IX. NO T’OBLIDIS D’ARIADNA

Roselli a la cort de Caterina la Gran, i jo encauat desxifrant el seu manuscrit, el que vol revelar de com va concebre el projecte de Sant Carles, la ciutat que aleshores encara era invisible i que ho torna a ser ara —suposant que la del port dels Alfacs, el canal i la plaça es correspongui amb la de l’enginyer toscà—, les construccions cada cop més desfigurades, les traces paisatgístiques més i més dissimulades.

Noto Andrea, però, més a prop meu a cada episodi: he compartit amb ell les nits d’insomni en què sembla que el món trontolla, una culpa perenne que va adoptant les màscares més diverses, o es tracta només de la incertesa, de palpar el perill, d’intuir l’amenaça?

De moment, haig de tornar a interrompre l’estada a Sant Carles, tantes vegades preludiada i esquivada, per acompanyar Chloe al seu safari fotogràfic.

Ja a Barcelona, a punt de començar el viatge, abraço el seu cos jove, els ulls desperts, sempre disposats a sobresaltar-se o a mostrar interès, a inquirir o a acusar, a reivindicar o a lamentar. Em vaig enamorar d’aquests ulls, ja me n’adono, i ara els temo més que una altra cosa, ja que m’obliguen a l’activitat permanent, a relatar o a projectar, a minimitzar o a exagerar, a seduir o a escoltar. Et canses d’algú quan et canses de la seva mirada, quan notes que et reclama alguna cosa que ja no pots complir. I no obstant això, Chloe m’atreu, la seva sola presència actua de manera immediata sobre els meus sentits. La desitjo com el primer dia que va entrar a la galeria per exposar-me un projecte fotogràfic. Eren aquests mateixos ulls, variables com el vent, que pot ser constant o ratxejat, huracanat o suau, càlid o fred, només cal que tinguis la vela a punt per aprofitar-lo. Aquell dia jo la tenia, i hem arribat fins aquí; no té ningú la culpa que jo ara només senti necessitat d’arriar veles, de quedar-me amb mi mateix, de fondejar en comptes de navegar, ella és el vent i ha de seguir bufant.

Chloe no sap per què he vingut a Arezzo. El seu reportatge sobre escenaris cinematogràfics, sí, i la meva passió pels pintors toscans del Quattrocento, que ella no ignora i ha aprofitat, és clar. Però res no sospita de l’Andrea Roselli a la cort de Sant Petersburg, o més ben dit a les masmorres, dels papers que no he pogut resistir d’en-dur-me fins aquí, la seva abraçada a través dels segles.

Som a la capella on sobreviuen els grans frescos de Piero della Francesca, La leggenda de la Vera Croce, que es poden tornar a visitar després d’una restauració que ha durat anys. Una altra epifania. Arezzo, encimbellat i trobat després de travessar bancals de vinya, marges d’oliveres, turons que s’enllacen amb suavitat d’onada. L’emperador Constantí dorm a la tenda quan s’apareix un àngel per anunciar-li que vencerà si adopta la creu, mentre la llum que vessa de l’àngel il·lumina també els vigilants que vetllen l’emperador, el cos del qual es troba a recer del campament sense que ell pròpiament hi sigui, com si la seva ment, la seva consciència, haguessin marxat lluny, fossin en una altra banda.

Mentre escruto la imatge, també guanyat per la llum d’algun àngel, esperonat pel temps que fa que desitjo contemplar aquesta escena, Chloe manté un posat desmenjat, distret, si no tens. Assenyalo una imatge qualsevol, divago. Esperava contemplar el relat dels frescos proper a l’èxtasi; de fet una part de mi sí que s’hi troba, però no em deixa indiferent la presència discordant de Chloe, que fa soroll amb la boca, mastegant xiclet, i em crispa, em desconcerta. I a la fi, sense haver pres una decisió deliberada, sinó més aviat obeint a una reacció intempestiva, pueril, abandono el recinte que encercla l’absis on hi ha els frescos, travesso amb passes ràpides tota l’església, submergida en la penombra, i surto a l’incendi de claror que hi ha a la plaça.

Mitja hora més tard, mentre assaboreixo cada gota cremosa d’un espresso, amb la mirada perduda entre uns xiquets que juguen escandalosos i les pàgines del Corriere della Sera, veig com recorre la plaça i ve cap a mi la figura de Chloe, amb el semblant ara hermètic ara enriolat. La contemplació de les pintures de Piero potser li ha fet veure la llum i l’ha abocat a l’eufòria, però ara ha de demostrar contrarietat per la meva fugida.

—Com és que has desaparegut sense dir res? Tanta insistència que t’aconseguís la reserva, tant de parlar de la visita a la capella…!

—De cop i volta, m’he adonat que havia de comprovar una cosa, no em podia estar de…

Llavors recullo la bossa que he situat estratègicament darrere la meva cadira, fora de la visió de Chloe, i l’hi dono. Primer no s’acaba de decidir a interrompre l’esbroncada que sens dubte m’he guanyat, però es deixa vèncer per la curiositat o només per la cortesia i obre la bossa, d’on surt una luxosa monografia de La leggenda que fa que Chloe recuperi la llum. Els murals de la capella 1 que acabem de visitar estan fotografiats pam a pam, i així ens podem delectar en aspectes que, al natural, no vèiem sinó de lluny.

Però Chloe no cau en aquesta trampa, d’altra banda tan egoista per part meva, o no en té prou. I després de fullejar amb els seus dits llargs i curosos de fotògrafa algunes parts del llibre, contraataca amb la meva inexplicable fuga de la capella. Hi insisteix una vegada i una altra, sense que pugui defensar-me d’una manera convincent ja que en realitat hauria de ser jo qui li retragués una actitud que m’ha impedit de submergir-me en la pintura, però no vull ser l’iniciador de les hostilitats… I a la fi sembla que el missatger de Constantí també pot afavorir d’alguna manera els meus interessos.

—Escolta —fa Chloe, inexplicablement atreta pel pròleg de la monografia—: «Cada personatge del conjunt té identitat pròpia, n’hi ha que en el seu posat aterrat, càndid o benaurat, ens absorbeixen, ens conviden a saber què els passa. I no obstant això, tots fan algun paper en l’obra general; les seves accions o actituds, la seva individualitat, estan en funció de l’interès que al capdavall té el pintor d’explicar-nos una història, estan limitats per aquesta intenció».

—A mi m’ha sorprès aquesta força de cada rostre, precisament —provo de jugar a favor del corrent, però manifestant una impressió sincera.

—«Alguns comentaristes han parlat de “personatges engabiats”, o com ara diríem, bloquejats» —continua llegint ella—. «Interpreten la seva funció en el relat; fan el que han de fer; però no sabem què els passa per dintre». Saps a qui em recorden? —diu aturant la lectura.

Començo a donar voltes a diverses imatges que tinc al cap, salto ràpidament de pintors renaixentistes a alguna «màscara» del segle XX. I per no estroncar la conversa, amollo tal com raja:

—Modigliani!

—A tu! —diu Chloe amb una veu que evoluciona molt ràpid de la rotunditat a la, diguem-ne, tendresa, per no dir compassió.

—Què?

—Sí. A tu. Què hi fem, aquí?

—Dona, som a Arezzo… Les fotos de la plaça… Piero della Francesca…

—És clar, és clar. Em refereixo a això: hem seguit el programa; el que teníem previst. Però, i tu? On ets tu?

—Sóc amb Constantí!

Ha estat com si arribés un cotxe de bombers just un segon abans que comencés l’incendi. Chloe ha quedat desconcertada, els seus ulls grossos miraven aquí i allà, com una lleona que no es decideix a atacar, que no es decideix a riure, i a la fi m’he sortit amb la meva. Sé perfectament per on anava, però ara no és el moment, no estic disposat a acceptar que «hem de parlar» en un migdia calorós d’Arezzo. Només els canalles o els infeliços donen via lliure als instints i s’abraonen al dictat del clima. Deixem passar les hores salvatges del migdia, arriem veles, retirem-nos a la fresca habitació de l’hotel i esperem que la tarda ens porti un respir.

Un alleujament que coincideix amb la sortida de Chloe per fotografiar la plaça de l’ajuntament d’Arezzo per al reportatge de Fashion, i amb el renovat magnetisme que exerceix sobre mi l’a-retí errant de fa dos segles, en prometedor i ara agònic viatge a la Rússia de Caterina la Gran.

Endut pel relat golós de Roselli ni tan sols m’he adonat que s’ha escolat la tarda sencera. Alarmat, miro el rellotge; he quedat amb Chloe al centre d’Arezzo abans no es pongui el sol, i faré tard, perquè sóc a l’hotel, que es troba entre la vinya i les oliveres dels voltants de la ciutat, no tinc temps d’arribar-hi. Però abans no pugui pensar una solució sona el telèfon de la cambra.

—Com penses arribar a la Piazza Grande en dos minuts? T’hi esperava a les nou. He fet unes fotos d’ensomni, hi ha una llum! —Ara sortia de l’hotel, m’has trobat per pèls.

—Suposo que submergit en els paperots aquests que no abandones més de dues hores…

—No, no, he fet una passejada pels contorns de la casa. El camp és com el meu, vull dir el del meu poble, però cuidat.

—Ja sabia que faries tard, jo tampoc no sóc a prop de la plaça. Només t’he trucat perquè la teva amiga —Chloe pronuncia això últim amb una entonació irònica gens dissimulada—. Sofia et busca. Com que tu has abandonat el mòbil fa dies, es veu que finalment ha aconseguit el meu i…

—T’ha dit de què es tracta?

—No, però semblava espantada o amoïnada. Diu que fa un parell de dies que intenta parlar amb tu. Val més que la truquis.

Tinc un pressentiment, just quan he mentit a Chloe dient-li que havia passejat per la finca de l’hotel m’ha vingut al cap, com un flaix, la imatge de la casa de Sofia i Jonàs a la garriga del Montsià. M’accelero.

Quan la localitzo al telèfon, tinc la sensació que Sofia em vol fer algun retret, però de seguida se li nota que està enfonsada i només busca refugi. Em preparo jo també, miro un moment a través de la finestra la llum desmaiada que filtren les oliveres, em giro i veig les parets quasi desertes de l’habitació, fixo els ulls en els papers de l’arxiu, i no en trobo, de refugi, sé que em ve a sobre la gran onada, mentre m’assec, mentre agafo forces. La veu de Sofia trencada, no em deixis sola, et necessito. Jonàs s’ha penjat a la presó de Tarragona. M’ho diu així! No s’ho expliquen però s’ha penjat. I ja fa dos dies.

Jonàs és mort. La Ciutat Invisible. La llum de quan érem xiquets. El món que em tremola.

—I hi ha una altra cosa —afegeix Sofia quan hem pogut recuperar la parla—. Va deixar un sobre tancat amb el teu nom.

Quan li plantejo a Chloe la conveniència d’avançar la tornada a Sant Carles, ella m’envesteix indignada i amb raó: «has estat anys sense preocupar-te pel teu amic i ara que es mor has de sortir corrents darrere d’ell». No serveix de res que li repeteixi el detall del sobre que Jonàs ha deixat al meu nom, el dramatisme de tot plegat: no és raó suficient perquè desbarati un viatge que tot just hem iniciat. I per la manera en què aconsegueix posar-me entre l’espasa i la paret, «tu mateix, tu tries», fa tot l’efecte com si hagués estat esperant l’oportunitat de sotmetre’m a una disjuntiva que jo de natural tendeixo a esquivar.

Malgastem el sopar en una trattoria del centre d’Arezzo discutint, i més tard malgastem la nit perfumada que s’obre a l’altra banda de la finestra de l’hotel, el camp exuberant al final d’un dia càlid, tornant a discutir, fins que em sembla que he trobat el desllorigador i l’hi plantejo a Chloe després d’haver fet una gestió telefònica: volaré de Florència a Barcelona, aniré a Sant Carles a fer-me càrrec de l’abast de la situació, i tornaré a volar a Florència, tot això en quaranta-vuit hores, que ella pot aprofitar per avançar en la seva feina per a la revista, de manera que després puguem reprendre el viatge i… Res: això encara l’escandalitza més, la treu de polleguera. Però no hi ha marxa enrere, sé que he d’anar a trobar-me amb no sé què o amb no sé qui. I que en aquesta singladura em tornarà a acompanyar l’enlluernat i esporuguit Andrea Roselli del seu periple petersburguès. A Arezzo esperava trobar-ne notícies, i de moment me’n vaig amb les mans buides, però hi tornaré.

Ja tinc prou maldecaps per deixar una estona de banda la dissort de Roselli. M’espera Sofia amb la nota de Jonàs. Les peripècies de l’aretí poden actuar sobre mi com un bàlsam o com un detonant, però exerceixen un magnetisme al qual ja no em puc sostreure, i la raó del qual es deu trobar més en alguna capa subterrània que en les pistes prometedores i insuficients que m’ha proporcionat fins ara sobre Tiepolo o Sant Carles, abans de descarrilar a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau.

Abraço Sofia que m’espera a la porta de la finca en un estatisme nerviós tan diferent de l’efusivitat riallera de fa ben just dues setmanes. M’agraeix secament el condol i de seguida enfila el camí que ens ha de dur a la terrassa panoràmica des d’on vaig presenciar les xocants maniobres nocturnes a la badia que desencadenarien els esdeveniments que m’han tornat a dur en aquesta casa. Aquesta tarda, amb les fogonades de l’estiu extingides, i amb la llum solar desarmada per la serra del Montsià, malgrat l’adustesa expressiva de Sofia Mendizábal tot sembla que predisposi a l’imperi de la raó, de la conversa, sobre els fets contumaços i les passions desbordants. Mentida.

—No deus pretendre que ara et porti aquí dalt quan m’has girat l’esquena en uns moments tan… —se li trenca la veu.

—Sofia, si us plau, em sap greu que et pensis que jo…, que hagis passat sola tot aquest tràngol. Però deixem-ho córrer: ara em tens aquí —faig agafant-li la mà, mirant-la als ulls.

—Em persegueixen, Emili. Volen els diners.

—Qui? Quins diners?

—La nit de la festa, de la detenció de Jonàs, la guàrdia civil va decomissar una gran quantitat de droga, més la que probablement es va perdre. Des de llavors, els subministradors, els que van atracar a la Punta de la Banya per entregar el carregament als altres, no paren de reclamar-me’n els diners.

—Però tu què hi tens a veure? —vaig protestar càndidament o en solidaritat voluntarista.

—No res! Ni tan sols sé quina mena de socis tenia, Jonàs, quins pactes seguien…

—Però ell és mort! Per què no passen factura als altres? —vaig insistir en la meva bona voluntat.

—I jo què dimonis sé! Només sé que m’ha deixat emmerdada fins al coll. Suposo que els qui li feien costat eren quatre desgraciats, i els colombians no confien a treure’n gaire cosa…

—Colombians? Com ho saps?

—No ho sé, home! Per l’accent. Quan truquen per amenaçar-me. Ja no sé què fer.

—Però si Jonàs és mort i tu dius que no hi estàs embolicada —aventuro carregat de bona fe—, per què no els denuncies a la policia? No hi tens res a perdre!

—Denunciar a qui?

—Que ho investiguin ells! Si més no que et protegeixin!

—Mira, entre les poques coses que sé dels embolics en què s’havia posat Jonàs hi ha aquesta: la policia no em traurà d’aquest pou. No es tracta d’un joc, m’amenacen de mort, ho entens?

—Me’n faig càrrec. O ho estic intentant. Vull dir, que si no penses anar a la policia, l’alternativa que et queda és pagar i acabar, no?

—Sí! Aquest és el problema! —fa Sofia cada cop més nerviosa o potser més irritada per la meva lentitud.

—Saps quants diners són? T’han donat un ultimàtum?

—Volen cobrar i com més aviat millor. No sé si demà em llevaré del llit i me’ls trobaré a la porta…

—Comprenc: pots venir uns quants dies a casa, a Barcelona. Allà no et trobarien mai. I mentrestant guanyes temps per aconseguir els diners.

—T’ho agraeixo, Emili… Però no et fas a la idea de quants diners estem parlant!

Llavors sóc jo qui s’atipa de donar-hi tantes voltes. Sofia és milionària. Per aquí, precisament, no sóc jo qui la pot ajudar. Al·ludeixo directament al patrimoni familiar, al negoci immobiliari, a l’art. I Sofia es va emmoixint. M’agafa les mans com jo les hi havia agafat un moment abans.

—He provat d’explicar-t’ho des de fa dies: els maleïts negocis de Jonàs s’ho van endur tot barranc avall. La immobiliària ha funcionat molt bé, però els riscos a què es llançava el teu amic cada cop eren més agosarats, requerien unes inversions més grans i en determinats moments necessitava unes quantitats desorbitades que l’obligaven a endeutar-se més i més, vam recórrer a la meva família fins que un dia van dir prou… Però des de fa algun temps, semblava com si la rapidesa de les vendes hagués fet que superéssim la rèmora del finançament. Jo me n’havia distanciat una mica parapetant-me en el nou negoci artístic, però el que succeïa és que Jonàs havia descobert una manera ràpida de solucionar els problemes de liquiditat. Ja endevines quina, no?

—El tràfic.

—En efecte. Valenta solució: suposem que els bitllets li entressin a cabassos, però els seus subministradors com més anava més en volien; i ell havia d’acceptar més mercaderia, i vendre-la, i pagar…

Veig el que m’explica Sofia com si veiés una pel·lícula, tot té una lògica previsible i implacable, tot segueix les pautes de la vulgaritat dissimulada per l’enlluernament que els més vulgars provoquen durant els instants que triguen a consumir-se, insectes que s’atansen a un focus potent. Potser vaig marxar un dia del lloc on ha anat a parar Sofia perquè no volia que em xuclés la sang o l’ànima la canturel·la eterna que diu que les coses són com són o sempre han estat així, la muda processó secular dels qui obeeixen i riuen. I encara que hagi de patir de tant en tant els atacs de nostàlgia de qui s’adona que no podrà recompondre la cordada o la bandada que va interrompre o desbaratar, sé reconèixer a l’instant els paranys que m’ofereixen les aigües estancades o les manifestacions exacerbades dels qui proven de remuntar-les quan ja és massa tard; Jonàs i la neurosi entesa com el revers del que és immutable. Però què hi pinta Sofia, en tot això? Quan la vaig conèixer a Barcelona, veia en ella una bona part del que jo no tenia i anhelava: la pintura, les lectures, els viatges, les relacions, els diners. No em puc creure que ara…

—Aquí tens la nota que et va deixar Jonàs. Potser conté la solució! —diu Sofia allargant-me un sobre blanc una mica rebregat que obro allà mateix, convençut que si no ho faig ara cada cop serà més difícil prendre la decisió.

Voldria pensar en Jonàs mentre em disposo a desplegar el paper, però no puc, estic absort per la presència de Sofia. La tarda entre els dos i els dos dins la tarda. I tot el que diu la nota és tan senzill, inesperat i trasbalsador com aquesta frase: «No t’oblidis d’Ariadna».

Em quedo mut amb el paper a les mans. La meva cara, una màscara que no expressa res o mira els núvols que corren a amagar-se, mentre tot jo m’ensorro com si caigués pel forat d’un pou, avall, avall. Ploro sense llàgrimes i em sento arrossegat per un antic cicló que creia calmat, aplacat. I veig allà fora, lluny, Sofia que mou els llavis, que gesticula, mentre inconscientment he anat arrugant i comprimint el paper fins que se m’ha quedat a dins del puny clos.

Quan torno a ser capaç d’entendre el que Sofia explica només sento el final del que deu haver estat un interrogatori i un raonament.

—Hem de trobar el tiepolo. És l’única solució. Cinc milions d’euros.

—Com dius, Sofia? Ara no estic per tiepolos. M’hauràs d’excusar, encara no he donat el condol a Valeriana ni a Ariadna. M’hauràs de disculpar. Insisteixo: vine a casa a Barcelona uns quants dies si et convé. Ara haig de marxar.

—Digue’m una cosa, Emili —fa Sofia amb un posat greu i alhora convincent, còmplice, que em resulta de cop i volta familiar—: El que diu la nota em pot ajudar d’alguna manera?

—No, no, Sofia. Em sap greu, és un assumpte personal, un assumpte vell, entre Jonàs i jo. De fet, ni tan sols és entre Jonàs i jo. Però ara t’he de deixar, entén-me.

—Emili, m’has d’ajudar a trobar el tiepolo! Sé que ha de ser en algun lloc. Sé que existeix! Seria la solució! —Sofia m’estirava del braç com una xiqueta mentre jo marxava obnubilat de nou cap al cotxe, però hi va haver un moment que ho va deixar córrer i va quedar enrere, amb els braços creuats, que només va moure un moment per dir-me adéu quan jo ja era dins el vehicle, i per afegir—: Truca’m més tard.

Però jo només sentia el que havia escrit Jonàs a la presó, abans de morir: «No t’oblidis d’Ariadna».