títol, que ja veig del tot clar que ha escrit ell, imitant la cal·ligrafia de Roselli, la confirmació de l’eco infantil. I ara espera silenciós i compta el temps que trigo a adonar-me’n, a trucar-lo per felicitar-lo per la troballa triomfal. El Tigre!

Però em limito a fer-li una trucada breu i asèptica, només per assegurar-me que és a Madrid i per citar-lo a dinar al lloc de sempre, demà al migdia. Tinc cinc hores de conducció matinal, l’autopista una cinta que s’ondula entre els tarongerars valencians, el bullici automobilístic i constructor del litoral saquejat, esgotat, entre els bladars quiets i plens de miratges de l’estepa castellana. Atocha i el Paseo del Prado, abandonats pels vianants que fugen del foc, supuren una calitgeta oliosa, que en aparcar a Recoletos per estirar una mica les cames abans de dinar, s’abat sobre mi.

—M’estimo més fer les vacances fora de l’estiu, la ciutat quan es queda buida és comodíssima —manté Cabrera amb una rialleta que em sembla del tot reveladora, encara que ben mirat és la de sempre—, i per Morella no cal patir, que no se n’anirà.

—Jo aquest any, a la fi, m’he decidit a passar-les a Sant Carles. Volia estar quiet, llegir… —el Tigre resisteix impertèrrit—. Però les vaig inaugurar amb la festa dels Mendizábal, que no m’ha dut sinó complicacions, ja t’he dit que Jonàs ha anat a parar a la presó i que Coll intriga amb la intriga política…

—A mi fa una temporada que no em diu res —amolla Cabrera—, com si em considerés un cas perdut, pel suport públic que he donat al pla hidrològic, o potser perquè ara que és ministre a l’ombra troba que un historiador i alhora funcionari de la Biblioteca Nacional és un cuc de qui no cal ocupar-se. A més, he llegit que la comissaria de Medi Ambient, que ha de decidir si Europa finança el pla, estiueja al delta: un greu error, perquè n’invalida la neutralitat, encara que també pot representar un bon símptoma per a nosaltres, si s’entén com una visita de consolació…

—Ah, no hi tornem, amb el transvasament! Et deia que volia intentar passar uns quants dies a Sant Carles i…

—… i encara et fa mal —diu Daniel, confessor i psicoanalista alhora, amb llicència per burxar-me l’ànima.

—No, bé, sí… Vull dir que en veure com ha acabat son germà… I em va venir a parlar sa mare, envellida, a les últimes. No puc deixar de pensar en la manera com Ariadna…

—Aquesta és una espina que no et trauràs mai. Per què no actues com si no la duguessis? —remata el Tigre, resolutiu, el pragmatisme de la gent autèntica.

—Així ho he fet durant molts anys. Em semblava que el dolor, la culpa, s’havia extingit, però ara en tornar, en veure Jonàs i Sofia… De tota manera, et faré cas, ja te n’he fet: me’n vaig a la Toscana amb Chloe!

—Et confesso que si mai t’havia envejat no és ara, prou feina tinc amb la dona i les dues xiquetes. I tu, vinga Ariadna, vinga Sofia, vinga… com es diu? Chloe?, totes les Chloes que em vas anomenant!

—No siguis bèstia, Tigre, saps que una cosa no té res a veure amb l’altra!

—No, però qui et manava ara tornar-te a posar a la boca del llop? Quan em vas explicar aquest hivern que estaves ajudant Sofia a muntar la galeria, vaig pensar, mèu!

—Bé, precisament et volia parlar d’això, del que m’ha fet intuir que era l’hora de tornar-hi, d’endinsar-me al laberint… —provo diverses fórmules i mirades còmplices per veure si Daniel es deixa anar i es delata sense necessitat que jo em mulli. Però Cabrera resta mut, atent, progressivament divertit en comprovar el meu funambulisme verbal; i jo interpreto aquest enriolament amb un assentiment.

—Així vas ser tu, canalla… —començo a dir feliç.

—Que vaig ser jo, què? —em talla amb una sinceritat genuïna, que em prepara per anar-me fent a la idea que no està jugant, que no es tracta de cap endevinalla.

—Andrea Roselli. El memorial. La Ciutat Invisible.

—Ah, la teva Ciutat Invisible… Però si no t’expliques millor…

I quan em començo a explicar, en un moment canvien les tornes: Daniel Cabrera es transforma en un munt d’ulls que escruten, encuriosits, interessats, enlluernats, fascinats, enfebrats. M’ha d’aturar, l’he d’aturar:

—Un moment: és l’hora del conyac i els havans, Emili Rossell. T’adones que si és el que sembla estem davant del descobriment historiogràfic més rellevant en molt de temps?

M’interromp per preguntar, per demanar-me detalls, em prega que continuï, que torni sobre una anècdota, sobre una opinió de Roselli, tartamudeja, fumeja com una cafetera, és feliç, és un home extasiat. M’escridassa per haver anat tan a poc a poc, per no haver devorat el manuscrit fins al final, per no haver-l’hi dut! I un cop li he relatat tot el que en sé es llança a fer interpretacions, deduccions, hipòtesis, a especular sobre els episodis que resten, sobre les revelacions que poden contenir i la llum que abocaran sobre el període.

—I suposo que ho tens en un lloc segur —salta alarmat.

—No en tinguis cap dubte —dic per dir—. Però, Daniel, no m’has escoltat: es tracta clarament d’una còpia, no d’un original.

—És clar que és una còpia, però no la perdis!

—A veure si m’entens: no sé qui me l’ha enviat, em pensava que havies estat tu, qui més podia fer la brometa de la Ciutat Invisible en el títol, descartats mossèn Patrici i el megadiputat?

—Ah, Armand! No te’n fiïs.

—D’acord, suposem que no me’n fio, però estem igual. Qui pot haver exhumat el document?, qui me’l pot haver enviat i per què?

Es fa el silenci entre la fumera travessada pels feixos de llum de la làmpada en forma de plat invertit de la nostra taula, que és una vegada més l’única que encara està ocupada en aquestes hores. El Tigre sembla que rumiï però no carbura; està tan platxeriós del descobriment que s’ha quedat com inerme, atracat a la taula. Tant li fa el detall del títol, de qui m’hagi volgut gastar la broma o prendre’m el pèl.

Fem xocar una altra vegada les copes denses de conyac i assaborim les darreres glopades d’havà. Haurem de marxar. Però abans de fer-ho, Daniel Cabrera canvia d’aspecte, apaga el cigar a consciència i comença:

—Hi ha una cosa de la qual sempre t’he volgut parlar, però no he sabut mai com entrar-hi. També és veritat que tu no semblaves gaire disposat a tocar el tema… No sé si ara, que dius que et vols enfrontar a…

—Daniel, endavant, si ho has arrossegat tant de temps, no cal que ara facis més preàmbuls.

—Però no sé si en tens ganes. Recordo com si ara fos l’última vegada que et vaig esmentar l’assumpte i no en vas voler saber res: encara érem al col·legi, a Tortosa… ton pare.

—Ah, no hi ha cap canvi, en això. Ma mare va viure amargada. Jo no.

—Disculpa si…

—No, tranquil, ja sé que penses que és una realitat que em nego a assumir; però passa just al contrari: assumeixo que no en vull saber res, que no vull ser perjudicat per qui va desgraciar ma mare. Si ella es va limitar a suportar la càrrega amb resignació, jo faig un pas més: me n’oblido, l’elimino, obvio el que és obvi, arrenco de la meva vida allò que només em pot llastrar, fer mal.

—Disculpa un cop més —diu Daniel penedit, compungit.

—No, home, no et sentis malament. Mira, quan ma mare s’estava morint, mossèn Patrici em va cridar i em va insistir que la interrogués, donant-me a entendre que ell tenia certa informació però que calia que en parlés amb ella. Jo no ho vaig fer per pietat, per no torturar-la, però també per higiene, per dignitat. Qui no va voler ser-hi no hi és. Es va acabar.

Això últim ho he anat dient mentre caminàvem cap a l’exterior, de tal manera que treia ferro a la conversa i alleujava l’engavanya-ment del Tigre, i alhora la donava per clausurada. A fora ens esperava la claror apocalíptica i iracunda de la tarda messetària. Clam i foc.

—A quina hora marxes, demà? —em diu Cabrera, la figura bonhomiosa, una mica desconjuntada, esbufegant, quan ja ens hem separat alguns metres, cadascú en la seva direcció—. Et faria portar a l’hotel la revista que em vas deixar per a l’article sobre la història comarcal als seixanta.

Les galeries que freqüento estan tancades. Em refugio a l’hotel fins que es pon el sol i, ja de nit, passejo fins a la placeta de San Martín, però no queda cap indici de la casa on van viure els Tiepolo, com tampoc no hi ha testimoni del lloc on va ser enterrat el pintor, al monestir de San Martín, a la mateixa plaça, ja que va ser saquejat en temps de la Guerra de la Independència. Però el gran venecià viu a les voltes del Palacio Real, així com Sabatini és present per tota la ciutat.

Les paraules del Tigre, que primer han decebut la meva esperança de conèixer l’origen de l’enviament del memorial, després han atiat encara més la meva avidesa, la meva urgència per tornar-me a reunir amb Roselli.

L’endemà, tot i que em llevo ben d’hora per poder ser a migdia a Sant Carles, ja tinc a la recepció de l’hotel un sobre amb la revista que vaig prestar a Daniel fa no sé quants de mesos. La portada reprodueix a tota pàgina una foto del general Franco de visita al port dels Alfacs, a Sant Carles de la Ràpita, el 21 de juny de 1966, el poble engalanat, la gent mudada, les autoritats locals i provincials fent-li els honors. I hi ha una nota de Daniel desitjant-me bon viatge i advertint-me, «la foto retallada de la pàgina 12 ja hi faltava…». Miro el peu de foto, que s’ha conservat, i s’hi pot llegir: «El ilustre diputado, nuestro querido señor Juan Coll, recibiendo muestras de afecto por parte de la ciudadanía agradecida». Vaja, el diputat tortosí, sens dubte artífex del viatge de Sa Excel·lència, retallat!

En arribar a la casa de la cala tinc la manera idònia de fugir de tot això: Roselli, camí de Sant Petersburg!