8. ESTRATÈGIES DISTINTES DAVANT LA «SENSACIÓ DE VULNERABILITAT»
No totes les persones preocupades, ni tan sols ocupades, per millorar la situació social de la llengua catalana coincideixen en els seus punts de vista, en els diagnòstics, ni en les estratègies que caldria seguir. Mentre que unes poden tenir una visió catastrofista de la situació, d’altres, en canvi, potser també fortament preocupades per la situació, poden valorar-la amb més optimisme. Fins i lot observant les mateixes realitats i valorant les mateixes taules estadístiques, les apreciacions personals sobre la gravetat del problema poden diferir considerablement.
Tanmateix, si ara insisteixo en aquest punt és perquè aquesta diferent, i de vegades antagònica, apreciació entre les persones preocupades i ocupades per aquestes qüestions pot ser també una font de malestar entre unes i altres i, per tant, un nou motiu de dolor per afegir als molts que ja he anat comentant fins ara. Curiosament, tant els que podríem considerar netament d’un grup com els que podríem classificar netament de l’altre s’acostumen a acusar mútuament de tenir un discurs poc científic i estratègicament equivocat pel que pot tenir de desmobilitzador.
Per fer-ho encara més complicat, ni tan sols totes les persones patidores que estan igualment convençudes de la cada cop més precària situació social de la llengua, coincideixen en la visió que han de donar a la ciutadania sobre la situació en què perceben que es troba la llengua. Pel que respecta a aquest punt i amb tots els matisos intermedis que convingui, podríem considerar dues opcions: la.: Les persones que manifesten d’una manera oberta i pública que la substitució de la llengua catalana per la castellana continua produint-se. 2a.: Les persones que, malgrat creure-s’ho, prefereixen dissimular-ho i optar per l’estratègia contrària. Al primer criteri respondrien els textos cultes, redactats per especialistes, com ara, entre molts altres, el manifest publicat a la revista Els Marges, núm. 15, l’any 1979: «Un país sense estat, un poble sense llengua?»; o la «Meditació ignasiana sobre la normalització lingüística», de Modest Prats, editat per la Fundació Caixa de Barcelona el novembre de 1989, o l’article «Quin futur hi ha per a la llengua catalana?», d’August Rafanell i Albert Rossich. Revista de Catalunya. 37, gener de 1991. I tantes altres publicacions i manifestacions individuals i col·lectives que s’han escrit i que s’obstinen a denunciar la dels catalanoparlants i advertir-los que, si volen salvar la llengua, cal que la utilitzin sense complexos sempre que, raonadament, sigui possible.
En la segona opció trobaríem persones que, tot i estar convençudes de la fràgilització en què viu la llengua i del procés de substitució que es va donant, davant dels ciutadans que no tenen una alta consciència lingüística intenten convèncer-los que ara el català ha iniciat una recuperació irreversible, i que d’ací a poc no saber-lo podria ocasionar dificultats de relació social i laboral. Aquestes persones estan convençudes que la gent tendeix a apuntar-se a les causes guanyades, no pas a les perdudes. I que, per tant, com més persones estaran convençudes que el català serà una llengua indispensable, més l’actitud i el comportament d’aquestes persones farà que realment acabi essent-ho. Creuen que la idea catastrofista de presentar el català com un idioma malalt, sense un futur gaire clar, no faria sinó desmotivar i desmobilitzar els ja de per si poc disposats i poc convençuts, és a dir, aquells que no l’usen i caldria que l’usessin, i aquells altres que no es llancen mai, i parlar-lo perquè creuen que no cal fer aquest esforç ni mai els caldrà fer-lo.
Sovint també es dóna el cas que una persona de les classificades en aquest grup adopti estratègies distintes segons quina sigui la situació en què es troba i segons quins siguin els interlocutors amb els qui parli. Així, per exemple, davant d’un catalanoparlant que considerin «tou» poden mostrar-se catastrofistes amb la intenció de sotraguejar-lo i fer-lo reaccionar, mentre que davant d’una persona castellanoparlant poden adoptar una actitud optimista amb la intenció d’estimular-la i decidir-la a utilitzar la llengua catalana.
En tot cas, tret del cas de les persones més afectades per l’ansietat persecutòria que, incapaces d’adaptar-se sempre manifesten el seu pessimisme, n’hi ha moltes altres que poden patir del contrasentit de, segons en quins ambients, fer propaganda d’una cosa en què ni elles mateixes acaben de creure. Però si això sol ja Ics pot posar en una contradicció incòmoda, el pitjor és que molt sovint han de dissimular —o creuen que convé dissimular— el seu temor davant dels altres i mostrar a contracor una actitud optimista i satisfeta de la situació, sense poder-se permetre ni les sinceres manifestacions de dolor que tant poden ajudar a descarregar bona part de la tensió de frustració acumulada. O sigui, que no sols pateixen de comprovar la situació de la llengua catalana, sinó que a més a més sovint han de patir-hi d’amagat. Sobretot si viuen, treballen, o es mouen, en ambients poc en sintonia amb les seves dèries, o fins i tot en ambients contraris o hostils.
No és estrany, doncs, que, quan en troben un dels seus, aviat la conversa acabi decantant-se cap al tema de la llengua. I que aquesta complicitat que estableixen amb l’interlocutor patidor com elles mateixes els serveixi de vàlvula d’escapament de les tensions, teràpia de l’estrès acumulat, desfogament de les frustracions, esbravament del dolor contingut i no sempre confessat, etc. I grans amistats poden néixer por la coincidència de sensibilitats i dolor compartit en un tema subjectivament tan important com pot ser una llengua pròpia en procés dissimulat de substitució.
Com a exemple d’aquest enfrontament total i dolorós entre dues visions antagòniques del mateix problema, reprodueixo un fragment d’August Rafanell i Albert Rossich (1990: pàg. 82 i 83) dedicat a Francesc Vallverdú, sociolingüista i durant anys president del Grup Català de Sociolingüística, que sempre ha destacat pel seu discurs públic radicalment i abrandadament optimista sobre l esdevenidor de la llengua catalana:
En la polèmica provocada pels nostres textos, al costal d’observacions, crítiques i de confirmacions generoses que agraïm, hem recollit desqualificacions de tela mena: des de les que ens negaven el dret d’opinar a les que posaven en entredit la nostra capacitat d’anàlisi. La que s’ha repetit més, però, ve d’aquells que han enllestit el nostre treball amb la fórmula psico-social de «pessimista i desmobilitzador». Amb lot, no se’ns ha donat ni un sol argument que ens hagi convençut de la irrealitat de la situació que descrivim, ni entenem que ens neguin La legitimitat de fer pronòstics aquells mateixos que, cada dia, ens anuncien un futur de color de rosa.
L’afany de negar-nos el pa i la sal ha portat un dels nostres detractors sistemàtics, Francesc Vallverdú, a escriure coses com aquesta: «I perquè ningú no em pugui acusar d’haver fugit d’estudi quanta la pregunta aparentment central del debat —fes imminent o llunyana l’extinció del català?—, pregunta que sovint és formulada amb una alegria més aviat irritant, diré que, en el pitjor dels casos, la llengua catalana durarà tant com les seves veïnes —el castellà, el francès, l’italià—, car no veig diferències essencials entre els problemes d’aquella amb els d’aquestes en el respectiu procés d’evolució».
Estem segurs que els lectors quedaran admirats de veure on arriba la nostra capacitat de dominar la tendència natural al sarcasme. Perquè no ens negareu que una frase com la del senyor Vallverdú es presta a tela mena d’ironies sagnants. Torneu-vos a llegir les seves paraules i ja ens escriureu quan hàgiu estat capaços de controlar o la ira, o la rialla, o la pena. A un optimisme cec com aquest —Vallverdú no veu diferències essencials entre el procés evolutiu del català i el que han seguit el castellà, el francès i l’italià—, què hi podem oposar? Optem pel silenci piadós. I esverat. Però ara sí que ens atrevim a dir que no hi ha dret que gent que diu coses com aquesta ens acusi de «desmobililzadors».
Per la seva banda, el senyor Francesc Vallverdú, en la llarga entrevista que em va concedir el dia 24/11/96 em va comentar la seva preocupació per la situació de la llengua, però alhora, la seva tendència natural a agafar-se a qualsevol notícia positiva, i com l’arriben a irritar els discursos catastrofistes sobre aquesta qüestió.
També la distinta apreciació sobre la gravetat o no del problema de la substitució lingüística fa que algunes de les persones més sensibles i patidores puguin arribar a sentir gran consternació i malfiança contra la política de normalització lingüística institucional, la qual, atesa la suposada gravetat de les circumstàncies, acusen de temorenca i poc decidida.
Tanmateix, hem de recordar que és justament a causa d’aquesta mateixa gravetat i poca disposició social per a la recuperació de la llengua catalana que la nova Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística de la Generalitat de Catalunya, que substituïa la Llei 7/1983, de 18 d’abril, no sols ja no va ser consensuada per tot l’arc parlamentari català com ho havia estat 1’ anterior, sinó que va ser obertament combatuda tant pels representants de diversos partits polítics com, sobretot, per part de la mateixa societat civil o moltes de les empreses culturals i comercials, que van voler veure en les disposicions de foment de la llengua catalana que emanaven de la nova llei una ingerència institucional i política sobre la llibertat d’elecció personal o comercial de llengua, que calia combatre.
Si bé, per no allargar indefinidament aquest treball, no comento ni documento amb detall tot l’esforç negociador que va representar la discussió de la nova llei, la seva aprovació i el seu posterior desplegament, tan carregat de dificultats, sí que puc assegurar que tot aquest afer va ser viscut amb molta tensió, i dolar de llengua, per part de moltes persones afectades. Com ho va ser la lluita, tan ben documentada per Eduard Voltas (1996), per mantenir la política educativa de la Generalitat de Catalunya pel que fa al model d’immersió lingüística a les escoles tan àmpliament combatut per una part de la societat catalana.
Com dolor de llengua han produït les llarguíssimes negociacions per pactar la composició dels membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, finalment aprovada el juny de 2001. I dolor de llengua es desprèn cada cop que al País Valencià, a les Illes Balears, o a l’Aragó català, algú inicia un nou pas per fer més útil la llengua o fins i tot per fer aplicar les disposicions legals ja aprovades en el seu moment per les institucions locals a fi de protegir-la.
8.1. DISCURS COFOISTA DE LES AUTORITATS AL VOLTANT DE LA NORMALITZACIÓ
Davant de tantes dificultats, algunes de les persones més preocupades per l’esdevenidor de la llengua s’irriten davant del discurs institucional de la Generalitat de Catalunya —poso com a exemple—, el qual consideren triomfalista, cofoista, i, sobretot, analgèsic i, per tant, socialment desmobilitzador.
Com a exemple també d’aquest discurs oficial i triomfalista dels representants de les institucions catalanes, valgui la reproducció d’un fragment d’un article que Ada Castells va publicar al diari Avui el 18/8/00 sobre una conferència del senyor Josep Maria Romaní, director de l’Institut de Sociolingüística Catalana de la Generalitat de Catalunya:
JOSEP MARIA ROMANÍ DIU QUE EL CATALÀ ESTARÀ COMPLETAMENT NORMALITZAT D’AQUÍ A QUINZE ANYS
En una entrevista a l’UCE, Josep Maria Romaní, expert en sociolingüística, es va mostrar optimista pel que fa al futur de la llengua i va declarar que les noves, tecnologies podien obrir oportunitats per a la difusió i ús del català
/…/ Per Romaní, «aplicar l’expressió de llengua minoritària en el nostre cas comença a ser un abús» perquè el català cada cop és més present en tots els àmbits. «La nostra llengua fa un procés discret, lent, continuat i constant», va declarar posant èmfasi en els adjectius.
En canvi, M. Carme Junyent en l’article «El català: una llengua en perill d’extinció?», que va publicar a la Revista d’Igualada, núm. 1, Anoia, abril de 1999, tot parlant de la probable extinció de la llengua catalana en un futur proper, no s’està de considerar com una de les causes del poc interès que la ciutadania mostra per la recuperació de la llengua el convenciment que té la majoria de la població que la llengua catalana ja està totalment normalitzada i, no cal dir, fora de perill, la qual cosa ella atribueix en part al discurs cofoista oficial de les autoritats catalanes. Valgui a tall d’exemple la reproducció d’aquest fragment:
En un dels pocs estudis que s’han fet sobre la funció de l’individu en els processos de substitució (Giles i Johnson. 1987) s’ inclouen diferents variables, de les quals ara només em referiré a dues: la percepció dels límits del grup i la percepció de la vitalitat del grup. Segons aquests autors, la llengua es manté quan els límits del grup són percebuts com a sòlids i tancats, mentre que es percep que el grup té poca vitalitat; o bé quan els límits del grup són percebuts com a fràgils i oberts, mentre que es percep que el grup té molta vitalitat. És a dir, el manteniment de la llengua depèn de la percepció d’una certa amenaça però amb possibilitats d’èxit Quan tant els límits del grup són percebuts com a fràgils i oberts com es percep que el grup té poca vitalitat, aleshores es tendeix cap a l’abandona-mento substitució de la llengua recessiva i, en canvi, quan els límits del grup són percebuts com a sòlids i tancats i es percep que el grup té molta vitalitat, aleshores el resultat és la indiferència, indiferència que també acaba portant a la mort de la llengua.
En el cas català sembla prou obvi que ens trobem en aquest darrer cas, i valdria la pena preguntar-se fins a quin punt la propaganda oficial no és responsable d’aquesta situació. Pel que fa als límits, un eslògan com «Som sis milions» fomenta efectivament la percepció que els límits són sòlids i tancats, i, pel que fa a la vitalitat, no cal dir que el missatge és d’allò mes cofoi. I amb això no vull dir que la propaganda sigui falsa —a part de ser propaganda—, sinó que es refereix als aspectes no essencials per a la vida de la llengua. A tot això podríem afegir una altra dada: el curs 1996-97 va arribar a la Universitat la primera generació que havia pogut ser totalment escolaritzada en català. Tot i això, els percentatges d’ús del català —en tols els àmbits a la Universitat no han augmentat, més aviat al contrari. I és que, potser, el mateix fet de l’escolarització en català ha fomentat la percepció de límits tancats i gran vitalitat de què parlàvem sense que sigui certa.
Per tot això no és estrany que entre els ambients professionals de la mateixa Generalitat de Catalunya, o d’altres institucions on es treballi per la normalització de la llengua catalana siguin del País Valencià, les Illes Balears o d’altres indrets, es puguin arribat a donar les visions més antagòniques de quina seria la millor estratègia a seguir, les confrontacions personals més apassionades, les frustracions íntimes més sentides, i, al capdavall, i si se’m permet l’expressió: el dolor de llengua més professionalment elaborat. Almenys això podria derivar-se de les moltes hores de conversa que al llarg dels anys he mantingut amb tantes persones que treballen en aquest ram.
Tot i amb això, comença a ser tan evident que en els àmbits més determinants, com és la joventut, l’ús oral del català no sols no avança sinó que recula, que persones destacades del partit del Govern de la Generalitat de Catalunya comencen a abandonar el to triomfalista habitual i confessen públicament la seva visió pessimista de la situació. Tal com anunciava el senyor Artur Mas el dia 11 d’agost del 2000, i que el diari Avui del 13/8/00 reproduïa a la pàg. 16:
MAS ALERTA DEL PERILL QUE EL CATALÀ DESAPAREGUI O RECULI MOLT EN UN TERMINI MITJÀ
El dirigent de CDC subratlla que protegir legalment la llengua no va «contra ningú».
El conseller portaveu del govern de la Generalitat, Artur Mas, és partidari d’una «discriminació positiva» del català davant del perill que, a mig termini, la llengua pròpia del país quedi moll reduïda o fins i tot deixi d’existir. Durant la seva intervenció divendres a la nit en un sopar col·loqui del fòrum Solàrium 2000, a S’Agaró, Mas va fer una previsió sobre com pot evolucionar la llengua la propera dècada alertant la seva fragilitat.
«En l’horitzó de deu anys, el català seguirà sent un idioma amenaçat de marginalitat o fins i tot de desaparició», va dir. «Això pot sorprendre perquè tothom té la consciència que hem fet un progrés per assegurar el manteniment del nostre idioma, però no hem de perdre de vista que els idiomes molt minoritaris com el català, en el context mundial avui són idiomes amenaçats», va argumentar./…/
El cas és que aquesta «discriminació positiva» que segons el senyor Mas necessita la llengua catalana per assegurar-se la supervivència davant de l’altra llengua més torta, té la particularitat de despertar les ires més desfermades de bona part de la població espanyola, i de bona part de la catalana, parli la llengua que parli.