I. LA CIUTAT INVISIBLE

Ja no havia tornat a pensar en la Ciutat Invisible. O potser només era en somnis.

Aleshores, no fa gaires setmanes, vaig rebre un sobre sense remitent que contenia la còpia d’un llarg document manuscrit, la lletra ondulada del qual, elegant, com una successió de pals i llaços estirats, em va cridar l’atenció tot d’una. En fer-hi una primera i lenta incursió —no estic acostumat a la cal·ligrafia— em vaig adonar que es tracta d’una mena de memòries d’un arquitecte del segle XVIII, un tal Andrea Roselli. Està escrit en italià i porta un títol, que no podria assegurar que sigui de la mateixa mà que la resta del text: Memorial de la Ciutat Invisible. Déu meu, la Ciutat Invisible! Una fogonada il·lumina la primera vegada que vaig sentir pronunciar aquestes paraules, fa molts i molts anys.

Anàvem a jugar a la Pedrera, el colossal esvoranc obert al turó que de la serra del Montsià s’aboca indecís a la mar, a la badia. Entre els rocs i els regueralls de terra trescàvem empetitits i ens aturàvem als rogles humits, verdencs, enfangats, on recollíem argila amb les mans i la transformàvem en peces de ganyota bestial. De vegades un de la colla relliscava fanguissar avall i l’abric se li tornava de color rovell.

Saltava un:

—Hem trobat una altra entrada a la Ciutat Invisible.

—No! Amb aquestes roques s’havia de construir la Ciutat Invisible, però al final les van llançar a la mar, hi van fer el port.

—Mentida! La Ciutat Invisible existeix: mon germà m’ha dit que una vegada uns amics d’uns amics seus la van trobar: està baix del poble, i hi ha un túnel que va des del Palau del Canal fins a la plaça, i un altre que…

—Això són falòrnies!

—Imbècil! —i volava una pasterada argilosa en direcció a la cara de l’incrèdul, que d’aquesta manera se sumava a la tropa sense tornar a posar pals a les rodes.

—A mi, el mestre m’ha ensenyat els plànols de la Ciutat Invisible —va amollar en veu baixa el fill del farmacèutic, les ulleres llardoses i descompensades com si fossin la balança que venia cada any a fires.

En arribar a casa, vaig repetir l’afirmació a mon iaio, que va aixecar la mirada de la quiniela el temps just per indicar-me:

—Si em tornes a parlar de la Ciutat Invisible se t’ha acabat anar a jugar amb aquests amigatxos. No en vas tenir prou al canal?

I a casa no en vaig tornar a parlar, de la Ciutat Invisible, no obstant amb la colla continuéssim trobant indicis de la seva existència, o de la seva desaparició. A la llarga he sabut que només existeix el que es perd, siguin ciutats o amors o pares.

Com un dia que ens vam allunyar a peu per la platja en direcció al sud, als roquers i a les grutes, contravenint la normativa familiar, i furgant a sota del fullam apersianat d’un palmerar, darrere del ball de mans d’una figuera, vam descobrir la boca d’una cova, en la qual no ens vam poder endinsar més d’una dotzena de metres, prova suficient, no obstant això, per arribar a la certesa que es tractava d’una altra de les sortides de la Ciutat Invisible. La boca del passadís que conduïa des de la platja a la Casa de l’Hort del Rei, mai construïda o potser enderrocada, qui ho sap, tot això havia succeït en Temps del Rei, l’era ignota.

I també devia portar fins al Palau del Canal, on Jonàs i jo havíem fet el gran descobriment de la Ciutat Invisible. Travessàvem el canal que separa el barri mariner de les terres d’arrossars, i a continuació avançàvem entre les seves parets de pedra calcària, blanca, rajoles de color taronja pàl·lid. Els murs eren ciclopis o nosaltres nans. Resseguíem la vora del canal fins a arribar a un indret on la terra feia una panxa dissimulada per l’herbassar i el canyar. De la panxa esquerdada emergien branques de figuera, de palmera, d’atzavara, i les esquivàvem per embotir-nos al ventre del món: ens arriàvem per les obertures de la volta que cobria un magatzem amagat per la vegetació, construït paral·lelament al traçat del canal. Metres i metres de silenci opac, dens, només els raigs de llum que filtrava el fullatge dels arbres que havien rebentat trams del sostre.

El descobriment es va escampar amb ressons de misteri entre els nostres companys, i va començar a córrer la brama de la Ciutat Invisible. Jonàs i jo anàvem acompanyant un per un els elegits a conèixer aquell cau de proporcions descomunals, formidable nau abandonada. I creixia la llegenda: durant la guerra hi construïen i amagaven avions; no és segur, deia un altre: aquí es feien els vaixells que havien d’anar a Amèrica; hi naixien els passadissos quilomètrics que unien els punts principals de la Ciutat Invisible.

Les galeries gairebé subterrànies eren als peus de relegant edifici de duanes, d’estil neoclàssic, que presidia el recinte, també ruïnós i oblidat, bella estampa d’un somni desbaratat abans que arribés a ser una realitat. Jugàvem a les ruïnes d’un somni.

En dies de pluja, quan es feia impossible jugar a futbol al carrer, reuníem els escollits i corríem cap a la Ciutat Invisible, on els nostres crits i la suriacada de la pilota contra les parets i els pilars ressonaven en la penombra com en una escena bestial, cavernària. De vegades, havent esgotat la tarda, per guanyar temps a l’hora de tornar a casa, deslligàvem la pontona que un pescador tenia amarrada a prop, i deixàvem que la barqueta llisqués canal avall amb tota la tropa a dins, emmudida de cansament. En arribar a la vora de la mar, a les aigües sornes de la badia, l’amagàvem al canyar, i suposo que a una hora o a una altra el mariner l’acabava trobant.

Però un dia l’amo va anar viu i ens va enxampar. Les famílies es van espantar i, burxant, ho van descobrir tot; llavors va restar prohibit atansar-se al Palau del Canal, i d’aquesta manera, la nostra germandat es va quedar sense signe d’identitat, sense el feu, però no va perdre l’halo de misteri que l’havia envoltat, al contrari, només pronunciar les paraules secretes, se’ns dibuixava a la ment el contorn prometedor i amenaçant. El Palau del Canal. La Ciutat Invisible.

Per què no vam continuar explorant? Per què el mestre no ens va ensenyar el mapa o el plànol que el fill del farmacèutic deia haver vist? Per què els grans callaven o ens feien callar? Tard o d’hora el temps va tornar a fer la seva feina, la que opera amb les generacions: arriba una edat que allò que ha senyorejat els teus dies en forma de por o de neguit o de delit se t’esborra i es desploma cap al territori dels somnis. On perviu.

D’adolescent ja només me’n recordava quan nedava. Mentre bracejava a dins la mar feia plans de tornar a rastrejar els vestigis de la Ciutat Invisible, però en acabar, ja fora de l’aigua, me n’oblidava o potser ho deixava córrer perquè em feia vergonya persistir en aquell joc de xiquets.

De tant en tant, mon iaio mateix, o ma mare o les tietes, o un mestre, després d’advertir-nos que no freqüentéssim la Pedrera o les sitges del Palau del Canal o una cala allunyada, afegien entre murmuris: «És clar, l’Hort del Rei», «Sí, la Platja del Rei», «Allà a la Casa del Rei». Com si fos una lletania, com una paraula que tampoc ells no entenien i el significat de la qual havien deixat de buscar molts anys enrere. Quin rei i quina ciutat, en un poble costaner ple de vida però aliè als grans episodis de la història, sense rastre del passat? Si nosaltres més aviat semblàvem els sense rei, els sense res.

Alguns anys més tard, Armand Coll va riure pels passadissos lluminosos i gèlids del col·legi, la fuetada esmunyedissa del vent xiulant entre la cridòria dels adolescents, quan sense venir a tomb li vaig començar a parlar de la Ciutat Invisible.

A Armand l’havia conegut el dia de la meva arribada a l’internat. Jo tenia dotze anys i mon iaio i ma mare m’acabaven de deixar a la porta d’un sever edifici que imitava El Escorial per tornar-se’n a casa. El col·legi estava construït en un dels pujols que circumden la capital regional i seu episcopal, Tortosa. Lluny dels carrers familiars del poble, que a partir d’ara només visitaria els caps de setmana, i encara més lluny de la Ciutat Invisible, esvaït gegant de la infantesa. M’havia quedat sol amb la tarda callada i el cel golós, però afortunadament no sabia el que un xiquet no pot saber encara: que es farà gran i tindrà amics nous, jugarà a futbol, aprendrà la taula dels elements i les declinacions llatines, viatjarà i s’enamorarà, però així i tot correrà el perill d’estar sol per sempre més, de despertar-se una nit tumultuosa en una ciutat desconeguda, amb un cos jove jaient a pocs centímetres del seu i, no obstant això, adonar-se que està sol i recordar-se a ell mateix sol a la porta del col·legi aquella tarda de final d’estiu.

Però aquell dia de setembre, els núvols estiregassats i enrogits anunciant ventada a la muntanya, mentre dissimulava a la porta de l’edifici inabastable, i m’esforçava per no saber el que encara no havia de saber, Armand Coll va travessar per davant de la portalada fent botar una pilota de bàsquet, com si no s’adonés de la meva presència, i quan gairebé havia sortit del meu camp visual, es va aturar, va subjectar un moment la bola, la va fer botar un cop més, me la va llançar amb força i va assenyalar una cistella.

—Anem, et repto a un vint-i-u! —va cridar, inapel·lable. I també incomprensible: la moda del bàsquet no passava de ser incipient al poble, i jo desconeixia què era un vint-i-u.

Coll s’havia de convertir en el meu guia per aquell palau d’arquitectura cartesiana, la solemnitat buida dels grans pavellons. Ell era més gran, i pel fet de pertànyer al que s’anomenava Seminari Menor, una institució allotjada al mateix edifici que el col·legi, tenia certa mà per facilitar que em lliurés de les conseqüències d’alguna de les malifetes col·lectives no infreqüents a l’internat.

Amb els del meu curs, una vegada, vam accedir a la golfa que formaven els dos vessants de la teulada, just a sobre de la sala on dormíem la trentena de bestioles que semblava que es despertaven així que s’apagaven els llums, per fer un experiment incendiari que consistia a prendre foc a l’emissió gasosa d’un insecticida.

Amb la flamarada, les cares se’ns il·luminaven i es meravellaven. I tot va ser oli en un llum fins que un dels brètols va trepitjar malament, i en comptes de posar el peu en una biga, com calia, el va posar en el terra de canyís que feia de fals sostre de l’habitació comunitària, i va estar a punt de baixar un pis sencer per la via directa. L’enrenou va ser dels grossos. Recordo la sala de professors on ens feien passar un per un perquè confesséssim els detalls de la rebel·lió.

I això que encara no havíem arribat a l’extrem de subjectar i sacsejar cap per avall des de la finestra del primer pis un dels companys més brillants de la promoció. Era valencià i se sabia tots els detalls de l’itinerari que havien seguit Hanníbal i els seus elefants per travessar els Alps i arribar a les portes de Roma; coneixia les causes precises de l’ensulsiada dels exèrcits napoleònics després de la inenarrable batalla de Borodino, havent acariciat ja Moscou; i les escaramusses més truculentes de les nostres guerres carlines. Potser va ser per això últim que el vam anomenar Tigre del Maestrat, malgrat que tenia un posat bonhomiós i mansoi. Però aquell dia el Tigre penjava cap per avall, amb la mala sort que la boca i els braços es podien divisar des de l’interior de l’aula situada a la planta inferior, on el director del col·legi celebrava un examen de Química. El Tigre bracejava indòmit alhora que proferia tota casta de renecs, blasfèmies i amenaces, fins que de cop i volta va emmudir: s’havia trobat cara a cara, si bé en inferioritat de condicions, amb la mirada entre amenaçant i esgarrifada del director. Just quan l’havíem tornat a hissar a dins l’habitació, ja quasi lívid i sense ganes de continuar renegant, va aparèixer per la porta, primer roig de còlera i tot seguit a punt d’una lipotímia, la figura vociferant i tremolosa del màxim responsable de la institució.

D’aquella, difícilment ens n’hauríem sortit sense la intervenció atenuant del seminarista Armand. I devia ser en aquella època que, sense venir a tomb, li vaig fer esment de la Ciutat Invisible dels meus jocs infantils:

—La vostra Ciutat Invisible, o la part que no us heu inventat, són els pocs vestigis que queden de la Reial Ciutat de Carles III. És a dir, Sant Carles. La Ràpita, com dieu. Sant Carles de la Ràpita! —va exclamar entre rialles, Armand Coll.

—El rei, és clar. Però què hi té a veure?

—Un petit misteri històric: el que en queda és com si d’un mosaic immens només poguéssim veure unes quantes tessel·les i a sobre esparses, i n’haguéssim d’endevinar la resta. Via lliure a la imaginació!

—No sé què dius, però potser té alguna cosa a veure amb la Ciutat Invisible.

Armand va riure la meva insolència, com feia sempre; jo jugava a fer-me l’ignorant més del que n’era i ell jugava a ser més magistral del que li pertocava. D’aquesta manera ens vam anar allunyant del guirigall i, sense que jo me n’adonés, engrescat per les seves explicacions, vam penetrar a l’àrea del Seminari, vetada als col·legials com jo. Però semblava que Armand tampoc no se n’adonava, malgrat que els altres seminaristes que el saludaven em miraven a mi amb cara d’estranyesa. I així vam arribar al seu estudi, caldejat per una estufa i amb el fogonet a punt per escalfar la llet o l’aigua per al te.

Vam fer un glop i llavors el meu amic va començar a buscar volums enciclopèdics que fessin referència al segle XVIII, a la Il·lustració, al regnat de Carles III, al seu ministre Floridablanca, a l’arquitecte i enginyer Sabatini. Buscava una pàgina i me la llegia en veu alta, o em passava el llibre obert per una entrada determinada mentre ell es dedicava a localitzar-ne un altre. I en acabat, ja parlava com si fos un d’aquells llibres.

—En resum: fa dos-cents anys, Carles III, arribat de Nàpols on havia regnat per raó de l’herència de sa mare, Isabel de Farnese, i rei d’Espanya de retop en morir el seu germà Ferran VI, va projectar sobre el territori espanyol un ambiciós pla d’obres públiques, un aspecte més del seu projecte il·lustrat. Algunes de les obres es van portar a terme i altres es van quedar pel camí, entre les quals la construcció d’una nova ciutat al final de l’Ebre, que havia d’afavorir el desenvolupament de l’interior peninsular que rega aquest riu i impulsar el comerç amb Amèrica d’una àrea important del país fins aleshores exclosa d’aquest negoci… Per a tot això, a més, calia construir un canal que comuniqués l’Ebre amb la mar d’una manera controlada…

—I què va passar?

—El que et deia, Sant Carles de la Ràpita constitueix un misteri dels projectes il·lustrats fallits. Ideada com una nova i gran ciutat, hi ha un moment que s’atura, no se sap ben bé per què, i el que encara no era una realitat va esdevenir en molt poc temps una ruïna. La ruïna on tu i els teus amics jugàveu i fèieu volar coloms. Però en queda poca cosa: les traces urbanístiques d’una part del poble; l’enorme plaça porticada a l’estil del Real Sitio d’Aranjuez, que dóna molt bé la idea de la dimensió grandiosa del projecte; el canal, que sembla que no va acabar de rutllar, i les construccions portuàries; l’Església Nova, que és un magnífic temple neoclàssic inacabat…

—És a dir que la Ciutat Invisible existeix, no ens inventàvem gaire cosa… —dic, no sé ben bé si reconfortat o desencisat, com si em despertés d’un encanteri.

—El més sorprenent de tot és que a penes hagi quedat memòria popular del que va passar —elucubra Armand—. Pensa que només estem parlant dels besavis dels teus besavis, no té sentit que no n’hagi perdurat res entre la població, encara que sigui molt transformat, molt distorsionat.

Llavors li vaig parlar dels comentaris que feien els grans en veu baixa després d’haver-nos advertit que ens n’allunyéssim: l’Hort del Rei, la Casa del Rei, el Palau del Canal, la Platja del Rei.

—Això podria constituir una pista. No ho sé. Els que s’hi van quedar un cop suspeses les obres eren els més desinformats, els obrers rasos, mentre que arquitectes, responsables, delegats, enginyers, etc., en van marxar. Llavors, només se n’ha conservat un ressò mitificat, o ni això, un seguit de termes que semblen mancats de sentit.

Malgrat que els interns només podíem abandonar el col·legi entre setmana en casos excepcionals, Armand m’aconseguia un permís perquè el pogués acompanyar un parell de vegades al mes a una filatèlia de la ciutat on ell s’atansava per fer incorporacions a la seva col·lecció de segells, que començava a ser impactant. Aquell dia, en empènyer nosaltres dos la porta, va sonar com sempre la campaneta i vam ingressar a l’espai càlid de l’establiment, emmoquetat, de parets clares i armaris de fusta. El senyor es va abaixar les ulleres fins a la punta del nas mentre la figura lleugera, bellíssima, de la seva filla s’escapolia darrere seu, com un cérvol, cap a la rebotiga. L’aire semblava electritzat, expectant, poblat pel perfum de la noia, mentre l’home introduïa en un sobret de paper de ceba, i amb l’ajut d’unes pinces ben polides, els segells encomanats pel meu amic. I va ser llavors que el filatèlic em va mirar sorneguer i em va dir:

—Saps que tinc un plànol de la Ciutat Invisible?

Vaig fer un bot.

—El teu amic m’ha explicat que anomeneu així les ruïnes de Sant Carles. El vols veure?

Però sense esperar que li contestés, va desaparèixer, i va tornar al cap d’un minut amb una carpeta enorme, va deslligar els llacets que l’envoltaven i la va desplegar a sobre del taulell. A la làmina vaig poder reconèixer de seguida la silueta de la badia dels Alfacs i la Punta de la Banya, i el filatèlic hi va anar assenyalant i explicant la resta de detalls: la traça del Canal de Navegació des del riu fins a la ciutat projectada, la bateria defensiva vora el port, la gran plaça rematada en forma de ferradura… Llavors la noia va tornar a sortir de la rebotiga, ara amb els cabells recollits en una cua, la pell blanquíssima, els ulls humits, els llavis amples i rosats, de color d’ungla, el caminar altiu, i la campaneta va dringar mentre ella enfilava el carrer i ens deixava amb el perfum de llimona, amb el dolor que em causava no haver estat capaç de preguntar-li el nom, no haver estat capaç de fer-me visible, com si el món sencer hagués desfilat parsimoniosament davant meu i ningú no hagués fet la més mínima demostració d’haver-me vist.

Quan vaig recuperar el domini dels sentits, el senyor s’havia tornat a calar les ulleres i tancava la carpeta que contenia el plànol del somni, de l’impossible. Em va mirar una mica contrariat, i vaig pescar una sola paraula del que li deia Armand; un nom que vaig sentir per primera vegada i que el seminarista no devia jutjar important en les nostres recerques, ja que no me’l va esmentar més: Tiepolo. Giambattista Tiepolo.

Això és tot. No vaig tornar mai més a la filatèlia, que ja fa anys que no existeix, ni he tornat a veure la noia, que potser existeix en algun lloc i potser conserva aquella bellesa que em va deixar ferit. O potser no. Ariadna encara no havia aparegut.

Mentrestant, les converses amb Armand havien revifat el meu interès per la Ciutat Invisible, però d’una manera molt diferent a com m’havia arravatat la fascinació infantil. Gairebé a la inversa. De menut havia estat a la Ciutat Invisible, l’havia feta meva, hi havia corregut i cridat, l’havia posseïda; mentre que ara m’hi aproximava des de molt lluny, hi donava voltes el·líptiques com si fos un satèl·lit a l’òrbita d’un planeta desconegut: llegint articles i llibres que em retornessin l’ambient polític, cultural, artístic en què s’havia produït la idea de fundar una ciutat des de zero; buscant precedents i equivalents; analitzant per què podien haver escollit aquest indret i no un altre; mirant de conèixer les figures que per força hi havien d’haver intervingut; rastrejant qualsevol referència dins la historiografia.

Una febrada de la qual també participava el Tigre, refet de l’episodi de la finestra, i eufòric en comprovar que no era l’únic habitant de la branca històrica. El recordo en els últims temps al col·legi, passejant tots dos per l’exterior abruptament enjardinat, sota la nit que ens embolcallava i ens convidava al futur proper i inèdit de la universitat. El Tigre, cigarret als llavis, les barres pronunciades, les pupil·les amagades sota les ulleres quadrades de miop, el pit com enfonsat, bullia relatant-me el Motí de Squillace, els avatars hispanobritànics de Menorca, la figura única del peruà Pablo de Olavide. I es donava un fenomen curiós: tot, en els llibres i en les explicacions d’Armand o del Tigre, era d’allò més eloqüent fins que ens aproximàvem massa a l’assumpte concret de Sant Carles. Llavors s’esdevenia la paràlisi, el miratge, la manca de documents o de notícies, el silenci històric. M’imagino que aquesta aproximació fracassada, el meu interès defraudat, devia ser la causa que progressivament me’n desentengués o me n’apartés, o que unes altres dèries acabessin dominant el meu temps i la meva ment.

D’aquelles últimes passejades nocturnes amb el Tigre, camp adobat per a la confidència, em retorna ara una pregunta que es va quedar a l’aire, com un llampec entrevist i de seguida oblidat enmig d’una nit plàcida: «I no has tingut mai interès per esbrinar qui va poder ser ton pare?».

Però això va ser molt més tard. Des d’aquell dia primer que Armand i jo ens havíem topat a la porta del col·legi, es va convertir per a mi en el germà gran que no havia tingut. Amb ell a prop, vaig trobar una sortida al maremàgnum de l’adolescència: el sol que incendia la mar quan surt al matí, una vall silenciosa dominada pels pins, el cim guanyat després de caminar sis hores, la força d’un torrent que notes a les cames i a la panxa en travessar-lo, el cant comú que s’eleva en la nit plena d’estrelles. Sóc peix, sóc au, sóc gasela. Sóc fill del vent, fill de Déu. Tota aquesta energia exaltada de la meva adolescència té Armand a prop. Gràcies a la protecció amb què em va obsequiar des dels inicis, vaig conèixer el caliu familiar que semblaven haver-me de negar les gèlides parets de l’encimbellat edifici, els vidres de les mil finestres que vibraven amb les mestralades nocturnes d’udol desconsolat.

Una bona paradoxa, ja que a casa, al poble, jo no vaig saber mai què era el caliu familiar. Estava acostumat a la tendresa de les ties i a l’afecte de les veïnes, sempre envoltat de dones disposades a fer-me cócs de brossat, moniatos al forn o magranes en suc, com si una conspiració silenciosa s’hagués posat en marxa perquè jo no m’adonés del que passava. Mentre ma mare reemplaçava qualsevol resposta a una pregunta meva per un seguit d’instruccions interminables, com si sempre fos urgent acabar alguna feina pendent, al final de la qual en sorgia una altra o s’acabava el dia, i no arribés mai l’hora d’aturar-se a reflexionar si hi havia una cosa millor a fer, o fins i tot si era possible no fer res, si era possible contemplar els núvols o la cara de ton fill que et mira. Mentre la presència de mon iaio al món semblava exclusivament justificada per la missió d’advertir, sense gairebé arribar-les a pronunciar, les normes que havien de regir l’existència, unes normes que es podien resumir de la següent manera: les coses són com són, i cal que continuïn sent com són. Els uns i els altres, en qualsevol cas, trigarien a revelar-me la causa dels silencis, de la fredor, de la severitat, però ho van fer quan ja no em calia.

Molts anys abans, tants com jo en tingués, a finals d’agost d’un estiu estranyament plujós, ma mare s’havia desmaiat darrere del taulell de la vinateria familiar, on ajudava son pare d’ençà que una malaltia fulminant s’havia endut sa mare, la xica a punt de començar un batxillerat que se li escaparia sense remei. Era la temença popular del moment per als pares amb una filla jove: que «la deixessin» embarassada. En aquest cas, la família, que constava de pare i filla, es va emmurallar i va decidir que duria l’estigma en solitari, impossible de localitzar el passavolant francès o potser belga —amb aquesta vaguetat em va anar arribant la música— que havia ballat a la platja amb la noia una nit d’agost.

I jo vaig créixer sense dir una paraula més alta que una altra, la mirada admonitòria de mon iaio, el silenci devastador de ma mare. Seca i trista, pensívola, m’acariciava els cabells els dilluns al matí abans que jo em dirigís a l’autobús per recórrer els trenta quilòmetres que separen la vila de la capital comarcal on era l’internat. Cinc dies per enyorar l’olor del barri, la cridòria dels carrers, la llum del moll.

Molts anys més tard, quan ja vivia a Barcelona —compaginant la llibertat amb uns estudis de lletres que només van endarrerir una mica la meva professionalització en el món de Part—, i el camp despoblat del meu interior es veia ocupat i desocupat sempre de manera transitòria però de vegades abassegadora, un dia em va trucar mossèn Patrici, el director del col·legi que una vegada ens havia vist penjar el Tigre cap per avall des d’una finestra, i amb qui malgrat això jo havia mantingut una mica de tracte a causa de l’amistat amb Armand. Vaig viatjar a Tortosa.

—Ara que ta mare està tan malalta crec que tens dret a saber una cosa. Sé que no te n’ha parlat i que a hores d’ara no sabria com explicar-t’ho; però no vull que se’m quedi aquí dins i haver-t’ho d’amollar quan ja no puguis parlar-ne amb ella. Em refereixo a qui pagava el teu col·legi.

—Vaja… Ma mare, suposo, o mon iaio… tant se val…

—No. Això és el que crec que has de saber.

Em quedo pensarós mentre ell fa una pausa. Però sóc incapaç d’endevinar què dirà d’aquí a un moment, i a més, no ens hem trobat per explicar-nos endevinalles.

—Emili, Emili Rossell, algú altre pagava el teu col·legi. Algú que no era ta mare ni ton iaio.

—Qui?

—Em sap greu, però és tot el que sé. Caldrà que sigui ella qui t’ho aclareixi; endevino que això és important per a tu.

Però ma mare ja no va durar per explicar-me si hi havia un pare belga o francès que si més no s’havia pres aquesta molèstia. Jo no em vaig atrevir a turmentar-la amb aquest assumpte, mentre em lliurava a acompanyar-la en els últims dies de la seva vida abnegada i sòrdida, una privació o una penitència que em semblava que havia triat ella. De tal manera que, en abraçar-nos per darrera vegada, vaig desitjar amb tantes forces que tot hagués anat d’una altra manera com em vaig jurar que sepultaria aquella història insana que ja no em pertanyia. Vaig jurar que me n’allunyaria.

És sorprenent que m’hagi pogut estar tant de temps no ja sense entendre la manera de procedir de ma mare o l’actitud de mon iaio, sinó fent esforços deliberats per no conèixer les motivacions dels seus actes, les raons profundes que els van dur a ser com eren. Alguna cosa em deia que em convenia apartar-me d’aquell calze enverinat, i que era millor no saber, no sentir-me concernit, no deixar-me atrapar. Massa tenebra, massa silenci, massa espessor per endinsar-m’hi amb cap garantia de sortir-ne indemne.

Perquè una certesa sí que la tenia, i era que l’un i l’altra havien estat aixafats per una força superior a ells, per una força invencible, tràgica, i en vaig treure una conclusió vital, també desesperada: que com més m’apartés del forat negre, més augmentarien les possibilitats de tenir una vida lliure, una vida plena, d’abraçar el món en comptes de témer-lo… Però, pot existir realment una escapatòria?

I ara, seguir el fil del Memorial de la Ciutat Invisible pot representar obrir la porta a certs dimonis, però ho faig convençut que aquests sí que són els meus laberints, i que ha arribat l’hora d’aventurar-m’hi. I també perquè m’encurioseix l’estranya coincidència entre l’aparició del document de l’arquitecte italià i la irrupció a la meva galeria del barri gòtic, poques setmanes abans, d’una vella amiga, Sofia Mendizábal.

Potser va ser la mirada lleument estràbica de la dona que va entrar al meu despatx el que em va anunciar que havia arribat l’hora. Sofia Mendizábal duia molts anys sense enfocar-me amb els seus ulls, tan subtilment díscols que li donen un aire seductor a força d’hipnòtic.

Sofia, la rialleta sardònica, es va plantar a la porta del despatx de la galeria, les mans als malucs, la caricatura d’una actitud desafiant que ja no em causa cap efecte, o que a tot estirar m’intriga, perquè, a què devia respondre que aparegués ara Sofia, després d’anys de mantenir el mínim contacte de cortesia?

La resposta, que inicialment vaig considerar un mer pretext, acostumat al fet que la Mendizábal no sol voler el que diu que pretén, no semblava tan forassenyada com anacrònica: venia a demanar-me assessorament per obrir una galeria d’art a Barcelona. Una reculada en el temps, ja que fa quinze anys sí que va estar a punt de dur a terme una empresa semblant, quan va ser precisament ella qui em va introduir a mi en els circuits artístics de la ciutat. Però a la fi va abandonar la capital per anar-se’n a viure al delta de l’Ebre —fent un viatge invers al meu—, on es va casar i ha anat armant un negoci immobiliari d’una prosperitat inimitable.

Han passat aquestes setmanes, i Sofia, a qui he decidit seguir el fil baldament no em cregués una paraula del que deia, no ha deixat de sorprendre’m: a més de tirar endavant el seu propòsit amb la galeria i de seguir en alguna mesura els meus consells, ho ha fet amb una embranzida econòmica i una ambició pel que fa als plantejaments artístics que ha aixecat tota mena d’expectatives i de suspicàcies en aquesta ciutat, acostumada al confort de les cares conegudes. Sofia, en conseqüència, deia la veritat, però la qüestió era per què la deia en aquell precís moment i per què me la deia a mi. Va ser quan vaig comprendre que havia arribat l’hora.

Cada any em faig el propòsit d’anar a passar l’estiu a la casa de la cala de la badia dels Alfacs —vaig vendre la casa de ma mare en morir ella—, al sud del delta de l’Ebre; hi dono voltes i acaricio la idea a mesura que van caient els mesos i s’aproxima la calor, però quan arriba el moment de prendre una determinació, també cada any m’afanyo a empescar-me una alternativa més convincent, i acabo optant per aprofitar les vacances d’una manera ben diferent de com les havia planejat: en un viatge que en comptes d’atansar-m’hi me n’allunyi, com si encara no hagués arribat l’hora, com si encara no fos el moment. I d’aquesta manera, un cop més, tot queda reduït a la visita d’un parell de dies, semblant a les que faig al llarg de l’hivern, com si amb això n’hi hagués prou per comprovar que la casa continua existint i que no tinc temps per dedicar als vells amics, atès que ja és l’hora de tornar a Barcelona on em reclama la feina de la galeria. La feina, que nodreix i tapa.

Les últimes setmanes, però, he tingut prou motius que m’aconsellen desobeir aquella obscura recança; els últims temps, juntament amb l’antic reclam sempre postergat dels indrets i la gent que van ser els meus, he sentit el fibló de la curiositat o potser ja és de la impaciència. Com si, per més ben trenada que sembli la corda dels anys, els nusos ben fermats, els fils atapeïts, fossin més els caps que alhora tiben per alliberar-se, més els cordills que amenacen amb esfilagarsar-se. Com si la suma dels anys, que en aparença dóna consistència al cordam, amagués en els replecs matinades de promeses incomplides o tardes d’amistats que es veuen segades o nits d’un pare sense nom o vespres d’una ciutat descoberta i soterrada de nou.

Sigui com sigui, ha arribat l’hora de posar la corda a prova. I posats a beure vi, segur que en beuré a glops a la festa de la solvent i influent i encara bella Sofia Mendizábal, i el seu marit Jonàs, on hi haurà també el meu benvolgut Armand Coll, polític estrella de la temporada, el qual no ha parat d’insistir que no em podia perdre la cita, veritable esdeveniment social que marca l’estiu i al qual fan cap els qui volen pintar alguna cosa…

Hi seran ells i hi seran alguns altres, i hi haurà qui fos jo i fossin ells fa vint anys o deu, però hi aniré sobretot perquè intueixo que cal començar a buscar en aquest formiguer l’origen de l’enviament anònim que m’ha retornat a la Ciutat Invisible, en la qual no havia tornat a pensar, o només en els somnis.