10. POSSIBLES TENSIONS SOFERTES PER PERSONES DE LLENGUA PRIMERA CASTELLANA A CAUSA DEL CONFLICTE LINGÜÍSTIC

En la meva recerca de dolor de llengua catalana també he conegut moltes persones de llengua primera i familiar castellana que manifesten una gran solidaritat amb la llengua catalana i pateixen també pel seu esdevenidor. En la majoria de casos poden haver après a parlar en català a causa de les relacions que al llarg de la vida, o a partir d’una època concreta, han establert en el si de la societat catalanoparlant. A algunes d’aquestes persones la llengua catalana els pot haver quedat tan interioritzada i col·loquialitzada, i sentimentalment s’hi poden sentir tan vinculades, que poden arribar a considerar-la la seva llengua pròpia. O també la seva llengua pròpia al costat de la castellana. Per tant, poden identificar-se més o menys tant en una llengua com en l’altra. En aquests casos podríem parlar, doncs, d’una integració lingüística absoluta.

Al llarg dels anys i segons les circumstàncies personals, és possible que algunes d’aquestes persones acabin desenvolupant la seva vida de relacions majoritàriament en llengua catalana. Fins i tot és possible que acabin defensant-s’hi millor que no pas en castellà. I en casos més extrems poden aparellar-se amb altres persones també originàriament de parla castellana i malgrat tot adreçar-se als fills en català. En aquests darrers casos s’hauria produït ja el pas de la integració lingüística a l’assimilació total. Tal com en condicions més o menys normals s’esdevé arreu del món entre els fills de les persones que provinents d’altres territoris lingüístics un dia es van traslladar a treballar i a viure en un país normal que té una llengua pròpia, oficial, útil i reconeguda.

He tingut l’ocasió d’entrevistar nombroses persones d’origen familiar castellanoparlant, però que elles mateixes s’identifiquen plenament com a catalanes catalanoparlants, algunes fins i tot preocupades per la presència tan abundant de la llengua castellana que ha portat com a conseqüència la caiguda en picat de l’ús espontani de la llengua catalana al carrer, i, sobretot, indignades pel comportament contrari a la recuperació social de la llengua catalana que manifesten algunes de les associacions que s’atribueixen la suposada defensa dels drets dels castellanoparlants a Catalunya.

Podem dir, doncs, que, a tots els efectes, aquestes persones han esdevingut nous catalans lingüísticament parlant. Amb totes les conseqüències d’estrès, per a bé i per a mal, que aquesta seva condició i identificació els comporta, i possiblement, molts d’altres problemes que els catalanoparlants d’origen no tenen, ni sospiten, ni rarament tenen en compte a l’hora de valorar l’esforç i les tensions que de vegades aquestes persones poden haver hagut de patir.

En segons quines circumstàncies l’època de catalanització absoluta es pot haver donat ja en la primera infantesa. El fet de viure en zones amb una profunda catalanització ambiental pot ser determinant, de tal manera que la criatura aviat pot prendre consciència de l existència de les dues llengües, la familiar, de casa endins, i l’ambiental, de casa enfora, i configurar el seu pensament i el seu sentiment en funció d’aquesta doble adscripció lingüística.

Potser en algun cas el pas cap a la llengua catalana es podia donar per un intent de fugir, quan no s’era a casa, de la sensació de vulnerabilitat de pertànyer a una llengua, fa anys i en segons quines zones, encara molt minoritària i potser rebutjada per algunes persones catalanoparlants d’aquella època. Però també en molts casos la mateixa família vinguda de fora podia encoratjar aquesta primerenca catalanització de la criatura i sentir-se cofoia de la seva capacitat per parlar Iotes dues llengües. Per a moltes famílies que un dia van immigrar, aquest fet pot ser viscut com un símptoma d’arrelament a la nova terra, com un símbol d’integració, d’acceptació per part del país receptor, i d’èxit social en les seves expectatives de canviar de país i de sistema de vida.

També fins no fa gaires anys, molts joves de famílies castellanoparlants, en les zones lingüísticament més propícies iniciaven el procés de catalanització activa en l’adolescència o la primera joventut pel seu contacte amb nous amics catalanoparlants amb una relativa lleialtat lingüística i que representessin als seus ulls els valors propis del jovent. En aquest cas, el sentit de complicitat grupal i ge ne racional podia actuar de poderós estímul per adoptar la llengua catalana com a culminació del seu procés per aquell noi o noia de família castellanoparlant que buscava trobar la seva pròpia identificació personal.

De vegades la conducta reticent, o clarament hostil, del grup familiar cap a «lo catalán» podia ser, justament, el fet determinant que per reacció juvenil emancipativa els decantés encara més cap a la llengua dels amics. Un cas semblant de solidaritat amb el grup catalanoparlant com a reacció, i que d’una certa manera ja he comentat en un altre punt del llibre, és el que es donava sovint entre nois catalans de llengua familiar castellana que potser mai no havien parlat en català en la seva vida anterior i que en canvi arrencaven a fer-ho amb els companys quan anaven a fer el servei militar. Aquest cas es podia donar encara amb més intensitat si els destinaven fora de Catalunya, i més si anaven a parar en algun indret on es respirés un clima especialment hostil cap als catalans, cap a Catalunya, i, sobretot, cap a la llengua catalana. Per reacció a unes directrius despersonalitzadores, autoritàries, massificadores i anul·ladores de qualsevol diferència, iniciativa i creativitat individual, i també per reacció al menyspreu de què de vegades se sentien objecte a causa del seu lloc d’origen, alguns d’aquests xicots sentien enfortir la seva personalitat, tan devaluada en aquells indrets, tot remarcant els seus trets diferencials, i aquesta circumstància els podia portar com a compensació a adoptar la llengua catalana amb els altres companys catalanoparlants del grup.

Com que aquest tipus d’actituds i reaccions es coven sovint en els laberíntics camins de l’inconscient, és possible que aquests mateixos xicots no poguessin donar-se a ells mateixos una explicació gaire clara de per què s’havien passat al català. Alguns deien que ho havien fet perquè la llengua catalana els servia de codi secret per parlar davant d’altres soldats provinents d’altres indrets sense que aquests els comprenguessin, i que en aquest joc —que té la particularitat d’exasperar-ne molts dels dels altres indrets— hi trobaven diversió. És possible que la qüestió del joc de marcar diferències tingui una certa importància, però el cert és que el pas pels organismes més refractaris a l’ús del català de què disposava l’Estat van servir perquè soldats catalans, en principi no catalanoparlants, se sentissin més catalans que mai i es decidissin a utilitzar la llengua «dels catalans».

Referint-se a aquesta voluntat d’utilitzar la llengua catalana justament per marcar diferències amb «els altres», Manuel Delgado, en l’entrevista que Joaquim Noguero li dedica en el núm. 353, octubre de 1998, de la revista Escola Catalana diu el següent:

/…/Tot al contrari; la menys útil, que és el català, ce una gran utilitat: alimentar un sentiment de diferenciació, d’identitat No és que siguem diferents perquè parlem una altra llengua, sinó que parlem aquesta altra llengua justament per poder justificar la nostra diferència. Però això és legítim, en tant que la identitat sempre és una construcció, si no és que penses —com els herderians, els romàntics— que n’hi ha una dimensió natural de la nació. La nació és social, construïda, i en aquest cas hem de dir clarament que el català és una conseqüència, un instrument que demostra el seu caràcter pràctic en tant que ens fa sentir i presentar com a diferents. /…/

Tot i que és evident que la identitat sempre és una construcció personal, o, si es vol, la nació és una construcció social i, per tant, modificable, aquesta opinió del senyor Delgado cm sembla fins a cert punt discutible, sincerament no crec que la majoria de les persones de llengua primera catalana utilitzi aquesta llengua per sentir-se diferent de ningú, crec que, quan no hi ha interferències, la utilitza espontàniament perquè l’ha mamada i forma part del seu codi natural i col·lectiu d’interpretació de la realitat. És en la defensa del dret a servir-se’n sense limitacions on es poden covar adhesions o desadhesions més o menys conscients. Un cas diferent podria ser el de les persones de llengua primera castellana o altra que es passen voluntàriament a la llengua catalana —que és el tema d’aquest capítol—, entre les quals he recollit nombrosos testimonis d’utilització pública de la llengua catalana, potser no tant per desmarcar-se del grup espanyol com per posar en clara evidència la seva voluntària pertinença i/o adhesió al grup català.

Durant la recerca de dolor de llengua fins i tot he parlat amb persones de llengua primera castellana, ja grans, que m’han comentat que quan fa anys es va produir la seva integració en un grup de joves catalanoparlants més o menys catalanistes van viure amb una certa incomoditat, o acomplexament, la seva procedència lingüisticofamiliar, fins al punt que algunes en principi van intentar ocultar-la. Pere també he parlat amb d’altres que m’han comentat que en el procés de la seva integració se sentien molt afalagades pel seu origen castellanoparlant i se’n vantaven, perquè havien comprès que justament en els ambients més catalanistes acostuma a ser molt ben vista una persona d’origen familiar no català que actuï com a catalanoparlant, ja que aquest fet evidencia una voluntat, esforç personal i una solidaritat cap al grup culturalment castigat per l’Estat, que les persones catalanoparlants més sensibles a aquests temes acostumen a reconèixer i a agrair.

També he pogut parlar amb persones de llengua primera castellana que en un moment o altre de la seva vida van prendre consciència de quina era la situació d’opressió lingüística contra la llengua catalana que es vivia al país i aquesta percepció les va esperonar a aprendre a parlar en català i a decantar-se completament per la utilització militant d’aquesta llengua.

D’entre tots els casos d’aquestes característiques amb els quals he tingut ocasió de parlar per a la configuració d’aquest estudi destacaria per la seva radicalitat el cas d’un jove nascut a Elx (32), fill de pares provinents del poble de San Clemente, a Conca, a qui vaig entrevistarà Elx el dia 17/1/97. Va aprendre a parlar en català quan ja tenia uns quinze anys, i amb el seu afany de contrarestar el procés de substitució lingüística que es dóna en aquella zona ha arribat a ser secretari i cap de redacció de la revista d’Eix El Tempti; Butlletí de l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià. Reprodueixo un fragment de l’explicació que em va donar de cara a la justificació del seu comportament:

«El fet que jo parle valencià no és perquè tothom em paries en valencià, és perquè creia que si em vull sentir d’aquí necessite parlar valencià. La veritat és que li dec una cosa a aquesta societat perquè ha rebut els meus pares, i com que la societat ha rebut els meus pares i s’ha portat bé amb ells, per què he de bandejar una cultura?… /…/ Jo sóc i únic que ha aconseguit que al gimnàs on treballe per adreçar-se a mi els altres facin l’esforç de comunicar-se en valencià. I ells mateixos fan la reflexió: Ostres/, acabem tots parlant en valencià aquí. /…/El que m’emprenya molt és que ta mateixa gent valencianoparlant de tota la vida, que té tols els cognoms… després, quan arriba el moment de demostrar que la llengua és útil, no ho fan…/…/ Aquest meu país està malalt».

O el cas d’aquest altre informant (33), nascut als Monjos, fill d’andaluso-extremenys, entrevistat el dia 28/4/01, el qual en la defensa radical de la llengua catalana no evita l’enfrontament directe amb els mateixos catalanoparlants de tota la vida:

També és freqüent el cas de persones de llengua castellana arribades de fora, que tot i que no s’atreveixen a parlar mai en català, mostren i demostren per aquesta llengua i tot el que s’hi relaciona, una gran solidaritat, de vegades fins i lot amb una voluntat de compensar amb les seves manifestacions positives la seva manca de competència lingüística. En molts casos aquesta solidaritat amb la llengua catalana ve motivada per la seva idealització global del país i la societat catalana en general, possiblement en un intent de fer cau i net de tot el passat dificultós que les va empènyer finalment a l’emigració.

Però també és freqüent el cas contrari: el d’aquelles persones vingudes d’altres territoris que, davant de les dificultats amb què poden trobar-se en el país d’acollida, en una mena d’actitud defensiva que justificaria el seu suposat poc èxit d’adaptació, tendeixin a una idealització enyoradissa del país i la situació que van haver d’abandonar, malgrat les dificultats que hi van viure i que les van empènyer a emigrar. La qual cosa de vegades les pol portar a un més o menys conscient rebuig a l’adaptació, i a la menysvaloració de la societat del país d’acollida.

Sovint és la llengua catalana, com a element més destacable de la nova societat, l’element que més rebutgen i el volgudament percebut com a més directament responsable de les seves dificultats adaptatòries, siguin professionals, econòmiques o d’altre tipus. Hem de tenir en compte que a moltes persones adultes el fet de no entendre una llengua ambiental els pot produir una sensació d’inseguretat semblant a l’experimentada de petits en l’aprenentatge de la pròpia llengua familiar. I sovint aquesta sensació els pot portar al menyspreu de les persones que la parien, a les quals poden atribuir el fosc desig de no voler facilitar-los les coses en el seu difícil procés d’adaptació.

10.1. POSSIBLES PROBLEMES DERIVATS DE L’ACTITUD DELS MEMBRES DEL PROPI GRUP LINGÜÍSTIC

A més dels possibles problemes derivats de l’aprenentatge d’una llengua nova, en molts casos hauríem d’afegir-hi els problemes derivats de l’enfrontament que poden haver hagut de mantenir amb altres membres de la seva mateixa llengua inicial, els quals poden interpretar aquest canvi de llengua com un desmarcament voluntari del grup lingüístic originari i, per tant, com una mena de traïció al propi grup, que en casos de conflictes linguisticosocials tendeixen a radicalitzar-se. Aquest aspecte pot augmentar dolorosament si l’enfrontament es produeix amb el cercle d’amics més íntims, col·legues propers, o fins i Lot la pròpia família.

Un dels meus informants (34), d’origen familiar andalús, casat amb una dona també d’origen familiar andalús, que, malgrat que entre ells i els fills es parlen en castellà, quan ve a tomb utilitzen el català sense problemes, en l’entrevista que li vaig fer el dia 14/11/99 em va explicar que amb la dona havien decidit no tornar més durant les vacances al poble d’on provenia la família d’ella, perquè cada cop que hi anaven havien de barallar-se contínuament amb alguns dels parents d’allà, que semblava que ja els esperaven per tirar-los en cara la política lingüística genocida que, segons la premsa espanyola, duu a terme la Generalitat de Catalunya, i a més els acusaven del poc coratge que semblava que mostraven per no defensar com calia la llengua espanyola a Catalunya. Aquesta persona em comentava amb ironia:

«Però tu t’imagines? Jo, d’esquerres de tota la vida i havent de defensar en Pujol».

Un dels casos més radicals de tots els que he conegut pel que fa a enfrontament amb l’ambient originari causat per un canvi de llengua és el que reprodueixo a continuació, d’un informant anteriorment ja citat (33):

Un altre dels casos contundents quant al canvi de llengua que he pogut entrevistar és el d’una noia d’uns vint-i-cinc anys (35), amb qui vaig parlar el dia 28/4/01, companya de l’informant anterior, nascuda a l’Hospitalet de Llobregat, de pare andalús i mare catalana, però que havia parlat sempre en castellà a la família. De la llarga conversa que vam mantenir, n’he extret els següents fragments:

Potser aquests petits fragments que he destacat de les darreres entrevistes ens permetran intuir la situació d’estres que poden arribar a viure, i/o que poden arribar a causar, algunes de les persones que tot venint de la llengua castellana i d’ambients castellanoparlants, han pres l’opció decidida de viure en els territoris històrics on es parla català, en català. Naturalment, unes situacions d’aquestes característiques no es podrien donar mai en cap país ni en cap circumstància si prèviament no existís un conflicte linguisticosocial latent de grans proporcions, i/o que és viscut per algunes persones que en tenen consciència com a determinant en la configuració de la seva personalitat.

També potser a causa de la importància que aquest conflicte va prenent en la nostra societat, a més a més enverinat pel discurs suposadament protector dels castellanoparlants marginats a Catalunya que manifesten una bona colla, d’intel·lectuals i progressistes del país, darrerament han aparegut, com a reacció, grups de persones de llengua primera castellana que no sols es volen desmarcar obertament d’aquest discurs, sinó que es manifesten amb contundència per a la utilització desacomplexada de la llengua catalana.

Concretament, el dia 21/9/01 a la ciutat de Manresa es va presentar per primera vegada en públic el grup autoanomenat Veu Pròpia, constituït per persones de llengua primera castellana que en un moment o altre de la seva vida havien començat a parlar en català, i que després d’un període de reflexió, s’han decantat per l’ús militant i de vegades exclusiu d’aquesta llengua, algunes d’elles Fins i tot amb els pares i germans. El grup, constituït amb la voluntat de meditar sobre el seu procés d’adscripció al català i amb l’interès d’incidir en la societat, ha començat a elaborar material teòric per al debat.

En l’entrevista que em van concedir el dia 24/11/01, el seu fundador, el senyor Josep-Anton Fernandez, professor de llengua catalana a la Universitat de Londres, i altres membres del grup, em van facilitar un opuscle explicatiu que porta el títol «Proposta de creació d’una organització de nous catalanoparlants en defensa del català», del qual extrec el següent fragment:

Exactament un mes després que el grup suara citat hagués fet la seva presentació pública a la ciutat de Manresa, el dia 20/10/01 un grup moll més nombrós de persones —creat sota l’impuls d’Ermengol Pasola— anomenat Catalònia Acord, diferent de l’anterior, ja que tot i proposar el respecte per la llengua catalana i el seu foment molts dels seus components no parlen habitualment aquesta llengua, feia la seva presentació pública al Palau Reial de Barcelona en forma de dos manifestos, l’un, anomenat «Nosotros, ciudadanos catalanes», llegit en castellà i, tal com indica, assumit per persones que fa anys que van venir a viure a Catalunya, l’altre, anomenat «Nosaltres, catalans», llegit en català i, tal com indica, assumit per fills de pares i avis vinguts de tot l’Estat espanyol. Per l’enorme importància que el seu testimoni té en un llibre com el meu, reprodueixo de cadascun dels manifestos els fragments que fan menció explícita a la defensa de la llengua. Primer de «Nosotros ciudadanos catalanes»:

/…/ Y es por eso que reconocemos el derecho de los catalanes a defender la continuidad de su lengua, prohibida y perseguida durante tantos años, puesto que nuestro castellano tiene una fuerza muy superior y no necesita ser defendido por nosotros ni por nadie. En cambio, la lengua en Catalunya, si no se defiende en Catalunya, no puede ser defendida en ningun otro lugar. Y reconocemos la justícia de intentar recuperar una personalidad que se les intento rebajar manu militari, confiando en que sucesivos avances en esta dirección la llevarían al mismo estado en que hoy se encuentra su identidad allende Los Pirineus. Conocemos bien que, subrepticiamente, en eso estamos todavia. /…/

I en segon lloc, de «Nosaltres, catalans»:

Voldria ressaltar la diferència de matís en el títol dels dos manifestos. Mentre que el primer s’anomena «Nosotros, ciudadanos de Catalunya», l’altre s’anomena de forma contundent «Nosaltres, catalans», amb la voluntat de deixar ben clara la seva adscripció tant lingüística com identitària. Cal recordar que el mateix president de la Generalitat de Catalunya, senyor Josep Tarradellas, en les primeres paraules que després del seu retorn va pronunciar des del balcó del Palau de la Generalitat, no es va atrevir a saludar amb la paraula «catalans» el públic que l’esperava —com ho havien fet sempre Macià i Companys—, sinó amb un «ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!», terme aquest de «ciutadans» que, si bé té l’avantatge que pot representar tothom que visqui en aquest país, alhora manifesta una pèrdua de confiança en el sentit identitari compartit dels actuals habitants d’aquest poble.

Certament, la recent aparició a la palestra pública, i amb voluntat d’incidir en la societat, de grups de persones de llengua primera castellana que han optat per fer de la llengua catalana també la seva llengua d’identificació i/o de relació preferent o compartida, ofereix noves possibilitats per al manteniment social d’aquesta llengua que caldrà observar amb atenció En principi, hem de tenir en compte que en la defensa de la llengua catalana aquestes persones acostumen a estar psicològicament molt més ben situades que no pas les que provenen de famílies catalanoparlants originàries, ja que no se senten frenades per pors ancestrals, acumulades i inconscients, ni complexos de culpabilitat de cap mena, com tenen la majoria dels catalanoparlants nadius, ni temen de ser acusades de res pels grups més agressius que s’auto-proclamen defensors dels drets lingüístics dels castellanoparlants. Al capdavall, a elles, castellanoparlants de naixement, de què se les podria acusar?

En l’entrevista que el dia 28/12/01 vaig fer als portaveus del grup Catalònia Acord, senyors Eduard Picallo i Pedro Morón, el senyor Pedro Morón, mig en català, mig en castellà, em va dir:

«No queremos que los que se llaman defensores de los castellanohablantes hablen por nosotros. Nosaltres tenim la nostra pròpia veu».

Tant de bo que tant els del grup que «tenen la seva pròpia veu», com els del grup que tenen «veu pròpia», a més a més la tinguin ben alta i es puguin fer escoltar.

Evidentment, no totes les persones de llengua primera i familiar castellana mostren una adhesió explícita tan forta cap a la llengua catalana com aquestes que acabo de mostrar. Com és natural hi podríem trobar tota mena de situacions, de percepcions i fins i tot de voluntats pel que fa a la situació lingüística de Catalunya i les altres terres on es parla català. I com a conseqüència de la combinatòria d’aquestes mateixes situacions, percepcions i voluntats, se’n podria derivar iota una sèrie de circumstàncies lingüístiques viscudes subjectivament com a més o menys estressants. En tot cas, com que el que vull exposar és el dolor de llengua catalana, intentaré acostar-me a alguna d’aquestes situacions estressants que poden haver patit persones d’origen no catalanoparlant que han volgut aprendre a parlar en català.

10.1.2. Possibles problemes derivats de la voluntat d’aprendre a parlar català. Actitud del grup catalanoparlant

Tant durant el temps concret que he esmerçat en l’elaboració d’aquest estudi com en les meves observacions anteriors, he parlat amb persones de llengua primera castellana, o altra, que davant de la pregunta sobre quin és l’aspecte al voltant de l’aprenentatge de la llengua catalana que recorden que han viscut amb més incomoditat, m’han explicat que allò que els va fer patir més quan van començar a parlar, o a voler parlar, en català va ser la reacció foteta de molls catalans.

Per a moltes persones adultes que un dia van voler parlar en català aquest aspecte de la reacció suposadament divertida per part dels catalans davant de les vacil·lacions o de les dificultats de pronúncia que manifestaven ha tingut una importància cabdal, que sovint ha marcat definitivament la seva actitud i el seu posicionament davant del problema de la llengua. Fins al punt que algunes, després d’aquella experiència que recorden haver viscut amb incomoditat, van abandonar els intents d’aprendre la llengua. De totes les respostes recollides al voltant d’aquesta qüestió destaco, perla seva contundència, l’obtinguda el dia 5/6/97 a la ciutat de Sant Antoni, a Eivissa, d’una dona alemanya, d’uns quaranta anys, professora de ioga, que des del principi dels vuitanta viu i treballa a Eivissa:

«Cuando llegué hace mas de 15 años y vi que aquí se hablaba ibicenco intenté aprenderlo e incluso fui a unas clases. Pero cada vez que intentaba hablarlo la gente se me reia porqué lo hablaba mal y me continuaran hablando en castellano. No hubo manera. Me lo pase muy mal. Al final me harte. Ahora hago ver que no lo entiendo, que se jodan, no vale la pena esforzarte por ellos, ¿para que? si nadie te lo agradece».

Tant en aquest cas, que he destacat per la seva clara exposició, com en alguns altres que he entrevistat personalment, he pogut observar un més o menys mal dissimulat ressentiment envers la comunitat catalanoparlant per aquesta seva manera característica de procedir Fins i tot en alguns casos, com en aquest de la professora alemanya suara citada, és fàcilment detectable una actitud de revenja motivada per la frustració que va viure malgrat la seva voluntat d’aproximació al grup catalanoparlant.

També seria interessant descobrir fins a quin punt no hi ha també una part de menyspreu cap a la pròpia debilitat identitària del grup catalanoparlant. Hem de tenir en compte que, si bé per regla general la utilització desacomplexada de la llengua catalana per part d’un indígena pot produir una actitud de rebuig frontal de molts forasters desinformats de quina és la situació de conflicte substitutori que estem vivint, també pot donar-se el cas que una persona que mostri una seguretat identitària en el país que correspon i que lluiti per mantenir-la-hi sigui més capaç de despertar respecte en alguns forasters, que no pas aquells indígenes atemorits i sempre disposats a cedir i a emmotllar-se a les ordres o a les conveniències alienes.

Si bé és cert que moltes de les persones adultes de llengua primera castellana que volen parlar també en català arriben a superar la barrera d’obstacles que per regla general el grup catalanoparlant els posa al davant durant la fase d’aprenentatge, suposo que deuen ser poques les que s’escapen totalment als efectes negatius motivats per aquest fet.

Vull també remarcar que hi ha persones que s’inicien a parlar en català i que tendeixen a interpretar d’una forma negativa ben exagerada les mostres de sorpresa i/o de divertiment que pot provocar el seu accent diferent o vacil·lant. De vegades, aquesta retracció cap a la llengua castellana per defensar-se de les suposades agressions dels catalanoparlants no són altra cosa que manifestacions de la seva pròpia inseguretat en l’aprenentatge de la nova llengua, i que troben en aquestes primeres suposades burles l’excusa ideal per no haver de superar el problema de l’aprenentatge.

Cal tenir en compte que, en molts ambients, un accent defectuós, o simplement diferent, provinent d’una altra llengua, o fins i iot d’una altra varietat dialectal de la mateixa llengua, pot ser per si sol causa de sorpresa i de divertiment. Jo mateix recordo que en unes vacances que, quan tenia deu anys, vaig passar en un poble prop d’Olot, durant els primers dies vaig ser la riota dels altres nens del poble a causa de la meva peculiar i barcelonina manera de parlar el català. També és possible que les bromes que puguin fer-hi els que coneixen i parlen la llengua en qüestió siguin amb la intenció de ferir l’aprenent. Tanmateix, ben poques vegades és així encara que sovint s’hi vulgui interpretar.

També és cert que moltes persones adultes de llengua primera castellana, tot i haver viscut les dificultats inicials que els ofereixen els mateixos catalanoparlants, acaben parlant en català gràcies a la seva tossuderia i bona voluntat. N’hi ha que donen poca importància a aquest comportament habitual dels catalanoparlants, del qual mantenen un vague record. Algunes fins i tot el troben normal, i més aviat s’atribueixen a la pròpia manca de competència lingüística la responsabilitat de la resposta per pati de l’altre grup.

Entrant ja amb més detall en els efectes negatius que pot tenir la resposta general del grup catalanoparlant damunt dels aprenents de la llengua, hauríem de destacar els efectes que es deriven de l’angoixa produïda per la sensació d’inseguretat que creen en l’altra persona. La inseguretat actua damunt de l’autoestima, alhora aquesta situació, que es retroalimenta a ella mateixa, pot acabar convertint-se en un cercle viciós sense aturador, fins que en molts casos la situació es fa tan difícil de sostenir que es produeix la desmotivació i l’abandonament dels propòsits inicials més o menys desitjats de parlar en català. Naturalment, això no es produiria en cap altre país del món amb una llengua normal i necessària per viure en aquella societat.

Un cas diferent pels resultats aconseguits, però que té a veure amb el dolor provocat per fi actitud poc integradora de les persones de llengua primera catalana davant d’una persona d’origen castellanoparlant que vol aprendre bé el català, és el que em va explicar el dia 24/11/03 una informant, llicenciada en filologia catalana, que pertany al grup Veu Pròpia. Aquest és un fragment del seu testimoni:

També hem de tenir en compte l’esforç que pot representar per a persones adultes, en general, posar-se a parlar una llengua diferent de la pròpia i habitual i en la qual han muntat ja lot el seu codi simbòlic i representatiu. Consultades moltes persones de llengua primera castellana, o altra, que en un moment donat de la seva vida van fer el pas de posar-se a parlar en català, algunes m’han comentat la paralitzant sensació de vergonya a fer-ho malament que van experimentar en principi. I això és tan cert, que algunes m’han explicat que durant el seu període d’aprenentatge, abans d’atrevir-se a parlar en català amb les persones del grup catalanoparlant, van començar a fer-ho al seu gos, o als gossos en general, en un intent de practicar la llengua en veu alta sense córrer el risc de ser fiscalitzaria socialment per les suposades incorreccions comeses.

He entrevistat persones que no han passat d’aquest estadi de parlar català als animals, i que no s’atreveixen a fer-ho, o a fer-ho encara, a altres persones. També n’he entrevistat un bon nombre que són capaces de parlar en català als nens petits, però que no gosen fer-ho als adults, o en situacions suposadament més formals i compromeses, on se suposa que el grau d’exigència lingüístic és superior, o on siguin elles justament les que hagin de tenir un paper lingüístic més destacat.

Fins i tot, de vegades poden començar la conversa, explicació o conferència en català, com per donar a entendre la seva bona disposició cap a aquesta llengua, per passar-se aviat a la llengua castellana amb l’excusa que s’hi expressen millor. Normalment, aquest canvi de llengua, explicitat i justificat, és viscut amb normalitat i sense tensions per part de la persona afectada, que pot fer-ho ja com un hàbil que li produeix bons resultats, ja que li evita qualsevol possible tensió amb el grup catalanoparlant.

En canvi, hi ha persones que viuen amb incomoditat la contradicció a què es veuen abocades: voldrien expressar-se públicament en català, però no gosen. Aquesta situació pot ser viscuda amb més incomoditat per les persones més conscients de la feblesa social de la llengua catalana, perquè saben que, si elles arrenquen en castellà, tothom, en atenció a elles, o per hàbit automàtic inconscient, seguirà en castellà encara que elles insisteixin que no ho facin.

Evidentment, la competència lingüística representa una de les manifestacions més visibles, o aparents, de la personalitat, i més socialment sancionada, tal com Michael Stubbs, tot citant Bernstein (1976), explica a bastament. Exagerant una mica podríem dir que som —o millor dit. de cara als altres sembla que siguem— allò que som capaços de dir i expressar.

També hem de tenir en compte que hi ha oficis, professions o determinats rols socials que demanen un grau més elevat d’exigència expressiva que no pas d’altres.

Podem suposar, doncs, que les persones que exerceixen una professió, o tenen un determinat prestigi social assolit en una llengua, poden tenir moltes més dificultats psicològiques a l’hora de canviar de llengua, a causa de la pèrdua de la seva capacitat expressiva i de tot el que això pot comportar i representar, que no pas aquelles altres persones pera les quals la competència lingüística no és ni personalment ni socialment tan determinant. Així doncs, podríem deduir que com més brillant, eficaç i suggestiva, sigui una persona en la seva pròpia llengua més dificultats pot tenir per intentar ser-ho en una altra. Tenint en compte el risc que corre de passar durant l’etapa transitòria més o menys llarga de renúncia de la seva acurada capacitat expressiva, com un aprenent, o com un infant, en la nova llengua.

En arribar a aquest punt podem intuir el gran esforç personal que han hagut de fer moltes de les persones de llengua primera castellana que viuen al país, entre elles molts mestres i ensenyants, o persones amb càrrecs importants o de prestigi que, per voluntat personal, o empeses pel procés de normalització lingüística endegat en alguns indrets, han començat a parlar en català, o fins i tot hi han acabat desenvolupant la seva professió.

A més a més, si per a qualsevol persona adulta l’aprenentatge i la utilització d’una llengua nova ja seria prou difícil en qualsevol altra situació suposadament normal —com podria ser la de canvi de país— en el cas català aquesta voluntat de voler utilitzar la llengua catalana té, per regla general, un sobrepuig d’esforç, i si es vol, de mèrit personal, ja que actualment, a causa de la renúncia a la seva llengua del grup catalananoparlant, la llengua castellana satisfà plenament totes les expectatives de comunicació entre els dos grups. Això, unit a les dificultats que li ofereix la nova llengua, fa que les temptacions per part de l’aprenent de retornar a la llengua castellana, on se sent molt més segur, puguin ser molt difícils de superar. És aquesta qüestió i no pas la seva particular dificultat gramatical allò que fa que l’aprenentatge i ús de la llengua catalana per part de persones provinents de la llengua castellana sigui cada cop més difícil i, per tant, meritori.

Tot i amb això, hem de tenir en compte que una bona part de la població adulta de llengua primera castellana que ja fa anys que viu aquí o que ja hi ha nascut, segons els ambients per on s’ha mogut, pot haver arribat a un grau més o menys efectiu de bilingüització que els permet, segons les circumstàncies, valdre’s amb més o menys competència, tant d’una llengua com de l’altra. Així, doncs, en moltíssims casos serà el comportament lingüístic de l’interlocutor de llengua primera catalana el qui marcarà la llengua de Ja conversa i, sobretot, els hàbits a utilitzar-la. Una bona part d’aquesta població viu a cavall d’una i altra llengua, o només en castellà, sense que la coexistència de les dues llengües en el mateix territori els resulti aparentment conflictiu.

Tot i amb això, per a moltes de les persones adultes que viuen en castellà, de vegades el fet que algú, conegut o no, se’ls adreci en català, els pot fer sentir una sensació d’incomoditat més o menys dissimulada, no tant perquè tinguin res en contra de la llengua catalana, sine justament perquè no es veuen amb cor de parlar-la espontàniament per manca d’hàbit i/o competència, i poden témer que I’ interlocutor no vegi en el seu monolingüisme castellà una manca de solidaritat i de voluntat adaptativa, quan en realitat el que han tingut ha estat una manca d’oportunitats on poder-la demostrar i practicar.

Ja fa una colla d’anys vaig llegir, no recordo en quin diari o revista, un article signat per Manuel Vàzquez Montalbán del qual recordo una frase que cm va impressionar pel fort sentiment de solidaritat que traspuava. El conegut escriptor català, d’origen lingüístic i d’expressió castellana, aproximadament hi deia —cito de memòria:

«/…/ Tengo ganas de que la lengua catalana esté completamente normalizada para poder continuar escribiendo en castellano con comodidad y sin complejo de culpabilidad/…».

He conegut persones d’origen lingüístic i familiar castellanoparlant que han après a parlar en català o no, però que són plenament conscients que la comoditat lingüística amb què les persones provinents de la immigració castellanoparlant es van poder moure per aquest país i consolidar-s’hi al marge de la llengua catalana és deguda en bona mesura a la situació d’injustícia i persecució amb què l’Estat ha tractat secularment la comunitat catalanoparlant —tal com un dels manifestos del grup Catalònia Acord també explicita—. Precisament és aquesta injustícia secular un element substantiu que ha possibilitat que ara determinats grups procastellans puguin reivindicar els seus drets lingüístics adquirits. I per a les persones de llengua castellana més sensibles a aquestes qüestions justament aquesta comoditat que els ha regalat l’Estat no els resulta gens còmoda.

10.1.3. Possibles problemes derivats de la voluntat no integrativa.

També, al costat d’aquestes persones de llengua primera castellana més sensibles a la llengua catalana, al llarg de tota l’àrea territorial en trobaríem d’altres que en viuen completament al marge. Fins i tot en trobaríem que poden viure-hi incòmodes per la mateixa existència d’aquesta llengua. Vull dir, però, que sense deixar de banda que el fet de no viure en una societat monolingüe castellana els pot ocasionar també situacions d’incomoditat o estrès, el seu dolor, tot i que profundament respectable, no és el motiu del meu estudi.

Per tant, malgrat que també n’he recollit testimoniatges, no l’analitzaré amb profunditat per no desviar-me del tema que m’he proposat. Tol i amb això, hi faré alguna referència perquè aquesta voluntària insolidaritat amb la llengua catalana, tal com ja he comentat, és un dels motius que accentuen el dolor de llengua catalana entre els seus patidors habituals.

Referent a aquesta voluntat no integrativa, recordo una resposta contundent que em va donar l’any 1988 una alumna en una conversa que teníem a classe sobre els beneficis que pot comportar aprendre la llengua que parla la societat del lloc on es va a viure. Aquestes van ser les seves paraules:

«Los andaluces no hemos venido a Cataluña a aprender idiomas».

En molts dels casos que aparenten un major desinterès a relacionar-se amb la llengua catalana és possible que dissimulin les seves dificultats o incapacitat per aprendre-la amb diversos arguments de l’estil de: la llengua catalana no cal, en castellà ens entenem tots, etc. Però de vegades, darrere d’aquests arguments analgèsics i prou inconsistents, s’hi pot amagar també una més o menys incòmoda frustració. I com que actualment el coneixement de la llengua catalana, almenys al Principat de Catalunya, ha passat a ser una aptitud cotitzable en una certa part del mercat de treball, poden interpretar la pròpia incapacitat per a expressar-s’hi com una discriminació que el grup, ara considerat de poder, exerceix contra elles.

Així, per exemple, poden trobar normal que una empresa que vulgui contractar un treballador seleccioni els aspirants en funció dels coneixements que acreditin, o que exigeixi uns determinats coneixements per ocupar una plaça laboral, i si no reuneixen aquests coneixements curriculars exigits consideraran que aquell lloc de treball no els correspon, i decidiran anar adquirint aquells coneixements de cara a altres ocasions laborals, o decidiran buscar un altre tipus de feina. Però, si entre els coneixements exigits per l’empresa figura el del coneixement de la Llengua catalana, poden considerar aquest element selectiu discriminatori per als castellanoparlants i, per tant, injust, inacceptable i jurídicament condemnable.

Al llarg d’aquests anys de suposat procés de normalització de la llengua catalana són moltes les persones que, en un moment o altre del procés, o en una o altra zona del territori, o bé individualment o a través de col·lectius sindicals, professionals, corporatius, o d’una altra índole, no sols han protestat quan una empresa, pública o privada, ha demanat el coneixement de la llengua catalana per exercir determinades funcions laborals, sinó que en alguns casos fins i tot han maldat per portar l’afer als tribunals de justícia. Talment com si per entendre o parlar en català s’hagués de néixer sabent-ne i no es pogués aprendre després. Talment com si la suposada «sociedad bilingüe» que se suposa que som fos —que és— una fal·làcia.

Aquest enfrontament amb la dinàmica social i política que vol recuperar per a la llengua catalana noves funcions d’ells no es dóna sense una dosi de tensió, d’estrès i d’incomoditat social per part seva. A més. 1’estrès pot augmentar si la persona té la sensació que lluita contracorrent, contra el que interpreta com la imposició oficial de Ja llengua catalana en tots els fronts. De vegades, aquesta percepció ben subjectiva les pot portar a adoptar actituds defensives més o menys radicalitzades i teoritzades, però que sovint no tenen altra funció que alliberar-les psicològicament de qualsevol possible revisió dels prejudicis i les creences, socialment tan esteses, que poden tenir en contra de la llengua catalana i dels qui la parlen.

Tanmateix, a mesura que el procés de normalització lingüística ha anat avançant, a través de l’escolarització, dels mitjans de comunicació, o de la major presència de la llengua catalana escrita als carrers, en molts ambients que no són de llengua catalana, cada cop és més difícil, almenys al Principat de Catalunya, trobar-hi resistències tan evidents davant la seva presència. La major familiaritat ha fet que molts dels prejudicis s’hagin anat esvaint. Al mateix temps, un cop comprovat que poc que pot donar de si la tan controvertida normalització, moltes de les pors sobre les conseqüències que podria tenir aquest procés per a la comunitat castellanoparlant també han anat desapareixent i, per tant, algunes mostres d’hostilitat recollides fa uns deu anys en alguns ambients ara estarien desfasades o es donarien amb menor freqüència.

Però, per una altra banda, també aquests darrers anys han aparegut grups i associacions diverses que defensen el dret de la societat que ho desitgi de viure i ser tractada a Catalunya en castellà. Naturalment, això també és degut al fet paradoxal que, malgrat els avenços indiscutibles de la llengua catalana i la seva major presència en la societat en general, l’ús de la llengua castellana també s’ha generalitzat cada cop més de cap a cap dels territoris històrics on es parlava català. Per un altre cantó, darrerament, i potser justament a causa d’aquest cada cop major grau de sociabilització de la llengua castellana, ha anat creixent entre bona part de la societat la percepció que la Generalitat de Catalunya discrimina les persones castellanoparlants i, com a conseqüència d’aquesta visió, les propostes d’incrementar l’ús oficial de la llengua castellana són també cada cop més abundants i, en determinats casos, més bel·ligerants.

Al mateix temps, l’observació del comportament dels resultats de les distintes propostes electorals, que donen un índex d’abstenció a les autonòmiques molt més elevat que no pas a les generals, ha generat en alguns partits polítics la voluntat, d’atraure cap a les seves files aquestes masses de votants menys integrades al tarannà tradicional del país. Això ha generat, com a conseqüència, el foment i la proposta de la no-integració lingüística, que sempre pot semblar més còmoda que no pas la integració, com a element prou atractiu per decantar el vot. Tota aquesta militància propagandística no integrat i va ha arribat a l’extrem de criminalitzar permanentment l’ús de la llengua catalana, i de demanar per a la llengua castellana el mateix espai atorgat a la llengua catalana, sense ni tan sols voler corregir, però, aquells altres àmbits o espais socials i/o tradicionals en els quals la llengua castellana surt molt més afavorida.

Per totes aquestes circumstàncies combinades, podem dir que, si bé en molts ambients ta llengua catalana és més ben acceptada que fa uns anys, i que fins i tot ha començat a moure iniciatives en la seva defensa, en altres ambients socials el rebuig cap a la política lingüística de redreçament engegat per la Generalitat de Catalunya i altres institucions oficials o privades, i en d’altres casos més extrems, el rebuig contra la sola presència de la llengua catalana, no para de créixer.

10.2. POSSIBLES PROBLEMES VISCUTS PER PERSONES D’ALTRES PAÏSOS EN ELS SEUS CONTACTES AMB LA LLENGUA CATALANA

Per analitzar els problemes, i, per tant, la part de dolor de llengua que pugui correspondre a les persones considerades estrangeres que arriben a Catalunya-Mallorca-València, hauríem de tenir en compte una infinitat de variables, tals com: si la seva estada aquí és circumstancial, temporal o previsiblement definitiva; les motivacions que van tenir per deixar el seu país d’origen; les circumstàncies joioses o dramàtiques del canvi de residència; si han vingut a visitar, estudiar, treballar… i en quines condicions; les coincidències culturals, o la possibilitat i disponibilitat de negociar les diferències: el nivell cultural i els coneixements previs, reals o nodrits en l’imaginari personal sobre el país d’acollida que poguessin tenir abans d’arribar-hi.

Per exemple, pot ser molt determinant el fet que provinguin d’altres països de llengua castellana, o que arribin aquí havent estudiat llengua espanyola, tot suposant que és l’única llengua oficial que hi funciona. En aquest aspecte les ambaixades espanyoles no acostumen a ser bones informadores sobre les llengües de les diferents «autonomías». També són variables importants la situació econòmica, professional, emocional, etc. Els contactes humans previs que hi poguessin tenir abans d’arribar o els que poguessin crear un cop aquí… I una infinitat d’altres variables que poden condicionar d’una manera o altra la percepció de la situació lingüística existent.

Però, entre totes aquestes variables, n’hi ha dues de molt importants, com ara l’època en què van arribar i l’ambient lingüístic amb què s’hauran trobat. L’època pot ser determinant perquè en els darrers anys la situació de la llengua ha variat moltíssim, fins al punt que en molts indrets on no fa gaires anys es parlava habitualment en català ara és una raresa sentir-lo pel carrer. Per tant, la necessitat pràctica d’aprendre aquesta llengua per adaptar-se a la societat receptora a moltes de les zones del territori cada cop és més escassa.

Com a exemple d’això podria citar el cas de dos soldats dels exèrcits alemanys d’ocupació, que després de la Segona Guerra Mundial van decidir no tornar a Alemanya i quedar-se a viure al poble de Bonpàs, prop de Perpinyà, on encara resideixen a hores d’ara. Al cap de poc temps de residir al Rosselló, tant l’un com l’altre parlaven català com qualsevol pagès de la zona. Jo mateix, a la primavera de l’any 1967, en el meu primer viatge a la ciutat de l’Alguer, vaig observar que molts sards nascuts fora de la ciutat, però que hi havien anat a viure, havien après a parlar i parlaven en català com qualsevol altre alguerès. En aquests moments, tant en un lloc com en l’altre és impossible aprendre aquesta llengua per contacte perquè pràcticament ja ningú no la parla pel carrer.

En canvi, on la llengua ha mantingut una major presència, també la possibilitat d’integració s’ha continuat donant amb la mateixa relació. Per exemple, encara no fa ni vint anys, alguns joves d’origen magrebí que vivien al barri de Sant Jaume, a Perpinyà, havien après a parlar en català per contacte amb els gitanos del barri. I, per contra, en altres llocs on abans era impossible aprendre-la per contacte, ara el contacte hi és més possible i les possibilitats d’aprendre la llengua catalana, més factibles. Per exemple, el món de l’administració, l’ensenyament, o determinades empreses.

També és possible l’aprenentatge de la llengua catalana fins i tot en zones de substitució avançada. Per no moure’ns de Catalunya Nord, podria citar el cas d’un jove de família flamencofrancesa que l’any 1987 s’havia comprat un mas al Conflent per passar-hi les vacances, i que en descobrir la llengua catalana s’hi va interessar tant que la va voler aprendre a fons. Actualment viu a Prada de Conflent i fa de professor de català.

En canvi, en altres casos és justament l’arribada d’estrangers allò que ajuda a accelerar entre els nadius la tendència a l’abandó de la pròpia llengua. Aquest seria el cas que va explicar el professor Christian Lagarde, de la Universitat de Perpinyà, el dia 14/11/ 97 en un dels seminaris que el Grup Català de Sociolingüística organitza periòdicament a Barcelona. En la seva exposició, el professor Lagarde va explicar l’origen del terme melandjao, castellanització del terme francès melangée, que no és sinó llengua francesa amb aportació fonètica, sintàctica i lèxica de la llengua espanyola, elaborada per l’abundant immigració castellanoandalusa que des de 1955 fins a 1970 es va anar instal·lant per molts pobles de Catalunya Nord. També va explicar com la nul·la o ben escassa voluntat per part d’aquesta immigració espanyola d’aprendre la llengua catalana —encara aleshores ben viva entre la pagesia dels pobles petits— pel fet de considerar-la innecessària, subalterna i patuïtzada, va condicionar fortament l’actitud de la gran majoria de les persones que encara parlaven en català, les quals, una mica com avergonyides, es van anar passant aviat a parlar només en francès en un intent de demostrar als espanyols la seva sòlida identitat lingüística francesa, de molt més prestigi, a ulls dels uns i dels altres, que no pas la catalana.

Ben diferent, però amb uns resultats semblants quant a la pèrdua de valor comunicatiu de la llengua catalana, seria el cas dels catalanoparlants que parlen en castellà a les persones estrangeres, les quals sovint tampoc no comprenen el castellà. També en aquest mateix sentit, la sola presència en una aula universitària d’un alumne estranger, que ha vingut a estudiar a través dels programes internacionals Erasmus, poso per cas, pot condicional professors i alumnes a fer totes les classes en llengua castellana. Darrerament, aquest fet es dóna amb tanta freqüència a les nostres universitats que moltes de les classes que ja s’havien començat a fer en català s’han tornat a fer en castellà a causa de la presència d’alumnes estrangers. Fins i tot, molts dels quals volen aprofitar la seva estada com a estudiant a les nostres universitats per aprendre a parlar en castellà.

Deixo ara de banda el reduïdíssim nombre d’estrangers que puguin arribar aquí sabent català, per raons òbvies, tot i que n’hi ha i jo n’he conegui uns quants: fills d’exiliats o emigrants catalans, romanistes o estudiosos de la llengua, o persones que l’havien apresa al seu país a través de contactes amb catalans residents allà o a través de l’estudi o la curiositat personal. Naturalment, també entre els estrangers es pot donar tota la gamma d’amors i desamors envers la llengua catalana que es poden donar entre els altres grups més propers. N’hi ha alguns que en entrar-hi en contacte hi han mostrat una autèntica passió, i no sols l’han estudiada i l’han arribada a parlar com qualsevol catalanoparlant, sinó que alguns d’aquests catalanòfos han arribat a elaborar estudis sobre la identitat catalana o la integració o no dels immigrats. Com a exemple d’això cito el cas de les nord-americanes Susan Digiacomo (1985), o Kathryn A. Woolard (1992); el cas del japonès Ko Tazawa (1993), o el cas de l’anglès Matthew Tree (2000), o els múltiples treballs que sobre l’existència i la difusió de la llengua catalana ha dut a terme l’alemany Tilbert Dídac Stegmann.

Deixo també de banda els turistes o visitants esporàdics que desconeixen tant la llengua catalana com la castellana, perquè si la seva estada és curta i controlada, en molts casos ni tan sols s’adonen que hi hagi dues llengües, o en tot cas, els és igual, perquè els seus contactes orals amb la població acostumen a ser escassos, controlats, i en tot cas si es fan és a través d’una llengua pont, com l’anglès, o el castellà. Passo, doncs, a analitzar breument els problemes o tensions que poden patir les persones vingudes d’altres països però que estableixen amb aquesta llengua un contacte més significatiu.

Dit això, puc assegurar que a moltes de les persones que vénen de llocs on no es reconeixen drets lingüístics a cap minoria, o justament s’ha imposat un monolingüisme colonial a expenses de les llengües abans existents, se’ls pot fer difícil de comprendre l’interès que pot tenir institucionalment i fins i tot socialment la recuperació d’una llengua, segons la seva percepció, subsidiària, minoritària, no universal, quan ja se’n té una altra de tan important com l’espanyola, que cobreix moltes més expectatives de comunicació. Potser per això són molts els estrangers més o menys instal·lats en territoris catalanoparlants, siguin funcionaris, estudiants, professionals, residents, jubilats o no, o tan sols turistes, que viuen amb un cert malestar la presència de la llengua catalana, i del suport institucional que rep, almenys en la mesura en què els pol afectar.

Pel que fa a les noves onades migratòries actualment tan abundants, provinents d’Àfrica o d’Àsia, depèn d’on vagin a viure i treballar entraran amb major o menor contacte amb la llengua catalana, i per tant, també les seves motivacions i les seves actituds per aprendre-la seran diverses. Per regla general, les persones que vénen amb una situació econòmica precària acostumen a tenir una gran voluntat per adaptar-se i aprendre la llengua del país d’acollida, almenys fins allà on els pugui ser útil.

Per tant, actualment i de forma majoritària, les persones provinents de països i llengües diferents acostumen a sociabilitzar-se en castellà, perquè en aquesta llengua són, per regla general, rebuts i tractats per tothom, fins i tot per organitzacions no governamentals que han fet del tema de l’acollida dels nouvinguts i dels sense papers, la seva bandera. Moltes vegades en nom de la solidaritat i la tolerància no se’ls ensenya a ser solidaris amb la llengua indígena d’aquest país. En tot cas, l’estrès o l’angoixa que a aquests nouvinguts els pot produir la presència de la llengua catalana i la seva eventual necessitat d’aprendre-la dependrà de moltes variables personals, que no detallaré.

De tota manera, no voldria deixar de citar un curiós testimoni que vaig recollir a Sant Cugat de Vallès durant les entrevistes que l’any 1993 vaig fer a unes quantes persones d’origen magrebí, amb motiu d’un altre llibre que estava escrivint. En aquella ocasió vaig parlar amb un xicot de vint-i-set anys, nascut a Nador, que feia vuit anys que havia arribat a Sant Cugat i que es guanyava la vida fent feines de jardiner Encara que no parlava bé el català, el comprenia bé i en aquesta llengua li vaig fer l’entrevista. Em va dir que tots els seus clients li parlaven sempre en castellà, llevat d’un que ho feia en català, i gràcies a això havia anat comprenent la llengua, però, sobretot, havia comprès la lluita que havien portat a terme els catalans per no perdre-la. I això li va fer prendre consciència que la seva llengua nadiua, el tamazigt, també estava marginada al seu país, i que els berbers haurien de fer com havien fet els catalans. I encara hi va afegir:

«És en Catalunya donde yo he descubierto que soy bereber, porque cuando vivia en Marruecos, no tenia conciència de que lo era y que mi lengua estaba oprimida. Ahora sé que no soy árabe, yo soy bereber, ahora quiero aprender bien mi lengua. Cuando digo que no soy árabe sino bereber, los catalanes me comprenden, pero los Castellanos no comprenden esto».

Sense voluntat d’entrar-hi a fons, voldria destacar un grup, per regla general, especialment refractari a la diguem-ne identitat lingüística catalana. Em refereixo a les persones sud-americanes d’immigració més o menys recent, que en aquests moments és molt abundant. És evident que per a moltes d’aquestes persones la descoberta, sovint sorprenent, de l’existència de la llengua catalana és percebuda com una dificultat inesperada, afegida, aparentment gratuïta, que limita les seves expectatives en el ja de per si prou difícil i competitiu mercat de treball. La reivindicació normalitzadora permanent, per més o menys àmplies capes socials, o fins i tot institucionals, pot causar-los uns efectes especialment desconcertants i pertorbadors. Si per regla general la llengua és un dels elements que més pot unir una col·lectivitat de persones, la permanència social de la llengua catalana i la tensió constant perquè sigui socialment útil, pot ser fàcilment percebut per algunes d’aquestes persones hispanoparlants com un element de voluntària desunió, l’única funció de la qual els pot semblar que sigui justament la de seleccionar socialment o professionalment a favor dels suposats nadius, ja que algunes d’aquestes persones, a causa de la seva professió, fins i tot es poden haver sentit coaccionades institucionalment a aprendre la llengua catalana escrita. Potser també és per això que, tal com acostuma a passar en aquests casos, l’índex de rebuig cap a la llengua catalana sol ser més alt entre les persones que disposen dels estatus socials més elevats i de professions de més prestigi, i menor entre les persones pertanyents a les classes treballadores més subalternes i més disposades a l’adaptació.

En arribar al punt de l’aprenentatge de la llengua catalana escrita a què s’han vist empeses algunes d’aquestes persones a causa de la seva professió relacionada amb les institucions, sigui administració, sanitat, o altres, he de dir que per regla general s’han vist confrontades amb la necessitat d’haver de superar unes proves gramaticals, d’ordre ortogràfic o morfosintàctic prou rigoroses, sovint exageradament rigoroses, que els pot haver dificultat en extrem aconseguir el certificat de coneixement de la llengua exigit. Tanmateix, aquesta mateixa exigència institucional que es demana en les proves escrites xoca brutalment amb la nul·la exigència a parlar en català que la societat catalanoparlant els proposa habitualment. I aquesta forta contradicció entre la dura exigència dels uns i la nul· la exigència dels altres les pot omplir de desconcert i sovint d’un cert rebuig cap a aquesta societat catalana lingüísticament i psicològicament tan dislocada.

D’entre tots els casos de rebuig cap a la llengua catalana per part de persones nascudes a d’altres països, que he recollit amb motiu de l’elaboració d’aquest estudi, només citaré, per la gran transcendència mediàtica que va tenir, el cas de l’empresari alemany Horst Abel, resident a Mallorca des de 1969, i promotor del partit polític mallorquí Amigos Alemanes de España, que pretenia presentar-se a les eleccions municipals de Mallorca del juny de 1999, i que a través d’aquest seu protagonisme va fer unes declaracions a la premsa totalment menyspreadores i hostils cap a l’ús social de la «lengua mallorquina».