4. SEGONA FRACTURA: NO TOTHOM QUE S’IDENTIFICA COM A CATALÀ PARLA EN CATALÀ

La percepció que fins fa poc bona part de la diguem-ne militància catalanista del país havia tingut a l’entorn de l’ús de la llengua castellana als territoris històrics on es parla català, era que les persones que només hi parlaven en castellà és perquè encara no havien après a parlar en català. És a dir: si més no a Catalunya, on no s’havia produït tant el procés de deserció lingüística dels autòctons, per a moltes persones sensibles al fet català la llengua castellana hi ha estat considerada una llengua provisional, l’ús o no de la qual ens podria indicar, com una mena de baròmetre, el grau d’integració o no dels nou vinguts a la societat catalana originària, la societat de les persones catalanoparlants, les que ja hi eren, les de tota la vida. Naturalment, aquesta idea, volgudament simplificada, no tenia en compte les persones originàriament catalanoparlants que per raons diverses, més en uns territoris que en d’altres, i més en unes classes socials que en d’altres, ja no havien transmès la llengua catalana als fills i, per tant, havien iniciat línies familiars catalanes en castellà.

En tot cas, el desig de les persones més identificades amb la llengua catalana i més preocupades per la seva supervivència era que les persones castellanoparlants vingudes de fora, en la mesura que s’anessin barrejant amb la societat receptora acabessin per assumir, si no elles mateixes, almenys ja els seus fills, la llengua del grup autòcton catalanoparlant. De fet, en línies generals, aquesta havia estat la tendència que majoritàriament s’havia anat donant entre les persones vingudes d’altres terres des de temps reculats i s’havia mantingut amb una certa força fins a la primera meitat del segle XX. Fins i tot en els indrets on la societat catalanoparlant encara sigui a hores d’ara clarament majoritària la integració lingüística, i fins i tot l’assimilació, dels nouvinguts es pot continuar produint d’una forma natural. Com, al cap i a la fi, succeiria en qualsevol país del món amb una llengua pròpia socialment utilitària i consolidada.

Segons aquesta interpretació, les persones vingudes de fora anaven esdevenint catalanes de debò en la mesura que anaven parlant com els catalans. Ja que, al capdavall, la llengua és l’única cosa que ens fa diferents davant dels altres, i l’única, o almenys la més vistosa, que també els altres perceben com a diferent. Així, doncs, segons aquest punt de vista, és l’ús de la llengua catalana allò que ens faria catalans. En realitat, aquesta manera de classificar les persones en catalanes o no catalanes segons la llengua que parlessin, ha funcionat d’una manera o altra fins no fa gaires anys en el nostre país, fins i tot entre les classes populars tant d’una llengua com de l’altra. No sempre, com ja explicaré mes endavant, però sovint, el lloc on hagués nascut cadascú tenia una importància relativa. Centenars de milers de persones tenen un origen familiar castellà més o menys remot i, en canvi, bé avantpassats seus, bé elles mateixes, van esdevenir catalanes de llengua catalana com qualsevol altra. Això és el que més o menys havia passat fins fa poc, i justament això és el que, per regla general, les persones més identificades amb la llengua catalana amb més fervor han desitjat que continués passant.

La raó és clara. En principi s’ha de tenir en compte que durant segles la personalitat i fins i tot la llengua de Catalunya s’ha hagut de forjar, o aguantar si es vol, a la contra del desig d’absorció que l’Estat espanyol —i el francès al nord— li ha presentat.

Per tant, per moltes persones de les terres catalanes del sud dels Pirineus, la llengua castellana no ha estat percebuda com una llengua neutra, com la llengua d’un poble veí amb qui es poguessin establir cordials intercanvis: nosaltres parlem així, vosaltres parleu aixà, i tan amics. El nacionalisme castellà o espanyol no ho ha permès, perquè amb lleis, decrets, i intimidacions de tot tipus, des de fa segles ha imposat la seva llengua als territoris histories on es parla català com a compliment d’un programa estatal de substitució lingüística perfectament planificat.

Pot semblar que aquesta relació s’ha modificat en els últims anys, però els textos legals actuals de la Constitució Espanyola continuen mantenint la preeminència de la llengua castellana per damunt de qualsevol altra. I, per tant, actualment i legalment parlant, la llengua castellana —històricament tan enfortida— continua presentant una competència fortíssima contra la llengua catalana —històricament tan debilitada— en el seu propi i petit territori històric, que posen la llengua catalana en una situació de precarietat legal i fragilitat social realment molt difícils. Les impugnacions que el Tribunal Superior de Justícia Espanyol ha decretat sovint en contra d’articles aprovats pel Parlament de Catalunya relacionats amb la normalització lingüística de la llengua catalana, com contra la Llei d’Etiquetatge l’any 1997, en són un bon exemple.

Sembla fàcil d’entendre, doncs, que en una situació de defensa lingüística permanent com ja que durant tants anys s’ha hagut de viure aquí, l’arribada de persones que només parlen, justament, la llengua que l’Estat vol imposar en contra de la pròpia, pugui ser percebuda per algunes de les persones més identificades amb la llengua catalana com una situació lingüística de risc, no sols perquè pot trencar o aigualir complicitats lingüisticosocials defensives considerades necessàries, sinó perquè, l’assentament al país de persones vingudes de fora justament monolingües castellanoparlants pot originar un nou front interior de competitivitat entre les dues llengües molt més difícil de neutralitzar, en la mesura que, al llarg del temps, pot ser interpretat ja com a natural i, per tant, no modificable.

No cal dir que si, tal com ens ha passat, precisament durant l’època històrica de màxima coacció en contra de la llengua catalana els contingents immigratoris castellanoparlants arriben a tenir les dimensions que han tingut aquí, la situació lingüística de risc, i, sobretot, la percepció que poden tenir-ne les persones més sensibles a la llengua catalana, pot arribar a ser extrema. I aquest aspecte no pot deixar-se de tenir en compte si de debò es vol comprendre la magnitud de la preocupació lingüística que algunes d’aquestes persones més sensibles a la substitució lingüística poden manifestar.

És per això que la integració lingüística, és a dir: l’aprenentatge i el major o menor ús social de la llengua catalana per part de les persones castellanoparlants vingudes de fora, o dels seus descendents, és observat amb gran atenció per part d’aquestes persones més sensibles a la llengua, ja que no sols el pas cap a la llengua catalana d’una persona d’origen castellà o altre pol significar guanyar un element humà més en aquesta situació lingüisticodefensiva que cal continuar mantenint si es vol que la llengua catalana no desaparegui, sinó que en la mateixa mesura pot ser interpretat com la desactivació definitiva per part d’aquesta persona castellanoparlant del perill latent de substitució que amb la seva llengua, tan forta i expansiva, representava en el seu contacte amb la llengua catalana, més reduïda demogràficament i ara extremadament fràgil, socialment parlant.

Observant la situació des d’aquest punt de vista es pot comprendre millor l’interès que les persones més sensibles i patidores per l’esdevenidor de la llengua catalana poden tenir perquè, com més aviat millor, el màxim nombre possible de persones que viuen en aquests territoris aprenguin la llengua catalana i se la facin seva. També, per la mateixa raó, es podria arribar a entendre la resistència que en algun moment poden haver ofert al fet de considerar catalanes, amb tots els ets i uts, aquelles persones que no en parlen la llengua ni la volen parlar.

Per això, pocs anys després de la recuperació democràtica i institucional del país, quan encara es creia possible una recuperació popular de la llengua catalana, es podien escriure coses com les que el senyor Marçal Casanovas, en aquells moments diputat al Parlament de Catalunya per ERC va publicar al diari Avui el dia 22/3/83:

No cal dir que la mort del general Franco i l’acabament oficial del seu règim va obrir noves perspectives esperançadores per a la recuperació de la llengua catalana, derivades ja en principi de la pròpia i progressiva despenalització del seu ús. Per a moltes de les persones que més havien treballat i patit pel manteniment d’aquesta llengua en temps difícils s’obria una etapa de grans possibilitats.

La percepció majoritària era que si, amb tota la legalitat en contra, la llengua catalana havia pogut aguantar tan bé com semblava i mantenir encara aquell poder aglutinador i reivindicatiu tan fort, manifestat contundentment a les acaballes del franquisme, era fàcil suposar que a partir del moment en què s’anaven recuperant institucions pròpies i la llengua anava entrant de mica en mica en els plans d’ensenyament escolar, amb molt d’esforç per part de tothom i molts anys per endavant, s’acabaria assolint de nou l’hegemonia simbòlica i funcional que havia tingut en altres temps. Un pensament moll comú, fins i tot sovint verbalitzat entre la població catalanoparlant més sensible a aquesta qüestió, era si fa no fa aquest: «Si amb en Franco hem pogut salvar la llengua, ara que ens podem organitzar ja no ens la destruirà ningú».

Fins i tot, als anys vuitanta, quan la senyora Aina Moll era directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, des del món oficial es parlava d’una llunyana, però previsible, hegemonia de la llengua catalana, esdevinguda ja llengua oficial, com a llengua de comunicació majoritària entre els habitants de Catalunya fos quina fos la seva llengua familiar d’origen.

Tot i que, legalment, també s’havia de contemplar l’oficialitat de la llengua castellana i la gran quantitat de persones que la tenien com a primera, semblava que la inclusió en l’Estatut de Catalunya del terme de llengua pròpia per a la catalana li podria donar un cert avantatge a l hora de planificar-ne la recuperació quan tot just acabava de sortir del pou de les prohibicions.

És evident que aquest canvi de situació legal, malgrat les enormes dificultats que es podien preveure, va representar per a moltes persones més sensibles una nova alenada d’il·lusió i esperança de salvar-la com a llengua funcional de comunicació social. Tot i amb això, no van ser poques les persones d’aquest grup que van acceptar gairebé com una derrota el fet que políticament s’hagués d’acceptar l’oficialitat de la llengua castellana als territoris històrics de llengua catalana. Derrota no tant pel fet simbòlic que la llengua castellana, imposada durant segles en territori català a través de lleis i dictàmens estatals, acabava ara refrendada democràticament com a llengua oficial del país, sinó perquè preveien que aquesta categoria legal, afegida al gran nombre de persones, vingudes o no, de fora, que ja la tenien com a pròpia dificultarien enormement la normalització de la llengua minoritzada. És a dir: amb la llengua castellana legalment intocable i socialment consolidada no era possible aconseguir de nou l’hegemonia de la llengua catalana.

El cas és que cada dia són més les persones que viuen aquí, nascudes dins o fora dels territoris històrics de llengua catalana, que no parlen mai en català, i que en canvi, a causa del temps que hi poden de residència, o dels factors que siguin, no sols són considerades catalanes o valencianes o mallorquines, etc., des d’un punt de vista legal, sinó que elles mateixes se’n consideren sincerament. Fins i tot en molts casos poden portar una activitat social, cultural o política de compromís amb el país molt superior a la de molts catalanoparlants originaris. Això és tan evident que no valdria la pena ni d’esmentar-ho si no fos perquè en aquest llibre no parlo ni del concepte de ciutadania —amb tots els drets que comporta— que s’ha de donar absolutament al marge de la llengua que parli cadascú, ni parlo tampoc del concepte subjectiu de catalanitat, que pot donar-se o interpretar-se al marge de la llengua que es parlés, sinó que parlo exclusivament de llengua catalana. I això vull que quedi clar.

De totes maneres, tot i que la llengua va perdent bona part del seu valor identitari, encara en conserva fortes connotacions, i en alguns indrets, connotacions ben especials. Així, per exemple a l’extrem sud del territori lingüístic, per regla general, qui encara parla català es considera valencià; en canvi, qui només parla castellà no se sent valencià, sinó «alicantino» i evidentment, «es pa noi».

Tanmateix, parlant només de Catalunya —perquè per regla general en els altres territoris aquesta tendència encara és més accentuada—, tal com indiquen les enquestes i els estudis fets darrerament, cada cop són més els joves nascuts aquí que no consideren la llengua catalana com un element determinant per sentir-se plenament i còmodament catalans. És a dir, en aquests moments es poden presentar molts trets típicament culturals catalans, com menjar cada dia pa amb tomàquet, ser del Barça, i fins i tot córrer l’Onze de Setembres davant de la policia espanyola al crit d’«In-de-pen-dèn-ci-a», en castellà. Això és així i presumiblement cada dia ho serà més. Potser s’ha guanyat socialment en el sentit d’identificació nacional, però és evident que s’ha perdut socialment en el sentit de creure que la llengua sigui l’element diferenciador més important dels catalans.

I encara podríem anar més enllà: s’ha perdut en el sentit de creure que sigui gaire útil insistir massa en el fet que sigui justament la llengua l’element essencial dels catalans, allò que ens fa un poble diferent, i en nom d’aquesta diferència aspirar a un cada cop major au to control i autogovern. Perquè justament aquest argument centrat només en la llengua, d’entrada, deixa —o algú podria interpretar que vol deixar— fora del projecte reivindicatiu i nacional més de la meitat de la població catalana.

Referint-nos a aquest punt. Eduard Voltes (1996: 228-234) va fer una entrevista a Àngel Colom, dirigent primer d’Esquerra Republicana i fundador després del Partit per la Independència, en la qual Angel Colom deia el següent:

El catalanisme polític i l’independentisme tenen un problema sobre la taula: trobar aquells elements d’acord i de confiança que hauríem de saber plantejar a la població castellanoparlant jove, que ja és catalana, per tal que se sentin plenament inserits a Catalunya com el seu país. I això representa l’acceptació d’aquesta pluralitat lingüística, buscar la solució a aquest fet des de l’acceptació de la pluralitat lingüística real que és a la base d’aquest país, no momentàniament, sinó per sempre.

Naturalment, ja en aquell moment era perceptible per a moltes persones sensibles a aquests lemes, que la llengua castellana era aquí, absolutament consolidada, i que més que plantejar-se una hipotètica i futura hegemonia de la llengua catalana el que calia era preparar-se per a una irreversible convivència/competència i, cada cop més, una difícil supervivència. Tot i amb això, tal i com calia esperar, les paraules d’Àngel Colom, tretes després del seu context i convertides en titular dels diaris, van comportar una sorpresa i fins i tot una revolta per part d’algunes de les persones mes irreductibles i obsessivament identificades amb la llengua catalana, ja que van creure que si s’afluixava en aquesta qüestió tan bàsica de la identitat ja seria del tot impossible recuperar per a la llengua catalana el paper d’element distintiu de la identitat catalana.

En realitat, cada dia que passa és més evident que la consciència d’una certa catalanitat, sobretot juvenil, si es produeix, ho fa majoritàriament al marge de la llengua catalana. Ben lluny d’aquella idea suposadament idíl·lica que el temps jugaria a favor de la integració lingüística dels nouvinguts o dels seus descendents, a causa de les dimensions d’aquesta mateixa immigració, actualment ben sovint són els fills, i més encara els néts, de les persones castellanoparlants que van arribar durant els anys seixanta, els qui ideològicament es mostren més refractaris a l’ús de la llengua catalana o a considerar-la un tret distintiu identitari gaire consistent.

La raó és clara. Per als seus avis acabats d’arribar, la llengua catalana era la llengua que parlaven, si més no entre ells, els indígenes de la terra on havien vingut a viure, i per a la gent gran aquest record, encara a hores d’ara, pot donar-los una certa percepció de la llengua catalana com a element identitari important d’aquesta terra i de la seva gent. Però als nois i noies nascuts en les grans ciutats industrials del país, on les persones de llengua primera castellana arriben al vuitanta o al noranta per cent, amb un ús espontani de la llengua catalana al carrer pràcticament nul, se’ls pot fer molt difícil interpretar que la llengua catalana pugui ser símbol de res, a no ser que ho sigui de l’escola, de les institucions i de tot el món artificial dels adults que manen i que, sovint, dels del punt de vista d’un jove, en principi cal malfiar-se’n, després cal desobeir, i finalment, per què no?, cal combatre.

Davant d’aquesta nova situació per a elles tan inesperada, algunes de les persones més identificades amb la llengua catalana poden entrar a partir d’aquí en una contradicció ideològica difícil de resoldre i que augmenti encara més el seu neguit. Pot ser que, incapaces de comprendre i acceptar la història tal com ve, no estiguin disposades a admetre la catalanitat al marge de la llengua. I que continuïn entossudides en la seva lluita lingüistico-reivindicativa, engolides en una tremenda i dolorosa frustració que, de vegades, fins i tot les incapacita per adaptar la seva estratègia a les circumstàncies lingüístiques tan radicalment canviants que en tan poc temps està vivint el país.

Perquè moltes d’aquestes persones més identificades i sovint històricament compromeses en la defensa i reivindicació de la llengua catalana pensen que, si és cert que la immensa majoria del jovent de les grans ciutats i de les mitjanes creu que es pot ser català vivint lingüísticament en castellà, llavors tots els seus esforços de resistència, exercits sovint al llarg de molts anys, i en èpoques ben difícils, haurien resultat, al capdavall, completament estèrils i innecessaris. Haurien sobreviscut per «salvar uns mots i retornar el nom de cada cosa» a uns ciutadans per als quals aquests «mots» i aquests «noms», més enllà de les connotacions simbòliques i emblemàtiques, o en el pitjor dels casos, de les dificultats ortogràfiques que han hagut de superar a l’escola per aprendre’ls, no tindrien cap mena d’utilitat pràctica.

Segons el seu punt de vista, es pot parlar de fracàs personal mes dolorós?

És per això que es resisteixen dolorosament a acceptar com a bones declaracions, suposadament realistes o objectives, però que no tenen en compte el valor simbòlic i emocional que elles ad judiquen a la llengua catalana. Com, per exemple, les que fa el senyor Manuel Delgado en una entrevista que, amb el nom de «Diversitat d’identitats plurals», va sortir publicada al núm. 353, de la revista Escola Catalana, de la Delegació d’Ensenyament Català d’Omnium Cultural, del mes d’octubre de 1998, on a la pàgina 36 deia:

/…/ De tota manera, si mai deixéssim de parlar català, no deixaríem de ser catalans. A Europa n’hi ha moltíssims exemples: el País Basc o Irlanda, per exemple.

Naturalment, el senyor Delgado té tota la raó, si d’aquí a un temps aquí ja no es parlés en català, les persones que viurien a Catalunya es considerarien i serien considerades per tothom catalanes a tots els efectes, millor dit «catalanas», és clar. Així de senzill i potser així d’innocent. Però en arribar a aquest punt tan objectiu i racional, que sembla que tots els catalans assenyats hauríem d’acceptar de bon grat, molts patidors de llengua es pregunten, només per curiositat, com respondrien els habitants de qualsevol llengua normal, suposem, els francesos de París o els espanyols de Madrid, si els diguessin que d’aquí a poc la seva llengua desapareixerà —ja no m’atreveixo a dir que substituïda per la catalana perquè això els podria fer massa mal— suposem que substituïda per l’anglès, però que no s’hi han d’amoïnar perquè encara que tothom parli només en anglès ells continuaran essent francesos o espanyols sense cap problema.