Als meus pares, que sense pensar-hi, em van transmetre aquesta llengua que estimo.

A la persona amb qui vaig compartir vint-i-tres anys de camí, ensenyant i ensenyant a ensenyar la nostra llengua.

A la persona amb qui he viscut després, que tant em va ajudar en l’elaboració final d’aquest llibre. I que, com que és sud-americana, tot i que s’esforça a parlar en català en públic, a mi m’ha parlat habitualment en castellà.

A Susan di Giacomo, que, tot i ser nord-americana, s’estima aquesta terra i aquesta llengua amb tota la força.

A Montserrat Vila, patidora com ningú, que des del primer exemplar que va sortir del diari AVUI, me n’ha retallat i guardat tots els articles que parlaven de llengua.

A Joan Pere Le Bihan, amic de sempre, perquè no defalleixi.

A Joaquim Arenas i Sampera, per, tot i la guerra perduda, tantes batalles guanyades.

A Francesc Ferrer i Gironès, per tot.

A Jordi Romaguera, perquè no hi pateixi tant, els catalans no s’ho mereixen.

A la ciutat de València, capital indiscutible del «dolor de llengua».

A Carme Miquel, Jaume Muñoz. Salvador Mas i Maria Jesús Navarro, per les llargues converses i el seu acolliment quan vaig estudiar les terres del sud.

A totes les persones que m’han mirat als ulls i m’han parlat de les seves pors.

A tota la gent solidària que viu en aquests territoris, parli la llengua que parli.

A Jesús Royo Arpon, perquè pensi com pensi… o repensi, m’agradaria poder parlar sempre amb ell com un amic.

I a Quim Gibert, Pere Folch, Puri Pinto, Jaume Corbera, Jordi Solé i Camardons, Esther Miralles y altre cop Joaquim Arenes, que s’han llegit tot el llibre o una part i me n’han donat les seves opinions. I sobretot, a Dolores Juliana, per la seva saviesa i generositat. I a Vicent Bertran, per les correccions que m’hi han fet i per la confiança que m’ha volgut transmetre.

De tot cor.