3

De camí cap al pol sud, m’imaginava que hi havia un home a la Lluna que contemplava la Terra. Tot i que cap soroll del nostre planeta no podia recórrer els 390.000 quilòmetres de distància, ell podia contemplar la Terra i deixar que la mirada es dirigís ben cap al sud. Allà veuria un noi amb un anorac blau que s’anava endinsant en el gel i que al vespre parava la tenda de campanya. L’endemà, el noi sortiria de la tenda i es repetiria l’espectacle. L’home de la Lluna veuria aquell esquiador anar en la mateixa direcció setmana rere setmana. Devia pensar que a aquell noi li faltava un bull.

Una tarda cap al vespre, just abans d’enllestir l’etapa i muntar la tenda, vaig fer una ullada al cel i em vaig imaginar que aquell home de la Lluna girava la mirada ben cap al nord. Allà a baix veuria milers, si no milions, de persones que sortien de les seves cases diminutes de bon matí per acabar trobant-se una caravana de vehicles on es passarien uns quants minuts o fins i tot una hora. Com si fos una pel·lícula muda. Després arribarien a un edifici gran i s’hi quedarien a dins durant vuit, deu o dotze hores, asseguts davant d’una pantalla, abans de tornar a les seves casetes fent la mateixa caravana. A casa, soparien i es mirarien les notícies de la tele a la mateixa hora cada vespre. Any rere any.

Em feia l’efecte que l’única diferència que trobaria amb el pas del temps seria que els més ambiciosos s’haurien traslladat a una casa una mica més gran per passar-hi la nit. Mentre em treia els esquís aquell vespre abans d’acampar, em vaig anar sentint més tranquil i content.

© NASA