2

L’Antàrtida és el lloc més silenciós on he estat mai. Vaig anar a peu tot sol fins al pol sud i en aquell vast paratge monòton no hi havia cap so humà, a banda dels sorolls que feia jo mateix. A soles al gel, endinsat en aquell enorme no-res blanc, podia sentir i notar el silenci. (L’empresa propietària de l’avió que em va portar a l’extrem nord de l’Antàrtida m’havia obligat a portar una ràdio. L’últim que vaig fer abans de baixar de l’avió va ser llençar les piles a la galleda de les escombraries).

Quan et dirigeixes cap al sud pel continent més fred del món, tot sembla pla i blanc, quilòmetre rere quilòmetre, fins a l’horitzó. A sota hi ha trenta milions de quilòmetres cúbics de gel que oprimeixen la superfície de la Terra.

Amb el temps, en completa solitud, vaig començar a adonar-me que, al cap i a la fi, res no era pla del tot. El gel i la neu creaven petites i grans formacions abstractes. La blancor uniforme es transformava en incomptables matisos de blanc. Sorgia una besllum de blau a la neu, una mica vermellosa, verdosa, amb un toc rosaci. Em feia la sensació que la natura canviava al llarg del camí, però anava errat. L’entorn era constant i el que canviava era jo. El vint-i-dosè dia vaig escriure al meu diari: «A casa només gaudeixo de les “mossegades grans”. Aquí baix, he après a valorar els petits goigs. Els matisos de color de la neu. El vent que amaina. Les formacions de núvols. El silenci».

Quan era petit em fascinava moltíssim el cargol, que podia transportar casa seva a les espatlles, allà on anava. Durant l’expedició a l’Antàrtida, la meva fascinació pel cargol no va fer sinó créixer. Arrossegava un trineu amb totes les provisions, els estris i el combustible que necessitava per al viatge i no obria mai la boca per parlar. Vaig estar-me callat. No tenia contacte per ràdio i no vaig veure ni una ànima durant cinquanta dies. L’únic que feia cada dia era anar esquiant cap al sud. Fins i tot quan m’enfadava, perquè s’havia malmès una lligadura o perquè havia estat a punt de caure per una esquerda, m’abstenia de renegar. L’enuig t’abat i empitjora el mal humor. Per això no renego mai durant les expedicions.

A casa sempre hi ha un cotxe que passa, un telèfon que sona, repica o brunzeix, algú que xerra, xiuxiueja o xiscla. Hi ha tants sorolls que amb prou feines els sentim. Aquí era molt diferent. La natura em parlava disfressada de silenci. Com més s’estenia el silenci, més coses sentia.

Quan feia un descans, si no bufava el vent, experimentava un silenci ensordidor. Quan no bufa el vent, fins i tot la neu sembla silenciosa. Vaig anar parant cada cop més atenció al món de què formava part. Ni m’ensopia, ni patia interrupcions. Estava sol, amb l’única companyia de les meves idees i dels meus pensaments. El futur ja no tenia importància i el passat m’havia deixat d’interessar. Tot d’una, era present a la meva pròpia vida. El filòsof Martin Heidegger afirmava que el món desapareix quan t’hi endinses. A mi em va passar precisament això.

Havia esdevingut una extensió de l’entorn. Com que no tenia ningú amb qui parlar, vaig encetar un diàleg amb la natura. Els meus pensaments es dirigien a través d’aquella planura cap a les muntanyes, que em retornaven altres idees.

Al diari del meu viatge cap al sud vaig apuntar com n’era, de fàcil, pensar que un continent al qual no es pot viatjar, que no es pot experimentar ni veure, té poc valor. Cal haver-hi estat, haver-lo fotografiat i haver-ne compartit les fotos perquè adquireixi significat. «L’Antàrtida encara és un indret distant i desconegut per a la majoria. Mentre hi faig camí, espero que segueixi sent així. No perquè pensi que la gent no es mereix aquesta experiència, sinó perquè em sembla que l’Antàrtida té una missió com a terra desconeguda», vaig escriure el vint-i-setè dia. Crec que necessitem indrets que no s’hagin explorat ni trivialitzat del tot. Hi ha un continent místic i gairebé intacte, «que pot ser un estat a dins de la nostra imaginació». Un dels valors més importants de l’Antàrtida per a les meves tres filles i per a les generacions futures és precisament aquest.

El secret d’anar a peu fins al pol sud és posar un peu davant de l’altre prou vegades. Tècnicament parlant, és senzill. Fins i tot un ratolí pot cruspir-se un elefant, bocinet a bocinet. El repte és voler-ho. El repte més difícil és llevar-se de bon matí amb una temperatura de cinquanta graus sota zero, en dies que semblen trets de l’època de Roald Amundsen i Robert Scott. I el segon repte més difícil? Estar en pau amb un mateix.

El silenci se’m va ficar a dintre. Sense cap contacte amb el món exterior, aïllat i sol, em vaig veure obligat a seguir rumiant els pensaments que ja tenia. I el que encara és pitjor: els meus sentiments. L’Antàrtida és el desert més gran del món, es compon d’aigua i té més hores de sol que el sud de Califòrnia. No pots amagar-te enlloc. Les petites mentides i les mitges veritats diàries que expliquem a la civilització semblen totalment mancades de sentit des de la distància.

Ara semblarà que vaig anar fent camí meditant, però no va ser així. De vegades, el fred i el vent em pessigaven com si fossin unes alicates glacials. Em congelava tant que plorava. El nas i els dits de les mans i dels peus anaven agafant un to blanquinós fins que deixava de sentir-los. El dolor apareix quan se’t van congelant parts del cos. Després desapareix i, quan se’t descongelen, hi torna. Tota l’energia que tenia la consumia provant de tornar a escalfar-me. I és que fa més mal descongelar-se que congelar-se. Més tard el mateix dia, quan em retornava l’escalfor al cos, recuperava l’energia per somiar despert.

Els americans han construït una base al mateix pol sud. Hi viuen científics i personal de manteniment durant uns quants mesos seguits, aïllats del món exterior. En aquesta base, un any hi van celebrar el Nadal noranta-nou residents. Un d’ells havia portat d’amagat noranta-nou pedres. Les va repartir entre els altres residents com a regals de Nadal i se’n va quedar una. Feia mesos que ningú no havia vist cap pedra. Alguns portaven més d’un any sense veure’n. Només havien vist gel, neu i objectes artificials. Tothom es va quedar assegut contemplant i palpant la seva pedra. La tenien a la mà i en sentien el pes, sense pronunciar paraula.