18

M’agrada la idea que les experiències del silenci siguin un fi en si mateixes. Tenen el seu propi valor, que no es pot pesar ni mesurar com tantes altres coses. Alhora, però, el silenci també pot ser una eina.

«Ha, ha, ha, ha, ha, ha», va ser la reacció de l’incansable empresari Elon Musk quan li vaig preguntar sobre el silenci. Tanmateix, després de reflexionar-hi una estona, va arribar a la conclusió que és de la mena de persones que s’obceca amb el seu silenci interior i que sovint barra el pas al món per deixar pas als seus pensaments. Musk ha fet això tota la vida. Quan era petit, solien estomacar-lo, tant a l’escola com a fora. Com que tenia pocs amics, tenia temps per pensar per si sol.

Quan he parlat amb ell sobre les idees que encara no ha dut a terme, resulta aparent que no s’escolta els assessors ni d’altres experts, sinó un espai silenciós que té a dins seu. No en té prou amb revolucionar els sectors automobilístic, energètic i aeroespacial. Cal fer anar en renou les noves disciplines. És una evolució contínua, que crec que només s’aturarà quan ja no pugui aïllar-se en si mateix i hagi de començar a seguir el corrent.

Musk és especialment bo a l’hora de treure profit d’allò que s’anomena el «primer principi»: en comptes de refiar-se de les veritats acceptades, descobreix les veritats fonamentals per raonar a partir d’aquesta base. Es desconnecta del món. Això és el contrari de l’habitual: escoltar allò que els altres diuen que és possible i agafar-ho com a punt de partida.

Els científics de la NASA no havien dubtat mai que els coets espacials només es podien fer servir una vegada, cosa que era una veritat acceptada immensament cara que havia sobreviscut des dels inicis de la NASA. I així va ser fins que Musk no els va explicar que no hi havia cap motiu per no construir un coet que pogués enviar-se moltes vegades a l’espai i a l’últim a Mart. Els costos es reduirien i la seguretat augmentaria.

Em sembla que sovint barrar el pas al món és més complicat quan anem tan atrafegats. Quan vaig demanar a Mark Juncosa, un dels cervells darrere el programa espacial de Musk, si mai tenia l’oportunitat de meditar sobre les idees que revolucionarien el sector aeroespacial, em va respondre: «En el millor dels casos, una jornada laboral normal consisteix en vuit hores de reunions i en unes quantes hores més per respondre als correus electrònics. Tot es desdibuixa. L’únic moment en què em puc aïllar del món és quan faig exercici, quan practico surf, quan em dutxo o quan m’assec al vàter. Aleshores sorgeixen les noves solucions».

Jo també m’identifico amb aquest primer principi. Fa vint anys vaig fundar la meva pròpia empresa, una editorial. Jo vivia a Cambridge, la meva companya estava embarassada i vivia a Oslo, i vaig pensar que ja era hora de tornar a casa, cercar una feina i, tant de bo, guanyar prou diners per poder comprar una casa bonica per a la meva família.

Un cop a Noruega, mentre rentava els plats després de sopar, em vaig decidir a fundar una editorial. Al país, tot el sector editorial estava dominat per una veritat acceptada que gairebé ningú no s’havia atrevit a qüestionar: els llibres d’alta qualitat s’havien de vendre a les llibreries i als clubs de lectura, a preus caríssims. La literatura de consum, d’altra banda, havia de tenir el monopoli a les botigues de queviures. I punt. Jo no entenia per què les coses havien de ser així a Noruega. Unes quantes persones em van donar bons consells i els estic molt agraït. Aquesta idea, però, la vaig anar madurant fins a prendre una decisió mentre rentava els plats a la cuina, sense interrupcions.

Una altra veritat acceptada és que cal ser d’allò més temerari per ser empresari. Per sort, això també és fals. Quan vaig engegar el negoci, no paraven de dir-me que els escriptors consolidats no voldrien publicar els seus llibres en una editorial acabada de fundar. Em deien que la cultura estava afermada a les empreses dels nostres competidors, que feia cent anys que eren presents al negoci, i que nosaltres només érem uns nouvinguts. Doncs bé, jo creia que era més important que la cultura estigués afermada als caps dels meus companys.

No sóc tan estúpid per comparar-me amb Elton Musk, però quan faig un repàs a la meva època d’editor, l’única cosa inusual que he fet, a una escala totalment diferent de Musk, és haver estat rentant els plats sense interrupcions i haver qüestionat unes poques veritats consolidades i acceptades.