1. DOLOR DE LLENGUA. DOLOR D’IDENTITAT

No crec que sigui fàcil parlar d’aquesta qüestió tan personal i subjectiva, ja que aquest tipus de dolor basat en un concepte tan abstracte com l’adhesió a una llengua que ja no és imprescindible per comunicar-se entra de ple en el camp de les emocions humanes i depèn, per tant, de la combinació de multitud de factors referencials historicomemorístics selectius, socials i individuals de cadascú. Per això podem trobar persones aparentment semblants quant a vicissituds viscudes, que, en canvi, davant del fenomen de substitució social de la pròpia llengua reaccionin de maneres diferents: 1) les que davant del procés es desesperen; 2) les que com a actitud defensiva neguen el fenomen per evident que sigui; 3) i les que hi mostren una total indiferència, o fins i tot hi presenten una conscient i militant participació activa… Sembla evident, però, que tota aquesta casuística, que es pot presentar amb tota mena de matisos i justificacions personals, es relaciona amb la percepció que cadascú de nosaltres té del concepte d’identitat, tant individual com de grup. Potser és per això que en les resolucions del Segon Congrés de Cultura Catalana, que es va dur a terme durant l’any 1976 de cap a cap dels territoris històrics on es parla català, hi figurava una resolució com aquesta:

Les llengües són signes d’identitat dels pobles, i en els nostres Països, encara més, perquè la llengua és el vincle de cohesió més clar i el factor de persistència més diàfan de la nostra comunitat històrica.

Prou coneguda és la relació que hi ha entre la llengua que es parla i la percepció d’identitat de cada persona. Sobre aquest punt Joan Francesc Mira (1987) diu el següent:

Pel seu cantó, Oriol Pi de Cabanyes (1989: 123), diu el següent:

Quan els de fora ens pregunten què ve a ser per a nosaltres Catalunya, allò que primer ens ve al cap és: «un poble amb una llengua i una cultura, una història…». Associem el concepte Catalunya amb una tradició històrico-literària, reiteradament lingüística.

I encara. Lluís Flaquer (1996) hi afegeix:

Precisament, aquest altíssim grau d’identificació dels catalanoparlants, en general, amb la seva llengua ha estat una de les causes principals de l’alentiment del procés natural de substitució lingüística que s’ha donat i que teòricament s’hauria ja hagut d’acomplir del tot si tenim en compte les circumstàncies que històricament han pressionat perquè la llengua catalana fos abandonada per la població nadiua. Però justament han estat aquestes pressions i repressions seculars dels Estats en contra de la llengua catalana una de les causes principals que han enfortit en el sentiment de moltes persones catalanoparlants de naixement o d’adscripció la consciència lingüística i la identificació amb la llengua com una de les essències més genuïnes de la col·lectivitat que calia preservar.

Sobre aquest punt concret O. Pi de Cabanyes (1989: 126) diu:

Això és el que ha passat, en els darrers segles, amb la llengua catalana: s’ha vist constreta en el seu propi àmbit pels impulsors —conscients, evidentment— d’un clar procés de substitució. Amb tot el que això representa: irrupció de la llengua no pròpia i «defensa» i afirmació de la pròpia llengua que cada vegada més ha anat quedant com l’expressió simplificada i reductiva de la identitat.

Així, doncs, podem assegurar que la persistència fins al moment actual de la llengua catalana com a símbol principal d’identitat dels catalans, si més no de les persones d’una certa edat, és deguda, sobretot a la voluntat conscient d’àmplies capes de la població de resistir l’acció uniformista dels Estats, i al resultat més o menys reeixit de les estratègies de creativitat i de competició lingüisticosocials que aquestes capes més conscients han estat capaces d’articular al llarg dels segles. És a dir, la supervivència fins al moment actual de la llengua catalana, amb la força social que, malgrat tot, encara presenta, és el resultat d’una voluntat persistent i d’una lluita llarga, difícil i sovint dolorosa, de moltes persones que al llarg dels anys han intentat preservar-la.

Per tant, una de les idees bàsiques que vull destacar en tot aquest estudi seria la següent: avui dia i dins del nostre món europeu, una de les principals diferències entre els parlants d’una llengua d’Estat —amb totes les infraestructures de potenciació lingüística de què per regla general els Estats disposen— i els parlants d’una llengua minoritzada o de nació sense Estat —amb totes les dificultats, legals incloses, que aquestes situacions acostumen a comportar— és que els segons, per poder sobreviure lingüísticament diferenciats i resistir la competitivitat de les llengües d’Estat, sovint han de suportar una tensió lingüística permanent i han de fer uns esforços continuats per mantenir i potenciar l’ús de la seva llengua, que els primers no han de fer; però és que, a més a més, per regla general, ni tan sols poden comprendre, i ben sovint ni tan sols poden sospitar. Justament, aquesta incomprensió a què m’acabo de referir pot ser alhora font de nous problemes i noves tensions, tant entre els parlants de cadascuna de les dues llengües que entren en competència, com entre els parlants de la mateixa llengua minoritzada, però de sensibilitats diverses, a causa, sovint, del diferent grau d’identificació amb la llengua —o llengües— que estableixen.

És a dir, als problemes que les persones més identificades amb la llengua minoritzada pateixen derivats de les dificultats de fer la seva llengua socialment viable en unes circumstàncies polítiques i legals no favorables, s’hi han d’afegir els problemes derivats de la incomprensió, o fins i tot de la franca oposició, que la seva actitud pot despertar entre bona part de la població tant de la llengua de l’Estat com, paradoxalment, de la mateixa llengua minoritzada, la qual població pot veure en les reivindicacions per fer útil la llengua minoritzada un perill de trencament de l’equilibri i l’harmonia lingüisticosocial establerta i acceptada per la majoria de la població. Tot aquest entramat de problemes i tensions socials que la lleialtat lingüística a una llengua minoritzada pot comportar, interactuen els uns amb les altres en una gamma infinita de situacions lingüisticosocials conflictives no sempre de fàcil solució.

Així mateix, l’esforç persistent per protegir la pròpia llengua de la desaparició pot arribar a ser esgotador i insostenible quan totes les circumstàncies hi són adverses. Així, per exemple, voler utilitzar la llengua catalana a Perpinyà, o Alacant, fora dels cercles o més marginats o lingüísticament més militants, o fins i tot pretendre utilitzar-la còmodament a moltes de les ciutats del Principat, com l’Hospitalet de Llobregat, pot ser motiu de tensió dolorosa o de frustració permanent. Mentre que centenars de milers de ciutadans de llengua castellana o no, poden viure la castellanització d’Hospitalet de Llobregat, o de tot el país, si cal, sense ni adonar-se’n, o com la cosa més natural del món, i ni tan sols comprendre que hi hagi persones a les quals aquesta situació els pugui crear incomoditat i angoixa. O fins i tot molestar-se perquè aquest fet pugui crear en algú incomoditat i angoixa.

Per una altra banda, aquesta mateixa lluita que les capes socials lingüísticament més conscients han hagut de portar a terme per salvar la llengua i mantenir-ne l’ús no ha fet sinó acréixer encara més el seu sentiment d’identificació i pertinença lingüística diferenciada, en una mena de retroalimentació inseparable. Certament, no hi ha resistència a l’aculturació i a l’assimilació lingüística proposada pels Estats si no hi ha una notable consciència lingüística i un sentiment profund d’identificació amb la llengua pròpia. I alhora, aquesta resistència obligada, ben sovint tensa, frustrant i dolorosa, justament per aquestes mateixes característiques, tendeix a accentuar i intensificar més encara la sensació d’identificació amb la llengua, fins a fer-la aparèixer a ulls de moltes d’aquestes persones resistents com un tot indestriable que cal preservar de totes passades.

Potser aquesta circumstància ajudaria a explicar per què en els territoris culturalment catalans on no existeix en el subconscient col·lectiu la memòria històrica de prohibició, persecució i marginació lingüística, la quantitat de persones que pateixen davant la indiscutible substitució lingüística que també s’hi dóna, és molt menor. Com a exemple d’aquest punt reprodueixo un fragment de l’entrevista que el dia 15/11/96 vaig tenir amb una de les persones responsables del Departament de Normalització Lingüística del Principat d’Andorra (1). Davant de la meva pregunta sobre com patien els andorrans la substitució lingüística de la llengua catalana, em va dir:

En canvi, al llarg dels anys, per a moltes persones catalanes de l’Estat espanyol, la identificació amb la llengua catalana, perseguida i prohibida durant tants anys, pot haver arribat a ser tan absoluta, que si, precisament, a causa del seu compromís amb el país, van haver d’exiliar-se, van ser capaces de mantenir la llengua catalana als països d’acollida. Fins i tot algunes d’aquestes persones exiliades van dedicar enormes esforços a la publicació de revistes i opuscles en llengua catalana, o d’organitzar grups de teatre, corals, esbarts, o el concurs literari dels Jocs Florals, als països on s’havien refugiat. Tot plegat, al cap i la fi, com si elles fossin les dipositàries d’un tresor lingüistico-identitari col·lectiu perseguit que havien de salvar de totes passades. Per aquesta mateixa força d’identificació, no és estrany que moltes d’aquestes persones catalanes de l’Estat espanyol, que a causa de l’exili motivat per la guerra de 1936-1939, o per altres raons diverses, van anar a viure en algun altre territori català de més enllà de la frontera espanyola amb una societat amb la consciència lingüística molt més feble, hagin estat al capdavant de moltes de les iniciatives de recuperació de la llengua catalana que s’han intentat en aquests altres territoris.

En l’entrevista que vaig fer a Domènec Bernardó, a la Universitat de Perpinyà el dia 20/11/96, em va comentar que en els seus treballs de sociologia biogràfica dels catalanistes de Catalunya Nord havia comprovat que un 80% dels membres més actius tenien família al sud. I que els exiliats catalans de la guerra civil, que es van establir a Catalunya Nord, o fins i tot els seus descendents, havien tingut un paper molt destacat en la creació de la infraestructura social i cultural que més hi havia reivindicat la llengua catalana i n’havia propiciat el redreçament. Així mateix, la meva informant del Servei de Normalització Lingüística del Principat d’Andorra, abans citada, em va dir:

«També s’ha d’entendre que aquí a Andorra els andorrans de tota la vida no han visi mai un enfrontament català-castellà com el que heu pogut viure vosaltres, i com el que sí que ha viscut i que continua vivint gent que, ni que faci molts anys que viu aquí, hi viu per raons, entre cometes, de refugiat. O gent catalana que pateix molt, per aquesta llengua i que continua tenint aquesta imatge d’enfrontament català-castellà que un andorrà no tindrà mai. I això, de vegades, costa d’entendre. Al català li costa d’entendre per què l’andorrà no està més empipat, i no es defensa més del castellà. I resulta que l’andorrà moltes vegades no entén per què el català té aquesta obsessió amb el tema del castellà. I això, no sé com dir-ho… és com una frontera molt etèria, però que és molt clara /…».

Fins i tot, aquesta major consciència identitària a les terres catalanes de l’Estat espanyol pot produir una certa sorpresa i desconcert a moltes persones de les terres catalanes de l’Estat francès que havien perdut ja bona part d’aquesta seva identitat lingüística. Segons Domènec Bernardó, això és el que passa quan a Catalunya Nord s’organitzen viatges turístics d’avis a Barcelona, en els quals moltes d’aquelles persones comproven que aquella llengua que havien menyspreat i abandonat per haver-la associada només a la tradició antiga la troben ara lligada també a la modernitat. En bona mesura, la dinàmica que aquests darrers temps ha agafat la llengua catalana a Catalunya Sud i els nous espais d’els que s’han aconseguit, per efecte reflex han dinamitzat també d’alguna manera les possibilitats de reviscolament lingüístic al nord. I aquesta circumstància ha obligat, o ha propiciat, que moltes persones al nord haguessin també de replantejar-se la seva sensació identitària pel que fa a la llengua.

Aquest mateix fenomen ha succeït també entre els distints territoris de l’Estat espanyol però amb consciències lingüístiques tradicionalment diferents. En l’entrevista que el dia 3177/01 vaig fer a un dels meus informants nascut a Fraga (2), que treballa al Servei d’Ensenyament Català, de la Generalitat de Catalunya, i que està fortament vinculat al moviment de recuperació de la llengua a la Franja, em comentava que la recent arribada a la Franja, per motius professionals, de dues persones nascudes al Principat, amb un fort sentiment lingüisticoidentitari, ha ajudat en gran manera a organitzar infraestructures i a portar a terme accions de reivindicació de la llengua catalana a les terres aragoneses com abans no s’havien pogut plantejar, com pot ser l’impuls de creació de Casals Jaume I, l’un, o el treball constant des de l’Associació de Pares d’Alumnes, l’altre.

1.1. PER QUÈ ES PATEIX DE LLENGUA

Referint-me ara a les persones que més hi pateixen, durant el meu temps de recerca he recollit explicacions al seu confessat dolor com ara la que el dia 26/7/00 em va aportar una persona (3) que en aquests moments té un càrrec molt important en el Govern de Ja Generalitat de Catalunya:

Aquesta idea de la llengua com a herència patrimonial rebuda dels avantpassats i que cal que sapiguem transmetre als que vindran l’he poguda constatar entre moltes de les persones que he entrevistat, fins i tot entre algunes de les persones d’origen familiar castellanoparlant però que s’identifiquen com a catalanoparlants i que són sensibles a la debilitat social que presenta la llengua actualment. El poeta alguerès Antoni Canu (1995) en el seu poema «Vella Alguer» es lamenta de la pèrdua de la llengua catalana en el seu petit enclavament de Sardenya amb aquestes paraules:

Referent a aquest punt de vista de la defensa de la llengua com a llegat dels pares, Joan Francesc Mira (1986) diu el següent:

En tot cas, i en tots els casos, les ideologies nacionals europees mantenen fermament que la nació moderna és el resultat i la continuació de l’existència real d’un poble antic. Llavors, no hi haurà mostra ni argument més eficaç i visible que la llengua per fonamentar aquesta realitat continuada i antiga: si la cinc segles, o set, o deu, ja hi havia una llengua diferent, vol dir que ja hi havia un poble diferent; si en aquest segle XIX o XX encara hi ha llengua, vol dir que encara hi ha poble. Vol dir que la continuïtat no s’ha dissolt, vol dir que som els mateixos. La moderada part de fantasia que aquesta creença suposa no li lleva, ans al contrari, ni un bri d’eficàcia ni de força mobilitzadora. La lleialtat a l’idioma és, amb aquesta fe en la continuïtat, no solament lleialtat a la pròpia manera de ser, a la identitat present, sinó fidelitat als orígens, ala història, a les generacions passades i a l’herència rebuda. I aquesta mena de lleialtats basades en el que podríem anomenar consciència de llinatge, tenen en totes les societats humanes, la màxima potència simbòlica, és a dir, emotiva i motora: és el «Defensaré la casa del pare», d’aquell impressionant poema de Gabriel Aresli: la defensaré, no perquè és meva, sinó perquè era del pare.

Llengua dels pares. O si es vol, llengua paterna com a símbol d’autoritat, i llengua materna, com a símbol d’afecte i d’identitat.

Totes aquestes reflexions ens portarien a la consideració de com la llengua uneix les persones que la parlen i es manifesta com un dels vincles identitaris més forts que existeixen —mentre encara la llengua és usada—, molt per damunt de fronteres estatals i de segles i segles de manipulacions historicoidentitàries per part dels representants dels Estats. Per això mateix, és la llengua compartida i no pas una altra cosa allò que fa que moltes persones catalanes del Sud vegin les persones catalanes del Nord que encara parlen en català com a conciutadans pertanyents al mateix grup humà nacional i cultural, malgrat la frontera separadora de tres-cents anys, i en canvi no se sentin identificades com a pertanyents al mateix grup nacional, cultural, o si es vol, tribal, que un ciutadà canari o extremeny, poso per cas, tot i la voluntat uniformadora de sentiments identitaris àmpliament divulgada tam-bé d’una forma secular pels representants «no nacionalistas» de la «Nación española» de tots els temps.

1.2. POSSIBLES EFECTES NEGATIUS PRODUÏTS PER UNA IDENTIFICACIÓ EXTREMA AMB LA LLENGUA

El dia 12/10/96 en els actes d’unes Jornades solidàries amb Catalunya Nord que es van organitzar a Arenys de Mar, dins del debat col·loqui «La Catalunya Nord, avui», després de l’exposició dels conferenciants, una persona del públic va preguntar que, així com a Euskadi es fa nacionalisme basc en castellà, i a Irlanda es fa nacionalisme irlandès en anglès, si atesa la situació de substitució lingüística de Catalunya Nord els ponents hi veien factible l’aparició d’un nacionalisme català però d’expressió francesa. Immediatament, Pere Manzanares i Joan Pere Le Bihan, representants dels dos models d’escoles catalanes que es donen a Catalunya Nord, i activistes tant l’un com l’altre de moltes de les iniciatives de redreçament lingüístic del país, van respondre que no sols era impossible, sinó que, en cas de produir-se, aquesta tendència seria contraproduent i caldria combatre-la. En canvi, Miquel Mayol, advocat d’ofici, actualment eurodiputat per Esquerra Republicana, i que ha dut una lluita política constant en favor dels drets del país, va dir que en això ell era pragmàtic i que si, ateses les circumstàncies actuals, s’havia d’utilitzar estratègicament el francès per explicar a la gent quina és la situació d’opressió que viu el país, doncs que s’utilitzés el francès, i ja està.

En aquest exemple es pot comprovar com les dues persones que han dedicat la seva vida a ensenyar la llengua catalana als infants, i que han hagut de portar una lluita tan aferrissada per aconseguir-ho, s’han identificat tant amb la llengua catalana que no poden comprendre una consciència nacional sense la llengua com a eix vertebrador. En canvi, la persona que ha lluitat tant com ells, però no tan estrictament des del camp lingüístic, creu que, provisionalment, és possible una identificació de poble català sense la llengua catalana com a eix fonamental.

Referent encara a aquest, punt Llorenç Planes (1974: 136), parlant també de Catalunya Nord, diu el següent:

Dins la lluita nacional és evident que serà amb el català que els catalans del Nord marcaran llur voluntat de dirigir-se ells mateixos.

I uns rengles més avall, hi afegeix:

Hi ha una colla d’individus que tenen moltes ganes de parlar català i que la vergonya, l’alienació i la societat els ho prohibeixen. Per a tols ells el retrobament de la llengua és una condició per recobrar llur vertadera personalitat.

La personalitat no es troba o recobra, sinó que es construeix. Ara bé, aquestes paraules de Llorenç Planes indiquen com la llengua pol ser un dels materials idonis per construir-la.

Aquest sentiment d’identificació tan fort que moltes persones estableixen amb la seva llengua, si bé pot tenir molts factors positius, com ara la fidelitat a una llengua molt debilitada per la política dels Estats, i, per tant, el manteniment del grup cohesionat i tancat, evitant-ne així la dissolució com a grup diferenciat, també en pot tenir de negatius, ja que pot ser un franc obstacle per a la incorporació al grup de persones vingudes de fora que no en parlin la llengua. Referent a aquest punt, Kathryn A. Woolard (1992: 241) diu el següent:

El 1980, l’ús del català es prenia sovint com una afirmació de ser català autòcton, i aquest valor simbòlic de la llengua treballava en contra de la seva adopció per part dels parlants no natius, ja que ells no podien fer seva aquesta afirmació.

Pel seu costat. Jesús Royo (1991: 56) comentava:

La retòrica sobre el català com a signe d’identitat, en canvi, és un element dissuasiu de l’adquisició de la llengua. «Si ets català, parla en català» vol dir també que, si no ho ets, no cal que el parlis, que potser el faries malbé i tot.

Alhora, aquesta identificació tan forta amb la llengua pot comportar a la persona que la sent fortes contradiccions que poden omplir-la de desconcert i d’inquietud, tal com anirem observant.

1.3. A LA RECERCA DISCRETA D’UNA IDENTITAT OCULTA

Entre les moltes converses que sobre aquest tema he tingut aquests darrers anys amb Joan Pere Le Bihan el director de les Bressoles de Catalunya Nord, m’ha comentat que de pares que obertament portin els seus fills a la Bressola per sentiment de militància catalanista n’hi deu haver escassament un deu per cent. De la resta de les famílies, la majoria justifiquen la tria de la Bressola per als seus fills en contra de l’escola tradicional francesa amb arguments com ara aquests: perquè estan d’acord amb la pedagogia de l’escola, perquè és una escola «activa», pel tracte més individualitzat que els seus fills hi reben, perquè si els nins saben dues llengües els serà més fàcil aprendre’n una de tercera… I també, darrerament, perquè la llengua catalana és una llengua en expansió, i que, per tant, pot ser molt interessant per als seus fills conèixer-la bé de cara al previsible increment de relacions comercials, econòmiques i fins i tot institucionals entre Catalunya Nord i Catalunya Sud.

En canvi, segons l’opinió de Le Bihan, ben sovint, darrere d’aquests arguments sòlidament utilitaris i pragmàtics, s’hi amaga una inconscient recerca de la identitat catalana perduda, que, incapaços de recuperar per a ells mateixos, projecten ara tèbia-ment en els seus fills. Però aquesta recerca de la identitat catalana entra en tan forta contradicció amb tota l’educació i formació francesa que des de petitons van rebre a l’escola, a la família, i al llarg de tota la seva vida d’adults, que no poden acceptar-la d’una forma conscient perquè els faria massa mal, d’una manera o altra seria, per a ells, com una mena de traïció a la Pàtria Francesa, a la sagrada llengua francesa. Són massa pressions socials, massa explicacions per donar-se i per donar, massa arguments per elaborar i per confrontar; massa contradiccions de tot ordre, al cap i a la fi. Per la qual cosa, oculten amb arguments de tipus pràctic i utilitari, economicistes i crematístics, i, per tant, sentimentalment neutres, aquella voluntat oculta, però no esbravada del tot, de no perdre definitivament la seva identitat catalana. Perquè perdre definitivament els seus orígens, o la seva subconscient identitat catalana, també els fa mal. Encara que des d’un punt de vista «modern i progressista» no es pugui dir en veu alta en una societat tan culturalment envanida i monolíticament construïda com és la francesa.

Le Bihan, que ho sap perfectament, a aquests pares que pateixen més o menys inconscientment de la lluita de dues identitats antagòniques, els dóna a cor què vols tota mena d’arguments utilitaris a favor dels avantatges que per als seus fills representarà en el futur el coneixement de la llengua catalana. Arguments que en el fons mai ningú no s’acaba de creure, però que tampoc mai ningú no discuteix, tot al contrari, són rebuts com un alliberament i amb una actitud de més o menys explícita complicitat. Perquè aquests arguments tenen la immensa virtut de tranquil·litzar consciències, esbravar contradiccions, i, sobretot, representen la necessària, assenyada i providencial excusa per no haver de justificar permanentment ni davant d’ells mateixos, ni davant de la població nord-catalana, en aquest aspecte tan alienada, la recuperació de la llengua catalana ara per les petites boques escolars dels seus fills.

1.4. PELS CAMINS DE LA LLENGUA A LA RECERCA DEL TERRITORI.

L’any 1963 vaig tenir l’ocasió de visitar els locals de la CNT a Tolosa de Llenguadoc. Hi vaig conèixer un nombrós grup d’exiliats catalans que s’hi reunien, i alguns dels seus fills. Uns quants d’aquells joves ja no parlaven en català. Conec la situació perquè els meus propis cosins, també exiliats des de petits amb els seus pares a París a causa de la guerra, van deixar de parlar-se entre ells en català quan els oncles van morir. El cas és que alguns d’aquells exiliats de Tolosa, potser incòmodes davant meu perquè els seus fills ja no podien parlar-nos en català, van intentar justificar per què no els havien transmès la llengua, tot argumentant que si l’escola… que si la societat francesa… que els fills ja eren francesos… i perquè no tinguessin problemes era millor per a ells que els pugessin en francès, etc… A continuació, però, hi vaig conèixer un cas ben contrari al que acabo d’exposar, que, per si m’havia quedat cap dubte, em va ajudar a entendre millor el cas anterior. Entre aquells joves tolosencs n’hi havia un que parlava un català perfecte —els seus pares així li havien parlat sempre—, però no només això, sinó que estava molt interessat en tot el que fes referència a Catalunya, i fins i tot estava interessat a saber, ateses les seves característiques professionals, quines possibilitats tenia de trobar-hi feina, perquè allà, a «França», no s’hi trobava gens bé. Va dir i repetir que ja feia anys que pensava en el retorn a Catalunya, i que ara ja estava decidit perquè aquella sensació que tenia de viure provisionalment a França no li permetia de comprometre’s a res ni d’emprendre res seriosament, i que ja no podia més… El fet sorprenent per a mi era que aquell jove parlava de «retornar», no d’anar a conèixer, o d’anar a viure, sinó de «retornar», tot i que ell havia nascut a Tolosa i sempre hi havia viscut. En realitat, el que aquell xicot buscava dolorosament era el territori que lingüísticament li pertocava, el de la seva pròpia tribu, on pogués «retrobar els seus», els que parlaven com ell, com els de casa. Perquè ell era català, d’això n’estava absolutament convençut. Per tant, allà, a França, s’hi sentia foraster, i això li produïa una gran incomoditat. Aquell cas tan manifest de dolor d’identitat em va ajudar a comprendre per què alguns dels matrimonis exiliats catalans, potser perdudes les esperances del retorn, havien decidit de parlar en francès als fills.

Després, la meva coneixença amb molts altres fills d’exiliats «retornats» ha confirmat a bastament la idea que tema de com la llengua lliga a la identitat, fins i tot més enllà del territori de naixença i de creixença, com si la llengua familiar comportés en si mateixa la necessitat de retrobar la terra que li correspon. Potser el cas més paradigmàtic d’això que estic explicant me’l va confirmar el doctor Ulisses Moulines, en l’entrevista que em va concedir el dia 13/11/96.

El doctor Ulisses Moulines, des de l’any 1969 resideix a Alemanya. Actualment és catedràtic i degà de la Facultat de Filosofia, Teoria de la Ciència i Estadística de la Universitat de Munic, i director de l’Institut de Filosofia de la Ciència d’aquesta ciutat. Les seves publicacions i les seves conferències sobre filosofia de la ciència són llegides i escoltades a les universitats més importants d’Europa i Amèrica. Va néixer l’any 1945 a Caracas, fill d’un matrimoni català exiliat, militant del POUM, que havia viscut la guerra civil a Catalunya i la guerra mundial a França i a Alemanya, al final de la qual van poder emigrar a Amèrica del Sud. Tot i haver nascut a Caracas, els pares li van parlar sempre en català, i aquesta circumstància lingüística tan determinant va fer que ell mai no s’identifiqués com a veneçolà, i que durant els primers anys de la seva vida patís de desarrelament. Quan, fets els quinze anys, per primer cop va «retornar» a Catalunya, va «retrobar» el seu grup lingüístic originari, del qual els seus pares havien estat dipositaris i pont de connexió. Aquestes són algunes de les paraules que em va dir:

«Quan vaig arribar a la Plana de Vic, vaig comprendre que finalment, després de tants anys, havia arribat a casa, amb els meus, amb els que parlaven com jo, i vaig notar dintre meu un alliberament increïble, perquè jo allà, a Caracas, m’hi havia sentit sempre foraster».

Però, segons Ics seves explicacions, aquesta identitat tan fortament lligada a la llengua va acabar tenint per a ell conseqüències doloroses. El cas és que, després de viure una temporada a casa de l’àvia paterna, a Folgueroles, on tothom parlava en català, es va traslladar amb la mare a viure a Barcelona; en canvi, el pare va tornar a Caracas, on tenia el negoci. Un cop a Barcelona, ell es va adonar amb sorpresa i consternació que la llengua catalana hi era completament minoritzada i que la castellana omplia els carrers, els ambients juvenils, tot… Així, per exemple a l’escola on va estudiar, els professors, franquistes en la seva majoria, parlaven exclusivament en castellà i la majoria dels alumnes també, i l’ambient que s’hi respirava era d’un franc menyspreu cap a la llengua catalana. Ben diferent d’aquell ambient català idealitzat que havia anat covant de petit des de Caracas i sota la influència i l’enyor dels pares, i que l’estada a la Plana de Vic havia reforçat… La comprovació de la realitat barcelonina tan distinta a la somniada li va produir una incomoditat i un dolor tan acusats que el van fer caure en una crisi d’identitat profunda. Una de les conseqüències d’aquesta crisi, que ell va anomenar com esquizofrènica, va ser la de mantenir un estat d’enfrontament permanent i desafiant amb l’ambient castellanitzat que l’envoltava. Per no trobar-se permanentment amb la presència abassegadora de la llengua castellana al carrer, als cartells, als quioscos, al cinema…, Ulisses Moulines va acabar quedant-se a casa, tot sol, entristit i desconcertat. Fins que, per no haver de presenciar més aquella subordinació total de la llengua catalana a la castellana, que ell interpretava com la subordinació de la seva pròpia identitat, va decidir abandonar el país i triar-ne un altre de neutre, on aquest enfrontament català/castellà no es donés i, per tant no hi hagués de patir constantment. Va ser llavors quan va iniciar el camí que el duria finalment a instal·lar-se a Alemanya, on viu des de llavors, com un alemany més.

Naturalment, no tots els casos de persones que en un altre país han mantingut en família la llengua de la terra de la qual provenen han tingut en els seus descendents uns efectes tan contradictoris pel que fa a la llengua sentida com a pròpia i el territori on es viu i/o on s’ha nascut. Però és evident que el factor de la llengua familiar i de la seva persistència en un territori diferent on es parla una altra llengua, pot marcar, amb consciència o sense, i de vegades dolorosament, la personalitat d’alguns individus que identifiquen amb força la llengua sentida com a pròpia i familiar i la seva identitat més íntima.

Pel que fa al manteniment de la llengua familiar en un altre país i les possibles conseqüències que tot això pugui tenir en els fills, hi ha una gran diferència entre les motivacions de l’exili polític català i catalanista de la guerra de 1936-1939, amb l’emigració econòmica andalusa a Catalunya, València, Mallorca i terres semblants, ja que mentre l’exili catalanista en bona mesura es va produir pel seu compromís amb la llengua catalana, i això en va poder fer créixer i sublimar la força simbòlica de poble, mai cap persona nascuda en terres castellanes no ha hagut de fugir del seu lloc d’origen i refugiar-se a Catalunya, Mallorca, València…, justament a causa del seu compromís amb la llengua castellana.

La recopilació anual corresponent a l’any 1995, de la revista brasilera Aconteceu, Povos indígenas no Brasil, editada per O Instituto Socioambiental (ISA), amb seu a Sao Paulo, Brasília i Sào Gabriel da Cachoeira, entre la infinitat de notícies de pobles indígenes que desapareixen en donava una, que per la seva relació amb el retrobament de la llengua intentaré resumir. En la penetració imparable defazendeiros i explotadors de fusta per les selves de Rondo nia, l’any 1995 o Frente de Atracado dos Indios Isolados da Fundaçào Nacional do Indio (FUNAI), va localitzar a la conca del riu Omere un grup de set indis que fugien atemorits. Per protegir-los els va retenir i va fer diversos intents per comunicar-s’hi, però era difícil perquè ningú de la FUNAI no parlava la seva llengua. L’equip de lingüistes de l’organització va pensar en un indi canoe molt vell, que vivia a la ciutat, era el darrer que quedava del seu grup ja extingit. Van anar a buscar el veli i el van portar davant dels set indis retinguts. Parlaven igual. Quan el vell, que feia molts anys que no podia parlar la seva llengua amb ningú, va trobar altres persones amb qui poder parlar com ell «era», es va emocionar tant que va esclatar a plorar.

Perquè el sentit d’identitat que podem transferir a la pròpia llengua no sols va lligat a la voluntat irredemptista, sinó, sobretot, la llengua ens lliga a lot el nostre passat de records d’infants, de paisatges entranyables i de contacte amorós amb aquells que ens van criar i educar.