XIV. PER CAMINS IGNOTS

He tingut la sort de travessar la galeria sense topar-me amb ningú a qui calgués saludar —en realitat, un parell de vegades he fet com si no sentís una veu que em cridava des de certa distància—, de manera que he pogut arribar a l’exterior sense haver hagut de mirar ningú als ulls.

A fora ja no queda cap cotxe oficial, i si no fos pels vehicles de les televisions i les ràdios el carrer apareixeria ben desert. La nit de Barcelona s’il·lumina entre remors llunyanes de tempesta, que ensumo mentre deixo que em toqui a la cara l’aire saturat que penetra per la finestreta del taxi i em vaig passant el mòbil d’una mà a l’altra; però resistiré una mica més.

Quan marco el seu número ja sóc a casa, dret davant de la balconada oberta, a un pas del xàfec reconfortant que engoleix la ciutat sencera enmig del barrabum somort o de l’esclafit punxant de la tronada.

—Ariadna! No t’he pogut trobar en tota la tarda.

—Ja ho sé.

—Com vols dir?

—Que ja sé que m’has estat trucant. Sabia que eres tu i per això no agafava el telèfon.

—Gràcies, dona.

—Tot té una explicació. Però comença tu: com ha anat la inauguració de la galeria?

—Esplèndida… Un gran èxit… Molta gent…

—I?

—I deixem-ho córrer! El cas és que m’he barallat amb Sofia. S’ha tret la careta i l’he engegat a pastar fang. S’ha acabat la història del tiepolo.

Li explico els fets obviant la camama de la nota de Jonàs, i quan ha comprovat fins a quin punt la situació és irreconduïble, fa amb una veu entremaliada:

—Veus com he fet bé de no agafar el telèfon?

—No l’entenc.

—Vull dir que si t’ho hagués explicat no hauries pogut resistir la pressió de Sofia.

—Ariadna, si m’haguessis explicat el què?

—Doncs que, efectivament, en sé més coses, de Roselli, i també de Tiepolo, és clar!

Faig una passa endavant, una altra, i em situo a la terrassa, tocant a la barana. L’aiguat em xopa els cabells, els ulls, la boca, em regalima pel coll, m’amara la camisa i els pantalons, em reblaneix les sabates. Parlo a crits.

—Ho pots repetir?

—Que tinc la segona part del memorial, ruc! Però si vols saber què hi diu hauràs de venir a llegir-ho aquí.

—Estaràs desperta d’aquí a dues hores? —Els dos-cents quilòmetres que ens separen els podria fer a peu i tot si calgués!

Deixo enrere la Diagonal mentre la ràdio anuncia que la part baixa de la ciutat s’ha començat a inundar. Els fars mostren la violenta gotellada que assota el paviment de l’autopista i jo m’aferro al volant, amb els ulls oberts com a petxines, mentre interiorment començo a repetir la pel·lícula de tot el que s’ha esdevingut aquestes setmanes, des que Sofia em va convidar a la festa del Montsià fins al colofó d’aquest vespre al Poblenou.

Sembla com si n’hi hagués prou amb una lleugera empenta involuntària perquè, en un moment molt precís de la vida, tot allò de nosaltres mateixos que ja consideràvem estibat o en letargia o que ni tan sols intuíem comencés a despertar-se i a prendre forma i a girar fins a adquirir una força huracanada.

A la Ciutat Invisible s’hi ha d’anar per camins ignots, em repeteixo, mentre atraco a Sant Carles de la Ràpita i camino cap al carreró d’Ariadna. És passada mitjanit i de resultes de la tempesta ha marxat la llum. Pujo l’escala a les palpentes —el ferro fred de la barana, el pom com una pinya blanca, els peus als mamperlans gastats— i en empènyer suaument la porta del pis veig Ariadna a la seva butaca, llegint gràcies a la claror d’una espelma.

M’observa i es creua de braços interpel·lant-me. La llepada ataronjada de la flama, que es passeja pel seu rostre, li fa els ulls més oberts i indefugibles, la blancor de les dents entre els llavis tibats pel somriure, els pòmuls alts i de rodonesa esvelta. Aquell dia també havia plogut. Llueix una camisa de fil blanca, vaporosa, que descansa capriciosament damunt la seva morenor túrgida, com la neu damunt les estàtues de bronze enverdit.

M’allarga el plec de fulls i diu dolçament.

—Que t’ho passis bé! Torna demà i en parlarem, d’acord? Ara me’n vaig a dormir. Estic morta.

I a continuació té lloc un fet extraordinari, o més ben dit una prova del temps que m’he passat entossudit a no saber d’Ariadna, a tapar-me els ulls i les orelles per simular que no existia: Ariadna s’alça lentament de la butaca, agafa les crosses que té a una banda i a l’altra, i es dirigeix pas a pas a l’habitació. Davant la meva incredulitat, s’atura i em diu:

—Què mires?

—Jo em pensava…

—No siguis borinot! Només faig servir la cadira de rodes per a viatges de llarg recorregut. Els desplaçaments de rodalies els faig amb crosses. Bona nit!

I començo a baixar l’escala de la barana de ferro amb llàgrimes als ulls però sense aturar-me. No hi ha temps a perdre, i en arribar a la cala haig de buscar la Ciutat Invisible pels camins ignots.

«Vaig tornar a Madrid amb els ulls plens de la llum del delta de l’Ebre. És la llum vibrant, gairebé corrosiva, i és la mar tèrbola de verds i de blaus poc profunds de la llacuna veneciana o de les maresmes de Pozzuoli al golf de Nàpols. I en les extensions ermes, planes, desertes, que s’estenen més enllà de l’horitzó vaig recordar la megalomania del tsar rus que es proposà de construir una ciutat sobre el no-res, però tot d’una vaig comprendre que en aquell món exempt de cap marca humana, qualsevol gest civilitzador era una proesa, qualsevol ratlla seria un camí, qualsevol traç podia esdevenir una avinguda, qualsevol paraula era un discurs, com si contempléssim la terra just el dia de la creació i sols d’anomenar una cosa, aquesta cosa comencés a existir.

L’indret escollit per construir la ciutat, un cop s’hagi comunicat el riu Ebre amb la badia a través del canal, forma part del municipi de Tortosa, que és la segona ciutat de Catalunya i capitalitza una gran regió a cavall entre aquest país i el de València, la que correspon a la seva diòcesi… I no cal ni dir que el bisbe de Tortosa és una autoritat especialíssima, per tal com els seus dominis diocesans abracen territoris de les dues demarcacions administratives. Una regió, a més a més, prou allunyada de Barcelona i de València —o de Saragossa, amb la qual es relaciona a través de la navegació fluvial— per mantenir una remarcable idiosincràcia. Els comerciants de Tortosa reberen amb entusiasme la notícia de la construcció del canal i del port marítim, ja que la mobilitat i la ferocitat de les goles de l’Ebre han perjudicat secularment els seus negocis; les opinions sobre el bastiment d’una nova ciutat, en canvi, dividiren ben d’hora les forces vives, i això que no coneixien la dimensió del projecte reial.

Un cop traçat el recorregut del canal, l’emplaçament de la nova ciutat, a la vora dels Alfacs, quedava cada cop més acotat. Calia que la bocana del canal i el port marítim quedessin a redós de l’esplèndida badia, però s’havien d’evitar les aigües somes de la zona més a l’interior d’aquesta gran rada. La serra del Montsià, malgrat la seva altitud modesta i l’extensió limitada, en alçar-se abruptament a prop de les platges de la badia crea un efecte omnipresent, ombra d’un gegant sobtat: el massís, en abraçar la badia la fa seva, com si es tractés d’un immens cetaci embarrancat; i el turó de la Guardiola (suposem un Capodimonte), l’última estribació del Montsià, semblava destinat des dels orígens dels temps a crear aquest mateix efecte emparador i embellidor sobre la ciutat. La ciutat nova. La de Carles. La meva!

És clar que aquest és un comentari vanitós per part nostra, ja que algú se’ns havia avançat molts segles en aquesta observació, algú s’havia adonat molt abans que es tractava d’un enclavament ple d’harmonia i de conveniències. Just a l’indret on desembocaria el canal i construiríem la nova ciutat existia des de l’època del domini musulmà el santuari o fortalesa de la Ràpita, que amb la conquesta catalana es convertí en monestir de Santa Maria de la Ràpita, indret de pelegrinatge de devots i de reis, com m’havia alliçonat Antoni de Capmany.

Però en arribar-hi per primer cop, del monestir només en quedaven les ruïnes, i les monges que hi visqueren en altres temps s’havien traslladat a Tortosa feia quasi dos segles. El lloc, despoblat, abandonat, tornava a ser potser com en aquells dies pletòrics i innocents de l’antigor remota: la mansuetud de la mar als roquers baixos, la badia estirada com un dibuix holandès, la presència blavosa i callada del Montsià resguardant l’indret. Llavors em vaig dir a mi mateix: sigui qui sigui qui t’ho mani, has de construir una ciutat que no desdigui de la bellesa amb què la natura ha regalat aquest lloc.

Així, durant els mesos inicials de feines de sondeig i càlculs als extrems fluvial i marítim del canal, deixava els tècnics realitzant les seves tasques i jo em desplaçava a cavall a l’indret on un dia existiria Sant Carles; llavors observava l’emplaçament des del cim del turó, i des de dins de la badia, a bord d’una barca; des dels erms de les terres d’al·luvió situades a llevant, i des de les terres de secà situades a ponent. La imatge de la nova ciutat es formava dins meu, la imaginava, la somiava, en traçava els primers esbossos.

El lleu desnivell del terreny des del peu del turó fins a les platges donaria a les construccions el punt d’elevació esgraonada perquè quedessin realçades en arribar-hi per mar, la mateixa elevació que afavoriria, de l’altra banda, una bona perspectiva de la badia i del delta de les cases estant. La ciutat quedaria delimitada, a més de la Guardiola i el mar, pels dos barrancs que flueixen a costat i costat del turó.

Però, en realitat, el ministre Aranda només havia aprovat el projecte del canal, mentre que la ciutat continuava sent una quimera.

No obstant això, vaig fer iniciar els amidaments, de tal manera que ben aviat vaig tenir prou elements per decidir que la urbanització partiria de dos grans eixos o perspectives: un que uniria el port amb el peu del turó, i que coronaríem amb una capella; i un altre de perpendicular al primer, que discorreria paral·lel a la costa i d’on partirien la carretera cap a Barcelona (al nord) i cap a València (al sud). A la confluència d’ambdues avingudes es crearia una gran plaça —de dimensions semblants a la piazza Navona, que tan bé conec dels anys de Roma— on es construirien l’església, els palaus i les dependències administratives i militars. La part central de la plaça s’obriria formant una gran balconada sobre el port i la badia. Tota la ciutat s’edificaria roquer endins, deixant els terrenys sorrencs com a territori portuari —calia fer unes drassanes i equipar les defenses de la ciutat.

Així passà l’estiu i la tardor de 1769, en l’activitat febril de l’equip tècnic que m’havia estat adjudicat, cadascun dels seus membres imbuïts per la meva fe en el projecte del canal i de la ciutat; una fe cega, que es negava a veure els impediments legals, els entrebancs burocràtics i les mancances de tot tipus amb què ens trobàvem per dur a terme la nostra tasca sobre el terreny. Però s’havia apoderat de mi el mateix esperit que havia guiat Pere el Gran per les aigües del golf de Finlàndia, a la desembocadura del Neva, quan tot buscant l’emplaçament ideal per a Sant Petersburg, a dins la barca menuda cridava rialler i engrescat: “Sóc Noè i aquí edificaré la meva ciutat!”

Un esperit juvenil, una benaurança, una guspira als ulls en llevar-me al matí i endegar una tasca improbable, enrevessada i plenificadora. Com si el món comencés cada dia i totes les dreceres fossin possibles damunt l’aigua plana, el llençol tibat que és la mar de color oliva de la badia dels Alfacs. Evocant aquelles hores felices constato un cop més com són els meandres de la fortuna: la meva felicitat no obeïa a uns béns que jo hagués desitjat i obtingut sinó, ben al contrari, a un estat d’ànim diria que injustificat o que en tot cas semblava néixer del que no tenia, del que no assolia, i en anhelar-ho i cobejar-ho m’omplia, m’arborava. Però quina durada pot tenir el nostre goig, si som fràgils com una fulla, canviants com el pas dels núvols?

Per bé que passessin les estacions, que els flamencs d’ales negres i rosades acampessin o abandonessin les maresmes, que els ametllers donessin fruit o tornessin a florir, que el riu anés del raquític estiatge a les cabaloses avingudes, que les salines fornissin blancs amuntegaments i aquests fossin llescats sense pietat al llarg dels mesos, que les dones s’abriguessin i després tornessin a mostrar els canells i els avantbraços i el coll i un escot bategant —als discrets salons tortosins—, per bé que les oliveres fossin escarrassades i comencessin a donar el fruit espès els molins d’oli, res de tot això no m’havia de sostreure del meu encanteri. No aquell any, no a la vista de la terra on tot existia perquè encara res no existia ni s’havia fet malbé.

El correu, arbitrari, imprevisible, em mantenia lligat al món d’una manera laxa: ja fos a través de la correspondència oficiales-ca amb el comte d’Aranda i amb Francesco Sabatini, cada cop més fred i expeditiu; ja fos a través del carteig amb Antoni de Capmany, que m’escrivia explicant els avenços en la seva història del comerç barceloní, un dia llunyà un empori mediterrani; o amb Pablo de Olavide, que m’anunciava la imminència de l’informe per a la gran reforma agrària del país; o amb el vell Giambattista, que em demanava amb preocupant reiteració quan recalaria a la capital castellana; o amb Cecilia, les cartes de la qual semblaven plenes de missatges entre línies, d’auguris dissimulats, de burles indissimulades i d’una idea de l’amistat entre despresa i disbauxada.

Quin interès podia dur Cecilia a visitar amb assiduïtat —això afirmava— el pintor venecià, tan allunyat de qualsevol intriga cortesana, tan poc amic de fer vida social?».

«Les estacions passaven, sordes al meu cant, i va arribar l’hora inclement de la falç. Una carta de Cecilia, enviada per correu urgent, em va fer penedir d’haver ignorat els pressentiments de Giambattista, d’haver ajornat un viatge a Madrid que m’hauria permès abraçar-lo per última vegada i haver compartit l’amargor dels seus darrers dies. Tiepolo havia mort.

Vaig rebentar un cavall darrere un altre, en una cursa boja per arribar a Madrid al més aviat possible, com si pogués córrer contra el temps, contra la insolència de no haver escoltat el prec del meu amic, contra cada dia que en transcórrer em separava definitivament d’ell. I un cop a la ciutat, esbravada la fúria o el desesper en l’agitació del viatge, em vaig trobar abaltit, vençut, em vaig adonar de la inutilitat del gest.

Giandomenico i Lorenzo, però, apreciaren la meva cavalcada de tres dies i es feren càrrec de la meva commoció. M’explicaren la tristesa que havia anat consumint el seu pare a causa de les allargues de la Casa Reial en relació amb els quadres que havia pintat per al convent d’Aranjuez. Giambattista els parlava de mi i els relatava encara il·lusionat la meva obsessió per la nova ciutat a la Mediterrània. M’imagino la figurota del venecià passejant ansiós i contrariat per l’estudi, el perfil inconfusible del seu nas aquilí, la sorna dels ulls tornada nostàlgia pel seu país i pels quadres pintats aquí i allà que ja no veuria més, i més que revoltat, entristit per la ignorància del repulsiu Eleta, que a la fi aconseguí que es morís sense haver-li penjat els quadres a San Pascual d’Aranjuez!

Em vaig oferir a parlar immediatament amb Sabatini perquè intercedís davant del rei i es fes si més no justícia pòstuma; la corona espanyola quedaria tacada d’indignitat si aquelles peces restaven arraconades, vaig sermonejar. Però els fills de Tiepolo m’explicaren que, en efecte, així que Sa Majestat sabé de la mort del pintor ordenà que li mostressin les teles, fet que demostra el paper insidiós, manipulador de la voluntat reial, del maleït confessor en tot aquell assumpte.

Giandomenico em pregà que descansés unes quantes hores —tal devia ser el meu mal aspecte—, i que després podríem continuar xerrant. Amb això vaig intuir que li quedava per revelar-me algun aspecte important, però l’esgotament del viatge superava a aquelles hores la meva curiositat, i no vaig poder més que retirar-me a descansar.

L’endemà, la vivacitat dels carrers de la capital em semblava ofenedora; el meu dol no s’adeia amb el cel oliós, amb els núvols inflats de llum de l’abril castellà. Giandomenico m’esperava visiblement nerviós, començà a fer tot d’estranys preàmbuls abans de descarregar el següent:

—Durant els últims mesos, la senyora Cecilia vingué a veure el meu pare algunes tardes.

—Li ho demanà ell? La senyora Cecilia podia haver intercedit a través del seu marit perquè… —vaig comentar, sense confessar que coneixia les visites, però Giandomenico em tallà.

—No. Sí. Més ben dit, no sé per quin motiu començà a venir. El cas és que el meu pare pintava la senyora Cecilia.

Em vaig quedar mut, mentre una successió d’imatges de Cecilia travessaven atropelladament els meus records.

—Ah, potser el senyor Sabatini li havia encarregat un retrat de la dama. És certament distingida, bella, no us sembla, Giandomenico?

—Si us plau, Andrea, deixeu-me acabar. La senyora Cecilia procurava venir quan el seu marit era fora per despatxar amb Sa Majestat. Ell, Sabatini, no en sabia res, d’aquest retrat, de fet no en sap res.

—Llavors, potser es tractava d’una sorpresa, d’un present que el vostre pare o la mateixa senyora volien fer al senyor Francesco, perquè…

—No, Andrea, no! El meu pare la pintava per a vós. Ella posava per a vós. I ara tot és molt compromès, ho enteneu? No puc conservar aquesta pintura per més temps en aquesta casa; ja m’ha costat prou que no la trobessin quan els homes de Sabatini han vingut, de part del rei, a recollir les darreres obres del meu pare, els olis d’Aranjuez! Us imagineu quin escàndol… La tela és vostra, Andrea, el meu pare així ho volgué. Emporteu-vos-la.

—Sou un amic, Giandomenico. Mai us podré agrair que hàgiu ocultat la tela i que hàgiu tingut l’honestedat d’oferir-me-la.

L’emoció em dominava de tal manera que no vaig esperar la indicació de Giandomenico per dirigir-me cap a l’estudi del pintor, que tan bé coneixia. Ell em deixà fer, i fou testimoni del meu desencís en veure l’aspecte d’aquella sala, que semblava que hagués estat regirada, posada potes enlaire, un farrigo-farrago de pinzells, cavallets, trossos de tela i restes de colors, tot escampat i desordenat.

—Si hagués deixat aquí el retrat de Cecilia, ja no l’hauríem vist més. Els de Sabatini van regirar de veres! —va fer, amb una rialla sorneguera, el jove pintor».

«Em vaig esperar fins a la nit per fer transportar a casa —per sort no m’havia desfet d’aquell agradable estatge a prop de la plaça de San Martín— amb molta cura i amb molta discreció el rotllo de tela que el fill de Tiepolo m’havia preparat. Un cop a la sala, vaig assegurar-me que no quedés cap criat a l’aguait i vaig desenrotllar el llenç, alhora que disposava els llums de manera que no em manqués la il·luminació. Mentre feia aquests preparatius no vaig poder evitar pensar en l’episodi del Palau d’Hivern de la tsarina i en l’efecte que m’hi produí El retorn del fill pròdig de Rembrandt. Però la visió que em depararia la tela de Tiepolo no tenia res a veure amb aquella escena.

Vaig seure davant de la gran tela, que superava la meva alçada i l’amplada que jo podria abastar amb els braços oberts, i vaig intentar pair a través d’una llarga contemplació el vendaval d’emocions que m’engolien. Tiepolo hi retrata Cecilia Vanvitelli, sens dubte, però la pinta amb els atributs d’una deessa, amb el posat i la mirada i el tarannà de la Cleopatra que he vist al Palazzo Labia de Venècia; bé que aquí no hi ha un Antoni ni cap altre acompanyant. Cecilia llueix un vestit de color bordeus que s’assembla a una túnica romana, com la de la noia del fresc de Pompeia que recull flors; la peça de roba se subjecta en una espatlla i, en el caient sedós i vertiginós, tapa una sina però deixa l’altra gloriosament descoberta. La barbeta de Cecilia s’eleva prou perquè denoti desafiament, provocació, alhora que somriu amb un aire proper al goig o al desvergonyiment, els llavis d’un magrana molt proper al color del vestit. Els cabells, recollits a la banda esquerra, remarquen la joventut o la sensualitat elegant del coll de la dona, i li deixa el front net, la qual cosa confereix determinació al seu gest. Els ulls, però, són del tot desconcertants: no transmeten l’enjogassament lasciu o la interpel·lació agressiva de la resta del conjunt, sinó que tenen una llum que sembla provenir d’una vella ofensa a la fi restituïda, una turbulència que es resol amb un esguard intel·ligent, savi, per sobre del lament i de la rancúnia, com si auguressin una cobejada victòria.

Vaig quedar esglaiat. Feia molts anys que Giambattista Tiepolo havia deixat de pintar motius així, i amb aquesta desinhibició. Què havia passat des dels esmorteïts i austers esbossos per als quadres d’Aranjuez que jo ja havia entrevist abans de marxar al delta de l’Ebre, i aquest esclat de llum, aquesta opulència que superava l’obra mestra del Palazzo Labia? Què significava això quan ningú no esperava d’ell més que un discret cant del cigne? Aquesta era l’obra d’un home envellit, desanimat, exhaust?

El fons del quadre representava, només insinuada amb tons blavosos, les cúpules i les façanes nobles d’una ciutat marítima, la que jo havia descrit a Tiepolo en les enyorades converses a Madrid, en les escasses cartes des de l’Ebre! I tot això anava deixant una empremta tumultuosa en el meu estat d’ànim, exaltat primer en veure’m subjugat per la música extasiant del quadre, entendrit després en adonar-me de la referència a Sant Carles amb què el vell amic rematava la composició.

Desvetllat fins a alta nit, feia voltes per la casa i tornava a la contemplació del retrat. Tal com havia augurat el fill del pintor, que l’havia salvat de la depredació reial —Carles III, que en certa manera estava en el seu dret, hi tenia, a més, pràctica: de jove havia abandonat Parma i Piacenza camí de Nàpols seguit de carruatges plens de joies i d’obres d’art—, el quadre era comprometedor. Especialment per a mi. Però com més el mirava, menys hi veia Cecilia i més evident se’m feia la lliçó que el mestre hi volia mostrar, una lliçó molt més escandalosa encara que el cos triomfal i el gest desfermat de la figura retratada.

Avui, quan fa tants anys d’aquella primera contemplació, puc constatar de quina manera em va commocionar, amb quina eficàcia em va fer obrir-hi els ulls, fins a quin extrem va desencadenar dins meu una revolta que em transformaria a mi mateix i em faria veure el món on vivia d’una manera nova.

Tiepolo, menystingut per aquells que durant mig segle han finançat les seves obres i l’han convertit en un home gairebé ric, per aquells que malgrat que són incapaços d’apreciar la grandesa de les seves creacions en són els amos i les poden condicionar o administrar, s’adona que la situació respon a una monstruosa injustícia que ell mateix ha contribuït a generar: sent ell gran o sublim o dotat, ha regalat la grandesa, la bellesa i la glòria a canvi de molt poc; i encara més: mil vegades ha cenyit o limitat o condicionat les seves obres a les intencions, orientacions o dictats de mecenes més o menys generosos.

Però ara ja n’hi ha prou. Aquesta vegada no: i aquí tenim la Cecilia alhora sàvia i desbocada de Tiepolo, la figura que provoca els sentits i commou l’esperit, l’artista en un esforç per alliberar-se de la teranyina anunciant una ciutat que neix lliure.

Com vaig lamentar no haver arribat a temps per compartir amb Giambattista aquesta dolorosa i exultant lucidesa crepuscular! Només vaig poder celebrar la seva abraçada des d’enllà de la vida brindant amb una copa plena de vi del color del vestit de la seva nova deessa solar.

* * *

Tants anys d’aquella primera contemplació detonant? Es refereix a fets de 1770, però quan és que escriu Roselli, quan és que recorda? I on? Aturo la lectura que m’ha tingut absort i insomne —i emocionat i trasbalsat— un munt d’hores. Ni m’he adonat que em fan mal els ossos, ni m’he adonat que ha plogut sense aturall, i que està a punt d’enxampar-me el nou dia; a l’altre extrem de la badia dels Alfacs, a llevant, com si emergís de les muntanyes blanques de les salines, una lenta onada rogenca va ensenyorir-se de la nit, del cel mal agranat, lleganyós. Poso cafè al foc i abans que la cafetera comenci a xiular noto un soroll més greu i insistent que ve de fora; surto a la terrassa i contemplo la llarga processó de barques de pesca que enfilen el camí de la bocana, la Punta de la Banya, el tabaleig multiplicat dels motors. M’hi quedo embadalit una estona. Torno amb Andrea Roselli, però sona el telèfon.

—Com sabies que em trobaries despert? —faig maldestre, la veu enrogallada.

—No ho sabia, ho acabo de comprovar —diu burleta, Ariadna, clavada als disset anys—. No em diràs que t’has passat la nit contemplant les estrelles!

—Me l’he passat contemplant la Venus revoltada de Tiepolo. Però encara no he anat més enllà…

—Doncs ja en tens prou, per aquesta nit!

—Sí, ja sabem quin quadre… —començo eufòric—, però, en realitat, ara tinc encara més preguntes que no pas ahir. Algunes les ha de contestar Andrea Roselli, i d’altres tu.

—Jo? Perquè tu ho diguis! I què més! Tens el memorial, llegeix-lo! —per un moment faig cas de la requisitòria Ariadna, que em deixa agonitzar durant uns quants segons de silenci telefònic, i llavors canvia de to—. De tota manera, això que xiula no deu ser una cafetera, no? Perquè si em convidessis a esmorzar, no m’hi negaria…

—Et vinc a buscar ara mateix —salto.

—Alto, alto, no t’embalis. Tu prepara l’esmorzar, jo vinc.

I em quedo amb l’auricular a la mà. Al cap de cinc minuts, contemplo amb incredulitat Ariadna al volant del cotxe que baixa la costera de la cala i s’interna a la finca, fent llums, sacsejant el braç a través de la finestreta. I recordo el que em va dir fa uns quants dies, “sóc una altra, no em coneixes”, i la desimboltura amb què se’m va espolsar anit quan vaig mostrar estranyesa pel fet que caminés!

—Al juliol de 1936, el dia abans que comencés a cremar l’església, alguna bona ànima va transportar l’arxiu parroquial a casa mon pare. Ell era molt jovenet —mon pare, però va ser ma mare qui m’ho va contar—, i un amic de son pare que devia pensar que allò valia la pena salvar-ho també va deduir que tractant-se d’una casa pobra ningú no ho aniria a buscar allà. Ja pots comptar que, acabada la guerra, i desaparegut l’heroi que va salvar l’arxiu, mon iaio no devia tenir cap interès ni a tornar-lo ni a que-dar-se’l; tant li fotia, mentre no li portés problemes, això sí!

»I sembla que els papers van passar una llarga temporada en aquelles golfes. Fins que un dia, amb motiu de la inauguració de l’església reconstruïda, al sant baró de mon iaio li va venir al cap que hi havia allò, i ho va anar a explicar tranquil·lament al senyor rector, que gairebé el besava d’alegria. 1 els documents van tornar a ser trafegats en ple cap a la parròquia…

»Tret d’un plec que, ja fos per descuit, ja fos perquè tenia un aspecte molt diferent del de la resta de l’arxiu i devien pensar que no en formava part —tampoc estaven per gaires romanços, ja m’entens—, es va quedar a les golfes de casa mon iaio sol com un mussol, sense que ningú li fes cap cas… durant dècades. Haurien pogut enderrocar la casa o fer neteja i llençar-ho al canal, o cremar-ho per Sant Joan, i ens hauríem quedat sense Andrea Roselli!».

—Però el vas trobar a temps! —faig sense poder esperar més.

—Quan Jonàs se’n va anar a viure amb Sofia, vam posar la casa mínimament al dia: vam arreglar el bany, vam pintar, i aquestes coses. Va ser una xica que s’havia embotit a les golfes per fer-hi net qui va trobar el plec polsós i teranyinós. De moment, l’únic que vaig fer va ser espolsar-lo i guardar-lo entre els meus llibres, sense donar-hi més importància.

»I no va ser fins al cap de força temps que hi vaig tornar per inspeccionar-lo. Va ser en llegir el nom de Tiepolo en un dels cursos d’art que seguia a distància; curiosament aquest nom em va recordar l’existència del plec, ja que en la llambregada distreta que hi havia fet la primera vegada se m’havia quedat gravat».

Ariadna parla i jo m’embadaleixo. Atent al que diu, comprenc que de la mateixa manera que la fascinació del memorial de l’enginyer ha restat intacta sense que importi el temps que hàgim trigat a destapar-la, així mateix la passió que despertava en mi Ariadna no s’ha extingit, només ha viscut una llarga letargia de la qual ara es desperta per renàixer amb tota la força dels anys capolats per la falç d’aquella tarda de llum malva i carabassa.

—Però com se’t va ocórrer enviar-me el memorial? —indago esperançat.

—Per dos motius. La bruixa de Sofia, que sempre ha intuït que això de Tiepolo i Sant Carles anava més enllà de la llegenda perquè us havia sentit a tu i a Jonàs tot allò de la Ciutat Invisible, em va estirar la llengua i va arribar a la conclusió que jo en sabia més. En conseqüència, davant de l’assetjament de Sofia, necessitava ajuda. No saps del que és capaç, o ara sí que ho saps, ja. Pensa que s’ha dedicat a comprar, al doble del preu esperable per part dels propietaris, la major part dels edificis de la plaça Carles III amb l’esperança de trobar-hi algun rastre. Les altres edificacions del segle XVIII, com saps, amenacen ruïna i tenen una titularitat més vaga, estan en procés de ser adquirides per les institucions o ja les han adquirit però no saben què fer-ne. Si Sofia hi pogués posar les grapes també ho faria, encara que fos amb la promesa de dedicar-les a una finalitat cultural.

—I l’altre motiu?

—Què dius?

—Que em vas enviar la còpia del memorial per dos motius…

—Ah, l’altre motiu… —un llampec naix als ulls d’Ariadna, li travessa el rostre, els llavis que somriuen esponjats—. Aquest vespre sí que necessitaré la teva ajuda. Et queda molt poc per acomiadar-te de Roselli. I et convindria dormir una mica, hauries de veure quina cara fas!

—Molt amable!

—Em reculls a les nou?

«Sabatini, educat i obsequiós com sempre, em va demostrar que desconeixia l’existència del quadre; com també que Sant Carles quedava massa lluny de Madrid perquè li pogués interessar el que n’hi explicava. El comte d’Aranda continuava embarcat en el seu propòsit d’avançar molt lentament en les reformes, de tal manera que agradés al monarca sense desagradar als terratinents, o potser era a la inversa. Els meus amics Olavide i Capmany estudiaven, discutien i vivien el millor que podien, sobretot el peruà, sobre el qual ja començava a créixer una llegenda negra, naturalment estimulada pels oponents a les seves idees.

I Sa Majestat em rebé en audiència passades algunes setmanes, escoltà amb devoció les explicacions que li vaig donar sobre els beneficis del canal de l’Ebre, sobre l’emplaçament de Sant Carles i sobre la glòria futura d’aquesta ciutat; tot això davant la vigilància suspecta del comte, que s’atabalà molt i començà a temptar canvis de tema en veure que l’entusiasme reial el duia a planejar un viatge al delta per inspeccionar personalment la situació de la nova ciutat —no sense haver-se cerciorat que l’estada li reportaria també satisfactòries hores de cacera, aspecte que jo no havia negligit, per descomptat.

Sabia que Aranda faria els possibles per impedir que Carles III arribés a posar mai els peus a la badia dels Alfacs. D’altra banda, com em pronosticà Cecilia aquell mateix any, no estava llunyà el dia en què baixaria Aranda i pujaria José Moniño, esdevingut comte de Floridablanca gràcies als mèrits desenvolupats a Roma perquè els Estats Pontificis acabessin de fer amb els jesuïtes la feina que havia començat el rei d’Espanya.

Cecilia estava del tot integrada al sainet capitalí que cada cop em resultava més incomprensible, atrapada a la teranyina que ella mateixa s’havia teixit per sobreviure en l’ambient hostil que trobà a l’arribada; de festa en festa i d’intriga en intriga, gaudia de la màniga ampla que el seu marit li oferia, a canvi d’esdevenir una lleial procuradora de la col·lecció de càrrecs que havien convertit Francesco Sabatini en un dels homes més poderosos de la cort, fins i tot per sobre dels ministres de torn.

Tenia res a veure aquesta Cecilia amb la del quadre de Tiepolo? Cada vegada menys. O potser hi tenia a veure a la seva manera, i del que s’allunyava irremissiblement era d’aquella altra Cecilia espantada i decidida que m’havia arravatat abans d’anar-me’n a Sant Petersburg… Havia canviat la seducció natural, sensual, que aleshores exhalava com un perfum irresistible, per la sofisticació laberíntica que ara exhibia cofoia. El seu cos era igual de desitjable, però l’envitricollada lluita pel fulgor cortesà que menava —i que es plasmava en els gestos, en les mirades, en el to de veu-l’havia buidat de l’atracció irracional que desprenia en arribar a Madrid, la crida salvatge domesticada, Cecília a la gàbia d’or».

«I en els anys successius sempre tingué raó quan em pronosticava els moviments de la cort: el comte de Floridablanca, en la línia de la seva política de millora de les comunicacions, afavorí les obres que ja semblaven interminables del canal de l’Ebre als Alfacs, i en conseqüència féu més evident la necessitat de l’existència d’un port amb bones defenses i d’una ciutat a l’antiga Ràpita. El rei signà el 1778 el Reglamento y aranceles reales para el comercio libre de España a Indias que incloïa l’habilitació del port dels Alfacs, element indispensable perquè dos anys més tard, en inaugurar-se la navegació pel canal, el port de Sant Carles adquirís la preeminència que havíem planejat…

Però aleshores jo ja no era el jovenet ingenu que un dia de 1759 veié entusiasmat el bullici festiu que acomiadava el Bon Re a la badia de Nàpols. Estava a punt de complir quaranta anys i m’adonava que encara tenia temps d’evitar el cul-de-sac al qual havia anat a parar Giambattista Tiepolo; encara tenia temps de fer cas del seu darrer consell!

M’havia passat una dècada rodolant entre comissions i consells, entre ministres i secretaris, entre audiències i informes, vivint a cavall entre les obres del delta de l’Ebre —les reals i les imaginades— i els despatxos de la capital. Sabatini, sense atrevir-se a contravenir la voluntat reial, expressada cada cop amb menys vehemència, que m’ocupés exclusivament del projecte de la nova ciutat, m’oferí algunes altres obres menors en diferents punts del regne, que vaig projectar sense ni tan sols visitar-les una vegada, seguint així l’exemple de l’arquitecte reial.

I a la fi, la inauguració del canal i la construcció de les edificacions necessàries perquè el port dels Alfacs pogués entrar en servei van permetre establir el primer petit nucli de població a la ciutat, les traces urbanístiques de la qual ja estaven marcades. De vegades, per seguir els treballs més de prop, jo abandonava uns quants dies el meu estudi del palauet de Tortosa que el ministeri m’havia proporcionat, i m’establia en una dependència del nou edifici de duanes, a la confluència del canal amb la badia.

Entre la vora de la mar i el petit estimball on començava el massís rocós en el qual s’havien traçat les avingudes i les places de la nova ciutat, quedava una zona indefinida de platjar, vegetació baixa i fanguissar, on s’havien establert les precàries casutxes d’alguns treballadors i dels pescadors que anaven i venien per la badia. Un matí, d’una d’aquelles barraques, sortí una noia d’ullassos foscos i cabells embullats, la cara bruta però amigable, els peus descalços i el caminar decidit, potser una bella figura dissimulada pels parracs. Sostenia, aguantant-lo per la cua un peixàs platejat, ovalat, lluent.

—És una muixarra —va pronunciar davant la meva estranyesa—. M’ha dit mon pare que l’hi doni.

—Gràcies. Però em sembla que no el conec. Per què ho fa?

—Perquè sí. Perquè diu que vostè és amic del rei. Però jo no l’hi donaria, eh!

—Per què?

—Perquè no! Per si vostè és amic del rei!

—Ah! Si tu no me la dones jo no l’agafo. I tu què tens contra el rei?

—Vostè dirà: si acaben la ciutat, haurem de marxar a una altra banda, i només tenim això.

Li vaig mirar els peus bruts, la roba apedaçada, el gest descarat, les mans hàbils, aquell peixàs que gotejava resplendent.

—No el puc agafar.

—Si no l’agafa, mon pare em mata.

—No el puc agafar perquè no el sé cuinar! —vaig dir absurdament, ja que la gent de la duana me l’haurien guisat—. Tu saps cuinar, me’l podries cuinar?

Previ acord de les condicions amb son pare, que malgrat aquell gest, recelà cosa de no dir, Maria es convertí en la meva cuinera cada vegada que jo m’atansava a la Ràpita, com ella anomenava l’indret amb orgull.

Maria tenia setze anys, i amb els primers diners que rebé, em demanà que li portés roba més decent de Tortosa. Només se la posava mentre era amb mi a l’edifici de la duana; deia que sos pares no la volien veure tan arreglada. Li vaig pregar que fes servir els meus estris de bany, i quan aparegué amb la cara neta, la cabellera ordenada, la faldilla i la camisa ben composades, vaig poder constatar que era una noia bellíssima.

Quan m’acabava de servir a taula, desapareixia una bona estona per dur a terme les seves tasques a la cuina, però passat un cert temps, treia el cap i em demanava permís per entrar. Recordo amb quina devoció va fullejar un llibre per primera vegada, amb quins ulls fascinats mirava les línies dels plànols, els dibuixos, feia preguntes. El seu neguit per conèixer coses noves era tan gran que vaig haver de sucumbir al seu desig d’aprendre a llegir. Volia veure més llibres, més dibuixos, volia que li expliqués els meus viatges; Maria s’abocava al món per una finestra que ni tan sols havia sospitat que pogués existir!

Les hores del palau de la duana, amb la jove cambrera convertida en inesperada deixebla, sumades a l’inexplicable benestar que el país exercia sobre el meu estat d’ànim, van fer que em comencés a sentir lligat a aquell món més enllà de les decisions arbitràries d’un rei agrejat per les pors o d’un ministre caçarecompenses.

Que llunyans semblaven els temps en què, de més jove, em despertava de nit i tenia por de morir-me sense que ningú se n’adonés, sense que a ningú no li importés; tenia por de no saber qui era ni d’on era, de qui era… Que en apagar-se les veus de les tertúlies, que en evaporar-se l’alegria de les festes, m’assetgessin la soledat i la tenebra; que ja no em diguessin res les cares i més cares que havia vist i saludat un dia rere l’altre.

Podem sucumbir per malaltia o per accident o perquè els malfactors ens la juguen o perquè caiem en desgràcia o a la guerra; i aleshores, morint, potser vivim si sabem que hi ha algú a qui li pesa, que algú pensa en el nostre mal i en té pietat o ens recorda. Llavors no morim del tot. Morim sabent que hem viscut. Sabent que algú ho sap, i no passem com el cuc més insignificant o la fulla que es podreix entre mil més.

Aquells malsons es van esfumar. Els vaig canviar gairebé sense adonar-me’n pels colors d’una magrana esgallada un dia assolellat, per faroma d’un préssec sucós, pel vi rotund de les vinyes de la comarca, pel mormol de la proa d’una barca en les aigües llises dels Alfacs, per l’ombra blavosa i embolcallant del Montsià en fer-se fosc, pel cant nocturn dels grills al voltant de la casa il·luminada. Pel somriure de Maria.

Era a temps d’aprendre la severa lliçó: si som fràgils com una rosella als peus d’un cavall, vivim mentre ens sigui donat de fer-ho, no perdem ni un sol dia! A les riberes indiscretes de la badia de Nàpols o als canals elegants de Sant Petersburg, als salons intrigants d’Aranjuez o a la cridòria nocturna i feréstega de les platges de l’Ebre! Abans que el temps no brandi la daga, abans que no ho decideixi un rei terrible i magnànim».

«Al maig de 1780 havia arribat l’hora que el rei decidís si volia fer-hi construir la nova capital que havia somiat, Sant Carles, gresol del comerç i de l’art, o si la desembocadura navegable de l’Ebre en tenia prou amb un raval habitat…

Després d’haver preparat amb Floridablanca i amb Sabatini el nou informe, que incloïa aspectes arquitectònics, legals i polítics, només calia presentar-lo a Sa Majestat, que hauria de donar un cop de timó per convertir definitivament Sant Carles en la gran obra del seu regnat. Érem a Aranjuez, i el tràfec als despatxos i als cenacles era intens; molts prohoms que havien sentit parlar del projecte en seguien atents les evolucions, i alguns havien enviat emissaris a la zona perquè l’esdeveniment no els agafés desprevinguts —comerciants i terratinents de Tortosa havien estat temptejats sobre la prosperitat dels negocis o el preu de les seves finques.

Amb Francesco Sabatini s’instal·là a Aranjuez, per descomptat, la seva senyora, el saló de la qual bullia més que mai aquells dies, conegut com era per constituir una de les millors fonts d’informació sobre la cort i el govern. Cecilia, a desgrat de tota aquesta agitació, no em regatejà temps: durant aquells anys la correspondència havia mantingut viva la nostra amistat, i jo no havia deixat de fer-li els honors en el meus viatges anuals a la capital, però ara, a més a més, si en unes poques hores s’havia d’aprovar el projecte de la nova ciutat, el de més envergadura de tot el regnat de Carles III, i jo havia d’esdevenir l’home de l’any… motiu de més per mostrar-se del meu bracet.

De cap manera podia jo sospitar el que havia succeït uns quants dies abans entre Cecilia i el seu marit, i les conseqüències que se’n derivarien. Amb tota la franquesa que permetia la nostra amistat, jo li havia anat relatant a través de les cartes la coneixença de Maria, la manera com la noia s’havia guanyat el meu afecte i tot el que significava per al meu arrelament en aquell indret. Però alguna cosa tèrbola de la nostra antiga relació devia restar viva en el cor de Cecilia; alguna brasa mal apagada, o alguna premonició motivada amb prou feines per un adjectiu, l’arborà. Malgrat que ella responia a les meves confidències amb sentit de l’humor i amb condescendència, algun ressort del seu orgull o de la gelosia es disparà, i vull pensar que guiada més per la vanitat, per l’acalorament d’una conversa, que no pas per la voluntat de perjudicar-me, es vanaglorià davant del seu marit d’haver estat pintada per Tiepolo.

Durant tots aquells anys, en què jo havia procurat mantenir en secret la seva existència, el quadre no havia sortit mai de Madrid, i en espera que algun dia pogués disposar d’una residència més estable i apropiada per aquesta obra tan comprometedora, l’havia confiat al meu bon amic i home de fiar Antoni de Capmany, que ni tan sols havia sabut què contenia l’embalum quan l’hi vaig lliurar perquè el mantingués ocult.

Però Cecilia, en la seva bogeria reivindicativa davant del marit, va convèncer el pobre català que es tractava d’una qüestió de vida o mort, i que davant la impossibilitat d’obtenir el meu permís a temps, ella li garantia que se’n podia refiar. Tenint en compte les dots de persuasió i de dramatització que pot arribar a desplegar Cecilia no costa de creure que un home acabi anteposant el consol d’aquella dama a la paraula donada a un amic, per més que aquest home sigui l’il·lustre Capmany. Així doncs, no només la dama tingué accés al quadre de Tiepolo, sinó que també el pogué contemplar en tota la seva clamorosa loquacitat el seu marit, Francesco Sabatini. D’això, Capmany ni se n’arribà a assabentar.

L’arquitecte quedà literalment aixafat, abatut, com un cotxe bolcat en el revolt d’un camí. I restà així durant alguns dies, sense parlar amb la seva dona i enclaustrat al seu gabinet. Podia fer oïdes sordes a les enraonies o els ulls grossos en relació amb l’actitud habitual de la seva muller, fer veure que no s’assabentava de les frivolitats en què incorria Cecilia; en tenia prou de conservaria al seu costat, lluir-la de tant en tant, passejar-la per Madrid, ser ben tractat per ella. El que no podia pair ni consentiria era que s’aixequés acta d’aquest estat de les coses d’una manera tan flagrant i humiliant; que el pintor hagués elevat a obra d’art el que constituïa la prova del seu anorreament. Francesco, que reconegué a l’instant la silueta de la ciutat pintada al fons, la mateixa dels meus plànols, la meva marca, veié així en el quadre l’evidència de la primera relliscada de Cecilia, la que més l’havia ferit i la que més temps li havia costat d’oblidar.

Però sabé conservar la calma. S’esperà unes quantes setmanes que es produís el consell d’Aranjuez, fins i tot ja al Real Sitio em saludà com si res i treballàrem plegats en les reunions prèvies a la i decisiva audiència reial. I el dia en què aquesta s’havia de produir, i quan només faltava una hora perquè ens presentéssim davant del rei, em cità al seu gabinet. En entrar vaig trobar la sala en penombra; assegut a la taula hi havia l’home més trist de la ciutat. Em féu seure davant d’ell, i vaig poder contemplar els seus ulls negats de llàgrimes, aquelles òrbites tan còmicament properes al nas descomunal. Francesco Sabatini es va aixecar lentament i va començar a donar voltes per la cambra mentre em dirigia aquestes paraules d’un foc creixent:

—Vaig confiar en vós com es confia en un amic; i no només vaig vetllar per la vostra carrera a prop de Sa Majestat quan no éreu res, sinó que us vaig donar la prova més gran de confiança que es pot esperar d’algú en posar-me a les vostres mans en un moment tan delicat com fou l’arribada de la meva senyora. Sempre he cregut que sou un home de talent i que calia reservar-vos les obres més grans, sempre he cregut que estàveu destinat a la glòria, si es vol dir així, i si aquest era el desig de Sa Majestat… però no he comprès mai la insensatesa que ha guiat alguns dels vostres actes, la ingratitud amb què heu respost als meus gestos, la vanitat que us ha dut a creure que res no podria tòrcer el vostre camí.

»I tot té un límit, amic meu, tots tenim uns límits. Jo conec els meus i sé quan em cal cedir o tancar els ulls, però vós heu estat incapaç d’adonar-vos dels meus sacrificis, dels meus avisos. És possible que no ho hàgiu après? No en tinguéreu prou que fes que el rei us enviés a la ciutat més gelada i llunyana, fóreu incapaç d’interpretar-ho, ni en tinguéreu prou que us retinguessin el correu durant un any; tot això va ser debades! No compreníeu la quantitat de fel que jo m’havia d’empassar? Una cosa era que jo no volgués saber on anava Cecilia a determinades hores, que m’arribés la llunyana cantarella de l’ambigüitat, i una altra de ben diferent era tenir la certesa que passava l’estona amb el meu ajudant, el meu protegit, el meu amic!

»Tot això em destrossà, em féu envellir abans d’hora, però ho vaig suportar sabent que un dia s’acabaria. Que la voluntat reial de construir la nova ciutat, o el pur caprici de Cecilia, us separaria. Com així fou. Suposava que el temps també curaria la meva ràbia, el meu furor, però em tornava a equivocar: no podia imaginar que hauríeu estat tan insensat de voler convertir la vostra follia en un fet perdurable: he vist el quadre de Tiepolo, un altre miserable, i ara us puc assegurar que no us ho perdonaré mai, que tant com duri aquest quadre durarà la meva maledicció sobre vós!

»No, maleït Andrea, no. Tant se val que d’això, ja en faci deu anys; estava disposat a tot excepte a quedar retratat de la manera que aquesta pintura em retrata. Doneu per descomptat que sé molt bé com castigar-vos, com amargar-vos. Us ho ben asseguro: la ciutat que va pintar Tiepolo en aquella tela no existirà mai, i vós quedareu privat de totes les prerrogatives que us han estat concedides fins ara. Adéu, senyor Roselli, quan ens veiem davant del rei d’aquí a mitja hora tant vós com un servidor ja serem uns altres.

I Sabatini va complir la seva paraula: contra tot el que havíem projectat ell mateix, el ministre Floridablanca i jo, Francesco Sabatini s’empescà un elaboradíssim discurs davant del rei per substituir el projecte de la magna ciutat per un mer poblat que acollís els serveis portuaris indispensables. José Moniño l’escoltava amb la boca badada, incapaç de preparar una contraofensiva, i segurament sensible a la proposta de desviació del fenomenal capital que s’alliberava, en no construir la ciutat, i que es podia invertir en altres vies de comunicació arreu del país, principalment a Madrid i als Reales Sitios. Jo vaig abstenir-me de parlar tant com em va ser possible, sabia que per una vegada em calia fer ús de la sensatesa que Francesco m’havia trobat tant a faltar. I el rei ja no tenia forces per portar la contrària a tres consellers que per acció, assentiment o omissió semblaven coincidir en la política a dur a terme, que Sabatini es va encarregar de revestir de tota la pompa necessària perquè en comptes de semblar la desfeta d’un somni, aparentés la més convenient de les alternatives.

Vaig abandonar la cort d’Aranjuez aquell mateix vespre, a tota pressa, en direcció a Madrid, a la residència de Capmany, on vaig comprovar que el quadre era intacte i em vaig assabentar del que havia succeït amb Cecilia uns quants dies abans. L’endemà a primera hora partia de Madrid acompanyat de l’embalum que contenia la tela».

«No tenia cap dubte que Sabatini comptava amb recursos per convèncer el rei, i en efecte, a la paralització de les obres de Sant Carles va seguir el solemne correu que em vingué a trobar al palauet de Tortosa en què es manifestava la meva suspensió de tot càrrec, sou i benefici, incloent-hi aquell mateix habitatge. La corona declarava que jo “quedava lliure” de qualsevol obligació envers ella. D’una altra banda, Floridablanca m’informava que havia nomenat un representant seu per supervisar “les obres pendents” i la bona finalització de les que estaven “en curs”.

Hauria pogut intentar presentar batalla i fer veure al monarca la manca de sentit d’aquella decisió. Hauria pogut optar per tornar al meu país —a Florència o a Roma hauria trobat encàrrecs d’interès— o fins i tot oferir els meus serveis a un nou monarca, a un altre senyor, qui sap si Caterina de Rússia es recordaria del jove arquitecte que havia vist els frescos de Pompeia… Però em vaig instal·lar a la part del palau de la duana que ja havia habitat en tantes ocasions, i que el representant de Floridablanca, un home considerat i pragmàtic, va accedir a llogar-me, a la vista que de moment aquella ala no feia cap falta com a dependència oficial.

Mentre jo deixava que el temps consolidés o desbaratés la meva decisió —malgrat tot, comptava amb unes rendes que em permetrien viure així fins al final dels meus dies—, Maria cresqué i, a més de continuar-se ocupant de la casa, passava cada cop més temps entretinguda amb la meva biblioteca, que a la fi havia reunit a la duana; el seu enginy natural agafava ales amb l’empenta de la cultura.

—Així, la ciutat del rei no es farà?

—Per ara, no.

—Per ara?

—No, no es farà mai.

—I tu marxaràs?

—No ho sé. De moment, no.

—De moment?

—Mai.

I vaig pensar: em quedaré per veure passar els vaixells pel canal camí de la mar. Em quedaré perquè ja he conegut massa ciutats que no arriben mai a ser meves. Em quedaré perquè a les tardes vinguis a obrir els meus llibres i la llum pàl·lida t’il·lumini la cara colrada. Em quedaré perquè no sent ningú, aquí no estic al servei de ningú, i no hi haurà cap rei que faci seu el que és meu!

El representant ministerial, a la fi, s’ocupà més d’administrar la retirada que de supervisar l’acabament dels edificis imprescindibles. Dels milers de persones que havien treballat excavant el canal, alguns centenars ja s’havien incorporat a les primeres obres de la nova ciutat, i alguns altres s’esperaven, amb la promesa d’afegir-s’hi quan aquestes agafessin més envergadura. Ni els uns ni els altres estaven disposats a marxar, encara que la feina de construcció disminuís de mes en mes; alguns van decantar-se per l’agricultura, uns altres per la mar, i uns altres van poder continuar fent el seu ofici, atès que els nous habitants també necessitarien cases i roba i alimentació…

Una nova població sorgia sense que el rei ni el ministre ho sabessin ni ho poguessin evitar; on s’havien d’edificar els palaus es construïen cases comunes, les modestes barques dels pescadors ocupaven més espai que els vaixells mercants que havien de travessar l’Atlàntic, i per les grans avingudes i les places elegants que havíem planejat, en comptes de magistrats i cortesans, hi passejaven pagesos; les restes de l’antic monestir acolliren el culte religiós en espera del gran temple projectat.

Sabia que, malgrat tot, l’Estat no abandonaria a la seva sort la incipient població, ja que necessitava mantenir una àrea habitada a la desembocadura del canal i del port en què tants esforços s’havien ja invertit. Però aquesta garantia començà a trontollar quan una paorosa avinguda del riu Ebre va cobrir de llims una part del calat del canal de navegació, de manera que aquest quedà inutilitzat per a embarcacions d’una certa envergadura. Aleshores vaig poder comprovar que el ministeri es desentenia fins i tot del manteniment d’aquesta via, per a desesperació del supervisor, el qual es va donar definitivament per vençut quan s’escampà una epidèmia de quartana que causà estralls entre la població.

Dels deu xiquets i xiquetes a qui Maria ensenyava a llegir i a escriure a les dependències de la duana —mig inutilitzat el canal, l’edifici gairebé tot per a nosaltres—, tres no van superar la malaltia. Una ombra va envair les nostres vides. I llavors em vaig adonar que no podia deixar perdre el més valuós que havia trobat en tota aquesta estranya vida de viatges i afanys. Ella em mirà entremaliada, rescabalada:

—I ja no marxaràs?

—No.

—De moment?

—Mai.

—Per què?

—Perquè t’estimo.

Ens casàrem a l’església més precària de la Mediterrània, habilitada a l’antic convent en ruïnes. No sé quan podrem acabar la nova, que construïm pacienciosament a fora del traçat de la població, gràcies a un estratagema que m’ha permès obtenir el vistiplau del bisbat i assegurar-me els ulls grossos del delegat ministerial. El blan-call de la pedra calcària de les columnes, el siena de les rajoles als murs, l’edifici esdevindrà una invitació a l’esperança enmig dels camps d’oliveres, un homenatge a la bellesa a escala humana, una joia del nebot de l’orfebre d’Arezzo dedicada als desheretats que han restat a Sant Carles, un monument a la ciutat que va somiar un rei però la lenta epifania de la qual només nosaltres contemplarem a mesura que anem despertant del llarg son de la servitud.

Encara a la humil capella de la Ràpita batejarem demà el nostre primer fill, i Maria hi durà l’anell del gran Alessandro Roselli d’Arezzo.

Quan tinc dubtes sobre si he fet bé d’ancorar-me en aquest port, de renunciar al tracte dels notables i als favors cortesans, només em cal pujar a les golfes del palau i esperar que els ulls se m’acostumin a la fosca; llavors descobreixo la tela de Tiepolo i m’amaro del seu esperit de vida i llibertat».

* * *

Sense temps de pair la descoberta, la darrera pàgina d’Andrea Roselli, però embriagat, amarat del seu esperit, enllaçat als seus anhels, em deixo guiar per Ariadna. Ha caigut la nit sobre el poble, sobre la badia, sobre els camps del delta. No tinc cap dubte d’on m’està fent anar, però m’estimo més que sigui ella qui ho determini, que la decisió no sigui només producte de la meva ment eufòrica, disparada, que algú més participi de la mateixa fe.

Ja als afores, en endinsar-nos al camí encara enfangat per l’aiguat d’ahir, es dibuixa a la penombra de la nit la figura desvalguda, com un gran veler desarborat, del Palau del Canal —el palau de la duana de Roselli!—. L’edifici, bandera última de la Ciutat Invisible, no només ha patit els estralls del pas del temps o de l’abandonament, sinó que les funcions de magatzem municipal que va complir abans d’esdevenir la trista figura ruïnosa d’ara van comportar que es tapiessin portes i finestres de la manera més barroera. Els voltants són plens de materials d’obra abandonats, i la malesa ha crescut tant que ara es faria difícil localitzar els esvorancs oberts a la volta de les sitges per on ens arriàvem en altres temps.

Ariadna, proveïda amb les crosses, no accepta que l’ajudi a anar des del cotxe a l’única porta hàbil que ha quedat al casalot, i que ha cedit després d’algunes empentes. Un cop a dins, el panorama no és gaire millor: pel que podem veure amb l’ajut de la llanterna que Ariadna no s’ha descuidat, una part de la planta baixa és intransitable a causa de la solsida d’un bon tros del primer pis. Per sort, a la banda de l’edifici que sembla sencera, s’hi veu una escala; hi pugem, i ja a la planta superior Ariadna consulta un croquis que ha traçat seguint els comentaris de Roselli.

Faig servir alguns fustons dels que hi ha escampats pel terra per improvisar una mena de perillosa bastida que em permet enfilar-me fins a les golfes. La primera sensació és d’alleujament: si bé des de l’exterior es poden observar desperfectes als vessants de la teulada, ara comprovo que l’interior d’aquesta cambra triangular es conserva passablement. Amb l’ajut de la llanterna recorro, avançant mig ajupit per sobre de cabirons i bigues, tota l’extensió de les golfes, mirant de no trepitjar en fals; hi ha indrets que ja estan enfonsats i en un descuit m’estimbaria. Ariadna va fent veus per comprovar si prospera la recerca i si conservo la integritat física, però de moment el resultat no pot ser més decebedor; ella insisteix que torni a revisar la primera àrea que he escrutat, la que determinen les seves deduccions dels apunts del memorial —ple també de dades tècniques i apunts rutinaris que jo he obviat en traduir-lo—. Així passem una hora.

No tenia sentit. No podia haver quedat ocult aquí. Però quan m’he donat per vençut i estic maniobrant per tornar al pis on m’espera impacient Ariadna, just en el moment que el meu cos ja penja a l’aire i els ulls em queden a l’alçada del terra de les golfes, m’adono que al costat mateix de l’accés que he fet servir hi ha un detall que caldria tenir en compte: la profunditat existent entre dos cabirons no és la mateixa que en la resta dels casos. Però ja no sóc a temps de recular.

—Jo vull pujar! —diu l’ombra d’Ariadna quan ja torno a ser amb ella i només explicar-li el que he vist a l’últim moment.

—És una bogeria. Podries prendre mal! I a més no sé com…

—Ajuda’m a pujar. Ni t’imaginis que em perdré un moment així! A fora hi ha material d’obra abandonat, hi he vist una escala de peu. Vés a buscar-la.

Som tots dos ajaguts de bocaterrosa sobre el fustam de les golfes, se sent un cruixit més a prop o més lluny, com si el casalot sencer ganyolés, únic referent que tenim de la grandària del lloc, ja que enmig de la fosca clamorosa el focus de la llanterna ens concentra en la inspecció de l’indret que ens obsedeix.

—Quin era l’altre motiu? —dic en veu baixa, mentre palpem la fusta que ens ha convidat a repetir la inspecció.

—Es tracta d’un fals cabiró! És com un armariet allargat, aquí hi cabria… —fa Ariadna sense atrevir-se a pronunciar-ho i eludint la meva pregunta—. Ja ho tinc!, hi ha com una tapeta, només cal que l’aixequem; és un sistema senzill per a qui ho sap i quasi impossible de trobar si algú no s’hi entossudeix molt.

En efecte, a dins de l’amagatall hi ha un farjuc llarg de pell; el traiem amb molta cura i el desem en una part del terra de fustam que sembla més sencer i més sòlid. Tremolo de pensar que pugui ser l’embalum que Antoni de Capmany va tenir amagat a casa per al seu amic Andrea, fins que la indiscreció de Cecilia va desencadenar la venjança de Sabatini, que va fer que aquesta ciutat es tornés per sempre més invisible!

—Comencem a baixar i l’obrirem a casa —proposo, per raó de la precarietat física en què ens trobem, i també per poder dedicar al tresor la cura que es mereix.

—No. L’hem d’obrir aquí i assegurar-nos que conté el que ens pensem! Llavors t’hauré d’explicar l’altre motiu pel qual et vaig enviar el memorial.

Els nostres polsos bateguen com dos motors a punt d’incendiar-se. Potser com en aquella tarda de llum carabassa i llum malva en què les nostres ànsies d’apoderar-nos de la vida volaven a través d’un camí de la garriga, abalançats tots dos sobre un futur que ignoràvem i anhelàvem, com si amb el gest arrauxat l’haguéssim de poder conformar, de la mateixa manera que ara temptegem un passat que gairebé aspirem a afaiçonar, a modelar: busquem una prova que ens permeti desafiar les lleis del món… Som un capteniment arborat en el temps contra un designi precipitat i cruel.

Mentre Ariadna enfoca l’embolcall sense moure’s de la posició bocaterrosa, jo vaig desenfundant el bolic, i en surt un rotllo de tela polsós però lliure tant d’humitats com d’encartonaments que haurien recomanat no desembolicar-lo…

Uns quants minuts després, tots dos agenollats i Ariadna recolzada en mi per no perdre l’equilibri, abraçada a mi, assistim a l’epifania: el vestit bordeus i els llavis de magrana, el gest que convida a revoltar-se i a viure, la mirada sàvia i determinada, les cúpules blavoses de la Ciutat Invisible.

—Deixa la llanterna i escolta’m.

Però el que sento és la seva pell perfumada a la meva pell, els llavis humits que em mosseguen el coll i em besen els ulls, mentre la força del seu cos m’abat i em convida a una batalla ajornada fa massa temps, una batalla per retrobar l’instant anterior a la desfeta, l’instant de la llum malva i la llum carabassa al camí platejat.