INTRODUCCIÓ

ELS TERRITORIS ON ES PARLA CATALÀ: L’ÀMBIT LINGÜÍSTIC ESTRESSANT

Breu pinzellada històrica inicial

Malgrat el procés d’afrancesament o de castellanització forçat pels Estats respectius, que s’havia iniciat ja segles enrere, podem dir que en el primer quart del segle XX, la societat catalana, que encara de forma hegemònica s’expressava oralment en català, va anar aconseguint la recuperació de la consciència lingüística i alhora la conquesta d’unes institucions pròpies que, amb més o menys força, van iniciar el camí del que hauria pogut arribar a ser la recuperació total, si més no, de la llengua del país. Aquest procés de recuperació va arribar al punt culminant en l’etapa republicana dels anys trenta.

Si bé és cert que aquesta recuperació no es va donar amb la mateixa força en els diferents territoris on la gent natural del país parlava espontàniament en català, cal suposar que, si no hi hagués hagut la interrupció sobtada, conseqüència de la guerra i la dictadura castellanitzadora posterior, probablement tard o d’hora la llengua catalana s’hauria acabat consolidant institucionalment i socialment en la pràctica totalitat del seu territori històric, almenys pel que fa als territoris catalans de l’Estat espanyol. Però fins i tot en els territoris de l’Estat francès cal suposar que una recuperació efectiva de la llengua al sud hauria esperonat la consciència i la reivindicació de l’ús de la llengua al nord, en aquells moments en què la llengua oral també allà era encara ben viva.

Tot aquest procés de represa va ser interromput d’una manera dràstica al llarg de molts anys. Durant aquests anys la societat catalana mateixa va canviar en molts aspectes. I sobretot en l’aspecte lingüístic. Les immigracions anteriors, del segle XIX fins als anys trenta del segle XX, havien estat tan abundants que ja havien esdevingut objecte de preocupació per a alguns estudiosos dels temes demogràfics i socials (Vandellòs, 1934), però fins i tot, malgrat la concentració d’enormes masses de persones de parla castellana en poblacions industrials i barriades concretes, la força integradora de la societat autòctona era encara bastant considerable. Així, moltes persones de parla castellana arribades abans de la guerra van acabar parlant català, i moltes d’elles van assimilar-se totalment a la llengua i cultura del país, o si més no, els fills i els néts. En aquella època el temps i la barreja social jugaven encara a favor de la integració lingüística dels vinguts de fora.

Després de la guerra, però, tot va ser diferent. La persecució estatal contra la llengua catalana va adquirir una duresa fins aleshores desconeguda. Al mateix temps, la immigració de persones de parla castellana va arribar a unes quotes també sense precedents. Durant tots els anys que va durar la dictadura el paisatge social i lingüístic de les terres catalanes de l’Estat espanyol va canviar radicalment. La població de les àrees industrials va créixer d’una manera desorbitada i, per primer cop en la història, la població autòctona catalanoparlant va esdevenir minoritària en moltes poblacions del propi territori. Així doncs, al llarg de tots aquells anys, les grans ciutats del país, prohibida la llengua catalana a les institucions, anaven perdent-la també en les converses als carrers, i de mica en mica, a tot arreu. Al sud, a la ciutat d’Alacant, el procés de substitució iniciat anys enrere s’accelerava i pràcticament concloïa. I també la ciutat de València, ja bastant castellanitzada anteriorment per les seves classes dirigents, s’afegia al camí accelerat de la substitució. Mentre que al nord de tot, a l’altre Estat, per unes altres causes, bé que semblants, la ciutat de Perpinyà, ja molt debilitada lingüísticament a causa de la política francesa de substitució planificada, esdevenia finalment una ciutat francòfona, i amb ella, tots els territoris del nord.

A pesar de l’alarma que aquesta substitució lingüística calculada i planejada pels Estats produïa en les persones més sensibles i preocupades per la llengua, encara semblava que la situació, almenys a l’Estat espanyol, es podria reconduir. Sobretot si no trigava gaire a desaparèixer el règim franquista que consagrava la llengua castellana com l’única llengua del país. Semblava —almenys molta gent s’ho creia, o s’ho volia creure— que l’experiència històrica, a bastament demostrada, de la gran capacitat de la societat catalana per integrar els nouvinguts a la llengua pròpia seria decisiva quan s’aixequessin les prohibicions de viure en català.

Mentrestant, sobretot durant la dècada dels seixanta, algunes de les persones més sensibles a la delicada situació de la llengua catalana organitzades des de la societat civil —l’única possible aleshores— o en col·laboració amb l’acció política clandestina en el seu cas, van portar a terme diverses accions prou meritòries, ateses les circumstàncies, per dignificar la llengua, estendre’n l’ensenyament, i afavorir-ne l’ús. Entre alguns dels exemples més significatius podríem citar la creació d’Omnium Cultural i l’aparició de la revista Cavall Fort l’any 1961, l’aparició de la Nova Cançó, la represa de les escoles d’Estiu i l’organització d’un bon nombre de mestres al voltant de l’Associació Rosa Sensat, l’aparició d’editorials catalanes amb molta més empenta que les que hi havia anteriorment, i que van permetre l’edició de llibres com ara Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, que sacsejava les consciències del sud i afavoria l’aparició d’una generació de joves valencians compromesa amb la recuperació de la llengua, o l’aparició del llibre de Francesc Candel Els altres catalans, que facilitava els ponts de contacte i de diàleg entre les dues comunitats lingüístiques, etc. Tots aquests esdeveniments van possibilitar que a les acaballes del franquisme la reivindicació de la llengua catalana anés lligada al paquet general de reivindicacions democràtiques i que fos assumida per totes les forces polítiques que emergien de la clandestinitat.

Malgrat la voluntat generalitzada, si més no teòrica, de normalització de la llengua catalana, el cas és que el canvi de règim, amb les noves eleccions democràtiques de l’any 1977, va trobar el país lingüísticament molt canviat de com era abans de la guerra. Després de tants anys de prohibicions contra la llengua catalana i de potenciar políticament la castellana, a més de quedar reforçada socialment la darrera per l’arribada de centenars de milers de persones castellanoparlants, va acabar afavorint que la llengua castellana fos ja la llengua natural d’una gran part de la població en la majoria de les zones industrials i turístiques del país, i la predominant a les grans ciutats i als barris nous de les mitjanes i petites. I un aspecte molt més determinant encara per a la supervivència de la llengua catalana: la llengua castellana, amb tot el seu poder de coacció legal i polític il·limitat exercit durant tants anys, s’havia instal·lat ja sòlidament en l’inconscient col·lectiu com a llengua de canvi natural entre els dos grups lingüístics. I era justament aquesta darrera qüestió la que dificultava en extrem la possibilitat d’aprenentatge de la llengua catalana per part de les persones castellanoparlants en el seu contacte amb catalanoparlants, ja que, almenys en els aspectes comunicatius, en feia innecessari l’aprenentatge i l’ús.

Així, doncs, la presència cada cop més abundant de la llengua castellana i la sistemàtica convergència cap a ella dels catalanoparlants en contacte amb qualsevol persona no identificada d’entrada com a catalanoparlant situaven la llengua catalana en un punt de feblesa social extraordinari, obligada com estava ara a una competència sense precedents amb la llengua castellana, finalment naturalitzada, nativitzada, i àmpliament majoritària en els punts clau del propi territori. I encara un altre aspecte determinant pel que fa a l’apreciació i interpretació social del conflicte lingüístic i possibles estratègies a seguir per a la recuperació de la llengua catalana com a llengua preferent: la llengua castellana refrendava ara de forma democràtica el caràcter de llengua oficial, i, per tant, en tots els territoris espanyols catalanoparlants es presentava, en molts aspectes, com a llengua també natural i legalment intocable.

La veritat és que la feblesa social de la llengua catalana no era percebuda en tota la seva magnitud ni per la societat en general ni, potser, tampoc per algunes de les persones especialistes que havien treballat fort per salvar-la en l’etapa històrica anterior. Persones que ben sovint van continuar en la seva tasca de normalització lingüística tot aprofitant ja la infraestructura política i social que la nova etapa històrica permetia. Tanmateix, aviat es va veure que malgrat els importants canvis legals i els guanys de nous espais d’ús per a la llengua catalana que en alguna de les zones territorials s’anaven aconseguint, la situació de substitució lingüística social que havíem viscut en l’etapa anterior no sols no canviava de forma substancial, sinó que es consolidava com un component més de la nova etapa de llibertats que la majoria de la població vivia per primer cop.

El cas és que ja han passat més de vint-i-cinc anys de la mort de Franco i de l’inici del canvi de règim. I sembla prou demostrable que, al cap de tots aquests anys, la força de la voluntat popular en favor de l’ús social preferent de la llengua catalana s’ha esbravat considerablement. Les noves generacions de joves no tenen cap record i gairebé cap punt de referència de les prohibicions passades en aquestes terres en contra de la llengua originària i de la potenciació exclusiva de la llengua castellana per part de l’Estat. Això fa que, al marge dels estudis en llengua catalana que es puguin fer en moltes escoles d’aquests territoris, cada cop més la llengua castellana sigui percebuda per més gent jove com la llengua natural del país, la més normal de comunicació entre la majoria dels habitants joves de les grans ciutats, de les mitjanes i, cada cop més, de les petites.

Per una altra banda, si fins no fa gaire el fet de defensar la llengua catalana podia rebre l’aprovació social majoritària, pel que podia tenir d’indicador de progrés democràtic, paradoxalment, en aquests moments en què la substitució lingüística no sols no ha desaparegut sinó que fins i tot s’accelera, qualsevol intent de defensa o de protecció de la llengua catalana és percebuda per moltes persones, i organitzacions, tant de l’exterior com de l’interior d’aquests mateixos territoris, com una actitud reivindicativa i bel·ligerant pròpia del passat, i que actualment, no sols ja no es correspon amb els interessos majoritaris dels actuals habitants d’aquestes zones, sinó que fins i tot no és convenient de considerar i airejar gaire perquè podria posar en perill l’actual equilibri lingüístic aconseguit de suposat «bilingüisme» i la convivència pacífica que viu la nostra societat.

Al mateix temps, moltes d’aquestes mateixes persones i organitzacions que acabo d’esmentar demanen per a la llengua dels castellanoparlants el mateix tracte polític en aquests territoris que per a la llengua dels catalanoparlants, tot fent abstracció dels motius essencials i injustos que han fet que la primera hagi esdevingut socialment molt més forta i dominant que l’originària del país.

En aquests moments en què, bé que molt menors que les onades anteriors, es torna a produir l’arribada de grans contingents immigratoris, qualsevol mesura de protecció per a la llengua catalana possible no fa gaires anys pot despertar sospites d’intolerància i fonamentalisme cultural, i no cal dir, continua essent analitzada amb lupa pels organismes de l’Estat espanyol, eternament preocupats per la salut social de la llengua castellana.

Tot això fa que el tema de la normalització de la llengua catalana en els seus territoris originaris esdevingui cada cop més inversemblant. Perquè, en aquests moments, el debat ja no es presenta en l’aspecte de si en un futur més o menys llunyà la llengua catalana, com a símbol d’identitat col·lectiva, arribarà a ser la llengua hegemònica de comunicació social en els territoris que li són propis, o haurà de compartir el seu estatus legal, social i simbòlic amb la llengua espanyola; en aquests moments la qüestió transcendental que hem d’afrontar és si realment la llengua catalana, com a llengua viva d’ús social i popular, podrà resistir gaire més temps l’absorció a què l’ha condemnada la competència legal i demogràfica que li presenten, ja no externament, sinó ara des de dins mateix del propi territori, les poderoses llengües estatals.

Al capdavall, aquesta és la veritable qüestió que tenim plantejada. I aquesta situació d’incertesa i temença pot crear un gran desconcert i una frustració notable —o si es vol dir en termes psicoanalítics, una ansietat persecutòria— a moltes de les persones més sensibles i més identificades amb la llengua catalana i que, potser a causa d’això, han patit més al llarg dels anys, contra tants i tants obstacles combinats, per mantenir-la socialment útil en el seu territori originari.

La història és cruel amb les llengües petites i els països que han perdut la seva capacitat d’autogovern. I morir, ni que sigui morir de llengua, pot fer mal, sobretot si no es vol i, a més a més, se’n té plena consciència.

«DOLOR DE LLENGUA».

No pretenc en aquest llibre ni comentar, ni fer cap consideració a l’entorn de les dificultats amb què els parlants de llengua catalana han hagut de viure, lingüísticament parlant, d’ençà que van entrar en contacte amb la casa reial dels Borbó, primer, una part del territori amb els Borbó francesos, després, l’altra part del territori amb els Borbó, ja esdevinguts espanyols. Tampoc no vull anar enumerant les lleis i els decrets de prohibicions promulgats per part d’aquestes corones o per part de les administracions estatals de torn que les han succeïdes perquè afortunadament una gran part d’aquesta documentació també ha estat recollida i editada (Benet, J., 1973; Ferrer. F., 1985; Iglésies, N., 1998; Soler, J. M. 1997…). Tampoc no és el tema d’aquest estudi especular si la llengua catalana esdevindrà en un hipotètic futur llengua de comunicació normal entre la majoria dels habitants d’aquestes terres o si, contràriament, el procés de substitució acabarà acomplint-se en tot el territori, en només unes parts, i en quant de temps es pot produir aquesta absorció.

Potser l’originalitat que pretenc aportar amb aquest llibre és que intento aproximar-me a la situació de substitució lingüística a través de les respostes emocionals amb què els parlants de llengua catalana, conscients i amb voluntat de ser-ho, han hagut, i han de viure encara, en els territoris que consideren lingüísticament naturals. Aquest estudi, doncs, és una aproximació a un fet que, tot i ser molt comú en la nostra societat, encara és poc estudiat i analitzat: com es pateix per una llengua que recula i per què es pateix. I més important encara: quines són les conseqüències que aquest suposat «dolor de llengua», tant des del punt de vista emocional com somàtic, pot comportar per a moltes de les persones que el pateixen. I, encara més important que tot això: quines conseqüències socials, des del punt de vista de la convivència, tant amb persones que parlin la mateixa llengua o que en parlin una altra, poden tenir.

Per redactar aquest llibre, he escoltat durant anys moltes opinions de persones de tota l’àrea lingüística preocupades per la situació de minorització de la llengua catalana, però, sobretot, per la previsible evolució d’aquesta situació, i he pogut comprovar que, malgrat la dissimulació amb què s’acostuma a viure aquesta qüestió, hi ha persones que hi pateixen molt. Algunes hi pateixen ben conscientment, i d’altres, sense adonar-se’n, però, d’una manera o una altra, també viuen la situació amb incomoditat.

Tanmateix, malgrat aquest fenomen social tan compartit i alhora tan transcendental per a la còmoda convivència de tots els habitants d’aquests territoris, sembla que hi hagi com una mena de consens secret de no parlar-ne gaire, sobretot amb els de l’altre grup lingüístic, justament per no crear encara més neguit i més discordança social, i perquè, tal com ja he dit, patir de llengua catalana està cada cop més mal vist i mal comprès.

En canvi, crec que, d’aquest tema, n’hem de parlar més, molt més. En principi, parlar-ne amb molta més serenitat, però, sobretot, parlar-ne amb molta més sinceritat. En molts casos el sol fet de parlar-ne obertament amb els de l’altre grup lingüístic, i tenir la capacitat d’escoltar-los i de negociar amb ells la millor solució perquè puguin viure còmodes i la nostra llengua no desaparegui, seria la millor manera de reduir les tensions que comporten la incomunicació i la dissimulació.

Perquè, generalment, quan —per les circumstàncies que siguin— parlem de la llengua catalana amb els de l’altre grup lingüístic, mentim. Mentim o tendim a mentir. O en tot cas, acostumem a no voler tocar el tema de com ens fa patir veure com aquesta llengua va desapareixent de les converses espontànies dels ciutadans d’aquest país davant la presència de l’altra llengua. Mentim perquè els altres són molts i sobre aquest tema no ens atrevim a confiar-hi plenament. Mentim perquè suposem que en algunes d’aquestes coses tan íntimes potser no ens entendrien. Mentim perquè hi volem quedar bé. Mentim perquè, precisament, la causa de la nostra preocupació és la llengua íntima, personal, que ells parlen habitualment. Mentim perquè de cap de les maneres no els volem ferir, perquè són els nostres veïns, els nostres conciutadans, els nostres col·legues, els nostres companys, els nostres amics, i afortunadament cada cop més, els nostres parents, i això és bo… Mentim perquè ens els estimem, perquè hi hem de conviure i perquè hi volem conviure, caram! Però quan parlen ens fan patir, sense pretendre-ho, sense saber-ho… Però n’hi ha tants en aquest país que l’abundància i la força social de la seva llengua és justament la causa de la debilitat i reculada social de la nostra en presència de la seva.

I això ens fa mal, perquè sabem que, al marge del que puguin dir els polítics, o la gent de bona fe que no coneix els mecanismes de les substitucions lingüístiques, entre unes coses i altres s’han creat les circumstàncies idònies perquè amb l’actual aparença de normalitat bilingüístíca que se suposa que vivim, la llengua catalana es precipiti pel camí de la seva substitució social definitiva. I no crec que sigui bo dissimular un dolor de la manera que el dissimulem.

Contràriament, crec que dels problemes socials, que ens afecten a tots, n’hem de parlar entre tots, i entre tots els que vivim aquí, parlem la llengua que parlem, hem d’intentar trobar-hi les millors solucions, justament per afavorir la convivència. I que, després de parlar-ne sincerament i serenament, cadascú n’assumeixi les responsabilitats que li corresponen o faci allò que cregui convenient. Però no parlar-ne no és bo perquè crea una gran desorientació i, al capdavall, desconfiança, entre la ciutadania. Per exemple, he conegut persones nascudes en altres països que feia molts anys que vivien a Catalunya i que encara no s’havien adonat que la llengua catalana era un element d’identificació important i íntimament molt valorat entre els catalanoparlants, perquè l’actitud habitual d’aquests catalans de parlar-los, a elles, «educadament» només en castellà, no els havia permès d’interpretar el fenomen correctament. Per una altra banda, també he conegut persones convençudes que la llengua catalana és una llengua agressora que uns polítics amb foscos interessos volen imposar ara a la pacífica societat que no té cap problema lingüístic. I això, francament, tampoc crec que sigui bo ni per als uns ni per als altres.

Al capdavall, potser ni tan sols es tracta de salvar del seu ús social la llengua catalana, potser, ateses les circumstàncies a què hem arribat, no val la pena, no ho sé… Sincerament, no ho sé… Però de totes maneres crec que els dolors socials persistentment ocults i dissimulats no són bons, perquè poden generar frustracions i ressentiments irracionals, i això s’ha d’evitar de totes passades, perquè, al capdavall, la immensa majoria de les persones que viuen en aquests territoris, parlin la llengua que parlin en família o al carrer, no són ni conscientment, ni volgudament, ni gairebé mai directament responsables de la desaparició d’aquesta llengua mil·lenària.

Crec que nosaltres, els qui patim de llengua catalana, els qui vam dedicar tantes energies a lluitar contra els Estats que ens volien i volen fer desaparèixer com a poble parlant, haurem de fer un esforç extraordinari per entendre quina és la situació actual i… acceptar-la… perquè no ens en queda altre remei. La societat que viu a Catalunya, i a tots els altres territoris on es parlava català, no tornarà a ser mai més catalanoparlant com abans. Possiblement, al sud dels Pirineus la utilització de llengua castellana continuarà estenent-se «d’una forma natural», sobretot entre la població més jove a expenses de la llengua catalana fins que ho acabarà dominant tot, llevat potser de la litúrgia institucional i dels àmbits irredemptistes més irreductibles. Com ara passa, però encara més.

Sé que moltes persones no podran fer fàcilment aquest esforç d’adaptació a la nova situació que ens espera, perquè els fa massa mal. D’altra banda, el comportament de molts ciutadans que amb la llei a la mà exigeixen viure a Catalunya, o a les Illes Balears, o al País Valencià, o als territoris semblants, com si no s’haguessin mogut dels territoris castellans d’on van venir ells i/o els seus pares, no ajuda a rebaixar la tensió dels més preocupats pel futur de la llengua catalana.

Una cosa que sempre m’ha semblat fins a cert punt sarcàstica, és que a nosaltres, als catalanoparlants que ens estimem la nostra llengua, se’ns demani un esforç d’adaptació i de generositat envers els altres que no es demanaria a cap altre poble normal que tingués una certa autoestima. No som nosaltres, els ciutadans d’un poble parlant minoritzat i minoritari, els qui hem de ser lingüísticament generosos amb els qui pertanyen a pobles parlants poderosos i expansius, sinó al revés, els lingüísticament forts són els únics que es poden permetre el luxe de ser generosos amb els lingüísticament febles, i més encara, si són aquests lingüísticament forts els qui s’han desplaçat o interfereixen dins dels mateixos territoris dels lingüísticament febles. I en tota aquesta història hi ha molts interessos per ocultar que el grup lingüísticament feble, maltractat per la història, i que tot i no moure’s del seu territori natural es troba en perill de substitució lingüística, és justament el grup catalanoparlant.

Pels carrers de les nostres ciutats cada cop se senten més llengües diferents, i crec, sincerament, que això és bo. La barreja pot ser creativa i enriquidora, el no-contacte amb l’exterior tanca ments i esperits. La barreja ajuda a relativitzar i destrueix els nuclis durs de sacralitat en què poden caure les cultures incomunicades. Benvinguts, doncs, els qui vénen de fora si aquí entre nosaltres troben unes possibilitats de millora que no van trobar als seus països d’origen, i alhora ens donen una empenteta per avançar tots plegats cap a un món més just. Benvinguts!… Però com ens ho podríem fer per viure junts sense que la seva presència coaccionés el poble catalanoparlant a renunciar a la seva llengua? Al capdavall, aquesta és la qüestió i el motiu de bona part del dolor de llengua que patim.

Per una altra banda, suposo que aviat ens posaríem d’acord a convenir que el dolor no és bo. Per tant, aquest meu estudi no és de cap de les maneres una proposta de defensa del «dolor de llengua catalana», sinó una observació de com un aspecte tan important de la nostra vida social, com és la llengua, pot ser viscut per moltes persones d’una forma problemàtica. Naturalment, tal com es podrà observar al llarg del treball que presento no tot el «dolor de llengua» que he recollit i que hi exposo es pot interpretar «objectivament» com igualment assenyat, ni tan sols coincidiríem a considerar-lo sempre convenient, o fins i tot adequat per a una possible incidència en la recuperació social de la llengua catalana. Fins i tot en alguns casos podríem interpretar aquest «dolor» com a fora de lloc, inconvenient, o fins i tot negatiu per injust, o fins i tot contraproduent i perillós per la reacció social contrària que podria generar.

També és possible que alguns símptomes d’aquest dolor de frustració, o d’ansietat persecutòria, que he recollit puguin ser interpretats per altres persones més allunyades del problema sempre subjectiu, com a exagerats, producte de prejudicis, o que fins i tot responguin a patologies diverses. És possible. En tot cas, són manifestacions de dolor de llengua sentides per homes i dones que viuen en aquests territoris, que jo m’he limitat a recollir, documentar i interpretar. Ja sabem que els dolors que pertanyen a aquestes manifestacions de tipus emocional poc es poden comprendre i avaluar des d’un punt de vista racional o diferent del qui les pateix.

Ara bé, no ens enganyem, posats a interpretar «objectivament» el suposat «no-dolor de llengua» que tantes altres persones que es presenten com a assenyades i racionals manifesten obertament, també podríem considerar el següent: si després de les persecucions històriques per part de dos Estats contra la llengua catalana, que han portat a l’acomplexament actual que manifesten els seus parlants naturals, i que té com a conseqüència el procés de substitució lingüística que vivim, entossudir-se a dir que no passa res, que la llengua catalana ja està normalitzada, i que, per tant, les institucions no haurien d’intervenir a protegir cap llengua perquè, atesa la llibertat democràtica en què vivim, els ciutadans ja trien lliurement la que prefereixen, podria obeir o bé a una estratègia defensiva d’evitació del problema davant d’un dolor de llengua massa insuportable, o bé a la manifestació mal dissimulada d’uns prejudicis encara més profunds que no pas en el cas anterior i a una patologia antillengua catalana realment fanàtica, xenòfoba, perversa i malaltissa, que bona part d’això hi ha, tal com també he pogut observar i documentar en aquest estudi.

Així, doncs, des del meu punt de vista i malgrat totes les meves limitacions, sense ser metge ni psicòleg, que no ho sóc, durant molt de temps he observat amb atenció una societat concreta que pateix per una raó també concreta, i he intentat explicar les causes d’aquest dolor i recollir la simptomatologia que, segons els casos, pot presentar. Tanmateix, no he estat capaç de trobar el remei a aquest diguem-ne «dolor», potser perquè, en el fons, no crec que n’hi hagi, o perquè segons com es volgués aplicar potser encara faria més mal el remei que la malaltia, com se sol dir.

En tot cas, al llarg dels trenta-dos anys que he trigat a elaborar aquest llibre he parlat d’aquest tema amb milers de persones, potser molts milers si comptem alguns dels meus alumnes amb els quals n’hauré comentat algun aspecte, i he escoltat i recollit amb tot respecte les seves opinions. També són moltes les persones a les quals he entrevistat expressament per recollir la seva opinió. Aquestes opinions, enregistrades en cassets, m’han servit posteriorment per elaborar el corpus general del llibre. Ara bé, d’una petita part d’aquestes entrevistes n’he extret i reproduït fragments sencers que m’anaven bé per il·lustrar alguna qüestió que volia explicar.

De tota manera, vull agrair profundament a tots els meus informants la confiança que m’han manifestat comentant-me el seu dolor de llengua, sigui quin sigui.

A part de l’observació i les entrevistes personals, també he remenat una gran quantitat de documentació que m’ha permès acostar-me millor al tema. Per això, a part de la bibliografia essencial, hi ha moltes referències a textos que han sortit publicats a la premsa susceptible de tocar aquestes qüestions, com ara el diari Avui i altra premsa semblant. Naturalment, si hagués volgut documentar manifestacions populars de preocupació pel «perill d’extinció de la llengua castellana a Catalunya» o al mal tracte que hi rep, hauria escrit un altre llibre, hauria fet unes altres entrevistes i hauria consultat un altre tipus de premsa.

Això no treu que hi hagi persones de llengua castellana o altra que objectivament o subjectiva hagin pogut sentir-se d’alguna manera marginades en un punt concret d’aquestes terres a causa de la llengua que utilitzen. Mereixen tots els meus respectes i caldrà fer tots els esforços necessaris per no cometre cap error en aquest sentit. Però no he relatat situacions d’aquestes perquè és un cas diferent del que m’he proposat explicar en aquest estudi, en principi perquè la seva llengua no està en procés d’extinció i la meva sí. Potser en un futur treball dedicaré més atenció als problemes que poden viure en aquests territoris persones que parlen altres llengües, però serà en un altre llibre, no en aquest, això que quedi clar.

Vull dir que també he intentat estudiar el cas d’era Val d’Aran, aquell petit racó occità que va quedar enganxat a la sort i dissort de Catalunya. N’he parlat amb moltes persones preocupades per la supervivència de la seva llengua i n’he documental dolors i temors intensos, però tampoc no en parlo en aquest treball concret per manca d’espai i amb la finalitat de no barrejar coses i situacions diferents. Si tinc temps i sort, potser més endavant hi dedicaré un treball exclusiu. Crec que paga la pena parlar-ne i que molta més gent valori el que pot costar als «patidors de llengua occitana» mantenir útil en aquelles muntanyes la seva llengua mil·lenària.

En tot cas, que tot l’esforç que he fet per parlar sincerament i obertament del «dolor de llengua catalana», que amb graus diversos pateixen tantes persones, sigui per a fi de bé i ajudi a la comprensió d’alguns dels nostres problemes més íntims i facilitin l’harmonia i el respecte entre tots els qui, parlem la llengua o llengües que parlem, vivim, convivim, i volem viure i volem conviure en aquestes terres. Així ho desitjo de tot cor.

ENRIC LARREULA VIDAL. 1969-2001