III. LLUMS A LA BADIA

Dins la nit golosa de Festiu pestanyeja un far. Si hi mires bé en són dos, després tres, quatre. Potser hi descobreixes la drecera apagada d’un vaixell que ha fet tard. A les platges, a les roques, arriben les onades exhaustes, com si el dia d’agost també les hagués buidat de rabior. Si t’allunyessis de les vores esclatants de llum, del xivarri enjogassat dels que passegen, o de la finestra nostàlgica o de la terrassa festiva, entraries en un regne callat i gairebé immòbil.

La badia dels Alfacs, una bassa d’oli, gronxa una dotzena de barques que han desafiat —és un dir— la nit. Llavors, tornes a comptar els fars, i te’n surten uns quants més, t’arriben a envoltar. Aquestes aigües adormides, que veuen salpar cada matí una sorollosa flota pesquera, van hostatjar fa més de dos-cents anys els enginyers d’un rei l’obra dels quals va restar inacabada o ben just si es va iniciar. Una obra de dimensions i d’intencions desconegudes, però les traces de la qual, la Ciutat Invisible, han reaparegut a la meva vida amb una força que creia oblidada, desmaiada, acabada. La història és el pestanyeig d’un far, l’instant en què passat i futur no valen res, ho valen tot.

Sóc a la casa de la cala, on a la fi aquest estiu m’he decidit a fer una estada llarga. M’agrada, a les nits, després d’haver dedicat algunes hores a traduir els manuscrits del Memorial de la Ciutat Invisible, abocar-me en aquesta mar silenciosa però plagada d’històries, una de les quals m’ha dut a casa els Mendizábal, a la cita més pregonada de l’estiu.

Els meus amics, els amfitrions, han esdevingut els rampants propietaris d’una de les màximes promotores immobiliàries de la zona. I si durant una dècada els he vist amb intermitències, els últims temps han entrat de nou en la meva vida, des del moment que Sofia es va presentar al despatx, més intrigant que aclaridora, perquè li donés un cop de mà en la vella aspiració d’obrir una galeria a Barcelona.

He temptejat el camí d’accés a la finca entre el garrigar i el xerric esgotat de les txitxarres, que de seguida cediran el pas als grills. La muntanya blaveja i la casa s’endevina enfonsada entre la verdor grogosa del pinar, entre la verdor platejada de les oliveres, entre l’esvelta verdor dels xiprers. Ja sabia que els Mendizábal, dins aquest oasi vegetal enmig del secà socarrimat, no mantindrien ni restaurarien el vell mas del Montsià, però he de confessar que la casa que hi han alçat s’allunya de les pitjors temences. I això augmenta la meva admiració per l’indret, atia la meva enveja mentre enfilo cap a l’entrada que assenyalen les àgils palmeres, un fil de vent les gronxa imperceptible. De cop i volta, em desperten les paraules efusives de Sofia Mendizábal.

Sofia m’elogia el cotxe, Sofia diu que estic moreno, a Sofia, li agrada la meva camisa, em troba rejovenit, i Sofia m’abraça com una col·legiala, mentre riu i fa pronunciaments eufòrics que es dirigeixen ara a mi ara al seu marit, Jonàs, que ha aparegut un moment més tard. Mentre caminem tots tres cap a la casa, m’adono, per la remor de veus que n’arriba, que havia calculat malament el nombre de convidats que assistiria a la convocatòria dels Mendizábal. Lluny de la vintena de persones que jo esperava trobar, veig una munió de gent que es mou al voltant de la piscina, de la qual emergeix una claror nívia que dóna als hostes un to diguem-ne alat, com si flotessin. I Sofia me’ls mostra sense ocultar que són el seu botí, la seva conquesta.

—La comissària europea de Medi Ambient ha decidit aquest any, per demostrar sensibilitat pel tema —em pica l’ullet Sofia—, passar les vacances al delta… i ja et pots imaginar que així que vaig fer córrer el rumor que vindria a la festa es van disparar les confirmacions d’assistència.

—Magistral —dic per seguir el corrent a Sofia—. Però, ja ha arribat?

—Encara no, estimat, però no hi ha dubte que tard o d’hora ho farà —diu Sofia, ufanosa però amb un somriure nerviós.

—Bah! Hem de brindar per l’èxit dels teus plans —faig, per arrencar-li el neguit—, ha estat la millor sorpresa de l’any, que tornis als bons costums juvenils; em pensava que el negoci ja no et deixaria mai més temps per…

—Sí, però per fi me n’he sortit! La immobiliària és cosa de Jonàs, a mi el que m’interessa és la pintura. Bé, ja m’entens, comprar-ne, vendre’n. A banda de les gestions per a la família que vaig fer en aquella època, després m’he limitat a donar un cop de mà a algun amic que començava a pintar. Però ara va de bo, brindem!

Estic a punt de seguir el fil de la conversa quan és Jonàs qui m’aborda amb un got a cada mà i m’arrenca cordialment del costat de la seva dona. Caminem alguns metres fins a una altra terrassa que dóna al nivell de la copa de les oliveres properes i s’aboca a la badia llunyana, ajaguda. El meu amic m’ha tustat l’espatlla i ha assenyalat cap a un turó proper, en direcció al sud.

—La Mola Erma. Te’n recordes? Matoll i malesa. Un pedregar sec. La vam comprar, i després de l’estiu hi comencem a urbanitzar. Cent vint parcel·les. Una de les operacions més difícils que hem portat endavant. Fa anys que em barallo amb cinquanta mil impediments. Convertirem l’erm en un verger. Es dirà la Mola Verda. Hi hem fet pous, hem encarregat estudis sobre quins arbres hi poden arrelar millor; serà obligatori plantar-ne a cada tros… La veritat és que abans de començar ja tinc més de cent interessats, però com que sé que tens debilitat per aquesta zona, te’n reservo una de cara a la mar…

—La Mola Erma… Però, cent vint cases…

—Pensa que compleixo totes les normes. M’han tocat els collons de totes les maneres possibles. M’haurien de donar un premi. Per això vull posar tota la informació a disposició de la premsa; aconseguir una bona imatge d’una punyetera vegada.

Per sort, abans que hagi hagut de dir res més, algú ens ha cridat des de darrere i hem apartat la vista d’aquella gola de llop que l’any vinent o l’altre ha de ser Sunset Boulevard. En girar-nos, veiem un grup de diverses persones, totes rialleres, vestides amb roba ampla, vaporosa, que van ser amics meus i de Jonàs i que ara fan grans escarafalls dels anys que han transcorregut sense que ens veiem o saludem o parlem. Però no hi ha temps de res, ja que de seguida sembla que està passant alguna cosa a l’altre extrem del corredor que comunica la terrassa de la piscina amb una altra zona del jardí que queda una mica encaixonada entre un rengle de xiprers i el vessant nord de la casa. Just allà ha arrencat la primera peça un quartet de corda. I coincidint amb això, els que no s’hi havien decidit ara sí que agafen una copa. Els llums indirectes, situats a terra, fan que tots semblem més alts; la música ha donat oxigen a les converses.

Veus una cara coneguda que parla amb algú que et queda d’esquena i jugues a endevinar qui és. T’hi atanses, es gira, i notes aquell eco de l’opressió al pit que senties de més jove davant la crida salvatge i impossible de la bellesa femenina. Tot això succeeix en dos segons: el temps que trigues, en realitat, a saludar efusivament l’acompanyant de la beutat, el pintor Malaquies Tarrés, i a continuació replegar veles i quedar-te mig aturat davant del somriure triomfant de… Com es deia?

—És un plaer saludar-te, Emili Rossell. Sofia diu que sense tu no hauria pogut muntar la galeria —exagera Malaquies—, i jo, saps, necessitava aquest canvi, fer una cosa diferent, sorprenent, res d’inaugurar en un dels llocs clàssics!

—En efecte, és un pas agosarat! Però et sortirà bé: com pots comprovar, Sofia en sap molt —dic assenyalant la concurrència.

—Fa deu anys ningú hauria donat un ral perquè es pogués muntar un vernissatge com aquest a dos-cents quilòmetres de Barcelona, però Sofia ja ho va ensumar. No ho trobes genial?

—D’això se’n diu tenir nas —assenteixo, alhora que li faig notar que jo he recorregut el mateix camí exactament a la inversa. Riem tots dos.

—I no dubtis que acabarà trobant el tiepolo.

Malaquies Tarrés deixa anar aquesta frase com si fos la cosa més corrent del món, com si tothom estigués al corrent del que suposa. Però abans que no hagi tingut ocasió d’interrogar-lo, Sofia Mendizábal en persona irromp al nostre espai, se situa entre els dos, ens passa un braç per l’esquena i ens estira cap a una altra banda, tot deixant enrere la noia angelical que acompanyava Tarrés.

Ara el quartet, a la música del qual hem estat ben poc atents, ha fet una pausa, i alguns grupets, com nosaltres tres, davallen unes escales que duen a la planta inferior, que queda arran de terra per la part del davant, abocada a un oliverar, i és un soterrani si ho mirem des del vessant nord de la casa. Del braç de Malaquies i de Sofia entro a la gran sala, només separada dels arbres per una llarga vidriera, i on han penjat una mostra —tres quadres— del que a l’octubre es podrà veure a la galeria de Barcelona, sens dubte un dels esdeveniments de la tardor.

Malaquies Tarrés ha voltat mig món, abans d’anar a raure al delta de l’Ebre, on la llum és encegadora durant el dia, irrepresentable, però d’una fibrositat de llargues subtileses a primera i a última hora. Malaquies assegura que l’explosió de llum, atiada per l’absència de muntanyes, que es dóna a les hores centrals del dia, fa que no hi hagi continuïtat entre les imatges d’una jornada i les de la jornada següent o anterior. La ràbia solar ho crema tot, com una fosa cinematogràfica, i el que emergeix quan la fúria de l’astre comença a apaivagar-se és del tot nou, sense memòria. D’altra banda, el pintor Tarrés està devorat pel misticisme en relació amb el color, per unes determinades turbulències en relació amb la composició i per la golafreria pel que fa a les seves parelles.

Tarrés va tornar canviat de l’Àfrica. Va passar un parell o tres d’hiverns a Tànger —una part dels quals potser, en realitat, a París— i es va estar d’exposar durant tot aquell període, de manera que en tornar va trenar una campanya impecable a la premsa barcelonina i madrilenya sobre els seus anys de reflexió africana, sobre visions i sobre una mena de faquirisme o d’abstinència que fa impressió, cada determinats anys, entre l’opulència il·lustrada i culpabilitzada de les nostres ciutats, i que a més quadra amb la constitució atlètica i l’aspecte eixarreït del pintor. En va tornar amb aquests quadres d’epifanies turnerianes, però amb un ressò expressionista. Va ser després del gran èxit d’aquella tongada que Tarrés, de nou fart del rosari de compromisos que l’assaltaven si vivia a prop de Barcelona, va començar a buscar, i va trobar un casalot enmig de la planícia deltaica.

De què coneixia Sofia Malaquies? Vés a saber. Vivint aquí no era difícil que s’haguessin trobat en un moment o un altre, però era inimaginable que la Mendizábal s’estrenés amb la galeria de la mà d’aquesta celebritat. El sector li té posat l’ull.

—Fa molt que no véns per l’estudi… —em diu Tarrés, saltant-se que no he tingut mai el plaer però recordant que amb el nom de la galeria publiquem una revista quadrimestral en tres idiomes, de circulació gairebé restringida per a crítics i galeristes i entesos.

—Com que ets tan lluny de Barcelona… —jugo a canviar els papers, essent jo deltaic i ell barceloní, i Malaquies fa unes grans riallades, com si hagués explicat un acudit bo.

—Ha estat una bogeria ben calculada. M’arrisco molt exposant amb aquests —fa, abaixant la veu—, però vull donar una imatge integral de la pintura, del lloc, de la gent. No ho trobes original, estrenar-me aquí? Ara que s’ha convertit en el símbol europeu de l’espai natural a preservar, és com si amb mi el delta sencer es convertís alhora en una obra d’art.

—Està ben pensat, Malaquies. T’asseguro que tens mig Barcelona encuriosida, sense entendre el que pretens.

—Aquest és l’efecte que buscava! Així, quan inauguri allà, a la tardor, l’ambient ja estarà ben escalfat. A més, insistiré en el concepte i donaré totes les entrevistes a la masia, que els periodistes s’hagin de perdre una mica entre sèquies i canals.

—És bona idea: això t’assegura dos paràgrafs inicials plens d’admiració pel paisatge que has escollit, pel caràcter laberíntic de l’accés al «refugi»… —Ets un mestre, Tarrés, penso.

Llavors uns focus tènues il·luminen els tres gran murals. La penombra de la sala, el despullament total de parets i mobiliari, fan que la llum grogosa de les pintures de Malaquies senyoregi absoluta. Mentrestant, començo a entreveure l’abast social de la convocatòria dels Mendizábal: fortunes comarcals i barcelonines de les que s’han apressat els últims temps a reservar-se un lloc a l’últim reducte natural en mil quilòmetres de costa mediterrània. Alguns deuen ser clients de la parella —compren parcel·les o cases— i d’altres potser ho seran —compraran quadres—. Polítics que es projecten al Congrés espanyol o al Parlament català, més algun altre que ha descobert que estiuejar al delta de l’Ebre té un valor polític afegit, i que la festa de Sofia és un bon trampolí perquè se sàpiga.

I enmig d’ells, més que navegar, sobreviu Armand Coll, el diputat a les Corts espanyoles que porta un parell d’anys sortint a la premsa més del que ell voldria —si és que aquest desig és possible en un polític—, i que sembla un pèl incòmode enmig de tantes carteres que sí que podrien comprar-se un quadre de l’internacional Tarrés. El salven les senyores dels senyors, que li dediquen totes les atencions, vestides de manera una mica més elegant —potser ho fan les joies— que els seus marits, els quals sembla que s’han desvestit amb la finalitat de convèncer-se a ells mateixos que estan de vacances, mentre que el polític apareix encara, indumentàriament, massa tibat.

L’Armand que m’havia conduït pels passadissos flamejants del col·legi fa molts anys que va substituir la fe en la religió per la fe en la història, de la qual sempre havia estat devot. I no és que abandonés la carrera eclesiàstica perquè sentís que l’estrebada del desig desbordaria els límits que el sacerdoci li havia d’imposar, ni tan sols perquè patís una crisi de fe, sinó per una evolució intel·lectual precisament lligada a la idea de la redempció. Es va adonar que la missió alliberadora que l’evangeli encomana només la podria dur a terme des del laïcisme i, a la llarga, enquadrat en una força política.

Armand m’ha descobert, des d’una distància, quan el flanquejaven dues dames que no estaven disposades a deixar-lo anar així com així. Abocades enèrgicament en la defensa de les foques de Groenlàndia, les balenes de la Patagònia i els óssos del Pirineu, han descobert molt recentment que el delta de l’Ebre també és un ésser viu amenaçat i que cal defensar-lo, encara més ara que el bon ull inversor dels seus marits l’ha escollit per fer-s’hi les respectives mansions. Acostumades a tractar, a Barcelona mateix i en els estiueigs de sempre a la Costa Brava, amb els dirigents polítics que compten i que un dia et poden tornar un favor, el fet de trobar-se cara a cara amb Armand Coll, un opositor elegant però contundent contra els plans del govern que amenacen la pàtxera, el collverd i la migració dels flamencs, les fa sentir rejovenides i fins un punt agosarades.

—Així vostè creu que la Comissió Europea ho aturarà… És que té una aparença ben tercermundista, aquest pla de…

—De tu, de tu, senyora Riudellots.

—Oi, disculpi. Oi, disculpa, i digue’m Cati.

—Les institucions europees s’hi juguen el prestigi a tot nivell. Sense cap dubte, Brussel·les no pot donar suport a un pla que posi en perill un espai natural que… Però vejam què ens en diu la comissària europea, que corre per aquí.

—El fet que també —remarca el també una rossa tenyida i mol-suda— s’hagi decidit a passar l’estiu al delta ja vol dir alguna cosa, no li sembla?

En aquest moment he gosat irrompre en el cercle, la qual cosa potser ha alegrat Armand o potser no, si volia escapar-se del tot dels seus discursos diaris. No hi ha dubte, perquè amb una finta digna del bàsquet americà, Armand m’encaixa una mà, i amb l’altra a la cintura, em fa girar com si balléssim i tinc la impressió que ens hem desplaçat cent metres del lloc on ell parlava amb les senyores.

—Com estàs, xaval? Ja era hora que et deixessis veure per aquí! Jo, fins als nassos de la història aquesta del transvasament!

—Ara ets una celebritat, Armand Coll!

Fa molts anys, fallida la seva vocació sacerdotal però no la seva fe, l’amor al proïsme va conduir Armand Coll a identificar-se amb el socialisme de debò com una derivació política de la seva concepció redemptorista del món. En el seu missatge, que remava a favor del vent intel·lectual o universitari del moment, hi posava el doble de passió que qualsevol altre, perquè el mateix Armand, compungit en el fons de la seva memòria, sentia que s’havia de redimir.

Membre d’una família de petits propietaris de Tortosa, els seus van passar la guerra amagats en un mas després que un germà de l’avi d’Armand fos tirotejat, mentre tornava del cafè, per una alegre colla d’anarquistes que circulaven en camió i també van disparar a un gos i a una rata del mateix carrer. Acabada la carnisseria i decantada la balança, els d’Armand es van incorporar fervorosos al franquisme i van proveir, al llarg de les dècades, un parell de càrrecs municipals —un dels quals organitzava sardanes d’amagat i va subscriure el petit Armand a la revista infantil catalanista i diocesana Cavall Fort— i un gloriós diputat provincial, prohom dels tortosins a Madrid, procurador davant del règim.

En conseqüència, durant molts anys, Armand —temorós de provocar un daltabaix familiar de proporcions imprevisibles— era socialista a Barcelona i el que fos a Tortosa, és a dir, dels seus, dels Coll. Fins que va haver passat prou temps perquè un bon dia anés a les llistes del partit progressista al Congrés de Madrid i, a la vista del bon resultat de l’operació, fins la seva àvia de noranta-cinc anys pronunciés amb ímpetu desconegut: «un diputat és un diputat, què punyetes!».

I a la fi, la veu tronant contra el pla hidrològic a la tribuna del Congrés, Armand s’ha convertit ja no en el portaveu dels progressistes o en el ministre de Medi Ambient a l’ombra, sinó en la veu mateixa de les Terres de l’Ebre a Espanya, l’esperança última de Tortosa, un poble sencer darrere un home, figura idèntica a la que va encarnar el seu avi fa quaranta anys.

El qui em va rescatar d’aquella tarda solitària a la porta del col·legi desconegut i jo ens hem anat allunyant del punt de la sala on Sofia i el pintor han demanat un moment d’atenció per dirigir les paraules inaugurals.

En acabat, després de quedar amb Armand que ens retrobarem d’aquí a una estona en un dels miradors de la casa, inicio una excursió per diferents nivells de l’edifici buscant un lavabo. És aleshores que m’arriba el primer indici de com pot anar la nit. Una intuïció.

Mentre camino per un passadís en penombra, només il·luminat per la claror de fora, obro una porta pensant-me que he arribat al bany i, impulsat per algun estrany mecanisme de defensa —no voler saber, no haver vist—, la torno a tancar de cop. De seguida m’ha vingut al cap aquella imatge furtiva de les golfes del col·legi on inflamàvem l’esprai, en què Jonàs —que només va ser a l’internat un curs i mig— també va posar el seu gra de sorra: els ulls dels escolars enlluernats per la flamarada, les cares il·luminades de sobte.

Ha estat tan ràpid que no podria dir quants n’eren, quatre o cinc màxim. Cadascun d’ells, fes el que fes en aquell moment, amb la mirada obnubilada en direcció a Jonàs, que s’acotxava una mica per esnifar la ratlla ben dibuixada a l’espillet. He reaccionat tan maquinalment que tinc la sensació que ni tan sols s’han adonat de la meva aparició fugaç.

Al cap d’una estona, mentre torno cap al jardí, em pregunto per què he actuat com ho he fet, en comptes de saludar amb naturalitat… M’avergonyeix pensar que si m’han vist m’hagin pres, ara sí, per un escolar ingenu i escandalitzable. Però la pilota és tan gran, la meva reacció és la conseqüència de tantes constatacions i sospites…

Va començar amb el cavall. Jonàs enganxat a l’heroïna. Jonàs saquejant les arques generoses però no exuberants d’una família de pescadors. Jonàs amenaçant sa mare ganivet en mà. Jonàs en una granja de recuperació. Jonàs que torna. Una ombra de culpabilitat en els meus anys juvenils d’estudis i viatges, només preguntant de tard en tard per ell, i des de lluny. Jo havia identificat la pesta i volia eludir-la. Se’n salvaven pocs, en aquella època. Una generació delmada estúpidament, la primera generació peninsular que creixia amb les necessitats cobertes, i també la primera que decidia de pròpia voluntat morir abans d’hora. La condemna bíblica. Sé que va desaparèixer alguns anys, suposadament a Jamaica, d’on va tornar curat, contra tot pronòstic.

En tornar de les Amèriques, llustrós i amb una rialla d’orella a orella, xerrant pels descosits sobre les bondats del paradís que acabava d’abandonar, Jonàs va aprofitar la minsa herència del seu pare, que no havia superat la seva desaparició, per provar sort en l’incipient negoci de lloguer de pisos i apartaments que ja havia arrencat al poble. Les rebolcades inicials no el van desanimar, per bé que el van deixar de nou desplomat. I llavors va aparèixer Sofia.

Sofia Mendizábal era la sisena de vuit germans, i havia decidit ben d’hora desvincular-se del negoci secular de la seva família riojana, la vinya i el vi. Quan la vaig conèixer a Barcelona, estava acabant els estudis d’arquitectura, i per més que ella s’entossudís a desmarcar-se de la família, no podia evitar diferenciar-se també de la gent que l’envoltava. Es distingia. Llargues les cames i els braços, el caminar pausat, la paraula segura, em va semblar un ésser d’un altre món. Recorríem les galeries junts i visitàvem l’estudi d’algun amic seu pintor. No m’hauria pogut enamorar de Sofia. Em produïa la mateixa excitació intel·lectual i sensual que determinades obres d’art, em revoltava. No hauria anat mai al llit amb ella de forma premeditada, però això va succeir unes quantes vegades al llarg d’un cert temps, no gaire i, sobretot, de manera inconnexa, com una sèrie de tempestes imprevisibles.

L’inconvenient va venir del fet que això va continuar succeint fins i tot quan Sofia havia iniciat una relació amb Jonàs, que jo ignorava. Els havia presentat jo mateix, perquè en una ocasió que ella va voler conèixer el delta de l’Ebre, ens vam topar inevitablement amb el meu amic renascut. El qual, un dia que es va assabentar que la Mendizábal ens simultaniejava, es va presentar a Barcelona fet una fúria. És possible que jo no fes un paper memorable aquella tarda, ja que, a més d’insistir en la meva ignorància i innocència —rentant-me’n, en conseqüència, les mans—, vaig oferir poquíssima resistència als requeriments de Jonàs, que exigia que no em tornés a creuar en el seu camí i que m’acomiadés de la dona que, pel que es veu, compartíem. Sofia es va ofendre molt en saber que jo havia donat tantes garanties a Jonàs que mai més no em tornarien a veure el pèl.

Em devorava el menyspreu amb el qual Sofia m’havia retret el meu desmenjament, el desinterès, el cinisme. Havia de defensar els meus drets més enllà del que era racional? Havia de convertir una atracció passatgera i, d’acord, una amistat veritable, en una causa de guerra que, a sobre, m’obligaria a un compromís absurd? Li havia d’explicar a Sofia qui era Jonàs, amb quina convicció podia amenaçar, quins arguments era capaç d’esgrimir? I d’Ariadna, ni una paraula.

Tot allò em va rosegar durant un cert temps, fins que els viaranys de la vida van desfer els nusos, i tot va anar difuminant-se. I mentrestant la distingida Sofia i el sorprenent Jonàs van unir forces —el capital d’ella, l’habilitat d’ell— per fer créixer una de les empreses immobiliàries més pròsperes de la zona. Cosa que celebrem avui, quan les ferides fa una eternitat que estan curades. O ho celebràvem fins fa una estona, quan he obert una porta equivocada que ha projectat davant meu en un instant el malson que també pot representar Jonàs.

El diputat exseminarista m’espera, amb un whisky amb gel a la mà, recolzat a la balustrada del mirador que dóna a la badia, a frec de les branques de les oliveres, l’olor que la nit els fa exhalar, l’olor de la terra rostida per l’estiu, el regne dels grills.

Alguns convidats ja han marxat, i la comissària europea no ha comparegut, però sembla com si la festa hagués agafat una nova embranzida, ja que tothom s’ha arremolinat al voltant dels sofàs de la terrassa jardí, on discuteixen animadament els que han pujat de la sala dels quadres, i parlen dempeus però a bracellades els que han baixat de la sala de les ratlles. A Armand Coll i a mi ens separa del grup la resplendor blava de la piscina, il·luminada des del fons. La nit d’agost és serena i, mentre Armand parla, observo els moviments de llums que s’estan produint a la badia.

Primer he pensat que eren els fars que senyalitzen la prominència de la península de la Banya, però de seguida m’he adonat que es movien, i a gran velocitat. En pocs minuts, un llum ha recorregut, per la banda de mar oberta, les set milles que separen les Salines del far d’entrada a la badia, on s’ha apagat. Mentrestant, un llum que no he vist d’on salpava, però que semblava venir del fons de la badia, l’ha travessada per arribar al punt on s’havia apagat l’altre, al far de la Punta de la Banya, i també ha desaparegut.

—Tu saps a què es dedica Jonàs? —m’ha preguntat Armand en to confidencial.

—Què vols dir?

—Vull dir que abans de venir a la festa, m’he pres la molèstia de preguntar una mica i…

—Vinga, Armand, no m’expliquis històries, conec Jonàs de tota la vida i em sé totes les seves barrabassades. El que ell fes als vint anys ara no treu cap a res.

—No em refereixo als vint anys. Se suposa que el teu amic no tenia un ral, i el capital de la immobiliària Mendizábal…

—Com el seu nom indica, és Sofia qui…

Interrompo la conversa perquè veig com un tercer punt de llum acaba de salpar del port de la població i avança a gran velocitat per la badia, en direcció a mar oberta o al far de la Banya. Quan ha recorregut la meitat d’aquest trajecte, els dos punts que havien convergit al far i restaven apagats reapareixen i posen rumb a mar oberta. Un al davant de l’altre, i a darrere seu, el que ha salpat del port. El tercer es va aproximant al segon, fins que l’atrapa i queden tots dos aturats. Hi ha un moment que deixo de veure el primer, que s’ha allunyat mar endins.

Asseguts els supervivents de la festa entre el sofà de la vora de la piscina i algunes butaques més o menys orientades en aquesta peça, s’ha produït un moment de calma, alimentat per l’extinció de la música i de la remor de les converses que ja no existeixen, la terrassa com si fos un balcó al vibrant cel lluminós, estelat, gairebé interrogant, i a la llenca de mar platejada de la badia, un animalàs ajagut i que a penes respira. Llavors, com si només de fer dringar un got pogués provocar un cataclisme, faig:

—No ha vingut, al final. La comissària no ha vingut.

—I què vols dir amb això? —salta Sofia, com si hagués destapat la capsa d’un ninot de molla—. Què vols dir, a veure?

—No res. Només que no ha vingut, no?

—I què més volies? Què t’esperaves? Ara el senyor s’ha adonat que la comissària no ha comparegut, i ho comenta per comentar alguna cosa, com qui no diu res. Que no n’has tingut prou amb la desfilada dels que sí que han vingut, vols que et canti la llista? —la veu de Sofia no sembla seva, fa galls, està borratxa.

—La meva intenció no era…

—És clar, ho has fet sense cap mala intenció, sense ànim de molestar… Doncs mira, jo sí que molesto, jo sí que emprenyo. En canvi, tu, tancat a la galerieta de Barcelona et penses que ja no et cal enredar ningú, que ja en tens prou amb el que tens i el que saps, i aleshores trobes sospitosa qualsevol tàctica d’algú que vol anar més enllà, perquè jo, la meva galeria, en pocs mesos… —s’interromp, s’adona que diu inconveniències, que jo he estat un aliat seu. Però és Armand qui surt en defensa d’ella.

—Sofia, amb el pretext de la galeria i de la venda de terrenys, de la seva activitat social, està fent més que molts per donar a conèixer el delta de l’Ebre, per dotar-lo d’un afegit cultural que, per cert, tu reivindicaves en algun d’aquests articles que publiques cada no sé quan i en els quals sembla que perdones la vida a tothom. Si el delta de l’Ebre existís com a imaginari cultural ningú s’atreviria a tocar-lo, em sembla que escrivies. Magnífic, però per crear aquest afegit cultural hem de convèncer gent, atreure-la, inventar-nos el que encara no tenim.

La situació és absurda, no se sap ben bé de què se m’acusa, però cal seguir el fil, perquè d’aquestes converses de funambulisme etílic de vegades se’n dedueix informació preciosa, i jo he de buscar la Ciutat Invisible per camins insospitats.

—Està molt bé, Armand, no ho discuteixo, és el que tu mateix fas des de la trinxera política —amollo estoicament.

—Sí, i em toca muntar uns numerets que no m’agraden gens, però ajudo a caminar en una direcció que crec que és la bona, hi empenyo.

—Ho aplaudeixo! —dic, mentre Sofia exaspera una ganyota que primer sembla d’incomprensió, després d’antagonisme i en el fons només es deu a la barreja de cansament i alcohol.

—Ja. Però immers en el teu món, protegit per l’art i pel refinament, et sents capaç de jutjar tothom qui fa alguna cosa, com si el teu comportament fos aliè a la comèdia general, vull dir, com si tu no formessis part de l’obra.

—És veritat —apunta Jonàs, que apareix embalat de no se sap on i parla accelerat, mossegant les paraules—. Li acabo d’oferir una oportunitat immillorable d’invertir els diners i en comptes d’agrair-m’ho m’ha començat a fer retrets. Emili, t’has quedat ancorat en un punt de la travessia mentre el món roda i roda al teu costat, sota els teus peus!

Tot roda. I els meus amics s’equivoquen menys del que sembla. Jonàs és llest, i la seva vivor sol anar més ràpida que els seus interlocutors, de manera que sempre s’avança a les intencions dels altres i així n’obté beneficis; però no actua mogut per una idea d’on vol anar, sinó per la necessitat que ell mateix es genera, en contreure deutes, en tots els sentits, superiors al que pot fer front, situació que l’aboca a l’avidesa, a l’espavilamenta, a l’ull viu. En canvi, Armand veu el món com un conjunt de realitats imperfectes, sobre les quals cal actuar amb la finalitat de millorar-les, tot i que ha perdut de vista respecte a quin model són incompletes; però el sentiment que el domina és la por, una ansietat causada pel perill permanent de no ser prou sensible, prou eficient o prou agraït; i això li crea unes dependències que el poden acabar conduint a la riba contrària a la qual es dirigia. Sofia, certament, és més complexa i potser és un misteri: aspira a dominar tots els ressorts de la partida, la que sigui, sense que mai cap flanc seu no quedi al descobert, però no ho fa tant per aconseguir-ne un profit, que també, com per sentir-se d’aquesta manera, així que en surt victoriosa, afalagada, reconeguda, enaltida; una maquinació, la que porta a terme Sofia sense defallir, que sovint és només un joc, una pràctica intranscendent per bé que reveladora, simptomàtica.

I jo vaig aprendre de les seves arts ja fa molts anys. Però abans de conèixer-la, molt abans, ja havia descobert en mi mateix un mecanisme que potser va ser neutralitzat per Ariadna i tornat a desencadenar per Sofia. Va ser a l’època de les aules gelades i els passadissos ventosos, a l’època que vaig sentir per primer cop el nom de Tiepolo. Són les primeres sensacions estètiques o, més ben dit, els records més llunyans que conservo del que podria anomenar sensacions estètiques. En té un infant? Un xiquet, en té? Apreciar estèticament algú o alguna cosa, no significa també, paradoxalment, desvincular-te’n, allunyar-te’n, apartar-te’n? Ho puc recordar ara amb tota la intensitat: havia menystingut o valorat un company de classe, simplement per les línies del seu rostre; m’havia fet amic d’algú perquè m’agradava com anava vestit o com es pentinava; em repel·lia o m’atreia, només per aquest motiu; i suposo que per aquesta mateixa raó, travessava un carrer per saludar una persona o feia veure que no l’havia vista, en realitat només perquè estava situada a sota d’una portalada que em transmetia harmonia o, ben al contrari, perquè em desagradava la seva indumentària o l’olor que exhalava. No és això monstruós?, em pregunto ara.

Algú pensarà que sempre hi ha aquest component més o menys latent en qualsevol decisió que prenem, i ho admeto, però al que em refereixo és a un impuls vivíssim, desbordant, que m’invitava a clavar una canellada al contrincant en un partit de futbol o, a la inversa, a cedir-li la pilota. Sovint reprimia aquests impulsos, és clar. M’imagino que vaig aprendre a modular-los o si més no a dissimular-los. Pot ser que ara vulgui seguir veient aquest paisatge tal com era abans per aquesta simple raó, perquè m’agrada, més enllà dels motius morals, socials o crematístics pels quals els uns el volen conservar i els altres arrasar?

Una mica més tard, la festa agonitza, i han canviat els papers. Mentre ballem, noto com si de sobte Sofia comencés a sanglotar, el seu cos elàstic que fa petites convulsions. Me’n separo una mica per veure-li la cara i ella ofereix resistència. Jo no hi insisteixo i, llavors, noto la humitat dels seus ulls al meu coll. I ara, què? Miro al meu voltant i comprovo que no em cal patir per l’escena: entre els que ja han desertat i els que jeuen escarxofats o ebris per les butaques, no en veig ni un que es pugui adonar del que passa. I Sofia balbuceja alguna cosa, com si ni tan sols s’atrevís a fer-la intel·ligible:

—Estic morta de por —em sembla que diu, la primera vegada; però a continuació ja l’entenc sense entrebancs—; no puc més, no sé què passarà.

Com que ballem al costat de la balustrada del mirador on fa una estona Armand i jo hem vist el joc de llums a la badia, provo d’evadir-me deixant naufragar la mirada per la vall que s’estén entre la mola on som i la població. Però de seguida hi ha alguna cosa que em desaconsella relaxar-me: són els llampecs blavosos que fan els dos cotxes de policia que han enfilat la fosca del camí de la finca. I la Ciutat Invisible?