II. NÀPOLS

Del Memorial de la Ciutat Invisible

«Afirma Giambattista que és ara quan he de començar a relatar els viatges que he dut a terme, els avatars en què m’he vist embarcat, les experiències que m’han colpit. Li objecto que ell no ho ha fet mai, i em convenç que prou greu li sap, que ara és massa tard per posar-s’hi i que en canvi jo sí que hi sóc a temps. Vós ho heu escrit a les teles i a les voltes, mestre, el consolo a través d’una veritat. I Tiepolo abandona un moment la malenconia, li brillen els ulls. “És clar, és clar, Andrea, com tu ho faràs als teus edificis… Però aquests olis i aquests frescos, escampats per mig Europa, i que jo no tornaré a veure, no són del tot meus, és a dir, no hi he pogut dir sempre el que volia, com tu tampoc no podràs dir del tot el que vols amb els palaus i les esglésies que construiràs”.

Aquesta història comença a Nàpols fa una mica més de deu anys, els deu anys que el meu senyor don Carles du regnant a Espanya; i si alguna cosa ha aconseguit de les moltes que es proposa, és la italianització de l’aspecte de les ciutats. Ha dut Nàpols a la Península Ibèrica, ha fet entrar la Mediterrània fins al centre de la Meseta. Pobra donya Amàlia, que en arribar en aquella ciutat rància, fosca i pudent que era la capital d’un pàl·lid imperi Espanyol, lluny de l’amplitud i l’elegància del Palazzo Reale de Nàpols, de la llum del de Portici, començà a pansir-se i es morí d’enyorança. Que poc s’assembla aquell poblutxo a la ciutat del passeig del Prado, a la del Museu de les Ciències, a la de la nova Puerta de Alcalà. I no obstant això, Carles III, que s’afanyà a acabar el Palau Reial, també ha fugit a la seva manera de la turba que féu fora Squillace. S’estima més Aranjuez, El Escorial, La Granja. I no només perquè d’aquesta manera té més fàcil la seva sagrada cacera diària, sinó sobretot perquè així té el poble ben lluny.

A Carles III d’Espanya i de les índies, que ha convertit Madrid en una ciutat nova, en realitat no li agrada Madrid, perquè no hi ha res del que ha fet construir que li pugui retornar l’alegria de viure de Nàpols. Ho comprèn, tot d’una, qui s’hagi passejat un matí per les terrasses marines del Palazzo Reale, abocat a la badia napolitana. Amb la primera llum, els relleus que en conformen l’horitzó van emergint progressivament, sòlidament, de les aigües: a migjorn, la protuberància de Capri i la costa de Sorrento; a llevant, la silueta blavosa del Vesuvi fascinant i amenaçadora; a ponent, més enllà de Castel dell’Ovo, els penya-segats de Posillipo; i encara tancant el golf, Ischia. En temps de pau, com foren els últims de Carles en aquell regne, la badia sembrada de veles, el port bullint d’agitació, la ciutat a l’aguait de totes les notícies que arriben per terra i per mar, Nàpols no té rival a la Mediterrània.

Això pot semblar massa idealitzat, ja que Nàpols és també, com qualsevol altra població, i encara més, la ciutat de la pesta i de la brutícia amuntegada, la ciutat dels lladres i de la tragèdia, però la imatge que guardaré per sempre de la capital de les Dues Sicílies és aquella que vaig contemplar quan no feia ni un any que hi era: la vista de la badia sencera plena de vaixells engalanats per acomiadar el seu rei, un matí de 1759, que havia de partir cap a Espanya. A mi m’assaltaven tots els dubtes i tots els pesars. La ciutat era una festa, encara que fos una festa trista, perquè volia homenatjar el rei que havia canviat el curs de la seva història, en retornar la independència al regne i alçar-lo de la prostració en què els segles de satrapia estrangera l’havien sumit. Carles, malgrat que havia esdevingut rei per l’habitual mercadeig que fan dels regnes italians les potències europees, va actuar durant més de dues dècades com a rei de Nàpols i no com a mer representant dels interessos d’un emperador aliè al país.

També jo vivia en pròpia pell l’alegria que corria pels carrers, els colors que envaïen el port i la badia, el vi generós i els ulls desvergonyits de les noies. D’una altra banda, la meva recança i la meva incertesa no feien més que augmentar, ja que la marxa del rei podia capgirar la situació que havia motivat el meu trasllat a Nàpols.

Fa deu anys jo en tenia vint, i havia arribat a la ciutat del Vesuvi amb tota la il·lusió del món per poder treballar amb un dels arquitectes de més renom dels regnes d’Itàlia. La meva formació a Roma —on hi havia anat des de l’Arezzo natal— s’havia acomplert satisfactòriament, i ara havia de començar el veritable aprenentatge seguint Luigi Vanvitelli en l’obra de més envergadura de què es tenia notícia a Europa: el Palau de Caserta. Carles de Borbó li havia encarregat la construcció d’un edifici sobre el qual ja havia meditat llargament, i fins i tot l’elecció del meu mestre fou el producte d’una negociació molt astuta amb l’Estat Pontifici, de qui Carles volia obtenir la benedicció.

Però Caserta no era només un palau sinó un ambiciós projecte urbanístic i polític. La bella Nàpols també és l’atapeïda i asfixiant Nàpols, de manera que el rei planejà un palau a vint milles del centre, un palau apartat del bullici urbà, més segur pel fet de ser lluny de la costa i que, alhora, provocaria l’eixamplament de la ciutat. Quan jo m’hi vaig incorporar, Caserta ja no era un somni, sinó una obra que avançava a gran ritme, amb centenars d’operaris i forçats vigilats pels guàrdies, organitzats pels manobres, orientats pels tècnics, amb fenomenals bastides i màquines, amb cavalls, camells i fins elefants que feien possible el transport de pedres i marbres… Caserta era un eixam d’abelles i l’obra s’anava aixecant sota la batuta exigent de Vanvitelli i sota la mirada complaguda del monarca. Podia desitjar jo un bateig millor?

En arribar-hi de lluny, entre camps de tarongers, vaig veure per primer cop les traces del que havia de ser: un magne edifici de planta rectangular, amb la part interna dividida en quatre patis creats per l’encreuament de dos pavellons. L’harmonia i la grandària del palau són visibles a moltes llegües de distància, i alhora els colors suaus dels materials de la façana, les rajoles i la pedra de les columnes, de les balustrades i dels frisos fan que la vista hi pugui reposar sense sentir-se agredida per la monumentalitat. Luigi Vanvitelli aconsegueix crear la sensació de la mesura humana en una obra en què tot és descomunal i en què la voluntat del monarca de construir un anunci triomfal del seu poder hauria pogut desbordar la intel·ligència del millor arquitecte. Amb alguna cosa de la grandiloqüència del Versalles de l’avi del rei, en realitat Caserta busca la majestuositat tocada d’emoció de Bernini i un vague record de Palladio en alguns detalls —tan lluny d’aquestes dimensions.

Quan l’obra estigui acabada, amb els jardins que arribaran fins a la muntanya i el passeig que s’estendrà fins a Nàpols mateix, Caserta farà un efecte sense parió, centre geomètric d’un món, la raó i el càlcul detentant el poder.

Vanvitelli, però, no parava de parlar de l’escalinata, l’obra mestra que haurà d’il·luminar el seu nom i el de Carles de Borbó. Un cop passada l’entrada, una galeria comunica la recta de l’avinguda i la recta del que serà el parc. Al bell mig d’aquesta imponent perspectiva s’obre el vestíbul, que dóna als quatre patis i del qual parteix l’escala principal; des del primer replà, l’espectador observa els arcs del primer vestíbul i els del segon, com si fos una fantasmagoria en pedra motivada tant pels jocs geomètrics de les columnes com per l’obsessiva tria dels colors dels marbres que l’arquitecte duia a terme.

La puc recordar amb precisió ara que a Madrid travesso tants dies la valuosa però disminuïda imitació que n’ha fet Sabatini, deixeble de Vanvitelli, al Palau Reial. Han passat deu anys, i la geometria d’aquell palau em pot servir d’ajuda per orientar-me pels viaranys laberíntics que condueixen a la regió tumultuosa on viu avui la meva ànima. A Caserta, entre l’olor de la tarongina, entre el perfum de les llimeres, Cecilia Vanvitelli només era una nena. A Madrid, la mateixa Cecilia, esdevinguda Cecilia Sabatini, és una dona. A Nàpols i a Pompeia, Sa Majestat afirma que es fixà en mi, l’humil arquitecte aretí Andrea Roselli, que avui somia el mateix somni que el seu rei. Però una ciutat, una dona i un rei, a estones, poden semblar igual de volubles i fràgils i inabastables».

«Jo a Nàpols, participant en l’obra de Vanvitelli, vivia en un estat d’enlluernament. Tenia la sensació d’estar treballant en un projecte que quedaria per sempre. Només hi havia una cosa que preferia a passar dies i nits enderiat amb les obres de Caserta: Portici. La reggia marinera. Alguna vegada, a l’estiu, hi vaig acompanyar Vanvitelli a despatxar amb Sa Majestat. Parlant d’escala humana, Portici sí que en té, i a més ha desencadenat entre els notables una nova passió per viure fora de la ciutat, entre la mar i el Vesuvi, com si ningú volgués recordar que aquesta muntanya està viva; però el perill atia la passió, com si ens calgués devorar la bellesa del món abans aquesta no desaparegui, o bé ho fem nosaltres: vet aquí l’esperit dels napolitans.

A prop de Pompeia i Herculà. Déu meu, les troballes arqueològiques aconseguiran que el món ideal que estudiàvem, que intuíem i ja enyoràvem ressusciti, que se’ns mostri tal com era. Les excavacions, que han estat sufragades de manera entusiasta pel rei, confirmen els records dantescos de Plini el Jove, la pluja de cendra que sepultà la ciutat.

M’he aturat estones llargues a mirar el cel, després d’haver contemplat cases senceres que resten intactes, conservades sota les cendres tal com eren un matí de fa mil set-cents anys… Una cosa és tenir fe i l’altra és tenir-ne a Pompeia. Algú contemplarà casa meva d’aquesta mateixa manera d’aquí a mil cinc-cents anys? I jo on seré mentre els estranys s’apoderen de portes i parets, de bigues i mobles, mentre contemplen l’escenari de la meva agonia i diuen “aquí visqué un home”? En qualsevol cas, jo crec en el que construïm amb la ment, en el que elevem amb les mans, la determinació d’uns quants dirigint l’esforç de molts per oferir un pols al pas del temps, al catastrofisme natural.

A Arezzo vaig perdre els pares quan era molt jove; no puc ni recordar els seus rostres, però sí que duc sempre amb mi el del meu oncle, que m’ha criat i m’ha finançat els estudis, els viatges. En uns afers la nostra intervenció és inútil, però en uns altres tenim la capacitat de transformar la vida, la faç de la terra; aquests són els que m’interessen.

Un d’aquells vespres d’estiu a Pompeia jo m’havia separat del grup amb qui visitava les excavacions i vaig vagar una estona entre cases que començaven a emergir, enmig dels turonets i les figueres o les vinyes que s’hi arrapen. El meu desconcert era total, no sabia on em trobava, quan em cridà l’atenció un gat que sortia grimpant de darrere un mur; em vaig atansar al bony que feia el terreny, i vaig poder comprovar, enlluernat, com a l’altra banda d’una mena de paret s’acabava d’obrar un d’aquells miracles que tenen lloc a Pompeia.

La part interior mostrava un fresc gairebé intacte, o més ben dit, una porció d’una pintura no més gran que dos pams meus. Entre la vegetació i el pedregar, havia quedat descoberta la gràcil figura d’una noia vestida amb robes clares, assajant un ball o una salutació plena de suavitat en els gestos, de gentilesa en l’expressió del rostre; la noia repartia flors, que semblava que no haguessin de caure mai a terra sinó que romanien suspeses i esponeroses, les flors lila, les flors rosa, les flors grogues, i l’evanescent túnica verd clar com un fons marí poc profund. Tanta gràcia i tanta perfecció, tanta harmonia en els gestos i tanta innocència en la mirada, només l’havia vista en el Boticelli de Florència. Però les flors de Pompeia ja duien molts segles surant, caient amb dolcesa. I jo encara no sabia que un dia una gran sobirana del món em demanaria que li descrivís aquesta visió».

«A la nit, de nou a Portici, tot canviava de cop i volta. Abandonàvem la reggia perquè Sa Majestat, un cop conclosa la jornada de caça que no perdonava ni un dia del món, es lliurava a la vida familiar i se subjectava als costums més estrictes. Ni les calors de l’estiu el distreien d’un horari inflexible: anava a dormir d’hora i es llevava de matinada, cosa que ha continuat fent a Madrid.

Aquesta rectitud una mica absurda no era observada a d’altres vil·les senyorials dels contorns, és clar. En una d’aquelles cases vaig assistir a una lectura de Virgili, el poeta romà enterrat a Nàpols, els versos del qual declamava una noia d’ulls grans i cabellera fosca, els malucs i el pitram ben pronunciats a sota d’un vel que s’assemblava poc a la túnica de l’adolescent de Pompeia. En la nit napolitana, el cel sembrat d’estrelles, la silueta llunyana del Vesuvi, vaig caminar amb ella per la platja, els peus descalços.

Els elogis de la política d’obres públiques de Sa Majestat que havia sentit a les postres del dinar, s’havien convertit en dards enverinats algunes hores més tard, després de sopar, amb l’ajut del vi i la poesia: els pensadors creuen que el rei els bandeja o que només prima els qui l’adulen, els enginyers opinen que a Nàpols hi sobren palaus i hi falten carreteres, els comerciants troben que paguen massa impostos i que només es veuen beneficiades algunes famílies, fins i tot algun religiós que havia allargat imprudentment la jornada rosegava que els carrers són plens de pobres, de lladres, de borratxos, de putes, d’immundícia. Jo era jove i tot això quedava lluny de Portici, de la platja de la lluna serena…

Quan el mestre Vanvitelli em convidà a anar a Nàpols em parlà d’una expressió d’Isabel de Farnese, la mare del rei Carles, que en presentar al seu fill el nou regne, quan aquest partia d’Espanya cap a un país que desconeixia, l’hi descrigué com “la més bella corona d’Itàlia”, i jo també havia marxat de casa meva amb l’anhel de trobar-la».

«Caserta és lluny de la vida urbana, i aquells vespres de Portici a festiu, o les gales del Teatro di San Cario a l’hivern eren indispensables per recordar que la ciutat i el galanteig existeixen des de molt abans que tu mateix, i que així com ens satisfà la passió per construir el que encara no hi és, també ens cal cultivar i gaudir el que ja hi és. Observem: unes dames i els seus vestits exultants, la mirada insinuant o rendida, et són donades sense un esforç per part teva, les tens allà al davant, saps que et miren mentre dura l’ària, saps que s’entretenen al foyer per ser-hi encara quan tu abandonis el teatre. No creus que és un lleig a la natura o a Déu, a les formes d’elaboració social o a l’enginy personal, ignorar aquesta meravella de la vida?

I Nàpols és l’indret idoni per deixar que la vida passi, per lliurar-se a la vida. Què hi vingueren a fer si no Virgili, Petrarca o Boccaccio?, què hi vingueren a fer els emperadors romans que s’hi construïren les vil·les més delicioses? Les passejades per Chiaia, la riba que s’estén des de Castel dell’Ovo fins als penya-segats de Posillipo, són les més indicades per sumar-se a l’intens corrent de felicitat que s’apodera insospitadament dels napolitans per no res, perquè sí.

És clar que hi ha una felicitat més justificada: les joies que el rei s’endugué de Piacenza, de Parma i de Florència —enmig de l’escàndol ciutadà— com a part del llegat familiar dels Farnese, i que ara troben redós als seus palaus: he tingut el privilegi de poder passar hores contemplant la Dànae de Tiziano, el quadre que el mateix Michelangelo veié a l’estudi del venecià en un encontre que reporta el meu compatriota Vasari.

Si a això hi afegim les obres del palau de Capodimonte, situat en aquesta talaia sobre la ciutat, les de l’Albergo dei Poveri, que el rei féu bastir a remolc de les prèdiques del pare Rocco per no deixar abandonats els milers de famolencs de tot el regne, i multitud d’obres públiques a mig fer, s’entén per què Nàpols començà a enyorar Carles just l’endemà que partís cap al port de Barcelona. Mai l’esplendor de la ciutat no havia estat tan gran ni la seva fama per tot Europa tan resplendent des de l’època del Magnànim, tres segles enrere, quan el rei català hi establí el centre del seu imperi mediterrani i la seva cort acollí el primer nucli humanista, el bell arc de triomf que dóna la benvinguda entre les torres massisses del Castel Nuovo, la seva penyora més visible.

La ciutat i jo anàvem a Puna, perquè també jo vaig quedar desemparat en veure allunyar-se l’estol de Sa Majestat. El fill en qui abdicava, Ferran, no era més que un nen, no obstant les regnes del poder seguissin en mans de Bernardo Tanucci, que garantia la continuïtat de la política reformista i constructora de qui ja començava a ser conegut com el Buon Re. Però les finances del regne no devien anar tan bé com semblava, perquè el ministre de seguida donà mostres de voler retallar els recursos destinats a Caserta i es començaren a succeir les disputes entre ell i Vanvitelli que, sorrut, es negava a aigualir l’execució d’un projecte que havia nascut per a la perfecció.

Tanucci era el mateix, però no hi havia la tossuderia del rei per tirar endavant les obres; i succeïa una cosa semblant en la política del regne: Tanucci i els altres ministres no canviaren de política, però el prestigi d’un rei que havia mantingut la pau i l’equilibri amb les potències estrangeres, havia protegit el comerç i s’havia oposat a l’entrada de la Inquisició, tenia poc a veure amb la imatge patètica del nou reietó, poc entenimentat i capriciós, pueril i incapaç d’assumir el que li venia a sobre. I així, l’escassesa d’aliments que podia provocar una mala collita posava en dubte les finances de l’Estat i amenaçava amb degenerar en una revolta popular, el dia que fins i tot l’Albergo dei Poveri de Ferdinando Fuga es quedaria petit per alimentar el poble. Començava a ser hora de tancar el capítol napolità…

Llavors arribà la providencial proposta de Francesco Sabatini, que havia marxat a Madrid amb el rei Carles i amb el ministre Squillace. Quants viatges he dut a terme, en quants avatars m’he vist implicat, quants episodis que gairebé m’han fet oblidar qui era, quantes jornades de feina he esmerçat al servei d’un pla reial que jo en aquell moment ni endevinava, i que tenia la finalitat de preparar-me per a una alta missió: el més ambiciós projecte de Carles III i el més fabulós encàrrec que pugui rebre un arquitecte del meu temps».