2. GEOGRAFIA DEL «DOLOR DE LLENGUA»

A minha pàtria é a lingua portuguesa.

PESSOA

A causa de l’alt grau d’identificació que les persones d’aquest grup més sensible i «patidor» que estudiem han establert amb la llengua catalana, podem suposar que tenen una visió lingüisticoterritorial coincident. Cal preveure, doncs, que tal com diu Pessoa pel que fa a la llengua portuguesa, també aquestes persones identifiquin la seva «pàtria» amb-la seva llengua. O dit d’una altra manera: els límits del territori amb el qual identifiquen la seva nació són marcats pel que podríem considerar els límits històrics territorials de la llengua catalana, o sigui: allà on la llengua catalana és, o fins no fa gaire era, parlada. El mateix Josep Pla ho va dir amb aquestes paraules: «La nostra pàtria és on, quan dic “bon dia”, em responen “bon dia”».

Sobre aquest punt, Joan Francesc Mira (1986) diu el següent:

Quan la llengua és vista com a àmbit, territori o espai: quan els límits de la llengua són percebuts com a límits de país, com a frontera entre un interior i un exterior, la funció identificadora i contrastiva de l’idioma passa a ser una funció preeminent. Llavors, l’àrea lingüística esdevé un mapa que circula, de manera més o menys expressa, com a mapa nacional. Més encara, potser, quan aquest mapa representa físicament l’única frontera que pot ser dibuixada com a tal; val a dir, quan ni equival, ni se superposa, a una frontera política reconeguda. Un mapa de l’àrea lingüística catalana, posem per cas, és sempre susceptible de ser entès i vist (i sovint precisament amb aquest propòsit és usat i difós) com un mapa dels Països Catalans; i el seu perfil, com el perfil dels límits de la nació catalana. Llavors, la fidelitat a una llengua és quasi automàticament, la fidelitat al seu espai i territori: lleialtat lingüística i patriotisme esdevenen una i la mateixa cosa.

I encara Josep Gifreu, en un escrit titulat «La nova frontera, la llengua», diu el següent:

/…/ Necessitem una frontera més que mai, i la tenim fa segles inventada. Però no la tenim a disposició. No ens l’han deixada cartografiar, i no la sabem reconèixer. La nostra frontera és la llengua, i aquesta és la nova frontera —i encara la primera— que hem de reconstruir. Ho fan tots els pobles d’Europa /…/

Per tot això és fàcil comprendre que les persones més identificades amb la llengua catalana puguin seguir amb un gran interès i preocupació tot allò que fa referència al seu progrés o a la seva reculada en qualsevol indret del seu territori històric. No cal dir que aquesta visió global de la llengua, que presenta graus tan diferents de vitalitat segons els indrets, i polítiques de recuperació tan distintes segons les societats, les neguiteja profundament. I fa que, al capdavall, mai no puguin estar plenament satisfetes, perquè si bé en algunes zones de l’àrea lingüística es treballa relativament per a la recuperació, amb alguns avenços parcials notables, en d’altres punts de la perifèria, la substitució o ja es pot donar pràcticament per acabada o encara s’està produint amb força i sense aturador.

Les diferents dinàmiques històriques del conflicte i les diferents dinàmiques politicosocials actuals que es donen en cadascun dels territoris de parla catalana configuren també un mapa del conflicte lingüístic amb zones clarament diferenciades. Per intentar descobrir-hi la vitalitat, o millor dit, la manca de vitalitat, que hi presenta la llengua podríem fixar-nos en els tres elements que es consideren bàsics per avaluar aquesta vitalitat, com ara l’ajut institucional, el prestigi social que té la llengua, i la seva demografia.

Si ens atenem a l’ajut institucional, trobem:

1. Territoris on senzillament Pus institucional del català és completament, o bàsicament, prohibit, com el cas de Catalunya Nord.

2. Territoris on la llengua catalana ha assolit actualment el rang de llengua cooficial, al costat de la castellana. Tot i que aquest concepte legal pot no haver passat de ser en algunes institucions ben emblemàtiques d’aquests territoris un concepte teòric i poca cosa més. Com el cas del País Valencià.

3. Territoris on la llengua catalana ha assolit el rang de llengua cooficial i les institucions locals l’usen preferentment i n’impulsen l’ús. Com el Principat de Catalunya.

4. I finalment, territoris on la llengua catalana és l’única llengua oficial de les institucions locals. Com és el cas de! Principat d’Andorra.

Si ens atenem ara a la variable del prestigi social que la llengua hagi pogut assolir en cadascun dels territoris, la situació es complica, ja que la societat enlloc no és homogènia, i són molts els elements i les variables que configuren als ulls de cada persona el prestigi o no d’una llengua, o del grup social que la parla. Però per simplificar podem dir que als territoris on la consciència lingüística està més consolidada, la resposta al conflicte més antiga i més organitzada, i les institucions locals hi aboquen els seus esforços amb més generositat, la consciència de la societat sobre el prestigi de la llengua acostuma a ser superior. Així, per exemple, majoritàriament els habitants del Principat de Catalunya valoren més positivament la llengua catalana que no pas els habitants de Catalunya Nord, o del País Valencià.

Però si ara ens atenem als factors lingüisticodemogràfics, amb relació a l’altra llengua en competència, el problema encara agafa una major complexitat, ja que la relació entre una llengua i l’altra és ben distinta, ja no en referència als distints territoris històrics, sinó segons cada comarca concreta, cada població… i cada barri, carrer, escala… de cada població. De tal manera que la casuística del conflicte lingüístic pot ser infinita.

Per tant, dues persones de les mateixes, o semblants, característiques, pel que fa a l’angoixa amb què poden viure la substitució de la llengua catalana, poden viure el problema amb molt distinta intensitat segons quin sigui l’indret on habitin i l’entorn lingüisticosocial que les envolti. Perquè una cosa és viure en un lloc on l’ús social, institucional i popular, de la llengua catalana encara és hegemònic, tot i que se sàpiga que en determinades zones allunyades del país la substitució lingüística es continua donant; i una altra cosa de ben diferent és viure en una d’aquestes zones en procés avançat de substitució, comprovar-ho cada dia, lluitar-hi cada dia i fracassar-hi també cada dia, encara que es tingui plena consciència que en altres zones allunyades del país la situació de la llengua catalana està més consolidada.

A més a més, les tres variables citades: demografia, suport institucional i prestigi del grup lingüístic, poden arribar a combinar-se entre si amb tal complexitat de matisos que, quant a la vitalitat de la llengua, es poden donar les més diverses i contradictòries situacions. Així doncs, la llengua pot tenir més prestigi social en un indret on la immensa majoria dels habitants sigui de llengua castellana, per exemple Santa Coloma de Gramenet, que no pas en un altre indret on la majoria de la població sigui catalanoparlant, com per exemple alguns dels pobles de la Franja de Ponent. O pot ser més utilitzada per la gent, almenys oralment, en un lloc on no compta amb cap suport institucional, torno a posar com a exemple els pobles de la Franja de Ponent, que no pas a Andorra, on és l’única llengua oficial, però on la immigració i el turisme l’han foragitada de bona part del comerç, en bona part del carrer i fins i tot dels patis de les escoles.

Tota aquesta casuística tan variada, complexa i contradictòria ens dibuixaria un mapa de la situació d’ús social de la llengua també d’una gran complexitat. Que si bé a grans trets es podrien agafar com a blocs situacionals els distints territoris històrics dels països de parla catalana, en realitat el pols de la llengua s’hauria-de prendre zona per zona, població per població, carrer per carrer, casa per casa, persona per persona… Consegüentment, la geografia del dolor per l’estrès de llengua sembla que tendiria a adaptar-se a la situació del seu ús social, o per entendre’ns, a la seva vitalitat geograficoterritorial. Tenint, però, en compte que a la gran geografia territorial hauríem de superposar la petita geografia personal de cadascú, configurada pels ambients laborals, socials, familiars, i de tot ordre, més o menys favorables a la llengua catalana o més o menys hostils al seu ús, en què cada persona ha de moure’s cada dia i a cada moment. I tot això, modificat, a més a mes, per la percepció i la interpretació personals del conflicte, o de la vitalitat subjectiva de la llengua o de les llengües, que pugui tenir cada persona concreta, la seva pròpia sensibilitat, i, naturalment, les seves creences i les expectatives que es pot haver fet, o no, sobre el tema lingüístic.

Resumint: fent una certa abstracció, podríem convenir que hi ha unes zones del país on a causa de la situació de substitució que viu la llengua catalana la gent d’aquella zona patidora per aquesta llengua deu patir més que la gent patidora de les mateixes característiques d’altres zones on la llengua catalana disposa d’una major vitalitat.

Per molt que aquesta darrera gent patidora a la qual m’acabo de referir abraci com a marc referencial de preocupació lingüística tot el territori històric de llengua catalana. És a dir, que en els indrets on la situació de substitució lingüística es troba més avançada les possibilitats de resposta dolorosa per part de les persones més sensibles a aquesta qüestió és, lògicament, més intensa.

Per tant, podríem arriscar-nos a dibuixar i acolorir amb colors més clars i més foscos un mapa dels territoris on es parla català que ens marqués a grans trets la gradació de major a menor intensitat de les zones susceptibles de generar més o menys dolor de llengua als habitants sensibles a aquest punt dels distints indrets territorials. És a dir, als mapes de carreteres, de comarques, de dialectes, de vegetació, d’orografia, d’indústria, etc., etc., d’aquests països, també podríem afegir-hi el mapa potencial del dolor, en pro o en contra, de la llengua originària.

Tanmateix, en arribar a aquest punt, hauríem de tenir en compte que, paradoxalment, els hipotètics colors més clars i més foscos, que hauríem d’utilitzar, ens marcarien, per contraposició, per una banda la qualitat del dolor social, i per la banda oposada, la seva quantitat. És a dir: els indrets on la situació de la llengua es troba més degradada i el procés de substitució més avançat són, lògicament, aquells on h i ha més gent que ja no la parla, i que, per tant, majoritàriament no pateix a causa de la seva substitució. Però justament és aquesta situació la que comporta que els pocs ciutadans de la zona que sí que hi pateixen, tendeixin a patir-hi més. Per contra, les zones territorials on el percentatge de persones preocupades per la salut de la llengua catalana és més elevat, els patidors i les patidores, per regla general i fent les excepcions que calgui, no hi pateixen tant. Fent una certa abstracció necessàriament simplificadora, podríem resumir-ho així:

1. A menys nombre de patidors per unitat social i territorial, més dolor per a ells.

2. A més nombre de patidors per unitat social i territorial, menys dolor per a ells, o almenys, dolor més repartit i neutralitzat.

Això vindria donat per dues raons principals:

1a. Hem de tenir en compte que en tota aquesta qüestió del dolor de llengua un dels aspectes que poden fer patir més la persona sensible a aquest terna és la sensació de solitud i incomprensió social que, objectivament o subjectivament, pugui experimentar. Aquesta sensació de solitud, i, per tant, d’acorralament, pot tenir dues sortides: a) Excitar-la en una mena de bel·ligerant defensa a ultrança dels seus drets lingüístics enmig d’un ambient ostensiblement indiferent, quan no hostil, b). Enfonsar-la en una sensació de pessimisme, renúncia i frustració totals.

2a. La seva pròpia debilitat numèrica comporta necessàriament una gran dificultat pel que fa a la possible influència en l’entorn social, o ala consolidació d’una estructura politicocultural mínima que asseguri la pervivència de la llengua pròpia enmig de l’abassegadora presència social de l’altra.

Tot i amb això, a causa_del radicalisme de posicions a què es veuen empeses bona part d’aquestes persones més sensibles a la llengua, i a l’alt grau de consciència lingüística que poden haver adquirit motivat per la gravetat de la situació en què viuen, sovint es donen en individus d’aquest grup les cotes més altes de compromís i de militància lingüística del país. La qual cosa pol comportar també que, malgrat l’ambient indiferent o hostil que els envolta, realitzin les accions més difícils i espectaculars en defensa de la llengua, i també sovint que aconsegueixin els avenços més seriosos i clarividents pel que fa a la seva consolidació social, ja no sols a la pròpia zona territorial, sinó fins i tot a tot el conjunt de les terres de parla catalana en general. El cas d’Eliseu Climent a la ciutat de València, amb les hostilitats que ha trobat pel camí, i en canvi les accions contundents i reeixides que ha tirat endavant, és prou conegut i paradigmàtic d’això que estic comentant. Però hi ha més casos, molts més: Antoni Arca i Luca Scala, a l’Alguer: Pere Manzanares i Joan Pere Le Bihan, a Catalunya Nord; Tudi Torró i Joan-Carles Martí, a Elx; Jaume Ros, a Andorra; Josep Galan, a la Franja: Bernat Joan, a Eivissa… Desenes i desenes de persones, homes i dones, en els llocs lingüísticament més difícils i erosionats, o més endormiscats, dels territoris on es parla català, de vegades treballant a la callada i de vegades donant la cara i jugant-se-la quan ha calgut, treballen, empenyen i… pateixen.

Per contra, en els indrets on el percentatge de persones més sensibles és més elevat, podem suposar:

1r. Que no es produeix amb tanta intensitat entre elles la sensació de solitud lingüística i ideològica, que és una de les causes més grans de l’ansietat persecutòria. Ja que d’una banda l’ús social de la llengua és abundant al seu entorn. I al mateix temps aquestes persones més sensibles es fan més companyia les unes a les altres, comparteixen complicitats profundes, i, per tant, s’estimulen i s’encoratgen més. El sol fet de la consciència del nombre, i de la força social que això els atorga, ja pot ser motiu perquè la sensació d’amenaça que pressuposa la presència i fortalesa de l’altra llengua quedi més apaivagada, i per tant, la seva esperança en un hipotètic manteniment social de la llengua catalana de cap a cap del seu territori històric, pugui resultar també més consolidada.

2n. Així mateix, en els llocs on el coixí social favorable a la llengua catalana és més abundant i estructurat, a hores d’ara, a causa de la seva pròpia força i les circumstàncies historicopolítiques de major permissivitat que vivim actualment, ja s’hi han pogut crear unes infraestructures polítiques i culturals capaces de fer avançar poc o molt l’ús de la llengua entre la resta de la societat, o, almenys, alentir-ne la reculada. Alhora, i aquest també és un punt molt important, aquesta mateixa infraestructura creada absorbeix i canalitza els esforços de bona part d’aquestes persones més motivades, que així poden descarregar en l’acció esperançadora, sigui laboral, de suport, o d’una altra índole, bona part de la tensió que la problemàtica de la llengua els ocasiona.

Per fer-nos una idea de com pot ser viscuda de maneres ben diferents la llengua catalana per ciutadans que visquin en distints territoris, o distintes zones, hem de tenir en compte que per a moltes persones de llengua primera catalana sortir al carrer i continuar parlant en català pot representar la cosa més natural del món, la continuïtat de la seva llengua familiar, o la manifestació més innocent i espontània de la seva llengua de pensament, socialment compartida per la resta de la població, o per a la seva gran majoria i per les institucions locals de tota mena, fins i tot les institucions polítiques. En canvi, per a moltes altres persones que viuen en amplíssimes zones de la perifèria lingüística o en els illots socials més castellanitzats, el sol fet de parlar en català al carrer, o en els ambients extrafamíliars, pot exigir-los un alt grau de consciència lingüística, de fidelitat, de militància i de tossuderia històrica, que normalment van acompanyades d’una gran dosi de tensió, d’incomoditat pel que fa a la seva relació social, i de frustració personal permanent.

Al llarg d’aquest estudi he pogut recollir una gran quantitat de documents de persones que m’han explicat el seu dolor davant la sensació d’amenaça de substitució lingüística que han viscut al llarg de la seva vida. A tall d’exemple reprodueixo dos fragments de converses mantingudes en dos indrets molt diferents del territori, però tols dos amb un procés de substitució lingüística avançada:

1a. Conversa: 4/2/95. Lloc: L’Hospitalet de Llobregat. Barcelonès. Informant: home, 40 anys. Professió: agent comercial (4):

«Jo, quan penso la transformació lingüística que s’ha anat produint aquí, a l’Hospitalet, rento un patiment d’impotència i angoixa. Tot s’ha tornat espanyol, tot i cada cop s’ha anat fent més difícil mantenir-se monolingüe en català. Fins al punt que, si vols continuar vivint en català, la relació social i ta feina, les has de cercar a fora d’aquí. La veritat és que em sento reduït, minimitzat, com si fos un exemplar de mostra. Especialment quan veig que la gent pensa que tant se val la llengua de comunicació en la qual el relacionis, i són molt pocs els que veuen que la llengua catalana és un patrimoni que es va perdent. No t’enganyo, cada cop que pel carrer sento parlar en espanyol sento com una fiblada al cor, imagina’l si n’he de sentir de fiblades al cor aquí, a l’Hospitalet. Aquí el català s’ha acabat, no serveix per a res».

2a. Conversa, 16/1/97. Lloc: Crevillent, Baix Vinalopó. Informant: dona, 35 anys. Professió: professora de llengua i literatura en un institut d’ensenyament secundari; presidenta de F Associació per la Llengua «El Raig», associació que treballa per la normalització de la llengua catalana a Crevillent (5):

«No pots ni imaginar-te el mal que em fa vore com al poble on vaig nàixer, al Fondó de les Neus, està a punt, a punt, d’acomplir-se la substitució lingüística. Quan Jo era xiqueta i vivia al poble, lots els xiquets i les xiquetes ens parlàvem en català. A l’escola ens parlaven, en castellà, però nosaltres sempre ens parlàvem entre nosaltres en català, que era la llengua que parlaven els nostres pares i tothom del poble. Ara, quan torne al Fondó de les Neus, no sent mar cap xiquet que parli en català, cap ni un. Les persones majors encara el parien entre elles, però ja no el parlen als xics. La gent de la meua edat només paria als xiquets en castellà. Estos darrers anys ha vingut molta gent de fora, d’Asp i d’altres llocs de paria castellana. A més a més, tots els matrimonis que es fan entre gent del poble amb gent defora acaben parlant tots en castellà. D’ací a pocs anys no quedarà ningú que parli català al meu poble. Quan hi pense, em desespera».

En aquests moments la sensació de substitució lingüística accelerada a molts dels punts del territori és tan evident que, si es fa un seguiment de la premsa local és fàcil trobar-hi articles, sovint en forma de cartes al director, on moltes persones manifesten la seva preocupació pel canvi lingüístic que s’està donant al lloc on van néixer. Valgui a tall d’exemple aquesta carta publicada a la secció Bústia, de la pàgina 4 del diari Avui el dia 19/7/01.

A més a més, hem de tenir en compte que, per regla general, en les zones de substitució avançada, la voluntat per part d’algunes persones d’usar públicament la llengua catalana, o les permanents reivindicacions per poder-ho fer, hi acostumen a ser mal rebudes, mal interpretades i mal correspostes per la resta de ciutadans que ja viuen instal·lats en la llengua socialment dominant, institucions locals incloses. Fins al punt que el neguit lingüístic de les persones més «patidores» pot aixecar en molts altres ciutadans reaccions doloroses de signe contrari i recels i incomoditats de tota mena. Aquesta situació és, doncs, alhora causa de dos focus de dolor contraposats, d’intensitats variables segons les persones i les circumstàncies, però que en tot cas es configuren com unes de les causes d’estrès i dolor potencialment més importants pel que fa al tema que estem estudiant.

Tenint en compte totes aquestes qüestions que acabo d’exposar podem aventurar que en les zones històricament catalanoparlants on la llengua ha estat absolutament substituïda, cal suposar que, al marge del dolor que per aquest fet puguin sentir els habitants catalanoparlants d’altres indrets, els habitants de la zona ja substituïda no pateixen per aquesta causa. Però només que quedin algunes persones que es resisteixin a aquesta substitució i actuïn en conseqüència, el dolor de llengua a banda i banda sembla inevitable. Com també ho és quan les autoritats autonòmiques, institucions privades, particulars o qui sigui, intenten portar una política de recuperació de la llengua catalana en aquestes zones, per modesta que aquesta recuperació sigui, o que ja d’entrada, a fi i efecte d’evitar ferir susceptibilitats instal·lades, es pretengui que sigui.

Per comprendre la quantitat d’estrès o tensions que a causa del seu compromís amb la llengua poden experimentar les persones resistents a la substitució de les zones lingüísticament més degradades hem de tenir en compte que el combat per fer viable la llengua minoritzada pot passar per tots i cadascun dels àmbits personals i socials on aquestes persones es mouen i desenvolupen. Pot succeir perfectament que cap àmbit d’actuació on es moguin no sigui aliè a l’enfrontament i a la incomoditat: l’àmbit professional, l’àmbit d’amistats, l’àmbit familiar, etc. Qualsevol actuació, per irrellevant que sigui, on hagi de parlar i comunicar-se, pot ser ja per si mateixa causa de tensió lingüística personal, i, alhora, generadora de tensió lingüística contraposada entre la majoria de les altres persones que l’envolten.

Al llarg d’aquest estudi he recollit múltiples informacions de persones d’aquestes característiques, fidels a la llengua, per a les quals la seva vida s’ha convertit, molt al marge de la seva pròpia voluntat, en un enfrontament permanent a totes bandes i contra gairebé tothom, de vegades, família inclosa. Per a moltes d’elles ni tan sols l’arribada a casa pressuposa un alleujament de la tensió acumulada durant tot el dia, ja que ben sovint, en alguns casos ni tan sols els pares ni els germans, i en altres casos, ni tan sols la mateixa parella sentimental, ni de vegades per estrany que pugui semblar ni tan sols els fills, o alguns dels fills, no comparteixen ni la llengua ni el punt de vista de la persona afectada.

Moltes vegades, una persona que duu una militància lingüística d’aquestes característiques, és una persona molt atrafegada, que multiplica la seva activitat tant com pot, que intenta cobrir tots els fronts, que té reunions, que rep insults i vexacions de tota mena, que acumula una frustració darrere l’altra, que arriba a casa tard i cansada. I sovint es pot trobar que l’àmbit familiar no tan sols no sigui un refugi on retrobar la tranquil·litat i la complicitat necessàries, sinó que, justament, sigui un altre front de tensions permanentment obert o, com a mínim, permanentment latent. No sempre ni els pares, ni els fills, ni el marit, la muller, o el company o companya més íntims, són les persones més comprensives d’una situació dolorosa d’aquestes característiques, ni les més encertades per encomanar serenitat ni apaivagar determinades tensions. De vegades aquesta incomprensió pot arribar a aixecar barreres tan altes a la convivència Familiar, o al projecte de convivència, que pol ser la causa de ruptures i separacions familiars traumàtiques en alguns casos, o de refredaments sentimentals irreversibles i prou dolorosos, en altres. Al llarg d’aquest estudi han estat diversos els informants, homes i dones, compromesos a fons en la lluita per salvar la llengua, que m’han explicat aquesta seva difícil situació personal motivada per la diferent visió del conflicte lingüístic que mantenien amb la seva exparella, o amb la família de la seva exparella. O que hi mantenen encara actualment.

D’altres vegades aquesta dificultat per viure la pròpia llengua en la intimitat del grup familiar pot obrir noves vies per viure-la amb una major intimitat personal. Com a prova d’això que acabo de dir valgui aquest exemple: una informant de Xàbia, coneguda escriptora de literatura juvenil en llengua catalana (6), va explicar-me el dia 20/1/97 al seu domicili, i davant mateix del seu marit, que només parla en castellà, que ella s’havia posat a escriure en valencià per a xiquets i xiquetes per compensar d’alguna manera el fet de no poder viure, ni tan sols a casa, la seva pròpia llengua amb plenitud.

Una altra informant, que treballa com a inspectora d’Educació Primària a la Conselleria de Cultura i Educació, de la ciutat d’Alacant (7), em comentava que no sols la seva feina és una lluita constant, duríssima i esgotadora contra infinitat de problemes i fins i tot contra l’apatia de bona part dels companys de feina només pel sol fet que ella intenta que es compleixi a les escoles la normativa que la Llei d’Us del Valencià exigeix, sinó que ni tan sols quan torna a casa el problema deixa de perseguir-la a totes hores. En la llarga entrevista que li vaig fer el dia 22/1/97 a Alacant em va explicar que per més que el seu mant, també castellanoparlant, li proposi sortir de tant en tant a sopar amb amics per distreure’s una mica de l’estrès que porta, ella ho evita tant com pot, perquè en aquestes trobades amb suposats amics, per més que ella s’esforci a evitar parlar del tema de la llengua, sempre, indefectiblement, un o altre dels tertulians li treu, i, no cal dir, li retreu, el tema del valenciano, i del fanatisme intransigent i perillós que ella manifesta sobre aquesta qüestió, només perquè quan parla —a cambrers inclosos— ho fa habitualment en valencià.

I encara una altra qüestió: sense voler-hi establir una relació extrema, perquè en aquestes coses s’ha de ser molt prudent, sí que voldria deixar apuntat que una bona colla dels informants que em manifestaven una gran preocupació per la reculada de la llengua també la manifestaven per la pròpia degradació que darrerament sofreixen de forma accelerada els millors paisatges d’aquests territoris.

D’entre les moltes referències que al voltant d’aquest punt m’han comentat, vull destacar la relatada per un professor de la Universitat d’Alacant(S) pel que té d’expressiva:

«Per a mi és fonamental ressaltar la relació que s’estableix entre el patiment de llengua i el patiment de país en general. No sol desvincular-se /’estima i lluita per la llengua i l’estima i lluita pel paisatge. /…/Jo caic malalt quan veig que urbanitzen a discreció pels pobles costaners veïns o quan fan carreteres innecessàries per les meues muntanyes. /…/ Un amic diu que “estan soterrant-nos vius” i no hi ha res pitjor que això».

2.1. EL CAS DELS DARRERS PARLANTS

Durant la realització d’aquest treball sobre el dolor de llengua he constatat el dolor amarg d’algunes persones de llengua primera catalana, sensibles a la seva llengua, que ja no poden utilitzar-la amb ningú del seu entorn, perquè, senzillament, no troben amb qui poder parlar-la, ja que a la zona on viuen el procés de substitució lingüística podem dir que ha tocat fons.

Hem de tenir en compte que, almenys teòricament, una llengua no desapareix quan mor l’últim dels seus parlants, sinó quan mor el seu penúltim parlant. En tot cas, tampoc no cal que els parlants de la llengua minoritzada, i a més a més en aquests casos ja clarament minoritària, es morin en el sentit estricte de la paraula, sinó només que sota la pressió de l’altra llengua dominant quedin diluïts, no es trobin entre ells, o que encara que es trobin no es reconeguin com a tals parlants. O millor dit, com a tals parlants potencials, ja que per regla general les llengües residuals mai no són utilitzades per adreçar-se a desconeguts. I encara podem afegir que, perquè dues persones de llengua residual, fins i tot amb voluntat d’usar-la, la utilitzin entre elles, s’han de donar unes circumstàncies de confiança personal, d’aïllament social, de complicitats generacionals, i de tota mena, d’una complexitat proporcional a la gravetat de la situació lingüística del territori en qüestió.

En primer lloc tenim que, llevat dels casos més extrems i dolorosos de militància lingüística, per regla general els darrers parlants d’una llengua acostumen a viure amb un cert complex d’inferioritat la seva situació, i acostumen a presumir poc de la seva llengua primera per les connotacions de desprestigi social que aquesta llengua acostuma a tenir enmig de la societat de llengua dominant. Això fa que fins i tot en els pocs casos c situacions on potencialment podrien utilitzar-la acostumin a utilitzar-la poc o gens, és a dir, no es donin a conèixer com a parlants potencials de la llengua minoritzada.

Però en el cas de les persones que voldrien mantenir-la i s’esforcen per fer-ho sempre que els és possible, no sempre viuen agrupades ni formen part del mateix cos social on els intercanvis orals siguin fàcils. He conegut persones que actualment han de fer molts quilòmetres, i anar expressament a freqüentar ambients molt concrets, reduïts i lingüísticament militants per trobar interlocutors amb els quals poder parlar la llengua que fa només uns vint anys encara podien parlar en família, a la mateixa població o barri on viuen, o fins i tot en el seu mateix ambient de treball o d’esbarjo. El dia 12/2/98, un informant de Sant Genis de Fontanes, al Vallespir (9), em va comentar que ell només pot utilitzar el català en les reunions que té amb els altres components de T Associació La Bressola, perquè al seu poble, i pels pobles del voltant, ja no queda ningú més que parli en català.

Aquesta sensació de formar part dels darrers parlants d’una llengua, interpretada com a preludi d’extinció com a grup i com a nació si es vol, pot ser viscuda per algunes d’aquestes persones més sensibles a aquesta qüestió amb una tristesa i frustració molt difícils d’explicar, però, sobretot, molt difícils de comprendre per a d’altres persones de sensibilitat distinta parlin o no la mateixa llengua.

Un cop dit tot això, hi he d’afegir també que no tots els darrers parlants viuen amb la mateixa angoixa la seva situació. N’hi ha molts que no sols no semblen manifestar cap tipus de dolor per la seva situació lingüística, sinó que fins i tot viuen l’experiència com si es tractés d’un mèrit. En El petit llibre de Catalunya Nord, (1974), Llorenç Planes explica magistralment aquesta sensació de plaer morbós que experimenten molts dels catalanoparlants que ja no han transmès la llengua als fills. De l’apartat «Les generacions i la llengua», pàg. 131-132, n’extrec aquest punt pel que té de clar i contundent:

A més, cal afegir que la gent d’aqueixa generació, que ha parlat francès als fills, sembla tenir un cert plaer a fer notar que, després d’ells, el català no es parlarà més. «Nosaltres sem els darrers que hem parlat català de petits!», quantes vegades hem sentit això! O bé, «els joves, el dia d’avui, saben pas dir un mot de català. Quan nosaltres serem morts, pobre català!». Dit per algú que ha contribuït a la destrucció de la llengua, cal tenir cara!

Ve a ser com voler marcar una distància entre les dues generacions: d’una banda ells, els vells que posseeixen els secrets i la clau de la saviesa popular, i de l’altra, els altres, els joves que, capverds com són, ja mai més no hi tindran accés. Ami mateix per aquells territoris, preguntant a algunes persones d’edat per aquestes qüestions, m’han respost, amb un cert to de patètica complaença, expressions com aquesta recollida a Rià Pestiu de 1993 d’una dona d’uns setanta anys:

«En saben pas aqueixos joves de portar en català, Nosaltres sí que en sabem, mes ellos vos comprenen pas».

Justament el dia 22 /12/00 el diari Avui publicava en la seva pàgina 20 un article d’Eugeni Casanova, titulat: «Els darrers dels catalans», del qual reprodueixo el fragment inicial:

«Ah!, aquest és dels nostres», diu rialler Joan Verges quan hom se li adreça en català. Vergés, de 73 anys, és massa generós en l’ús del pronom personal; hauria de dir «dels meus», atès que és el darrer que parla català a Real. Davant per davant, a Valira vessant de la vall, queda Esposolla, també un llogaret perit, com tots els nuclis de l’altiplà del Capcir. A casa Pujol, Jaume Saubielle, de 93 anys, sintonitza Catalunya Ràdio; viu sol i assegura que aquest és l’únic mitjà que li permet sentir les velles paraules. «Quan jo era jove, ací ningú coneixia el francès, i ara sóc el darrer que parli català», comenta amb un deix de nostàlgia, però amb naturalitat.

En un altre punt l’article diu el següent:

Quan el rei de França va prendre possessió dels Comtats per obra i gràcia del seu col·lega el rei de Castella, un general (cito de memòria) li va remetre una carta explicant que seria impossible imposar-hi el francès, «perquè la llengua catalana és la terra mateixa, com les muntanyes, els rius i les pastures».

Curiosament, l’estiu de 1975, en una de les jornades de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, el senyor científic i sociolingüista nord-català, lot comentant la vitalitat que hi tenia la llengua catalana quan ell era jove, va dir exactament aquestes paraules:

«En aquella època me podia imaginar pas que el català pogués desaparèixer d’aqueixes terres. Hi era present com els boscos, com les muntanyes mateixes, formava part del nostre esperit… Qui s’ho podia creure això… Si qualcú m’hagués dir que desapareixeria hauria pensat que s’enganyava. I ja veus ara».

La coincidència amb la cita d’Eugeni Casanova a l’Avui vint-i-cinc anys després és extraordinària.

Sigui com sigui, voldria acabar aquest punt dels darrers parlants tot destacant dues qüestions: la primera és que en el curt espai de temps que pressuposa la vida d’una persona la societat pol passar de ser monolingüe en una llengua a ser-ho en l’altra. I segona, que pel que fa als darrers parlants que he pogut entrevistar d’extenses zones del territori, tots han coincidit a dir-me que quan eren joves mai no s’haurien cregut que la llengua catalana arribes a desaparèixer. Tota una reflexió que vull deixar oberta per a tots aquells que encara estan tan convençuts que la llengua catalana no desapareixerà mai dels carrers de les nostres ciutats… Dels carrers on encara es parli, deuen voler dir.

2.2. DOLOR EXPERIMENTAT PER LES PERSONES CONTRÀRIES A L’ÚS DE LA LLENGUA CATALANA EN ZONES DE SUBSTITUCIÓ AVANÇADA

En tot cas, la percepció i/o la reacció de les altres persones pertanyents a la llengua majoritària cap a la utilització per part d’algú de la llengua minoritzada, pot ser viscuda i interpretada de maneres ben distintes; fins i tot, absolutament contraposades. Aquesta àmplia gamma d’interpretacions pot anar des de l’admiració més sincera a l’animadversió més profunda, però rarament la utilització d’aquesta llengua, o la reivindicació del dret a usar-la, en una zona on ja no s’usa habitualment, passarà inadvertida a la resta de la població. Així, doncs, en alguns casos la utilització de la llengua catalana en algunes zones en procés avançat de substitució podrà despertar entre una part de la població admiració i respecte cap a la persona que l’usa:

1. En primer lloc, per part d’altres persones que, tant si és la seva llengua primera com no, també s’hi identifiquen, i en la mesura que els és possible, també l’usen.

2. En segon lloc, per part d’algunes altres persones que, tant si és la seva llengua primera com no, potser voldrien utilitzar-la, però que no ho fan perquè: a) No en tenen gaire competència, b) Davant de l’abassegadora presència de l’altra llengua no gosen fer-ho. c) No troben gaires ocasions per poder-ho fer.

3. En tercer lloc, també poden despertar admiració i respecte entre altres persones instal·lades en la llengua majoritària, pel component de coratge que reconeixen i/o suposen que es necessita per utilitzar la llengua minoritzada en un ambient no favorable. També pel component que té de defensa d’uns drets lingüístics, contemplats o no per la llei, o per altres components basats en la solidaritat, democràcia, protecció del dret de les minories, dels drets històrics, etc.

Però molt més sovint que aquest cas d’admiració i respecte es dóna justament el cas contrari. És a dir, per regla general, la presència oral esporàdica de la llengua catalana en territoris on ja ha reculat considerablement acostuma a despertar hostilitat o profund menyspreu entre bona part de la població, tant entre moltes persones de la llengua majoritària ja socialment instal·lada, com fins i tot entre persones de llengua primera catalana, però que, o bé a causa de la vergonya que els produeix el seu origen lingüístic, o senzillament a causa del poc valor social que actualment té la seva llengua primera, ja no la utilitzen públicament, o, a tot estirar, només ho fan en determinades situacions molt controlades. És a dir: depèn d’on, quan, per què, com, a qui, i encara.

En aquest aspecte es pot donar l’aparent contradicció que certes persones que utilitzen la llengua, o n’accepten l’ús, en ambients concrets i sota determinades condicions, alhora el rebutgen completament en altres circumstàncies. Així, en determinades zones del territori trobaríem persones que no fan escarafalls de realitzar determinats actes socials en català/valencià. Sobretot, aquells actes que fan referència al passat. És a dir, els relacionats als costums fossilitzats que han sobreviscut fins als nostres dies gràcies a la litúrgia de les tradicions. Com poden ser diversos aspectes antropològics vinculats al folklore, les cançons, les festes majors, les falles, els discursos, la lectura de poemes, oracions, cites literàries, litúrgies socials com el Tribunal de les Aigües, de València, el Misteri d’Eix, etc. En canvi, poden mostrar un franc rebuig a parlar, o a sentir que algú parla, aquesta mateixa llengua en els actes de comunicació social més naturals i espontanis que podríem lligar amb el present i, no cal dir, la projecció cap al futur.

Un fenomen semblant es dóna en altres àrees en avançat procés de substitució. Per exemple, a Catalunya Nord encara trobaríem homes d’edat avançada que al camp, asseguts als bancs de la plaça del poble, o al bars de les seves poblacions, és a dir en les situacions i els llocs més informals, es parlen català entre ells, i aquest fet fins i tot configura bona part de la seva identitat. Malgrat tot, aquests mateixos homes serien incapaços de parlar en català fora d’aquests ambients tan limitats i casolans, o de fer-ho a algú que no pertanyi al seu petit grup tancat i generacional, de vegades fins i tot encara que aquest algú també sigui catalanoparlant, és una dona, i, sobretot, són absolutament incapaços de parlar en català a una criatura.

Aquest darrer fet és tan generalitzat en aquell indret que fins i tot persones de provadíssima militància catalanista, que han esmerçat diners i esforços a reivindicar l’ús de la llengua, que potser fins i tot han col·laborat a endegar la petita xarxa d’escoles catalanes del país, es troben que, malgrat la seva bona voluntat envers la llengua catalana i el seu neguit davant la pèrdua generacional que experimenta, no poden parlar en català ni tan sols a les criatures que surten escolaritzades d’aquestes escoles i que disposen d’una bona competència en la llengua històrica.

Preguntades algunes d’aquestes persones sobre el perquè de la seva actitud aparentment contradictòria, una bona part de les més conscients arriben a confessar que viuen malament (dolorosament) la seva contradicció, però que, malgrat tot —no poden fer altrament— se’ls escapa el francès. Ha estat tanta la propaganda que des de tots els organismes estatals s’ha fet sobre la necessitat d’eradicar la llengua catalana de les noves generacions, que malgrat que estiguin convençudes de l’error d’aquest plantejament oficial, el pes del costum social establert, de l’opinió que sobre aquest punt tenen la resta de ciutadans, de la inèrcia, i, al capdavall, del dubte de la conveniència de fer-ho o no, fa que parlar en català a una criatura els creï, fins i tot a elles, una sensació angoixant i dolorosa que no poden superar. Tol i que no parlar-los-hi també els pot produir una sensació absolutament incòmoda. Per comprendre aquesta suposada i dolorosa contradicció que experimenten alguns dels vells militants de la causa catalana al Nord es pot comparar perfectament amb la incomoditat que experimenta la immensa majoria de catalanoparlants del Sud a emprar la llengua catalana davant d’un interlocutor que parli habitualment en castellà, encara que pugui parlar en català si així ho desitja.

Això mateix que acabo de dir referint-me a les criatures ho podríem dir pel que fa a les dones. El mateix Llorenç Planes en el seu llibre citat anteriorment, referint-se a aquest punt, a la pàgina 134 diu el següent:

Molt més greu que tot el que acabem de dir és el fet que els nois s’oposin a la utilització del català per les noies. Retrobarem ara català i francès, en les relacions entre els dos sexes, com els hem trobat entre les generacions i les classes socials. Que una noia provi de parlar en català, fet bastant escàs, i els nois se’n riuran i no l’encoratjaran gaire! Entre joves, el català queda com a sinònim de grolleria i de tot de coses poc fines que no convenen a una dona ben educada. L assimilació del català i del francès al que solen vehicular explica que les noies no tinguin gaire tendència a utilitzar el català.

Aquesta mateixa qüestió es dóna també en altres punts de la perifèria en situació de substitució avançada. Concretament al País Valencià, per mirar de contrarestar aquesta pràctica lingüística tan habitual, en les campanyes que per promocionar l’ús de la llengua es van fer durant la dècada dels setanta, es van editar milers d’adhesius per a cotxes amb el text següent:

«Parlem valencià a les dones i als xiquets».

Exposo ara un dels casos que vaig recollir personalment a la ciutat d’Eix, el dia 18/1/97: Un matrimoni catalanoparlant que pateix profundament la situació de substitució lingüística que es viu allà (10-11), en l’entrevista que em va concedir, va explicar-me que deu anys enrere, quan estaven a punt de casar-se, van anar a comprar els mobles en una botiga d’Eix, però malgrat que tant ell com ella només utilitzaven la llengua catalana, tant per parlar-se entre ells com per adreçar-se a la mestressa de la botiga, una senyora catalanoparlant d’una certa edat, aquesta senyora només s’adreçava en català a ell, però sistemàticament parlava en castellà a ella. El matrimoni em va explicar que van aguantar i allargar expressament aquella curiosa situació comunicativa amb l’esperança que la venedora acabés adonant-se de la seva absurda manera de procedir, fins que finalment, al cap de vint minuts de parlaren català a ell i en castellà a ella, la senyora venedora, sense que ningú no li digués res, va començar a respondre en català a les preguntes de la noia. Per a aquella senyora, que l’home parlés en català era comprensible, els homes, ja se sap, són més francots, més ordinaris; però que una noia jove, tan fina, de classe mitjana, a punt de casar-se, parlés la llengua dels pagesos era una cosa desconcertant En tot cas la botiguera sabia, com tothom sap, que una dependenta no podia parlar a una clienta desconeguda, i més a una clienta jove, en català, perquè parlar-li en català podia ser considerat ofensiu, ja que representava tractar-la amb poca distinció, qui sap si amb un excés de confiança. Era com no respectar el rol social de cadascuna: la clienta i la dependenta. Per això, al marge de la llengua que la noia parlés, ella insistia en castellà, qui sap si fins i tot amb el bon propòsit que la noia s’adonés de terror de falta de tacte que estava cometent per no utilitzar la llengua que per sexe, edat, condició social i rol de clienta distingida, li corresponia utilitzar.

Reprodueixo ara un exemple explicat per Montoya (1996: 177), de com en l’extrem sud del territori va arribar a ser mal vist que les dones parlessin en català:

Jo vaig deixar a una xavala que estava com un tren per… de sentí-la parlar (…) perquè pareixia que tenia la boca plena de sopes i no m’agradava (…) parlava en valencià, no sabia el castellà a penes (…) lo crec que era de la Vila o la Canya(da).

Aquests exemples i tants d’altres que he recollit i podria aportar, ens poden portar a la consideració següent: cal suposar que en les zones de substitució avançada les dones que s’oposen a aquesta substitució i mantenen a contracorrent l’ús de la llengua nativa, pateixen més oposició social, i per tant, més incomoditats, estrès i dolor de llengua, que no pas els homes d’iguals o semblants característiques.

Ja he comentat que, per regla general, on menys se sent la llengua catalana més acostuma a molestar el sol fet de sentir-la. És a dir, on menys presència social té, més acostuma a sorprendre i irritar que algú vulgui que en tingui una mica, per poca que sigui. Per il·lustrar aquest punt em remeto a transcriure un fragment de la conversa que un informant, de Callosa d’en Sarrià i professor de la Universitat d’Alacant, ja citat anteriorment (8), va tenir amb mi en l’entrevista que li vaig fer el dia 15/1/97:

«Una amiga i jo vam anar a València, Maite, hi vam anar als Premis d’Octubre i la qüestió és que arribem i mos havíem de quedar amb uns amics que mos esperaven. Baixem de l’estació, agarrem un taxi i li diem el carrer, només li vam dir carrer Almassora número tal i prou. I l’home estava un poquet nerviós, jo ho notava, no ho sé, però no arribava jo a suposar que era pel tema de la llengua. I Maite i jo, esta xica i jo, parlàvem en valencià, entre mosatros sense problemes. I l’home estava nerviós. Frena el cotxe de colp i diu: “¡Ya esta bien! Desde que habéis entrada dale que te pego con el valenciano, dale que te pego, pues yo soy mas valenciano que vosotras, yo soy de València…”. I para el cotxe, i jo li dic a Maite: “No paguem”. El problema és que ell va fer la jugada, és a dir: o li pagàvem o no mos donava les maletes. I com estàvem nerviosos, ella sobretot. Maite estava… les cames li anaven… I vam baixar del cotxe i vam agarrar la maleta i vam anar mosquejats i jo… I hauríem d’haver denunciat, però no ho vam fer. I la qüestió és que es va mosquejar i “des de que habéis entrado dale que te pego, dale que te pego, con el valenciano”. És a dir, tu imagina’l que mal educats que som, Maite i jo… I ell era més valencià que mosatros, perquè ell era de València».

Potser un dels casos més contundents que he trobat d’oposició a la recuperació de la llengua —tot i que en aquell territori oralment encara hi era hegemònica— el cita Víctor Gómez Labrado (1995). El llibre parla de les dificultats que va tenir una mestra, Marifé, justament ella de llengua castellana i filla d’un guàrdia civil, per aprendre valencià i introduir-lo a l’escola on treballava, al poble de Barx, a la comarca de la Safor, l’any 1978, amb l’oposició dels mateixos pares dels alumnes, tots valenciano-parlants. En reprodueixo un fragment de les pàgines 178-179:

També a l’extrem nord del territori els símptomes de recuperació de la llengua catalana poden comportar a moltes persones acostumades ja a la situació anterior, una sensació de perplexitat i de contradicció difícil d’encaixar, pel que té de remoguda d’una situació socialment tranquil·la i justificadora de la seva pròpia i sovint inconscient baixa autoestima. Per exemplificar aquest punt em remeto a un cas que va explicar públicament la professora Dolors Solà a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent l’any 1995 i que, posteriorment, en l’entrevista personal que li vaig fer, va comentar amb mi amb molt més detall: Una vegada al poble de Rimbau, d’on és originària la família del seu marit, un seu cunyat va comentar-li amb enuig que no era just que ara ella i alguns altres volguessin ensenyar el català als mainatges. Quan ella li va preguntar per què no era just, ell li va recordar que a ell, de petit, a l’escola li havien prohibit de parlar català, per tant, que ara s’ensenyés no podia estar bé de cap manera. I encara va afegir: «Hi ha pas dret!». I tot això, paradoxalment, li ho deia en llengua catalana. En el fons, aquest senyor, encara que no fos capaç de raonar-ho i argumentar-ho, trobava insuportable que allò que va haver de passar ell ara resultés que no sols no calia, sinó que, a més a més, algú volgués rectificar-ho. De què hauria servit, doncs, abandonar el català? Com podia ser que ara fos bo allò que abans era dolent? És a dir, passar una vegada a la vida per una contradicció d’aquesta categoria encara; però haver de passar-hi dues vegades amb camí d’anada i tornada, era més del que ell podia suportar: «Hi ha pas dret!».

Parlant d’aquests temes. Dolors Solà va comentar-me que en els cursets d’immersió lingüística de deu dies de durada per a mestres nord-catalans, que durant els anys 1992, 1993 i 1994 es van dur a terme dins del marc de la UCE de Prada, alguns dels mestres assistents als cursets, homes i dones ja grans, s’emocionaven i s’entusiasmaven en comprovar que estaven recuperant la llengua que havien sentit de petits a casa als pares o als avis, i aquest retrobament sentimental amb una part íntima i amagada d’ells mateixos de vegades els portava al compromís personal de voler aprendre-la bé i ensenyar-la als nins i nines a les seves escoles. En canvi, d’altres no suportaven el xoc contradictori de retrobar la pròpia llengua familiar prohibida; però sobretot, inconscientment no suportaven haver de qüestionar-se ara l’actuació lingüística que fins aquell moment havien dut a terme a les escoles on treballaven. I aquest fet els omplia fins a tal punt d’angoixa, que part d’ells no sols abandonaven el curset, sinó que fins i tot en alguns casos es convertien en autèntics detractors de l’ensenyament del català, sobretot, a les escoles. Dolors Solà em va citar especialment el cas d’una persona catalana, catalanoparlant, que quan m’ho va dir ocupava un càrrec públic important a la Cerdanya, i quedes del seu lloc d’influència s’havia convertit en un autèntic impediment per a la possible expansió de les classes de català a la Cerdanya. Ella s’explica aquest fet per la contradicció lingüisticoemocional que viu aquesta persona. I encara va afegir que tota la població nord-catalana hauria de passar per una teràpia psicoanalítica per intentar alliberar-se d’aquestes contradiccions tan doloroses.

Fins i tot, en algunes de les àrees territorials, on a causa de l’escassa presencia de persones vingudes de fora la llengua catalana s’hi ha mantingut amb una aparent consistència, el menyspreu institucional i la propaganda persistent cap al seu abandó pol haver penetrat també profundament en el subconscient col·lectiu de la comunitat catalanoparlant que, afeblida en la seva consciència i acomplexada en la seva identitat, pot veure’s abocada a resoldre situacions contradictòries i sovint doloroses.

Per exemplificar aquest punt em remeto a les explicacions que un dels meus informants (12) de trenta-vuit anys, nascut a Arenys de Mar, em va proporcionar el dia 5/10/00. Absolutament fidel a la llengua catalana i lluitador incansable per a la seva normalització, es va posar a festejar l’any 1987 amb una xicota de Fraga. El dia que havia d’anar a Fraga a conèixer la família de la companya, la noia, i també els seus pares, van avisar l’avi de la família, pagès de Fraga, que sobretot els fes quedar bé i no se li acudís de parlar en castellà al xicot, com l’avi feia habitualment als forasters, perquè el xicot de la noia era molt catalanista i estava molt interessat a sentir les formes dialectals de la zona del Cinca. Justament li van ressaltar això de les formes locals perquè l’avi, potser comparant-les amb les que se suposava que utilitzaria el jove d’Arenys no les interpretés com a formes de poca categoria i això el portés a abandonar-les a favor del castellà, com sol passar sovint en aquests casos d’acomplexament dialectal.

Doncs bé, tot i que havien avisat i mentalitzat l’avi perquè parlés en català, quan el meu informant va arribar a casa de la noia, l’avi no va poder evitar-ho, i a pesar que el noi li parlava en català, ell es va posar a parlar-li en castellà, dubtant, vacil·lant, sense saber massa si feia ben fet o no, però sense poder saludar-lo en català i mantenir-hi la conversa en els primers moments. Després, amb la confiança que aviat va posaren el nou vingut, va acabar parlant-li en català, i a partir d’aquell moment ja va estar, per sempre més i sense cap problema, perquè ja va considerar-lo del grup familiar. Però a aquell home vell, amb un baixíssim nivell de consciència lingüística i summament acomplexat pel que fa a la seva identitat lingüisticocullural, malgrat totes les recomanacions que li havia fet la família, no li va ser possible de parlar d’entrada en la llengua dels del poble a un foraster que va veure jove, molt més alt que no pas ell, amb empenta, i segons la seva personal interpretació, elegant i distingit. Aquesta contradicció se li havia fet insuportable. Tot i que després la néta li va preguntar per què havia parlat en castellà després d’haver-lo advertit que no ho fes, l’avi no ho va saber raonar, però se li havia produït un xoc, una muralla de prejudicis i una baixa autoestima lingüística li ho havien impedit.

Així mateix, i segons el meu informant em va explicar detalladament, el comportament de l’avi també va produir en ell un xoc dolorós, perquè de seguida va comprendre que per culpa seva l’avi se sentia incòmode i patia sense saber com sortir-se’n, perquè tot i voler caure bé al nou vingut, no es creia capaç d’aconseguir-ho amb al català dels pagesos de Fraga.

En un altre ordre de coses, en les zones de substitució lingüística avançada, on a causa de l’ambient turístic o altres causes se senten amb tota normalitat llengües de tots els racons d’Europa, és molt possible que a bona part dels habitants originaris del territori, però també a alguns dels forasters de llengua majoritària, o fins i tot a alguns estrangers instal·lats al país, els pugui sorprendre i/o fins i tot irritar veure la llengua catalana escrita, sentir que algú l’usi al carrer i, sobretot, que algú se’ls adreci en aquesta llengua. Parlant en termes generals, els motius de la possible hostilitat que algunes persones pertanyents a la llengua dominant —o una altra— poden sentir cap a la llengua minoritzada i en procés de substitució, poden venir donats per components diversos, però que podríem agrupar en els següents casos:

1. Pot molestar algunes d’aquelles persones que familiarment en són originàries, però que, o bé en generacions passades o a causa d’elles mateixes, han deixat de transmetre la llengua per via familiar. Ja que la tossuda actitud d’algú per mantenir-la pot posar, en segons quins casos, en incòmoda evidència el canvi voluntari, o forçat, d’identitat que els seus avantpassats, o elles mateixes en un moment donat de la seva història, van optar per fer.

2. Pot molestar també algunes d’aquelles persones que tenen com a pròpia la llengua dominant, per a les quals acostumi a ser difícil de comprendre quin interès pot tenir aguantar a contracorrent històric i social una llengua minoritària, sense cap utilitat pràctica, si no és, justament, per complicar la convivència de la ciutadania, o per marcar diferències i discriminacions que d’una manera o altra afavoreixin els qui la vulguin mantenir.

Preguntades algunes d’aquestes persones —naturalment en castellà, a fi d’evitar tant com fos possible el seu refús i facilitar al màxim la seva participació informativa— sobre per què tenen una actitud hostil a l’ús de la llengua catalana/valenciana, la majoria, amb un grau més o menys elevat de consciència, i amb una més o menys raonada exposició d’arguments, em van manifestar el seu profund malestar per la posició, segons elles, antisocial i antihistòrica de qui paria, però, sobretot, de qui vol parlar valencià. De la qual cosa es pot deduir que també les persones contràries a l’ús de la llengua poden experimentar un considerable «dolor de llengua». Fins i tot en alguns casos extrems aquest «dolor de llengua» pot arribar a ser sorprenentment virulent.

Algunes d’aquestes persones són capaces d’explicitar que, quan algú se’ls adreça en català/valencià, se senten indignades, és a dir, ferides en la seva dignitat, perquè consideren que qui gosa fer-ho ho fa amb ànims deliberats d’ofendre-les, ja que les tracta expressament com si fossin camperoles, marginals i bàsicament ignorants. D’altres es refereixen als tòpics habituals sobre la mala educació, a la «ordinariez», a la «rusticidad», dels qui parlen en català/valencià, etc. Algunes d’aquestes persones matisen que està bé parlar en valencià a casa, però que és de molt mala educació fer-ho al carrer i, sobretot, fer-ho a persones distingides o desconegudes. En realitat, aquestes persones es refereixen a la llengua catalana com si es tractés d’una vergonya de la qual cal amagar-se.

Carme Miquel (1997), en el llibre adreçat a la seva filla Roser, on intenta explicar-li la història recent del país, li il·lustra el conflicte lingüístic a través d’un fet que ella va presenciar fa anys pels carrers de València: un jove va preguntar a tres noies que passejaven:

«Per anar a Alboraia he d’eixir cap a la dreta o cap a l’esquerra?». Li respongueren en castellà que cap a l’esquerra i, en allunyar-se el xic, van comentar entre elles: «Qué basto! El caso es que de aspecto no parece de pueblo».

En la majoria de casos aquest rebuig cap a la llengua catalana, és a dir, al capdavall, cap a les persones que encara la parlen, es manifesta a través d’una actitud crítica i potser fins i tot francament hostil envers aquests parlants considerats incultes, marginals i pertanyents a les classes socials més desfavorides, però no acostuma a anar més enllà de manifestacions verbals més o menys menyspreadores o agressives. Tanmateix, en els casos més extrems d’hipersensibilitat en aquesta qüestió trobem també persones que, quan senten que algú utilitza la llengua catalana a prop seu, no poden evitar un profund malestar i, fins i tot, de vegades, l’impuls immediat, segons elles prou legitimat, d’intervenir per sancionar aquella actitud que consideren lamentable i ahistòrica. Com per exemple contra una mare jove que parlés en català al seu fill petit.

Ara bé, si a més a més, interpreten que la persona que parla en català no ho fa a causa de la seva marginalitat ni de les dificultats que pot tenir per expressar-se en la llengua castellana, com podria ser el cas de persones de molta edat, o d’extracció pagesa o d’un nivell d’escolarització mínim, sinó que ho fa d’una manera conscient i voluntària, com podria ser el cas d’una persona jove, estudiant, d’un aparent nivell intel·lectual, etc., és a dir, que no parla castellà no perquè no pot, sinó perquè no vol en aquests casos la seva intolerància envers l’ús de la llengua catalana pot arribar a ser absoluta. En aquestes circumstàncies sentir algú que parla en català els pot provocar una forta sotragada de ràbia, és a dir, una autèntica descàrrega d’adrenalina, i la seva reacció pot arribar a ser insospitadament agressiva.

Al llarg d’aquest estudi he recollit una bona quantitat de testimonis de persones que recentment han rebut, per part de desconeguts, tota mena d’agressions, tant orals com físiques, només per haver gosat parlar en públic, o fins i tot en privat en català en algun d’aquests territoris on «ja no es parla», o «ja no queda bé que es parli». I quan dic agressions físiques, em refereixo a agressions del tipus d’una brutal sacsejada amenaçadora, com li va passar l’any 1983 a un dels meus informants que es va posar a parlar en català pel micròfon en una festa de solidaritat amb Irlanda que havia organitzat la Lliga Comunista Revolucionària al poble de Toluges, al Rosselló. I quan dic agressions orals, em refereixo a insults de la categoria de deja de hablar en valenciano, hija de puta de mierda, que los valencianos no servís para nada —amb la discussió virulenta i la tensió dolorosa que es va produir a continuació, com li va ocórrer l’any 1997 a una informant de vint-i-vuit anys d’edat mentre parlava tranquil·lament per telèfon a un amic des d’una cabina instal·lada en un carrer d’Alacant, i va ser agredida per una xicota desconeguda que volia trucar després delia i que li va tallar la comunicació.

La qual cosa ens podria portar a la conclusió que: als territoris on la llengua catalana es troba en una fase més avançada de substitució, tant les persones que conscientment s’entossudeixen a mantenir-la, com les persones que, per contra, la perceben com un tret primitiu i inculte que cal superar o una actitud insolidària i asocial que cal combatre, són susceptibles d’experimentar les cotes més altes de dolor de llengua de tot el territori. Els molts exemples que he recollit ho demostren a bastament.

2.3. DOLOR PATIT I/O CAUSAT PER LES PERSONES QUE RECUPEREN LA LLENGUA QUE ELS PARES I AVIS JA NO ELS VAN TRANSMETRE

La substitució d’una llengua per una altra no es produeix tant per l’arribada de Forasters que parlin aquesta altra llengua, ni per una legislació contrària —lot i que la combinatòria de tots dos fenòmens en pot arribar a ser el desencadenant—, sinó bàsicament perquè els natius deixen d’utilitzar-la. Primer, deixen d’utilitzar-la amb els forasters, després amb els desconeguts, a partir d’un cert moment deixen de transmetre-la als fills, i finalment ja no la utilitzen entre els matrimonis ni amb els mateixos adults natius. En tot cas, quan en una societat es trenca la transmissió familiar d’una llengua, aquella llengua està condemnada…

Montoya (1996) ens ofereix un estudi completíssim i rigorós de com la llengua es va deixar de transmetre a través de les línies familiars a la ciutat d’Alacant. A tall d’exemple, en reprodueixo un fragment de la pàgina 51:

Que un matrimoni jove que canvia de país parli als seus fills en la llengua de la nova terra on s’han instal·lat per ajudar els seus fills a adaptar-se millor a la nova situació social i es treguin de damunt «l’estigma» de forasters, és una cosa discutible o no, però es dóna amb molta freqüència arreu del món quan els qui emigren ho fan en un país amb una llengua socialment útil i consolidada. Ara bé, quan els qui no es mouen del territori canvien de llengua, és que alguna cosa, si mes no, anormal i suposadament incòmoda, passa. Aquest exemple recollit de l’Alguer, el dia 9/8/00, d’una informant que estava en procés de recuperar la llengua (13) ens pot il·lustrar una mica el dolor que podia haver passat la seva mare:

«La meva mare… diu sempre quan nosatros sem anat a escola… Quan la primera germana ha començat a anar a escola i un dia, parlant amb la mestra, la mestra li havia dit que no teniva de parlar en alguerès en casa per cosa la minyona teniva problemes amb l’escrivir i ella se sentia ofesa d’això, per cosa ella la mesura com una vergonya que ella estava parlant una llengua que no anava bé, que no era una llengua de cultura… Per ella ha estat un trauma, per cosa fins que no teniva fills que anaven a escola parlava en alguerès…».

Naturalment, hem de suposar que aquests pares que van prendre la decisió de canviar de llengua amb els fills ho feien per adaptar-los millor a una situació que consideraven canviant. Per tant, aquest esforç de canvi, fet amb voluntat de millora, és de suposar que era percebut com una inversió, com un guany, i per tant, en molls casos, malgrat les renúncies i incomoditats que el canvi podia pressuposar, era mantingut amb voluntat, i fins i tot en alguns casos amb plaer, ja que es podia viure com a preludi d’una situació millor.

Jo mateix, en la meva recollida de testimonis de dolor de llengua, l’any 1976 vaig parlar a Perpinyà amb un home vell que a la meva pregunta de per què no havia parlat en català als fills em va explicar que, de jove, li va tocar anar a fer el soldat al nord de França, i que allí, a causa de les seves dificultats per expressar-se correctament en francès i del seu exòtic accent meridional, va ser la riota dels oficials i de tots els seus companys, que, com allà era habitual, per escarnir-lo li deien «l’espagnol». Les constants humiliacions i fins i tot bromes cruels que va rebre durant aquella experiència l’havien fet patir tant, que des d’aquell moment es va prometre que, quan tingués un fill, mai no li parlaria en català, perquè així, essent francès de debò, podria anar pertot arreu, ningú no l’humiliaria i no hauria de patir tot el que havia hagut de patir ell.

Per una altra banda, malgrat l’aparent alegria de canvi lingüístic que molls informants indígenes poden simplement manifestar i intentar justificar amb ben banals arguments: «No, és que és molt bonico el castellà», tot fa suposar que en el fons no fan sinó amagar un profund i de vegades dolorós acomplexament identitari, el qual, en segons quines circumstàncies, pot acabar esdevenint el que sovint s’anomena autoodi, més o menys conscient i militant provocat per la competència amb una nova societat idiomàtica emergent i dominant. Tanmateix, tot i que el terme autoodi no és correcte perquè la voluntat de l’individu que fa el canvi lingüístic és justament de millora personal, sí que podríem parlar d’odi al propi origen, ja que de vegades l’origen lingüístic familiar estigmatitzat del qual es vol desprendre el poden portar a una actitud activament contrària als drets lingüístics de la pròpia tribu, tal som la història universal, i la nostra especialment, ens han ben exemplificat.

Per totes aquestes raons, no és difícil de comprendre que a molts dels pares que en un moment donat, amb més o menys consciència, van voler convertir els seus fills en una cosa diferent a la que se suposa que per herència lingüisticocultural els corresponia, els pugui sorprendre, en alguns casos desconcertar, i en d’altres més dramàtics irritar, que aquells seus fills, o de vegades néts, que havien pujat ja com a franco/hispanoparlants, anys a venir es posessin a parlar en català.

De totes maneres, la percepció més abundant entre les persones responsables de la no transmissió de la llengua als fills és la total indiferència sobre l’esdevenidor de la llengua. Jo mateix, en una entrevista que el dia 17/1/97 em van concedir a Guardamar dues germanes de mitjana edat d’aquella població, que havien intentat recuperar la llengua que els pares ja no els havien transmès, davant de la meva pregunta de què pensaven els pares de la seva voluntat de parlaren català em van dir el següent:

«Ma mare és que… penso que li dóna igual… És que en coses de llengua ma mare passa de tot».

Però també he trobat persones que no han pogut dissimular el seu profund malestar per l’actitud dels fills, que en alguns casos interpreten com desafiant, com de retreure’ls en cara que es van equivocaren la tria de llengua. El cas més contundent d’aquestes característiques me’l va explicar el dia 15/5/98 un informant valencià d’uns quaranta anys, periodista (14). Ell, com els seus germans i tants altres joves de la seva generació, tot i ser fill de valencianoparlants, va ser pujat en castellà pels pares i en aquesta llengua va transcórrer la seva infantesa i primera joventut. Fins que, en iniciar els estudis universitaris —com ha estat tan freqüent al País Valencià—, va entrar en contacte amb els moviments estudiantils més reivindicatius. A redós d’aquest nou ambient va anar confegint la seva consciència lingüística, fins al punt d’adoptar el català com a llengua de relació amb els amics i… amb la pròpia família. Naturalment, no li va ser fàcil de canviar de llengua amb els pares, però la seva consciència de substitució lingüística que es vivia al país i el coneixement de les seves causes li van donar la força necessària, i ho va fer. El pare va encaixar molt malament el canvi de llengua del fill, possiblement perquè va viure aquesta situació com un retret per part del fill. Qui sap si es va adonar que s’havia equivocat, o va creure que era el fill qui s’equivocava, mai no en va voler parlar. En tot cas l’actitud del noi encara va radicalitzar-lo més cap a l’ús del castellà. I així es van estar, el pare parlant en català a la gent de la seva generació i castellà al fill, i aquest parlant en català al pare. Els mateixos amics del pare li van comentar que, si bé s’entenia que parlés en castellà als altres fills, no ho era tant que continués fent-ho amb aquest, que tanta voluntat demostrava de parlar en valencià. Però el pare es va mantenir inflexible en la seva posició durant dos anys. Fins que un bon dia, com si no hagués passat res, es va adreçar en valencià al fill. Tampoc el fill li va comentar res, perquè, tal com em va explicar, va comprendre les enormes dificultats psicològiques que el seu pare havia hagut de vèncer per tractar-lo «d’una manera normal» i va voler ajudar-lo tot dissimulant tots aquells anys d’anormalitat. Cal suposar que el pare devia agrair al fill el seu silenci. Des d’aquell dia sempre més es van parlar en valencià.

Un cas curiós de dolor de pare, no del fet que la filla recuperés la llengua, sinó del fet que ell no la hi havia poguda transmetre, me’l va comentar una informant algueresa, de 35 anys, mestra d’escola a l’Alguer (15) el dia 9/8/00:

Un altre punt que cal tenir molt en compte com a font de dolor de llengua difícilment mesurable, és justament el cas contrari, és a dir, el d’aquells pares que malgrat la forta pressió social, política, escolar i ambiental en general, perquè abandonin la pròpia llengua amb els fills, no ho fan ni ho volen fer, amb la qual actitud resistencial col·loquen els seus fills en una situació d’anormalitat lingüisticosocial previsiblement carregada de futurs problemes. Aquest fenomen dolorós i contradictori l’he constatat en alguns dels indrets amb un procés de substitució més avançat. Valgui d’entrada aquest fragment d’entrevista tingut amb una informant algueresa ja citada:

«En aquella època fes refereix a la primavera de 1967, que és quan jo vaig anar per primera vegada a l’Alguer, encara es parlava… Avui dia em sembla que n’hi ha només dos, mira que… sabem que són dos nens petits que parlen en alguerès amb els pares, perquè n’hi ha un que viu al costat de casa meva, que jo el conec i m ha sorprès quan he sentit el pare que parlava en alguerès amb ell que ten i va un any i com l’he vist creixint ell ha après a parlar en alguerès i doncs parla en alguerès amb el pare. Ara tindrà sis anys i parla en alguerès i és un dels dos que ho fan».

O aquest exemple recollit a Prada de Conflent el dia 12/3/93, d’un informant de 50 anys, totalment compromès en la creació i extensió de les escoles La Bressola (16):

O també aquest altre exemple recollit l’any 1998 a Eivissa durant una visita que, com a escriptor, vaig fer a la majoria dels instituts d’ensenyament secundari de Filla. He de dir que, durant els dies de la meva estada a Eivissa, els professors i les professores de llengua i literatura catalanes em van acompanyar i em van comentar la seva preocupació sobre el fet que darrerament la llengua ha reculat força entre el jovent de Filla, i, encara pitjor, sobre la profunda hostilitat que es respirava en la majoria dels centres d’ensenyament secundari en contra de la llengua catalana per part de la majoria del professorat peninsular. Per a alguns ensenyants de llengua catalana la situació a Eivissa s’ha arribat a tornar tan insostenible que, a paït de les abundants baixes per estrès i depressió que s’hi produeixen per aquesta causa, alguns han demanat trasllat a d’altres territoris on l’acorralament i la incomprensió per part dels que haurien de ser col·legues i companys de treball no sigui tan forta. És en aquest context fan difícil sociolingüísticament parlant que una professora de llengua i literatura catalana en un institut d’ensenyament secundari d’Eivissa (17), d’uns trenta anys d’edat, originària de Mallorca i embarassada de cinc mesos, en l’entrevista que el dia 17/1/98 li vaig fer a la ciutat d’Eivissa, em va comentar:

I encara un altre cas que, pel que té d’insòlit, no puc estar-me de citar en aquest capítol dedicat a les persones que han volgut recuperar la llengua.

Cabdet (Caudete) és un poble d’uns nou mil habitants que antigament pertanyia al Regne de València, però que després de la desfeta d’Almansa el 1707 va ser annexat a les terres del que ara és la província d’Albacete. Tinc entès que la llengua catalana hi va anar desapareixent al llarg del segle XVIII, tot i que el llenguatge popular dels seus habitants encara conserva un fort substrat de catalanismes, i potser aquest fet i la proximitat geogràfica doni a molts dels habitants de Cabdet una certa empatia cap al fet valencià. El fet és que un dels meus informants (8) em va parlar d’un xicot de Cabdet, que actualment té 21 anys, com d’un dels casos més representatius de patidors de llengua que havia conegut. Resulta que, quan aquest xicot tenia 14 anys, un professor a l’escola els va fer unes classes d’història local i els va mostrar uns textos antics escrits en valencià. Allò el va emocionar de tal manera que es va anar obsessionant per la qüestió de la pèrdua de la llengua que antigament s’hi parlava. Fins a tal punt que va aprendre com va poder el valencià pel seu compte i essent com és impossible recuperar-lo a Cabdet, s’ha traslladat a viure a l’altra banda de la frontera, concretament a la ciutat d’Alacant. On a més a més d’estudiar filologia catalana, du a cap una lluita aferrissada i absolutament compromesa per evitar la reculada de la llengua valenciana allà on encara queden persones que la parlen, perquè no acabi passant el que ja fa dos-cents cinquanta o tes-cents anys va passar al seu poble. En l’entrevista que encara li vaig poder fer per telèfon el dia 5/2/02, ell mateix (18) m’ho va corroborar.

Sense tenir l’espectacularitat d’aquest cas, em consta que en alguns dels territoris on s’havia parlat valencià en èpoques reculades, com ara Oriola, Torrevella i altres indrets, hi ha persones que lamenten ben sincerament la pèrdua d’aquesta llengua i pateixen quan comproven el rebuig que hi mostren la majoria dels seus conciutadans.

2.4. MICROCOSMOS COM A GENERADOR D’ESTRÈS

Pel que fa a la geografia de la tensió, voldria comentar també una qüestió que considero important i que és potenciadora d’una de les causes d’estrès més doloroses, gratuïtes, i lamentables de les que configuren el nostre neuròtic comportament lingüístic col·lectiu, i que afecta una part de les persones més sensibles a la llengua que viuen a les àrees territorials lingüísticament més substituïdes.

Tal com ja he comentat abans, a causa de l’alt grau de compromís i militància a què es veuen coaccionades per la situació ambiental, és fàcil que algunes d’aquestes persones, entossudides a voler salvar l’ús social de la llengua, caiguin en radicalismes de plantejaments, fins i tot polítics, que els poden portar a viure la situació d’una manera angoixada i angoixant. Però a més a més, i això és molt important, aquestes persones, a causa del seu escàs nombre en la zona territorial on viuen i actuen, i del magre ventall de possibilitats que la seva zona territorial ofereix, sovint coincideixen a tot arreu, en tots els actes reivindicatius_que s’hi organitzin, actes en una època clandestins i que ara en molts indrets poden ser més o menys tolerats, però actes estressants, al cap i a la fi, ja que, pel que tenen d’alteració de l’ordre públic establert i conformista amb el procés de substitució endegat, acostumen a ser mai vistos per les autoritats locals i per la majoria de la població.

De tal manera que, d’una banda la coincidència del seu alt grau de militància angoixada i de l’altra l’endogàmia ideològica i social en què es mouen, poden ser, de vegades, el desencadenant de múltiples malentesos i friccions personals que poden portar a enfrontaments sectorials, grupusculars i estèrils. És a dir, possiblement es capeixen tant, i es veuen tant a tot arreu en situacions de compromís ideològic, que en alguns casos el seu contacte humà i personal pot acabar deteriorant-se perillosament. És així, doncs, que de vegades algunes d’aquestes persones més angoixades de zones lingüísticament més estressants, en comptes d’unir esforços i unificar criteris per ser més eficaços davant la societat a la qual volen influenciar, es desgasten enmig d’estèrils lluites fratricides per qüestions d’estratègia, entre aparents sectarismes i puritanismes irreductibles i excloents. Talment com si davant la impossibilitat de vèncer el poderós enemic comú, de qui tot els separa (llegeixi’s la situació lingüística socialment establerta i majoritàriament acceptada), haguessin optat per destruir-se entre elles mateixes per una aparentment simple qüestió de detall.

També alguna vegada es pot donar el cas que, en la configuració de bàndols oposats, hi intervinguin components derivats de l’enveja i el ressenti meni envers els suposats èxits aconseguits per altres lluitadors, pel suposat diferent grau de ressò o reconeixement social aconseguit malgrat els esforços esmerçats, i moltes altres actituds, potser molt humanes i comprensibles, i més encara en les situacions difícils, però que poden enverinar i dificultar més encara la ja de per si dolorosa lluita dels qui volen salvar una llengua agonitzant.

Naturalment, aquest punt no afecta, ni de bon tros, tots els patidors de llengua de les àrees en alerta roja, ni tampoc és exclusiu dels ciutadans d’aquestes zones concretes. Al mateix temps, tampoc no es tracta d’un punt que puguem reduir exclusivament a la problemàtica lingüística, ja que podríem fer-lo extensiu a altres tipus de problemàtiques politicoideològiques o filosòfiques, viscudes apassionadament per grups minoritaris enmig de societats hostils. Això no obstant, crec que és un element a tenir en compte a l’hora de comprendre la situació d’estrès o de dolor de llengua que, si més no potencialment, viuen algunes de les persones més sensibles a aquesta qüestió.