25

Els productors musicals i els artistes contemporanis han estat criticats per omplir les cançons d’efectes de so i per no arriscar-se a posar-hi moments més serens, però crec que els crítics ho mal interpreten una mica.

Evidentment, es perd molt de silenci als antics èxits quan es remasteritzen per adaptar-los al format MP3. A més, avui dia tothom escolta música amb auriculars. Tot això fa que el paisatge sonor es comprimeixi i sembli més pla. Aquesta és una de les raons per les quals el vinil sona diferent. Hi ha més dinàmica i el volum varia.

Tanmateix, el silenci continua existint a la música, fins i tot als enregistraments moderns. El que ha passat és que, amb els anys, el volum ha anat pujant. En crear un èxit com Diamonds, de Rihanna, els productors van començar amb silenci. Bé, comencen sempre amb silenci, segons diuen. Primer, el silenci i, després, s’hi van afegint els components laboriosament. Aquest primer element, però, és el més important i també el més difícil. Si s’hi afegeixen massa instruments, idees i sons, és difícil que la cançó resulti. A Diamonds es van contenir i la melodia és un bon exemple de com l’ús de menys elements permet que les idees originals emergeixin amb més claredat.

En termes generals, hi ha molt de silenci a les introduccions de la música pop d’avui dia, que tenen una progressió més llarga fins allò que s’anomena drop o clímax, és a dir, el moment en què entra la percussió i el tema més important de la cançó. «We’re like diamonds in the sky». Després torna la calma i es reprèn el cicle. És com tot a la vida: si vols deixar ben clar un punt important, és sensat introduir-hi una pausa abans i després. Al cervell li agraden els contrastos. Es desperta quan el paisatge sonor canvia i s’endormisca quan resta monòton.

Si anem a veure un discjòquei punxar en un estadi, escoltarem d’una a tres hores de progressió i clímax, progressió i clímax. Quan apuja el volum, fa servir la dinàmica i els tons aguts topen amb el meu cos, tot plegat em fa recordar que el so és una cosa física que es mou per l’aire i que pot fer que el local tremoli. El so és aire en moviment. Per posar en relleu els baixos, els altaveus han de tenir una superfície gran, ja que cal desplaçar molt d’aire, mentre que els sons més aguts necessiten menys superfície.

El discjòquei pot inserir un o dos compassos de silenci abans del clímax. El silenci crea expectació, la sensació que està a punt de passar alguna cosa. També pot afegir una ràfega de sons d’alta freqüència. L’essencial és el contrast que es crea entre el molt i el poc. Funciona sempre.

L’activitat del cervell frisa per aguditzar-se quan la música es troba en una zona fronterera en què pot fluctuar —quan de sobte es fa el silenci, quan ve un so després d’una pausa o quan balles i esperes un canvi de nota o de volum—. Aleshores sembla que el cervell s’expandeixi cap enfora. Em sorprenen les reflexions i els pensaments que sorgeixen de sobte en moments com aquests. D’altra banda, l’activitat neuronal es calma quan el paisatge sonor roman estable, predictible: el cervell no es posa a prova.