14

Un estiu vaig agafar un vol de divuit hores d’Oslo a Sri Lanka per relaxar-me, menjar sa i practicar ioga en un entorn exuberant. Va ser meravellós. Alhora, sembla una mica estrany haver de recórrer mig món per desconnectar.

Hi ha qui crea condicions favorables per al silenci mitjançant la construcció d’habitacions o de cases insonoritzades. A Jutlàndia, a Dinamarca, s’ha construït una sala del silenci insonoritzada, amb portes dobles separades trenta centímetres. En aquesta sala es reuneixen desenes de persones regularment. S’asseuen amb les cames encreuades en coixins individuals i es passen cinquanta minuts en silenci. El silenci només el trenquen la tos i altres sons que els participants no aconsegueixen reprimir. L’objectiu és que, amb el temps, recordin que la vida consisteix a estimar-se profundament els uns als altres i que practiquin una empatia comuna.

Els centres per fomentar el silenci són un negoci puixant i se’n construeixen pertot arreu. A la punta de Sunset Boulevard, a Los Angeles, es troba el temple Lake Shrine, que promet «silenci de solitud». Vaig visitar-lo després d’haver passejat per tota la ciutat, des dels barris de l’est, on campen les bandes, fins a l’oceà. Vam trigar quatre dies a completar el recorregut, a pas tranquil. A Los Angeles tothom va amb cotxe i nosaltres volíem veure la ciutat des de la vorera. De camí ens anava aturant la policia, que desconfiava de nosaltres i es preguntava per què no anàvem amb cotxe. Els policies creien que només als lladres, als ionquis i als tocats de l’ala se’ls acudiria anar a peu per la ciutat. Després de les llargues i polsoses caminades per les voreres, trobar la pau en aquell centre va ser fàcil, amb el seu preciós llac ple de carpes nedant, amb les seves esplèndides flors i enmig d’aquell silenci. En acabat, vam fer un cabussó al Pacífic, a cinc minuts, on també regnava el silenci. Quan faig senderisme per les zones ermes de Noruega o per l’Himàlaia, també ensopego amb instal·lacions on els visitants poden experimentar el silenci. I si te n’allunyes una mica més, l’ambient encara és més silenciós.

Forjar condicions favorables per al silenci pot ser una bona empresa, però resulta enutjós haver d’agafar el cotxe per arribar a un indret on asserenar-se, practicar ioga o fer una passejada, o haver d’agafar l’avió per desconnectar en un retir. De vegades, el millor de la vida és gratis. El silenci que tinc en ment el podem trobar allà on siguem, quan bonament puguem, a dins del cap, i no costa ni un ral. No cal anar a Sri Lanka: el podem experimentar a la banyera.

Puc trobar silenci quan em quedo cinc minuts més al llit a casa —si més no, ara que les meves filles són prou grans per llevar-se soles—. O anant cap a la feina al matí. Tinc tres opcions: fer caravana amb el cotxe durant dotze minuts, passar un quart d’hora al metro o caminar durant mitja hora. Al cotxe puc desconnectar, però he d’estar constantment pendent del trànsit i, a més, escolto la ràdio. El metro és ple de gom a gom i quan arriba a la destinació tothom vol sortir alhora. Per tant, si el temps m’ho permet, faig el trajecte a peu. Tot allò que no podria veure des de la finestreta del cotxe o des del túnel del metro passa a formar part del meu dia a dia. Les cares que puc estudiar de passada, els vestits que canvien segons el temps, els finestrals dels cafès i els aparadors de les botigues, les variacions de l’asfalt i les llambordes que algú ha col·locat laboriosament. Anar a peu a la feina no és cap gran experiència, però sempre hi ha algun detall que fa que valgui la pena. No trigo més de trenta minuts a recórrer a peu la distància que separa les dues adreces on m’estic més sovint, però en aquesta estona aconsegueixo barrar el pas al món.