VIII. SANT PETERSBURG

Del Memorial de la Ciutat Invisible

«Un dia de 1703 el tsar decideix que s’ha cansat de Moscou i que Rússia i ell necessiten una nova capital, una ciutat que representi la grandesa del país i que enlluerni els estrangers, que facilití l’intercanvi entre el seu imperi i Europa i que alhora s’erigeixi en centre de poder i de fascinació universal. Tot l’Estat rus es posa al servei d’aquesta idea, i Pere el Gran convoca enginyers i legisladors perquè escullin el lloc idoni i dictin les lleis convenients; el nom ja està triat: la Ciutat de Pere, Sant Peters-burg. L’indret, a la desembocadura del riu Neva, permet crear un port als confins occidentals de l’imperi, a banda de l’escarni a Suècia, que havia senyorejat i disputat el territori.

Si l’emplaçament no es deixa a l’atzar, tampoc serà gratuït cap dels detalls urbanístics ni arquitectònics de la ciutat, que estaran regits per la més estricta i meditada reglamentació, per tal que Sant Petersburg esdevingui la ciutat més bella que mai hagi contemplat la humanitat. Anys abans de la fundació, una expedició formada per dos-cents vuitanta homes, entre els quals viatja el mateix tsar disfressat amb el pseudònim de Piotr Mikhaïlov, s’ha passejat per diversos països europeus per tal d’aprendre de la seva organització política i militar.

I quan arribi l’hora, un exèrcit d’obrers executaran els dictats dels arquitectes holandesos i italians al servei del sobirà visionari, per tal de bastir la ciutat entre les illes de la desembocadura del Neva, aprofitant-ne els braços fluvials o excavant-hi canals, assecant les maresmes, construint dins de la terra pantanosa. Milers i milers de deportats batallaran en el fang, sota un fred de congelació, mal vestits, mal alimentats, fins a caure extenuats, per tal de convertir els rierols i els remolins en canals de geomètrica disposició, els desnivells i els bancs de sorra en avingudes amples i rectilínies, els illots en bastions i les platges en fortaleses. Una multitud silenciosa laborant com els esclaus del faraó, com les formigues, mentre una pujada del riu n’arrossega un centenar cap al Bàltic o les malalties que s’escampen pel fanguissar es cobren cada dia el preu macabre. La ciutat avança, emergeix de les aigües, se solidifica entre el llot on dormen l’eternitat els ulls esblanqueïts i les mans escorxades dels serfs congelats, mentre s’alça la imponent fortalesa de Sant Pere i Sant Pau. S’eleva la primera agulla daurada per proclamar a llegües de distància, arreu de la planícia i endins de les aigües del mar Bàltic, la primacia de la ciutat de Pere, l’aurèola de la qual enalteix la seva bellesa als quatre vents, i aleshores, què són deu mil, trenta mil obrers morts que també s’haurien mort de gana als seus llogarrets de la Sibèria o mal treballant les terres de l’estepa russa, mentre que ara han mort sent part d’una obra immortal?

A continuació, les famílies nobles de Moscou són obligades a establir-se a Sant Petersburg, a construir-hi palaus d’acord amb els determinis artístics dels arquitectes del tsar. En pocs anys la ciutat és ja la capital real de Rússia i l’admiració de les corts europees. Ha conegut la humanitat una semblant empresa pel que fa a la seva titànica determinació? I cadascú que entra a la nova ciutat, sigui per terra o per mar, està obligat a transportar-hi pedra, muntanyes de pedra per fer sòlids els fonaments de la metròpoli del delta del Neva. Però no només s’han establert l’amplada de les avingudes i dels carrers, l’alçada dels edificis i l’estil de les façanes de les esglésies i dels palaus, sinó que Pere el Gran vol que el vitalisme i l’elegància presideixin la seva ciutat, de manera que exigeix que els joves nobles no es quedin a casa sinó que passegin i que organitzin festes, que vagin vestits de manera distingida. Com si París o Viena o Venècia es poguessin improvisar.

Aviat, el nou port atreu el comerç marítim i es converteix en una plaça imprescindible per comerciar amb Rússia, de manera que Sant Petersburg desbanca també Moscou com a capital econòmica, alhora que el tsar impulsa lleis per protegir les ciències i les arts, per atreure homes valuosos de tot el continent».

«Ja sóc al prodigi del Bàltic, jo mateix arrossegat per l’estela de Pere, o més ben dit perquè la seva estela ha arrossegat el rei d’Espanya i de les Índies. Comparat amb el viatge que vaig fer amb els Tiepolo de Venècia a Castella, aquest ha resultat més lleuger, amb una sola escala de més d’un dia a Amsterdam, molt instructiva, d’altra banda, ja que fou un dels models que volgué tenir en compte el tsar a l’hora de projectar el seu somni. A Amsterdam vaig escriure també les primeres missives: una dirigida a la cort per informar del bon encaminament de la missió i una altra a Cecilia, més que un record, una presència palpable, el seu perfum, la rotunditat del seu cos jove abraçat al meu l’últim dia, la fúria i la bellesa.

A la Mediterrània deu haver esclatat la primavera, però al Bàltic l’abril continua glaçat, boirós, com si mil ulls t’escrutessin de dins les aigües, de dalt dels núvols, fins que s’obre una clariana i una llepada blavosa i argentada il·lumina una llenca de mar, una llenca que creix i deixa veure el cel ja no plomós i de cobalt sinó primer terrós i després poblat de filaments daurats. Només un moment, perquè aviat la flassada blanca, lletosa, que ens envolta torna a caure damunt nostre i retorna als rostres cansats de la tripulació la seva expressió impàvida. Si la mar dels llatins pot ser traïdora perquè el dia més rialler es regira i desferma un temporal en cosa d’hores, en aquesta sembla com si qualsevol situació s’hagués de perpetuar a través dels segles.

Fins que un matí, dins el rebugall de núvols i ombres marines, dins la letargia grisenca, aparegué el dring d’una gota daurada, com un granet de sorra al fons d’un poal d’aigua: era l’agulla daurada de Sant Pere i Sant Pau que s’anunciava a la llunyania del golf de Finlàndia, era Sant Petersburg que s’apareixia a dins del somni.

El vescomte d’Herrería, ambaixador del rei Carles a la capital russa, puntual i satisfet, diria que radiant, m’esperava al moll i donava ordres perquè el meu equipatge fos transportat a les dependències de l’ambaixada. El vescomte, un cop m’ha saludat, m’adverteix:

—Senyor Roselli, m’imagino que no deveu estar al corrent de les novetats que s’han produït a Madrid. Els fets s’esdevingueren molt poc després que vós abandonéssiu el regne i han arribat aquí gairebé al mateix temps que vós, i això que heu fet un viatge ràpid, no és així? Però no us espanteu, de moment les coses no canviaran per a nosaltres, vull dir aquí a Rússia. En canvi, el pobre Squillace… Però anem primer al que és primer: vull manifestar-vos que és un honor rebre la vostra visita; conec l’alta missió que us ha dut fins aquí, disposeu des d’avui d’aquesta ambaixada…

—Sou molt amable. Però dieu que li ha succeït alguna cosa a Squillace? —el tallo impacient.

—Bé, ja sabeu què passa als nostres països: les reformes no es poden aplicar amb la prestesa que voldríem… El poble, encoratjat pels contraris a la tasca il·lustrada de Sa Majestat, ha demanat el cap del ministre. Són els mateixos que acusen el rei d’haver omplert Madrid d’estrangers.

—Disculpeu?

—Oh, ja em perdonareu, no pretenia… Però aquí no us heu d’amoïnar gens; Sant Petersburg és la ciutat dels europeus: italians, francesos, holandesos, anglesos. Si ho ha estat des que la fundà el tsar Pere, encara ho és més en l’actualitat, ja que la sobirana Caterina ha recuperat el relleu del seu predecessor en el propòsit de convertir-la en la primera metròpoli europea.

—I els russos què en diuen? —faig consternat per les notícies breus però alarmants en relació amb Espanya que m’acaba de comunicar el vescomte.

—Oh, senyor Roselli, els russos adoren la tsarina. I encara més tenint en compte els despropòsits que s’anaren produint en les dècades posteriors a la mort de Pere el Gran, el qual, creient que el sistema de successió era injust o inconvenient l’anul·là i n’imposà un altre de tan benintencionat com catastròfic: és el tsar qui nomena el seu successor. Aquesta nova forma de transmissió del poder encara dugué més intrigues, conspiracions, assassinats i magnicidis.

Però l’ambaixador aturà el relat per indicar-me que pugéssim al seu cotxe, i una vegada acomodats a dins continuà.

—Com us deia, aquesta manera de designar el sobirà sotmeté la cort russa a unes sacsejades sense fi. I el 1762, només fa quatre anys, Pere III heretà el tron, però tenia poques llums, mentre que la seva dona, astuta i brillant i desacomplexada, es guanyà el favor de l’alta noblesa i de l’exèrcit, els quals enfervoriren també el poble —ja sap com n’és de fàcil, això—, i acabaren forçant el Patriarcat de Moscou a proclamar-la el que a la pràctica ja era: emperadriu de totes les Rússies.

—Caterina la Gran! —exclamo tan atent a les explicacions d’Herrería com a la disposició de les mansions i els palaus que s’alineen a l’avinguda que hem enfilat, plena de gent que passeja, de vehicles que circulen, de soldats que transiten a cavall. I l’ambaixador ho endevina.

—La perspectiva Nevski, senyor Andrea Roselli. L’aparador de Sant Petersburg! Alexandre Leblond, vingut de París, planificà la ciutat sobre l’eix de tres avingudes convergents a l’Almirallat, que fou la primera residència de Pere el Gran, la principal de les quals és la perspectiva Nevski, que condueix fins al monestir Alexandr Nevski, d’un extrem a l’altre del gran meandre del Neva i travessant també el canal de la Fontanka… Però us estic atabalant només arribar, i a més sóc un pretensiós: sou vós, l’entès en urbanisme, en arquitectura.

—Oh, si us plau, no sabeu l’honor que em feu. Però de fet, abans m’heu deixat intrigat amb el malaurat Pere III, el marit de Caterina.

—El marit més banyut del món! —i el vescomte riu mirant per la finestra del carruatge la glòria de l’avinguda Nevski—. Caterina ha fet servir el llit per crear aliances, per guanyar voluntats, per destruir adversaris. Gregori i Alexis Orlov serien simples militars si a ella no li hagués convingut que revoltessin l’exèrcit contra el seu marit i el posessin a les seves ordres. Caterina, inflada de poder amb el nomenament que obtingué del Patriarcat, es presentà a cavall al palau d’Oranienbaum on s’havia refugiat l’estòlid Pere i el comminà a abdicar o simplement a obeir.

—I el tsar deposat marxà a l’exili, es tancà en un monestir?

—Massa perillós. Caterina manà que l’empresonessin, però tampoc no en tingué prou i un dia el dissortat aparegué mort… De tota manera, no us espanteu, la gran Caterina no fa més que seguir la tradició que inicià el més Gran de tots, Pere I, a qui sospito que deveu admirar, i el qual s’espolsà el seu fill Alexis amb miraments semblants.

—I amb tot, dieu que el poble l’adora!

—Benvolgut senyor Roselli, el poble d’això no en sap ni un mot. Però us afegiré una cosa: la “desaparició” del marit de Caterina era necessària. Ell era un pòtol incompetent i odiós, ella és la llum amb la qual torna a resplendir aquesta ciutat i l’imperi sencer, no us n’adoneu?, per una vegada s’ha fet justícia, encara que hagi estat dolorosa».

«Cecilia!, Cecilia!, exclamo sense veu mentre el Neva arrossega descomunals blocs de gel, com si jo no fos més que un estintolat terròs de glaç endut pels esdeveniments del tot aliens a la meva voluntat: Arezzo, Roma i Nàpols, Venècia, Madrid i Sant Petersburg… Podria creure que em faig cada cop més savi, que surto més preparat o més astut de cada etapa de la meva vida, que aprenc les normes que regeixen els intercanvis socials i que em beneficio de tenir accés a la gent instruïda i poderosa que he conegut i que freqüento, però d’ençà que no sóc un jovenel·lo vaig advertint que cada any que travesso també passa i no torna, que amb cada ciutat que abandono deixo enrere la possibilitat de convertir-la en la meva ciutat, que cada mes lluny de Cecilia és un mes d’absència i de soledat íntima.

Algunes nits em desperto i aleshores m’assalta la pitjor de les sospites: no pertanyo a ningú i no sóc d’enlloc, el fulgor de les festes i el llamp de les mirades s’extingeixen molt aviat i no hi ha ningú que em recordi o m’esperi, de tal manera que potser vindrà un dia que ni jo mateix no em recordi ni m’esperi, un dia en què arribi a dubtar del terra que trepitjo, de la meva veu, de la meva mera existència.

Però, afortunadament, més tard o més d’hora la nit i la son em tornen a engolir i l’endemà només queda una brasa de la flamarada que em desvetllà i de la por que em féu tremolar com si m’amenacés el gran monstre. I si fos aquest pànic a la soledat i al perill de no ser res el que hagués impulsat el titanisme de Pere o de Caterina la Gran? Diuen que el tsar navegava entre les maresmes solitàries de la desembocadura del Neva, amb Sant Petersburg només a la ment, i cridava “Jo sóc Noè i aquesta és la meva barca, aquí edificaré la meva ciutat”. I Caterina deu témer tots els dimonis de la soledat i les recriminacions, i per això ha decidit no només erigir els palaus més bells, sinó també envoltar-se dels homes més valuosos, siguin els guàrdies que l’han de defensar dels complots, o els pensadors Voltaire i Diderot. A través d’ells, s’assegura que brilla, s’assegura que és viva.

Així mateix, Carles d’Espanya, que ha habitat en una dotzena de palaus, al golf de Nàpols i a la Meseta castellana, no en deu tenir prou per espantar els malsons, per això li cal erigir una ciutat sencera, que posi de manifest el seu pas per la terra.

Cecilia!, Cecilia!, exclamo sense veu mentre el desgel pobla el Neva de terrossos blancs en lenta processó, perquè amb Cecilia al costat i amb Cecilia a la ment no em sento orfe ni envoltat de perills. Per què viatjo i obeeixo les ordres dels uns i dels altres, per què em reuneixo amb polítics i arquitectes, amb escultors i enginyers per descobrir els plans que els han guiat, els que encara tenen pendents? Per què els escolto i els adulo, per què m’interesso per les idees noves i m’enlluerno amb cada palau d’aquesta ciutat impossible i captivadora, si sé que cada dia sóc més lluny de la meva ciutat i de qui em fa sentir la plenitud? Potser perquè en el fons aquesta ciutat encara no existeix, és invisible, potser perquè sé que jo també l’he de perseguir entremig dels malsons, com si fossin ells els aliats i no els enemics, com si el perill de perdre el rumb fos l’agulla que m’ha de guiar cap a no sé on. Inventar el món perquè el món sigui teu, o simplement perquè tu siguis en el món».

«Bartolomeo Rastrelli és un dels qui més han fet perquè el món inventat per Pere el Gran sigui la ciutat més enlluernadora d’Europa: vaig recórrer el “seu” Palau d’Hivern per fora i per dintre fins on em fou permès, el vaig dibuixar i examinar per tal de demostrar-me a mi mateix amb quina habilitat Rastrelli ha aconseguit conjuminar la grandiositat sense parió amb la proporció i l’harmonia.

Ell mateix, ja retirat de la primera línia a causa del canvi de gustos imposat per Caterina, que volia marcar distàncies també en aquest sentit amb la tsarina Isabel —la qual encarregà a Rastrelli l’embelliment de la ciutat sencera—, m’hi féu notar la combinació d’un ordre corinti molt allargat, que s’assenta sobre el jònic i alhora es remata amb les estàtues, aixecades sobre pedestals; tota una estratègia destinada a donar sentit vertical a la descomunal llargada del palau que, a més, sembla que suri dins les aigües del riu, que les domini, una nau blanca i verdenca, equilibrada i majestuosa.

Bartolomeo podria representar ben bé l’esperit d’aquesta ciutat: ell tenia quinze anys quan el seu pare anà a Sant Petersburg per treballar com a escultor al costat de Leblond, però més endavant en tornà a marxar per tal de formar-se com a arquitecte a França i a Alemanya. Rastrelli, a més de seguir els patrons europeus arquitectònics del segle al Palau d’Hivern, volgué maridar aquesta forma occidental amb les tradicionals cúpules orientals en forma de bulb al monestir de Smolny, el blau i el blanc de les parets rubricat pel daurat lluent.

Pensava en el vell Rastrelli, el meu estimat guia de Sant Petersburg, mentre m’allunyava pels jardins de Tsarkoie Seló, per tal d’obtenir la perspectiva necessària per contemplar l’altre palau gegantí sorgit de la seva ment i per encàrrec d’Isabel. Aquí el blau turquesa i el blanc, els daurats, no proclamen el seu triomf damunt les aigües com en el cas del Palau d’Hivern, sinó que pugnen amb el verd dels prats, amb el verd del fullatge dels oms, dels roures i dels til·lers.

I encara que no era en aquella fastuosa residència d’estiu on jo havia de dirigir les meves passes per capir el disseny de la ciutat de Pere i començar a planejar la de Carles, sinó en el tramat urbà de Sant Petersburg, en la funció que juga dins l’imperi, en els mètodes que féu servir el tsar per erigir-la, malgrat tot això era a Tsarkoie Seló on s’havia traslladat l’activitat cortesana i en part artística. I si l’arquitecte de la tsarina morta Isabel no hi era benvingut, sí que n’era l’ambaixador del rei d’Espanya, el meu protector, ja que Caterina no només tenia interès a continuar expandint els intercanvis comercials russos amb els confins d’Europa, sinó que a més estava informada de l’esperit reformador i constructor que Carles havia aplicat primer a Nàpols i després a Espanya.

El que el vescomte d’Herrería m’havia explicat dels mètodes expeditius de Caterina i el que havia sentit a dir per la ciutat en les setmanes següents no em tranquil·litzaven gens, a l’hora de participar amb el diplomàtic en la recepció que oferia l’emperadriu. I el vaig seguir amb la barreja de sentiments que m’acompanya en moltes ocasions de la vida: la curiositat enfilant-se per sobre de la cautela o la por.

Veient Caterina des de la llunyania d’una sala atapeïda de cavallers uniformats, precedida del cerimonial ampul·lós de les salutacions, s’entenia el poder d’enlluernament o d’intimidació de què tenia fama, ja que el seu posat altiu, el gest decidit i el dibuix enèrgic del seu cos la convertien en el centre real de la reunió, com si ocupés l’indret exacte d’on surt el sol al matí, just al moment que s’ensenyoreix del paisatge. Però inexplicablement la seva majestuositat es diluïa a mesura que t’hi atansaves, així que s’anava precisant la seva figura no tan rotunda, el seu rostre tirant a galtaplè i una mirada més persuasiva que inquisitiva, més comprensiva que determinada. Aquesta és la sensació que em quedà després d’haver-la vist de prop en el moment del nostre torn per presentar-li els respectes i reiterar-li les salutacions del rei d’Espanya i de les Índies.

Tot havia anat bé i ja n’hi havia prou per aquella jornada a Tsarkoie Seló. Però quan la recepció semblava que es donava per acabada i només esperàvem el moment de retirar-nos, vaig observar un moviment a prop del meu dilecte vescomte, algú que li parlava ben bé a cau d’orella. Un minut més tard l’ambaixador se m’acostà i m’anuncià que la tsarina volia reanudar la conversa amb nosaltres. Difícilment hauria pogut encertar quin havia de ser el primer interès de Caterina així que arribàrem al seu costat, per més que vaig provar d’imaginar-m’ho mentre recorríem la sala d’un extrem a l’altre.

—Senyor, m’han dit que vós heu estat a Pompeia.

—Així és, Majestat.

—Parleu-me de Pompeia. Hi vau veure les pintures?

No em podia creure que aquell rostre entusiasta i ple d’expectació pels meus humils comentaris correspongués a l’abrandada dèspota que entrà a cavall a Oranienbaum o que féu enverinar el seu marit. Li vaig parlar de la noia del vestit vaporós que llança o reparteix unes flors que sembla que surin o que caiguin en una lentitud eterna.

—Faré pintar aquesta dama en una de les meves estances! —va proclamar la sobirana, mentre jo procurava no defraudar-la i li relatava tota mena de detalls, alhora que m’adonava de la cara d’estupefacció mal dissimulada dels senyors que l’envoltaven.

Sa Majestat Imperial em féu l’honor d’allargar la conversa durant una llarga estona, per tal d’assabentar-se de les formes de l’arquitectura pompeiana i de la natura del país de Nàpols.

—Europa és plena de llocs meravellosos que jo no puc visitar, em compreneu? No puc abandonar Rússia; per això faig els possibles perquè els millors artistes i pensadors europeus vinguin a Sant Petersburg a explicar-me els secrets d’Europa.

—A quins secrets us referiu? —vaig reaccionar massa abruptament.

—Ah, senyor Roselli, vós sabeu a quins secrets em refereixo; els saben els il·lustres Diderot i Voltaire. Són els secrets que Pere el Gran ja anà a buscar a Amsterdam i a Viena.

—Us referiu a les regles de la construcció, de la pintura, als secrets de la bellesa?

—Senyor Roselli, sens dubte Pompeia, l’arquitectura romana, ens parlen dels secrets a què vós us referiu. I Pompeia fou assolada per l’erupció del Vesuvi, per la catàstrofe natural, algú diria que pel destí. De la mateixa manera que Sant Petersburg, lloc de trobada del millor art europeu, pot veure’s un dia negada per una crescuda del Neva, esborrada del mapa per un terratrèmol. Però les manifestacions de la natura tenen una importància relativa, mentre que el que ha de ser determinant és la nostra força de voluntat, l’imperi de la intel·ligència humana. No creieu que és aquest, el secret?

—Sens dubte, Majestat… —barbotejava jo volent assentir i sense atrevir-me a interrompre.

—El que volem importar a Rússia és la raó, acabar amb la llei de la inèrcia que ha impedit que aquest país sigui amo d’ell mateix. Per això treballem en un nou codi de lleis que ha de plasmar el triomf de la raó per sobre els condicionants naturals que han delmat l’imperi. Si us esteu uns quants mesos més entre nosaltres ja en tindreu notícia.

En efecte, només una aplicació persistent de la voluntat explica l’arribada de Caterina al tron de Rússia, a través de les circumstàncies més desfavorables: la tsarina Isabel la postergà un cop hagué parit un fill i assegurava així un hereu al tron; el seu marit, Pere, no la tocà mai i la menyspreava en públic i en privat; sobrevisqué a tot de moviments conspiradors i aprengué a utilitzar a favor seu totes les mateixes armes dels seus enemics: l’astúcia, la intriga, el favoritisme, l’atractiu sexual, el crim…

Després de l’encontre amb la tsarina jo tornava, dins el carruatge del vescomte d’Herrería, cap a Sant Petersburg dominant amb prou feines l’eufòria i l’excitació que m’havia produït l’atenció que m’havia dedicat, però per no molestar l’orgull de l’ambaixador vaig mirar de canalitzar aquest estat d’ànim cap a una conversa innòcua al voltant dels aspectes més decoratius de la cerimònia. El vescomte em seguí el fil amb tota cortesia, fins que inesperadament i sense venir a tomb a la conversa asseverà:

—La cort de Caterina és un niu de serps. La tsarina ha arribat a simultaniejar fins a tres amants, sense comptar els que ha anat deixant pel camí al llarg dels anys, que apareixen de tant en tant per reclamar-li algun deute; i a més dels amants i els favorits, hi ha els aspirants, els despitats, els intrigants. Es vigilen entre ells, cadascun crea el seu cercle d’influència, competeixen, exigeixen diners o palaus o favors. Tot i que la tsarina té devoció pels artistes, pels escriptors, sobretot si són estrangers i si li poden fer de propagadors dels seus mèrits a les capitals occidentals, no és convenient atansar-s’hi sense obtenir la seguretat que cap dels bàndols no et prengui per un enemic o per un nou competidor.

No vaig trobar paraules per continuar la conversa. Em semblava fora de lloc suposar que l’ambaixador havia multiplicat per mil les meves pretensions i m’advertia dels perills als quals m’enfrontava, i també trobava desaforat pensar que el que motivava les paraules d’Herrería era purament la gelosia. Però fos com fos, havia aconseguit tintar la meva felicitat d’aquell vespre amb l’ombra de l’amenaça i de la incertesa. Mentre ens endinsàvem pels carrers quasi deserts de la ciutat, les façanes tot just llepades per la llum lletosa del dia que empal·lidia sense extingir-se, vaig frisar perquè només ressonés, a dins del meu cor exaltat, el trot acompassat dels cavalls i el rogall desafinat però asserenador de les roderes».

«Dies més tard, en una de les passejades exploratòries per la ciutat que duia a terme acompanyat de Bartolomeo Rastrelli, no vaig poder sinó referir-li l’anècdota i l’acudit de l’ambaixador espanyol. El vell Rastrelli, de moment, somrigué i desvià hàbilment la conversa cap a un altre tombant, però alguna cosa li devia dir que calia ocupar-se de la meva inquietud, perquè sobtadament reprengué el fil amb aquestes paraules:

—Hi hagué un temps que Caterina, aleshores amb el títol de gran duquessa, ja que era la muller de l’hereu al tron, tenia els sentiments barrejats amb relació a la seva predecessora, la tsarina Isabel. Ella havia arranjat el casament de la princesa prussiana amb el seu nebot Pere, el qual l’havia de succeir al tron. Caterina s’adonava que Isabel només esperava d’ella que donés un fill a l’idiota del marit, que donés un fill a Rússia, malgrat que no freqüentessin el mateix llit, i que per aquest motiu la protegí durant algun temps; però quan a la fi la bella i culta Caterina donà a llum un nadó, que tothom sabia que no era de Pere, la cort el rebé amb grans celebracions, alhora que la tsarina es despreocupà d’ella, i no cal dir, el marit. Des d’aleshores Caterina passà a viure a l’ombra, arraconada, privada fins i tot de les atencions més elementals. Però en comptes de sucumbir començà a teixir la seva teranyina, a buscar-se aliats, i continuà conreant l’esperit.

—Vós la tractàreu? No us devia ser fàcil, tenint en compte la devoció amb què la tsarina Isabel us confiava les seves obres…

—No era el més adient, és clar, però vaig poder observar com amb els anys s’esculpia per dintre, em vaig poder adonar que darrere la cortesana fràgil o voluble que passava amb facilitat d’uns braços a uns altres, hi havia una dona que havia après una lliçó formidable.

—Una lliçó?

—Me l’explicà ella mateixa. L’encara princesa Sophia (aquest era el seu nom catòlic abans d’abraçar la fe ortodoxa i el nom de Caterina) viatjava cap a Sant Petersburg, on la tsarina la rebria i la presentaria a la cort, i on un cop superats tots els tràmits es proclamaria el compromís entre ella i l’hereu de la corona russa, Pere. El comboi que l’emperadriu havia disposat per a les seves hostesses (la jove Sophia viatjava amb la seva mare) es componia d’un centenar d’homes, comptant-hi oficials, assistents, cuiners, majordoms, patges… i les dues dones ocupaven una luxosa carrossa folrada amb seda vermella, amb coixins de damasc… La tsarina havia abocat una generositat extravagant en aquelles dues dones, les quals somreien encantades observant per les finestres de la carrossa l’uniforme galant de la cavalleria, el cascavelleig que originava el galop, la neu immaculada i lluent de les planes inabastables, el sol que s’enriallava damunt del festiu seguici.

Havien deixat enrere la ciutat de Riga i enfilaven l’últim trajecte abans d’atènyer l’esplendor de Sant Petersburg quan la princesa Sophia, des del seu rutilant comboi, com si surés entre els núvols, entrellucà una altra caravana que venia en sentit contrari. Era un carruatge fosc, trist, d’aparença funesta, escortat per soldats. La princesa s’interessà per saber qui eren els dissortats que hi viatjaven. No li ho volien dir, però tard o d’hora ho sabé: es tractava del petit tsar Ivan VI i la seva mare i regent Anna, ambdós apartats del poder per Isabel, els quals acabaven de ser deportats a Riga, on serien empresonats.

Sophia tastà el vertigen de la descoberta: no havia vist mai tan a tocar la glòria i la desfeta. El seu camí cap a la glòria i el camí del petit Ivan cap a la infàmia i la tortura. Tot per la graciosa decisió d’una mateixa dona. Sophia, quan esdevingué Caterina, no havia d’oblidar aquest vertigen, la imatge de la negra sort, i cada cop que s’ha sentit defallir, s’ha recordat a ella mateixa que un petit gest ens separa de la desfeta, de manera que cada membre del seu cos, cada bocí del seu ésser ha maldat per evitar la fosca nau i s’ha disparat sense contemplacions cap a la plenitud».

«L’estiu s’escolà mentre s’acabava l’esplendor de les festes a Tsarkoie Seló —sovint un embriagat estol d’homes i dones dansant als salons o bambant pels parcs—, mentre havíem de començar a reduir les passejades vespertines per avingudes i canals, per palaus i jardins.

I fou en la tardor glaçada dels boscos de color de vi, del fullatge esgrogueït encatifant els parcs, quan aparegué la princesa Tarakanova. O el seu espectre. A través de l’ambaixada m’arribà una estranya i, potser per aquest motiu, atractiva citació. Calia que esperés el meu interlocutor en un determinat pont del Moïka, on ens embarcaríem en un vaixell i ens allunyaríem d’aquell punt amb l’únic objecte de tenir una conversa. El missatge era tan rotund com críptic. La informació que se’m revelaria, afegia la missiva, podia ser de gran interès per a l’ambaixada que m’hostatjava, motiu pel qual, i davant la impossibilitat de consultar-ho al vescomte d’Herrería, que es trobava fora de la ciutat, vaig pensar que tenia l’obligació si més no d’acudir a l’indret que em proposaven. Un cop allà decidiria.

A l’hora convinguda, una barcassa carregada de mobles vells s’atansà a la riba, i una persona vestida amb tanta roba que feia impossible endevinar si es tractava d’un cavaller o d’una dama em féu un gest que jo vaig interpretar com inconfusible. Sense que encara ara entengui per què vaig obrar amb tanta candidesa, el cas és que vaig saltar-hi a bord com si es tractés d’una ordre que havia d’obeir. De seguida, els remers impulsaren l’embarcació aigües amunt buscant el curs superior del Neva. Qui m’havia de revelar la informació era aquell fardell de calçons, casaques, abrics i caputxes, o aquella figura escassament humana només em conduïa al meu destinatari real? Hauria estat debades preguntar-ho. La forma humana només em demanava, amb signes, que m’esperés, mentre la meva inquietud creixia i tot cobrava un aire de somni o de malson.

A la fi atenyérem el Neva, el travessàrem i atracàrem a la riba oposada a la ciutat, entre el refugi gegantí de les branques dels àlbers. El fardell de roba em demanà que l’acompanyés. Ho vaig fer com si em manqués la voluntat. Caminàrem alguns passos per un senderol, els justos per perdre de vista la barca, i aleshores, quan la meva inquietud s’ havia tornat alarma i m’havia adonat que calia abandonar la passivitat, s’esdevingué un fet extraordinari.

El rebugall de roba es començà a desprendre d’algunes d’aquelles peces rebregades i sobreres, de tal manera que em semblà que es preparava per entrar en una casa que no obstant això no existia, i amb cada peça que deixava caure s’allunyava de l’aparença d’espantall i cobrava més i més faiçons humanes. Que ben aviat foren les d’una dama esvelta, ben proporcionada, gràcil, però que conservava la vestimenta masculina i no es desfeia de la caputxa.

—Senyor, m’heu d’ajudar —va sonar una veu jove, decidida.

—No sé qui sou ni com us podria ajudar.

—Podríeu fer que em rebés l’ambaixador del rei d’Espanya.

—Jo només sóc un convidat. No faig cap funció a l’ambaixada que pugui…

Però ella m’interrompé desembarassant-se per fi de la caputxa, que deixà a la vista un rostre difícil d’oblidar: els ulls verds com el marbre, la cara pàl·lida i els llavis rosats, la pell fina, cada facció ben proporcionada, d’una rodonesa molt lleu; la cabellera negríssima i desordenada envaïa una expressió que tant semblava somriure com implorar. La dama m’agafà de la mà i m’estirà cap a ella, m’oferí els llavis, abraçant-me. I jo me’n vaig separar amb la mateixa impetuositat absurda que fins aquell moment m’havia dut a seguir-la.

De cop i volta havia caigut el dia, el brancatge dels àlbers es desmaiava sobre un cel moradenc, i ella, en comptes de molestar-se o avergonyir-se, començà a parlar com si fos una estàtua del parc, immòbil, impertèrrita, bellíssima.

Era germana de la tsarina Isabel, filla de Pere el Gran, i tothom l’havia deixada de banda, primer la seva germana i ara la gran usurpadora de Caterina. Calia que tots els russos ho sabessin, que les potències europees ho sabessin. Havia hagut de menar una vida clandestina, amagant-se i fugint sense treva, passant d’un país a un altre, canviant-se de nom, per evitar els tentacles de Caterina. Però un dia es trobarien cara a cara i podria recuperar el que era seu, el que pertanyia a la seva família, el tron de totes les Rússies.

Vaig contemplar estòlid la gèlida figura de la dama mentre m’anava fent el càrrec que aquesta trobada podia tenir unes conseqüències indesitjables per a la meva estada a Sant Petersburg. I mentre ella seguia el ritual invers al d’una estona abans, per tornar-se a envoltar de la cuirassa protectora i m’indicava que l’acompanyés de nou a la barcassa, vaig decidir íntimament que no en diria ni una paraula al vescomte d’Herrería. I fou així, submergits en el mutisme i en el fred glaçador que pujava de les aigües del Neva, que embussava la nit plena de presagis, com tornàrem a la ciutat i el funest seguici de la princesa Tarakanova em diposità en el mateix punt del Moika on havia estat citat unes quantes hores abans.

Però no vaig tornar sol a l’ambaixada, sinó que la presència de la meva Cecilia, cada cop més llunyana, cada cop més muda, tornà a fer-se’m palpable, com si els llavis de la Tarakanova haguessin obrat el prodigi de ressuscitar-me els seus. Com si l’ànima desolada que era jo vagant pels carrers de Sant Petersburg pogués ser albirada i entesa i consolada des d’algun lloc inaudit. Com si el fet d’adonar-me un cop més, i ara amb violència, que no tenia pàtria i que ningú no m’esperava enlloc, transformés la meva carència o necessitat en una realitat existent. La imaginació creant el món.

No vaig tenir temps de seguir el pla que m’havia traçat amb relació a l’ambaixador, que encara trigaria tres dies a tornar a la ciutat: de moment li ocultaria la trobada amb la princesa, la seva petició d’ajut, i indagaria discretament què sabia ell de l’afer. Dos dies després del passeig pel Moïka, quan tornava de fer una exploració a l’illa de Vasilievski seguint les explicacions del mestre Rastrelli sobre els intents originaris del tsar Pere el Gran d’excavar-hi una xarxa quadricular de canals a la manera que havia vist a Amsterdam, vaig rebre una nova visita. Però aquesta fou menys amable: tres homes forçuts, que no semblaven guàrdies ni soldats però ho havien de ser, em sortiren al pas i em comminaren a acompanyar-los. Vaig oferir molt poca resistència de seguida que vaig comprovar que no tenia cap possibilitat d’escapolir-me. M’empenyeren a dalt d’una barca i posàrem proa a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, la lluïssor embafada de l’agulla de Trezzini en el capvespre opac, tancat.

No vaig trigar a comprovar que els meus guardians eren muts o que no parlaven els idiomes amb què jo em feia entendre, i tampoc no vaig trigar a comprovar on anirien a raure els meus ossos: a la presó més famosa de la ciutat dels tsars. Per què? No m’ho deien. Fins quan? Ningú no contestava. Sabia que només me’n podria treure el vescomte d’Herrería, però com podria saber que hi era? Els cels de totes les ciutats que havia conegut, la cara més sinistra de cadascuna d’elles, em queia a sobre, mentre provava d’acomodar-me en la cel·la humida, pudent i fosca on m’havien acabat conduint els meus viatges».