V. ELL SÍ QUE L’ESTIMAVA

Quan han ressonat els cops a la porta ja duia molta estona embrancat en la traducció del memorial d’Andrea Roselli. En realitat, hauria d’haver vist arribar Armand, ja que des del porxo on escric, encara que busqui l’empara de l’ombra i la fresca, es domina la baixada del camí cap a la cala, però la peripècia de l’aretí, la menció que fa d’un projecte descomunal que de moment no concreta, i l’aparició en primer pla del pintor venecià Giambattista Tiepolo, de nou Tiepolo!, se m’ha endut a un altre món. El relat insinuant, matisant, de l’enginyer, que per a mi esdevé encara més incisiu i penetrant, ja que hi avanço a la velocitat morosa de la traducció, com si l’anés fent meu episodi a episodi, ha aconseguit fins i tot abstreure’m de la conversa telefònica que he mantingut amb Chloe aquest matí.

Chloe fa fotografies per a la revista quadrimestral que la galeria edita, però aquesta activitat no és res més que una evasió reconfortant, una excepció artesanal a la seva feina de disparar a tort i a dret per a la revista de moda i consells pràctics per a la qual treballa. A Chloe, no li ha fet ni mica de gràcia que m’hagi decidit a passar l’estiu —ben just el més d’agost— a la casa dels Alfacs; sap de l’existència de Sofia, i tot i que s’adona perfectament que la nostra relació és aigua passada, no les té totes: s’ensuma que la vella lleona en porta alguna entre mans. Però ella ni tan sols té vacances ara, de manera que no pot pretendre que m’estigui quiet a Barcelona, si bé acceptaria de més bon grat que hagués marxat a l’altra banda del món.

Chloe pertany a un tipus de gent que jo havia freqüentat en altres temps; gent que no se sap gaire d’on prové i recala a Barcelona o a Londres i sobreviu amb pocs diners a través d’una xarxa precària d’intercanvis que proporciona sempre un lloc per dormir i sovint una feina poc convencional. Estudiants becaris, aspirants a dissenyadors, fotògrafs desvagats, escriptors possibles, actors en peregrinació indefinida o mers busca-raons. Una tribu itinerant de la qual vaig formar part sense trobar-m’hi del tot a gust. Per a ells la família ja no és un llaç i sí que ho són les amistats, no existeixen plans de futur i sí el propòsit de diversió i descoberta perpetus; una mena de culte a la sinceritat o a la simplicitat ha substituït qualsevol forma establerta de relació. El meu camaleonisme limitat es va adaptar a aquests colors fins que vaig constatar que ser llatí o de poble o de tradició catòlica no són condicions tan desdenyables.

Però Chloe la negra, una caribenya passada per la metròpoli britànica, sí que hi pertany. I és un felí: el capet expectant, el cos àgil, la imaginació desperta. Sospito que anant ara amb ella cometo una gran deslleialtat: he devorat la llibertat que m’oferia, la seva jove sensualitat, però en girar-se les tornes i reclamar-me amb possessiva gelosia, jo no puc respondre, no puc lligar-m’hi… no és dels meus. Chloe, que no se’n va amb la mateixa agilitat i naturalitat amb què ha vingut, perd al·licient.

En tot cas, Armand Coll, si no l’aviso que ja l’he sentit, si no vaig a obrir de seguida, sembla decidit a tirar la porta a terra. Com si ja tornés d’arreglar el món, parla alterat, pentinant-se una vegada i una altra cap endarrere el floc rebel que li queda enmig d’una calba acusada. Armand em retreu que m’ho prengui tot tan a la lleugera i que m’hagi permès restar a casa fins ara. Però, què més hi podria fer?

Armand està delerós per evitar, de totes totes, que s’arribin a fer públics els noms dels assistents a la festa, que la premsa en parli, i ho persegueix amb la mateixa passió que, si ahir s’hagués presentat la comissària europea de Medi Ambient, hauria barruntat perquè es pregonés als quatre vents la trobada, o amb la mateixa energia que inverteix a escenificar públicament la seva proximitat al pintor Malaquies Tarrés, assabentat que la seva exposició d’aquesta tardor esdevindrà la campanya internacional de sensibilització més efectiva sobre els perills que assetgen el delta de l’Ebre, patrimoni natural europeu, i la barbàrie que el govern hi vol perpetrar.

Devia ser mitjanit quan vaig contemplar els moviments de llums a la badia des de la terrassa de cals Mendizábal, i en companyia del diputat. Una llanxa ràpida provinent d’alta mar s’havia atansat a la península de la Banya, llengua sorrenca deserta i allunyada de qualsevol port, per descarregar-hi diversos sacs que contenien quilos de cocaïna i pastilles d’èxtasi. A l’hora convinguda, una altra llanxa havia salpat d’un punt discret de l’interior de la badia dels Alfacs i havia fet cap a la punta, on l’intercanvi havia tingut lloc amb rapidesa i segons el que era habitual. Però algú va perdre els nervis, o la quantitat de diners no era la pactada, el cas és que la demora va donar temps a una llanxa camuflada de la guàrdia civil, fondejada al port de Sant Carles de la Ràpita i alertada del fet, a salpar a tota velocitat cap a l’indret on s’estava produint l’encontre.

Els de l’embarcació que havia arribat d’alta mar se’n van adonar abans i van intentar cobrar i volar, però els altres, que es van veure venuts, van mirar d’impedir-ho, i això va donar encara més avantatge a la patrulla. A la fi, a la desesperada, els uns i els altres van posar a prova els motors mirant d’allunyar-se a tota màquina de la costa. Però en el cas de l’embarcació que havia salpat de l’interior de la badia, es tractava d’una fuga impossible: ni per les dimensions de la llanxa ni per la potència dels motors podien competir amb la patrullera. Els van atrapar aviat, mentre els subministradors ja es perdien rumb a alta mar.

Els quatre ocupants de la barca no van oferir resistència. No podien i, a més, ja havien llençat tot el carregament per la borda. Però es van produir dos fets que no havien previst. D’una banda, alguns sacs van quedar a la vista, sense acabar-se d’enfonsar en les aigües sornes de la platja. D’altra banda, dues persones més van ser detingudes simultàniament en el centre d’operacions que tenien a l’interior de la badia i d’on havia salpat la barca: un modest embarcador entre els canyars de les maresmes, una caseta de pagès i un vehicle que s’esperava per començar el repartiment.

La guàrdia civil, que venia observant els moviments, i havia planificat bé el cop, va interrogar-los i va procedir a la tercera detenció, suposadament el cap de les operacions: Jonàs Sauler, conegut a tot arreu com Jonàs Mendizábal, el cognom de la seva dona i el nom comercial de la immobiliària. Devien ser les dues de la matinada.

Afortunadament Jonàs no va oferir resistència. Li havia baixat l’efecte euforitzant de la coca i s’havia desplomat sobre una butaca, com molts dels convidats. Més sorprenent va ser l’estoïcisme amb què Sofia va encaixar la detenció del seu marit, minuts després d’haver-se posat a plorar al meu braç mentre ballàvem. La resta de la gent no va fer grans escarafalls fins que passada una bona estona no es van desensopir i es van adonar del que realment passava. Tothom es va excusar com va poder i va desfilar, jo entre ells.

El nerviosisme d’Armand no disminueix. De moment, les ràdios només parlen de les detencions —que han creat una gran commoció a la població, perquè es tracta de gent ben jove, i del poble mateix—, però encara no ha posat ningú cullerada en el tema de la festa, en la notorietat dels assistents.

—No t’has de preocupar —li dic—: quan va venir la guàrdia civil tu ja no hi eres, no és així?

—No em punxis. Vaig intentar advertir-te que Jonàs no era aigua clara i no em vas fer cas. Quan em va semblar, vaig marxar, però això no exclou que a algun graciós se li acudeixi explicar a la premsa qui va passar per la casa al llarg de la nit.

—No cal que sigui cap graciós, Armand, saps molt bé que també hi havia periodistes… Una altra cosa és que els qui s’hi van apuntar tampoc no tinguin ganes d’esbombar-ho.

—És clar que era ple de periodistes!

—Home, ple tampoc…

—Només em faltes tu! Però tens raó: aquest matí he fet trucades i sembla que ningú no té intenció de burxar.

—A més, el fet de ser-hi no et converteix en narcotraficant —dic, per emprenyar una mica, arriba un punt que cansa que aquesta gent ho vulguin controlar tot.

—Òbviament! —Armand no me la perdona, aquesta—. Però tu saps tan bé com jo el mal que em faria la simple menció del meu nom en relació amb els Mendizábal.

—Alto! —salto jo ara—. És a ell a qui han detingut.

—Sí. He pogut saber al llarg del matí que no pesa cap acusació contra Sofia. Ara, la qüestió és que passin algunes hores, uns quants dies, de manera que el focus dels mitjans s’allunyi de la festa i vagi derivant cap a l’escàndol immobiliari que segur que això arrossegarà… Un més.

Em resisteixo a quedar-me amb aquest Armand temorenc i mesquí, només pendent dels danys que pugui patir la seva imatge. El convido a dinar per parlar-ne amb més calma, i al cap d’un parell d’hores tornem a la càrrega.

—M’he acostumat a anar amb peus de plom. A anar ben despert. Encara més ara, amb aquest gran embolic del pla hidrològic —em diu, ja més relaxat, a taula.

—El fet de liderar una oposició tan aferrissada al pla de transvasaments t’ha convertit, segons les últimes enquestes, en un dels diputats més reconeguts.

—Vivint i parlant tot el dia a contracor!

—No t’entenc. Tens la sort de poder defensar el que és teu…

Armand Coll es posa molt seriós, sembla que busqui alguna cosa al fons de la seva memòria, s’oblida del dinar, i comença:

—Com si no em coneguessis. Sempre he procurat aplicar la racionalitat a la política. Em pensava que era possible…

—És el que estàs fent, no? La sostenibilitat mediambiental, l’equilibri territorial…

—I un rave! Tots els estudis hidrològics que he portat a terme des que estic en política, tots els coneixements previs que tenia, apunten al mateix: el que és racional i recomanable si es té una idea de conjunt, un projecte peninsular, és transvasar aigua del riu Ebre a altres conques…

Em quedo amb la cullera a l’aire, sense atrevir-me a posar-me-la a la boca. Abans de fer-ho, gairebé balbucejo:

—Però, què dius! Deus patir una insolació. Aquesta és la tesi del govern, contra la qual lideres la revolta…

—Perquè sóc a l’oposició. I com que sóc l’únic diputat d’aquesta zona, a sobre, m’ha tocat ser a mi el cap visible…

—Llavors tu…

—Llavors jo, si arribés al govern, el que aplicaria és el pla que ja teníem els progressistes fa una dècada.

—Si et senten els milers i milers de persones de bona fe que arrossegues a les manifestacions, se’t menjaran!

—Però nosaltres no convoquem manifestacions, només hi anem quan ens hi inviten els activistes.

—Hi vas i dónes suport al que diuen. Ets la seva veu al Congrés. No fugis d’estudi, Armand, tothom t’identifica com l’abanderat de la defensa del riu. Les sis persones que t’han saludat en entrar al restaurant, t’admiren per això.

—Sí, ja ho sé. I a més, és cert que m’oposo al pla del govern conservador!

—Però és molt semblant al que m’acabes de dir que aplicaríeu vosaltres…

—Sí, però nosaltres ho faríem motivats per una idea política, de desenvolupament conjunt, mentre que ells impulsen el pla atenent les pressions que exerceixen les grans constructores que s’han de menjar el pastís colossal de les obres. En definitiva, els bancs.

—És a dir que amb els uns o amb els altres, tots aquests que t’han felicitat van a l’escorxador…

—La reculada del delta de l’Ebre, la salinització dels conreus i dels pous, o la impossibilitat de navegar pel riu per manca de cabal no són producte del transvasament d’aigua a Múrcia o a Almeria, que encara no s’ha produït. És un mal que ve dels embassaments de fa quaranta anys, dels embassaments franquistes.

—I amb els vostres embassaments s’agreujarà.

—No corris tant! De moment som a l’oposició i ens hi oposarem. I si arribéssim aviat al govern, cosa que dubto, també ens hi oposaríem durant un període decent de temps…

—Ja, Armand, però tu ets d’aquí. Quan aquesta peripècia acabi i tinguis seixanta anys, com aquest pescador que t’ha abraçat perquè creu que el defenses, tornaràs i et trobaràs amb el desastre, degut a tu o als altres. Llavors…

—No em repeteixis ara el discurs que faig jo en públic! T’he parlat amb franquesa. I tinc dos bons arguments: d’una banda, si mai hi arribo a donar suport públicament o des del govern serà perquè és un bé major, que ha de beneficiar deu milions de persones i només en perjudica cent mil, encara que siguin els «meus» cent mil; i d’altra banda, el desastre que tu dius no és més que una tornada a la situació original, és a dir, al delta de fa dos-cents anys, on el conreu de l’arròs, ara massiu, era desconegut i, en canvi, estava ple de salines.

—És a dir, el que cal és esmenar la plana a Carles III, que com a dèspota il·lustrat hauria de ser el teu model. —Més que acusar-lo, busco la complicitat d’Armand; va ser ell qui em va fer encuriosir pels plans fracassats del rei il·lustrat, que van impulsar de retop la colonització de les terres ermes del delta. I en efecte, per un moment sembla que el diputat Armand Coll, submergit en la seva pròpia ombra, recapacita.

—En el fons, t’agraeixo que em permetis dir el que en penso durant una estona. Com que no ho puc fer gairebé mai, de vegades em sembla que corro el perill d’embogir.

—Si tot això que has dit es publiqués —torno a jugar—, els catalanistes llançarien coets d’alegria. No comprenen com podeu resistir tant de temps donant suport a una causa que a la llarga, quan tingueu oportunitat de manar, haureu d’abandonar.

—Més fotut ho tenen ells, amb la seva gent d’aquí completament aculada: la defensa del riu era el seu argument natural, és un argument nacionalista, i l’han hagut de sacrificar a causa dels jocs parlamentaris i de les mateixes pressions que fan les constructores i els bancs sobre els conservadors.

Armand Coll somriu. Armand Coll s’ho està passant bé. I jo confesso que l’única cosa que un dia em va atreure del periodisme és la possibilitat de veure-hi a dins i a fora, de conèixer les múltiples cares del que succeeix. Només passa que, amb els polítics, a diferència dels pescadors, dels pintors o dels narcotraficants, arriba un moment que descobreixes el mecanisme a través del qual et volen prendre el pèl, i et comences a avorrir.

Vaig practicar el periodisme com una forma de subsistència mentre estudiava; i no em puc queixar de com em van anar les coses: el més valuós que conservo d’aquella època són unes coneixences que no hauria fet d’una altra manera. Però en morir ma mare i descobrir amb sorpresa que l’herència era una mica més sucosa del que hauria pogut esperar —de fet, no n’esperava res—, vaig decidir deixar el diari, on progressivament m’havia anat ocupant de la informació cultural i del suplement d’art, i vaig invertir aquells diners en la sala d’art que m’ha permès fer la vida que vull. Mentrestant, havent venut la casa familiar del poble, la de la cala ha estat com un refugi trampa al qual sempre he sabut que podia tornar però que més valia que no ho fes; un magnetisme i un repel·lent que he conjuminat amb desimboltura fins fa molt poc, quan en veure entrar Sofia per la porta de la galeria ho vaig interpretar com un avís que s’atansava l’hora de tornar al laberint. El que no calculava, però, és que només començar l’estada al poble em trobaria amb un amic entre barrots.

—Armand, si tenies tan bones referències sobre les activitats de Jonàs, sobre una mala reputació que podria perjudicar la teva imatge, per què et vas apuntar a la festa?

—Pel mateix que tu.

—Com?

—Perquè m’hi va convidar Sofia. A diferència de tu, ja fa estius que assisteixo a la trobada. Igual que els altres polítics, igual que els constructors o, bé, igual que el pintor Tarrés. Cal ser-hi.

Quan ja ens acomiadem, el diputat torna a fer gala de la seva bona informació i em comenta que han traslladat tots els detinguts de l’afer d’ahir a la nit a Tarragona. I de nou, en esmentar la meva intenció de visitar Sofia enmig del tràngol que deu estar passant, Armand puntualitza que no la trobaré a casa, i davant la meva perplexitat, deixa caure on deu ser de totes totes: al mas del pintor Tarrés, entre els arrossars. Ja sé el que insinua el diputat, però no em dono per assabentat i ell no s’atreveix a insistir-hi. Ens hem alçat molt tard de la taula, i aquest vespre no tinc intenció de visitar ningú que no es digui Andrea Roselli.

L’endemà de veure Armand Coll, resolc anar-me’n a Tarragona a interessar-me per Jonàs detingut. Per què ho faig? Per una barreja de motius, i entre ells, per la Ciutat Invisible, per totes les tardes que hi vam anar a jugar, abans que jo adquirís la noció de la bellesa de les coses, i abans, per descomptat, que Armand Coll m’expliqués que es tractava de les bodegues o les sitges que havien estat construïdes dos segles endarrere per esdevenir els magatzems del gran port que s’havia de crear al final del canal que comunicava l’Ebre amb la mar.

Jonàs sempre havia estat el més àgil, el més espavilat: quan es muntava un partit de futbol ell era el primer a triar els que havien de formar part del seu equip, sabia noms estranys dels aparells de les barques, i els repetia com jaculatòries, escàlem, tresmall, arjau, i era el rei de la broma, tothom sucumbia als seus acudits, endevinalles o reptes. Si tots érem bestioles adaptades al medi, en una eventual lluita per la supervivència, sens dubte ell hauria resistit més que ningú.

Què va passar, llavors? En un moment determinat dels estudis, Jonàs va perdre embranzida, les seves argúcies li van deixar de ser útils, la vivor que l’havia fet descollar ja no li permetia créixer més, com si l’estrella del noi hagués començat a declinar prematurament. Per què? El factor cultural, ambiental, familiar, sense que es pogués dir que a gaires de nosaltres ens propulsés, en canvi era clar que a uns quants sí que els limitava, com si constituís un tap atàvic que establia un sostre impossible de travessar; així, en el moment que la cursa educativa fixava els objectius una mica més enllà de l’univers quotidià conegut, aquest factor es convertia en una barrera.

No es tractava d’un límit material sinó moral: Jonàs va perdre interès pel que ens quedava per aprendre, motivació per incorporar-ho. Intuïa o li repetien que allò no li serviria, que quedava fora del seu abast. I aleshores, l’avantatge innat amb què havia comptat sempre es va esfumar i es va convertir en un entrebanc, ja que el deixava desarmat, en una situació desconeguda: no estava preparat per deixar de ser el més ràpid, el més llest, el més brillant, i va reaccionar suplint aquesta mancança amb la xuleria, l’agressivitat, l’engallament. Un lent camí cap a la marginació, tret del miratge daurat de l’adolescència, quan aquestes actituds converteixen el qui les exhibeix en el capitost d’una banda.

El meu company de jocs infantils, convertit en un petit mafiós. I aleshores es va veure arrossegat per la irresistible promesa del diner fàcil que podia aconseguir fent de camell, i que li restituïa la seva condició de superioritat —econòmica, és clar, però també social i sobretot sexual— quan els altres pobres insectes ens escarrassàvem en uns estudis de rendiment llunyaníssim o en uns oficis de remuneració només incipient.

I la Ciutat Invisible es va anar esborrant de les nostres vides, si bé durant l’adolescència necessitada n’havíem descobert una nova utilitat: aconseguies que una noia s’interessés per l’indret, l’ajudaves a saltar per la volta assolada, li agafaves la mà ja dins l’ombra callada, i amb sort, l’abraçaves, l’estrenyies, morrejades maldestres, les mans obrint-se camí sota la roba, el pols desbocat. Una vegada hi vaig anar amb Ariadna, la germana de Jonàs.

I avui em sorprèn l’aparatós esfondrament físic del meu amic: la conca dels ulls enfosquida, les espatlles vençudes, el pols tremolós. Em mira entre molest i agraït per la visita. Té un bon advocat que no és gens optimista, pel que m’acaba de dir, abans d’entrar a la cambra sòrdida on el trobo, estirat en una mena de banc, en posició gairebé fetal.

—T’has de sobreposar. Això és cosa de quatre dies —li dic, poc convençut.

—Potser ja em tocava, saps? No és tan fotut estar aquí tancat com no poder-me posar res al cos. Tu no deus portar…

—No, és clar.

—Llavors, fot el camp!

—Si vols me’n vaig.

—Espera’t —prova de refer-se, d’obrir els ulls, de mirar-me.

—Però, tu, amb la immobiliària funcionant a tot drap, què n’havies de treure, de tot això?

—De fora, tot es veu molt fàcil. Ara, jo, ja no podia fer res més que seguir el joc; l’embolic és massa gros. Si no aconsegueixo grans quantitats d’aquesta manera, el negoci se’n va a la merda.

—I els diners dels Mendizábal? —m’aventuro, a risc de complicar més les coses.

—Sofia ja fa temps que em va tancar l’aixeta. Aquests rics de tota la vida no se la juguen mai, i si et deixen quatre duros perquè els inverteixis, de seguida en volen veure el rendiment.

—Tampoc no devien ser quatre duros…

Això fa arborar Jonàs, que s’enfureix contra mi.

—Però, tu, què en saps? Tu què en saps, dels negocis? No hi entens. Els qui anem al davant, els qui sabem fer-los pujar, de tant en tant hem de tirar pel dret, saltar-nos les normes que s’han inventat per al ramat. Però, potser tens raó: m’he fos una petita fortuna de la família de Sofia, i què? Ara em conformaria que em deixessin fer una ratlla. Tu no podries ajudar-me?

—En això, no.

—Ets un caracul. Ets un bleda. Un merdós. Ets igual que ella, exactament igualet que Sofia. Ara només li faltaven les ínfules artístiques, on s’ha vist? Saps què? Que te l’hauries d’haver que-dada!

—Jonàs, no siguis cap de suro! —em costa cada cop més aguantar el patetisme en què està entrant; potser m’estimo més que envesteixi; llepar-se les ferides no li escau.

—No fa per mi, Sofia. No pot seguir el meu ritme. Amb això de la galeria i tota la pesca dels quadres, l’he deixada que anés tirant. Em podia convenir. Compartir clients…

Per sort, ara que Jonàs ha decidit rebolcar-se pel fang, m’han advertit que només hi puc ser una estona més. Però en sentir-ho, ell contraataca:

—Ja t’ho he dit: te l’hauries d’haver quedada tu!

—Potser tens raó, Jonàs —li dic, pensant que tardaré molt de temps a tornar-lo a veure i amb la intenció d’acabar de manera conciliadora—, però ella et va triar a tu!

—I una merda: et vas espantar perquè et vaig amenaçar.

Somric. És veritat i no ho és. Sofia era algú especial, resplendia, però jo no estava disposat a matar-m’hi.

—Que tinguis sort, Jonàs. Espero que això sigui breu.

—I tu no cal que corris perquè ja has fet tard: a hores d’ara, Sofia deu ser amb Malaquies. Fa temps que m’enganya.

—Prou, Jonàs. Adéu!

Tanco la porta sense energia. Fa anys, quan recorríem junts la Ciutat Invisible ens trobàvem en condicions molt semblants, ningú hauria pogut preveure què li depararia la vida a cadascú. De vegades he pensat que Jonàs és el que jo hauria pogut ser, i llavors tinc l’absurda sensació que el pitjor de mi es traspassa a ell i es concentra en ell. Com si cada escull que jo he evitat a la vida, se l’hagués trobat ell al davant, a punt per al naufragi. Potser per aquesta raó misteriosa, he tornat a entrar a la sala i me l’he quedat mirant. Mut. Ell ha continuat parlant, com si jo mai no n’hagués sortit, i ara amb els ulls estranyament fixats en mi o en la porta.

—Però et diré una cosa: li durarà poc el pintor aquest d’explosions de merda. L’únic que li interessa, l’únic que sempre li ha interessat és el tiepolo. Jo sí que l’estimava.

I havent dit això, s’ha tornat a ensorrar com un edifici que se solseix després d’haver resistit anys ple d’esquerdes.

Mentre condueixo per l’autopista, ara en sentit sud, no puc evitar tornar a les últimes paraules de Jonàs. A l’esquerra de la carretera, la mar es va ennegrint alhora que la nuvolada s’infla, es fa densa, com si la poguessis grapejar. El vidre del cotxe s’omple de gotes, com una cara pigada que em somriu, i jo condueixo mig hipnotitzat, amb una calma que només és aparent.

«Jo sí que l’estimava» pot voler dir massa coses. Que Jonàs estimava Sofia i ara ja no l’estima. Que Jonàs ha estimat Sofia però ella no l’ha estimat a ell. O una altra de ben diferent: Jonàs, a diferència de mi, sí que estimava Sofia, El que és segur és que Jonàs ha estimat Sofia. I aquest fet, paradoxalment, em produeix una gran pau. Com si això el redimís de les grans putades que ha fet a tothom, o com si el justifiqués. Segur que em deixo endur per la sensació del moment, veig Jonàs a la presó i veig Sofia barrinant amb Malaquies, i no veig els anys durant els quals Jonàs n’hi ha fet de tots colors.

I quin sentit té que Jonàs m’acusi de no haver-la estimat? O només ratifica que el destí la va encertar quan la hi va adjudicar, a ell? D’alguna manera, sé que aquesta acusació té a veure amb l’anunci que m’ha fet Jonàs i que em costarà molt d’esbrinar. A Sofia, només li interessa Tiepolo, ha dit. Tiepolo? 1 què hi té a veure, això, amb ells dos? Jonàs està gelós de Tiepolo; menysprea l’adoració de Sofia per la pintura, creu que això fa que no l’hagi pogut estimar a ell. Sembla una simplificació però es podria entendre. Ara bé, em nego a acceptar que un gran fill de puta com Jonàs pugui emetre judicis d’aquesta mena.

Les gotes del parabrisa s’han convertit en un xàfec sorollós, la mar esborrada, l’olor de terra que penetra fins a l’interior del vehicle, que ara condueixo amb els ulls clavats a les ratlles de la calçada. Malgrat que alguns cotxes han optat per aturar-se i esperar que passi l’aiguat, jo continuo avançant, obsedit pel significat de les paraules de Jonàs. I aleshores, m’adono que no ha dit que, a Sofia, només li interessa Tiepolo, sinó que ha assegurat que, a Sofia, només li interessa el tiepolo. Un tiepolo particular. Com si es tractés d’un quadre concret. I em repeteixo les paraules: és l’única cosa que sempre li ha interessat. I en aquest cas, sempre significa, com a mínim, des que la coneix, des que viuen a Sant Carles, perquè aquest és el retret que li fa, que per a Sofia sempre ha estat més valuós o important o fascinant aquest quadre que no pas el mateix Jonàs! Quin tiepolo? I què en sap Malaquies Tarrés, que també s’hi va referir la nit de la festa?

Vaig conèixer Sofia quan començava a fer entrevistes per al diari. Als vuitanta, el gust i l’interès pel vi de qualitat havia desbordat el cercle dels quatre entesos i començava a conquerir terreny entre la gent amb algun poder adquisitiu i entre les professions liberals, per això el diari em va encarregar una sèrie de reportatges relacionats amb el sector. Sofia era un personatge interessant, ja que formava part d’una nissaga coneguda però tenia un punt de vista personal sobre el món del vi, i a més vivia a Barcelona. Enlluernava.

Ens vam fer amics, va reforçar el meu interès per la pintura en presentar-me amics seus que pintaven i introduir-me en col·leccions privades a les quals d’una altra manera no hauria tingut accés. Així com la meva relació amb l’art era intel·lectual, estètica, la de Sofia era de familiaritat; havia vist penjar i despenjar a casa seva pintura d’una certa vàlua, i de vegades duia a terme encàrrecs d’adquisició o de venda de peces considerables del patrimoni familiar. Però el que ara provo de recordar és quin pretext em va donar perquè l’acompanyés al delta de l’Ebre. I és una elucubració absurda: ni rastre de Tiepolo.

En arribar a Sant Carles, ha parat de ploure i la gentada inquieta ha tornat a sortir als carrers per esgotar l’estrany vespre d’agost. Condueixo amb dificultat pel centre i finalment accedeixo a la cala. Abans que hagi pogut baixar del cotxe per obrir la tanca del jardí, una figura petita, vestida de negre, em saluda amb un moviment molt lleu del braç.

Valeriana és la mare de Jonàs. Té la cara plena d’arrugues que li fan com onades que es reconcentren als ulls, foscos, menuts, que sembla que s’amaguen del món. Va de negre de cap a peus, incloent-hi el mocador que porta al cap, nuat sota la barbeta. Abans, les dones grans anaven vestides així, ara no se’n veuen. Li he explicat que no hi ha gaires possibilitats que el deixin anar, que s’ha de preparar per no veure’l durant molt de temps.

—Si no el veig mai —em diu— 1 a més, estic molt més tranquil·la si el tenen a la presó. Si està solt no fa més que malvestats!

El que diu Valeriana podria tenir sentit, però ella no ho sap. Ho diu perquè s’ha quedat ancorada en l’època que Jonàs la feia patir de veritat. D’això ja fa molt de temps.

—A son pare l’ha matat a disgustos —continua, sense adonar-se que el marit és mort des de fa molts anys.

I me’ls imagino tots dos, marit i muller, un diumenge passejant pel moll amb Jonàs jugant a prop seu. El pare salta a la barca i ajuda a pujar-hi el fill, els segueix Valeriana. Un cop a bord, cada gest de Jonàs pare es fa suau, amorós, és una glòria: ell i son fill a la barca, tal com succeirà algun dia, tots dos anant a pescar cada matí. Aquesta és la gent de Jonàs, aquests són els seus. Ell ha destruït la bondat i l’esperança dels seus.

Miro Valeriana i no ho puc resistir: res del que jo faci ni li digui serà cap consol. L’infern interior i públic que li va tocar viure la va dur als límits de la bogeria, en un indret des d’on pot suportar el que li ha succeït, però del qual ha tornat espectralment perquè ha sabut que son fill, el qual malgrat tot estima igual que quan ens va enxampar al canal, tornant de la Ciutat Invisible, es troba de nou en perill.

—I la bruixa? —em diu per sorpresa.

—Quina bruixa?

—La que tu li vas dur.

—Jo no la hi vaig dur. Se la va buscar ell —dic, començant a riure per la sortida que ha tingut la vella.

—És clar: volia tot el que tu tinguessis, volia ser com tu… —la sobtada lucidesa de la dona comença a inquietar-me.

—No sé què em diu.

—Ai, fill meu, si tu haguessis sabut com t’admirava, com t’imitava. Des de menut. Volia anar pentinat com tu, portar les sabates que duguessis tu, repetir les frases que tu deies…

—D’on ho ha tret, això?

—De cap banda. És el que passava. I tu no te n’adonaves. El vaig haver d’enviar a aquell col·legi perquè hi anaves tu. Llavors va començar la desfeta!

—Però jo no…

—No et podia seguir, i això l’omplia de ràbia. Va provar d’anar a la mar amb son pare, però tampoc. Parlava de tu com si visquessis en un altre món. I vivies en un altre món. Et vam perdre de vista durant un munt d’anys… Tu m’hauries pogut ajudar a adreçar-lo; son pare només sabia fer servir la corretja. I Ariadna…, com vas poder…?

—Jo no sabia com…

—Quan va trobar aquella xica, vaig pensar que s’arreglaria. I sí: se l’estimava, li van començar a anar bé les coses. Però no em venien mai a veure. Maleïda bruixa!

És clar, dedueixo: per fi, havia trobat la manera de ser jo, la seva eufòria devia ser total, en arrabassar-me Sofia, o en pensar que ho feia. No m’ho puc creure, no em puc creure que hagi viscut durant anys amb algú a l’ombra, algú que examinava i sobredimensiona-va els meus actes, els meus gestos, la meva vida, interpretant-la a la seva manera, donant valor a coses que per a mi no en tenien, tergiversant paraules que jo pronunciava despreocupadament, emmirallant-se en mi, emulant-me, envejant-me.

—Al cap d’algun temps la gent va començar a murmurar —reprèn Valeriana amb la seva mirada crepuscular—. Dissimulaven davant meu, però jo ho notava. M’ho temia. Sabia que s’havia tornat a posar en embolics dels seus.

Valeriana no ha volgut que l’acompanyés a casa. Llavors, després de veure la seva figura menuda remuntar el camí de la cala i perdre’s en la nit, m’he quedat sol però acompanyat per tots els fantasmes que les seves paraules han desfermat. Quanta gent hi ha al món com Valeriana? Gent a qui els diaris que tant preocupen Armand no dedicaran mai ni mitja ratlla. Quanta bondat i dignitat defraudada! L’emoció o la compassió que em desperta Valeriana podria fer que menyspreés encara més Jonàs, però del que m’ha dit també es desprèn una advertència: vaig tenir un drama a tocar i ni me’n vaig adonar. Tot això, sense parlar d’Ariadna.

Per una raó o per una altra, sé que no puc limitar-me a esperar que acabin les vacances, fer com si aquesta setmana no hagués tingut lloc, i tornar-me a submergir en els reclams que la galeria i la revista em garantiran tan bon punt torni a Barcelona. I si és que hi ha una forma de començar a estirar el fil d’aquesta gran madeixa, ha de tenir un nom: Tiepolo. Un tiepolo. O dit d’una altra manera: Andrea Roselli.