X. SANT PETERSBURG

Del Memorial de la Ciutat Invisible

«La humitat insofrible i les pudors fastigoses semblaven, per moments, pitjors que la pèrdua de llibertat. Però no ho eren, és clar; les rates que es passejaven d’una cel·la a l’altra no eren pitjors que la privació de llibertat, ni el menjar putrefacte que m’oferiren al segon dia d’empresonament. Passà fins a una setmana sense que rebés cap notícia de ningú, sense ni tan sols poder tenir una idea del motiu pel qual m’havien confinat a la fortalesa. L’única informació que rebia eren els brams i els gemecs que m’arribaven apaivagats a través de murs i passadissos, que em feien témer l’hora en què jo també els hagués de recórrer.

Els ulls se m’havien acostumat a la foscor, i el quart dia em vaig atrevir a demanar paper i ploma, que em foren concedits al cinquè; llavors, ni que fos en condicions tan penoses, em vaig dedicar a fer una llista dels estudis que ja havia realitzat i dels que encara tenia pendents per tal de completar l’informe que m’havia estat encarregat sobre la ciutat. I en adonar-me que el que em restava per fer era tan poc, em vaig jurar que si sortia d’aquella gola de llop procediria amb la més gran prestesa per tal d’avançar el meu retorn a Madrid alguns mesos. Aquesta tasca em tingué entretingut un parell de dies, tal com era el meu desig, però aleshores la meva desesperació ja no trobà fre: com era possible que en tant de temps l’ambaixador espanyol no hagués aconseguit localitzar-me i acudir en defensa meva com era la seva obligació? I si la seva intervenció resultava poc enèrgica o massa tardana i jo entrava a formar part dels que gemegaven o ja callaven per sempre més enllà d’aquests murs?

Potser l’ambaixada s’havia desentès de mi. No vaig poder sinó recordar l’episodi de l’arribada a la cort espanyola del gran Tiepolo; s’havien escarrassat tant per obtenir els seus serveis a Venècia com se’n despreocuparen així que posà els peus al regne d’Espanya. Ah, si la meva Cecilia fos aquí i pogués intercedir per mi davant la mateixa emperadriu!, vaig pensar patèticament, ja que feia mesos que no rebia una carta d’ella.

I encara passaren uns quants dies més fins que un sentinella m’arrossegà escales amunt de passadissos tan glaçats com el meu cau i em diposità en el que semblava un nou calabós més il·luminat, ja que rebia la claror d’unes altes finestres, darrere els vidres de les quals s’endevinava gent que hi caminava. No vaig rebre cap explicació. A la fi, algú que es presentà com un funcionari de l’ambaixada espanyola em pregà que l’acompanyés i sortirem plegats a la llum gloriosa de l’exterior, l’agulla de la catedral de Sant Pere i Sant Pau presidint com una teia el crepuscle petersburguès.

No em refiava del tot d’aquell súbdit rus que mastegava francès i deia venir en nom de l’ambaixador espanyol, però no tenia més remei que seguir-lo, jo brut com una guilla, esparracat, baldat, reumàtic i acoquinat com un ocell a punt de tòrcer el coll. I fou cert: al cap d’una hora, ja a la seu diplomàtica, el vescomte es desfeia en atencions i m’oferia un bany calent i un vestit nou abans de donar-me cap explicació sobre el que havia succeït.

Un cop vaig aparèixer refet, tinguérem la conversa següent:

—El mateix ministre de Justícia s’ha disculpat per l’error de la vostra detenció, senyor Roselli. Només us puc oferir les més devotes disculpes pel temps que hem trigat a saber on havíeu anat a raure.

—Us agraeixo tot el que heu fet per arrencar-me d’aquelles urpes, vescomte; si les condicions físiques eren abominables, encara ho eren més les meves temences, el terror del que em podia succeir…

—Però vós no havíeu de témer res —em digué l’ambaixador amb aparent candidesa.

—Amb tots els respectes, si haguéssiu sentit els udols humans que omplien els soterranis…

—Rússia és plena de delinqüents, no és estrany que la justícia faci la seva via. I els enemics de la tsarina són molts, així com els seus protectors massa efusius…

—No us segueixo, benvolgut vescomte.

—Senyor Roselli, siguem francs, jo us vaig fer unes advertències que vós potser heu ignorat… Que el ministre s’hagi excusat atribuint la detenció a un error no vol dir que hagi existit tal error. Podeu estar segurs que des de la recepció amb Sa Majestat Imperial a Tsarkoie Seló us han tingut vigilat en tot moment, de tal manera que si heu comès alguna, com us diria?, relliscada…

—Us volia parlar justament d’una trobada però em fou impossible… —començo, comprenent que ja no l’hi puc amagar més a l’ambaixador, però em talla.

—Deixeu-ho, amic meu, n’he tingut coneixement. Tingueu la certesa que us han fet un advertiment molt clar, i penseu que si es repeteix una circumstància semblant no us puc assegurar que la meva intervenció doni els mateixos resultats».

«Faltava poc per al Nadal més trist de la meva vida. En una ciutat que s’havia tornat inhòspita com cap altra, amb dies sencers en què no era possible ni tan sols sortir de casa per l’efecte assolador de les tempestes de neu, vaig aprofitar si més no per avançar en l’informe de l’encàrrec reial. A primers d’any, de 1767, la meva feina estava gairebé enllestida i vaig comunicar al vescomte d’Herrería que partiria cap a Espanya així que fos possible, una aventura no gens fàcil en ple hivern.

El luxe de les recepcions, l’enlluernament de l’arquitectura dels palaus, l’audàcia i el rigor de l’organització urbanística, l’escala majestuosa a què obeïa la ciutat sencera i la insaciable activitat social que albergava constituïen la cara rutilant d’una capital que també m’havia ensenyat els seus aspectes més funestos; la ratera dels calabossos, els cadàvers dels pobres morts de fred pels carrers, els serfs que esperaven en filera l’almoina d’un plat de sopa…

Sant Petersburg, el bo i millor de les grans ciutats europees com volia Pere el Gran, o gàbia d’or enmig de l’estepa blanca de gel? Caterina, mecenes de les llums o dèspota gelosa de qualsevol moviment que pugui fer trontollar el seu poder? La meva presó invisible, al capdavall, era una altra: feia setmanes que havia deixat d’escriure a Cecilia, tip del seu silenci humiliant.

En arribar a Sant Petersburg la primavera anterior m’havia esperonat tant cada descoberta que feia en la investigació, cada nova idea per al projecte de Carles, cada conversa amb un ciutadà il·lustrat —ah, les passejades amb el gran Rastrelli, savi entre els savis d’aquesta ciutat—, com la presència rotunda i inflamant de Cecilia al meu cor, bé que es trobés a tants milers de milles de distància. Em somreia la ciutat i em somreia la vida. De la mateixa manera que ara, sorprès primer pel seu silenci i més decebut com més es perllongava, havia arribat el punt que Cecilia s’havia allunyat potser irremissiblement de mi, se m’havia esborrat el seu rostre alhora que tot se’m tornava hostil en aquella presó de gel. On és llavors l’imperi de la raó, si en mudar el nostre estat d’ànim queda tan trastocada la notícia que tenim del món?

Sort en tenia que la correspondència sempre breu però afectuosa amb el meu benvolgut Giambattista Tiepolo no s’havia estroncat. El gran venecià em deixava entendre, encara que fos solapadament, que la seva relació amb la cort no era la que ell havia esperat. Enllestida la feina gloriosa del Palau Reial, s’havia posat a disposició de Sa Majestat per continuar oferint-li els seus serveis, cosa que Carles havia acceptat, però no obstant això els nous projectes del pintor es trobaven amb algunes dificultats d’acceptació. Pel que fa a mi, només veure escrit el seu nom en un paper ja podia sentir la força d’elevació i d’agitació que desprèn la seva pintura.

I aleshores, l’ambivalent vescomte d’Herrería aconseguí sostovar-me la malenconia en anunciar-me que havia trobat la forma perquè pogués marxar de la capital russa: caldria viatjar per terra fins a Riga, on no seria difícil embarcar-me en un vaixell que salpés cap a Amsterdam, i d’allà al Cantàbric. I afegí, amistós, que abans calia que em reconciliés amb la ciutat: ho havia disposat tot perquè l’acompanyés al ball de carnaval que tindria lloc al Palau d’Hivern de Caterina, un esdeveniment social de la màxima pompositat, que comptaria amb més de tres mil convidats!

El trineu ens dugué amb dificultats, obrint-se camí sobre la neu enfanguissada que engruixia el terra dels carrers, fins a la mateixa porta del palau, on es vivia una magnífica agitació de vehicles que s’aturaven i reprenien la marxa, de persones que vestien les gales millors i s’ocultaven el rostre rere la màscara de rigor. En entrar, a cada sala que traspassàvem se’ns oferia el feliç espectacle de les dames i els senyors ballant i bevent, xerrant i menjant mentre les diferents orquestres marcaven el ritme de la nit esclatant.

A estones ens afegíem a les danses, a estones entràvem en improvisades converses, i aquí i allà vaig sentir més de dues vegades el següent comentari dit a cau d’orella: “Veieu aquella d’allà? És l’emperadriu en persona; creieu-me, si us hi fixeu veureu que la segueix sempre de prop la figura robusta de Gregori Orlov”. En cada ocasió, però, qui feia el comentari assenyalava una persona diferent.

I una dama d’aparença jove, d’ulls riallers a sota la màscara, que s’acabava de referir a l’eventual presència de la tsarina, els pàl·lids braços nus, el palpitant naixement dels pits generosos, afegí: “Diria que vós sou l’arquitecte italià del rei d’Espanya”. Davant la meva estranyesa explicà: “Us fixeu més en les voltes i les columnes, els finestrals i els cortinatges, que en la gent que us dirigeix la paraula. Parleu francès amb accent italià. I us tinc vist de Tsarkoie Seló”. En aquella hora el vi i el xampany havien fet la seva via, i jo em sentia un home afortunat ja que podia comptar amb l’ajut no sempre segur de la loquacitat.

“Diuen que parlàreu amb Caterina de les pintures que s’han trobat a Pompeia. Diuen que sou amic del gran Tiepolo. I que el rei d’Espanya no ha tingut mai cap amistançada”. Diu la gràcil dama de la màscara quan el pas del ball fa que ens atansem l’un a l’altre. I a continuació riu, em sembla com si veiés les seves dents blanques, que jo voldria mossegar mentre també ric i contesto llagoteries. “I diuen que el rei d’Espanya és boig: tot Europa sap que els nobles castellans són eixuts i gasius, incapaços de vestir a la moda, com s’ho farà el fill d’Isabel de Farnese per arrossegar-los al seu Petersburg, a Sant Carles?”. L’aturo, pregunto “i vós com sabeu que el rei vol…?” Però la ballarina es posa un dit a la boca de la màscara i després m’estira del braç perquè l’acompanyi a través de sales on l’eufòria i el xampany ja han fet oblidar la cortesia i la galanteria.

Com que em rodava el cap em costaria explicar de quina manera accedírem a una llarga cambra solitària que en entrar nosaltres era a les fosques. El xivarri de la gresca s’havia apaivagat, com si tingués lloc en un altre món. La dama sol·licità el meu ajut per obrir un dels grans finestrals, i en fer-ho, el polsim de la nevada acaricià les nostres cares ja sense màscara, disfressades de penombra, agullonà la sang que ja ens corria exaltada per les venes. Ens besàrem abraçats davant la nit despietada. Tornàrem a tancar els portons i ens abraonàrem com dos cadells, rodolant per terra, palpant el cos de l’altre com dos cecs, una lleona, una pantera, un cérvol.

“Si ens descobrissin ens penjarien”, digué ella abans que caiguéssim adormits. No sé quant de temps passàrem d’aquesta manera, però en despertar-me sobresaltat i desconcertat vaig buscar una làmpada, la vaig encendre i vaig recórrer meravellat les parets de la sala tot atansant el llum als quadres que hi penjaven: la col·lecció de la qual tant se n’orgullia Caterina!

Atret per la flamarada rogenca d’El retorn del fill pròdig de Rembrandt, figures sorgides de la nit, em trasbalsà el rostre commovedor del pare que abraça i acull, les vestimentes estripades del fill que s’agenolla, la pàl·lida presència expectant de les altres cares. No recordo la cara del meu pare i, no obstant això, vull que un dia m’abraci com ho fa el de Rembrandt.

Però tan aviat m’emocionava com m’havia de posar en guàrdia: amb quina nitidesa s’il·lumina al meu record el Tancredo i Ermina de Nicolas Poussin, el cavall blanc, l’espasa lluent que retorna la blavor del vestit d’ella, i l’home que jau a terra, l’argent lletós de l’armadura i de l’escut.

Vaig tornar amb l’ajut de la làmpada fins a l’indret de la sala on la luxúria ens havia arrossegat a mi i a la dama emmascarada, però ella ja no hi era. Havia desaparegut de la manera més sigil·losa. I abans que jo tingués prou temps per alarmar-me i per pensar en les conseqüències de la intromissió a la pinacoteca de Sa Majestat Imperial, inversemblantment un guardià m’acompanyà sol·lícit, a través de corredors i sales en penombra fins a la sortida del palau».

«I vet aquí l’home que era jo l’endemà, a dos dies vista del meu retorn a Espanya: l’esperit inflamat pel goig embriagador de la vetllada, l’ànim devastat pel meu comportament indigne, o bé l’ànim descordat pels vívids records de les rialles i el tacte, l’esperit angoixat per la traïció irreparable. A qui? A què? A Cecilia. A l’amor que vaig sentir un dia.

Me n’aniria, sense remei, de Sant Petersburg amb el meu ésser partit per la meitat: una part de mi entonant la riallada triomfal dels qui surten a l’assalt de la vida, l’altra part avergonyida i pensívola com si hagués comès un crim abominable.

“Adéu cúpules del Neva, adéu somnis de perspectiva, adéu dames sense nom, adéu innocència meva”, potser deien els meus llavis mentre l’agulla daurada pel sol ixent es feia cada cop més petita. Vaig passar el viatge a Riga sumit en les meves elucubracions turbulentes, fosques com el negre seguici que la jove Caterina, quan encara era Sophia, veié en aquest mateix camí el dia que comprengué que entre la desgràcia i la glòria només hi ha un pas estret.

És la glòria del món o és la glòria del cor, la que compta? Havia conegut la glòria del gran món, a Sant Petersburg, i no obstant això havia penetrat en la meva dissort. Però fos com fos, una vegada més, el viatge em permetria no veure’m sotmès als meus propis fantasmes; una vegada més, podria fugir de les presons imaginàries, encara que hagués de pagar un preu cada vegada més alt: que cap ciutat no sigui la teva ciutat, que tu mateix no sàpigues ben bé qui ets».

«A Riga, a punt de salpar cap a Amsterdam en un altre dels dies glaçats de l’hivern bàltic, quan el meu equipatge ja havia estat instal·lat a la cabina pel sol·lícit oficial de l’ambaixada que m’havia escortat, quan la bellugadissa per la coberta del vaixell traslluïa el punt d’excitació que s’apodera de les tripulacions en el moment d’abandonar port, a l’últim moment, aquell home em digué tot solemne: “Senyor Roselli, hi ha una persona a l’ambaixada que m’ha demanat amb tota la discreció que li lliurés aquest paquet just abans de salpar. Jo ja he complert la meva promesa; ara li prego que mantingui sempre silenci sobre com li ha arribat a les mans”.

Algunes hores més tard, ja a alta mar, rumb als Països Baixos, quan no érem més que una altra taca blanca dins la mar grisenca i amenaçant, vaig destapar amb cura el paquet, vaig deixar el seu contingut sobre la taula diminuta de la cabina i vaig agafar forces: era un feix de sobres de carta relligats amb un cordill. Vet aquí les cartes de Cecilia: fins a vint missives que no havien arribat mai a les mans del seu destinatari.

No haurien calgut nuvolades ni tempestes, dies assolellats ni temporals ferotges, nits glaçadores ni matins encalmats, el terror al naufragi ni l’agraïment de la salvació, l’agitació dels mariners a coberta ni la pau de l’aurora, l’infern dels somnis ni el bàlsam de l’horitzó net. Res de tot això no hauria calgut en tota la llarga travessia perquè jo ho experimentés talment com si s’hagués esdevingut. Tan dolces eren les paraules de Cecilia i tan arrauxades en no obtenir resposta meva, tan trasbalsadores les seves demostra-dons d’afecte i tan feridor el seu despit per l’oblit que m’atribuïa, tan intel·ligents i emocionants a partir del moment en què començava a sospitar que potser jo no rebia les cartes… I vet aquí l’hora més vergonyant: l’esperança comprensiva que mostrava davant del meu silenci, en contrast amb l’abandó per part meva quan vaig considerar aturada la correspondència.

Els retrets pel meu propi comportament es barrejaven amb la indignació i la ràbia dirigida als qui m’haguessin retingut les cartes. Presentaria una queixa contra el vescomte només arribar a Madrid! Però davant de qui reclamaria: de Sabatini?, del rei? De nou em sentia com una fera engabiada, donant voltes i més voltes dins la cabina.

Només la constància que demostrava Cecilia em reconfortava, però quin futur podria tenir la nostra relació en arribar jo a Madrid si aquest lliurament de les cartes que m’havien fet a última hora es podia interpretar també com una nova amenaça, com la constatació que el nostre lligam no era cap secret?».