12. GOIG DE LLENGUA

EL CONTROL DE LA SITUACIÓ D’ESTRÈS

Goig de lluita

Fins ara he procurat analitzar, i fins a cert punt documentar, els problemes emocionals, socials, o fins i tot físics que per a moltes de les persones més sensibles i vinculades a la llengua catalana pot comportar la situació de debilitat política i de substitució que presenta en el seu únic i relativament petit territori històric davant de les altres llengües estatals corresponents, sempre legalment protegides, sempre demogràficament expansives, sempre socialment indiscutides, siguin l’italià, el francès o l’espanyol. Tanmateix, no voldria acabar aquesta aproximació a un fenomen social tan important, i sovint tan poc conegut i mal interpretat com aquest, sense dedicar un breu capítol aparentment contradictori amb tot el que porto dit fins ara, però que al capdavall és conseqüència també d’aquest esforç considerable que moltes persones han fet i fan cada dia per assegurar la supervivència de la llengua catalana.

En realitat, qualsevol subjecte o objecte d’estimació és, per aquest mateix motiu, susceptible de produir goig i dolor a la persona que se l’estima: dolor quan les coses li van malament, goig quan les coses li van millor. Per aquest motiu, el treball o esforç que fa la persona que estima perquè les coses vagin millora l’objecte estimat ja pot ser per si sol un motiu de goig i plaer. No vull, doncs, acabar el meu llibre sense fer un comentari a les satisfaccions que també senten, o poden sentir, moltes de Ics persones més vinculades a la llengua catalana i que més pateixen pel seu tan emboirat esdevenidor.

En principi, hem de tenir en compte que davant d’una situació considerada problemàtica, o incòmoda, o perillosa, etc. i, per tant, generadora d’estrès, la resposta, tant emocional com física, de l’individu que lluita per canviar-la no serà la mateixa si aquest esforç el realitza a gusto el realitza a disgust. S’ha comprovat que, si l’esforç es fa a gust, qui encapçalaria la resposta fisiològica seria el sistema nerviós vegetatiu; en canvi, si es fa a disgust, la resposta fisiològica dependria del sistema nerviós hipofiso-suprarrenal, (C. Ballús, 1983). I el fet que l’esforç necessari per canviar la situació subjectivament estressant es faci a gust o es faci a disgust dependrà en molt bona mesura del grau de controlabilitat que 1’ individu sigui capaç d’exercir damunt de la situació considerada estressant, és a dir, la sensació que pot tenir en el sentit de creure’s capaç de canviar, o contribuir a canviar, la situació amb els recursos de què disposa. I això és tan cert, que fins i tot un alt grau de controlabilitat del problema per part de l’individu afectat podria produir-li sensacions de plaer, i, naturalment, més encara si la situació estressant ha estat escollida voluntàriament per ell. L’exemple més extrem d’això que estic comentant seria el plaer que poden sentir les persones amants del risc, tant si practiquen un esport perillós o qualsevol altra situació social arriscada voluntàriament escollida per elles, en la qual la seva pròpia adrenalina segregada pot actuar com a droga i estímul altament satisfactori.

La controlabilitat de l’estrès es genera en la fase d’apreciació o avaluació del problema. És en aquesta fase d’apreciació, quan l’individu avalua la gravetat de la situació i alhora els recursos de què disposa per intentar superar-la. I és després d’aquesta avaluació i en funció de les previsions que pugui treure’n, quan es decantarà per l’afrontament del problema, o bé per la seva evitació, o la fugida, si el considera insuperable amb les seves forces.

Aplicant les aportacions teòriques de la psicobiologia podríem acostar-nos al problema des d’un punt de vista més obert a la interdisciplinarietat. Així doncs, les persones que valoren la situació de substitució que presenta la llengua catalana com un agent estressant que les afecta, les preocupa o les angoixa, poden valorar la situació com a irreversible i, en conseqüència, tancar-se en l’acceptació passiva d’uns fets viscuts dolorosament, o negar-la com a mecanisme de defensa. Però també, davant del mateix fet, altres persones poden sentir-se estimulades a actuar per intentar canviar la situació. Si, a més a més, tenen la percepció que la seva actuació ajudarà d’alguna manera a milloraria situació lingüística existent, és possible que en aquesta seva lluita, per difícil que sigui, hi puguin trobar també motius que els produeixin una gran satisfacció personal.

Per exemple, en moltes zones del territori la publicació d’una revista, o opuscle d’àmbit local en llengua catalana ja pot ser un motiu de gran satisfacció per a les persones que en són responsables, malgrat els enormes esforços personals, i/o econòmics, que els pot comportar. O aconseguir crear una nova línia escolar en valencià al sud del territori, o haver engegat una emissora de ràdio en català a Perpinyà, o aconseguir que en una escola de l’Alguer s’ensenyi l’alguerès… O ajudar i aconseguir que una persona que no s’atrevia a parlar en català finalment s’atreveixi a fer-ho Són petites victòries personals que potser no podran neutralitzar el procés de substitució en marxa, però són proves clares de resistència, de voluntat d’existir, de compromís social, de satisfacció per contribuir-hi…, i al capdavall, d’esperança de canvi.

Goig d’aprenentatge, goig de saber, goig de ser…

També moltes persones adultes que no parlaven en català han experimentat una gran satisfacció quan, després de molts esforços han aconseguit vèncer la vergonya inicial i han començat a parlar aquesta llengua. Al llarg dels meus anys d’exercici de professor de llengua catalana he pogut constatar aquest fet a bastament.

Algunes persones adultes m’han explicitat amb tot detall la satisfacció personal que han experimentat quan s’han atrevit a parlar per primera vegada en català a un desconegut i aquest els ha respost en català sense cap problema. Algunes fins i tot m’han parlat del plaer que han experimentat quan han estat confoses com a pertanyents al grup catalanoparlant natural. Cito algunes de les frases que he recollit sobre aquest punt:

I no cal dir, les que han estimat aquesta llengua fins al punt de convertir-la en el punt essencial de la seva professió. Com aquest cas:

«Per mi el fet de ser professora de Filologia Catalana és un orgull, sobretot pel que em va costar aconseguir-ho. Pensa que Jo fins a vint anys no parlava en català».

Goig de retrobament

També el retrobament de la llengua perduda pot ser motiu de gran satisfacció personal. Per posar-ne només un exemple: la creació de la primera escola catalana La Bressola a Perpinyà l’any 1976 i l’expansió, per modesta que hagi estat que aquestes escoles han experimentat aquests darrers vint-i-cinc anys, han donat feina a una bona colla de persones. Només la xarxa de les Bressoles ocupa en aquests moments (agost de l’any 2001) més de quaranta persones, les quals tenen com a mínim una característica professional comuna: han d’estar parlant tot el dia en català als nins i nines de les escoles. Si bé per als mestres d’aquestes escoles, a causa de la seva altíssima consciència lingüística, aquest fet vol dir la possibilitat de treballar en la llengua que ells estimen i han escollit voluntàriament, no és necessàriament el mateix cas per a les mainaderes o personal no docent, que ha hagut d’acceptar les condicions que l’Escola exigia per poder-hi treballar: utilitzar només la llengua catalana amb els alumnes, dintre i fora de l’escola.

Així, doncs, en la meva recerca d’informació sobre aquest punt, algunes d’aquestes persones em van explicar el que per a elles havia representat sentimentalment recuperar també la capacitat de parlar poc o molt en català amb una certa fluïdesa i una més o menys acceptable correcció. Valgui aquest exemple d’una mainadera tot just contractada per l’escola La Bressola que es va inaugurar a l’inici de setembre de 1996, al poble del Soler, al Rosselló, i que jo vaig entrevistar un mes després de començar el curs:

«Naturalment, abans els parli com puc, però sempre en català, me queda pas atre remei. Com sé… Sovint m’aturi perquè trapi pas la paraula que necessiti. Mes després les paraules me vénen a la boca com una pluja. Toies les paraules que de nina havia sentit a dir a casa, sobretot ah avis, i que tenia oblidades, ara me tornen a venir. I me fa pler, perquè jo mateixa me sentí més catalana… Donques me fa pler».

Goig d’amistat, goig d’amor

És prou sabut que les persones que comparteixen experiències comunes tendeixen a agrupar-se. I més encara si aquestes experiències són interpretades per aquest grup com traumàtiques o doloroses, enmig d’una societat majoritària que no té per què compartir aquestes percepcions. Per tant, en situacions difícils, o enmig de societats majoritàriament indiferents, quan no hostils, les minories que pateixen algun tipus de marginació tendeixen a cohesionar-se per protegir-se millor. Doncs bé, aquesta és la circumstància que es dóna sovint entre les persones més conscients de quina és la situació de reculada que experimenta la llengua catalana.

Al llarg de la vida he tingut l’ocasió de conèixer persones molt diferents entre elles, pertanyents al que se sol dir classes socials, o fins i tot ideologies, o filosofies, distintes i sovint antagòniques, que, malgrat les seves possibles diferents visions sobre altres temes, han maldat perquè aquestes diferències no fossin un obstacle per fer pinya conjuntament amb altres persones diferents per intentar salvar entre tots la llengua comuna, originària o apresa. Les fortes complicitats sobre un tema tan íntim i tan lligat a la percepció d’identitat i, alhora, històricament tan maltractat pels Estats, com és la llengua catalana, ha fet néixer forts vincles de solidaritat, d’amistat, de col·laboració, d’amistat i, en alguns casos fins i tot d’amor, s’han establert entre moltes persones que si no hagués estat per aquesta qüestió possiblement al llarg de les seves vides mai no haurien coincidit. Profundes i duradores relacions s’han mantingut entre persones de territoris distints i ben allunyats a causa de la lluita per la llengua. Ciutadans de passaport espanyol i ciutadans de passaport francès, i en menor mesura, italià, han col·laborat i han treballat junts durant molts anys per salvar la mateixa llengua. Les diverses associacions transfrontereres que pretenen canalitzar els ajuts dels ciutadans d’uns territoris cap als altres, com ara Arrels-Països Catalans, Amics de l’Alguer, Enllaç-Germanor per l’Alguer o Amics de La Bressola, en són un exemple.

I l’amistat personal i L alegria nascuda per la lluita comuna també pot ser causa d’estímul i de goig poderós. Potser el lloc més emblemàtic com a punt de trobada i retrobament anual d’amistats i d’il·lusions compartides sigui la Universitat Catalana d’Estiu, que des de l’any 1969 i de manera ininterrompuda es realitza a Prada de Conflent.

També les trobades interterritorials que reuneixen una gran quantitat d’esforços i alegries compartides, com les festes que organitzen els Joves de Mallorca per la llengua (JML) amb motiu del Corre-llengua o Acampa llengua, segons els anys, o les trobades festives a pobles diferents per part de mestres, pares i xiquets, que organitza la Federació d’Associacions per la Llengua Escola Valenciana, o el programa d’actes festius previstos a Catalunya Nord com a celebració dels vint-i-cinc anys de la creació de la primera escola catalana, són una bona mostra d’això que acabo de dir.

Goig de gratitud

En un altre apartat hauríem de citar les mostres d’agraïment que alguns dels homes i dones més compromesos en la defensa de la llengua poden haver rebut per part d’altres persones també sensibles a aquest tema. O fins i tot les mostres de reconeixement que en segons quins moments de la història els poden haver concedit determinades institucions públiques, o una part de la societat privada més sensible i organitzada en aquestes qüestions. En aquest ordre de coses podríem citar els premis, guardons, reconeixements públics, etc. que de cap a cap dels territoris de llengua catalana concedeixen les més variades institucions. Són molts els exemples que podríem posar, valguin com a mostra el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat anualment per Omnium Cultural, o els Premis d’Honor Jaume I a persones i a entitats, i Premis Jaume I d’Actuació Cívica Catalana, que a la tardor atorga la Fundació Jaume L Arreu del territori, però, n’hi ha molts més.

També cal tenir en compte que en les circumstàncies més difícils per a la llengua catalana la, diguem-ne, militància catalanista, ha tendit a ser generosa amb les persones de bona voluntat que han volgut fer coses en català. Aquesta situació de voler ajudar la llengua ha possibilitat que entre els petits cercles de convençuts algunes persones en algun moment de la seva vida poguessin viure la satisfacció personal de cantar en públic, o representar teatre, o publicar algun escrit, que potser no haurien pogut fer si s’haguessin expressat en llengua castellana o francesa, a causa del mercat molt més competitiu i exigent en aquestes llengües normals i normalitzades.

Tot això ha comportat que moltes de les persones que han treballat en la mesura de les seves possibilitats a favor de la llengua catalana en algun moment de la seva vida hagin pogut veure i viure la sensació de reconeixement públic per la seva feina realitzada, la qual cosa les pot haver omplert, en un moment donat, més puntual o més durador, de gran satisfacció. Al llarg dels anys he pogut parlar amb algunes persones que m’han expressat la gran gratificació que ha representat per a elles veure en part reconeguts públicament els seus esforços.

Naturalment, són moltíssimes més les persones que cada dia a la callada treballen tant com poden per salvar la llengua i mai no rebran el reconeixement de ningú. Al contrari, tal com ja he comentat al llarg del llibre, en molts casos aquesta seva lluita duta contracorrent pot despertar justament la indiferència, la incomprensió o l’hostilitat de la societat que l’envolta. Tanmateix, aquesta circumstància no treu que en altres casos l’esforç per salvar la llengua també pugui comportar grans satisfaccions personals, i que les petites victòries aconseguides, per La mateixa persona o per altres, en la difusió social de la llengua catalana puguin ser viscudes com a èxits importants i fortament estimulants.

Goig de dedicació, goig de vocació, goig de professió

També hem de tenir present que moltes de les persones que en èpoques més difícils van dedicar gratuïtament molts esforços a la difusió de la llengua catalana, després, a mesura que els diferents territoris s’han pogut anar dotant d’unes mínimes infraestructures polítiques i culturals pròpies, també elles s’han pogut anar professionalitzant en una activitat més o menys relacionada amb la seva preocupació: l’ensenyament, l’edició, la difusió… de la llengua catalana. Feines que, atesa la situació lingüisticosocial d’aquestes terres, també acostumen a anar carregades de tensions, frustracions i problemes. Però també en moltes ocasions carregades d’esperança i de petites i gratificants victòries.

Si, a més a més, tenim en compte que per les circumstàncies de la vida una bona part de la població es veu obligada a treballar en feines que no li interessen gaire o gens, podrem convenir que per a moltes de les persones que per sensibilitat i preocupació per la llengua catalana han aconseguit treballar en una feina que s’hi relaciona, poden experimentar també una notable satisfacció personal i professional.

Goig de rebel·lia, goig de lluita, goig de solidaritat, goig de llibertat.

Ja hem comentat que, sovint, el sol fet de la lluita, o de l’esforç tenaç a favor d’una cosa que s’estima, ja pot ser generador de plaer. Però si, a més a més, es té la percepció que la causa per la qual es lluita o treballa és justa, aleshores la sensació de força i de goig de lluita poden ser encara molt superiors. Suposo que no és difícil convenir que els dos Estats que majoritàriament es reparteixen els territoris on la gent parlava en català no són pas un model de justícia i equanimitat pel que fa al tractament lingüístic que van donar a les antigues colònies que van conquerir ni donen actualment als diferents territoris que administren. Per això, moltes persones que treballen perquè la llengua catalana no desaparegui dels seus espais naturals tenen la sensació que la seva lluita és justa, i això sol justifica el seu esforç i les empeny a continuar endavant.

Valgui a tall d’exemple d’aquest aspecte d’injustícia a què m’acabo de referir un fragment de l’entrevista que el dia 26/7/00 vaig fer a un informant que pertany a l’equip de Govern de l’actual Generalitat de Catalunya (3):

«Des del punt de vista de la feina:… Home, de tots aquests aspectes el que visc més constantment és la dificultat de fer entendre que… en l’àmbit polític, en l’àmbit Judicial, que la nostra defensa de la llengua no és una agressió, sinó, senzillament, és un… ho fem des de la convicció que estem redreçant una situació absolutament injusta amb nosaltres, estem intentant resoldre una injustícia i resoldre-la d’una manera pacífica, raonable i prudent. Davant d’això, home, és molt dur trobar-te, diguem-ne, una incomprensió tant en l’àmbit polític com en i àmbit judicial, tots dos en aquests moments especialment sords, o, diguem-ne, distants i poc receptius amb relació al que és la comprensió del fet lingüístic de casa nostra, no».

Molt s’ha parlat del que significa la pèrdua d’una llengua en el context de les llengües del món. De com la pèrdua d’una llengua significa una pèrdua irreparable de la diversitat del patrimoni cultural de la humanitat, ja que significa alhora la pèrdua d’una manera característica de pensar, de sentir, d’interpretar la vida i l’univers… Potser sí, tot i que en principi tendeixo a desconfiar de les idees gaire transcendentals. També en contra d’aquests arguments tan solemnes en la castellanització dels territoris del sud dels Pirineus s’hi podrien trobar molts avantatges de tipus econòmic, pràctic, convivencial o tots els que ben subjectivament cadascú hi volgués trobar.

Tot i amb això, Carme Junyent en el seu article «El català, una llengua en perill d’extinció?», ja citat en un altre punt del llibre, fa un comentari de com la llengua es lliga al territori, que em sembla d’un gran interès i un bon motiu de reflexió. Reprodueixo, doncs, un fragment d’aquest article:

/…/Però la relació de la llengua amb el territori té aspectes vitals per a la humanitat que passen per all tots aquells que proclamen que «els territoris no parlen» —per bé que acostumen a ser els mateixos que afirmen que «a França es parla francès, a Itàlia, italià, etc.»—. La llengua, a més de ser un vehicle per a la comunicació, és també un instrument de configuració de l’entorn; podem afirmar, doncs, que, en bona part, el nostre entorn és allò que anomenem. /…/

Malgrat la importància que poden tenir els arguments que avaluen la pèrdua d’una llengua com de gran catàstrofe irreparable per al conjunt de la humanitat sencera, també em permeto dubtar que moltes de les persones que treballen perquè no desaparegui la llengua catalana tinguin presents aquests arguments tan abstractes i allunyats. Potser la majoria de les persones que es preocupen per la llengua catalana no es preocupen tant perquè no desaparegui del planeta, sinó perquè ha desaparegut i va desapareixent dels carrers i de les boques dels joves dels instituts i de les discoteques de les nostres poblacions. I això, perquè les afecta d’una manera molt directa, els fa mal.

Però també és ben cert, que aquesta lluita tan llarga i desigual que per poder sobreviure com a poble lingüístic, o senzillament com a poble, tantes persones es veuen obligades a fer en contra dels Estats, afua la sensibilitat i estimula la solidaritat cap als altres pobles o persones que viuen situacions semblants o molt pitjors. No és perquè sí que entre els catalans-valencians-balears, es donen unes cotes tan altes de solidaritat fraterna cap a pobles oprimits i llengües perseguides pels diferents imperis. I poden existir entre nosaltres organitzacions com el Centre Internacional.

Escorre sobre les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), amb tota la seva tasca ingent d’ajuda i solidaritat cap a les nacions i llengües prohibides, que només com a exemple de la seva tasca diré que en aquests moments prepara una campanya perquè ajuntaments catalans apadrinin publicacions de llibres i materials pedagògics diversos de llengües del món en perill d’extinció.

Per això, tal com he dit repetidament, la lluita per canviar situacions sentides com a injustes pot ser, si es té l’esperança d’aconseguir-ho, també gratificant. En les meves entrevistes he recollit moltes manifestacions d’aquest goig de lluita. De vegades expressades amb frases aparentment desenfadades i trivials:

«I què faríem si no haguéssim de lluitar pel català? Potser ens avorriríem».

Però d’altres vegades, connotades amb una voluntat de compromís insubornable:

També he conegut persones que, atès el grau tan baix de fidelitat Lingüística que mostra habitualment la població catalanoparlant, són profundament pessimistes pel que fa a les possibilitats de supervivència de la llengua catalana i, malgrat tot, continuen treballant com si la normalització fos possible:

«No ho sé, si ens en sortirem o no, però ho hem d’intentar, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà».

Fins i tot he constatat que en casos de pessimisme extrem i fins i Lot de frustració profunda pel comportament lingüísticament indiferent i abandonista dels propis catalanoparlants, hi ha persones que continuen mostrant una fidelitat lingüística personal insubornable. Aquestes són algunes de les frases que he recollit de persones patidores de llengua que estan convençudes que la llengua catalana ha entrat en un procés d’extinció imparable:

Així, doncs, per a moltes persones, la insubmissió lingüística personal, de la qual ens parla Francesc Ferrer i Gironès (1990), al marge dels resultats socials que pugui tenir, és percebuda com un acte, potser testimonial, però necessari de justícia, d’autoafirmació i d’autoestima. Com si, en darrer terme, l’adhesió incondicional a una llengua amenaçada, en aquest cas la catalana, anés marcada per alguna cosa difícil d’explicar, que s’escapa a les conveniències econòmiques i a la raó, a la previsió i a la història. Com si es tractés d’un sentiment que es fa i es desfà entre les subjectives boires de l’esperit humà. En aquell darrer racó íntim on la força de l’Estat, malgrat tot el seu poder polític, econòmic, mediàtic i militar, no pot arribar-hi. Com un dels darrers reductes de rebel·lia identitària que li queda a l’individu que alhora vol ser grup i vol ser lliure.