CONCLUSIONS

La finalitat d’aquest estudi que acabo d’exposar, tal com ja anunciava en la introducció, era informar la societat catalana en general, parli la llengua que parli, d’una de les causes que fan patir moltes de les persones d’aquests territoris, i que d’una manera o altra, encara que vulguem dissimular-ho, incomoden o afecten una bona part de la resta de la població. Crec que, en la mesura que ens coneguem millor tindrem més possibilitats de comprendre’ns millor i, per tant, també de conviure millor. No pretenia, però, trobar solucions miraculoses als nostres subjectius problemes. De fet, el llibre ja s’ha acabat, i prou que m’ha costat d’elaborar-lo, trenta-dos anys no són pas pocs.

Tot i amb això, potser jo mateix no quedaria del tot tranquil si no apuntés alguna idea que ens permetés mirar el futur de l’ús social de la llengua catalana sense tant pessimisme. Per tant, posats a apuntar alguna solució, crec que la primera cosa que caldria fer seria emetre un diagnòstic científic i desapassionat, o sigui, no emès per mi, ni per persones que hi pateixin com jo, sinó per persones objectivament neutrals, preferentment estrangeres, sobre quin és l’estat de salut social de la llengua catalana arreu del seu territori històric, explicar les causes d’aquesta situació, explicar també què impulsa els catalanoparlants, o si es vol, les persones de llengua primera catalana, a canviar constantment de llengua davant de les persones que tot i entendre bé aquesta llengua, o la puguin parlar, d’entrada en parlin una altra. I després de tot això, elaborar una hipòtesi de les previsions que, ateses aquestes circumstàncies d’abdicació permanent del grup catalanoparlant poden fer-se al voltant de la supervivència d’aquesta llengua. Si, com es podia esperar, s’arriba a la conclusió que, malgrat les mesures institucionals correctores que es puguin haver pres fins ara, l’ús espontani de la llengua catalana continuarà diluint-se enmig d’una societat lingüísticament barrejada, aleshores caldria que els grups més representatius de la societat es pronunciessin tan serenament com fos possible, però alhora també ben sincerament, al voltant d’aquesta pregunta clau: «Val la pena que salvem la llengua catalana?».

Alhora també caldrà que tothom accepti que salvar-la vol dir convertir-la en socialment útil, al costat de les altres, però útil. I que si això és així, voldrà dir també que tothom que viu en aquests territoris l’ha de conèixer i ha de ser capaç d’usar-la, i que no es podrà continuar coaccionant els catalanoparlants a utilitzar el castellà al·legant innocent i inconscient ignorància de la llengua originària i també oficial del país. Perquè, si ens hem de continuar passant al castellà per entendre’ns, o per por que els altres es molestin si no ho fem, és evident que la llengua catalana desapareixerà.

També caldrà tenir present que, si per voler garantir l’ús social de la llengua catalana en els seus antics territoris cal canviar unes lleis estatals que només obliguen a conèixer la castellana, doncs els nostres representants polítics, amb el suport d’una ciutadania conscient, hauran de demanar el canvi de lleis. I a canviar unes lleis injustes en contra de la llengua originària d’un país, tothom hauria d’estar-hi d’acord. T si cal portar el govern de l’Estat francès, als tribunals internacionals perquè la seva actuació en matèria de llengües és totalment injusta, l’hi hem de portar entre tots. I si cal portar-hi el govern de l’Estat espanyol per la política lingüística que du a terme al País Valencià, o, senzillament, perquè no tracta d’igual manera la llengua catalana que la llengua castellana, doncs fem-ho també entre tots, els que parlem en català i els que parlem en castellà, perquè és just i ens afecta a tots. I tantes altres coses…

També és possible que després de formular-nos la pregunta de si val la pena de salvar la llengua catalana arribem a la conclusió que no, perquè el cost econòmic, i, sobretot, social que hauríem de pagar per aconseguir-ho, en l’hipotètic cas que los possible, seria massa elevat. O senzillament, que la nostra societat ja no té prou forces —ni voluntat— per aconseguir-ho, ni tan sols per a intentar-ho. És evident que no es pot salvar una llengua en contra de la voluntat dels seus propis parlants. Bé, llavors deixem la situació tal com està, fent el que ja fem, i sobretot el que no fem, la llengua catalana s’anirà perdent tota sola.

Per una altra banda, estudis molt seriosos del Worldwatch Institute, preveuen que en el transcurs d’aquest segle desapareixeran més de tres mil llengües en tot el planeta, per tant, tal com ja estem acostumats a dir amb una gran alegria: «De les llengües europees sense Estat la nostra és la més important», ara podríem dir amb la mateixa satisfacció: «De les llengües que desapareixeran properament la nostra és la més important».

Però diguem-ho, almenys tinguem el coratge de dir-ho!

No hi ha cap llengua sense Estat que resisteixi gaire temps la pèrdua del seu món comercial i econòmic, la pèrdua de totes les grans poblacions, la pèrdua de la seva joventut… La fragmentació en Estats diferents, en algun dels quals encara és prohibida, ni la fragmentació en comunitats autònomes diverses, receloses i descoordinades a l’hora d’emprendre accions comunes per salvar la llengua. Amb una secessió letal atiada per organismes del mateix Estat. Amb temors inconscients i subliminals a usar-la lliurement a tot arreu per part dels mateixos parlants. Amb una criminalització persistent i militant per part d’una bona colla d’intel·lectuals, tant del país com de fora, en contra de les mesures institucionals de protecció que s’hi puguin haver emprès… No ens enganyem, així no se salva cap llengua.

Ara bé, si després de meditar-ho serenament, entre tots, o entre la majoria, arribem a la conclusió que val la pena intentar salvar-la, aleshores haurem d’assumir-ne el cost, però l’haurem d’assumir entre tots els que vivim aquí, els qui parlem català i els qui parlem en castellà, i els qui tant parlem una cosa com l’altra, i els qui parlem altres llengües. Això, cal que ho sàpiga tothom, també. I això voldrà dir coses com que l’ús de la llengua catalana, originària d’aquests territoris, hi ha de ser considerada llengua preferent.

Per tant, s’ha d’acabar de creure que, en cap cas ni cap circumstància parlar o actuar en català a l’anomenada Franja, al País Valencià, a les Illes Balears i Pitiüses, o a Catalunya, per parlar només dels territoris sota control espanyol, pot ser considerat un acte de mala educació, manca de solidaritat o de fonamentalisme cultural. Això s’ha d’acabar.

I no són només els governs autonòmics els qui haurien de vigilar aquesta qüestió, sinó, sobretot, les Casas Regionales, o les organitzacions similars que poguessin tenir una certa ascendència damunt de les persones castellanoparlants del país; o els consulats, de cara als estrangers, siguin treballadors o estudiants. I són els intel·lectuals catalans d’expressió catalana, però d’origen familiar castellanoparlant, o els intel·lectuals catalans però d’expressió castellana, els que han de parlar i han d’animar els altres castellanoparlants a deixar de coaccionar conscientment o inconscientment els catalanoparlants al canvi de llengua, i a deixar de sentir-se coaccionats si per conviure aquí han de conèixer la llengua catalana, encara que només sigui perquè els catalanoparlants la puguin usar lliurement i còmodament davant d’ells.

Potser, en aquesta qüestió tan important, podrien ajudar-hi molt aquelles agrupacions ciutadanes que es manifesten tan preocupades pel bilingüisme i la convivència i tantes altres bondats, com puguin ser el Fòrum Babel, Convivència Cívica Catalana, i tantes d’altres que apareixeran.

Nosaltres, a canvi, hem d’acceptar la llengua castellana com una llengua que molta gent parla actualment en aquests territoris, la llengua més important després de l’originària… O tan important com ella, si es vol… I l’haurem de respectar, aprendre, i assumir com a llengua primera de bona part de la població catalana, valenciana, balear… I haurem de vetllar perquè en aquestes terres es puguin sentir amb tota llibertat llengües diverses. I haurem d’estar ben contents de tenir intel·lectuals catalans d’expressió castellana de la talla dels que tenim. A mi també em sembla, com al senyor Manel Delgado, que tota expressió cultural i lingüística que surti d’aquestes terres, d’una manera o altra és una expressió cultural i lingüística d’aquestes terres, i com a tal s’ha de respectar i protegir. I també em sembla com a ell que el terme immigrant, o immigrat, s’ha de desterrar d’una vegada. Quan una persona arriba a una nova terra i s’hi queda a viure, ja no immigra, ja és allà, i si ho vol, ja és d’allà, o ha de tenir tot el dret a poder-ho ser.

Ara bé, el que em sembla contradictori és que en un moment en què tant parlem de multiculturalitat i de respecte cultural es pugui viure alegrement en aquests països sense conèixer ni respectar un dels trets més característics de la seva cultura mil·lenària, la qual cosa provoca que per conviure millor els qui la tenen com a pròpia l’hagin d’anar abandonant.

Crec que, si en realitat volem que la llengua catalana no desaparegui com a llengua de comunicació oral d’aquests seus únics territoris històrics engolida per un cúmul de circumstàncies adverses, alguna cosa s’ha de fer.

Potser l’única cosa que s’ha de fer és desacomplexar els seus parlants naturals a l’ús tranquil i normal d’aquesta llengua davant de les altres persones parlin el que parlin o vulguin parlar. Segur que, si les persones que s’identifiquen com a catalanoparlants parlessin sempre a tothom cordialment i educadament en català —fent les concessions que caiguessin—, moltes altres persones de llengua castellana es posarien també a parlar en català amb els catalanoparlants, al seu propi ritme i com un tel natural. I si no volguessin fer-ho, al·legant els seus drets, doncs que no ho fessin, no passaria res, ens podríem entendre perfectament utilitzant cadascú la seva llengua.

Però això que sembla tan senzill s’ha demostrat que és moll difícil. Ja quan a principis de la dècada dels vuitanta la Generalitat de Catalunya va iniciar el seu procés de normalització lingüística es volia difondre el model anomenat de bilingüisme passiu, que consistia que en les converses entre interlocutors catalanoparlants i castellanoparlants cadascú pogués fer servir la seva llengua amb tota tranquil·litat i cordialitat. Però aquest model, que sembla que permetria la supervivència oral de la llengua catalana per molt que la castellana fos abundant, no va ser seguit pels propis catalanoparlants, acostumats al canvi i acovarditzats i acovardits i acomplexitzats i acomplexats des de sempre.

Tanmateix, només així podrien conviure en els antics territoris catalanoparlants la llengua originària, la llengua castellana tan abundant, i les altres que s’hi puguin anar instal·lant. El que passa és que canviar automatismes socials és molt difícil i potser s’hi hauria d’insistir molt més. Per una altra banda, no ens enganyem, si en aquests moments alguna institució o administració pública, política o cultural del país fes propaganda substancial dirigida a convèncer els catalanoparlants perquè en les converses amb els altres no abdiquessin de la seva llengua, immediatament tot el vidalquadrisme del país en pes i cent Fòrums Babels nous naixerien per llançar-se contra la jugular d’aquesta administració que gosés intervenir en el comportament lingüístic «lliurement escollit pels ciutadans».

I en canvi, només el dia que els catalanoparlants en aquests territoris no tinguin por d’emprar el català davant de ningú, però cap por, ni de ser ofès, ni d’ofendre, i que lots els qui no parlen en català acceptin com a natural que algú a Mallorca, Catalunya, País pugui viure plenament en lots els àmbits, aquell dia potser haurem iniciat el camí de la nostra supervivència lingüística. Abans, evidentment, no. En tot cas, i encara que no sigui habitual en unes conclusions citar un text d’altri, m’agradaria acabar aquesta reflexió amb unes paraules que el doctor Miquel Siguan (1992) va pronunciar també com a conclusió en l’acte de cloenda del «Segon simposi sobre l’ensenyament del català a no catalanoparlants», que va tenir lloc a la ciutat de Vic els dies 4, 5 i 6 de setembre de 1991. Aquestes van ser les seves paraules:

La conclusió sembla clara, és il·lusori esperar que la situació de normalització ens portarà a una situació de monolingüisme català. D’aquí a mig segle el català a Catalunya mantindrà la seva existència i la seva vitalitat, però continuarà existint en circumstàncies difícils, coexistint amb d’altres llengües i havent de lluitar cada dia per la seva perduració. En el segle XXI les llengües petites no ho tindran fàcil i s-ols sobreviuran les que es recolzin en la voluntat col·lectiva de fer tots els esforços necessaris per mantenir-la viva. I els catalans haurem de demostrar que tenim aquesta voluntat.

Naturalment moltes de les persones més identificades amb la llengua catalana, no creuen que els catalans —quins catalans?— siguin capaços de tenir «aquesta voluntat» —quina voluntat?— de defensar aquesta llengua davant de res ni de ningú, quan la immensa majoria de persones de llengua primera catalana ni tan sols és capaç d’utilitzar-la a Catalunya-Mallorca-València mateix davant d’un nen de deu anys, nascut al país, totalment escolaritzat en català, només pel sol fet que sentin que pronuncia unes paraules en castellà.

Van ser moltes les persones que van creure que la batalla decisiva per salvar l’ús social de la llengua catalana passava per l’escola. El temps ens ha demostrat que aquesta mesura era del tot insuficient. L’autèntica batalla per salvar fus social de la llengua catalana enmig d’una societat complexa com la nostra, on coexisteixen i han de coexistir diverses llengües, passa pel mig de la consciència de tots i cadascun d’aquells homes i dones que s’identifiquin com a catalanoparlants. I aquesta, tal com van les coses, sembla una batalla perduda. Gratuïtament i innecessàriament perduda, diria un patidor de llengua, «causa de orgullo, pues seguramente carece de parangón en el mundo», diria la ja citada doctora Victòria Camps Però perduda al cap i a la fi. En tot cas, la quota personal de dolor de llengua que hi pugui correspondre se l’assigna cadascú.

Fa trenta-dos anys que tenia ganes de dir-ho i, finalment, ho he dit. Ara ja puc patir tranquil.