27

L’artista de performance Marina Abramović ha fet del silenci una forma d’art. Fosse confia molt del que escriu al silenci, mentre que Abramović en certes obres simplement guarda silenci. Fa servir el silenci de la mateixa manera que un músic empra el so o un pintor el llenç.

El 2010 va estar-se asseguda durant 736 hores i mitja al MoMA de Nova York mentre es mirava 1.545 visitants als ulls sense dir ni una paraula. L’obra portava el títol The Artist is Present.

Durant els primers dies que Abramović va passar al MoMA, sentia els mateixos sons que tothom sent en un museu ple de gom a gom: gent passejant-se, deambulant i parlant en veu baixa. Passats uns quants dies, podia percebre els cotxes que circulaven a fora de l’edifici. Passades unes quantes setmanes, sentia els cops esmorteïts dels cotxes en passar per sobre d’una tapa de clavegueram que hi havia al carrer. Jo mai no he sentit cap altre soroll al MoMA que el que fa el públic, però reconec la manera en què els sentits bàsics s’aguditzen durant llargs viatges en plena natura. O simplement quan tanco els ulls. El sentit de l’olfacte i de l’oïda milloren. I si em tapo les orelles, hi veig millor.

Segons Abramović, el contrari del silenci és un cervell que treballa, que pensa. Si vols trobar la pau, has de parar de pensar. No fer res. El silenci és una eina que ens ajuda a evadir-nos del món que ens envolta. Quan ho aconseguim, és com si es produís una «allau a dins del cervell», en paraules de l’artista. L’electricitat de l’aire canvia quan es barra el pas al món. Pot durar molt de temps o tan sols una fracció de segon. El temps es paralitza, com va descobrir Søren Kierkegaard.

Aquest concepte sona molt senzill, però no ho és. La primera vegada que Abramović va anar al desert, es va espantar. Va experimentar el contrari del silenci, tot i que estava envoltada de tant de silenci que l’única cosa que escoltava era la circulació de la seva sang, que el cor li bombava pel cos.

He cercat el silenci absolut, però no l’he trobat mai. Un amic meu va provar-ho de debò i es va tancar en una cambra insonoritzada. Aquella habitació no sols havia d’impedir la sortida de qualsevol so, sinó que també era impossible sentir cap soroll que vingués de fora. L’habitació era insonora. Però ho era realment? El meu amic també sentia sons allà dins. Potser eren imaginacions seves o potser també era la sang que li circulava pel cos. No ho sé, però crec que el silenci absolut existeix més com un somni que en la realitat.

Caos. Aquesta és la paraula que fa servir Abramović per descriure la seva experiència al desert. Tot i que estava envoltada de silenci, tenia el cap inundat de pensaments inconnexos. Bregava per trobar la calma, fins i tot enmig del silenci. Els records i els pensaments competien a empentes per captar la seva atenció. Tot plegat semblava una buidor «buida», mentre que l’objectiu és experimentar una buidor «plena», com ella afirma. Aquella buidor buida era tan incòmoda que encara avui ho explica commoguda.

Reconec aquesta experiència. El cap se m’inunda de pensaments continguts i no puc barrar el pas al món. Cal experimentar el present. Això és el que provava de fer Abramović, però els seus pensaments eren sobre el passat i el futur. Eren un obstacle que havia de superar. De vegades, crear el silenci no requereix cap gran esforç. De tant en tant ho aconsegueixo anotant els pensaments dispersos en un tros de paper per treure-me’ls del cap. Després puc fer una ullada a les notes per veure si hi ha res d’interessant que hauria de resseguir o simplement de recordar. Abramović diu que intenta buidar el cap respirant pausadament pel nas, per controlar la respiració. «Es tracta de respirar». Això li permet d’assolir el seu objectiu, una buidor plena, un «silenci de la ment».

Unes quantes setmanes després de la publicació d’aquest llibre a Noruega vaig trobar-me amb Abramović. Vam parlar sobre el silenci i em va dir que la millor manera de descriure’l seria fotocopiar un full en blanc de mida A4 i després posar l’original i la còpia l’un al costat de l’altra. «Això és el silenci».