9. REACCIONS DAVANT LA «DISCRIMINACIÓ POSITIVA»
Va ser amb la finalitat d’afavorir la llengua catalana que l’article 3 de l’Estatut de Catalunya disposa que l’idioma català és oficial a Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat. Però al mateix temps l’article 3.1 disposa que «La llengua pròpia de Catalunya és el català». Per tal de donar a conèixer públicament la conceptua li tat d’aquests termes, el director general de Política Lingüística, senyor Lluís Jou, va publicar al diari Avui del 10/9/96 un article, titulat «Territori, llengua pròpia i llengua personal», del qual extrec un fragment:
/…/ El concepte de llengua pròpia, que és col·lectiu, és de més difícil concreció pràctica. És, més que un concepte, un principi general que ha d’inspirar la nostra legislació. És perquè el català és llengua pròpia del país que és la llengua de Ics seves institucions i, per tant, l’emprada normalment per la Generalitat i les administracions locals i les altres institucions catalanes com a única llengua d’ús intern i, en general, la d’ús normal i habitual a l’ensenyament, als serveis públics, a les retolacions, etc. És pel mateix motiu que els topònims, tan indestriables del país, tenen com a única forma oficial la catalana. És per raó que el concepte de llengua pròpia no és personal, sinó territorial, que la legislació catalana ha d’establir determinades asimetries en favor de l’ús del català sense que això signifiqui discriminació personal de cap tipus. Finalment, el concepte de llengua pròpia com a concepte territorial fonamenta jurídicament tot el procés de normalització lingüística a Catalunya juntament amb la realitat sociolingüística desfavorable al català i amb la seva condició de llengua europea d’àmbit restringit.
El fet que a Catalunya hi hagi ciutadans normalment catalanoparlants i castellanoparlants és una realitat indiscutible i també és indiscutible que moltes famílies tenen com a primera llengua la castellana. Això no té res a veure, però, amb el fet que Catalunya, com a tal, tingui el català com a única llengua pròpia. L’ús familiar personal i públic del castellà queda salvat i protegit amb el sistema de doble oficialitat i amb el sistema educatiu, però no té res a veure amb el sistema de llengua pròpia./…/
Però aquests conceptes formals que permeten un cert avantatge institucional per a la llengua catalana a Catalunya no són acceptats per molts dels seus ciutadans, ni per algunes de les forces polítiques i socials del país. I aquesta diferent interpretació dels conceptes de llengua pròpia i llengua ofici al, i les conseqüències que podrien derivar-se’n, són, sense cap mena de dubte, la qüestió més potencialment generadora de dolor de llengua tant avui dia com en un futur presumiblement cada cop més complicat.
Una breu exposició de les dues visions antagòniques al voltant d’aquest tema ens permetrà fer-nos una idea de l’enorme dificultat existent per a arribar a un acord negociador que pogués rebaixar les tensions que el conflicte genera.
9.1. DOLOR DE BILINGÜISME
9.1.1. Grups de defensa dels drets lingüístics dels castellanoparlants a Catalunya. Catalunya té dues llengües pròpies
No m’entretindré a descriure l’origen i les vicissituds de cadascun d’aquests grups perquè no és la finalitat d’aquest estudi i perquè ja hi ha d’altres publicacions que en donen prou informació. Però sí que hauré de referir-m’hi una mica, ja que a més del dolor o incomoditat social que també alguns dels membres d’aquests grups poden viure personalment a causa de la seva posició amb relació al tema lingüístic, són ells mateixos i allò que fan i representen, una de les causes més intenses i provocadores de dolor de llengua, de preocupació, de desconcert, de frustració, d’angoixa, i, fins i tot, m’atreviria a dir que de ràbia, entre moltes de les persones més conscients de la situació d’extrema fragilitat social que en aquests moments presenta la Llengua catalana de cap a cap dels territoris on era o encara és parlada.
És cert que, entre els grups de defensa de la llengua castellana, hi podem trobar persones d’ideologia totalitària castellano-espanyolista. Concretament, el diari Arm del dia 12/6/97, en la seva pàgina 18 publicava un article de R. B. sobre aquesta qüestió del qual n’extrec un fragment:
LA POLICIA INVESTIGA UNA RADICALITZACIÓ DELS GRUPS CONTRARIS AL CATALÀ
Augmenten les sospites que sectors d’extrema dreta s’hi estan infiltrant.
La Policia Nacional ha obert una investigació sobre la presència de l’extrema dreta en els principals grups contraris al català, davant la sospita que alguns sectors n’estan promovent una radicalització, segons van informar ahir fonts policials.
Agents de paisà estan fent un seguiment de la denominada Mesa de Entidades de la Lengua Española en Cataluña i de la Federación de Asociaciones por el Derecho al Idioma Común Español, si bé les mateixes fonts precisen que en realitat tot ho mou un reduït nombre de persones d’ideologia conservadora, moltes d’elles relacionades entre si.
Segons la policia, un dels grups clau de la Mesa és la denominada Asociación de Entidades Sociales (ADES), de la qual formen part persones que estaven vinculades A Fuerza Nueva. En la mateixa òrbita ubiquen altres grupuscles com l’Asociación Cultural de la Santa Cruz, Esclat-Moviment Patriòtic Català i l’Asociación Cultural de Afirmación Española.
Les sospites policials s’han incrementat des que la mesa va acordar en la seva última reunió iniciar a partir del pròxim mes de setembre una política d’accions al carrer en contra de la normalització del català. L’objectiu de la campanya seran les entitats i empreses que retolen únicament en català, i entre elles citen la junta del temple expiatori de la Sagrada Família. /…/
Però també és ben cert que entre les persones que pertanyen a grups o entitats de defensa dels drets lingüístics dels castellano-parlants a Catalunya en trobaríem moltes que s’autoproclamen i consideren demòcrates; i fins i tot de pertanyents a una ideologia convencionalment anomenada progressista i d’esquerres. Per això si bé és fàcil trobar-hi militants i/o volants del PB també ho és de trobar-n’hi del PSC i d’IC-V. També hi podem trobar persones de llengua primera castellana i d’altres de llengua primera catalana Fins i tot entre les persones enquadrades o simpatitzants d’aquests grups n’hi trobaríem algunes que no tindrien cap problema a considerar-se catalanistes o fins i tot nacionalistes catalanes. I ja, en el límit del ventall ideològic, també en trobaríem algunes que es manifesten simpatitzants de l’ideari independentista sempre i quan en aquesta hipotètica Catalunya lliure es respectessin per iguali els drets lingüístics de tots els seus ciutadans.
Justament, la tendència que des del pensament catalanista més simple i acrític hi ha de ficar totes les persones defensores del castellà a Catalunya dins del mateix sac és un motiu d’irritació i, per tant, també de malestar i d’incomoditat, per a moltes d’aquestes persones que, donades les circumstàncies historicosocials que vivim, són partidàries de considerar la llengua castellana com una llengua de Catalunya en igualtat de condicions que l’oriünda, perquè no creuen que hi hagi cap altra sortida social al problema. Això fa que algunes d’elles tinguin molt d’interès de proclamar el seu desvinculament total de les tesis anomenades vidalquadristes o que podríem suposar més lerrouxistes, pel que aquestes tesis tenen de mala imatge entre el pensament majoritari català.
Una de les principals coincidències entre les persones —del que podríem considerar «arc democràtic»— que es consideren defensores dels drets lingüístics dels castellanoparlants a Catalunya és que entenen que no són les llengües en abstracte qui ha de ser objecte de dret, sinó les persones que parlen, per tant, no hi pot haver llengües pròpies de territoris concrets, sinó persones que hi parlen llengües concretes.
Per aquest motiu són molts i moltes els suposats intel·lectuals del país, escriptors, artistes de teatre, periodistes, professionals de la comunicació, professors universitaris, i molts altres estaments cultes i dirigents de pensament del país que s1 oposen amb totes les forces a la més mínima pressió que des de les institucions es pugui fer per aconseguir que la llengua catalana pugui tenir i assegurar en exclusiva uns determinats àmbits d’ús. Com a exemple d’aquest criteri valgut la reproducció d’aquest article de Pedro Peñalva publicat a El Mundo, el 23/11/97:
EL BILINGUISMO Y EL FORO BABEL
/…/ Pere el Foro tiene, también como objetivo inmediato, analizar nuestra actual situación lingüística y cultural desde el punto de vista de las libertades públicas y la democràcia, únicas garantes de la convivència, y no la futura ley sobre el uso de las lenguas oficiales de Catalunya que se anuncia. La ponència de la nueva ley tiende a sustituir el libre uso de los derechos lingüísticos de los ciudadanos por la imposición coactiva de la lengua catalana situando la utilización del castellano, lengua materna de muchos catalanes, en una clara posición de desigualdad.
La pròpia ponència, pese a que el Estatuto de Cataluña reconoce la oficialidad de las dos lenguas, la vacia de contenido, y a la expresión «la lengua pròpia» le concede el significado de «lengua oficial», vulnerando así el actual orden constitucional y estatutario, dando preferencia desproporcionada a la lengua catalana sobre la castellana, ignorando así que esta última es la lengua de uso normal, por lo menos, de la mitad de los ciudadanos de Cataluña.
Y por ultimo, la ponència en vez de dar pruebas de tolerància y sentido de la convivència, consustanciales a la actual sociedad catalana, aborda el tema con espíritu intervencionista, reglamentarista y controlador, convirtiéndose en un posible germen conflictivo y lesionando la libertad de muchos ciudadanos.
És aquesta interpretació de la igualtat de tracte que a Catalunya mereixen les dues llengües que legalment hi són oficials allò que motiva el rebuig, les propostes de desobediència, i segons en quins casos, fins i tot de denúncia en estaments internacionals, en contra del tracte desigual i vexatori que en funció d’aquesta suposada discriminació lingüística reben els ciutadans catalans de llengua castellana per part de l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.
Sense tenir la virulència que presenten altres sectors clarament militants en contra de la política de Normalització Lingüística de la Generalitat, l’antropòleg Manuel Delgado (1998: 200) exposa el següent:
Per altra banda, cada cop hi ha més consciència que, més tard o més d’hora, s’haurà de revocar la noció del català com a «llengua territorial» de Catalunya, que presumeix una cosa tan estranya com que són els territoris els que parlen i no les persones que viuen en societat El mateix podria dir-se de la idea que el català és la «llengua natural de Catalunya». Hi ha massa catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia i són massa Ics produccions culturals, catalanes de prestigi fetes en aquest idioma, per negar a l’espanyol la consideració d’idioma català, és a dir un idioma propi de la societat catalana.
Així, doncs, en cada cop més amplis sectors socials és més estesa la idea que institucionalment la llengua castellana ha de ser tractada en igualtat de drets a Catalunya que la llengua catalana, ja que al capdavall totes dues són llengües dels catalans. De totes maneres, encara que puguin tenir punts de vista o de partida diferents, moltes de les persones que comentem aquí estan en contra de la Política de Normalització Lingüística de la Generalitat i les altres institucions públiques del país, a les quals acusen de no dur a terme una política neutra des del punt de vista lingüístic, ni de respectar la cooficialitat que marca la llei. Segons el seu punt de vista Catalunya és, segons la llei i la Constitució, però també, segons la idiosincràcia dels seus habitants, un país bilingüe, i, agradi o no, les seves institucions han d’actuar en conseqüència. Per tant, segons la seva interpretació de la llei, qualsevol document elaborat per les institucions catalanes hauria de ser redactat en totes dues llengües, però mai exclusivament en català. L’ús preferent de la llengua catalana per part de les institucions de Catalunya és interpretat com un atac directe contra la meitat de la població catalana que té com a pròpia la llengua castellana. Qualsevol interpretació de la llengua catalana com a natural del país la consideren una interpretació històrica però no legal.
En les entrevistes que he pogut fer a algunes de les persones més representatives d’aquests grups he recollit opinions en què obertament em confessaven que s’havia de lluitar contra la llei de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya per un estricte sentit d’ètica i justícia. T que mentre això no sigui entès i acceptat d’aquesta manera, el dolor de llengua està servit. Valgui a tall d’exemple d’aquest darrer punt de dolor de llengua conscientment servit aquest fragment de l’entrevista que el dia vaig fer a un dels personatges més emblemàtics i combatius de les organitzacions que lluiten per «la igualdad de los derechos lingüísticos en Cataluña» (30):
«/…/ Yo creo que no lo tengo, ese dolor por la lengua… Tengo un cierto dolor ciudadano en tanto en cuanto aquí se està construyendo un país, una sociedad, con unas instituciones que, por esta razón, me estan dejando a mi civilmente en un segundo plano. O sea, tengo un dolor ciudadano, pero no de lengua. Por mi lengua no sufro. Ya ves la potencia que tiene, ¿no? Un dolor de identidad puede ser. Esto ya es otra cosa. Pero entiendo que se puede tener un dolor de lengua, pero en el estricta sentido de dolor de lengua no puede, será mi juicio, otra cosa que la somatización de un conflicto. De un conflicto de… y yo creo que de un conflicto de poder, porque la lengua no solo es un instrumento de comunicación sinó que es un instrumento de control social, y en la medida en que hay otro instrumenta que compite conmigo por el control social tengo un conflicto, y en la medida en que tengo un conflicto, hay personas que somatizan los conflictos y entonces sí, que duele. Pueden tener una neurosis, pueden tener procesos intestinales… o sea, en ese sentido entienda el dolor de lengua porque en el otro sentido no estoy situada, no tengo como lengua pròpia una lengua amenazada, al menos de forma inmediata.
/…/ La única manera que tengo de defenderme de este dolor de ciudadano es plantearos el dolor de lengua. Sé que plantear un dolor de lengua… Yo estoy intentando… Hay que reeditar es e pacto en donde se corrijan las situaciones que me han hecho sentir ciudadano de segunda y a cambio de esto yo estoy dispuesto a remitir en el dolor de lengua. Yo estoy planteando un pacto político. Soy plenamente consciente de que provoco dolor de lengua, pero yo tengo otros dolores. El deber debe estar detrás del derecho… Mi mujer (que es catalanoparlante) no pudo aprender en su lengua y ahora no puede trabajar en la Generalitat por no saber escribir en catalan, por lo tanto, ha sido dos veces discriminada/…».
Ben lluny d’aquesta virulència desafiadora plenament conscient del dolor que provoca en el sector social més sensible a la llengua catalana, trobaríem l’opinió d’altres persones sincerament preocupades per les conseqüències negatives que la no assumpció per part de les institucions catalanes de la llengua castellana com a llengua catalana normal pot tenir en un futur no gaire allunyat per al país. Valgui a tall d’exemple d’això que estic dient aquest fragment d’entrevista que el dia 18/12/96 vaig fer a Barcelona a un dels intel·lectuals catalans de parla habitual castellana (31) més coneguts:
«/…/Si vols. Lo analitzo d’una manera molt racional, penso que la llengua és un nus simbòlic terrible, que provoca conflictes horrorosos, però que sempre són irracionals. És a dir que, racionalment, la llengua no hauria de tenir aquestes identificacions irracionals que sempre porten el que tu dius: dolor.
Feta aquesta introducció, com pols entendre perfectament, jo no he tingut cap problema. Sí que és veritat que hi ha una certa culpabilització, inconscient moltes vegades, per aquest tipus de gent com els que deies, el Vázquez Montalbán, el Mendoza, jo mateix, que som catalans i escrivim en castellà. Hi ha una certa culpabilització per part de molta gent: dels amics catalanoparlants, catalanoescrivents, molt nacionalistes, sempre hi ha una tendència a culpabilitzar-nos. Una culpabilització que jo no entenc molt bé. Perquè quan hi ha un fenomen històric de l’envergadura d’aquest, o com per exemple els trasllats massius durant l’estalinisme a la Rússia soviètica t a les colònies soviètiques, lluitar contra aquest procés històric provoca encara més problemes que assumir-lo. / intentar restituir ta situació històrica anterior pot portar —aquí no perquè som massa civilitzats, però en països menys civilitzats—, pot portar problemes com els de Iugoslàvia. El cas de Iugoslàvia és intentar tornar enrere una situació absolutament irreversible.
Aleshores, si he patit d’alguna cosa és d’aquesta irritació que provoc a en mi, en un racionalista, veure com les energies d’un país es dediquen a crear problemes on no hi són.
Naturalment hi ha la gent que pateix justament perquè considera que la situació de la llengua és injusta en el seu país. I té dret que la seva llengua sigui la del seu país i a més a més d’una manera total i absoluta. Jo hi estic absolutament d’acord, en això. El problema és, a mi em sembla, que aquestes qüestions no es poden proposar políticament, no es poden proposar d’una manera pràctica, perquè aleshores acaba passant com la síndrome d’Estocolm, és a dir, que la víctima comença comportant-se com el seu botxí. Però a part d’això no he tingui cap més patiment.
És veritat que la prudència amb què s’està portant això a Catalunya, al meu entendre, encara no ha provocat conflictes reals. El problema és que penso que quan pràcticament un terç de la població no ha entrat en el joc… Aquest és el tema real, perquè tota la resta, de si escrius en català, en castellà… El problema rea’ és que hi ha dos milions de catalans que no participen absolutament de res del país. Tu coneixes aquests barris, aquesta gent viu com a Cartagena, els és absolutament igual, això no els representa un problema, és una gent que per la seva situació estan preocupats per arribar afí de mes, per tenir feina, perquè el seu fill es droga…, i problemes lingüístics com nosaltres, les classes mitjanes, intel·lectuals, professors, mestres, que ens semblen problemes enormes, a ells no. Aquest és un potencial de conflicte enorme, i en el meu article que sortirà ara dic estrictament això: la política nacional catalana hauria d’incloure aquesta gent. I per incloure aquesta gent no hi ha més remei que considerar el castellà, l’espanyol, com una segona llengua, no hi ha més remei. És absolutament impossible integrar aquesta gent si els dius que la seva llengua no és una llengua del país, que és com dir a Irlanda que l’anglès no és la llengua d’Irlanda, que és el gaèlic. És una situació, si tu vols, absolutament injusta, totalment, però tan injusta com totes les situacions històriques, no hi ha situacions de justícia, fet que s’ha de trobar, al meu entendre, són solucions racionals a la situació que vivim. Però moltes vegades, el que es fa, sobretot des de les institucions que tenen el poder, una mena de cofoisme absolut de plantejament de nació ideal, que no coincideix amb la realitat, i això sempre és fals i aquesta situació, aquest perill talent, és l’única qüestió que em fa patir…
Per què continuar amb una situació que la gent rebutja: Portem quinze anys de pressió per institucionalitzar una situació que seria ideal i magnífica. Pensa exactament com ell. Vázquez Montalbán, què més voldria jo que aquest país fos un país absolutament monolingüe, però resulta que estem lluitant… o, esteu lluitant amb una situació que no avança. Hem de continuar quinze anys més? Si som una nuca raonables i ens plantegem les coses tal com són, i no continuem fent una política caríssima, perillosa… Perillosa per una raó, jo penso com tu, quan comenci el lerrouxisme aquesta vegada no vindrà per la dreta, vindrà per l’esquerra, i és molt més perillós perquè està justificat moralment.
Abans que passi això, no seria possible pensar alguna manera?… /…».
Tampoc no totes les persones que es manifesten com a defensores dels drets lingüístics dels castellanoparlants a Catalunya coincideixen en la seva anàlisi pel que fa a la relació de forces entre les dues llengües, ni a les possibilitats de supervivència que esperen a la, si més no, considerada fins ara com a «catalana».
Així, doncs, en un dels extrems de l’arc d’opinions podem trobar persones que poden estar preocupades perquè creuen que amb la política de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya la llengua castellana ha iniciat un procés irreversible de desaparició del territori català. Aquesta seria una opinió molt estesa entre el món de l’espanyolitat, i en la qual opinió coincidirien persones inexpertes i d’altres d’una suposada i/o demostrada erudició. Com a exemple d’aquesta postura erudita tan extrema podríem citar el cas del recentment desaparegut historiador de la llengua espanyola, doctor Rafael Lapesa, d’origen valencià, que no sols va negar que la llengua castellana s’hagués imposat mai a Catalunya, sinó que va afirmar que la que actualment hi era imposada era la catalana. Segons reproduïa el diari Avui del 2/2/2001 en la pàgina 39, el senyor Lapesa, en el seu solemne ingrés a la Reial Acadèmia de la Història l’any 1996, referint-se a Catalunya, va dir (traduït pel diari del castellà):
Avui tenim el gravíssim problema dels nacionalismes, que constitueixen una involució idiomàtica i fins i lot una seriosa amenaça d’extinció de l’espanyol en algunes regions.
En canvi, també en trobaríem d’altres que, justament, basen els seus arguments de defensa de la llengua castellana en la tesi contrària. És a dir: que la llengua castellana és, a hores d’ara, tant la llengua majoritària i socialment dominant entre els habitants de Catalunya que els intents fets per part de la Generalitat de voler afavorir artificialment la llengua catalana resulten injustos, estèrils i fins i tot perillosos, ja que van en contra dels interessos lingüístics de la majoria de la ciutadania, o, en tot cas, de la lliure tria de llengua que correspon de fer a cada persona. En aquest sentit aniria aquest article d’Ivan Tubau, publicat a l’Avui, el dia 12/7/98, i del qual reprodueixo un fragment:
LA LENGUA DE LOS POBRES
/…/ Según el nacionalismo, es una guerra: una de las lenguas tiene que morir. Los patriotas procuran erradicar el castellano, único modo a su entender de evitar la muerte del catalán. Empeno criminal pero vano, porque el castellano avanza dia a día: en la literatura, en et cine, en la televisión privada, en los colegios —«Hemos ganado el aula, pero hemos perdido el patio», constata el ultranacionalista catalán Joan Triadú—, en la calle, en las discotecas. En la vida toda, en fin.
A medida que retrocede en el uso oficial y formalizado, el castellano avanza en el uso real y vivo. Los fundamentalistas del catalan, cual tortuga armada panza arriba, han decidido morir matando. Por eso discriminan el castellano, separando cada día mas lo oficial de lo real. Franco no consiguió terminar con el catalán. Ellos no conseguiran acabar con el español. Pero, mientras tanto, los niños siguen siendo víctimas de su pasión inútil.
També entre les persones defensores de la llengua castellana a Catalunya es dóna el fenomen que ja vam estudiar quan parlàvem de les persones més angoixades per la situació de feblesa social de la llengua catalana, i és que manifesten un diagnòstic d’una major o menor vitalitat de la llengua catalana segons amb qui estiguin parlant o les possibilitats que tinguin de convèncer-lo de les seves propostes.
Potser el cas més emblemàtic d’això que explico el trobaríem en el senyor Jesús Royo Arpón, professor de llengua catalana en un institut d’educació secundària, molt conegut per la seva defensa de la llengua catalana en altres temps (1991), absolutament convençut de la creixent precarietat social en què es troba la llengua catalana en aquests moments, capaç, alhora, d’admetre-ho en privat, però que en canvi en aquests moments públicament manifesta tot el contrari, és a dir, que la llengua catalana és actualment una llengua tan forta i expansiva socialment parlant, que no necessita cap tipus d’ajuda institucional (2000: 166):
EL CATALÀ NO PROGRESSA
El catalan no retrocede, tal como insiste alguna propaganda oficial. Al contrario, el catalan es una lengua en expansión, una lengua que gana hablantes. Eso quiere decir que no sólo no la abandonan sus hablantes (tal como pasa en las otras lenguas de las dimensiones del catalan), sino que la adoptan algunos castellano-hablantes. Fiable del catalan como lengua materna./…/
/…/¿Qué significa esto? Muy fácil: que el peligro de extinción del catalan es imaginario, un bluf. Y que la alarma sobre su agonia es interesada: una làctica para reclamar alguna prioridad.
Naturalment de cap manera no pot estranyar-nos aquesta opinió expressada públicament a hores d’ara pel senyor Royo sobre la suposada vitalitat creixent de la llengua catalana quan, tal com ja he exposat en un altre punt del llibre, aquesta és també l’opinió de la majoria de la població catalana, parli la llengua que parli, o fins i tot la que exposen públicament la majoria de representants de la mateixa Generalitat de Catalunya o d’altres institucions públiques. Tanmateix, si analitzem bé el problema ens trobaríem davant d’una afirmació paradoxal i contradictòria, ja que, si bé els uns manifesten la bona salut social de la llengua catalana com a argument per animar la gent que no la parla a aprendre-la, d’altres exposarien el mateix però en el sentit d’afirmar que no cal protegir institucionalment la llengua catalana, ni de forçar ningú a aprendre-la o a usar-la, perquè ja és una llengua prou forta i en plena expansió espontània i natural.
9.1.2. Catalunya, la Franja, les Illes Balears, el País Valencià, etc., tenen una sala llengua pròpia… i, a més a més, en procés avançat de substitució
En contra de la suposada igualtat de drets lingüístics en aquests territoris per part de les persones que hi volen parlar en català i de les que hi volen parlar en castellà, altres persones, potser més vinculades a la llengua catalana o més sensibles a la seva situació, creuen que en aquests moments d’extrema feblesa social per a aquesta llengua, la presència sense cap mena de restricció institucional per a la llengua castellana fa aparèixer la catalana com a innecessària i, per tant, impossible de recuperar. Per tant, en aquests moments consagrar la suposada igualtat de drets per a les dues llengües com a solució ideal no és altra cosa que consagrar la desigualtat i la supremacia total de la llengua més poderosa.
Estan convençudes que mentre la llengua castellana conservi el rang de llengua oficial en aquests territoris la integració a la llengua catalana de les persones arribades de fora és, en aquests moments històrics, extremadament difícil. Ja que mentre de la llengua catalana se’n pugui prescindir sense cap problema de comunicació social i institucional, les motivacions que poden portar als castellanoparlants a aprendre i a utilitzar socialment la llengua catalana només seran sentimentals o ideològiques, però poc significatives. I cal tenir present que si un dels dos grups lingüístics sap les dues llengües i en canvi entre els parlants de l’altra llengua n’hi ha centenars de milers que només parlen la seva, el grup monolingüe sempre dominarà els parlants del grup bilingüe, ja que aquests darrers tindran més capacitat i disposició per convergir cap a la llengua del grup monolingüe, i aquesta tendència a utilitzar «l’única llengua comuna» acabarà essent sancionada socialment i convertint-se en inamovible, que és justament el que ja ha passat.
Per tant, moltes d’aquestes persones més preocupades per la llengua catalana veuen en el terme suposadament neutre de bilingüisme, que tan generosament es prodiga, com ara en «Comunidades bilingües», «Educación bilingüe», «Sociedades bilingües», o els documents que argumenten en favor d’una tal suposada neutralitat, com el llibre publicat l’any 2000 per l’editorial Montesinos, Argumentes para el bilingüismo, de Jesús Royo Arpón, una trampa perfecta perquè, ara en nom del respecte i la democràcia, la relació de forces entre les dues llengües majoritàries que es parlen en aquests territoris continuï inalterada.
Al capdavall (posant com a exemple només Catalunya, per simplificar), acceptar que Catalunya té dues llengües naturals i amb igualtat de drets seria tant com dir que Catalunya disposa de dues llengües catalanes: una, que la parla la meitat de la població, i l’altra, que la parla tothom. Però, en definitiva, tan catalanes serien l’una com l’altra. I, si voleu, sembla que encara hauria de ser considerada més catalana la llengua que parla la totalitat de la població que no pas aquella que només parla la meitat, oi? I si, a més a més, resulta que «aquesta llengua catalana» coneguda per iota la població, coincideix amb la llengua que parlen molts i molts milions d’habitants de la resta de l’Estat, i de molts altres Estats del món, encara que allà aquesta llengua catalana sigui coneguda amb el nom de «castellana», o «espanyola», o «mexicana», o el que sigui, llavors el negoci que farien els catalans concentrant-se només en aquesta llengua que parla tanta gent seria doble. D’entrada, els catalanoparlants passaríem a ser uns Ires-cents o quatre-cents milions de persones, que no ve de cent milions, així de cop, que no està malament, i, per si això fos poca cosa, podríem estalviar-nos una quantitat increïble d’energies malversades a mantenir el luxe de posseir dues llengües catalanes, una de gran i una de petita, tan semblants quant a característiques gramaticals, però en canvi, tan distintes quant a utilitat i funcionalitat comunicativa i social. Al capdavall, no ens enganyem, aquesta caricatura que he presentat és exactament allò que pensen tots, absolutament tots, els estaments polítics i socials que configuren l’espanyolitat… i una bona colla dels qui s’atorguen la catalanitat.
El professor de Filologia Catalana a la UAB, Albert Branchadell (1996: 206), després d’estudiar amb tot detall la impossibilitat de normalitzar la llengua catalana amb la legislació actual, referent a la qüestió apuntada més amunt diu:
Si el castellà arriba a ser percebut com una llengua pròpia de Catalunya, el (poc) discurs ideològic que-justifica els esforços de normalització lingüística del català quedaria malmès seriosament. Si els ciutadans arribessin a creure que és indiferent utilitzar el català o el castellà, no tindria sentit que els poders públics catalans continuessin promocionant l’ús d’una d’aquestes Llengües. I. sense aquesta promoció, a la vista de les circumstàncies que envolten la seva existència, aleshores potser sí que no seria gaire clar el futur de la llengua catalana.
Valgui a tall d’exemple la resposta que un informant castellanoparlant d’uns quaranta anys va donar a Barcelona el dia 6/12/99, a unes alumnes meves de l’especialitat d’educació social que, des de l’assignatura de didàctica de la llengua, feien un treball de camp sobre les actituds de la població castellanoparlant adulta susceptible de fer cursos d’adults, en relació amb el possible aprenentatge de la llengua catalana. A la seva pregunta de si tenia previst aprendre a parlar en català va respondre:
«Y yo para qué tengo que hablar en catalan. ¿No es Cataluña un país bilingüe?».
Potser amb aquesta resposta tan espontània, innocent, i sortida del cor d’un ciutadà anònim del carrer s’explica perfectament què entenen per bilingüisme moltes de les persones que només parlen en castellà. En canvi, aquest mateix ciutadà a l’hora de respondre a la pregunta: «¿Considera usted que la lengua catalana està normalizada en Catalunya?», va respondre:
«Claro, ahora todo el mundo habla lo que quiere».
Tot i que m’he limitat a reproduir una resposta concreta que m’anava bé pel que volia explicar, he d’afegir tot seguit que a través d’aquests treballs de camp que anualment faig fer a un grup d’alumnes de segon curs d’educació social, actualment la gran majoria de respostes recollides al carrer entre persones adultes de llengua castellana susceptibles de ser futures alumnes dels meus actuals estudiants, tenen, si fa o no fa, el mateix to. És a dir, la majoria creu, de bona fe, que la llengua catalana no té actualment cap problema ni corre cap perill de substitució, ja que qui vol la pot usar. I és tal la seguretat que algunes tenen que la llengua catalana ja està normalitzada al país, que ni tan sols s’adonen de la seva contradicció quan a la següent pregunta de si creuen que a Catalunya tothom hauria de saber parlar en català i castellà responen:
«No, porque el catalan no se puede imponer».
Aquest terme, imponer, l’he pogut escoltar sovint en converses sobre aquesta qüestió amb persones joves i grans que viuen en aquest país que no parlen el català, aquestes són algunes de les moltes frases que n’he recollit:
«Yo, por las buenas, vale, pero que me lo quieran imponer».
«Os estais pasando un montón con eso del catalán, porque eso de quererlo imponer a todo el mundo».
O aquesta frase, segons com, inexplicable, que el dia 23/4/ 1997 em va dir una dona andalusocatalana d’uns trenta anys, que viu a Rubí des dels tres anys:
«No lo hablo porque no me gusta que me lo impongan».
M’agradaria acabar aquest capítol amb unes paraules de qui va ser un dels més prestigiosos sociolingüistes de tots els països de llengua catalana, i ara retirat i desinteressat de la batalla de la llengua, que considera totalment perduda. Durant el 1r. Sympòsium sobre l’Ensenyament del Català a No-catalanoparlants, que es va celebrar a la ciutat de Vic entre els dies 8 i 10 d’abril de l’any 1981, Lluís Vicent Aracil, en la seva intervenció pública, va pronunciar unes paraules aparentment contradictòries, però que considero clau per entendre la situació lingüística dels nostres territoris. Exactament va dir això:
«Si els catalanoparlants no tenen prou força per imposar la llengua catalana a tothom que viu a Catalunya, i només demanen als castellanoparlants que aprenguin a parlaren català, els castellano-parlants creuran que se’ls vol imposar la llengua catalana».
És a dir, per paradoxal que pugui semblar a primera vista, només es perceben com a imposades aquelles llengües que no tenen prou força per ser imposades, O si es vol, que no tenen prou força per esdevenir necessàries. O, encara, si es prefereix: només es considera imposat l’aprenentatge d’aquelles llengües que socialment no són necessàries, ja que si són imprescindibles per viure en una societat justament el seu aprenentatge serà considerat un dret de tots els ciutadans i com a tal dret socialment serà reclamat i exigit.
Per tot el que he dit fins ara no cal estranyar-se que moltes de les persones més preocupades i patidores de llengua catalana estiguin convençudes que, si majoritàriament el grup catalanoparlant té una gran facilitat i disposició per parlar en castellà a una persona que així s’expressi d’entrada, i en canvi majoritàriament el grup castellanoparlant no té la mateixa facilitat ni disposició a parlar en català a una persona que així s’expressi d’entrada, parlar de bilingüisme a Catalunya (o a Mallorca, o a València…) és una fal·làcia que amaga un cert grau de perversió, perquè pretén establir i donar com a vàlida una suposada simetria en una qüestió on aquesta simetria no es dóna en absolut, i això sense ni tan sols parlar dels presumibles avantatges legals que caldria establir en tots els seus territoris històrics per a la llengua catalana si de debò es volgués salvar-la del procés de substitució.
Un cop arribats aquí podem entendre que hi hagi qui pugui creure que s’ha entrat en una trampa sense sortida per les raons que passo a exposar:
1. Referint-nos a les dues llengües oficials i majoritàries que es parlen a Catalunya, només podríem parlar d’un cert bilingüisme de debò si tothom que viu aquí tingués la mateixa capacitat, i, no cal dir, disposició, de parlar tant en una llengua com en l’altra. En aquest punt sembla que tothom hi hauria d’estar d’acord. Referent a aquest punt. Manuel Delgado (1998: 200) diu el següent:
/…/ En segon lloc, l’autèntic tret diferencial de la societat catalana, la seva marca de distinció és que és una societat bilingüe. Aquest bilingüisme presenta, però, un defecte: només una part de la població, ja formada per catalanoparlants, ho és realment. Cal doncs solucionar aquest dèficit i aconseguir que Catalunya arribi a ser un país plenament bilingüe, és a dir, un país on tothom conegui el castellà i el català i, un cop triada quina de Les dues és la llengua que prefereix, pugui i tingui dret a viure en qualsevol delies, i això a partir de l’evidència que, ara per ara, són els ciutadans catalanoparlants els que es troben més Lluny de veure reconeguts aquesta possibilitat i aquest dret./…/
El que no diu el senyor Delgado, potser perquè no és la seva feina, o perquè dir el que hauria de ser és molt més fàcil que no pas dir com s’hi hauria d’arribar, és com creu ell que es podria aconseguir que els centenars de milers, o fins i Lot els milions, de persones que viuen en aquest país, i que no parlen mai en català aconseguissin fer-ho, i fer-ho mínimament bé, per després triar si fer-ho o no fer-ho. Ja es veu que tot això és impossible de realitzar i que només són paraules per a quedar bé i prou. En principi és impossible de realitzar perquè qualsevol intent polític tendent a afavorir la utilització de la llengua catalana fins al punt que tothom que viu a Catalunya hagués d’aprendre a expressar-s’hi, seria boicotejat pel sector que proclama el dret a viure en castellà a Catalunya perquè Catalunya és bilingüe. Per tant, per aquí sembla que no es pot avançar.
Pel que fa a la idea —també molt compartida pel que té de poc compromesa i tranquil·litzadora— que el temps ajudarà a solucionar aquest problema, ja que actualment totes dues llengües s’ensenyen a les escoles, i per tant, mentre la gent adulta que no sap el català anirà minvant, els joves ja escolaritzats en català i castellà coneixeran totes ducs llengües i, doncs, tindran la possibilitat de triar després la que més els agradi, tampoc no ajuda en absolut a assegurar l’ús social de la llengua catalana en el futur.
En principi hem de tenir en compte que la reducció al país del nombre de persones monolingües castellanoparlants motivada per causes naturals derivades de l’edat, queda compensada en escreix, tant per la incorporació social de molts dels seus descendents que només parien en castellà, com per les noves incorporacions de persones espanyoles o sud-americanes que continuen arribant. Fins i lot, si bé és cert que entre moltes de les persones procedents dels nous corrents migratoris n’hi ha que no parlen ni català ni castellà, també ho és que, o bé per voluntat pròpia o perquè la societat els hi empeny, per regla general aquests nouvinguts acaben sociabilitzant-se en llengua castellana, i, per tant, incrementant encara més el nombre de castellanoparlants monolingües adults. Per tant, de persones adultes que a Catalunya iniciïn una conversa en llengua castellana, no n’hi ha cada cop menys, sinó justament cada cop més.
Per una altra banda, i tal com ja he comentat prou anteriorment, ni tan sols és previsible que l’ensenyament de la llengua catalana a tota la població infantil n’asseguri l’ús oral espontani entre la societat lingüísticament barrejada, ja que en la relació interpersonal tendeix, a guanyar la llengua castellana o dominant.
Aquesta qüestió ha estat estudiada a bastament per Francesc Xavier Vila en la seva tesi de llicenciatura: Ús informal de català i castellà entre alumnes d’immersió lingüística. (Vila i Moreno. F. X., 1996), presentada al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Així mateix, en l’article «Escola i promoció d’ús: el paper del “model de conjunció en català”», resum alhora de la seva tesi, i publicat a la revista tècnica de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya Llengua i ús, núm. 11, primer quadrimestre de 1998, pàgines 65 a 76, F. X. Vila comenta com de forma general, el procediment anomenat d’immersió lingüística a les escoles, que pretén el correcte aprenentatge de totes dues llengües oficials per part dels infants de Catalunya, tot familiaritzant dos primer amb la llengua més feble, no altera de manera significativa la llengua habitual dels alumnes. És a dir, aquells que parlen en llengua castellana en família continuen parlant en aquesta llengua als seus companys de famílies castellanoparlants i catalanoparlants, mentre que els catalanoparlants familiars continuen convergint cap a la llengua castellana quan s’adrecen a un company o companya que parli en aquesta llengua. Tot i amb això, la immersió permet que els alumnes d’una i altra llengua s’adrecin en llengua catalana al mestre o utilitzin aquesta llengua en moltes de les situacions escolars més formals. Alhora, també reforça la possibilitat que almenys els alumnes de llengua familiar catalana es parlin en aquesta llengua entre ells.