4

Quan anava a escola, vaig estudiar les ones sonores. El so és físic i es pot mesurar en decibels, tot i que em sembla poc profitós haver d’anar mesurant-lo amb una taula numèrica. El silenci és més aviat una idea. Una sensació. Una noció. El silenci que ens envolta pot tenir molt de contingut, però el silenci més interessant és el que tenim a dins nostre. És un silenci que cadascun de nosaltres ha de crear. Per tant, ja no provo de cercar el silenci absolut al meu voltant. El silenci que persegueixo és una experiència personal.

Una vegada vaig preguntar a un futbolista de talla mundial sobre la seva experiència amb el soroll que sent al camp, enmig d’un estadi ple de gom a gom, en el moment en què xuta i la pilota surt brunzent cap a la porteria. Em va respondre el següent: després de xutar, no sent cap soroll, encara que el nivell de soroll s’hagi disparat. Xiscla d’alegria. És el primer a saber que ha marcat. Tanmateix, passat un instant, l’estadi encara sembla guardar silenci. Els següents a comprendre que la pilota ha superat la línia de gol són els seus companys d’equip i ell s’adona que ho celebren. Just després, els seguidors també se n’adonen i tothom es posa a bramar. Tot això passa en un o dos segons.

No cal dir que el nivell de decibels al camp ha estat considerable tota l’estona.

Crec que tothom pot trobar el silenci al seu interior. Hi és sempre, fins i tot quan estem envoltats de soroll. A les profunditats de l’oceà, a sota dels encrespaments i de les ones, tot està en silenci. A la dutxa, mentre deixes que l’aigua et llisqui pel cap, mentre seus davant d’un foc crepitant, mentre nedes en una llacuna enmig del bosc o mentre fas un volt per l’altiplà, pots experimentar un silenci perfecte. M’encanta.

A Oslo, la cosa es complica. Treballo a la ciutat i de vegades hi he de crear el meu propi silenci. Hi ha tant de soroll que apujo el volum de la música, no per crear encara més enrenou, sinó per barrar el pas als altres sons. Sembla que funciona quan és música que ja conec d’abans i que no m’agafa per sorpresa. Es pot experimentar silenci fins i tot al costat de les pistes d’aterratge de l’aeroport, si de debò es vol. Un amic em va explicar que l’únic moment en què té la certesa que hi ha silenci absolut és quan agafa el cotxe. L’important «no és com estàs, sinó com t’agafes les coses», com diu una antiga dita noruega, però per a mi el silenci que hi ha a la natura és el més valuós. Allà em sento com a casa. Tanmateix, si no pogués experimentar el silenci enmig de la vida a la ciutat, l’enyorança esdevindria massa intensa i hauria de tornar a la natura més sovint.

L’Àrtic és un oceà envoltat de continents, a diferència de l’Antàrtida, que és un continent envoltat d’oceans. Enmig del gel de l’Àrtic, de camí al nord, hi ha un soroll constant. Aquest oceà té una profunditat de tres mil metres i està cobert de gel, que es va desplaçant per l’efecte del vent i dels corrents oceànics. L’enorme massa blanca terrabasteja en enfrontar-se als elements de la natura. Allà on la capa de gel és fina, com a molt d’un parell de centímetres, es balanceja i cruix a mesura que la trepitges.

El maig del 1990, quan l’explorador Børge Ousland i jo vam arribar al pol nord, casualment un avió espia americà ens va sobrevolar l’endemà de la nostra arribada. En mirar per la finestreta, els pilots es devien sorprendre tant com nosaltres de trobar gent al pol nord. Com a gest d’amabilitat envers dos exploradors polars famolencs, ens van llançar una capsa amb provisions abans de continuar amb el vol. Després de cinquanta-vuit dies amb temperatures al voltant de cinquanta-quatre graus sota zero, havíem cremat la major part del greix corporal i de la massa muscular. Per arribar al pol, havíem allargat les jornades de vint-i-quatre a trenta hores, per poder anar fent camí en etapes diàries de disset hores. De vegades, gairebé se’m feia impossible dormir a causa del fred i de la fam. Vam obrir la capsa de provisions que ens havia llançat l’avió espia. Era el seu dinar —entrepans, suc, arengada—. El vam posar a sobre de les estoretes i ens el vam dividir a parts iguals. Quan em disposava a devorar la meva part, Børge va proposar que no comencéssim a menjar de seguida, sinó que ens esperéssim una estona. Que contempléssim aquell menjar en silenci. Que comptéssim internament fins a deu a poc a poc i que aleshores ens poséssim a menjar. Que mostréssim una mica d’autocontrol. Que ens recordéssim l’un a l’altre que la satisfacció també és qüestió de sacrifici. Rarament m’he sentit tan ric com aleshores. Se’m va fer estrany haver d’esperar, però el menjar estava molt més deliciós.

No faig mitja, però quan miro algú que en fa, penso que en certa manera deu haver trobat la pau interior que jo he experimentat durant les expedicions, encara que el seu entorn no sigui tan silenciós. Tinc la mateixa sensació quan llegeixo, quan toco música, quan medito, quan tinc relacions sexuals, quan esquio, quan practico ioga o quan m’estic assegut en silenci sense interrupcions i no faig res. Com a editor, m’he adonat que és possible vendre centenars de milers de llibres sobre fer mitja, elaborar cervesa o apilar llenya. Molts de nosaltres tenim ganes de tornar a alguna cosa primigènia i autèntica, i de trobar la pau, d’experimentar una petita alternativa serena a l’enrenou. Aquestes activitats tenen quelcom de pausat i de sostenible, quelcom de meditatiu. És d’esperar que les ocasions de patir interrupcions mentre elabores cervesa al celler o mentre fas mitja siguin mínimes, de manera que puguis delectar-te amb allò que estàs fent. Precisament el fet de saber que ningú no m’interromprà i, per una vegada, tenir una explicació de per què vull estar ben sol, a la meva, és tot un luxe.

Tot això no és cap tendència ni cap moda nova, sinó que reflecteix una profunda necessitat humana. Fer mitja, elaborar cervesa i fer llenya són activitats que tenen coses en comú. Et marques un objectiu i el duus a terme —no d’una tirada, sinó amb el temps—. Fas servir les mans o el cos per crear alguna cosa. En moure’t, també mous la ment. Em delecten les activitats en què la satisfacció va del cos al cap, en comptes d’anar en la direcció contrària. Els resultats aconseguits —llenya per escalfar-te o un jersei en què t’hi has esmerçat molt— no es poden imprimir i prou. El fruit del teu esforç és un producte tangible. És un resultat del qual tu i els altres podreu gaudir al llarg del temps.