5. NORMALITZACIÓ OBJECTIVA I SUBJECTIVA

Si analitzem les dades de coneixement social de la llengua catalana i suport institucional que rep, podríem deduir que presenta encara a hores d’ara una vitalitat social considerable. Tanmateix, per al tema que m’interessa estudiar no és tan important la variació de la vitalitat objectiva que pugui presentar com la variació de la vitalitat lingüística subjectiva, ja que, al capdavall, és aquesta percepció o interpretació personal allò que determina la posició del subjecte parlant, i sobretot la posició, i/o el canvi de posició, del subjecte parlant amb relació als altres subjectes parlants, la qual cosa pol determinar el camp de les emocions amb què viu l’experiència.

En arribar a aquest punt, podem suposar que les interpretacions personals del fenomen de la vitalitat lingüística i la seva variació acostumen a ser inversament proporcionals als interessos lingüístics de cadascú. És a dir, per regla general, les persones més interessades per la normalització plena de la llengua catalana a tot el seu territori històric són les que acumulen els coeficients més alts de frustració. Constantment tendeixen a prendre el pols social a la llengua i estan pendents del seu ús. Per això comproven, desconcertades, que cada cop se sent més castellà a tot arreu, a les grans ciutats, a les mitjanes, pels carrers, a les empreses, en el món dels joves… O dit d’una altra manera, cada cop la població de Catalunya, o dels altres territoris semblants, utilitza menys la llengua catalana en les seves comunicacions interpersonals.

La revista Illacrua, en el seu núm. 77 corresponent a l’abril del 2000, en un ampli reportatge sobre la llengua catalana titulat «Llengua plena, llengua buida», publica a la pàgina 29 unes dades extretes de l’Institut d’Estadística de Catalunya en les quals es pot comprovar la reculada de l’ús espontani de la llengua catalana en aquests carrers anys a Catalunya, paradoxalment, anys en els quals la Llei de Normalització Lingüística de l’any 1983 ha pogut desenvolupar-se i més persones han après a parlar la llengua:

També la reculada de l ús oral de la llengua catalana és general de cap a cap dels territoris històrics, fins i tot en aquells on a causa de la seva legislació de reconeixement tradicional i teòrica protecció de la llengua es podria suposar que n’assseguren l’ús social. Referent a aquest punt, el senyor Jaume Ros, en un article titulat «Escola Andorrana», publicat a La Revista d’Andorra, núm. 3, juliol de 1977, diu el següent:

Aquestes apreciacions subjectives del senyor Ros van ser corroborades més tard per un estudi científic anomenat Indicador lingüístic, que el diari Avui publicava el dia 25/1/00, en la seva pàgina 20:

Però, si bé objectivament es pot parlar d’un ús cada cop més abundant del castellà en ambients orals espontanis, també és cert que les persones més identificades amb el català i que pateixen més per la seva possible desaparició, senten més la llengua castellana —o, en el seu cas, la francesa— que no pas les persones no tan conscienciades i/o obsessionades per aquesta qüestió. I ara el terme sentir l’utilitzo en el seu sentit purament auditiu. És a dir, en ambients, carrers, espais públics, reunions, etc., on altres persones sentirien totes dues llengües alhora sense ser capaces de discriminar ni aproximadament en quina proporció cadascuna de les dues llengües és present en l’ambient, elles només hi senten el castellà. La Llengua catalana, no se’ls destaca, l’absorbeixen d’una manera natural, com si fos transparent, són elles mateixes. En canvi, l’altra llengua, per les connotacions de perill que té en la seva experiència personal, se’ls destaca amb força. No la senten com a cadena fònica transmissora de significat i prou, sinó que la senten com a llengua castellana. No els llisca inconscientment pels canals auditius cap a l’ordinador cerebral, el qual, sense entrar en cap altre tipus de consideració, en processarà el significat i en traurà unes conclusions semàntiques, i prou, no. En el seu cas es produeix una mena de curt circuit que va del pla cognitiu del llenguatge al pla emocional, de tal manera que el missatge se’ls enfila a repèl conducte auditiu amunt, tot excitant en el seu camí els seus temors acumulats, corroborats constantment per l’experiència, i posant totes les seves neurones en estat defensiu de màxima alerta. I fins i tot és possible que el seu organisme, davant de la presència d’aquest cos estrany i amenaçador, experimenti una resposta fortament estressant, amb les possibles repercussions de tipus psicològic, potser físic, o fins i tot social, que es poden produir en aquests casos.

Perquè la seva experiència diària pel carrer els demostra constantment que la llengua catalana només pot manifestar-se sense problemes, sense tensions i sense renúncies, en solitari, quan no es veu obligada a competir amb cap altra llengua. Quan es troba aïllada, en ambients purs, asèptics, cuidats, constantment vigilats. En una mena de vitrina protectora d’UVJ antisèptica permanent on no entri en contacte amb cap altra llengua Perquè el seu estat de salut social és tan crític, tan fràgil i tan delicat, que els seus propis parlants naturals són incapaços d’aguantar-se-la als llavis quan la llengua castellana és present, o potencialment present, en l’ambient. Així de simple i, tanmateix, i cada vegada més, així de difícil.

Per il·lustrar aquest punt reprodueixo un fragment de l’article «La llengua del mercat», de Sebastià Bonet, publicat a la revista Ronçana, Revista de la Vall del Tenes, núm. 201, gener-febrer del 2000, pàgina 13:

La neurosi d’extinció que en alguns casos poden desenvolupar algunes d’aquestes persones més preocupades pot arribar a ser tan acusada, que les faci viure en una mena de neguit permanent, dolorós i obsessiu. Algunes, en la seva obsessió, gairebé sense ni adonar-se’n, quan entren en un metro o un autobús, o qualsevol espai públic, poden començar a comptar les persones que senten que hi parlen en català o en castellà, sense poder evitar de fer constantment una valoració comparativa de la vitalitat que, suposen, té cadascuna de les llengües, i com a conseqüència extreure’n dades que els indiquin les també suposades possibilitats que té la llengua catalana de sobreviure enmig d’una societat com més va més castellana i, sobretot, cada cop més indiferent al fet lingüístic català. I com que sovint, segons els seus càlculs, els resultats els són adversos, es poden enfonsar més en les seves prediccions catastrofistes i en la seva tristesa patològica.

Durant la meva recerca de testimonis de dolor vaig parlar amb un informant, de Barcelona, que em va comentar que abans de veure com tot el país s’anava castellanitzant d’aquesta manera, ell preferiria que es partís Catalunya en dos trossos, o els que calgués, però que ens deixessin una zona del territori, per petita que fos, com una mena de reserva lingüística protegida, on fos possible de viure en català sense haver de patir constantment per la por de perdre la llengua, perquè la pressió castellanitzadora a la qual ens obligaven a viure se li feia insuportable. I encara va comentar:

«És que el castellà se’l va ficant a pertot, i cada dia més, eh?… Allà on n’arriba un que parla castellà, només un, ja hi som! Al cap de poc acaba parlant en castellà tothom!… Jo… és que no sé què s’ha de fer… Mira, fa ens han castellanitzat les ciutats, els carrers, tot, tot… Han guanyat, oi? Doncs que s’ho quedin tot, les ciutats, tot, però que ens deixin un racó de terra on no ens vinguin a parlar en castellà, perquè si no, estem ben fotuts».

Cal suposar que es tractava d’una figura retòrica, absolutament irracional i ni tan sols desitjada per la mateixa persona que l’exposava, però com a exemple d’ansietat persecutòria manifestat per una persona que no vol que desaparegui la seva llengua em sembla prou explícit. Tanmateix, si bé aquest cas es destaca per la seva exageració, m’atreveixo a suposar que aquesta visió del problema pot afectar d’una manera o altra altres persones. Jo mateix n’he conegut algunes que, quan han pogut, han canviat de lloc de residència d’on van néixer, o on vivien abans, perquè, entre els inconvenients que deien que hi veien, hi figurava que allà, al barri, ja ningú no parlava en català. Preguntada l’any 1993 una dona jove de Barcelona, pels motius del canvi de domicili que feia poc havia dut a cap la seva família, em va donar aquesta resposta:

«No m’hi sentia còmoda… Ha canviat molt el meu barri. És com sentir-te estrany a casa teva mateix. En canvi, aquí a la Garrotxa és tota una altra cosa, i la nena ens pujarà catalana».

Aquesta sensació incòmoda de «sentir-te estrany a casa teva mateix» l’he poguda detectar repetidament en les converses, en veu baixa, entre població catalanoparlant oriünda, però fins i tot darrerament l’he vista escrita en diaris i revistes cada cop amb més freqüència, talment com si el tema prengués cada dia que passa unes dimensions més evidents, i per a algunes persones, més alarmants. Valgui a tall d’exemple un fragment de l’article titulat «L’ús social del… castellà», de Soledat Balaguer, publicat al diari Avui el dia 18/8/97:

/…/ M’agradaria que tots aquells polítics que estan tan satisfets de com ha quedat la llei del català abandonessin les seves talaies estiuenques i baixessin a peu de platja d’incògnit. Gaudirien d’una magnífica immersió lingüística castellana, i veurien els minsos resultats de la llei anterior. Aquests dies em noto estranya, amb el mateix neguit que vaig sentir quan vaig anar a la manifestació contra la mort de Miguel Angel Blanco i vaig comprovar que les masses cridaven la seva ràbia en castellà. Estrangera al meu propi país, amb un projecte de llei a les mans que dibuixa el millor dels mons possibles…

La llengua castellana és tan sentida ja com a llengua natural en amplíssimes zones del país, que hi ha barriades de poblacions del cinturó industrial de Barcelona i de molts altres indrets on les poques persones que encara hi parlen català són conegudes popularment per molts dels habitants del lloc com «los catalanes».

Pel que fa al fenomen de sentir —en el sentit d’oir— entre la societat molt més l’altra llengua que no pas la pròpia, també es dóna amb la mateixa intensitat entre les persones catellanoparlants o francoparlants del territori. Si es dóna o no amb el mateix dolor dependrà, sempre, de la voluntat, conscient o no, que tingui cada persona de quin és l’espai ideal que estaria disposada a adjudicar a cada llengua dins d’aquest territori. Si aquest suposat espai es correspon amb el que la seva apreciació subjectiva de la vitalitat lingüística de grup Li fa entendre, no té per què produir-se cap mena de tensió, encara que cregui que l’altra llengua és molt més abundant que no pas la pròpia. Per contra, si suposa que es produeix un fort i injust desequilibri a favor de l’altra llengua, pot començar a gestar també una interpretació obsessiva i neuròtica de la qüestió d’unes característiques semblants a les que acabo de descriure per als catalanoparlants que pateixen de neurosi d’extinció de grup.

Per il·lustrar aquest punt reprodueixo alguns dels exemples que m’han explicat durant aquest estudi: l’any 1995, el professor i sociolingüista eivissenc Bernat Joan va preguntar per separat a dos professors d’un institut d’Eivissa que compartien l’alumnat, l’un catalanoparlant amb inquietuds catalanistes i l’altre, castellanoparlant, conegut per la seva ideologia espanyolista, quin percentatge d’alumnes de cada llengua familiar tenien a classe. Sorprenentment, tant l’un com l’altre van respondre que a la classe hi havia un 60% d’alumnes de l’altra llengua, i només un 40% de la pròpia. És a dir, el professor catalanoparlant «sentia» el d’una manera exagerada i, curiosament, tots dos en la mateixa mesura.

El mateix Bernat Joan em va explicar que l’any 1994, amb motiu d’unes oposicions a institut, tres professors illencs es van haver de traslladar a Madrid, i mentre passejaven pels carrers un d’ells va comentar amb ironia: «Pareix que aquí a Madrid no s’hi sent tant es castellà com a Palma». A la qual cosa Bernat Joan va respondre: «No és que no s’hi senti tant, és que no t’hi fa tanta nosa». Perquè, al capdavall, aquest és el nus de la qüestió: en una competència permanent de llengües en un mateix territori, les preferències personals que es puguin tenir per una de les llengües fan que, en la mateixa proporció, l’altra llengua aparegui com un obstacle a la normalització de la preferida.

També, dels comentaris al voltant d’aquesta qüestió que durant l’elaboració d’aquest treball he mantingut amb persones de llengua primera castellana, n’he obtingut tota mena de respostes, però la majoria coincidien a creure que la llengua que domina pels carrers de Barcelona, i no cal dir, a la resta de Catalunya, llevat de l’àrea metropolitana, és la llengua catalana. Naturalment, em refereixo a persones normals, que manifestaven les seves apreciacions espontànies no gaire meditades, però que en cap cas no eren especialistes en la matèria ni persones que haguessin estudiat el problema amb deteniment.

Aquesta mateixa pregunta feta durant anys, els primers dies de curs als meus alumnes de Magisteri de llengua primera castellana, ha donat sempre el mateix resultat: potser perquè a la nostra Facultat gairebé totes les classes es fan en català, d’entrada la majoria d’alumnes de llengua familiar castellana opina espontàniament que la llengua catalana és la llengua dominant en la societat, que la seva normalització ha arribat ja a convertir-la en Llengua hegemònica, o, si més no, està en camí d’aconseguir-ho aviat. Per aquest motiu, la majoria d’aquestes persones es sorprèn quan observa dades i informacions contrastades que no havia comptabilitzat amb anterioritat, a través de les quals descobreix, en una visió més aproximada del fenomen, quina és la força social, sobretot en els contactes interpersonals, de cadascuna de les llengües en competència.

En tot cas, no vull acabar aquest tema sense comentar un exemple absolutament determinant per entendre la relativa relació que té la llengua que la gent sent pel carrer amb la llengua que realment usa la societat. Un informant català i la seva companya, que tot i haver nascut a Catalunya sud ja fa anys que viuen a Pesillà de la Ribera, un poble del Rosselló d’uns 2.200 habitants, durant l’entrevista que els vaig fer allà el dia 21/11/96 em van comentar que una parella de joves francesos, que abans havien viscut en diversos indrets de l’Estat francès, l’any 1994 van anar a viure a Pesillà. Al cap de pocs dies, aquesta parella els comentava la seva sorpresa que allà, al poble, tothom parlés en català.

Qualsevol persona que conegui quina és la situació sociolingüística de Catalunya Nord s’estranyarà d’aquesta interpretació tan distorsionada de la realitat. Però per a aquells joves francesos, oir de tant en tant alguns pagesos vells dient-se unes quantes paraules en català, en una societat que ells suposaven monolingüe francesa, els devia semblar tan extraordinari que van interpretar exageradament que la llengua catalana era molt més usada pel conjunt de la població del que ho era en realitat.

I encara, per la transcendència institucional que té, vull citar la visió que de la llengua catalana tenia qui va ser cònsol de França a Barcelona durant els primers anys de la dècada dels noranta, Monsieur Alain Cattà, el qual, justament, es va destacar durant els darrers anys del seu mandat per l’hostilitat manifesta al suposat procés de «recuperació nacional catalana»; manifestacions també àmpliament recollides per la premsa del moment. Així, per exemple, en la conversa que Joan Pere Le Bihan i jo vam poder tenir amb ell el dia 6/6/95 al seu despatx del Consolat de França a Barcelona, Monsieur Cattà ens va confessar la gran preocupació que sentia per ta reculada de la llengua francesa i del seu escàs ensenyament a Espanya, enfront de la percepció que tenia per la gran avançada actual de la llengua catalana, que anava guanyant cada vegada més terreny dins d’una àrea d’influència que —segons ell— arribava ja fins a Montpeller.

Aquesta tendència a la sobrevaloració de la força social que Ics persones més identificades amb una de les llengües acostumen a atribuir a l’altra llengua podria ajudar a explicar un fenomen objectivament impossible d’entendre. A tall d’exemple: mentre una part de la població es desespera perquè comprova dia a dia que la llengua catalana recula de nord a sud, i acusa les institucions locals de manca d’energia a l’hora de defensar-la, una altra part de la població es desespera, s’organitza i planta cara a les mateixes institucions perquè comprova que la política lingüística que aquestes institucions porten a terme té com a finalitat, més o menys encoberta, aconseguir a la llarga el monolingüisme català de la població.

Arribades les coses en aquest punt, ja es podrà endevinar que les solucions per rebaixar el nivell d’estrès lingüístic que, d’una manera o altra, viu una part de la població no es presenten fàcils. Perquè cada nou espai guanyat per una de les dues llengües s’ha de produir indefectiblement a expenses de l’altra. I cada alteració de la situació lingüística establerta pressuposa un afluixa ment de la tensió viscuda per part dels partidaris de l’hegemonia de la llengua que suposadament avança, i alhora un increment de la tensió per part dels partidaris de l’hegemonia de la llengua que suposada ment recula.

Però, per intentar entendre amb un mínim de garanties aquest problema d’estrès que viu part de la població lingüísticament més obsessionada, cal tenir en compte que no ens podem quedar només amb la quantitat de dolor generat pel suposat avenç o reculada d’una de les dues llengües, així en abstracte, sinó que cal tenir en compte, sobretot, el reposicionament que davant d’aquest fet adopten els partidaris de l’hegemonia de l’altra llengua, i l’efecte que, de retruc, aquest reposicionament causa en els partidaris de la llengua contrària, ja que la percepció emocional del fet lingüístic depèn en bona mesura d’aquesta circumstància.

5.1. COM LA LLENGUA POT AFECTAR L’OPINIÓ QUE ES TÉ DE LES PERSONES QUE NO LA PARLEN. REACCIONS DAVANT DEL FET

Pel que fa a les persones més sensibles i patidores per la fragilitat de la llengua catalana i que per aquest motiu més s’angoixen davant la presència dominant de la llengua castellana, es pot donar una gamma molt àmplia de reaccions diverses. En els dos extrems d’aquesta gamma, hi podríem trobar:

1. Reacció integradora: El cas d’aquelles persones que, malgrat la preocupació que senten per la presència excloent de la llengua castellana, intenten comprendre la complexitat de la problemàtica. Dissimulen o intenten superar davant dels castellano-parlants la seva sensació d’angoixa. No esquiven el contacte amb els ambients castellanoparlants del seu voltant. Es mostren cordials i acollidors en la seva catalanitat. Procuren estimular en els altres l’ús tranquil de la llengua catalana, o si més no, el seu contacte. Etc.

2. Actitud lingüiisticofòbica: En l’altre extrem de les reaccions possibles trobaríem el cas de les persones que, incapaces de controlar la preocupació que senten davant la força anorreadora que pressuposa la presència de la llengua castellana, adopten una actitud defensiva a ultrança. En els casos més exagerats aquesta reacció pot comportar una actitud aparentment agressiva, o d’indiferència i/o menyspreu cap a la llengua castellana i, potser per extensió, cap a aquelles persones que manifesten una voluntat monolingüe castellana a Catalunya.

Per regla general, aquest distanciament el graduen segons les possibilitats que consideren que els altres han tingut per aprendre la llengua «dels catalans». Per exemple: sentiran rebuig contra les persones que portin quaranta anys vivint a Catalunya i que exigeixen públicament que se Is parli en castellà perquè «no comprenden» el català, o perquè no volen sentir-lo, i en canvi no en sentiran gens contra aquells que fa poc que són aquí o hi tinguin una presència esporàdica. En arribar a aquest punt vull deixar ben clar que em refereixo exclusivament a aquest tipus de fòbia lingüística sentida contra la llengua castellana, o francesa al nord, a causa del perill que representa la seva potencialitat substitutòria, i no contra les altres llengües en general, ni tan sols contra altres llengües dominants mundialment, com pugui ser l’anglesa, perquè és evident que, ara com ara, pels carrers de les ciutats catalanes els joves han abandonat el català per passar-se al francès o al castellà i no pas a l’anglès.

També és possible que en algun cas extrem aquesta por a la llengua castellana i als qui la parlen, per la seva capacitat suplantadora d’allò que tant estimen, acabi portant alguna d’aquestes persones més patidores de llengua a actituds més o menys intransigents, intolerants o fins i tot possiblement xenòfobes, amb tota la càrrega afegida d’Incomoditat social que els pot comportar haver de viure en una societat lingüísticament barrejada, amb una llengua forastera cada cop més grossa que es va menjant la seva, cada cop més petita i, per això mateix, cada cop més carregada d’essències simbòliques.

En arribar a aquest punt voldria deixar ben clar que em refereixo a aquest tipus de fòbia derivat d’una defensa lingüística a ultrança, i no a cap altra possible fòbia de tipus racial, econòmic, social, religiós, cultural o de qualsevol altre estil, sigui el que sigui, que, en cas d’existir, no té res a veure amb el tema d’aquest meu estudi. Aquest darrer punt vull subratllar-lo especialment, a causa de la facilitat amb què qualsevol intent de defensar la llengua catalana és de seguida vist amb una gran prevenció i suspicàcia per part de persones que curiosament mai no protesten davant el procés de substitució d’aquesta llengua per la castellana o la francesa, ni en els casos més clarament dirigits des del poder polític dominant, com pot ser el cas de Catalunya Nord o del País Valencià.

Justament, i per confirmar el que acabo de dir sobre la fòbia lingüística i únicament lingüística, podem assegurar que la majoria de les persones que pertanyen al grup més sensible i patidor de llengua catalana admiren sincerament les altres persones d’origen castellanoparlant, o altre, que han fet l’esforç d’aprendre el català i usar-lo públicament amb els catalans. Fins al punt de sentir sovint per elles un cordial sentiment de gratitud. Aquest sentiment es presenta més ressaltat encara a causa del comportament lingüístic vacil·lant i abandonista que manifesten els mateixos catalanoparlants.

L’admiració que senten envers els forasters que han après i usen el català creix també en la mesura que creix el grau d’exotisme d’aquests forasters. Per això, trobar suecs, japonesos, magrebins, o africans del Gabon, que nascuts tan lluny s’haguessin instal·lat aquí i haguessin après a usar el català, serien, per aquest fet, valorats molt positivament per les persones que estem estudiant i, fins i tot, pels catalanoparlants en general. Fins al punt de considerar aquests «forasters, tan forasters», pel simple fet de parlar com «els catalans», «catalans» a tots els efectes. Parlen català? És a dir, volen ser catalans? Doncs són catalans. Com a exemple d’aquesta admiració de les persones més sensibles a la llengua cap als exòtics que parlen en català, puc assegurar que l’entranyable corrent de simpatia que despertava Guillem d’Efak durant la seva etapa de cantant i autor, dins del moviment de la Nova Cançó de la dècada dels seixanta, es devia en molt bona mesura al seu aspecte semiginneà.

Així mateix, aquestes persones més sensibles a la llengua senten una gran satisfacció quan descobreixen nens petits d’origen africà, asiàtic o altre, que en algunes comarques del país surten de les escoles parlant en català als companys. En canvi, potser sentirien escrúpols per considerar «catalans, catalans» aquells ciutadans que nascuts aquí, de famílies catalanes, de cognoms catalans, etc., no s’expressessin mai en català, o no ho fessin als Fills. Tot seguint aquell pensament que diu: «No són catalans aquells que vénen de pares catalans, sinó aquells que fan fills catalans».

Tot i amb això, també és cert que hi ha algunes persones catalanoparlants —per regla general, ben poc preocupades per la supervivència de la pròpia llengua— que no estan disposades a atorgar fàcilment carta de catalanitat autèntica a les persones que, encara que fins i tot parlin en català, no hagin nascut al territori o no en vinguin de llinatges genuïns. I aquesta resistència a admetre en el propi grup aquelles persones que podrien voler-s’hi incorporar ha frustrat integracions desitjades i ha provocat inseguretats doloroses. Aquesta actitud tan poc oberta s’enfronta, però, totalment amb la part de la societat catalana més sensible a la llengua i que amb més Fervor desitja la integració lingüística dels nouvinguts.

Potser, en arribar aquí podríem fer una distinció entre l’adscripció lingüística i l’adscripció nacional, i afegir que per a les persones més preocupades per la llengua, no és tan important que el nouvingut se senti català o ho proclami, com que n’aprengui la llengua i l’usi.

Josep Termes (1984: 186) comenta aquesta qüestió amb les paraules següents:

Sempre m’ha sobtat que els nacionalistes bascos, (i encara més, els més radicals) siguin majoritàriament de parla castellana. I és que, per a nosaltres, la llengua és la conformadora bàsica de la nostra nacionalitat, així com per als bascos ho és l’ètnia. Ells veuen com a essencial ésser de vella família basca, se sigui euskaldun o castellanòfon: nosaltres, el parlar català. Avui, superant les posicions sabinianes, el nacionalisme basc admet la integració dels immigrats que ho desitgin en la seva comunitat nacional, mentre que el nacionalisme català vol apassionadament la integració dels immigrats i dels seus fills. Simplement, el fet de parlar català converteix un immigrat, socialment, en català, sigui quin sigui el seu origen i, m’atreveixo a dir, el color de la seva pell. Em sembla que un negre que parli català és un català negre, i que els Milans del Bosch procedeixen d’una família catalana; eren catalans, però ara no ho són.

També, referent a la percepció de la llengua com a matriu identitària, Paco Candel (1985: 101 i 102) diu el següent:

M’he resistit durant força temps, a creure que la llengua catalana a Catalunya i per als catalans sigui més important no només que l’economia, sinó que tot. I m’hi resistia, potser, per la meva condició de castellanoparlant. I havia arribat a dir, i com jo, altres, que hi ha catalans que, tot i el seu català, no tenen res de catalans, mentre hi ha gent que en el cas contrari, sí. Això no és del tot cert. No hi ha una regla d’or sobre la catalanitat, excepte la de la llengua, i és per això que cadascú és català —o no ho és a la seva manera. A l’immigrant, per molt català que sigui o se senti, si li falta la llengua catalana, no té credibilitat. Al fill d’immigrant, nascut a Catalunya, per més català que resulti a efectes de registre, i que si havent nascut aquí no és català, què és?, si no parla la llengua catalana se li dirà: però quina classe de català ets tu? /…/

Així doncs, segons com es miri, en aquest aspecte el cas català seria l’antítesi del model racista de l’apartheid, ja que per regla general la voluntat de la gent més preocupada per la llengua és que les persones vingudes d’altres territoris no visquessin en guetos aïllats i lingüísticament impermeables, al marge de la societat catalanoparlant, sinó justament que s’hi barregessin, i, això sí, al marge de les llengües que poguessin parlar-se en família, en grup, o al carrer… es fessin també seva la llengua catalana i fossin capaces d’usar-la amb els catalanoparlants, de tal manera que aquests darrers poguessin parlar sempre en català lliurement i sense coaccions. Només quan algunes d’aquestes persones especialment patidores preveuen que la barreja social de les dues llengües comportarà la desaparició de la catalana, la seva voluntat de barreja social pot entrar en crisi de pànic i d’una manera conscient o inconscient poden tendir al propi aïllament.

Sovint, i per acabar-ho de complicar, aquesta tendència aïllacionista pot ser fàcilment interpretada per altres persones de l’altra llengua com la cerrazon típica de los catalanes, i en el pitjor dels casos com un fon amen tal is me cultural, o manca de solidaritat amb els altres, que no té res a veure amb la realitat emocional complexa i contradictòria que moltes d’aquestes persones poden patir.

5.2. COM LA LLENGUA POT AFECTAR LA RELACIÓ SOCIAL D’ALGUNES PERSONES

Tal com acabo de comentar, alguns dels ciutadans més afectats per la neurosi d’extinció lingüisticotribal poden adoptar una posició tan defensiva que en alguns casos, amb més o menys consciència, en la tria lliure o aprofundiment de les amistats o relacions socials, la llengua que parlin els altres pot arribar a ser un factor determinant. Per això de vegades sense adonar-se’n no se senten impulsats a establir relacions amistoses aprofundides amb companys de feina, veïns, parents, etc., que només parlin en castellà. La incomoditat lingüística que senten davant la llengua castellana, que perceben com a responsable de l’extinció de la seva, pot arribar a suposar per a elles un obstacle massa fort per establir amb els qui la parlen en exclusiva unes relacions cordials i continuades.

Naturalment, hi poden intervenir altres variables que ens aconsellin d’interpretar aquest fenomen amb prudència; però d’entrada, podem aventurar que en el cas de competència de llengües, en el sentit de competir, la llengua compartida es pot presentar inicialment com un element d’aglutinació social considerable mentre que la llengua rival es pol presentar, almenys en un principi, com un element distanciador. Almenys això hauria de deduir de les converses que sobre aquest tema he tingut amb moltes persones, tant de llengua catalana com de llengua castellana.

Per això, en les zones territorials amb un procés de substitució lingüística ja molt avançat, les persones lingüísticament més sensibles a aquest fet poden tendir a trobar-se entre elles i formar grup. O fins i tot, sentir un impulsiu corrent de simpatia cap a qualsevol altra persona desconeguda que trobin en una sala d’espera o en un transport públic, o en llocs similars, llegint un diari, revista o llibre escrit en català. Aquest sol fet de veure l’altra persona llegir en català els pot fer suposar en l’altra una sensibilitat i una preocupació lingüística compartides. Potser per aquest motiu, fins i tot de vegades es poden sentir temptats de fer-se notar, de buscar-li conversa. Per fer-li saber que, malgrat aquell mar de castellà que les envolta, i que les ofega, no es troba sola, perquè ella també és de la mateixa tribu lingüística, i, a més a més, exerceix com a tal.

Una circumstància semblant es dóna entre aquestes persones més sensibles quan en una estada, turística o d’un altre ordre, en un país estranger, i com més llunyà millor, senten que inesperadament uns desconeguts, turistes o no, a prop seu parlen en català. La sorpresa, l’alegria, la cordial salutació, i possiblement l’amis-tat circumstancial, o fins i tot duradora, que se’n derivi són un exponent de com la llengua ha tingut per a elles un sentit d’identificació i de complicitat que va molt més enllà del pur aspecte comunicatiu, ja que possiblement abans havien sentit a parlar en castellà pel seu voltant, qui sap si entre famílies catalanes castellanoparlants, i ni s’havien girat.

Totes aquestes situacions poden significar, per a aquestes persones que estem estudiant, fonts permanents d’estrès, d’incomoditats i de tensions molt fortes en el contacte amb altres persones no catalanoparlants. Atès, a més a més, el grau de barreja lingüística en què ens movem, i la minorització extrema a què l’ús de la llengua catalana ha arribat en moltes poblacions i àmbits professionals i socials de tota mena, és possible que aquest problema es presenti permanentment, en totes les situacions de la vida, cada dia, a cada moment que hagin de parlar, de comunicar-se: a la ciutat, al barri, a la botiga, a l’escala, al carrer… A les associacions, als ambients d’esbarjo… O en situacions més íntimes i compromeses: al despatx, a la fàbrica, a l’empresa, amb els responsables, els directius, els accionistes, els col·legues, els clients… A l’escola, amb els directors, els companys, els pares…

Per il·lustrar aquest punt concret de tensió lingüística en el lloc de treball, exposaré alguns dels exemples que he pogut documentar durant l’etapa d’elaboració d’aquest llibre. Un informant catalanoparlant d’uns cinquanta anys, amb una gran consciència i lleialtat lingüística, que treballava en una petita empresa de Barcelona de material d’il·luminació, em va explicar el dia 31/6/94, que des de feia dies a la feina hi treballava amb una forta incomoditat i que no veia que aquesta situació pogués millorar amb el temps, i tot a causa d’una enganxada que havia tingui amb l’amo de l’empresa, també catalanoparlant familiar com ell, justament a causa de la llengua. Perquè quan sonava el telèfon i l’agafava ell sempre deia «digui» en català, i en tot cas després, segons les circumstàncies s’adaptava a la llengua de l’altre o no, però el primer contacte sempre el feia en català per donar una pista a l’interlocutor perquè, si també parlava català, ho pogués fer sense problemes. Però feia dies l’amo de l’empresa li havia dit que d’entrada no parlés en català per telèfon perquè podia trucar un client des de Madrid i si veia que li parlaven en català es podria ofendre: que, per tant, quan agafés el telèfon digués «diga». El meu informant li va dir que en principi no s’ofenia ningú, però que, si ell s’adonava que trucaven de Madrid, canviava de llengua i no passava res; l’amo de l’empresa, però, va insistir que d’entrada per telèfon parlés en castellà amb tothom. El meu informant s’hi volia negar perquè, segons va voler raonar-li, si d’entrada ja parlava en castellà, coaccionaria l’altre interlocutor, fos qui fos, a respondre-li en castellà, i així, sovint, acabarien parlant-se en castellà dos catalanoparlants, i que això no li semblava correcte. L’amo de l’empresa li va dir que això no tenia importància, perquè ningú no s’ofèn perquè li parlin en castellà; en canvi, en català, sí que es poden ofendre, que per tant les normes de l’empresa eren aquelles i no hi havia res més a discutir, perquè allà, a i empresa, s’hi anava a treballar i no a fer política. El meu informant em va explicar que d’ençà d’aquella discussió alguna cosa s’havia trencat entre tots dos, i s’ho sabien, i quedes d’aquell fet a la feina s’ho passava tan malament que, si no fos perquè no sabia on anar, ja s’hauria buscat un altre treball.

Vicenç Villatoro, en un article titulat «Llengües asimètriques» publicat a la pàgina 19 del diari Avui del 17/2/98, tot parlant de la distinta percepció que moltes persones tenen sobre la llengua catalana i la castellana, diu el següent:

/…/ Aplicades al català esdevenen conflictives proposicions o afirmacions que ens semblen normals i naturals en les altres llengües. En definitiva, és molt més arrelat del que el discurs públic donaria a entendre el prejudici segons el qual optar pel català seria Ter una opció ideològica, mentre que optar pel castellà és fer les coses amb naturalitat. Un llibre, un diari, un espectacle, fets en català pressuposen —segons aquest prejudici— una dèria, un acte d’una certa violència damunt de la realitat, mentre que fer les mateixes coses en castellà és un acte neutre, sense contaminació ideològica, de la més estricta naturalitat. /…/

Un altre informant, també de Barcelona (26), i amb un grau elevat de fidelitat lingüística, em va comentar el 6/12/96 que, si bé quan és a la feina intenta mantenir el català oral tant com pot, quan parla per telèfon es troba amb desavantatge perquè no pot ajudar-se amb el llenguatge no verbal i això fa que acabi cedint amb més facilitat que no quan té l’altra persona al davant, i que això, dit textualment: «l’emprenyava bastant».

5.3. PENETRACIÓ DE LA LLENGUA CASTELLANA EN ELS ESPAIS PERSONALS MÉS ÍNTIMS

És possible, fins i tot, que la tendència a esquivar la llengua castellana que algunes persones que pertanyen a aquest grup han portat al llarg de la seva vida quedi després malbaratada per les relacions socials o familiars que estableixen els propis fills, o altres parents. I així, de cop, la llengua castellana, tan temuda, penetri en la pròpia família a través dels parents sobrevinguts: gendre, nora, consogres, oncles, cosins, o de qui sigui… I finalment, com ja era de témer i esperar, la presència de persones castellanoparlants a la família arrossegui els parents catalanoparlants més o menys indiferents, que sovint són la majoria, cap a l’abandonament de la llengua catalana en presència del nouvingut. No cal dir com això pot ser viscut per les persones que pertanyen a aquest grup amb una sensació d’angoixa.

Alguns d’aquests pares, quan senten el fill o filla parlant innecessàriament en castellà amb els amics, o en cas d’aparellament, amb el company/companya, promès/promesa, o el que sigui, poden considerar que l’actitud lingüísticament relaxada del fill o filla és imprudent i sobretot gratuïta, i que d’una manera o altra traeix els ideals catalans amb què l’havien educat, ja que corre el risc de provocar el trencament lingüístic familiar. Com a conseqüència del neguit que crea aquesta situació pot succeir que sovint aquest fet esdevingui tema de conversa, o, fins i tot, de discussió familiar, de vegades apassionada, amb lamentacions, recriminacions, i consells sobre la necessitat de no perdre la llengua, de passar-la a les properes generacions… O precs perquè sigui el nouvingut qui faci l’esforç d’aprendre el català, o, en tot cas, que cadascú mantingui la seva llengua, etc.

Pel que fa als fills/filles, també poden viure amb més o menys incomoditat aquesta situació. Segons la seva manera de ser, o el grau d’identificació que al llarg de la vida hagin establert amb la llengua familiar, n’hi ha que poden optar per ignorar, o pretendre ignorar, els criteris dels pares i fer allò que creuen convenient. De vegades, fins i tot poden practicar el canvi de llengua en una mena de venjança, més o menys conscient, contra el que interpreten com una dictadura lingüística paterna desfasada i intolerant. També hi ha fills o filles sensibles al problema de la llengua catalana, i que també pateixen per la seva minorització social, però això, que els pot fer patir potser tant com als seus pares, en canvi no els és cap obstacle per estimar en castellà una persona que només parla aquesta llengua, o amb qui van començar a relacionar-se parlant aquesta llengua. En el cas que la parella no parli en català és possible que pensin anar-la familiaritzant amb la llengua de mica en mica, o és possible que no, però en tot cas no consideren aquesta qüestió com a fonamental en la seva vida, i no volen de cap manera que l’idioma els dificulti la relació amb les persones que estimen.

Sovint, succeeix també que aquests fills o filles es trobin sotmesos a dues pressions antagòniques, amb el que aquesta situació pot tenir d’estressant. D una banda, davant de la parella han de disculpar la inquietud, de vegades mal dissimulada, o fins i lot impertinent, dels pares, o altres familiars, germans, etc., i argumentar a favor seu perquè la parella, que ve d’una altra llengua, i per tant, és molt difícil que entengui aquesta qüestió, pugui comprendre la importància que per a la família té la llengua catalana i per quins motius la hi té. Per una altra banda, han de fer costat a la parella i defensar-la de la censura, i del que suposen una manca de respecte i tolerància, per part dels pares o altres familiars. O han d’avalar-la, en el sentit d’assegurar que aquell aparellament no trencarà el fil lingüístic de les noves generacions, i intentar apaivagar els temors encetats.

De totes les situacions d’estrès lingüístic que he comprovat que viu part de la societat, m’atreviria a dir que aquesta situació es pot presentar com una de les més angoixants, per totes les connotacions afectives, de confiança, de dependència, i de cohabitació que comporta. I més en uns moments històrics com els que vivim, en què és tan difícil per al jovent poder-se emancipar econòmicament de la tutela familiar.