IV. VENÈCIA

Del Memorial de la Ciutat Invisible

«No és que no em requés marxar de Nàpols, però la proposta era difícil de rebutjar. Tal com a Nàpols les obres de Caserta s’alentien dia a dia, a Madrid Carles III havia ordenat impulsar l’acabament del nou Palau Reial, cansat de viure a la casota en què s’havia convertit el del Retiro. I si tot anava com calia, aviat arribaria el moment de la gran decoració. Per això el Rei volia comptar amb artistes capaços de reflectir la grandesa i la glòria que buscava; els sostres del nou palau semblaven destinats a acollir Part del més gran muralista del nostre temps. El rei hi volia Giambattista Tiepolo.

Venècia, el verd vaporós de la llacuna, les façanes de color préssec, de color palla, de color magrana, entre les quals s’alça un campanar i el blancall de la pedra d’Istria.

La missió corria pressa, no obstant això em fou concedit permís per navegar fins a Livorno i aturar-me alguns dies a Arezzo, on el meu oncle Alessandro continuava al davant del seu il·lustre taller d’orfebreria, al qual dec el regal d’haver pogut estudiar a Roma. Volia abraçar-lo a ell, que ha estat mon pare i ma mare, abans no fos massa tard, ja que el pas per Venècia havia de venir seguit d’una llarga temporada a Madrid.

L’oncle, replenet i de posat elegant, les lents calades, el fons bondadós darrere d’una expressió tensa, recelava: “Hi hagué un temps que els homes eren d’un lloc, sabies amb qui tractaves, duien al cor l’afecte als seus familiars, el deute amb els conciutadans, el lligam als carrers que els havien vist créixer; però ara, com que s’ha descobert que el món gira, es veu que els homes també s’han vist impel·lits a girar…”.

La seva intenció, però, no era la d’entristir-me, i encara menys, la de retreure’m res, per això tornava aquell lament en advertència: “Tu no em facis cas, en això, perquè has de trobar el teu món, t’has de fer el món a la teva mida. Aquest Carles de Borbó ara et convé, sens dubte, però vigila, perquè ja saps com guillà de Florència, arrambant tot el que pogué! Vigila que els jocs dels poderosos no t’agafin mai a contrapeu, ja que els seus interessos no són els nostres, és a dir els teus. Nosaltres sempre hem d’anar amb l’ull viu, a l’aguait, per veure si en podem pessigar alguna cosa, però sense deixar-nos afalagar, sense arribar a creure que som un d’ells, perquè aleshores si vénen mal dades et deixen desarborat, com un vaixell abandonat a la deriva, m’entens? Recorda-ho bé, Andrea: treu-ne el profit que puguis, però no perdis de vista que els nostres interessos són diferents dels d’ells”.

Devia creure que me’n feia càrrec, perquè donà per acabat el capítol de recomanacions i em demanà que li parlés de Nàpols: de la música del Teatro di San Cario, de les joies romanes de les excavacions de Pompeia, dels tresors dels Farnese arrossegats per Carles des de Parma i la nostra Toscana. Però el que despertava la seva curiositat era un altre afer, i quan li vaig confessar que malgrat tots els galanteigs encara no havia lliurat el meu cor a ningú, se m’endugué en una recambra del taller, obrí les portes d’un vell armariot de fusta de roure, féu girar els rodets de la caixa forta i n’extragué una bosseta de tela vellutada: “Alessandro Roselli d’Arezzo t’obsequia amb un present que només tu podràs saber qui se’l mereix. Quan arribi l’hora posa aquest anell al dit de la teva estimada i que Déu i els teus et beneeixin”.

Amb quina desconeguda barreja de dolor i de joia vaig abandonar aquest cop la meva vella ciutat!».

«Els camins d’aigua em porten a la gràcia fràgil de San Giorgio Maggiore, que dóna verticalitat subtil a l’extensió aquàtica de la llacuna, amb la façana somrient a la llum del crepuscle, i a Giudecca, on s’alça l’altre prodigi de Palladio, l’església del Redentore. Any rere any el dux travessa el canal des de Dorsoduro a través d’un pont de barques, per agrair en aquest temple l’aixecament d’una pesta que delmà la ciutat. 1 les dues construccions paladianes contrasten amb l’exclamació rutilant i barroca de Santa Maria de la Salute, l’arquitectura entesa com una celebració agosarada i a la fi triomfal.

No em cansaria mai de parlar de Venècia, de la salutació de benvinguda que és el Palazzo Ducale, com si surés finament esbombat entre la llacuna i la plaça, o del fulgor bizantí de San Marco. Però vaig anar-hi per endur-me l’home que ha pintat els sostres de les esglésies i dels salons de ball, les sagristies i les cambres privades. Hi vaig anar per robar-li a Venècia el millor pintor que ha donat aquest segle.

Enfrontada a l’església del Redentore, però a l’altra banda del canal, a Dorsoduro, hi ha la dels Gesuati, el fresc del sostre de la qual és la presentació més corprenedora de l’artista que he vingut a trobar: en una perspectiva vertiginosa que fa trontollar l’equilibri dels qui hi alcen els ulls, representa la imposició del Sant Rosari. La Mare de Déu contempla des dels núvols com sant Domènec l’ofereix a una humanitat prosternada i exultant, d’acolorida vestimenta, repartida per una escalinata que sembla obrir el sostre de l’església a l’arc celestial.

Lluny de Venècia, a més a més, els treballs de Tiepolo a la residència de Würzburg havien escampat la seva fama per tot el continent, i monarques i grans senyors aspiraven a comptar amb els serveis d’un pintor que domina els grans espais i sap insuflar majestuositat i força a les representacions. A Itàlia, Tiepolo fou considerat inicialment un continuador o un imitador del Veronese, per la teatralitat de les situacions, per la mundanitat barrejada amb el que és sacre, per l’amplitud dels espais que pinta; però aviat quedà clar que Tiepolo seguia el seu propi camí i que, si de cas, exacerbava aquests gustos: els frescos del Palazzo Archivescopale d’Udine, un dels seus primers triomfs, o la mateixa església dels Gesuati a Venècia demostren que pot treballar amb profunditat els temes religiosos; i més tard, a la decoració afrescada del palau dels Labia dóna via lliure al tractament a un temps grandiloqüent i irònic, mitològic i irreverent de la passió d’Antoni i Cleopatra.

Vaig ser convidat, gràcies a les recomanacions de l’ambaixador de Carles III a la República Veneciana, el comte de Montealegre, al Palazzo Labia, a la confluència entre el Canal Grande i el de Canareggio, una prova de la potència comercial d’aquesta família d’origen català que fou pionera a l’hora de comprar la carta de noblesa a l’Estat venecià, necessitat aquest de fons. En els millors anys dels Labia la sumptuositat del palau era tal que expliquen que en un famós banquet arribaren a abocar al canal la vaixella d’or amb què s’havia servit l’àpat. Els Labia d’ara no conserven aquella riquesa rutilant dels seus avantpassats, però de la mateixa manera que fa tota la vella ciutat, s’esforcen encara més a aparen-tar-la, i així Maria Labia, vídua de Giovan Francesco Labia, ha heretat una enlluernadora col·lecció de joies amb les quals diuen que es mostra d’allò més obsequiosa amb alguns visitants del palau. Maria Labia es vol tan bella i opulenta com la Cleopatra que ha pintat Tiepolo.

La primera vegada que contemples un oli o un fresc d’aquest pintor et provoca una reacció d’estranyesa, de repulsa i tot; hi ha alguna cosa en el traç, en l’expressió de les figures, que d’antuvi resulta xocant i que a mesura que perllongues l’observació es va tornant obsessiu, fins que comprens que Tiepolo ha pintat uns rostres volubles, ha perseguit la quimera de mostrar-nos allò que hi ha d’inestable, de canviant, en els seus herois singulars. La torbació d’aquestes mirades, l’abisme en què es gronxen, ja no se t’esborren, passa a ser la teva torbació, hi veus el teu propi abisme. Jo em sentia fascinat per anar a conèixer l’autor d’aquests retrats, als quals no es pot arribar si no és pel camí de la llibertat i l’exageració, a través del desbordament.

La missió que m’havien encomanat, però, no era gens fàcil. El senyor Giambattista Tiepolo, que als vint anys ja fou pintor de càmera del dux Giovanni Cornaro, en comptava ara seixanta llargs i considerava que el seu periple internacional havia tocat fi. Res no l’impulsava a deixar el retir daurat a la seva pàtria veneciana per iniciar una altra aventura que només li podia reportar incomoditats a canvi d’un escreix de glòria molt minso.

Ell mateix, passejant amunt i avall de l’estudi on ens cità, afirmava que l’època dels gegants havia passat. Naturalment volia que el convencéssim del contrari. Per què hauria d’haver passat l’època de la monumentalitat? L’era de la bellesa no passaria mai, argumentava jo, no podia caducar l’expressió d’allò grandiós que la humanitat havia creat amb les forces del poder o de la imaginació. No quedaria mai enrere, li insistia, l’admiració per Apol·lo i els continentsy la immensa pintura de la volta de l’escala de la residència de Würzburg (de la qual havia rebut tota mena de precisions per part de l’ambaixador, el comte de Montealegre).

Apol·lo s’eleva cap a les altures, en companyia de les Hores i amb el sol del matí resplendent a l’esquena. El sol, la força vital que mou els dies i els anys, il·lumina els quatre continents representats als marges del fresc: Amèrica, la natura exuberant, cavalca en un gran cocodril; la negra Àfrica seu en un dromedari; Àsia, bressol de la ciència, vesteix sumptuosament a dalt d’un elefant, i Europa, la de les belles arts, apareix entronitzada al costat d’un bou.

M’imagino, perquè ja els he vist a les esglésies i els palaus de Venècia, cossos que desafien la gravetat, que s’eleven, braços potents que subjecten i salven, rostres que s’horroritzen o s’esglaien, que s’enlluernen; les potes enlaire d’un cavall gegantí de gropa argentada; l’or dels joiells; les àmfores i els estendards al vent; el blau de les capes; el robí de les sedes; les trompetes, les torxes; les sines plenes i turgents; columnes esberlades i temples que s’entreveuen; núvols que s’arremolinen i filtren la llum, anuncien tempesta, mentre equilibren la composició i l’eleven, l’obren al cel mateix. L’era de Tiepolo, l’era dels titans.

El vell artista es deixà estimar durant una tarda i, afalagat pels nostres elogis de les voltes, s’embrancà en uns relats plens d’emoció sobre les dificultats de pintar a Würzburg i com se’n sortí en cada cas. Però en adonar-se’n que això el duia al nostre terreny —no havia passat l’era dels titans i calia que rubriqués la seva carrera amb una altra magna intervenció al palau de Carles III— es replegava sobre l’inconvenient de l’edat i els incomptables perills d’un viatge tan llarg».

«El senyor Tiepolo ens havia citat una setmana més tard, de manera que hi havia temps per anar a visitar una altra de les seves creacions màximes: els frescos de la Villa Valmarana de Vicenza. Abans que jo partís cap a Vicenza l’ambaixador m’advertí que no m’havia d’amoïnar gens per la contractació del pintor venecià, ja que l’únic que pretenia amb els seus circumloquis era esgotar el temps i d’aquesta manera negociar el salari a l’alça. Tenia una família llarga. El comte de Montealegre duia molts mesos invertits en aquest afer i havia remogut cel i terra per pressionar Tiepolo per vies diferents, i sabia que si el mestre havia optat per enllestir els frescos de la Villa Pisani a Stra amb la meitat de temps del que tenia previst, la decisió ja estava presa: m’acompanyaria a Madrid. Érem a la recta final.

Motiu de més perquè jo gaudís a pleret de l’estada a Vicenza, on m’atreia tant la conveniència d’il·lustrar-me amb les pintures de cals Valmarana com el festí de contemplar de prop les construccions de Palladio. Algú em prendrà per un forassenyat si explico com els ulls se m’humitejaven només de veure a la llunyania, des del carruatge, les siluetes d’uns edificis que havia estudiat en els plànols i havia admirat en els gravats, però mai no havia vist de debò. Pocs com Palladio s’han atansat a l’ideal de casa que hem somiat, els antics portats als nostres temps. Ja podem construir palaus i catedrals, temples del poder o de la fe, encarnacions de la majestat o de la glòria, que no ens atansarem a la lliçó de benestar i d’harmonia, d’humanitat i de bellesa que desprenen aquestes vil·les.

Abans d’arribar a la bella Vicenza vaig fer aturar en diverses ocasions el cotxer per poder estudiar amb deteniment les construccions que devem al mestre de I Quattro Libri dell’Architettura.

Un cop més gràcies a les gestions de l’ambaixador, vaig poder visitar i contemplar la Villa Valmarana. El vell mestre hi ha deixat un dels conjunts més convincents, il·lustrant escenes preses d’Homer i de Virgili, d’Ariosto i de Tasso, i aquest cop treballant en un espai molt més estret, però que ell ha aconseguit redimensionar gràcies a columnes fingides i a perspectives que semblen conduir-te a un paisatge real, al cel obert, a personatges que treuen el cap entre elements arquitectònics que creen la sensació de profunditat. Així, Agammenó s’oculta el rostre per no veure el sacrifici de sa filla Ifigènia a la qual ha hagut de lliurar per tal que els vents siguin propicis a l’exèrcit grec i el guiïn fins a Troia; però tampoc no veu com un núvol avança cap al centre de l’escena portant un cérvol, gràcies a la intercessió de Diana, que s’ha compadit de la noia i es disposa a evitar la seva mort.

Els colors de les cares, dels cossos, dels estendards, dels vestits i les capes són lluminosos, clars, suaus; creen una atmosfera diàfana, càlida, ben diferent de les escenes atapeïdes, de colors olio-sos, d’algunes teles del mestre. Aquesta matisació t’incorpora sense estridències en l’ambient, malgrat que les cambres no són excessivament espaioses. Un cim.

Però encara un nou ajornament de l’encontre definitiu, que el pintor no tenia cap pressa a celebrar, em va permetre conèixer de primera mà algunes altres joies artístiques de la ciutat, sobre les quals tant he llegit i tant he sentit a parlar. Algunes em van causar una sensació tan viva que sóc capaç de rememorar-les en detall quan en tinc necessitat. Bellini i Giorgione, Tiziano i Veronese.

I em va quedar temps per visitar alguns salons encara opulents de la ciutat de l’Adriàtic, on s’estila la música d’Antonio Vivaldi i les dames vesteixen com si fossin Cleopatra. Com que la conversa no és el meu art, i no és educat limitar-te a mirar sense fer contribucions a la xerrameca general, havia d’inventar-me excuses per abandonar més d’hora les festes, i així demanar al meu gondoler que fes una bona marrada abans de tornar a cal comte de Montealegre, el meu amable amfitrió. Venècia des de l’aigua és una finestra que vessa llum, una casa de la qual s’escapa la música i el mormol de la góndola en lliscar, les riallades sobtades que surten d’un portal.

A la nit per Venècia no circula ni una sola dama, tan empolainades i exultants com llueixen als salons. Llavors, jo que havia desertat d’una d’aquestes festes sumptuoses, em sumia en una particular malenconia que no podia durar gaire, i calia substituir per un estat d’alerta, atès que els carrerons foscos i les places abandonades eren indrets molt apreciats pels saltejadors, com vaig tenir ocasió de comprovar.

El dia de la cita, a casa del pintor, tal com havia pronosticat l’ambaixador, tot va molt ràpid: Tiepolo causa el primer cop d’efecte mostrant-nos les traces d’un esbós titulat Glòria d’Espanya a partir del qual afrescarà el sostre de la Sala del Tron de Carles III, tal com se li havia suggerit. A continuació posa condicions: viatjarà acompanyat dels seus fills Giandomenico i Lorenzo, els quals també cal contractar perquè necessita que l’ajudin, i a Venècia es queda la seva esposa Cecilia Guardi amb les quatre filles i un altre fill que és clergue; en definitiva, la xifra expressada com a remuneració es queda molt curta. L’ambaixador assenteix sense pestanyejar. I a continuació Tiepolo multiplica per dos la quantitat que se li havia ofert. El comte de Montealegre s’alça de la cadira, s’aproxima a una finestra, parlamenta, em mira, s’acalora. Mentrestant, el pintor comença a cobrir amb una tela l’esbós per a la Sala del Tron. L’ambaixador cedeix sense arribar a concedir-li tot el que demana. Tiepolo segueix les explicacions impassible, absent. L’ambaixador queda mut. Jo suo. I a la fi el comte li ofereix la mà i Tiepolo insinua un somriure. Comencem a parlar dels detalls del viatge».

«El periple amb els Tiepolo durà més de dos mesos. La primavera es feia notar pels camps del Vèneto quan partírem, el 31 de març, i un estiu precoç ja s’havia ensenyorit de Castella, el 4 de juny, en arribar a Madrid. Quina epopeia, viatjar amb Giambattista i tot el seguici familiar, amb els estris que no volgué deixar enrere per res del món! 1, en efecte, els seus seixanta-sis anys convertien la travessia en una imprudència demencial, perquè el pintor, a més de patir atacs de gota, se sentia assetjat pels fantasmes del fracàs i demanava garanties una vegada i una altra sobre el tractament i la consideració amb què se’l rebria. Era massa intel·ligent per no adonar-se que aquell 1762 la seva carrera artística ja no podia pujar més amunt, que les modes portaven a un replantejament de la pintura i que la branca florida, enlairada, virtuosa que ell havia desenvolupat ja no podia florir més. Havia arribat el temps de la poda.

L’ambaixador m’abandonà a la meva sort perquè dugués els Tiepolo primer a Barcelona i després a la cort del rei Carles. Jo només desitjava arribar a Gènova, on ho tenia tot emparaulat per embarcar cap a Catalunya. Pregava que arribés aquella hora decisiva en què podria dir que ja teníem mig viatge fet, però aleshores a la costa de la Ligúria s’entaulà una llevantada espaordidora, i el senyor Tiepolo s’anà arrupint, de tal manera que haguérem de canviar de plans: res de fer-nos a la mar!

Trobar vehicle per seguir un viatge tan llarg per terra em portà el meu temps, però durant aquells dies, amb els Tiepolo instal·lats en un casalot abocat al port i a la mar, vaig poder comprovar com Giambattista vivia una gran transformació: els boscos de núvols incendiats que provocaven les ventades, la llepada malva esmorteïda de les calmes, la crispació que contagia el llevant o la dolça ponentada balsàmica alçaren els ànims del pintor, que es quedava absort contemplant un crepuscle de pell de mandarina o es passejava nerviós i exaltat per la sala com si li calgués interpretar una dansa de significat ocult. El pintor de les cascades gegantines de núvols, dels herois arraïmats en vertiginosa perspectiva, dels àngels ingràvids i els cavalls arborats, el pintor de totes les epifanies constatava extasiat que el seu art encara es quedava curt; la força entossudida i canviant dels elements naturals combinada amb l’anhel imaginatiu, fantasiós, de l’esperit humà era i continuaria sent el bressol de la gran creació. Les passions s’obrien camí a través de pinzells com el seu per arribar a les teles, als sostres dels palaus i les esglésies.

Tiepolo tornava sobre els esbossos que ja havia iniciat. En dibuixava de nous. I em demanava que li parlés de Francesco Sabatini, l’arquitecte amb qui jo havia treballat a les obres de Caserta i havia partit de Nàpols amb el rei Carles per treballar en nous projectes a Madrid.

M’hauria agradat arribar per mar a la ciutat dels catalans, però ho férem per terra després d’un interminable viatge, no tant a causa de la durada i de les incomoditats sinó sobretot pel fet de veure patir Giambattista Tiepolo, ja un vell. Ventimiglia, Niça, Marsella, Montpeller, Perpinyà, Girona… Sort que tenia el suport de Lorenzo i Giandomenico, si no encara hi seríem.

Quin fou el primer efecte que em causà Barcelona? Jo venia de Nàpols i de Venècia… I en comparació, Barcelona em semblà una ciutat petita i bulliciosa, encabida a les muralles, amb les ferides urbanístiques que li deixà la guerra de Successió encara vives, i també amb una activitat portuària i comercial fora del comú, el comerç desfermat que sembla l’arma única dels catalans, però encara sense una plasmació arquitectònica o ciutadana convincent. Els projectes, les idees sí que bullien en les paraules dels prohoms de la Junta de Comerç que ens feren una rebuda amb tots els honors.

Gràcies a les seves explicacions i als seus comentaris em vaig adonar que el triomf borbònic del 1714 continuava sent una desfeta per a molts catalans, la ciutat assolada i els drets abolits, però també que l’arribada de Carles al tron, que havia escollit desembarcar a Barcelona en tornar de Nàpols i s’havia mostrat receptiu a les demandes dels comerciants, representava una esperança. I malgrat que Carles III ja duia tres anys regnant i les promeses que havia fet es diluïen, no em semblà que els notables barcelonins estiguessin disposats a donar-se per vençuts. Així que parlàvem de Nàpols, els ulls dels més il·lustrats s’encenien: el Nàpols dels catalans, que Alfons el Magnànim convertí en la capital de la seva Mediterrània, l’arc de triomf de Castel Nuovo que anunciava l’arribada d’una edat d’or de l’arquitectura i de l’art.

No obstant això, els catalans d’ara ja no en tenien prou, amb la Mediterrània, i insistien sense parar que tenien dret a comerciar amb Amèrica, activitat que aleshores la corona els entorpia per bé que no els impedia, segons que em vaig assabentar, ja que feien servir Cadis com a cap de pont per arribar-hi. Però aquesta era o és la seva batalla, mentre que la meva era acompanyar els Tiepolo fins a Madrid.

M’estimo més no reviure les penalitats i incomoditats que haguérem de suportar en aquest últim trajecte, baldament anéssim acompanyats d’un funcionari reial que se suposava que ens havia de fer més fàcils les contingències del viatge i s’acabà revelant com el més inútil dels guies, carregat de romanços i sempre disposat a fer reverències però mancat de qualsevol sentit pràctic. El funcionari semblava tan capacitat per inventar-se les justificacions més enrevessades davant dels entrebancs que se’ns presentaven com incapacitat per preveure’ls o resoldre’ls. De tal manera que, quan arribàrem a Saragossa, vaig dubtar seriosament que el pintor Giambattista Tiepolo i el seu seguici familiar fessin mai cap a la cort castellana. En una setmana, el país m’havia donat tantes mostres de xarlatanisme, pilleria, incompetència i ignorància que estava disposat a cedir als precs del vell artista, girar cua i tornar a la civilitzada Venècia. Com era possible, em demanava, que el país que ha dominat Europa i ha subjugat Amèrica no pugui ser transitat sense por que t’assaltin cada trenta llegües o que a les fondes t’estafin per norma?

A l’interior de la Península, l’aspecte feral de la gent, d’altra banda, constituí una altra decepció: tapats de cap a peus, despreocupats per la indumentària, molts desdentats i tots malfarjats, calia fer un esforç d’observació per arribar a adonar-te si estaves davant d’un home o d’una dona. Pot un poble perdre la gràcia i la subtilesa d’aquesta manera? El cas és que no ens podíem trobar més lluny de les criatures somrients, ufanes, altives, alades o extasiants de la pintura del pobre Tiepolo, que havia deixat de queixar-se feia dies i ho contemplava tot des d’una estupefacció esporuguida.

Vist tot això, l’aspecte pobletà, indigent i malsà que tenia la capital, Madrid, ja no ens podria sorprendre. Però encara ens quedava molt per descobrir amb relació a la manera com la cort espanyola pot rebre un pintor estranger a qui s’ha convidat a posar la rúbrica al Palau Reial. A les portes mateixes de Madrid, a la vella Puerta de Alcalà, fórem informats que la cort passava una temporada a Aranjuez, tal com era habitual cada primavera. Suposàrem, però, que el ministre Squillace o que el meu benvolgut Francesco Sabatini haurien disposat que alguna persona de la seva confiança s’ocupés de rebre el pintor, si no ells en persona. Tot en va. Es veu que la calor feixuga que ja s’havia apoderat de Madrid aquell 4 de juny de 1762 els havia convidat a desplaçar-se també uns quants dies a Aranjuez.

Jo m’anava assabentant de tots aquells contratemps i buscava la manera d’explicar-los al gran Tiepolo, ell i els seus fills acovardits dins el cotxe sense atrevir-se a posar peu en aquella ciutat immunda. M’imaginava que el pintor m’ordenaria que els tornés a conduir a Barcelona i que des d’allí posarien rumb a la seva pàtria.

El meu atribolament era cosa de no dir. O bé ens havien deixat abandonats o bé els dignataris reials estaven acostumats que el viatge de Barcelona a Madrid fos encara més llarg que l’eternitat que havíem trigat. El cas és que se m’acudí que la forma d’evitar al vell el daltabaix d’adonar-se que no l’esperava ningú era jugar la carta sentimental veneciana, i vaig ordenar que ens dirigíssim a l’ambaixada de Sa Sereníssima. Un gran error, perquè en aquella casa quedaven les mínimes persones per anunciar que l’ambaixador era a Aranjuez, també.

Vaig comprendre que Giambattista Tiepolo no ho tindria fàcil en l’últim tombant de la seva carrera, quan a la fi li donaren una cambra a l’ambaixada del seu país, mentre jo m’ocupava de bus-car-li casa a l’espera que algú tornés del maleït Aranjuez. En realitat, en tornà Francesco Sabatini, que envià una carta al ministre Squillace i al rei per exposar-los que la mala salut del venecià, després d’un viatge penós, feia recomanable que no anés fins al Real Sitio a presentar-se davant del monarca. Jo era un estranger perdut en una ciutat que semblava empestada, però això rai, el que em costava més de suportar era la humiliació que patia el més gran pintor de voltes i sostres nobles que havia conegut el meu segle.

Encara no podia endevinar els dies de glòria i de turment que aquesta ciutat m’havia de deparar; encara no havia recobrat el somriure d’una nena de Nàpols que era el d’una dona a Madrid, ni havia vist un rei proclamar el seu somni en la jornada més clara».