VI. MADRID

Del Memorial de la Ciutat Invisible

«Un cop solucionat dignament l’allotjament dels Tiepolo, que es traslladaren de l’ambaixada veneciana a la casa de la plaça de San Martín, on han viscut tot aquest temps, gràcies a les gestions de Francesco Sabatini, a qui vaig abraçar com si fos el meu pare així que se’ns vingué a presentar, vaig aconseguir respirar una mica i veure la capital del regne amb uns ulls menys irats. Hi contribuí poderosament l’arquitecte, que m’introduí de seguida a les obres de finalització i embelliment del Palau Reial, i em desgranà ple de passió el seguit de projectes amb els quals aconseguiria canviar de cap a cap l’aspecte de la Villa y Corte, alguns dels quals ja s’han dut a terme al llarg d’aquests anys i d’altres seran una realitat d’aquí a poc temps: la Real Casa de la Aduana, l’Hospital General de Atocha, l’església de San Francisco el Grande, una nova Puerta de Alcalá… A més, d’estendre el clavegueram i l’empedrat per tota la ciutat!

Sabatini aplica a aquests edificis, siguin de serveis, hospitals o esglésies, el model arquitectònic romà dels últims dos segles, i com que té tot el suport de les arques reials, els resultats són esplèndids, fins al punt que la capital espanyola ja ha començat a adquirir un aire de l’elegància i distinció que li semblava negat per les precàries construccions que hi predominaven. Sabatini no ha descuidat l’urbanisme, tampoc, i gràcies a això Madrid ha vist sorgir avingudes i passeigs, fonts, places i parcs que faran oblidar aquell poblutxo que el 1762 rebé un espantat Tiepolo per la porta petita.

Al Palau Reial, l’astut Sabatini ha trobat la seva oportunitat de significar-se i deixar-hi l’empremta amb la construcció de l’escalinata principal, seguint la de Caserta del nostre mestre comú Luigi Vanvitelli. A la de Madrid, sens dubte solemne i elegant, li falta un punt de grandiositat i de llum per atènyer la fita insuperable de la napolitana. Però fou al mateix palau, on treballaven simultàniament arquitectes, pintors i escultors, envoltats d’una munió d’operaris i dels membres de la cort de Carles III, on vaig començar a comprendre per què ningú no havia sortit a rebre els Tiepolo en la nostra arribada a Madrid.

Així com Sabatini s’havia guanyat la confiança del monarca, un pintor originari de Bohèmia però que ja havia conegut don Cario a Nàpols, de nom Anton Raphael Mengs, maldava per capitanejar els encàrrecs reials en el seu camp. Mengs podia semblar un eremita, vivia sol després d’haver enviat la família a Roma, i treballava com un possés: a l’alba afrescava i als vespres preparava cartrons. D’antuvi vaig sentir per ell la mateixa simpatia que em despertà Tiepolo, tots dos consagrats al seu art, a la seva religió, diria; però ben aviat vaig descobrir que era l’ambició de poder el que li consumia les forces, el projecte de dominar l’Acadèmia, d’imposar uns principis artístics de manera intransigent, com si fossin les noves taules de la llei que li havien estat revelades només a ell.

Mengs, malgrat ser adust, la duresa amb què exposava els seus criteris, l’eixutesa en el tracte, era reconegut i admirat; en part perquè s’havia guanyat el respecte amb l’escriptura d’un llibret —Reflexions sobre la bellesa i el gust en la pintura, que molt pocs havien llegit ja que l’havia publicat en alemany—, en part perquè la naturalesa humana té tendència a sentir-se còmoda seguint els dictats d’altri i evitant, d’aquesta manera, el risc de pensar amb llibertat.

No obstant això, el llibre de Mengs és útil per comprendre i apreciar la pintura, així com per a la formació dels pintors. El bohemi té al seu favor el fet d’haver vist sublims manifestacions d’aquest art a Parma i a Florència, i sobretot a Roma. Se li pot objectar, però, que arribi a considerar la seva teoria més important que la pintura mateixa, obligat a fer afirmacions massa rotundes: “Rafael escollí l’expressió, i la trobà en la composició i el disseny; Correggio buscà el que és agradable en les formes, i principalment el clarobscur; i Tiziano abraçà finalment l’aparença de veritat que es troba en els colors. El més sublim entre aquests tres ha de ser naturalment aquell que va posseir la part més essencial, que és sens dubte l’expressió, i per tant Rafael és sense contestació el primer de tots”.

L’arribada de Giambattista Tiepolo podia fer perillar la seva hegemonia. Perquè en paral·lel a les seves idees hi ha els seus quadres: els retrats de Mengs són nets, correctes, en algun cas notables pel detallisme, però la seva pintura no fa mai el salt a fora del que representa. És un bon dibuixant, potser, però un pintor mancat d’imaginació, de geni. Mengs, que no formarà mai part de la categoria d’artistes com Tiepolo, s’ha esforçat a demostrar que la pintura del venecià està desfasada i que a la llum dels nous corrents ja no té mèrit.

Els seus esforços per guanyar en el camp teòric i de la intriga personal allò que no pot aconseguir sobre la tela el dugueren a intentar l’assalt de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i, més endavant, en veure que no aconseguia tota l’hegemonia, i ja amb la salut ressentida, obtingué el permís reial per passar una temporada a Roma amb els seus. Més tard, ha optat per una nova estratègia: formar aliança amb el confessor de Sa Majestat el rei, el pare Eleta, el qual manté un ascendent sobre el monarca que ningú que sigui aliè a aquesta cort es podria imaginar.

Tot Madrid se sorprenia, i se sorprèn, de tenir un rei tan devot com Carles, tendència que encara se li accentuà més en morir la seva esposa, la reina Maria Amàlia de Saxònia al poc temps d’arribar a Castella. Tothom dóna per cert que Carles és un home d’una castedat primmirada, fins al punt que s’expliquen disbarats com ara que per tal d’allunyar les temptacions de la carn, d’ençà que es quedà vidu, dorm en un llit dur com una pedra i que si, així i tot, alguna vegada s’ha sentit agitat enmig de la nit, s’alça i camina descalç per tal d’esvair els mals pensaments. Sa Majestat rebutja que li busquin una nova esposa i s’enfila si li suggereixen la drecera de les amants, tan transitada pels de la seva classe.

Tal com ja succeïa a Nàpols, per al rei caçar és una activitat tan sagrada com resar. Sens dubte s’hi distreu, però hi ha una altra explicació: algú li ha fet entendre que a força de fer molt d’exercici podrà evitar el mal de la bogeria que tants estralls ha causat en la seva família. Però si la regularitat de l’horari reial és proverbial, cal dir que Sa Majestat obra de la mateixa manera pel que fa als llocs de residència, i té establertes les dates exactes en què va traslladant-se d’un Real Sitio a l’altre, per passar l’hivern al Pardo, la primavera a Aranjuez, l’estiu a San Ildefonso i la tardor a El Escorial, amb estades breus entremig al Palau Reial de Madrid, que és on passa menys temps. Si hagués conegut aquest detall quan vaig arribar a Madrid acompanyant Tiepolo!».

«Mentrestant, infatigable, Francesco Sabatini supervisava un gran nombre d’obres arquitectòniques i urbanístiques, i jo anava a remolc seu. Quan de tard en tard li suggeria que hauria preferit centrar-me en alguna, suposem el Palau Reial o l’Hospital, es regirava críptic i no em donava una resposta clara, tret d’un parell de vegades en què vaig aconseguir entendre que deia “aquesta no és la teva missió”. És que jo tinc una missió?, pensava per a mi. Mentre anaven creixent els comentaris al nostre voltant, que jo enxampava entre preocupat i ufanós, i que em convertien en la mà dreta del mestre.

I en efecte, els primers anys a Madrid a l’ombra de Sabatini representaren la culminació de la meva formació en una ciutat que bullia amb els projectes de reforma, amb la presència d’arquitectes, pintors i escriptors, amb un rei i uns ministres disposats a renovar el país. Visitava sovint el vell Tiepolo, que avançava amb coratge en la realització de les obres de les voltes del palau; el trobava a les bastides o a la casa de la plaça de San Martín. El senyor Giambattista feia veure que no s’assabentava de la suficiència amb què era tractat pel grup de Mengs i de la Real Acadèmia de San Fernando, o potser senzillament no se n’adonava, abocat com es trobava en una obra titànica, autèntic colofó del palau.

Si res podia representar l’ambient agitat, creatiu i agosarat que es vivia al Madrid del moment, això eren les imatges que afrescava Giambattista, les quals jo mirava de fit a fit, a tocar del sostre, des de les mateixes bastides on pintaven els Tiepolo. Primer s’acabà Apoteosi d’Enees a la Sala de Guàrdies: l’heroi ascendint per una espiral de núvols i llum cap a la Immortalitat, amb l’ajut de Venus, sa mare, que asseguda amb Cupido li ofereix un casc.

Però la peça mestra, a la Sala del Tron, és La majestat de la monarquia espanyola, en què aquesta institució es veu enaltida per éssers poètics, assistida per les virtuts i envoltada pels diferents estats. El fresc venç la dificultat de les dimensions gegantines de la sala creant diferents focus d’atenció, ja sigui a les capçaleres de la cambra, ja sigui tot al llarg de les cornises, alhora que el cel posa en relació i en tensió totes aquestes regions de la composició, un cel on esclata la llum entre grans castells de núvols i hi arriba a sortir l’arc de Sant Martí, un cel que il·lumina i magnetitza les figures que semblen ingràvides però són corpòries, que semblen suspeses però tenen l’energia del que pesa, que gràcies a la claror que les inunda ens mostren en els vestits tota la gamma embriagadora de colors expressada amb una subtilesa que els empal·lideix.

La composició de la Sala del Tron pot anar destinada a enaltir la monarquia i a cantar les virtuts del rei, la riquesa de les seves possessions a Espanya i a les índies, però n’hi ha prou de contemplar-la una estona en silenci per adonar-nos que a dins ens creix una cançó de triomf i d’admiració, d’elevació espiritual i de golafreria dels sentits, i que tot aquest estremiment de la nostra ànima no va dirigit al monarca ni a les seves virtuts, sinó als éssers i a les visions que la pintura ens ofereix, a l’habilitat del pintor amb les formes i els colors, amb la llum i les perspectives, l’or pàl·lid d’un mantell, el blau cel d’una capa, el blanc lletós d’un estendard, la lluïssor perlina d’un núvol, el galop d’un cavall potes enlaire, la florida d’unes sines o el clam d’un calze que s’alça. Un dia ningú recordarà el nom del rei ni l’amplitud dels seus territoris, i perdurarà, en canvi, el goig i l’estremiment en les pintures del gran Tiepolo, perdurarà el seu nom».

«O era el meu cor el que estava exaltat, eufòric, trasbalsat, a l’aguait d’un objecte digne d’acollir i elevar, de correspondre els oceans de passió i generositat que el dominaven?

Sabatini, amb el temps convertit en un dels homes decisius de la nova capital, tingué la gentilesa de proposar-me que m’instal·lés en una ala deshabitada i autònoma de la seva mansió, que es convertí en casa meva. I allà em trobava quan ell, després d’haver-se casat per poders amb la filla de Luigi Vanvitelli, esperava la seva arribada procedent de Nàpols. Francesco passava dels quaranta i Cecilia n’acabava de fer divuit, i com que la noia venia precedida per la fama de la seva bellesa, mig Madrid n’estava expectant.

L’arribada de la napolitana a la ciutat no pogué ser més accidentada per al meu amic i mentor, ja que Cecilia anuncià tota altiva que es negava a acatar aquell matrimoni amb un vell. A banda l’edat, cal saber que Francesco no és precisament un Adonis. Els germans de Cecilia, també establerts a Madrid i directors d’obres que supervisava Sabatini, feien mans i mànigues per convèncer-la dels beneficis que li aportava aquella unió així com dels resultats catastròfics que comportaria un escàndol, però semblava que res no la podia fer mudar de parer.

El gran home del nou Madrid, Francesco Sabatini, apareixia de portes endins pensarós i abatut, bé que es continués passejant amb el seu posat enèrgic i una mica petulant, com si no passés res. Però els dies corrien i la seva Cecilia no volia escoltar ningú, no s’estovava ni amb els abundosos regals de l’arquitecte, es negava fins i tot a tornar-lo a veure. Llavors fou quan el sicilià em suggerí, em demanà, em pregà, que jo li parlés, que jo fes veure a la noia les virtuts de l’amic i del mestre, les qualitats que no es discerneixen a primera vista, la seva intenció de ser generós i flexible amb ella, de donar-li tanta llibertat com li calgués; a mi m’escoltaria, deia Sabatini, perquè no hi tenia art ni part, i a més se’m podria confiar, atès que la meva edat era més propera a la d’ella.

Naturalment no m’hi podia negar, encara que em refiava ben poc de les dosis de persuasió que hi pogués desplegar, però el que no sospitava és que aquella empresa acabaria provocant un tomb a la meva vida.

Cecilia Vanvitelli al parc, l’ombrel·la, un vestit clar, els braços i el coll despullats, l’escot insinuat, els ulls vius i grossos, la mirada desperta, una dama intel·ligent i educada. Una estrangera. Cap senyora a Madrid s’atreviria a tant. Una dama jove, una noia. Somriu i les seves acompanyants somriuen, fan lleus inclinacions en saludar-nos, passegem en lent i enriolat seguici, parlem del concert d’abans-d’ahir, de les bondats del clima, fins que a poc a poc l’acompanyament es va desintegrant i quedem Cecilia i jo passejant tots dos sols, bé que vigilats a una distància prudencial.

Em fa l’efecte com si tot el temps que he viscut s’arremolinés per dur-me fins a aquest instant i abandonar-m’hi. Cecilia fa girar l’ombrel·la i somriu amb un deix de sornegueria.

—Us recordo a Nàpols. El meu pare em digué que éreu el seu deixeble preferit. Però vós ni us adonàreu de la meva existència!

—El vostre pare m’imposava molt de respecte i era com si jo acabés de sortir de l’ou…

—Ah, Caserta! Ah, la Rivera de Chiaia! Quin mal he fet perquè em deportin a aquesta ciutat infernal? També us ha enviat Sabatini perquè em convenceu?

—No, jo volia saludar-vos i prou… Us puc fer la ciutat més plaent.

Ja hi érem. Com havia de parlar-li de l’hivern, a la primavera? Puc assegurar que ho vaig provar de totes les maneres, no em vaig oblidar de cap de les virtuts de Francesco, de cap dels beneficis que ella obtindria portant el casament a bon terme; vaig apel·lar al seu interès i al seu cor, a la vanitat i a la sensibilitat. Però l’únic que n’obtenia eren somriures i algunes respostes furioses. I com m’agradava veure que ella es resistia per totes les vies! Com m’agradava constatar que no l’estimava i que no donaria el seu braç a tòrcer! Em puc considerar un mal amic, pel fet d’haver pronunciat les paraules que havia de pronunciar però sense posar-hi convicció ni caliu? M’he de sentir culpable per no haver conquerit per a un altre allò que desitjava per a mi?

A cada nova trobada amb Cecilia se’m feia més difícil mantenir-me al marge del que em dictaven els sentits, fer-me el sord a la cançó embriagadora que desprenien els seus ulls, la seva veu, els seus gestos i el seu cos jove i d’una bellesa insolent. I, no obstant això, m’hi resistia, malgrat que percebia en l’espurna dels ulls, en una inflexió involuntària del to de veu, que aquella atracció era mútua. I era una bogeria, una temeritat que ens continuéssim veient, ella cada vegada més intrèpida a l’hora d’espolsar-se la companyia de les altres dames, cada vegada més agosarada en els camins laberíntics que descrivíem pels jardins per tal de fer-nos escàpols.

Allò no podia durar més. Calia acabar-ho o exposar-me a una situació ignominiosa, completament inconvenient, que no em podia permetre. De manera que vaig mirar de ser honest i vaig comunicar a Sabatini que em donava per vençut en l’intent d’afavorir els seus interessos. Aquella mateixa tarda veuria Cecilia per acomiadar-me’n. Ja havia fet el que havia pogut.

Però la noia es posà furiosa, llançà una diatriba contra el sagrat matrimoni, contra el seu pare i contra Sabatini. Només hi faltaven el Papa i el rei. I a continuació començà a sanglotar i a dir-me que l’havia d’ajudar, que com podia ser tan cruel d’abandonar-la en mans d’aquell home, com podia ser tan cínic de negar-me a l’evidència que l’estimava.

—Faré el que sigui per no perdre-us —afirmà després d’una estona de silenci, tots dos pensarosos i incapaços d’abandonar el nostre recer en un lloc apartat del jardí—. Si cal, per tenir-vos a prop, estic disposada a seguir els passos que Sabatini ha marcat amb aquest matrimoni. Ja li podeu dir que ha guanyat».

«Francesco Sabatini, que exultava de felicitat i agraïa la meva decidida col·laboració, em pregà que continués vivint vora casa d’ells, malgrat que amb l’arribada de Cecilia també augmentaria considerablement el servei. I com que encara em trobava immers en un estat d’estaborniment, no vaig saber negar-m’hi. Però tan aviat com els dies de mudança i de celebracions tocaren fi, començaren les escaramusses i el viure amb el cap pendent de l’urbanisme madrileny de Sabatini i el cor bategant per la proximitat de Cecilia. Jo provava d’evitar-la mirant de no freqüentar els llocs que li eren cars a ella, buscant hores del dia en què no poguéssim coincidir, però semblava que Cecilia no tenia una altra idea que fer just el contrari, és a dir, ser en els llocs on jo havia de ser i en el moment que no tenia més remei que aparèixer.

El perfum de llimona, la seda que dibuixa les formes joves, la música del concert que sona a prop, la veu que no saps si es fa la múrria o és ingènua, la llum del vespre filtrada per les branques dels àlbers i les nostres figures dissimulades per la filera de baladres.

—Em diguéreu que no m’abandonaríeu, Andrea.

—Cecilia, això ho diguéreu vós, no jo. És una imprudència…

—Em sento tan sola, tan lluny de casa… I vós ni cas…

—Francesco és el meu amic, el meu…

—Us vaig dir que m’hi casava per ser a prop vostre, i ara vós…

—Ni parlar-ne. No hi teníeu més remei! El casament estava fet.

—Sou cruel. No podeu ser galant, com ho són tants cavallers?

—Què dieu ara? Quins cavallers?

—Andrea, estimat, no us deveu pensar que sou l’únic que em pot fer companyia?

Premo el seu braç tornejat, l’estiro cap a mi, li petonejo el coll lliure dels cabells recollits, els ulls. Ens besem, ens abracem, mentre sona a prop l’exclamació allargassada d’un violoncel, i una ombra s’ha mogut entre la vegetació, a unes quantes passes d’on som nosaltres. Però l’un i l’altre fem veure que no l’hem notat, incapaços de posar aturall a la passió.

L’escena es repetí en un altre jardí, i després en un saló solitari, i més tard a la meva cambra. Podria semblar que jo era boig. I era boig. Vaig tenir molts dies per pensar en la cançó triomfal, abraonadora de Cecília, les seves espatlles descobertes, la invitació indefugible de l’escot, la seva insolent alegria de viure. Vaig tenir molt temps per pensar-hi en el vaixell que m’havia de dur al meu destí. La maleïda missió. Perquè les setmanes d’embriaguesa s’acabaren aviat.

Un dia Francesco m’avisà que teníem audiència a palau i que em preparés per un encàrrec important, que per fi havia arribat la meva hora. Em vaig adonar que ja duia quatre anys vivint a Madrid. Confesso que tremolava com una fulla, assegut amb Sabatini al cotxe que ens duia al casal reial. M’assaltava la por de pensar que Francesco ens havia descobert, tot i que si era així reaccionava d’una manera ben estranya, però encara em trasbalsava més la vergonya d’adonar-me fins a quin punt havia traït la confiança del meu amic i mentor. El meu estat d’ànim estava tan alterat que ni tan sols em vaig adonar que ja havíem arribat i tothom esperava que jo descendís del vehicle. Entràrem al recinte a pas lleuger, tot travessant el pati d’armes i arribant a l’escala principal, el calc de la de Vanvitelli —el pare de Cecília!— a Caserta, i a mi em semblava que hi ressonava com una acusació el nom de Cecilia, Cecilia!

Aquesta vegada no hi havia temps per fer un cop d’ull als sostres de Mengs i de Tiepolo, i fou el mateix Squillace, l’home que ja m’havia demanat que m’encarregués de dur Giambattista de Venècia a Madrid, qui ens acompanyà fins a la presència del rei. La llum tèbia i plàcida del migdia entrava sense trobar el filtre dels cortinatges a la sala del rei, que signava documents envoltat de secretaris i consellers, a la majoria dels quals féu retirar en ser-li anunciada la nostra presència. El ministre Squillace, l’arquitecte reial Sabatini i jo mateix férem la nostra reverència. I Carles esbossà un somriure, el seu gran nas li donava un aspecte fràgil, gairebé el feia digne de pietat, per més que la seva notable alçada li pogués conferir aires majestuosos. Abandonà els afers que 1’ocupaven i avançà cap a nosaltres.

—Volia parlar amb vós, senyor Roselli. Us recordo de Nàpols i concretament de Pompeia.

—Jo, Majestat, em sento molt honorat de…

—Féreu una bona feina acompanyant el senyor Tiepolo fins aquí. Els frescos de palau gairebé ja estan llestos. Són unes pintures magnífiques.

—Són les que el palau es mereix, majestat.

—El senyor Sabatini ha dut a terme una tasca lloable al palau. Hem completat una gran obra. Igual com el nostre vell amic Vanvitelli havia fet a Caserta —tot havia anat bé fins aquest moment, però l’esment de Vanvitelli fou com un cop de maça—. I tot el que esteu duent a terme per embellir aquesta ciutat donarà uns bons resultats. Hi ha molta feina a fer a tot el regne, no us sembla així?

—Així és, Majestat, la magnífica obra de govern que vós dúieu a terme té entre altres virtuts la d’embellir l’arquitectura del país sencer.

—Senyor Roselli, el ministre Squillace i el senyor Sabatini s’han ocupat de la vostra formació com a arquitecte i com a enginyer per encàrrec meu, perquè un dia poguéssiu dirigir l’obra més ambiciosa d’aquest regnat.

—N’estic orgullós, majestat, estic al vostre servei.

—Però encara no ha arribat l’hora. Ara vull que aneu a Rússia i estudieu com construí el tsar Pere la seva ciutat, que torneu preparat per alçar-ne aquí una de nova. Una ciutat que ens ha de donar glòria i que ha de contribuir al progrés de l’economia del país. No escatimeu esforços, senyor Roselli, aneu a Sant Petersburg i apreneu-ne els secrets, estudieu si són certes totes les meravelles que s’expliquen. Quan vós torneu, haurem de dirimir quin és el punt on s’ha de construir la ciutat perquè reuneixi tots els avantatges que busquem, i quines formes ha de tenir, però des d’aquest moment la ciutat, Sant Carles, ja existeix en el pensament de tots nosaltres!

Totes les estacions de l’any passaren per dintre meu mentre veia el rostre transformat del rei, que havia abandonat la timidesa i la fragilitat per adquirir un aspecte de determinació i de felicitat només imaginables en algú que té un somni i sap com dur-lo a terme. Sa Majestat, a mesura que desgranava les darreres frases, i repetia desinhibit i a prop de l’èxtasi “Sant Carles!, Sant Carles!”, anava fent passos cap a la claror que projectava un dels grans finestrals; i no es veu cada dia un rei proclamant, a dins de la llum quasi primaveral, el naixement d’un somni. Mentrestant, Squillace i Sabatini també somreien. El primer, per necessitat de complaure el rei, absort en les dificultats de govern amb què s’estava trobant per aplicar les reformes que Sa Majestat impulsava; i el segon, és fàcil d’imaginar per què: segur que havia estat ell qui havia convençut el rei perquè m’enviés com més lluny millor. Existeix res més llunyà que Sant Petersburg? Era una jugada mestra, certament, pensava jo desconcertat, és a dir, eufòric per l’encàrrec més important que rebria en tota la meva carrera, emocionat per la confiança que em demostrava el rei, trasbalsat perquè això confirmava que Sabatini ens havia descobert i, finalment, desolat a morir perquè de tot plegat se’n derivava la meva separació de Cecilia.

Ja que els preparatius duraren tot just un parell de setmanes. El pla del viatge, les credencials, les recomanacions, tot semblava que s’hagués anat covant des de molts dies abans de l’audiència reial. Hi havia pressa i jo vaig viure aquells dies com embriagat pel desenfrenament de l’activitat que duia a terme, per les emocions dels comiats i per l’estat d’ànim que la ciutat traspuava. Als carrers de Madrid, i en determinats ambients senyorials, es podia mastegar l’aire de revolta. Mentre el rei avançava pels camins del seu somni lluminós, el regne vetllava armes per recular una altra vegada cap a la fosca.

Però la meva llum no es deia Sant Petersburg sinó Cecilia, la qual es presentà al meu gabinet abans que hagués tingut temps d’anunciar-li les novetats. Perfumada i altiva, pronuncià amb veu acusadora:

—Escriu-me per explicar-me com són els vestits i els salons de Caterina de Rússia.

Vaig comprendre a Pacte que una transformació s’havia produït a l’interior de la napolitana: res del que succeís ja no l’arrossegaria, sinó que els esdeveniments tenien la virtut de reptar-la; ja no seria mai més un ésser a remolc de res sinó l’ull viu capaç de girar qualsevol contrarietat a favor seu. El descobriment d’aquesta actitud m’esperonava i alhora m’espantava; des d’ara mateix Cecilia Vanvitelli —què dic, Cecilia Sabatini!— era capaç de tot. I ens estimàrem, per primera vegada, aquella tarda, a mossegades i a crits, amb la fúria dels éssers que saben que el mateix atzar que ha fet que es trobessin disposa ara que cal que s’allunyin, amb el vertigen i el goig dels cors que intueixen que la vida és un moment de joia exultant o un moment de tenebra que t’allisa, un instant que et regalen».