5

Evidentment, el so no és només so.

La primavera del 1986, mentre navegava en direcció al cap d’Hornos, resseguint la costa de Xile al Pacífic Sud, va passar una cosa que m’ho va recordar. Un dia, mentre feia guàrdia nocturna sol, entre la mitjanit i les quatre, vaig sentir un so que procedia de l’oest i que semblava un alè profund i pausat. No tenia ni idea de què podia ser. Vaig fer un gir de noranta graus en direcció a aquell so i vaig veure una balena just a estribord. A tret de pedra. Vaig calcular que devia tenir la llargada del nostre vaixell —aproximadament vint metres—. Partint de la mida, vaig suposar que era un rorqual comú, un mamífer que es passa la vida caçant crancs, krills i peixos. Les balenes blaves tenen més o menys la mateixa mida, però com que gairebé les hem exterminat, les probabilitats que l’animal més gran del món nedés allà baix em semblaven minses.

Les veles estaven ben ajustades, el veler gairebé es governava sol i jo no tenia res més a fer que contemplar aquella balena. Era estreta, aerodinàmica, una mica com un torpede, amb el llom negre grisenc. La regla general per a les grans balenes és que pesen tres tones per metre de llargada, així doncs, vaig estimar que pesava prop de seixanta tones. Nedava al costat del vaixell. Durant una estona vam seguir el mateix curs, aquella balena i jo.

Vaig sentir uns quants cops més aquell so profund que li sortia de l’espiracle del llom, mentre l’aire entrava i sortia lentament dels pulmons, fins que va acabar desapareixent a l’oceà. El món no va ser del tot igual després d’això. Em vaig quedar allà dret, amb les mans al timó, parant l’orella i cercant amb la vista aquell llom fosc amb l’aleta solitària, però mai no vaig tornar a veure aquella balena.

Quan vam arribar a terra ferma tres dies després, vaig sentir el so d’una aspiradora. Aquell so i la respiració de la balena tenien si fa no fa la mateixa freqüència, però mentre que un em recordava les feines habituals que he de fer a casa, l’altre és diferent, autèntic, una força primordial. De vegades em ve a la memòria aquella expressió profunda i majestuosa; encara ara em resulta enriquidora.