XIII. ACABA EL MISTERI O COMENÇA

Potser hauria de ser d’una altra manera. Potser m’hauria de sentir abatut o si més no trist o, en tot cas, melangiós. Chloe ha marxat definitivament i m’he quedat sol a l’hotel; en tinc per tres dies més, a Arezzo. Potser hauria de pensar en el xiquet de dotze anys davant del crepuscle devastador d’aquella tarda llunyana i interminable a la porta del col·legi. I hi he pensat, com sempre, però d’una manera diferent o nova: com si intuís que la soledat d’avui m’atansarà a la pàtria que vaig sentir que m’arrabassaven aquell dia, aquella que vaig recuperar de manera efímera durant els mesos d’Ariadna, abans del cop de falç d’una altra tarda. Hi ha uns camins de l’ànima que només es poden seguir, sense mirar d’entendre’ls.

Chloe va marxar ahir i jo, en comptes de meditar sobre un final que ja havíem assajat mitja dotzena de vegades, em vaig quedar al jardí de l’hotel, sota els núvols espessos de les oliveres i la vigilància flexible d’un xiprer, abocat al pou incògnit dels papers de Roselli. A alta nit, encarcarat per l’efecte de la fresca i la humitat, em vaig sentir tan pletòric per tot el que es pot desprendre d’aquestes anotacions de l’aretí sobre Tiepolo i sobre la fundació de Sant Carles, com sobtadament desenganyat per tot allò que ja no sabrem: el memorial de Roselli ha tocat fi, ja no hi ha ni una plana més, just en el moment que està a punt d’iniciar-se l’expedició a l’indret escollit per construir la ciutat! Tot són promeses però tot són misteris.

Quan Ariadna deia que és Roselli qui té el secret es referia a això? El memorial ocupa deu anys: des que el toscà arriba a Nàpols el 1759 per treballar a Caserta a les ordres de Vanvitelli, i coneix un Carles de les Dues Sicílies que de seguida s’haurà de fer càrrec de la corona espanyola, fins que el 1769 es disposa a partir de Madrid per començar les prospeccions al delta de l’Ebre, on s’ha de construir la ciutat del mateix rei, Carles III d’Espanya i de les Índies. Entremig ha acompanyat Tiepolo de Venècia a Madrid, ha viatjat a Sant Petersburg per estudiar com es va erigir la ciutat, i de tornada a Espanya ha perfeccionat el projecte de Sant Carles amb l’ajut dels il·lustrats Olavide i Capmany. Però la indecisió política d’Aranda o l’enfarfec burocràtic van minvant l’empenta inicial de Roselli, que cada cop fa menys anotacions, o potser és que el desengany de Cecilia el deixa desbaratat, sense ganes de parlar-ne.

És sabut que les grans obres d’infraestructura que van precedir la construcció de la ciutat, bàsicament el canal de navegació entre l’Ebre i la badia dels Alfacs, es van iniciar el 1770.1 que les obres pròpiament de la ciutat no van començar fins el 1780, bé que el port ja fos autoritzat a comerciar amb Amèrica el 1778. Però el gran misteri que guarda la història —ara no tant, els obstacles i les vacil·lacions amb què es troba Roselli en són un precedent significatiu— rau a saber per quin motiu la construcció de la ciutat, els plans grandiosos, es va anar alentint i finalment es va abandonar, cap a 1786, fins i tot abans de morir el rei, i el magne projecte va ser una ruïna abans d’haver arribat a existir. Les ruïnes que perduren i pregunten, que interpel·len i potser oculten, dos segles més tard; la Ciutat Invisible on vam jugar de menuts, voltes assolades i ombrius que ressonen, on vaig besar Ariadna dels ulls engrescats i sorpresos, o va ser ella a mi?

Això no obstant, Roselli diu molt, potser tot el que ens cal: en acomiadar-se del seu amic Tiepolo, aquest li expressa la por que les teles que ha pintat per al convent franciscà de San Pascual no s’arribin a penjar! Primera possibilitat: va anar a parar algun dels quadres destinats a Aranjuez a mans de Roselli? I alhora, l’aretí es deleix perquè l’artista, ja gran, tingui temps de pintar algun dia «les cúpules de Sant Carles»! Segona possibilitat: va arribar a preparar Tiepolo algun esbós per a uns frescos futurs?, o encara millor: va pintar el venecià alguna tela per a un palau de la nova ciutat, o simplement per al seu amic Roselli?

Camino cap al centre d’Arezzo esperonat per la impaciència i l’emoció: Roselli té el secret, va dir Ariadna, i vet-ho aquí, segur que ho ha deduït de l’escena del comiat. Però només som a mig camí del secret! I no obstant això, Ariadna n’ha tingut prou per atiar la imaginació de Sofia, la qual es refia d’aquesta possibilitat peregrina i s’hi agafa com a un clau roent, fins al punt que l’existència —i la troballa, és clar!— d’un tiepolo desconegut és ja la seva única taula de salvació. Però el més dramàtic de la situació és que, cas que existeixi, cal trobar el quadre aviat, no crec que la màfia que l’amenaça disposi d’una paciència històrica. Seria funest trobar el tiepolo després que els colombians haguessin fet la seva feina!

Al centre de l’antiga Arezzo, la pedra medieval i els carrers costeruts, les belles places, a tocar de la Casa Petrarca hi ha la Biblioteca della Città. De seguida comprovo que té un fons bibliogràfic amplíssim dedicat a la història local i a la seva inversemblant galeria de fills cèlebres: Petrarca, Piero della Francesca, Miquel Àngel, Pietro Aretino, Vasari… En un primer moment, però, no hi ha ni rastre del meu Andrea Roselli, arquitecte i enginyer del segle XVIII, bé que el cognom sigui freqüent al país fins al punt que hi ha un Cosimo Rosselli, pintor del segle xv, catalogat per Vasari a les seves Vite, i existeixin filòlegs o científics molt posteriors, i per tant més recents, amb el mateix llinatge.

Les hores passen sense que me n’adoni, mentre salto enfebrit d’una enciclopèdia a un diccionari i d’un tractat de pintura a un recull històric. El fet que ens trobem encara, acadèmicament parlant, en època estival i que aquesta tarda jo sigui gairebé l’únic visitant de la biblioteca, facilita que el material que sol·licito em pugui ser servit amb tota celeritat, de manera que quan s’atansa l’hora de tancar el centre ja quasi hem perdut —la comprensiva documentalista que m’atén i jo hem constituït un efectiu equip de recerca— l’esperança de trobar notícies del rodamón Andrea. Comprovades les llistes de títols i autors, estudiats els índexs onomàstics, contrastades les obres de referència més exhaustives i completada la recerca a través de la xarxa, sembla que el meu Roselli comença a empal·lidir i a fer-se fantasmagòric, a diluir-se i a alimentar alguna sospita que no m’atreveixo ni a verbalitzar.

I si tot es tractés d’una impostura?, i si algú, guiat per un interès que no sé identificar, s’hagués inventat el memorial?, o encara més fàcil, i si Andrea Roselli no fos més que el pseudònim del veritable autor i protagonista? És clar que també hi ha la possibilitat —seria massa remota, massa improbable— que el ressò de la seva activitat a la cort carolina no hagués arribat mai fins a Arezzo…

Afortunadament, mentre la bibliotecària comença a posar ordre en l’abundós material que he fet servir i m’indica que ha arribat l’hora de plegar, mentre arronso el nas davant la perspectiva d’haver d’acceptar que no hi ha documentació llibresca sobre l’existència d’Andrea Roselli a Arezzo, la mateixa dona abandona un instant el que està fent i em diu: «Potser no en traurem res, però hi ha una Storia del commercio e degli comercianti d’Arezzo publicada el 1963 que no hem consultat perquè està catalogada d’una manera estranya, però vés a saber si…». A continuació marxa de la sala de consulta, i no torna a aparèixer fins al cap de cinc minuts, quan la biblioteca ja hauria d’estar tancada; jo passo les pàgines amb avidesa, vaig al primer terç del segle XVIII, i vet-ho aquí! La nota és breu, però lluminosa com una explosió en la nit.

«Alessandro Roselli. Finíssim orfebre aretí nascut el 1720 i mort el 1787. La fama de què gaudia el seu taller va fer que, a més de destacar dins la rica tradició de l’orfebreria aretina, fos valorat a Florència i a Roma, d’on rebia encàrrecs d’importants famílies. Alessandro Roselli es va casar dues vegades però no va tenir fills, motiu pel qual sembla que el taller d’orfebreria va desaparèixer amb ell, o va decaure tant que no va perdurar gaire temps. No obstant això, l’acabalat Alessandro va costejar la carrera artística d’Andrea Roselli, nebot seu que havia quedat orfe de pare i mare molt aviat. Andrea, arquitecte i enginyer nascut a Arezzo el 1739, va treballar per a Carles de Borbó, primer a Nàpols i després a Madrid».

Glòria. Glòria. Glòria.

Anit, després de la sessió de recerca a la biblioteca, vaig vagar una bona estona com desorientat pels carrers de la ciutat; la referència a Roselli, encara que fos tan parca, encara que es tractés de la mera constatació de la seva existència, m’havia deixat en un estat de gràcia desconegut o oblidat. I alhora que necessitava comunicar la troballa a algú, cada propòsit en aquest sentit es veia desbaratat de seguida per una força més gran que també operava en mi i que em convidava a restar en silenci, a acaronar en solitari la descoberta o el misteri, les sensacions que em despertava.

Ara em sentia temptat de parlar-ne amb Ariadna, que rebria il·lusionada la notícia i potser em desvelaria si el secret de Roselli a què s’havia referit era una simple deducció de les intencions que aquest anunciava en relació amb Tiepolo al memorial; ara em sentia temptat de trucar Sofia, per saber més de la seva situació tan compromesa i per donar-li esperances, encara que no les pogués concretar. Però no vaig fer ni una cosa ni l’altra, ja que les derivacions de la descoberta d’ahir a la tarda, a la pràctica, no van gaire més enllà de confirmar el que ja teníem —sensacions i premonicions a banda—, i en canvi sé que per on cal investigar és per la banda estricta de Tiepolo, per la banda de les teles per al convent d’Aranjuez.

Per això aquest matí, després d’assegurar-me que era el millor lloc on buscar, no he partit cap al centre d’Arezzo com m’hauria agradat —no hi ha res com deixar-se dur pels carrers de la ciutat de Petrarca— sinó en direcció a la Facoltà di Lettere e Filosofia, la branca aretina de la Università di Siena, que disposa d’una bona biblioteca. Al llarg del matí han anat arribant a la taula dues biografies extenses de Giambattista Tiepolo, tres grans catàlegs d’exposicions monogràfiques recents i un parell de llibrets dedicats exclusivament als anys espanyols del pintor, els últims de la seva vida.

De tota aquesta bibliografia es desprèn que el 28 d’agost de 1769 Tiepolo havia enllestit, en efecte, tal com anticipa Roselli, les set pintures a foli per a San Pascual, ja que ell mateix ho comunica per carta al secretari d’Estat de Carles III, Miguel Múzquiz, i sol·licita el vistiplau del pare Joaquín de Eleta, l’omnipotent confessor reial que vetllava per la decoració del convent, si bé l’arquitecte n’era Sabatini. Però passen les setmanes i els mesos i, malgrat la disponibilitat que manifesta el mestre venecià a retocar allò que calgui de les teles, Eleta no es digna ni a veure els quadres. Mig any més tard, el 27 de març de 1770 Giambattista Tiepolo mor sobtadament —no patia cap malaltia greu malgrat que estava a punt de complir-ne setanta-quatre— al seu domicili madrileny sense haver vist penjades les teles als altars d’Aranjuez… Un final indigne d’un tità.

L’endemà, quan el rei —que era a El Pardo— s’assabenta de la mort del pintor, ordena a Sabatini que reculli els quadres de l’estudi de Tiepolo i els hi ensenyi així que torni a Madrid. I sembla que Carles III fa aleshores justícia: la satisfacció que van negar al venecià en vida la devien sentir si més no els seus fills Giandomenico i Lorenzo —i potser el nostre Roselli— dos mesos més tard: el dia 17 de maig, quan se celebra la missa inaugural de l’església, els quadres han estat finalment instal·lats als altars per als quals s’han concebut! Però només sis dels set… el dedicat a Sant Carles Borromeo és substituït per un crucifix.

I aquí comença la peregrinació de les teles d’Aranjuez, ja que no acaba 1770 sense que Joaquín de Eleta anunciï que els olis de Tiepolo seran substituïts per uns altres que s’han encarregat a Mengs, a Maella i a Bayeu… que no van tardar, en efecte, a desplaçar els altres. Què se’n va fer, llavors del Sant Pasqual Bailón, del Sant Josep, de La Immaculada Concepció, del Sant Francesc, del Sant Carles Borromeo, del Sant Antoni de Pàdua i del Sant Pere d’Alcàntara de Tiepolo, despenjats dels altars? És somiant de trobar alguna d’aquestes teles que Sofia Mendizábal es frega les mans?

Diversos viatgers i observadors de l’època afirmen que quan s’hi van instal·lar els quadres del grup acadèmic —Mengs dominava la Real Acadèmia de Arte de San Fernando i els altres eren els seus deixebles preferits—, les composicions de Tiepolo van ser desades pel convent de mala manera, arraconades, i a la fi es van desperdigolar. Però fos com fos, el patrimoni reial recuperaria cinc de les set teles: la de l’altar major, Sant Pasqual Bailón, mutilada i partida en dos fragments que no encaixen del tot, es pot visitar al museu del Prado, institució que conserva també La Immaculada Concepció, el Sant Francesc i el Sant Antoni de Pàdua, mentre que la representació de Sant Pere d’Alcàntara ha restat al Palau Reial madrileny.

En conseqüència, faig recompte, hi ha dos quadres de la sèrie que no estan ubicats… però la incògnita o les imprecisions i les vacil·lacions dels diferents llibres que faig servir com a referència duren ben poc: a través de la xarxa localitzo el parador del Sant Josep i el Sant Carles Borromeo. Bé que també mutilats, els dos quadres tenen un sopluig i un propietari ben determinat: la part més rellevant del primer ha anat a parar al Detroit Institute of Arts, i la part central de l’altre, al Cincinatti Art Museum.

Sembla, doncs, que m’he de donar per vençut: si hi ha cap tiepolo esperant en un racó desconegut no és pas cap de les accidentades teles per a San Pascual Bailón. Aquesta constatació em deixa literalment desinflat, com si ja hagués tingut la tela a les mans i me l’acabessin d’arrabassar. Però malgrat això, com que la sopa de títols, dates, quadres, propietaris i peripècies que em volta pel cap m’ha deixat més atordit que decebut, demano que no em retirin els llibres: en tornar de dinar vull entrar en alguns detalls que he hagut de negligir per poder anar al moll de l’os del que considerava més urgent.

Mentre dino, el mòbil sona sense parar: Sofia sondeja i pregunta i pressiona a l’entorn de la seva causa, i m’anuncia que la inauguració de la galeria de Barcelona s’avança i tindrà lloc a finals de setembre, gran convocatòria; Armand Coll, després de tants dies sense piular m’emplaça a una reunió de seguida que jo torni a la ciutat, en la qual m’ha de parlar d’un tema importantíssim que no em pot desvelar ara. En efecte, l’estiu s’ha acabat i caldrà tornar a Barcelona.

Però abans hi ha la sèrie tiepolesca per a San Pascual, que reprenc. Sorprèn fins a quin punt Eleta collava el pintor: el venecià va haver de presentar al rei, abans no li fos aprovat el projecte inicial, els modelli o esbossos dels set quadres. Aquests esbossos, que sovint difereixen de l’aspecte que van acabar tenint les teles grans, en realitat, són tan meritoris com aquelles, i en algun cas les sobrepassen —cal no oblidar que és amb els esbossos que Tiepolo es jugava l’encàrrec, havia de donar el millor d’ell mateix, sabent a més a més que tenia el frare en contra.

Irònicament, els esbossos van anar a parar a posteriori a mans d’un dels oponents de Tiepolo i aliat màxim de Mengs, Francisco Bayeu —sogre del gran Goya, en aquells moments a punt d’esclatar, i després un dels pocs contemporanis en qui es reconeixen influències del venecià—, que els va retenir durant un cert temps, però per fortuna ara es poden veure a la Courtauld Institute Gallery de Londres. Les peces de la Courtauld (el Sant Pasqual, el Sant Josep, el Sant Francesc i el Sant Carles) constitueixen la millor mostra de l’últim Tiepolo: la vivesa dels colors conviu amb l’austeritat en l’expressió del misticisme dels sants, que reforça la sinceritat de la devoció que vol representar, l’equilibri compositiu respon al tremp habitual del pintor tot limitant ara els elements decoratius o secundaris, i l’eclosió del sagrat en la quotidianitat està brillantment resolta. Ens trobem, per tant, davant d’un dels conjunts tiepolescos més valuosos… Però hi falten tres esbossos: el de la Immaculada, el del Sant Antoni de Pàdua i el del Sant Pere d’Alcàntara. Aquesta vegada, abans de llançar les campanes al vol, rastrejo totes les referències existents tant als volums de què disposo com a Internet. I al cap d’algunes hores de febre indagadora i d’eufòria continguda ja no me’n resta cap dubte: els esbossos d’aquests tres quadres, que Carles III i Joaquín de Eleta van haver de veure i estudiar el 1767 abans de decidir d’acceptar la proposta del pintor i fer-li l’encàrrec subsegüent, i que potser en algun moment van passar per les mans de Bayeu —i de Goya?—, es troben en parador desconegut!

Recordo del museu de Prado la lluminosa Immaculada de la sèrie d’Aranjuez, i he vist ara profusament als catàlegs el Sant Antoni de Pàdua i el Sant Pere d’Alcàntara. Es tracta probablement de la peça més emocionant del conjunt i de dues de les més personals, innovadores en la forma d’expressar l’ascetisme, però en definitiva artísticament discretes; no obstant això, i a la vista de les diferències observades en els altres motius entre l’esbós i la tela destinada a l’altar, l’aparició o la troballa d’aquests tres modelli, o la possibilitat de reunir-los amb els altres quatre, cobra un valor insospitat. He arribat al centre de l’enigma? Són aquestes les pintures de les quals Ariadna presumeix saber més, per les quals Sofia sospira?

Fa dues setmanes que vaig tornar d’Arezzo. El trencament amb Chloe, en concretar-se amb la seva marxa del pis que inicialment compartíem a ratxes i en els darrers temps de manera continuada, s’ha tornat més abrupte i lacerant del que semblava al jardí de l’hotel toscà, però com que respon a una situació inapel·lable, els brots rancuniosos o venjatius han tingut un desenvolupament limitat, tempestes sorolloses i breus.

I en certa manera he tingut la sort, diguem-ho així, que la cascada d’assumptes pendents que m’esperaven a la galeria i en relació amb la revista m’hagi permès, d’un banda, posar un filtre als accessos nostàlgics derivats de la constatació que, en l’adéu, també se’n va una part irrecuperable de tu mateix, i de l’altra, simular que aturava durant quants uns dies l’espiral apassionant i visceral a la qual m’ha dut el relat de Roselli, la cuita del tiepolo i el retrobament amb Sofia i amb Ariadna… mentre la Ciutat Invisible perdia un dels seus exploradors inconscients.

Però, aquesta espiral, no la puc aturar, ja no la vull aturar. Així, sí que he dut a terme noves consultes, de manera recargolada-ment discreta, sobre Tiepolo i sobre l’eventual itinerari i valor dels tres esbossos, i el resultat és que continuem en el terreny de la incògnita o de la il·lusió, però, en tot cas, una encara més eventual venda no solucionaria ni de bon tros els mals de Sofia, si és cert, com va dir, que els xifra en cinc milions d’euros.

Tinc tot això al cap mentre s’atansa a la taula d’un restaurant del carrer d’Enric Granados de Barcelona, amb el pas decidit d’un polític en campanya, l’enyorat Armand Coll.

Armand arrenca la conversa amb el seu tema preferit, els estira-i-arronsa del pla hidrològic nacional, i es mostra molt alleujat pel fet que hagi passat desapercebuda la seva estada a casa els Mendizábal la nit de la detenció de Jonàs. Li ha costat alguns esforços, m’explica amb fingida confidencialitat:

—He bescanviat silenci per informació amb els dos principals diaris de Barcelona.

—Quin tipus d’informació? —faig jo, també improvisant l’interès.

—Oh, ja ho saps, els partits no són uniformes. Els he deixat anar que a dins de casa nostra hi ha sectors que no són partidaris de la posició frontal contra el transvasament.

—Però això et perjudica, no?

—Informació a canvi de silenci, és clar. Però no siguis ingenu, Emili, a la llarga no podrem mantenir la posició radical que ara hem adoptat tàcticament, i per tal d’evitar un gir massa brusc quan arribi el moment, ens convé anar visualitzant que no tots els progressistes ho veiem igual. A més, això demostra que tenim assumida la pluralitat. La primavera vinent hi ha eleccions autonòmiques, i si mantenim una oposició tan radical al pla hidrològic deixem en pilotes els nostres a les comunitats que necessiten aigua.

—És a dir que ja et convé que l’escampin, aquesta informació… —dic apel·lant al seu ego, un amic és un amic.

—De fet, la majoria dels nostres càrrecs a l’àrea de Barcelona, veuen amb alarma que tot aquest joc els pugui deixar sense aigua, ni de l’Ebre ni del Roine.

—Armand, tot això és un bon embolic…

—Però és molt freqüent. O t’imagines que els catalanistes o els conservadors no segueixen també un pla d’informacions contradictòries cap a la premsa, un joc de matisos i contrapesos…? Ara demanen als periodistes que no entrevistin ningú de les Terres de l’Ebre, ara els fan anar cap al Roine, ara els faciliten que parlin tant com puguin amb els seus líders ebrencs, ara els proporcionen el criteri d’un científic…

—I què se n’ha fet, de la comissària europea?

—Aquest és un altre truc. La premsa entronitza aquestes figures, però estan tan sotmeses a pressions, pactes, equilibris, gestos, com qualsevol altre polític. I si és cert que hi poden haver informes científics concloents també és cert que no és el mateix publicar-los en un moment o en un altre, per uns canals o per uns altres, etcètera… I tot això sotmès al ball d’equilibris i pactes entre formacions polítiques a escala europea, o a intercanvis de favors entre governs…

Suposo que hi ha un moment que desconnecto, em quedo mirant per la finestra o jugant amb els coberts o badallo, perquè Armand amolla el fil del que deia i m’interpel·la molest.

—I a tu què et passa, ara? Sembla com si tant se te’n donés!

—És possible…

Somric, i Armand fa veure que s’indigna, però misteriosament s’adona que no hi ha cap micròfon ni cap càmera i llavors es desinfla, sembla com si rebobinés i tornés a la posició inicial, d’allà on ha partit en una direcció equivocada. Es queda aturat mirant la copa de vi blanc d’un groc molt pàl·lid i després aixeca la vista cap a mi.

—Saps què?, Emili, necessito que em donis un cop de mà.

—No veig com et puc ajudar, ets un mestre —dic sense gota de rancor.

—No, no, no em refereixo a la política. Em refereixo a Sofia. Està desesperada. Ens necessita! Te n’adones, del perill que corre?

Aquest vegada sí que m’agafa completament desprevingut, em descol·loca; però potser la mala consciència em fa sortir en defensa pròpia:

—En sóc conscient: li he ofert tota la meva ajuda, sap que pot venir a casa, i a més ara ja no… —Armand em talla.

—No dubto de la teva bona intenció, Emili, però t’he de ser franc del tot: sé que hi ha una via possible de solució que no t’atreveixes a fer servir, potser per escrúpols o perquè et fa por, però vull que sàpigues que pots comptar amb mi, perquè jo…

—De què m’estàs parlant? Per l’amor de Déu!

—Del tiepolo!

—Un altre que s’ha trastocat. No hi ha cap tiepolo, ho entens?

—El que entenc són les teves prevencions. Però ara has de triar entre una vida humana, la de Sofia, i els teus principis…

—Però quins principis, home!

—Prou, Emili. Sé que t’has fet amb un document que t’ha conduït fins al tiepolo.

Em quedo blanc. És impossible que Ariadna els ho hagi explicat, odia Sofia amb totes les forces. Observo l’expressió impassible d’Armand, ja no el conec, deu estar acostumat a assetjar i a pressionar i a acorralar… Ara sí que hem perdut tots el seny: el diputat Coll perseguint tiepolos per pagar narcotraficants!

—D’on ho has tret això, Armand, no comprens que no té cap ni peus?

—Emili, no m’obliguis a ferir-te…

—El que em faltava sentir. Parla, d’on ho has tret?

—Llavors és cert? Tenim esperances? —fa ell, sobtadament beatífic.

—Digue’m d’on ho has tret, desgraciat!

—Tu t’ho has buscat: Chloe ho ha explicat a Sofia… per despit, suposo.

—No tinc ni idea del que us ha dit la pobra Chloe, que et puc assegurar que no ha llegit el suposat document, però perquè ho sàpigues, m’he pres la molèstia d’investigar aquesta possibilitat, i malauradament no he pogut arribar gaire més lluny. D’altra banda, suposo que t’adones de dos petits detalls: un, cal trobar el maleït quadre, i dos, cal vendre’l per una quantitat que difícilment serà la que Sofia necessita i quan la necessita… Per no esmentar una minúcia prèvia: quants articles del codi penal ens hauríem de saltar per fer tot aquest recorregut?

Armand ha anat mudant de rostre; m’he adonat que ja no m’escolta, que fa esforços per buscar una altra manera de conduir-me on ell vol. Em recorda el temps en què Armand Coll m’obria portes i finestres: si en comptes de passar pel típic túnel d’una adolescència claustrofòbica i narcisista, vaig aprendre a respirar amb els boscos, a cridar amb els salts d’aigua, a interessar-me pels patiments de la gent, a plantejar-me les preguntes que fan vertigen, a donar gràcies per viure, va ser en bona part per l’acompanyament d’Armand. Potser hi he pensat perquè durant un instant el seu rostre ha estat com era aleshores; però el que no podia sospitar és que ara me n’obriria aquesta, de porta:

—Deixem-nos de comèdies, Emili. Sofia i jo fa temps que ens veiem.

—Que us veieu? —em faig l’orni.

—A Sant Carles, a Barcelona, a Madrid.

—A tot arreu —murmuro sense voler fer gràcia, i ell no s’atura.

—L’estimo. He sabut el que és ser feliç i faria el que calgués per ella, ho entens? No puc resistir la idea que una colla de bàrbars li facin mal perquè la pietat li va impedir desempallegar-se a temps del desgraciat de Jonàs!

Miro de pair la notícia, però Armand no està disposat a deixar-me respirar i continua:

—El cas és que Sofia ja estava convençuda que Ariadna sabia més coses sobre el tiepolo… i la vomitada de Chloe li ha donat el convenciment que tu, si no ho has esbrinat, deus estar a punt de fer-ho!

—Jo t’asseguro que…

—Mira, Emili, ara et demano pel que més vulguis que m’escoltis bé: aquest vespre, a la inauguració de la galeria, Sofia et presentarà tres persones que ja s’han interessat pel tiepolo.

—Us heu tornat bojos! Deixeu-me en pau!

—Si us plau, Emili, per la nostra vella amistat; és una qüestió de vida o mort, tu ho has dit, no tenim gaire temps, cal que ens avancem als esdeveniments. Són tres representants de persones o entitats que davant la simple possibilitat que surti a la venda un gran tiepolo, un tiepolo nou i únic, volen ser a la pole position, no s’ho volen deixar perdre. N’hi ha un que ha presentat fins i tot un aval bancari per un màxim de cinc milions.

—I en què s’ha basat Sofia per generar aquesta expectativa? On penseu arribar?

—On tu diguis, Emili. Necessitem que parlis amb cadascun d’ells (tu, Emili Rossell, amb el teu prestigi d’especialista, de galerista) i els donis detalls tècnics i qualsevol explicació que et demanin sobre la pintura en qüestió. El teu crèdit és vital per donar confiança als clients. I ara no em diguis que no l’has vist mai! Tens quatre hores per remenar cel i terra! O t’estimes més veure Sofia morta?

Tampoc no és mala idea, però deixem-ho córrer. Armand, en el paroxisme de l’escena, m’ha «advertit» que la fama internacional de Tarrés farà que aquest vespre a la inauguració hi hagi diverses cadenes estrangeres i que, per tant, els contactes s’hauran de fer amb la màxima discreció. Tot molt adequat per crear la sensació de gran esdeveniment als interessats en el tiepolo, deu pensar ell, perquè no tinguin dubtes sobre l’envergadura de la casa. Però què en sap, ell, de la projecció de Malaquies Tarrés, què en sap, ell, de com es mou un assumpte d’aquesta magnitud? No hi ha cap dubte que s’acaba de convertir a una nova fe: la de Sofia Mendizábal.

Vaig meditant tot això mentre torno passejant a la meva galeria per les voreres enganxoses de l’Eixample, tota la ciutat lliurada a la histèria del trànsit, sufocada per la xafogor, cada barceloní un rostre desencaixat per la pressa i els nervis, tret d’un estol de noies que xisclen i ensenyen el melic just haver-se evadit de l’institut.

És quan torno a sentir la veu escanyada d’Armand al mòbil, que s’embarbussa de tan alterat: «Li han cremat el cotxe. Te n’adones? A Sofia. No, aquí, no. L’han avisat de Sant Carles. El quatre per quatre de Jonàs que era a la finca. Ens has d’ajudar!». Intento calmar-lo; tot continua igual, li dic —fa mitja hora que ens hem dit adéu—, però ja pensaré alguna cosa, ja m’inventaré alguna cosa d’aquí a les vuit, auguro finalment, alhora que m’adono que m’he posat de peus a la galleda, que ja sóc de ple en el territori de Sofia.

Tot plegat m’aboca a fer el pas que m’he resistit a fer des que vaig sortir de la biblioteca universitària d’Arezzo amb el convenciment que hi ha tres esbossos desapareguts de la sèrie tiepolesca per a Aranjuez, o encara més, des que Chloe i jo ens vam dir adéu amb tan poques paraules i amb tanta certitud en un jardí d’hotel. Des de llavors he dut a terme tota mena d’esforços per evitar de trucar Ariadna, com si inconscientment em negués a continuar el diàleg a partir de la frase amb què ella em va emplaçar: «Quan acabis de fer el que has de fer, sàpigues que Roselli té el secret».

Però a la fi marco el número. No hi ha resposta. Ni tampoc una hora més tard. Ni encara a tocar de les vuit, a dins del taxi que em du a la nau rehabilitada del Poblenou on Sofia inaugura Amphora, un nom d’antiquari per a una galeria d’art modern que arrenca amb la reaparició mundial de Malaquies Tarrés.

Mitja dotzena de diaris europeus han dedicat una part del darrer dominical a explicar la tornada a la palestra de Tarrés, i han fet esment de l’ambiciosa nova sala barcelonina que acull els quadres, que comparen a les més agosarades de Manhattan o Munic. Sofia, a més a més, sap com congregar el mundillo: els sostres elevats de l’antic magatzem, les grans claraboies que deixen passar l’última llum del vespre, sobrevolen una marabunta ben organitzada de capitostos polítics i culturals. L’alcalde de la ciutat i el conseller de Cultura saluden gairebé al mateix temps la resplendent amfitriona, mentre li diuen una frase amable o enginyosa, de seguida es veuen envoltats pels seguicis respectius, però un cop fet el compliment, els polítics busquen un actor o un escriptor sobre el qual abalançar-se per demostrar que coneixen el ram, i no obstant això no paren de trobar-se més polítics i més periodistes.

La salvació arriba a través dels cambrers que, en l’intent de servir cava, aconsegueixen llescar algun rogle i crear-ne així de nous, de tal manera que es veu gent que fa una volta en rodó darrere d’una copa i també se’n veu que perd sobtadament l’interlocutor i es queda parlant sola. És dins d’un d’aquests vaivens que m’he topat primer amb Sofia, que m’ha abraçat per amollar-me a cau d’orella un cavernós «confio en tu», i a continuació amb Armand, que m’ha preguntat amb la mirada si tenia novetats; però just en aquest instant, de dins de la piuladissa ha començat a emergir una remor: «Què se n’ha fet, de l’artista?».

I Tarrés ja avança, precedit d’alguns focus i càmeres, cap a l’indret on se suposa que existien les autoritats, moviment que deixa lliure la banda de la sala més propera a l’oficina, zona on el pintor ha concedit un reguitzell d’entrevistes televisives, i que aprofita el diputat per ara antitransvasista per, diguem-ne, conduir-m’hi.

Assegut a l’austeríssima taula del despatx, el soroll de la gernació apaivagat, espero l’arribada del representant d’un col·leccionista britànic interessat en Tiepolo. Si a la immensa sala d’exposició només s’ha fet servir el blanc nuclear, sostre i parets, per donar un protagonisme total a la pintura i a la llum, el despatx, que comunica amb un petit jardí japonès, no desentona. Tot hi és impol·lut, cúbic, inert. Agonitzo, sí, però mentiria si digués que només agonitzo. I com que el britànic triga, vaig buidant l’ampolla de cava.

A la fi, quan seu davant meu un homenet calb que fa preguntes breus amb la veu aflautada i pren nota en una llibreteta microscòpica, començo a parlar pels descosits. I suposo que inicialment el convenço: un quadre de metre vuitanta per metre deu, segurament del 1763, que el mestre devia escometre mentre pintava els frescos del palau, perquè el motiu mitològic que presenta es pot associar a una de les imatges que… El cavaller sembla complagut fins que comencen les concrecions, qui el té?, on?, quan el podríem veure?, que diu que no me’n pot ensenyar ni una foto?, i el cap se li va encenent com una bombeta halògena progressiva. A la fi, de manera educada, aconsegueix interrompre el meu enfilall de disbarats i marxa del despatx aïrat, perfectament convençut que l’han volgut estafar de la manera més matussera, com si fos un principiant.

Sé que la visita següent serà la de Sofia. No faig ni Tintem d’abandonar el despatx; eixugo fins a l’última gota de cava. La dama Mendizábal entra disposada a matar. Em culpa de tot, m’insulta, m’amenaça, plorinya recordant-me el perill en què es troba, s’estarrufa al·ludint als seus convidats. Jo em disculpo, li dic que la comprenc, li ofereixo de nou amagatall mentre busquem una altra solució, perquè aquesta és inexistent i inviable i en tot cas segurament delictiva. En sentir això, Sofia, fora de si, comença a cridar:

—Delictiva? No em diguis que entregaràs el tiepolo al Museu Nacional d’Art de Catalunya o al Reina Sofia!

—Accepto que t’has trastocat, Sofia. El problema és més senzill: no tenim tiepolo. No existeix.

—I és clar que existeix, imbècil! El que passa és que ets un inútil incapaç d’acabar res! Ets un covard, això és el que passa! Què series capaç de fer per posseir un quadre que t’agrada, eh?, o per tenir els diners que val el quadre? No res! Mira de què he estat capaç jo: encara et penses que el desgraciat de Jonàs et va deixar una nota perquè anessis a fer companyia a sa germana? No et vas ni aturar a comprovar de qui era la lletra!

—Què dius, Sofia?

—El que sents: a veure si n’aprens d’una vegada! La vaig escriure jo perquè sabia que tu eres l’única persona a qui la pàmfila d’Ariadna ho explicaria. Maleïts sigueu!

—T’escanyaria aquí mateix si no fos que algú altre potser ho farà per mi, mala puta.

—Què dius, home! Em pensava que sota aquesta pressió de l’amenaça mafiosa reaccionaries, que em vindries a salvar… però ni així. Ets un inútil!

Llavors Sofia es tapa la boca. Això no hi era, al guió. S’adona que ara sí que s’ha acabat la partida. Aquesta relliscada fa que jo em redreci, que recuperi l’alè. I mentre enfilo la porta, passablement orgullós, una Mendizábal a la fi desballestada i plena de patetisme encara té forces per dir-me:

—Encara no has après que això no és cap joc amb un reglament estúpid, i que l’única norma real és que has de guanyar! Surt aquí fora i mira la cara de la gent: tots els que han vingut estan disposats a guanyar.