12

Tothom s’avorreix de tant en tant. És clar.

L’avorriment es pot descriure com la manca de propòsit. Segons el filòsof noruec Lars Fr. H. Svendsen, l’avorriment sempre fa la sensació d’estar presoner. Quan era petit i esperava que passés alguna cosa, m’avorria tant que gairebé em feia mal. La meva mare em deia que avorrir-se era sa. Fins ara no he entès què volia dir. Avui dia observo les meves filles quan tenen la sensació que no passa res: s’avorreixen mortalment, presoneres de si mateixes, gairebé desesperades. Com la meva mare, crec que el millor seria que això els passés més sovint.

Ara ja no m’avorreixo de la mateixa manera com ho feia abans. D’adult és més fàcil trobar coses per fer. Si t’avorreixes, pots parlar amb la persona que tens asseguda al costat al metro. Ho he provat i funciona, tot i que no em ve de gust fer-ho cada matí.

Si m’he oblidat de portar alguna cosa per llegir i m’assec encaixonat al seient 50F a bord d’un avió sense cap pel·lícula que valgui la pena veure o si estic esperant algú que no arriba a una cita, començo a experimentar la mateixa sensació que tenia quan era petit. Això que experimentem s’anomena «pobresa vivencial».

Aquesta mena de pobresa no sols es deriva de la manca de vivències, del fet que no passi res. Un excés de vivències també pot crear pobresa vivencial. Això últim és interessant. Tot esdevé excessiu. El problema, segons Lars Fr. H. Svendsen, és que seguim cercant «vivències cada cop més potents», en comptes de parar-nos a respirar a plens pulmons, barrar el pas al món i dedicar el nostre temps a experimentar-nos a nosaltres mateixos. La idea que per evitar l’avorriment cal fer sempre alguna cosa nova, estar accessible tothora, enviar missatges, continuar fent clics, mirar alguna cosa que encara no has vist, és ingènua.

Com més coses fem per evitar l’avorriment, més ens avorrim.

La rutina és una cosa semblant. Veig les meves filles lluitar contra aquest mateix problema. Mantenir-se ocupat esdevé un fi en si mateix, en comptes de deixar que aquesta mateixa inquietud et porti més lluny. Però les fronteres entre la manca de propòsit que porta a l’avorriment i la resolució que porta a la felicitat no sempre són fàcils de distingir. Aquestes fronteres es van movent. Una activitat que pot semblar una pèrdua de temps un dia, com ara jugar o mirar-se un documental, pot representar una pausa agradable, potser fins i tot molt plaent, l’endemà. En tot cas, val la pena reflexionar sobre allò que ens aporta propòsit i satisfacció. Crec que ens hauríem de marcar l’objectiu de recordar-ho.