28
Un poema que m’he après de memòria és un haiku, la poesia de la brevetat, del poeta japonès Basho:
Un vell estany.
Una granota hi salta:
el so de l’aigua.
Quan el recito per a mi mateix, m’imagino un entorn tranquil, la granota que arriba a l’aigua gairebé en silenci i les ones diminutes en l’estany cristal·lí que s’estenen formant cercles en el punt on ha aterrat la granota.
Un altre poema japonès, escrit per un poeta desconegut de l’arxipèlag de Matsushima, només consta de dues paraules: «O Matsushima». Aquest poema m’agrada molt. Sembla que el poeta estava tan aclaparat pel que observava, per la bellesa que es revelava, que amb prou feines va aconseguir pronunciar el nom de l’arxipèlag abans de quedar-se en silenci. Quan la veritat o la realitat no es poden descriure amb paraules, com deien Wittgenstein i Helberg, la xerradissa sembla disminuir. Em fa l’efecte que si el poeta hagués continuat escrivint sobre les sensacions que experimentava, si hi hagués reflexionat i les hagués conceptualitzat, aquests pensaments haurien espatllat el poema. La fletxa surt de l’arc, segons un mestre zen descrivia el principi d’un poema dolent, però «ni vola directament cap al blanc, ni el blanc no es queda quiet…» i el poeta s’enreda entremig de massa paraules.
Allò que sembla passar entre dues persones és naturalment només una petita part de la història. Sota la superfície hi ha alguna altra cosa en joc. Si s’enregistressin aquestes vibracions, em fa l’efecte que hi hauria prou de soroll per a una xaranga sèrbia. Sovint m’adono que passa alguna cosa, però rarament l’entenc bé.
Quan viatjo pel Japó, tinc la sensació que tot això surt millor a la superfície. No conec l’idioma, però tinc la sort d’estar amb persones que el dominen. Mentre que els noruecs experimentem el silenci enmig d’una conversa com un trencament —un bon periodista sap que els millors moments d’una entrevista sovint arriben després que tanca l’ordinador o la gravadora i la dóna oficialment per acabada—, el silenci és una part substancial de les converses en japonès. Quan puc observar durant una bona estona dues persones parlant en japonès, em crida l’atenció que les pauses curtes i llargues semblen tan difícils d’expressar com trobar les paraules adients. El silenci sembla tenir tant de contingut com les paraules.
Les pauses em semblen com un pont en què els dos interlocutors s’imaginen que són en una banda del riu i, quan reprenen la conversa, han creuat a l’altra banda.
Es tracta de dominar el silenci pel silenci.