13

Avui dia, com en èpoques passades, el luxe està relacionat amb una mena d’estatus i de felicitat que es reserva només a una minoria.

Si el rei Lluís XIV pogués recuperar el cap que li van guillotinar durant la revolució, es moriria d’enveja en veure el teu telèfon intel·ligent. Fins al moment que s’adonés que la majoria de nosaltres en tenim un.

Un luxe és un producte superflu que escasseja —en tot cas, una cosa de la qual prou gent considera que hi ha escassetat.

A mesura que el sector del luxe creix i el luxe esdevé gairebé patrimoni popular, sembla més ordinari i avorrit. L’exclusivitat d’una bossa de mà desapareix quan la té molta gent. Te’n pots comprar una de nova, però encara que sigui sublim, aviat et superaran altres compradors de bosses que tindran bosses millors que la teva.

Algunes de les persones més riques del món porten una vida de moderació, materialment parlant, mentre que d’altres opten per envoltar-se de luxes. Pel que he vist, la gent que decideix envoltar-se de luxes sap una cosa que els altres ignoren: el luxe només proporciona un plaer efímer.

Crec que el silenci és el nou luxe. El silenci és més exclusiu i perdurable que d’altres luxes. Un any després que hagués preguntat a les meves filles sobre el silenci, els vaig repetir la pregunta. Dues d’elles es van quedar callades, però la tercera, amb gran alegria per part meva, ho va expressar amb paraules durant les vacances d’estiu: el silenci és l’única necessitat que aquells que persegueixen incessantment l’última moda no aconsegueixen satisfer mai.

Una dificultat que planteja una cosa tan clara i senzilla com el silenci és que no s’ajusta necessàriament a les característiques del luxe, cosa que fa que el luxe del silenci es menystingui. Per damunt de tot, el luxe consisteix a aconseguir alguna cosa sumant-hi més coses contínuament. Més i més. La dopamina que hi ha al cervell dels clients fa que l’anhel sigui insaciable. El silenci, per la seva banda, consisteix a restar.

Per si no fos prou, el silenci és una experiència que pot viure’s de franc. I tampoc no cal que el substituïm pels articles de luxe nous de la pròxima temporada.

La probabilitat que s’inverteixi en el silenci —més enllà de fabricar flamants auriculars supressors de sorolls, de fer publicitat amb models que posen en indrets desèrtics amb una bossa a la mà i de construir hotels per relaxar-se— és més aviat baixa. Al cap i a la fi, el que interessa als empresaris és el negoci: en volen més.

Una altra forma de luxe és no estar disponible. Aïllar-se del soroll mundanal és un privilegi. Deixar que els altres s’ocupin de les teves tasques quotidianes en la teva absència. No contestar els missatges ni agafar les trucades. Delegar les expectatives dels companys de feina, dels contactes professionals i de la família que no consideres importants. Haver lluitat per una posició en què tant se te’n fum si algú vol posar-se en contacte amb tu.

El soroll també contribueix a crear distincions de classe. Els sorolls que crea algú altre que la persona a qui molesten aquests sorolls, els sorolls de segona mà, assenten les bases d’enormes disparitats a la societat. La gent de classe baixa sol haver de suportar més soroll al lloc de treball que la gent benestant i les parets dels seus habitatges estan mal aïllades contra els sorolls de les cases dels veïns. Els rics viuen en llocs amb menys soroll i amb un aire més pur, els seus cotxes són més silenciosos i també les seves rentadores. Tenen més temps lliure i mengen aliments més nets i sans. El silenci ha esdevingut part de la disparitat que dóna a una minoria l’oportunitat de tenir una vida més llarga, sana i plena que la gran majoria.

Ben mirat, molt poca gent pot aclimatar-se del tot als sorolls. Hi aprenem a conviure perquè creiem que hem de fer-ho, però el soroll és i continua sent una molèstia que redueix la nostra qualitat de vida. I no només per a les persones, sinó també per als animals. A mi m’encanta despertar-me amb el cant dels ocells. Recentment, s’ha estudiat com reaccionen a l’augment del nivell de soroll en zones urbanes. La conclusió és que el cant dels ocells ha canviat. Els tons baixos han desaparegut i han estat substituïts per sorolls més alts que poden competir amb els sorolls artificials. Una conseqüència de l’adaptació del cant dels ocells és que els resulta més difícil atreure un company per aparellar-se. Per tant, ponen menys ous. Això ha passat en molt poc temps, cosa que fa pensar als investigadors que no es tracta d’un canvi evolutiu. La causa és més immediata: el paisatge sonor fa posar nerviosos els ocells que habiten en zones urbanes. Els ocells i les persones són diferents, però tanmateix reconec aquesta inseguretat que manifesten. El silenci és un luxe per a tothom.