3. PRIMERA FRACTURA: NO TOTHOM QUE PARLA CATALÀ SE SENT CATALÀ

Referent a la necessitat de reconèixer-nos tots els qui parlem en català com a catalans, va ser teoritzada a bastament per Joan Fuster (1962). Al llarg dels seus treballs Joan Fuster va establir les bases per a una identificació lingüística i gentilícia comuna entre els habitants dels diferents territoris històrics de parla catalana. Les seves propostes van tenir molts seguidors. Però també és cert que, malgrat la seva bondat, caigudes en terreny poc adobat i manipulades per elements contraris a la normalització de la llengua catalana, han produït una de les ferides més sagnants i doloroses, pel que fa a la identitat lingüística, que s’hagi donat mai al territori.

La finalitat del meu estudi no és l’anàlisi de la secessió lingüística, fenomen d’altra banda ben estudiat per sociolingüistes de coneguda solvència, sinó de l’observació de les conseqüències de «dolor de llengua» que una tal voluntat secessionista pot comportar tant entre els partidaris de la secessió, com entre les persones que s’hi oposen. En tot cas, la tendència a la fragmentació és relativament freqüent entre les comunitats lingüístiques que al llarg de la història han perdut la capacitat d’administrar-se a elles mateixes, tant des del punt de vista polític com econòmic i cultural. Com més forta és demogràficament i institucionalment una llengua, menys discutida és la seva unitat i el model estàndard difós pels centres de poder. En canvi, com més feble és una llengua, més actuen en contra de la seva consideració unitària les forces centrífugues localistes, i més difícil és acceptar per part de tothom un model d’estandardització indispensable que pressuposi algun tipus de renúncia o adaptació dialectal en benefici d’unes normes comunes.

Per tant, és lògic que, al llarg dels segles de pèrdua de les institucions pròpies, els habitants dels territoris històricament catalanoparlants hagin sofert una pèrdua progressiva de consciència popular de pertànyer a la mateixa comunitat lingüisticocultural, i més si tenim en compte que per causes diverses la comunitat catalanoparlant ha quedat fragmentada a cavall de quatre Estats europeus distints, i que només a l’Estat espanyol ha quedat dividida administrativament entre quatre comunitats ja històricament separades.

Però allò que fa del cas català un cas especialment contradictori que comporta una càrrega de dolor de llengua considerable i una batalla lingüisticosocial de conseqüències encara imprevisibles, és el fet que durant aquests darrers anys de represa i de noves possibilitats organitzatives, en algunes zones del territori la secessió lingüística s’ha intentat no sols des de la tradicional ignorància més o menys popular sobre la pertinença a una mateixa llengua històrica, ni a la bel·ligerància dels particularistes i localistes més primfilats i irreductibles de marcar diferències, sinó, sobretot, des del poder d’algunes de les institucions més representatives de l’Administració política local, les quals, precisament, haurien de ser les primeres a vetllar per la consolidació de la llengua pròpia ja prou malmesa per la pressió permanentment abassegadora de la llengua espanyola.

Per aquest motiu, si bé d’intents de secessió lingüística, més o menys lligats al concepte d’identitat i intensificats cada cop que les possibilitats de normalització s’han fet més possibles, se n’han donat amb més o menys força a tota la perifèria del territori, comentaré amb més atenció el cas valencià perquè, a causa de les seves dimensions i característiques socials i polítiques en joc, reflectides fins i tot en la terminologia legal que ha aconseguit, sense dubte, és el més bel·ligerant i, per tant, el que més dolor de llengua ha general i generarà entre bona part de la població.

Valgui a tall d’exemple, d’això que estic dient, la reproducció d’un fragment d’un article publicat al diari Avui el dia 14/6/97:

D’entrada, cal aclarir que el «dolor de llengua» del conflicte valencià arrenca d’un «dolor» anterior que les persones més conscients de la seva pertinença al poble valencià han hagut d’experimentar al llarg de molts anys a causa de la incapacitat històrica de la societat valenciana d’organitzar-se com a tal al marge de la idea d’Espanya. Per tant, podem dir que el dolor de llengua arrenca ja del mateix dolor d’identitat. Davant la frustració que pot suposar viure en una societat desmobilitzada en la defensa de la seva identitat, cada cop més diluïda, les respostes de les persones més sensibles a aquesta qüestió han estat diverses:

1. La dels qui veuen en el model català un model més dinàmic i reeixit en la recuperació de la identitat i de la llengua pròpia, i per tant, un model a seguir, o més ben dit, un espai on incorporar-se per sobreviure, o reincorporar-se, atès l’origen històric, lingüístic i cultural comú. Dins d’aquest grup de persones que tenen clara la unitat lingüística, però, hi trobaríem també distintes opcions o estratègies a seguir, que sovint també són motiu de tensió i desacord entre alguns dels partidaris de cada opció. En primer lloc, hi hauria les persones que proposarien una simple incorporació lingüisticocultural —i, si fos possible, fins i tot política— a l’àmbit català. En segon lloc, hi hauria altres persones que, ateses les difícils circumstàncies històriques actuals, es decantarien, tot partint de la realitat valenciana, per construir primer un País Valencià i, en tot cas, més endavant, si aquesta los la voluntat popular, que aquest País Valencià pogués unir-se, federar-se, confederar-se, o el que es decidís en el seu moment, al projecte global de Països Catalans, o països de llengua catalana, o el que també es decidís anomenar. Lingüísticament parlant, les persones partidàries d’aquesta segona opció no renunciarien al terme de valencià, de tanta tradició popular, entenent-lo sempre, però, com a sinònim de català o llengua catalana, i en tot cas alternant totes ducs maneres sinònimes d’anomenar la mateixa llengua.

2. La dels qui al marge del model català, o en tot cas, utilitzant-lo només com a referent nacional del que es pot i cal aconseguir, volen el mateix per al País Valencià, però sense cap supeditació ni lingüística, ni cultural, ni política, ni de cap altra mena, a Catalunya. La qual cosa, des d’un punt de vista lingüístic, els porta a marcar, i a remarcar, tant com es pugui totes les diferències possibles amb Catalunya, o a inventar-se’n de noves si cal, per no quedar-hi absorbits o satel·litzats. Tal com Joan E Mira ha comentat repetidament, davant de l’expressió dels partidaris del primer grup: «Som catalans perquè parlem català», ells responen: «Com que no som catalans, sinó valencians, allò que parlem no és català, sinó valencià», o «Com que no som catalans el que parlem no pot ser català. O en tot cas, si ho és, cal que no ho sigui». L’obstinació a anomenar valenciana la llengua que parlen i els intents de crear una ortografia distinta de la comunament admesa que en consolidi la separació i la posi en pla d’igualtat amb la llengua catalana té aquest origen.

3. La d’aquells valencianistes més o menys preocupats per la identitat del seu poble, el projecte dels quals no passa d’un regionalisme moderat que en cap cas qüestioni el model espanyol, actualment contemplat en l’Estado de las Autonomías. Que pel que fa a la llengua pròpia poden ser partidaris d’un moderat reviscolament, sense qüestionar la preeminència de la castellana, i ressaltant-ne tots els particularismes possibles, ja que per a ells la llengua no va gaire més enllà d’una aportació folklòrica a la identitat.

Al marge d’aquests tres grups, de forma més o menys conscient, la majoria de la societat valenciana havia quedat mentalment satel·litzada dins 1’àmbit lingüístic i polític castellà. Si bé, però, abans dels anys setanta catalanistes, valencianistes i espanyolistes regionalistes es podien trobar en el mateix cenacle perquè d’una manera o altra la frustració els unia, la lluita que els anys setanta va enfrontar els partidaris dels dos models lingüístics en pugna va tenir la particularitat de traslladar el neguit de llengua i d’identitat valenciana a unes capes més àmplies de població, amb la qual cosa el dolor de llengua es va estendre i amplificar d’una manera inusitada, sobretot si tenim en compte que moltes de les persones que hi van prendre i/o hi prenen part amb passió mai no havien fet res per evitar la substitució lingüística a favor de la llengua castellana que fins aquell moment s’estava donant al país.

Josep Guia, un dels representants més carismàtics de la visió global de llengua i territori, compara la situació del País Valencià amb Bòsnia, on conviuen en el mateix territori identitats distintes i sovint enfrontades: catalanistes, valencianistes i espanyolistes, tot i que, sovint, els dos grups darrers mantinguin estretes aliances per tal d’evitar Facció normalitzadora dels primers.

3.1. DOLOR DE SECESSIÓ

Entre les persones partidàries de la secessió podem trobar grups d’ideologies i comportaments lingüístics no tan sols diferents, sinó fins i tot oposats. Aquesta divergència dins de la divergència és per si mateixa una altra de les causes potencialment generadores de dolor de llengua que es donen al País Valencià. En un intent de simplificació per poder entendre millor el problema he classificat els partidaris del secessionisme en tres grups diferenciats segons la seva posició i el comportament envers la llengua.

Primer grup: Nacionalistes valencians. Blaverisme il·lustrat. En aquest grup, hi incloc aquelles persones d’ideologia nacionalista valenciana que desitgen sincerament la recuperació de la llengua dels valencians i que la volen situar en el mateix pla d’igualtat que la llengua dels catalans. Entre les seves files hi ha gent culta, amb uns coneixements de filologia en general i de llengua catalana en particular, considerables. Però també entre les persones d’aquest reduït grup podem trobar grans diferències. Algunes d’aquestes persones, però no totes, entenen la llengua valenciana i la llengua catalana com a varietats d’un mateix diasistema lingüístic que inclouria també la llengua occitana amb totes les seves variants, i la llengua aragonesa.

El seu desig a voler reivindicar per als valencians un sistema lingüístic propi sense cap supeditació a les directrius catalanes els porta a forçar tant com poden les diferències dialectals i a establir una ortografia distinta que en consagri la separació.

Al voltant d’aquest punt Mira, J. E (1987) diu el següent:

Un dels meus informants (19), nascut en un del pobles de l’Horta actualment enganxat urbanísticament a València, que ell mateix s’anomena orgullosament «blavero», i que ocupava un càrrec tecnicolingüístic molt important dins del partit Unió Valenciana, en l’entrevista que em va concedir a València el dia 24/1/ 97, em va explicar com la seva vida ha estat marcada sempre per l’amor que ha sentit cap a la seva llengua i pel dolor que li ha causat i que li causa encara, comprovar la prostració social i institucional en què encara es troba, i el menyspreu amb què molts castellanoparlants, però també valencianoparlants, la tracten. Em va explicar que recordava amargament el tracte que com a nen valencianoparlant va rebre a l’escola de la ciutat de València on va estudiar, i com el mestre va forçar la seva mare perquè li parlés en castellà a casa si volia que el seu fill fos intel·ligent.

Però, d’entre totes les situacions doloroses que a causa de la llengua ha hagut de viure, em va destacar especialment el gran dolor que va haver de suportar a la Universitat de València, quan hi va estudiar filologia, pel buit total que tant companys com professors catalanistes li van fer a causa de les seves mai dissimulades idees secessionistes. Segons em va dir, la situació va arribar a ser tan tensa al seu voltant, que ni tan sols els pocs amics que tenia que també pensaven com el gosaven acostar-se-li per por de no ser també ells estigmatitzats com a secessionistes i tenir també a causa d’això problemes en els seus estudis a la Universitat. Segons ell, els seus anys universitaris es van convertir en uns anys de solitud personal que van omplir-lo de depressió i d’angoixa.

Em va dir que, malgrat escriure els exàmens amb l’ortografia normativa, tal com era oficialment prescrit, els professors de llengua no els hi volien aprovar perquè sabien que ell desitjava el títol universitari de filologia per després esmerçar-se en la divulgació de l’ortografia secessionista des d’una posició de prestigi intel·lectual i universitari. A l’hora d’elaborar la seva tesi doctoral, que pensava dedicar al seu tema predilecte: la llengua valenciana, segons ell, els professors del Departament de Lingüística Valenciana li van posar tants problemes que no li va quedar més remei que apuntar-se a un altre departament, concretament al de Teoria dels Llenguatges, on no hi havia professors catalanistes integris-tes i dies d’on va poder fer la seva tesi a l’entorn del tema de l’arcaisme.

Recordava el temps passat a la Universitat com un calvari d’angoixa i solitud extrema que va haver de suportar per amor a la seva llengua valenciana. Va remarcar-me amb insistència que alguns dels aspectes més dolorosament viscuts per ell a causa de la llengua és la falta de tolerància de la Universitat en les qüestions lingüístiques i el silenci que imposa damunt dels qui no comparteixen els seus postulats intransigents. Em va comunicar que cap dels llibres que publiquen els blaveros no es troben en cap biblioteca pública i que la Universitat els ignora:

«Estos llibres no formen part de la bibliografia. Ni tan sols quan s’estudia el secessionisme lingüístic. Quan a la Universitat volen explicar eixe tema fan una selecció de texts prou reaccionaris, generalment en castellà, del sector espanyolista. No trien els llibres. /…/ Els nostres llibres no puntuen en les oposicions, se’ls condemna al total silenci. “El Mozárabe en València” no se dóna la Universitat. Volen ignorar que el valencianisme produíx literatura. Açò és el més dolorós que patim ací. Nosa tros nos denominem la generació del silenci, la literatura del silenci. Estem produint obres de la mateixa categoria que altres professors d’Universitat i eixos llibres no se recomanen perquè diuen que són obres de feixistes, de blaveros».

Davant la meva pregunta sobre com sentint aquest amor tan manifest per la llengua valenciana, poden aliar-se amb els espanyolistes que la combaten, em va dir que esta situació existir i em va comentar la gran feinada que tenen per anar depurant de les seves files els que tan sols són anticatalanistes i prou. Va acabar confessant que aquesta era una contradicció que vivia malament, però que en aquests moments els espanyolistes eren una força de xoc prou necessària per lluitar contra els catalanistes, tot i que de vegades l’enfrontament amb aquests aliats circumstancials també era inevitable.

Va explicar-me que si bé ells, els valencianistes, utilitzaven parcialment els espanyolistes com a forces de xoc, els espanyolistes encara s’aprofitaven molt més d’ells perquè gràcies a aquesta complicitat anaven col·locant dirigents espanyolistes a moltes entitats i institucions del país, des d’on després frenaven tant com podien el procés de revalencianització de la societat. Mentrestant als catalanistes els anava molt bé ficar-los a tots al mateix sac i titllar-los també a ells de fatxes i dretans.

Em va destacar com a moll lamentable la desinformació que es Lé a Catalunya de les seves propostes, i que els catalanistes de Catalunya fiquen també en el mateix sac els valencianistes i els espanyolistes més reaccionaris, ja que els catalanistes de Catalunya només parlen amb els catalanistes de València. Com a mostra de la confusió que tenim a Catalunya sobre el tema em va citar el programa Stromboli que un parell d’anys abans havia emès Canal 33 sobre el secessionisme lingüístic valencià, on apareixien en pla d’igualtat diverses propostes secessionistes, des de les més cultes fins a les més reaccionàries. I aquest desconeixement és un dels motius d’aquesta desconfiança mútua que sentim. Desconfiança que ell mateix va confessar-me que en principi va sentir cap a mi, i que si després de pensar-s’hi tota la nit va arribar a superar i a concedir-me l’entrevista que li sol·licitava, és pel fet que jo anava molt ben recomanat per un amic mutu que havia patit molt a causa de la llengua.

Per una altra banda, és molt difícil avaluar el dolor de llengua que poden haver experimentat persones que, malgrat estar inicialment convençudes de la unitat de la llengua, i haver-ho així manifestat i defensat a través del seu comportament durant anys, a partir d’un determinat moment històric, de vegades per raons de ressentiment a causa de la pèrdua del lideratge lingüisticocultural aconseguit anteriorment, potser a la recerca de protagonisme personal, potser per raons d’estratègia, d’oportunisme polític, o qui sap si per l’evolució del propi pensament cap a postures més localistes i independents, que també pot ser, han acabat defensant i argumentant les tesis contràries a la unitat que anteriorment havien defensat. La qual cosa sovint ha comportat que per contrarestar la seva contradicció ideològica i també la reacció de sorpresa, desconcert, irritació i menyspreu dels seus antics companys de bàndol, hagin hagut d’acabar defensant les seves actuals tesis secessionistes amb més o menys radicalisme irreductible. Tanmateix, tot i la dificultat per avaluar el dolor de llengua que poden haver experimentat aquestes persones, m’arriscaria a calcular que pot ser considerable.

També s’ha donat el cas contrari: el de persones que, partint de posicions anticatalanes més o menys populars, han evolucionat cap a posicions més contemporitzadores o obertament partidàries de la unitat lingüística, amb tota la càrrega emotiva i dolorosa que tot canvi i replantejament de posicions pot comportar enmig d’una situació lingüisticosocial malaltissament enfrontada i escindida, on no sempre els nous companys de viatge acaben perdonant les antigues manifestacions contràries, sovint contundents i bel·ligerants. Hem de tenir en compte que al País Valencià els enfrontaments per aquesta qüestió han arribat fins a l’agressió personal i la violència física.

Paradoxalment, alguns personatges, com el mateix Xavier Casp, han hagut de sentir-se acusats públicament de traïdor, tant pel sector més catalanista, com darrerament pel sector més intransigent del blaverisme secessionista, a causa de la seva participació en el nou ens normatiu del valencià: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, aprovada per les Corts Valencianes el 15 de juny de 2001.

Segon grup: Blaverisme popular anticatalanista. Francesc de Paula Burguera (1991) dóna una informació prou detallada de l’aparició dels grups anticatalanistes i dels personatges més importants del moviment. Podem dir que bona part de l’entramat polític sobre l’escissió lingüística va ser treballat a consciència des de la UCD, el partit que durant el primer període de la transició governava a Espanya. Però cal tenir en compte que si, en tan poc temps, aquesta idea es va escampar amb la força que ho va fer i ha adquirit les dimensions socials que ara té, és perquè queia en una terra adobada per una xenofòbia popular anticatalana tan antiga com la mateixa creació política de València. Aquest grup, que podem anomenar blaverista anticatalanista, està format majoritàriament per persones d’una certa edat. Les persones més joves no en van quedar tan afectades, algunes perquè estaven més controlades pels professors dels anys seixanta, i la majoria perquè, atesa la situació de substitució lingüística a què s’havia arribat, per a elles el tema de la llengua dels valencians no tenia cap interès.

Podem dir que, en principi, la consciència lingüística de la majoria de les persones pertanyents a aquest grup era molt feble. Moltes d’elles encara parlaven valencià, però en la majoria de casos ja no l’havien passat als fills. Aquesta seva situació personal, en uns moments en els quals es parlava de la recuperació de la llengua dels valencians, podia comportar de vegades una certa sensació de desconcert i culpabilitat. La sensació incòmoda i contradictòria de culpabilitat pot desembocar en respostes personals divergents i extremes, sobretot si, tal com ha succeït al País Valencià i en altres zones, a partir d’un moment històric poden percebre que algú els pot qüestionar el seu comportament abandonista. Davant d’aquestes situacions viscudes com a conflictives hi ha persones que troben la seguretat que necessiten per justificar el seu comportament radicalitzant encara més les seves posicions a favor de la llengua castellana i menyspreant encara més, si és possible, la llengua local.

En altres casos, en canvi, el desconcert social i personal que s’origina en la situació de conflicte pot remoure una contradictòria sensació de penediment per haver abandonat la llengua, i, a causa d’això, fer aparèixer una sobtada inflamació d’esperit patriòtic valencianista a la defensiva contra tot allò que sospitin que pugui agredir-lo en la seva essència sagrada i inamovible. En alguns casos aquesta sensació pot jugar a favor de la voluntat de recuperar la llengua. Per exemple, hi ha algunes persones que no van parlar valencià als fills i en canvi actualment el parlen als néts, de vegades fins i tot en contra de la voluntat dels mateixos fills. Però en la majoria de situacions, sense cap criteri lingüístic, es limiten a atacar amb ràbia tot allò que consideren que apunta cap al canvi de les seves essències valencianes, i que pot ser fàcilment percebut com una imposició feta per gent de dubtosa valencianitat. Per això no es posen en contra de la llengua castellana, perquè ja està assumida com a llengua valenciana normal, i en canvi es posen en contra de la normativització i normalització del valencià perquè no volen que el buit deixat per ells l’ocupin els anomenats, amb menyspreu, «catalanistes». Això exactament és el que em va dir un dels meus informants el dia 25/1/97 a la ciutat de València:

«Mos van dir que havíem de parlar en castellà als xiquets per a què tingueren majors possibilitats en la vida i ara resulta que per no parlar-los en valencià vénen els catalans u dir-nos que és català i ara anem a perdre-ho tot».

Un altre dels meus informants (20), ell mateix antic secessionista radical en èpoques passades i actualment partidari de posicions més de compromís, en l’entrevista que el dia 25/1/97 em va concedir a la Diputació de València, on treballava, em va comentar:

«Segons com t’ho mires, en el fons les persones que defensen el secessionisme lingüístic són les més catalanes de iotes, perquè són les que conserven eixe orgull patriòtic que la majoria ha perdut».

Pel que he experimentat sobre el terreny, m’atreviria a dir que, entre algunes de les persones d’aquest darrer grup, hi podríem trobar fàcilment les cotes de dolor de llengua —o si es vol, de neurosi de llengua— més altes que es poden donar en tot el territori. Que fins i tot ja ha causat els seus primers morts. O, tal com una informant d’aquest grup em va comunicar: els seus primers màrtirs.

Com, sense cap mena de dubte, podria considerar-se el cas d’un senyor del Cabanyal, ja jubilat, sense cap afiliació política, que els darrers anys de la seva vida es va dedicar en cos i ànima a l’organització d’actes d’agitació valencianista en contra de la suposada invasió dels catalans. La darrera de les seves accions en defensa de la llengua valenciana va ser un viatge en autocar fins a Madrid, que ell mateix va organitzar, per repartir-hi octavetes on es podia llegir que els madrilenys havien d’anar en compte perquè, un cop els catalans haguessin absorbit els valencians, vindrien pels castellans. El cas és que, en plena acció propagandística i preventiva enmig del carrer, va ser increpat per un taxista madrileny, que, justament, era de Barcelona, i a causa de la sorpresa i l’excitació que va produir-li aquella agressió inesperada d’un català, fins i tot a Madrid, el dit senyor va morir d’un infart amb les octavetes a la mà, qui sap si convençut que havia arribat tard i la invasió dels catalans cap a Madrid ja havia començat… i en taxi.

Com d’ansietat persecutòria es podria considerar el testimoni d’una senyora tan obsessionada i turmentada per la invasió dels catalans que ella mateixa va explicar-me que, cada vegada que al carrer ha de travessar un pas zebra, mira quantes barres té, no fos cas que també al carrer hagués de trobar Ics quatre barres. Naturalment, això no deu fer-ho encara que ho digui, però ho explica en el seu cercle d’amics perquè per a ella és un motiu d’orgull i de merescuda admiració que la considerin una valenciana tan a l’aguait dels enemics catalans.

No em va ser fàcil accedir a entrevistar persones molt representatives d’aquest grup, perquè en molts casos la meva condició de català ja era per a elles un obstacle comunicatiu insuperable. Però, sigui com sigui, les entrevistes que vaig aconseguir ens donen prou elements per considerar l’altíssim grau de dolor de llengua que aquestes persones poden arribar a patir. Naturalment, en aquest tipus de patologia sovint es mesclen altres problemes personals, que poden arribar a confluir i/o manifestar-se en una sola direcció. Però això també passa a moltes persones obsessionades per la supervivència de la llengua catalana. En tot cas, com que m’és impossible fer-ho d’una altra manera, dedueixo el dolor de llengua que experimenten els meus informants basant-me només en les seves pròpies manifestacions, i deixo per als experts en psicologia el descobriment i posterior classificació de totes les causes del malestar expressat i canalitzat en funció de la llengua pels, diguem-ne pacients.

Una de les figures més destacades d’aquest moviment blaverista anticatalà, molt coneguda per la gran quantitat de cartes inflamades que li publiquen al diari Las Provincias, el dia 28/1/ 97, després d’una llarguíssima disquisició i dubtós tempteig sobre quines eren les meves autèntiques intencions de voler parlar amb ella —conversa que vaig mantenir sempre en castellà i per telèfon perquè es va resistir a obrir-me la porta—, quan va quedar convençuda que el que m’interessava d’ella era conèixer el dolor que patia a causa de la llengua, es va avenir a parlar amb mi per manifestar-me les seves pors i l’angoixa permanent en què la fan viure els catalans i els valencians traïdors. D’entre les moltes coses que em va dir, en reprodueixo algunes de les més representatives:

Des del punt de vista de l’estudi sobre el dolor de llengua que estic presentant crec que no en podria trobar un exemple més definitiu i alhora il·lustratiu que aquestes darreres paraules d’aquesta senyora.

Aquesta tendència d’alguns secessionistes lingüístics a respondre en castellà a un interlocutor de Catalunya que els parli en català, l’he poguda constatar també a través d’entrevistes radiofòniques que des de Catalunya Ràdio s’han tingut de vegades amb personatges representatius. Com la que Antoni Basses va fer en directe al senyor Gonzàlez Lizondo, aleshores president de les Corts Valencianes, amb motiu d’haver fet ell unes declaracions publiques en les quals tractava la llengua catalana de «polaco absurdo». El mateix fenomen l’he pogut comprovar en algun partidari del secessionisme aragonès.

Tercer grup: Espanyolistes. En aquest apartat em refereixo només a aquelles persones que es manifesten convençudes que la valenciana i la catalana són dues llengües diferents, i que per tant, cal combatre la normativa imposada pels catalanistes, però que tampoc no pretenen cap normalització de la dita llengua valenciana. Per tant, deixo de banda, si n’hi ha, els altres espanyolistes que no s’han manifestat ni pronunciat partidaris de la secessió. També, dins d’aquest grup, hi trobaríem persones de sensibilitats diverses i d’extraccions socials i culturals distintes, però totes coincideixen en un aspecte: aprofiten el valencianisme per combatre el catalanisme. I juguen a la pura confusió lingüisticoideològica amb la finalitat que qualsevol política de recuperació lingüística que es vulgui dur a terme, i qüestioni l’hegemonia absoluta del castellà, quedi bloquejada.

Com a exemple d’aquests arguments, que, basant-se en criteris suposadament científics, no fan sinó provocar una gran confusió entre la població, m’agradaria destacar els que va donar el professor Giner Boira a la televisió de Catalunya en el programa Stromboli sobre el secessionisme valencià ja abans citat. El referit senyor va dir que era impossible que els catalans portessin la llengua catalana a València perquè, quan les tropes de Jaume I van arribar a València, la llengua catalana encara no existia, ja que la primera cita històrica que ens parla de «llengua catalana» és de vuitanta anys més tard; per tant, si la llengua catalana encara no existia no la podien parlar els que van arribar a València. Desconec la quantitat de dolor que pot pressuposar donar mostres públiques de tanta irracionalitat; en qualsevol cas, per les converses que hi vaig tenir, sí que puc assegurar que arguments d’aquesta categoria causen un profund malestar entre els partidaris de la secessió més il·lustrats, que intenten desmarcar-se d’aquest tipus de manifestacions que desacrediten per si soles tot el moviment.

3.2. DOLOR D’UNITAT LINGÜÍSTICA

És impossible enumerar tots i cadascun dels focus de tensió que poden viure i patir les persones del País Valencià, sobretot de la ciutat de València, que desitjarien la normalització de la llengua, ja que la situació allà és tan complexa i es troba lingüísticament tan enverinada, que amb prou feines si hi ha espais on la llengua es pugui desenvolupar lliurement sense haver de mantenir una tensió constant i un desgast personal permanent. Simplificant, però no gaire, podem dir que per als «patidors de llengua catalana» de la ciutat de València, i d’altres parts del país, lot els pot ser motiu de temor i inquietud: l’actuació de les Institucions mateix, la dels mitjans de comunicació, la de la gent del carrer… Aquesta mena de guerra lingüisticoideològica pot passar tant pel mig mateix de l’entreteixit social i humà del país, que pot tendir a agrupar persones en funció de la visió lingüística coincident, o desagrupar-les. Valgui, a tall d’exemple d’aquest darrer punt, aquest fragment de conversa de Ventre vista que el dia 21/5/97 em va concedir una informant de Benaguasil (21), que actualment treballa a la l’UAB:

«Quan vaig començar afer el curset de valencià vaig conèixer un noi molí blavero i vaig començar a sortir amb ell. Al començament ho acceptàvem, la relació va anar progressant i va arribar un moment que vaig conèixer la seva família. Aquí sí que ho vaig passar molt malament, cada vegada que anava a dinar allà constantment sabien com pensava i constantment m’ho deien: catalanistes amunt i catalanistes avall. Eren militants d’Unió Valenciana, s’havien presentat com a regidors. M’ho passava molt malament perquè eren monotemàtics. Ale sentia com un bolet. M’ho passava malament perquè sóc una persona molt lluitadora, em costa de callar, m’ho anava fragant. Arribava un moment en què ideològicament érem incompatibles, això va deteriorar tota la relació… Jo, és la persona de qui més enamorada he estat. Vam acabar per camins separats. Jo ho he patit això. /…/ Amigues meves que coneixien els seus pares em comentaven: Els pares d’ell t’estimen moltíssim, però és clar, és que iens aquestes idees, que no ho poden pair…».

Alguns dels informants més característicament «patidors de llengua» que durant la realització d’aquest estudi he tingut l’ocasió d’entrevistar a la ciutat de València, donen amargament totes les culpes de la catastròfica situació lingüística actual a l’actuació, per ells considerada covarda, dubitativa, contradictòria i calculadament ambigua en matèria lingüística del govern del PSPV-PSOE durant els llargs anys que va detenir el poder per majoria absoluta en les principals institucions del país. Consideren que aleshores es va perdre una ocasió històrica única i irrepetible per aclarir socialment d’una vegada per totes quina és la llengua dels valencians.

D’altres persones, en canvi, i vist com han empitjorat les coses, enyoren l’època socialista perquè, si bé pel que fa a la llengua no es va destacar per l’aclariment públic d’idees i conceptes, ni es va actuar des del govern d’una manera decidida per la seva dignificació i expansió, almenys es va redactar tota la legislació vigent per a la seva recuperació, materialitzada sobretot en la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià, signada pel llavors president de la Generalitat Valenciana, senyor Joan Lerma, el dia 23 de novembre de 1983, gràcies a la qual cosa es va poder portar per primer cop i amb la llei a la mà d’una forma massiva el valencià a les escoles, i a les institucions autonòmiques —una altra cosa és que s’hi portés o no, o s’hi portés en la mesura que calia—. I perquè, malgrat les vacil·lacions i ambigüitats permanents quant a l’acceptació pública de la unitat de la llengua, i del seu nom científic universalment acceptat i conegut, almenys des de les institucions autonòmiques es va optar pel model ortogràfic comú, conegut com les Normes de Castelló.

Pel meu cantó, he parlat amb informants que, des de les institucions, van intentar fer avançar la normalització de la llengua i que més d’un cop van haver d’enfrontar-se amb la virulència desfermada dels cops de paraigües de les allà anomenades «ties Maries».

Si més no, per tèbia i confusa que en matèria de normalització lingüística pogués semblar l’actuació política durant l’època de govern socialista, la situació ha empitjorat d’una manera considerable en l’època del govern popular. I molts dels avenços que es van aconseguir en l’època anterior han estat després alentits. Trenats, o totalment malmenats pel govern actual.

Podem dir que, actualment, la societat valenciana està profundament escindida per raó de la llengua, i aquest enfrontament és una font constant d’estrès. Moltes persones preocupades per la situació de la llengua que he entrevistat, a la meva pregunta de com vivien la situació lingüística del país, m’han parlat de frustració, angoixa, depressió, profunda tristesa, ràbia, inquietud, pena, vergonya, indignació… I diverses d’elles m’han parlat concretament de malaltia. Valgui a tall d’exemple d’això que estic dient la reproducció d’un fragment de l’entrevista que un dels meus informants (10) em va concedir el dia 20/1/97 a la ciutat d’Eix.

«Jo és que em pose malalt. M’agarra com una bola a la boca de l’estómac… A més, com que saben que jo sóc dels durs i que mire de defensar-los, tothom ve a contar-me a mi la seua història, que si els ha passat açò, que si els han dit allò. I a mi tot açò em queda a dintre i després no dorm pegant-li voltes i més volies durant tota la nit. Aquí és una lluita contínua, què et penses! Mira què et dic i després tu bo contes si vols en el teu llibre, però jo visc totalment amargar per açò del català… I saps que és el més fotut de tot? Doncs que no li veus eixida; al contrari, cada dia estem pitjor».

3.3. DOLOR DE LLENGUA DE LES PERSONES QUE HAN QUEDAT ENTRE ELS DOS FOCS

Al País Valencià, amb una societat dolorosament enfrontada per una qüestió identitària tan fonamental com pot ser la llengua, és fàcil que es donin posicions radicals a banda i banda que, alhora, es retroalimenten mútuament, i on les possibilitats d’entesa serena i dialogada siguin difícils d’aconseguir. Per això no és estrany que qualsevol moviment que faci una persona per intentar acostar posicions, o per mirar de trobar una tercera via contemporitzadora, pugui ser percebuda o interpretada per part de la gent del seu propi grup com una concessió a l’adversari, i, per tant, com una traïció als principis més sagrats pels quals els seus companys continuen lluitant i patint. Per això, de vegades els enfrontaments dialèctics més durs es poden donar entre companys de viatge que no sempre van muntats al mateix vagó. Això darrer és així perquè en una lluita, per dialèctica que sigui, acostumen a ser més dolorosos els suposats cops baixos atribuïts a un company que no al mateix enfrontament, per dur que sigui, amb els suposats enemics.

Al llarg d’aquesta recerca he conegut diverses persones que han rebut fortíssimes pressions per part de tots dos fronts posicionals alhora, rebutjades per uns i acusades de traïció pels altres. Com el cas del senyor Xavier Casp, ja citat anteriorment.

D’entre els casos d’aquestes característiques que he analitzat exposaré el viscut per un dels meus informants (22), pel que té de contundent i il·lustratiu sobre el tema que estic tractant. Aquest informant m’ha aportat prou documentació irrefutable perquè no pugui dubtar de la veracitat de la seva experiència personal especialment dolorosa, experiència que també he pogut contrastar consultant altres testimonis.

El seu compromís públic per defensar la llengua catalana es va iniciar l’any 1975 en el II Festival de la Cançó de Xàtiva, on es va donar a conèixer com a cantant. Militant radical per la recuperació de la llengua, aviat es va vincular al moviment de pares que intentaven engegar les primeres escoles en valencià. Tota aquesta militància li va oferir el goig de la lluita per allò que creia just, però també, com a tants d’altres, la tensió permanent de l’esforç a contracorrent, l’angoixa de l’insult, el menyspreu i l’agressió dels qui no volien la normalització de la llengua.

«Recorde que en una de les primeres celebracions oficials de! 9 d’Octubre anava cap a la Generalitat i les voreres del carrer estaven plenes de gom a gom de gent del valencianisme tricolor que hi havia anota pressionar les institucions catalanistes. Passar pel mig d’aquella gentada és una de les experiències que més vivament recorde. Només entrar en aquell carrer, la cridadissa i els insults amb què em regalaren l’oïda, amb mencions a ma mare incloses, foren espectaculars».

Preocupat profundament pel problema de la secessió lingüística i veient que cada cop la situació estava més enverinada, va intentar enfocar el tema des d’un altre punt de vista que permetés reconciliar posicions enfrontades, desgastants i doloroses. La idea, apuntada anteriorment per altres estudiosos, consistia a incloure el sistema lingüístic valencià i català en un diasistema lingüístic més ampli que inclogués també les varietats de l’occità. Per entendre millor la seva proposta, reprodueixo part de l’article «Parlem de lenga valenciana» escrit per ell, i publicat al número 117 de la revista occitana La Setmana, apareguda el 28 d’agost de 1997. El fet de reproduir-lo en occità, tal com l’autor el va escriure, és amb la intenció que serveixi per comprovar el grau de semblança que ell atribueix a totes dues llengües:

Es prou evident que les semblances entre les llengües occitana i catalana són considerables, i possiblement en una situació de normalitat lingüisticosocial es podria parlar d’aquests temes i fer les propostes que es volgués sense problema, però en la situació explosiva que es vivia al País Valencià, on les posicions en pro o en contra de la secessió acostumen a estar tan radicalitzades, qualsevol proposta de contemporització o de tercera via, corre el risc d’aconseguir justament l’efecte contrari al proposat, és a dir, que en comptes d’apaivagar els ànims encara els exciti més.

Naturalment, el grup que va rebre amb més suspicàcia i recel aquestes propostes va ser el grup, diguem-ne, més catalanista, del qual justament ell mateix provenia. En el punt culminant d’aquestes seves aportacions, el director de Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, el va cridar al seu costat. En aquells moments la direcció de TVV havia elaborat un llibre d’estil lingüisticotelevisiu en el qual, en un intent d’acostar-se al màxim a la manera de parlar del seu públic potencial, recomanava la utilització d’unes cinc-centes paraules més locals, davant d’altres paraules no tan corrents, per tant, sentides com a massa estranyes, i, a causa del conflicte existent, percebudes com a massa «catalanes».

Segons ell mateix em va explicar en l’entrevista que em va concedir a la ciutat de València el dia 25/1/97, en unes primeres enquestes que es van passar entre els televidents de Canal 9, el 90% dels enquestats opinava que la llengua que s’hi utilitzava no els agradava perquè era molt diferent de la que ells parlaven. Naturalment, les justificacions poden ser moltes i tan discutibles com es vulguin, però és evident que la seva participació en el llibre d’estil de TVV, tot i que ell volia ampliar-lo i matisar-lo, va ser interpretat pels cercles més catalanistes com un nou pas cap a la fragmentació idiomàtica, i aquest fet va fer-li perdre a ulls de molts dels seus antics companys de lluita la seva credibilitat.

El cas és que, justament un dia que estava convidat a assistir a un congrés sobre occità, a Albi, Occitània, on havia de llegir una comunicació, es va escaure un festival de cançó al Teatre Principal de València, on també va ser convidat en la seva qualitat de cantant i autor. Tot i que gent propera va aconsellar-li que no anés a cantar al Principal perquè entre el tipus de públic susceptible d’omplir el teatre els ànims en contra d’ell s’havien escalfat perillosament en els últims temps, ell, convençut que havia actuat sempre a favor de la llengua i per la concòrdia, va decidir afrontar-ne les conseqüències. El resultat va ser que, quan va pujar a l’escenari, la sala es va desbordar amb crits de «Traïdor! Fora! Traidor!…», i una pluja de monedes li va caure al damunt.

Parlant-ne després amb mi, va arribar a la conclusió que el que havia succeït al Teatre Principal havia estat una situació d’histèria col·lectiva. Era tal la quantitat de tensió que aquella societat vivia, que en el moment en què se li va presentar una oportunitat suposadament adequada, va explotar. Sense proposar-s’ho, el meu informant s’havia convertit en el pol d’atracció de tota la frustració de la gent, i tot el dolor de llengua acumulat per tantes persones patidores i reprimit durant anys, li va explotar damunt.

3.4. ALTRES CASOS DE SECESSIONISME LINGÜÍSTIC

Sense representar focus de dolor de la magnitud i la naturalesa que es dóna al País Valencià, a tots els altres territoris perifèrics de llengua catalana en un moment o altre s’han donat amb més o menys intensitat intents de fragmentació idiomàtica.

Referint-se a l’anomenada Franja de Ponent, Josep Lluís Espluga i A. Capdevila (1995) diuen el següent:

De les mostres de rebuig popular a la catalanitat expressades en llengua catalana que recullen en el seu llibre, en reprodueixo una a tall d’exemple:

«És que aquí dels catalans passem però olímpicament, ells sí [que ens consideren catalans] perquè diuen que en lo que parlem soni catalans… Què hòsties hem de ser catalans! Jo sóc aragonès…». (Pàg. 89)

Així mateix, a la Franja també han sorgit associacions que, amb l’excusa de salvar els mots locals de la pretesa voluntat uniformitzadora de Catalunya, fomenten el recel i la desconfiança entre els habitants d’aquells pobles cap a la possible normalització de la llengua catalana. Tal és el cas de l’anomenada Coordinadora de Asociaciones Culturales de las Comarcas del Aragón Oriental.

Sense voler entrar a fons en la barreja d’ignorància i mala fe d’algunes de les persones que amb 1’excusa de salvar els localismes fomenten la diferència per frenar, al capdavall, la normalització, em permeto reproduir un fragment del discurs del senyor diputat Tejera Miró a les Corts Aragoneses el dia 19 d’octubre de 1984, extret del llibre de José R. Bada Panfilo (1990):

Sembla difícil que algú s’atrevís a formular públicament des d’un lloc de responsabilitat i compromís polític criteris suposadament seriosos sobre qualsevol ciència, fos medicina, arquitectura, cibernètica, o qualsevol altra, sense tenir-ne uns mínims coneixements. En canvi, pel que fa a la lingüística, són moltes les persones que mai no han estudiat ni s’han preocupat de res que tingui a veure amb la llengua catalana i que, no obstant això, s’atreveixen a manifestar públicament les idees mes peregrines al voltant del tema.

No cal dir com aquest evident menyspreu cap a la llengua catalana que permet ignorar-la fins a aquests extrems, omple de consternació les persones més preocupades pel seu esdevenidor.

Pel que fa a Mallorca, a part de la creença en ambients populars que el que parlen els catalans és diferent del que parlen els mallorquins, també hi ha hagut intents de segregació atiats per les persones més contràries al fet català. L’Associació de Professors en Llengua Catalana, APLEC, (1991) mitjançant textos i reproduccions d’articles periodístics, van anar posant en evidència tot l’entramat anticatalà i de voluntat de secessionisme lingüístic de Mallorca.

Valgui a tall d’exemple d’aquesta voluntat de crear una identitat mallorquina allunyada fins i tot lingüísticament parlant de la catalana aquest fragment de la pàgina 40, on els autors fan una anàlisi de la revista Sovint, dirigida per Antonio Alemany i presidida per Fausto Morell, dos dels personatges més coneguts de l’anticatalanisme mallorquí:

Lligat amb la idea de dolor de llengua que estic estudiant, els autors d’aquest llibre comenten a la pàgina 41 el següent:

/…/ Naturalment, moltes paraules que deim d’Antonio Alemany es, poden dir de Luís Cordó o Jaime Martorell. De tols ells, en multitud d’ocasions, hem pogut comprovar que simples parauletes com «llengua catalana», «Països Catalans» tenen el poder estrany de convertir-se en factors desencadenants d’un accés de furor maníac incontrolable que els impulsa fatalment a estirar-se els cabells i a pegar-se tocs pel cap. això si no els impel·leix a realitzar d’altres accions més perilloses socialment com són els impulsos piromaníacs o la purificació a través del foc. /…/

Sense arribar, ni de bon tros, a aquests extrems, també a Catalunya Nord i a l’Alguer, quan a les acaballes dels anys setanta s’obrien noves possibilitats d’ensenyar la llengua catalana, van sorgir febles propostes d’adoptar una ortografia més d’acord amb la manera natural de parlar el català d’aquelles contrades, que si bé, en un principi tenien la presumible voluntat d’acostar més la llengua a la gent, alhora pressuposaven un perill de fragmentació ortogràfica indubtable. En el cas de Catalunya Nord fins i tot es van arribar a editar una sèrie de llibrets de gramàtica fortament dialectalitzats anomenats «Els llibrets d’en Titella», d’Éditions du Chiendent, revisats per Gerard Vassails, dels quals reprodueixo la presentació inicial perquè el lector pugui fer-se una idea de la tònica que tenien:

Els llibrets d’en Titella pòden sere una nòva manera d’aprendre o al mancos de se familiarisar amb la llenga catalana dins del seu dialecte ronssellonès. Una llenga ben viva que malgrat més de tres cents anys de «colonisació» francesa continua de sere parlada per una bona part dels habitants del Rosselló.

Tanmateix, tant en el cas de Catalunya Nord com en el cas de l’Alguer la voluntat de respectar les varietats locals sense allunyar-se del català normatiu, va acabar imposant-se. També cal tenir en compte que, en aquestes zones de substitució tan avançada, voler fer coincidir la llengua que s’ensenya amb la llengua popular pot contenir una certa contradicció, ja que justament la llengua catalana popular pràcticament hi ha desaparegut.

Fins i tot al Principat d’Andorra la voluntat, si més no simbòlica, d’allunyar-se dels referents catalans s’ha donat en diverses ocasions. Fins al punt que, no fa gaires anys, un polític important del Govern andorrà es planyia que a la Constitució del Principat s’hagués inclòs el nom de llengua catalana, com a llengua oficial d’Andorra en comptes de llengua andorrana, tal com, segons ell, s’esqueia. Aquesta vacil·lació identitària pot ser viscuda amb angoixa, pel món de la catalanitat andorrana, bàsicament integrat per persones de Catalunya residents al petit Principat. Tal com va succeir de resultes d’unes declaracions que l’excap de Govern i president de F Associació d’Escriptors d’Andorra, senyor Antoni Morell, va fer el mes d’abril de 1995 en una trobada amb els escriptors, on en un moment del seu discurs va dir: «Som de cultura andorrana i de llengua catalana». El qual comentari va provocar un seguit d’articles a la premsa per part de persones extremadament sensibles a la situació de la llengua al petit Principat, en què es recriminava al senyor Morell, fill ell mateix d’exiliat català, la seva poca voluntat d’identificació cultural amb el fet català.

L’escriptor i periodista Jaume Ros (2001,68-69), en el capítol anomenat «Rebuig a la catalanitat», tot cementant aquesta poca vinculació identitària d’Andorra amb Catalunya, entre moltes altres coses diu el següent:

Un cas ben diferent de la voluntat secessionista, fins i tot podríem dir-ne absolutament oposat, però que comento en aquest capítol per la relació que també té amb la defensa de les varietats dialectals geogràfiques, seria el del «dolor» experimentat per persones de zones geogràfiques concretes, sobretot pertanyents a La zona de la Catalunya Occidental, però també d’altres indrets del País Valencià o de les Balears, que comproven com les formes genuïnes que durant segles havien configurat el paisatge lingüístic identitari d’aquelles contrades desapareixen ara del llenguatge oral —i ja ni s’aprenen en l’escrit— del jovent escolaritzat. De vegades desapareixen i prou, d’altres desapareixen substituïdes per altres formes pertanyents al català oriental, o central, o com se sol dir vulgarment, de Barcelona. Els llibres de text escolars, els mitjans de comunicació de masses, el turisme de l’àrea barcelonina, i un conjunt d’altres factors combinats col·laboren a la marginació, el desprestigi i a la desaparició accelerada de formes lingüístiques antigues i arrelades en el cor i la memòria de molta gent, que perceben la pèrdua de les seves formes locals com un greu tingut l’origen en aquest dolor per la pèrdua, o la por de la pèrdua, les paraules «de casa».

3.5. DOLOR DE SENSACIÓ D’ABANDONAMENT

A l’altre extrem del dolor experimentat per la voluntat de separació de la llengua parlada a Catalunya trobaríem el dolor experimentat per persones de les zones perifèriques Justament pel cas contrari, és a dir, per la sensació de solitud i d’abandonament a la seva trista sort per part de la societat catalana del Principat i de les seves institucions polítiques més representatives. Societat i institucions que sovint algunes d’aquestes persones patidores de la perifèria tendeixen a idealitzar tant des del punt de vista sociolingüístic com de voluntat normalitzadora.

En les meves entrevistes a patidors de llengua de les àrees perifèriques he pogut copsar amb freqüència aquesta percepció d’haver estat abandonats pels qui, se suposa, que tenen el deure d’ajudar-los o almenys podrien fer-ho més del que ho fan. Per il·lustrar aquesta qüestió citaré part del comentari que la directora de l’editorial Tàndem Edicions (23), que edita l’obra d’Enric Valor, em va fer en l’entrevista que em va concedir el dia 25/3/98 a la ciutat de València:

«Ací, a València, a Valor, se li ha fet la vida impossible per considerar-lo un catalanista. En canvi, paradoxalment, pel fet de ser valencià, a Catalunya és un perfecte desconegut. Eixa és la qüestió».

També Josep Guia (1985) demana el suport imprescindible dels catalans dels altres territoris si es vol salvar la llengua al País Valencià:

Els valencians catalanistes que fins ara hem intentat amb les nostres forces fer país (valencià), no hi hem reeixit ni hi podrem reixir, per nosaltres mateixos, en la recatalanització de la zona, per la senzilla raó que som uns quants punts esparsos al mig de molls altres punts de consciència, quan no de voluntat, i, àdhuc, de llengua espanyola.

O aquest altre comentari, aquest cop tret de l’entrevista que un advocat (24), una de les persones més compromeses en el redreçament de la llengua a les zones catalanoparlants d’Aragó, em va concedir el dia 24/3/96:

«De tot açò que dius del dolor de llengua i tot açò, a mi, el que més mal em fa és veure com a la Generalitat de Catalunya se’n foten de la nostra situació. Només amb els diners que es gasten per doblar una pel·lícula al català que només veuran quatre persones a Barcelona, podrien salvar la llengua catalana a tota la Franja de Fonent».

O aquest altre fragment tret de la mateixa entrevista:

«A Aragó ens odien perquè som catalans, i a Catalunya ens menyspreen perquè som aragonesos».

També, en un sentit semblant, el dia 18/8/90, en el transcurs de la XXII Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, Rafael Caria, intel·lectual compromès i un dels fundadors de l’alguerisme polític, va pronunciar-hi una conferència anomenada «Present i futur de la llengua catalana a l’Alguer», en la qual va demanar insistentment ajuda de la Generalitat de Catalunya per salvar-hi la llengua catalana.

Cal dir, però, que el govern de la Generalitat de Catalunya, i altres institucions del país, han donat suport a algunes iniciatives concretes que determinades persones d’aquests territoris havien engegat per salvar-hi l’ús de la llengua. Tal podria ser el cas, per exemple, de la col·laboració amb les escoles catalanes de Catalunya Nord, i l’ajuda per a la promoció de cursos de llengua i edició de material didàctic de P Alguer. Amb tot i amb això, en algun d’aquests territoris perifèrics la situació de substitució de la llengua catalana sembla ja tan irreversible, que una de les persones que, des del seu lloc institucional, estan més compromeses en aquestes ajudes (25) i totalment disposada a continuar ajudant, em comentava, però, amb gran preocupació, el dia 7/8/00, si al capdavall haurà valgut la pena i hauran servit de res tants esforços, tantes hores de feina, tantes angoixes i tanta resistència, per intentar salvar una llengua en uns territoris on, per més que fem els que hi patim, se’ns en va dels dits irremeiablement.

Pel que fa a la conveniència o no de la intervenció lingüística de les institucions del Principat de Catalunya lora del seu àmbit territorial estricte, o fins a quin punt s’hauria de dur a terme aquesta intervenció, sobretot en els territoris més conflictius, ha estat un terna polèmic que sovint ha enfrontat persones de sensibilitats distintes pel que fa a la percepció de la situació lingüística general o a les estratègies que caldria seguir per assegurar l’ús social de la llengua comuna. Hi ha qui clama obertament i explícita per una intervenció total de les institucions del Principat de Catalunya en la resolució dels problemes lingüístics dels altres territoris, i hi ha qui tem que qualsevol intervenció del Principat, o percebuda com a provinent del Principal, pugui tenir uns efectes contraproduents per a la normalització a causa de la reacció social que podria despertar entre els grups contraris a la llengua catalana o a la seva unitat.

Naturalment, les percepcions oposades referents a les col·laboracions «exagerades» o «insuficients», també creen desconfiança i dolor de llengua a moltes persones.