6. CULTURA CATALANA/CULTURA DE PEATGE
Fa anys —encara en època de prohibicions— l’escriptor, crític literari i pedagog Joan Triadú va dir una frase que es va fer ben famosa: «La cultura catalana és una cultura de peatge». I ho deia en el sentit que els catalans conscients, si volen que la llengua catalana sobrevisqui en aquest món de ferotge competència lingüística a què es veuen obligats a viure, han de contribuir econòmicament d’una manera personal per a la consolidació de la seva infraestructura cultural, en tot allò que els Estats en el millor dels casos no fan i que, per regla general, desfan.
Tenia raó Joan Triadú en aquesta seva apreciació. I només caldria fer un estudi dels diners invertits al llarg dels anys difícils per aquest nucli de ciutadans més sensibles a la llengua catalana en fundacions, entitats, associacions i institucions de tota mena que d’una manera o altra tenien la seva raó d’existir en la defensa, o senzillament la utilització, de la llengua catalana a l’espera de temps millors on les administracions ja catalanes els agafessin el relleu. Quantes subscripcions a revistes, a butlletins locals, a periòdics sempre deficitaris?… Quantes compres de llibres que potser ni tan sols es llegiran?… Quants suports a festivals de cançó, a representacions de teatre, a concursos literaris, a activitats culturals distintes, només pel sol fet que eren fetes en català? Quantes adquisicions de materials diversos, subvencions, ajudes, col·laboracions desinteressades, classes de català de franc? antenes privades de televisió muntades per poder connectar amb la TVC…? Quantes accions no s’han fet al llarg dels anys difícils per «ajudar la causa», que no volia dir altra cosa que ajudar l’existència de la llengua oral, escrita, culta, normal, viva…
Actualment, és evident que la recuperació i consolidació de les institucions públiques autonòmiques, en bona part del territori, i el seu ajut econòmic de cara a la creació de material imprès, sonor o audiovisual, o de l’ensenyament de la llengua mateix, ha contribuït a alleugerir enormement la càrrega econòmica que fins fa poc pesava exclusivament damunt les espatlles de la ciutadania sensible. Però ni tot ho poden fer les institucions autonòmiques, ni a tot arreu aquestes institucions, si n’hi ha, estan disposades a fer-ho en la mateixa mesura. A més, hem de tenir en compte que, sovint, només pot ser la iniciativa privada la qui porti a terme determinades accions normalitzadores, ja que Facció de les institucions pot quedar frenada per la mateixa legalitat vigent, i/o per la mateixa realitat lingüisticosocial del país.
Però encara actualment en àmplies zones del territori lingüístic l’esforç normalitzador provinent de les institucions locals és tan feble i la competència de la llengua dominant és tan forta que la tasca per mantenir-hi viva la llengua originària continua depenent pràcticament de la voluntat i dedicació de les persones més sensibles i entossudides a evitar-ne la substitució. És per això que, malgrat els canvis històrics i legals ocorreguts en les darreres dècades, pel que fa al manteniment social de la llengua catalana, hem de continuar parlant de l’esforç de molts individus, de voluntarisme, d’aportacions diverses, de contribucions econòmiques, de mecenatge, d’estalvis, de patrimoni… De peatge al cap i a la fi. I quan parlem de diners, parlem de coses molt serioses, perquè parlem d’hores de feina, de temps dedicat a fer una cosa en comptes d’una altra, d’energies desviades d’altres assumptes potser també importants i esmerçades en la llengua: potser a mantenir una revisteta, potser a fer rutllar una entitat, potser fins i tot a vetllar perquè en algunes institucions oficials justament es compleixi la Llei de Normalització Lingüística, aprovada per les institucions mateixes però de vegades difícilment aplicada… En molts casos podem suposar que parlem també de neguit, de renúncies, potser de situacions políticament o socialment conflictives, de problemes personals, familiars, professionals… I ben sovint també de frustració.
Podria ser interessant passar una enquesta ben dissenyada sobre dolor de llengua a les persones associades a entitats com ara Omnium Cultural, Obra Cultural Balear, Acció Cultural del País Valencià, Amics de F Alguer, Enllaç-Germanor per l’Alguer, Federació d’Entitats Culturals Catalanes de Catalunya Nord, Associació de Consells Locals de la Franja, Plataforma per la Llengua, i tantes altres de similars que hi ha arreu del territori. Potser, si es fes un estudi d’aquestes característiques amb un mínim de rigor, la nostra suposada i tan gallejada pau lingüística quedaria en entredit. I el peatge en temps i diners que ens cal pagar com a catalans que volem perpetuar la llengua catalana, una mica més en evidència.
Per una altra banda, no sols parlem de diners o esforços gastats en el manteniment de la llengua, sinó que tot sovint ens referim també a una altra cosa molt més difícil d’avaluar: de diners, prestigi, ofertes de treball, etc., deixats de guanyar per entossudir-se a mantenir-la. Aquest darrer cas podria ser el de les persones que han triat la llengua catalana com a vehicle d’expressió literària, artisticomusical, científica, editorial, o de qualsevol altre camp de l’expressió, del saber i de la divulgació, en comptes de fer-ho en la llengua dominant —sigui l’espanyol o el francès— sabent que amb aquesta seva voluntària tria limitaven les possibiltats d’arribar a un públic més ampli i d’assolir, suposadament, un èxit social, professional i econòmic molt més important. Com a exemple més conegut d’aquest punt, per la transcendència pública que de vegades ha assolit, tindrem els escriptors o cantants en llengua catalana que s’han volgut mantenir fidels a aquesta llengua minoritària i de mercat tan restringit, amb una autèntica voluntat de servei, sovint, justament, en un clar intent de desafiar i contrarestar les pressions estatals i socials que hi actuen en contra. És possible que a algunes d’aquestes persones aquesta actitud de fidelitat a la llengua en recessió pugui comportar-los estrès i conflicte.
Però ben sovint tampoc no ha estat gens fàcil la situació d’aquell es altres que després de mantenir-se durant un cert temps en un monolingüisme català, que potser part del seu públic o elles mateixes, presentaven com a desafiant, després, a causa de les pressions socials, polítiques, econòmiques, o personals, han acabat utilitzant la llengua dominant, i potser fins i lot en algun cas, renunciant a la pròpia. Els casos de Terenci Moix, La Trinca, Marina Rossell, i tants d’altres que en un moment o altre han sentit la necessitat de justificar-se públicament a causa de la nova llengua en què han decidit actuar, ens podrien servir per il·lustrar aquest punt d’incomoditat que han patit i, per tant també, de dolor de llengua.
De vegades tot parlant-ne amb persones que esmercen esforços per contrarestar la substitució de la llengua catalana, he escoltat i anotat frases com ara aquestes:
«Tu t’imagines que els catalans no haguéssim de dedicar tant de temps a intentar salvar la llengua, on seríem a hores d’ara? On seria Catalunya? Com seria».
«És que, a més a més de iotes les coses que hem de fer, nosaltres tenim la immensa feinada de salvar la llengua; en canvi, la gent que viu a Castella no han de perdre-hi ni un sol minut, ni discutir-se amb ningú, ni gastar-s’hi un duro… Tenen una sort».
Pel que fa a la fidelitat d’una aportació econòmica amb la voluntat de «salvar la llengua», durant la meva recollida d’informació he parlat amb diverses persones actualment jubilades, fins i tot algunes que viuen amb una precària situació econòmica, que mantenen encara la subscripció a la revista Cavall Fort, que van iniciar als anys seixanta, per al fill o filla, aleshores infant. Fins i tot algunes d’elles, que actualment viuen soles i no tenen néts, encara no gosen donar-se de baixa de la revista perquè els sembla que així ajuden al manteniment de revistes per a la mainada escrites en català Algunes d’aquestes persones m’han arribat a verbalitzar:
—«A la llengua catalana l’hem d’ajudar, perquè sí no ho fem nosaltres, qui ho farà?».
Només per donar una idea de com molts dels ciutadans sensibles, més enllà de les seves personals ideologies polítiques o filosòfiques, han intentat pal·liar la situació d’anorreament en què es trobava la llengua catalana tot ajudant o subscrivint-se a totes les publicacions escrites en català que han pogut, citaré dos casos que he conegut, ideològicament oposats, però coincidents en la seva voluntat d’ajudar la llengua:
1. Josep Deloncle, mort no fa molts anys, catalanista convençut, fundador de la Casa Pairal del Castellet, a Perpinyà, catòlic, conservador i extremadament moderat en els seus plantejaments polítics, però com que era sensible al fet lingüístic, tan precari allà, estava subscrit a tot el que s’editava en català a Catalunya Nord. Fins i tol, l’any 1976 es va subscriure a La Nova Falç, revista propagandística de l’OSAN (Organització Socialista d’Alliberament Nacional), grup polític amb un discurs d’ultraesquerra revolucionària i independentista, als antípodes del pensament del senyor Deloncle. Això no obstant, ell comentava: «La cal ajudar perquè està escrita en català».
2. Joan Oliver, Pere IV, home profundament agnòstic i amb una visió política que podríem considerar clarament d’esquerra, i de malfiança cap a les publicacions eclesiàstiques dels anys cinquanta, i que en canvi va cuitar a subscriure’s a una revisteta infantil, carrinclona, ultracatòlica, de temàtica de sants, marededéus i angelets, anomenada justament: L’infant, feta per uns estudiants del seminari de Solsona 1’any 1951. Aquestes seves paraules ens ho fan entendre:
Fa uns anys un amic em féu subscriure a L’Infantil. Era el periòdic més modest que he vist en ma vida. Inspirava pietat, però alhora feia respecte. Perquè aleshores era una de les comptadíssimes revistes escrites en català. I perquè s’adreçava als infants.
En un altre ordre de coses, a més a més dels diners que les institucions catalanes han de dedicar en molts dels àmbits de comunicació moderna al manteniment d’una llengua d’àmbit restringit com és la nostra, seria interessant de saber quant costa en impostos als catalans del sud mantenir tota la infraestructura estatal dedicada al conreu i ús de la llengua castellana, tant a Castella com a Catalunya. Fóra interessant saber-ho.
6.1. DOLOR DE LLENGUA. UN ALTRE PEATGE.
I tot parlant d’impostos i peatge… Abans de començar aquest assaig moltes vegades m’havia fet la següent pregunta: en les declaracions anuals de renda a l’Estat espanyol, a més a més dels impostos de tipus econòmic que les persones de llengua catalana han de pagar, quants impostos han d’abonar en concepte de dolor de llengua que, naturalment, els ciutadans dels territoris històrics de llengua castellana no li han de pagar? Dit d’una altra manera: quina quota en esforç, estrès, i, al capdavall, dolor, han de pagar a les arques dels Estats els catalanoparlants que volen viure en llengua catalana en els seus territoris naturals?
Fet i fet, aquesta pregunta que pot semblar sorprenent va ser el desencadenant de tot el meu procés d’investigació. Sigui com sigui, estic intentant demostrar que el peatge que els catalans conscients han de pagar pel fet de voler mantenir viva la llengua no sols es refereix a la qüestió econòmica, sinó també, i potser sobretot, a la qüestió emocional, sentimental i moral. Amb el que això pot tenir de repercussions i alteracions en el camp del comportament social i en la convivència. I amb el rerefons d’incomoditat, tensió, dolor, i consegüents somatitzacions, que això pot comportar en cada cas concret. És a dir, ampliant la frase de Joan Triadú, podríem afirmar que «La cultura catalana és una cultura de peatge, fins i tot en qüestions de salut».
6.2. QUI PATEIX DE LLENGUA
És evident que una societat tan diversa i complexa com la que actualment habita en aquestes terres, davant la gradual pèrdua de valor simbòlic i sociofuncional que la llengua catalana hi ha experimentat els darrers anys, no manifesta el mateix tipus de resposta, ni d’inquietuds doloroses, ja que ni tothom que la té com a primera i pròpia s’hi identifica amb la mateixa intensitat, ni la substitució d’aquesta llengua perjudica a tothom de la mateixa manera. La qual cosa no vol dir, però, que la inèrcia social, que porta a la substitució, i, com a contrapartida, la resposta individual o institucional que pretén una certa normalització, no acabi afectant, d’una manera o altra, moltes més persones que les que una primera observació superficial podria fer suposar.
Fins i tol, determinades persones que no demostren cap tipus de preocupació per la situació actual o previsiblement futura de la llengua catalana, que els pot semblar que ja està totalment normalitzada i que no consideren que l’amenaci cap tipus de perill, difícilment poden sostreure’s a alguna de les onades expansives del conflicte lingüístic que s’hi dóna. Tanmateix, passa que la mateixa inconsciència amb què es viu el fet lingüístic es trasllada al propi conflicte lingüístic, però el conflicte hi és, viu o latent, conscientment o inconscientment viscut. En alguns punts del territori pot agafar una sorprenent virulència, en altres la voluntat majoritària de convivència social és, afortunadament, tan forta que totes dues llengües trampegen com poden en una voluntariosa i aparentment duradora harmonia. Però el conflicte persisteix. I si bé hi ha persones que no se’n senten, o no se’n volen sentir, afectades, poden viure amb incomoditat la manera com aquest conflicte afecta d’altres persones potser més sensibles en aquesta qüestió.
Com a exemple d’això que acabo d’explicar voldria comentar un aspecte que va sorgir en una llarga entrevista que el dia 16/12/ 96 vaig fer a uns estudiants del sindicat d’estudiants FENEC de la Universitat Autònoma de Barcelona. El grup estava format per tres noies i tres nois, dues de les noies i un dels nois de famílies castellanoparlants. A les meves preguntes sobre com vivien la situació lingüística del país i si els feia patir, cadascú d’ells va anar exposant les seves vivències i idees. Entre els components del grup hi havia un xicot de llengua primera catalana que es va esplaiar manifestant la ràbia que li feia la pèrdua de la llengua, de veure com els catalans no parlaven en català als altres, el mal que li feia el menyspreu de l’Estat, la manca de consciència dels uns, la mala bava dels altres, etc. A continuació, va parlar una noia també de llengua familiar catalana, però, com a contrast, es va confessar cóm a no patidora de llengua. Va explicar que la situació li era bastant igual, que ella tendia a adaptar-se a la llengua que li parlava el seu interlocutor sense fer-se’n mai cap problema perquè no era gens partidària dels radicalismes. I per rematar el que havia dit, va afegir que a ella el que la posava histèrica eren les actituds del company que havia parlat abans i de tanta altra gent que sempre estan amb la llengua, amb la llengua… Aleshores els vaig fer adonar-se de com el conflicte ens afecta més del que ens pensem, ja que l’única persona que havia explicat que no hi patia gens havia acabat dient que el tema la posava histèrica. Tothom va convenir que era cert i que la qüestió de la llengua, d’una manera o altra, els preocupava i incomodava.
També voldria relatar que alguns dels meus informants als quals el dia que els havia fet la primera entrevista m’havien dit que no creien patir-hi gaire, en posteriors ocasions en què vaig trobar-los em van confessar que a partir del dia que havien parlat amb mi d’aquest tema s’havien anat adonant que hi patien més del que aleshores m’havien sabut explicar, perquè havien pres més consciència de la situació.
Pel que fa al nombre de persones que podríem classificar dins del grup més sensible i patidor, i del percentatge que representa dins la població catalanoparlant, és impossible de saber-ho, ja que les sensacions subjectives de tensió i incomoditat que pot causar la situació actual de la llengua es viuen de maneres i graus d’intensitat diferents. Per tant, segons per on decidíssim tallar n’hi comptaríem més o n’hi comptaríem menys. Tanmateix, en una estimació basada en l’observació durant molts anys dels comportaments lingüístics d’aquesta societat, la meva personal interpretació d’aquests comportaments i d’algunes de les manifestacions que els acompanyen, m’arriscaria a dir que potser d’un 5% a un 10% de la població catalanoparlant pateix amb una certa intensitat i consciència tensions derivades de la sensació de desaparició com a grup lingüístic, amb els resultats negatius per a ella que acabo d’exposar i continuaré relatant.
També, i tal com ja he comentat, aquest grup de persones no forma un bloc monolític, ni pel que fa a la llengua coincideix en tot els seus plantejaments. Contràriament, alguns dels seus representants poden estar, de vegades, absolutament enfrontats per qüestions aparents de detall. En tot cas, una dada que cal destacar és que entre les persones considerades «patidores obsessives» en trobaríem de gairebé totes les ideologies polítiques i filosòfiques, de gairebé totes les professions, i també de gairebé totes les situacions culturals i econòmiques.
És així, doncs, que en trobaríem de més conservadores i de més renovadores. De més partidàries del català light i de més partidàries del català heavy. De més exagerades i de més prudents. De més actives i de més passives. De més baladreres i de més silencioses. De més encertades i de més equivocades. De més radicals i de més moderades. De més optimistes i de més pessimistes. D’aquells que «per salvar el català» es decantarien per una estratègia i d’aquells que per aconseguir el mateix es decantarien justament per l’estratègia contrària… Però, en definitiva, d’aquest grup de persones més obsessionades, angoixades, preocupades, i al capdavall, més patidores, n’ha sortit bona part de la, diguem-ne, «militància lingüística del país».
Militància d’homes i dones que ha fornit en bona mesura el grup dels ensenyants de llengua catalana, dels escriptors, de segons quins polítics, i d’aquells ciutadans, homes i dones, que treballen més per la normalització lingüística en tots els seus fronts. Elles i ells sabran —o, naturalment, potser no— el preu en salut que n’han pagat, o n’hauran de pagar.
6.3. COM ES PATEIX
No vull referir-me al possible dolor físic causat per una agressió directa pel fet de parlar en català —tot i que, tal com he pogut documentar, se’n continuen donant escadusserament en algunes zones del territori—, sinó a un altre tipus de dolor psíquic i físic, molt més abundant, però que alhora és més subtil i difícil d’avaluar, i que mai no és tingut en compte en cap estadística ni en cap estudi sociolingüístic del país. Sovint he pensat quants maldecaps i mals de cap, quants mals d’estómac, quantes enrabiades, quantes hores d’insomni i quantes manifestacions depressives acumulades per persones altament sensibles a la situació social del català no deuen tenir, d’una manera o altra, un origen basat en el seu dolor de llengua.
Crec que no seria difícil convenir que de vegades el sol fet de parlar pot constituir per si sol un motiu de tensió i d’angoixa. Tothom sap, per exemple, les enormes dificultats que tenen algunes persones per parlaren públic, o per parlar en actes d’una certa solemnitat, siguin mitjans de comunicació, entrevistes, etc. Justament a causa d’aquesta mateixa qüestió trobaríem persones que prefereixen els exàmens escrits als exàmens orals. També, en el mateix ordre de coses, i a tall d’exemple, pot resultar angoixant haver de presentar una ponència en anglès o en una altra llengua que no sigui la pròpia i que no controlem amb la mateixa seguretat, potser perquè allò que diem i com ho diem adquireix en aquests casos una magnitud inusual que, en segons quines ocasions, pot posar en risc la nostra estabilitat i ens pot confrontar amb l’èxit o el fracàs. Naturalment, aquestes situacions lingüístiques estressants es donen per regla general en ocasions excepcionals, ja que, deixant de banda casos extrems de persones que puguin tenir especials problemes d’expressió oral, l’us quotidià del llenguatge i el fet de parlar forma part de la nostra pròpia naturalesa d’ésser social compartida amb els nostres interlocutors.
Ara bé, què pot passar si la situació angoixant a la qual m’he referit com a ocasional es converteix en quotidiana, i el sol fet de parlar exigeix de l’individu una confrontació permanent? Doncs bé, en amplíssimes zones dels nostres territoris lingüístics històrics, sobretot en aquelles zones on el procés de substitució lingüística és més avançat, per a moltes persones de llengua primera catalana amb consciència de ser-ho i amb voluntat de mantenir-s’hi, el sol fet de sortir al carrer i haver de parlar, d’anar a la feina i haver de parlar, de vegades en família mateix i haver de parlar, ja pot ser un motiu de tensió permanent, de confrontació social estressant, o de negociació incòmoda i continuada entre les voluntats d’usar la pròpia llengua i les possibilitats de fer-ho, les estratègies de fidelitat i les estratègies de renúncia, o d’evitació del problema.
Al capdavall, entre el dolor d’aguantar o el dolor de cedir. I la percepció de la presència de l’altra llengua, la dominant, sigui el francès o l’espanyol, però també l’italià, que per a altres persones no tan preocupades per aquest tema no tindria cap importància, per a elles pot representar un permanent motiu d’amenaça, concretat en L’amenaça de substitució de la llengua pròpia.
Alhora, la comprovació, o interpretació, que, tot i els esforços personals o col·lectius esmerçats a contrarestar el procés de substitució, aquest procés es continua donant, pot abocar aquestes persones més sensibles a una sensació de desesperança que acabi alterant el seu equilibri emocional i social.
Només a través de l’experiència prèvia personal o transferida per la tradició del grup, tant si aquesta experiència és transmesa de forma oral com de forma escrita, es pot reconèixer el factor d’amenaça i, per tant, preveure la capacitat que té la pròpia persona afectada per enfrontar-s’hi i, en aquest cas, fer-ne una avaluació del possible èxit o fracàs.
Ara bé, si per regla general un major desconeixement del problema per part de l’individu que el pateix fa que la sensació d’amenaça pugui ser més intensa pel que pot tenir d’imprevisible i poc avaluable, en el cas de la llengua catalana succeeix el contrari, ja que, justament, una major informació de la situació de substitució generacional que afecta la llengua i alhora un major coneixement sobre quins són els mecanismes i els processos de substitució que afecten les llengües minoritzades pot augmentar la consciència d’amenaça i, per tant, augmentar-ne les conseqüències estressants.
També és prou conegut que una situació prolongada d’estrès pot acabar produint en la persona que el pateix una resposta patològica més o menys aguda sobre els sistemes immunitari, cardiovascular i gastrointestinal. Per tant, cal suposar que la persistent sensació d’amenaça que viuen moltes de les persones més preocupades per l’esdevenidor de la llengua pugui generar també en elles la seva particular resposta neurovegetativa i psicopatològica.
Òbviament, les tensions, situacions i sensacions d’amenaça que rebem al llarg del dia i al llarg de la nostra vida, obeeixen a factors múltiples, diversos i variats, i això fa molt difícil avaluar en quina proporció les nostres respostes psicosomàtiques es deuen a problemes derivats de les tensions lingüístiques viscudes. Ibi i amb això, intueixo que a moltes persones aquestes tensions lingüístiques les poden perjudicar en gran mesura. Durant el meu llarg treball d’entrevistes i recollida d’informació sobre aquest tema he pogut escoltar molts informants que a la meva pregunta: «I com hi pateixes, en això de la llengua? Explica’m les teves sensacions», m’han arribat a manifestar sensacions de dolor físic o psicològic com ara aquestes:
«Jo, és que m’ho passo molt malament, molt. Darrerament ja no vull anar enlloc per no haver-me de discutir».
«A mi em posa molt trista, perquè veig que no hi ha res a fer».
«Amb això de la llengua m’han fotut ben bé la vida enlaire».
«És molt fort el que està passant, moll… Em posa malalta».
«A mi la situació del català em deprimeix molt».
Potser de tots els territoris històrics de llengua catalana és en algunes zones del País Valencià on he recollit les manifestacions de dolor de llengua més punyents a causa de la complexíssima i malaltissa situació lingüisticosocial que s’hi dóna i que comporta un enfrontament social duríssim no sempre prou conegut per la resta de persones de l’àrea catalanoparlant. Aquests són alguns dels molts exemples de verbalitzacions de dolor de llengua que hi he recollit:
«N’estic ben farta, no puc eixir de casa, sempre he d’acabar discutint pel mateix».
«Em pose malalt, però malalt de debò».
«La Paqui hi pateix moltíssim, pobra, cada volta que ha d’anar a una reunió de l’APA s’ha de prendre un vàlium».
«A mi m’agarra un dolor ací a la boca de l’estómac…». «El Zaplana, eixe, amb la seua política lingüística em fa viure amargat…».
«Me lleva la son».
Vegem ara què diu la ciència al voltant de les possibles respostes psicosomàtiqües a una situació d’estrès persistent. Tenint en compte que jo no sóc metge, per exposar aquest tema he resumit, seleccionat, adaptat i traduït un fragment del llibre de C. Ballús Psicobiología, interrelación de aspectos experimentales y clínicos. Editorial Herder, Barcelona. 1983. Potser després de la lectura atenta d’aquests punts estarem en millors condicions de comprendre les conseqüències que poden experimentar algunes de les persones més sensibles a la llengua catalana i que amb més estrès viuen el seu procés de substitució:
Els estímuls aversius estressants que hi ha a l’entorn, que són de caràcter essencialment simbòlic, posen en marxa una sèrie de processos, cognitius, apreciacions i enfrontaments, que en darrera instància es manifesten en una sèrie de respostes anomenades respostes d’estrès. Aquestes respostes d’estrès es poden classificar en quatre grups:
1. Descripcions verbals de l’individu en les quals expressa el seu estat com «trist», «irritat» o «nerviós».
2. Conductes motores, que poden anar des de tremolors fins a altres processos altament complexos, com poden ser, per exemple, decidir-se a estudiar una carrera, o canviar de zona territorial, o fins i tot de país perquè la situació d’estrès que es viu a la zona de residència habitual pot arribar a fer-se insostenible.
3. Alteracions cognitives. Una situació d’estrès pot millorar el rendiment intel·lectual d’algunes persones, elevar el seu estat de consciència, etc. Però també pot empitjorar-lo o fins i tot anul·lar-lo. En tot cas, en una situació d’estrès es produeix una modificació de la percepció, del pensament, del judici, de la resolució dels problemes, de la capacitat de relació interpersonal, etc.
4. Modificacions fisiològiques. En aquest cas tot l’eix funcional endocrí pot resultar alterat. Hi intervenen dos sistemes: el nerviós vegetatiu, o autònom, i el sistema hipotàlem-hipofiso-suprarenal, que en conjunt s’anomena eix funcional neuroendocrí. Aquests eixos son els que permeten enllaçar els fenòmens de l’estrès descrits originàriament amb la psicofisiologia de l emoció. També, si són mantinguts o incrementats durant un temps prolongat, són els responsables d’originar malalties somàtiques, anomenades psicosomàtiques a causa del seu origen.
En resum: qualsevol element del medi ambient pot convertir-se en un element estressant, però perquè això succeeixi cal que l’individu ho interpreti així. En definitiva, són els judicis de les persones el lligam que connecta l’ambient que les envolta amb la seva activitat visceral. I aquest medi ambient, que per un costal és el qui subministra els estímuls potencialment estressors és alhora el que determina tota l’activitat cognitiva, des de l’experiència personal de cadascú fins a l’aprenentatge que cal per apreciar i afrontar aquests estímuls.
Encara que totes aquestes respostes orgàniques són immediates, n’hi ha de perceptibles i d’imperceptibles, i si sobretot aquestes darreres són mantingudes per un temps prolongat, poden produiran quadre moll ampli de patologia orgànica, com pot ser l’úlcera d’estómac. Ja diabetis, arteriosclerosi, infart de miocardi, trastorns menstruals i de la sexualitat, etc. Fins i lot se suposa que Iemen una gran incidència en els processos cancerosos, les virosis, o altres tipus de malalties infeccioses.
De tota manera, aquests tipus d’afeccions dependran d’una gran quantitat de variables personals. Tot això implicaria l’existència d’un factor codeterminant del tipus de resposta fisiològica mediatitzat per la base psicològica i cognitiva de l’individu, i aquesta estaria alhora determinada per la seva personal aventura biogràfica, determinada al mateix temps per la interacció de l’indi-vidu amb el seu medi, especialment el medi social.
Pel que fa a les neurosis
Quan una persona, a causa de la seva pròpia personalitat neuròtica o a causa de la gravetat del problema, no és capaç de controlar amb mecanismes de defensa més o menys eficaços una situació viscuda com a angoixant i persistent pot anar covant una neurosi obsessiva que encara li facin més difícil la solució d’aquesta seva visió dolorosa de la situació. Al mateix temps cal tenir en compte que la personalitat resulta de la interacció de factors biològics i d’altres d’ordre ambiental.
Un cop desencadenada la neurosi d’angoixa, apareixen símptomes de caràcter psicològic (temor, irritabilitat, angoixa, fòbies, etc.) i altres d’ordre somàtic (palpitacions, sudoració, tremolor, disnea, etc.) que tradueixen una disregulació del sistema nerviós vegetatiu i neuroendocrí. En termes generals, es pot assegurar que el subjecte angoixat es troba en un estat d’hiperactivació que es manifesta en totes les esferes de la seva conducta.
És important de remarcar que un important percentatge de neurosis d’angoixa tendeix a esdevenir crònic. La prolongació a través dels anys acaba sumint el subjecte en un estat hipovital on els símptomes florits típics de l’angoixa inicial es barregen amb altres de tipus depressiu, com poden ser l’apatia, l’astènia, la tristesa, etc.
En el pla somàtic el subjecte angoixat presenta tota una sèrie de variacions que provenen d’una activitat nerviosa alterada: mala resistència a l’esforç i fàcil fatigabililat, acceleració del ritme cardíac i respiratori, conductància cutània elevada, increment del flux sanguini de l’avantbraç, elevada i fluctuant tensió arterial, tremolor, etc. Al mateix temps, els paràmetres bioquímics assenyalen elevat nivell de cortisol plasmàtic, catecolamines i I7 OHCS, lleuger augment de l’activitat tiroidea, inhibició del sistema hipo-fisogonadal, increment dels lípids sèries, participació del ion lactato, etc. Si be la participació etiològica de tots aquests fets fisiologies és dubtosa, no ho és que, un cop apareixen, encara que sigui per causes psicològiques, entren a formar part dels factors patogènics del trastorn.
En general es tendeix a acceptar que les fòbies són el producte derivat de l’angoixa fixada en determinats objectes, éssers o situacions, que constitueixen els estímuls fòbies. Per això s’ha considerat la fòbia corn una prolongació de l’angoixa.
Pel que fa a les depressions
Si l’estrès o la frustració estan per damunt de la capacitat de lluita i adaptació del subjecte, pot produir-se una hiperactivació que afecti el sistema de reforç amb la consegüent repercusió en les funcions vegetatives i motores, així com en l’autoestimació de la integritat, que es veu d’aquesta forma amenaçada: tot plegat és una nova forma d’estrès que acaba de tancar el cercle viciós. La malenconia, en definitiva, és el final comú d’una sèrie de circumstàncies que van des de la predisposició genètica i els agents fisiologies i psicosocials d’estrès fins a la predisposició conductual. A més a més s’accepta que la incidència de les depressions augmenta amb l’edat. Les frustracions, acumulades al llarg de l’existència conformen un panorama existencial marcat per la pèrdua o Ics múltiples pèrdues, propici pera la desesperança. No és estrany, doncs, que al llarg dels anys augmentin els sentiments característics de la depressió: angoixa, tristesa, pèrdua d’il·lusió, baixa autoestima, etc.
Ara bé, allò que provoca en el subjecte aquestes vivències depressives no és tant el cúmul de circumstàncies negatives apuntades, com la impossibilitat de sortir de la situació i configurar un panorama més falaguer. El canvi o la possibilitat de canvi es un motor generador de vida i d’esperança. El convenciment que tal canvi no és possible pol ensorrar el subjecte en una profunda i crònica sensació d’angoixa i de derrota.
Conclusió
Sembla, doncs, prou provat que l’estrès, entès en un ampli sentit de situacions, indueix canvis objectivables en les amines biògenes. El corrent mutu d’influència que enllaça el món físic i el psicosocial sembla innegable, tot i que encara no es conegui la naturalesa exacta d’aquesta relació Se sap, però, que les situacions d’estrès porten a distorsions conductuals que són resultat d’un dèficit de l’activitat motora provocat per l’alteració de certes catecolamines que s’origina a conseqüència de l’estrès inicial. Així, doncs, la resposta fisiològica d’estrès suposa l’afectació de pràcticament tot l’organisme. De tal manera que la patologia, quan es produeix, pot concretar-se en un sistema o en una víscera, però de fet l’alteració comprèn la totalitat de la persona i, com a conseqüència, també de la seva personalitat.
Fins aquí el resum, l’adaptació i traducció d’una part del llibre citat que m’ha semblat més esclaridora per al tema que m’interessa destacar.
També he de dir que accepto ja d’entrada que algunes de les persones que viuen amb notable angoixa la situació de substitució de la llengua catalana poden ser persones que per una raó o altra estiguin més o menys predisposades a patir amb intensitat per alguna altra causa, o fins i tot, per qualsevol altra causa. I que en el cas hipotètic que, en aquests territoris, ningú no hi discutís el dret a l’existència plena de la llengua originària potser continuarien patint amb intensitat per qualsevol altra cosa. En alguns casos algunes d’aquestes persones poden presentar problemes de caràcter o tenir tendències neuròtiques, la qual cosa les pol portar a canalitzar a través de la llengua la seva visió negativa de les coses.
És possible. Però, en tot cas, l’existència d’algunes persones patidores per naturalesa no invalida en absolut les idees que exposo en aquest estudi. I és que la manifesta debilitat social i institucional que actualment presenta la llengua catalana en tota la seva àrea historicoterritorial, és una important causa d’angoixa, d’estrès, i per tant, de dolor, viscut amb més o menys intensitat, per una bona parí de ciutadans i de ciutadanes d’aquest país. I que, al capdavall, pels posicionaments a què el fenomen obliga i pels comportaments a què condiciona, acaba afectant d’una manera o altra una bona part de la resta d’habitants d’aquests territoris.