XVIII

Doncs bé, la fressa d’aquests esdeveniments s’escampà el mateix vespre per Huneburg, i tota la vila en fou assabentada; tothom es deia: «Com pot ser que el senyor Kobus, aquest home ric, aquest home assenyalat, es casi amb una noia senzilla del camp, la noia del seu mateix masover, ell que per espai de quinze anys ha refusat tants de bells partits?». La gent s’aturava al mig dels carrers per a contar-se aquesta estranya nova; se’n parlava al llindar de les cases, a les cambres i fins al fons de les eixides; l’astorament no acabava mai.

Així és com Schoultz, Hâan, Speck i els altres amics de Fritz s’assabentaren d’aquestes coses meravelloses; i a l’endemà, reunits a la cerveseria del Gran Cérvol, en conversaren entre ells tot dient:

—Que és gran follia de casar-se amb una dona de condició inferior a la vostra. Que d’això en vénen enuigs i gelosies de tota mena. Que el millor és no casar-se de cap manera. Que no es veu un sol marit damunt la terra tan content, tant rioler, de tan bella salut com els concos.

—Sí —exclamava Schoultz, indignat que Kobus no li hagués fet saber—: ara ja no veurem més el gros Fritz; viurà dins la seva closca i farà per manera de ficar les banyes cap endins. Veu’s aquí com l’edat atueix els homes; quan han esdevingut febles, una senzilla noieta dels camps els domestica i els mena amb una cinteta rosa. No hi ha sinó els vells militars que es mantinguin testos. Així és com veurem el bon Kobus, i podem dir-li, ben bé: —Adéu, descansa en pau!— com quan enterrem el dimarts gras.

Hâan mirava sota la taula, tot somniós, i buidava les cendres de la grossa pipa entre sos genolls. Però com que la gent, de tant parlar, havia acabat per pendre alè, digué a son torn:

—El casament és la fi de l’alegria: per la meva part, m’estimaria més de ficar el cap dins un feix d’espines, que no pas de posar-me aquesta corda al coll. A desgrat d’això, ja que nostre amic Kobus s’ha convertit, tothom ha de confessar que la seva petita Súzel era digna de fer aquest miracle; per la gentilesa, la vivor, i el seny, no conec sinó una sola persona que se li pugui comparar, i àdhuc que li sigui superior, perquè té més dignitat en el tarannà: és la filla del burgmestre de Bischem, una dona superba, amb la qual vaig dansar el treieleins.

Aleshores Schoultz exclamà:

—Que ni Súzel ni la filla del burgmestre eren dignes de desfermar els cordons de les sabates de la doneta saura que ell havia triat —i la discussió, animant-se cada vegada més, continuà per aquest estil fins a mitja nit, moment en el qual el vigilant hagué d’avisar a aquells senyors que la conferència restava provisionalment closa.

El mateix dia, va fer-se el contracte de casament a casa de Fritz. Quan el notari Müntz acabava d’inscriure els béns de Kobus, i Súzel, ella, no tenia altra cosa a dur a la casa que els encisos de la jovenesa i l’amor, el vell David, decantant-se darrera el notari, li digué:

—Poseu que el rabí David Sichel dóna a Súzel, com a dot, l’hectàrea de vinya del Sonneberg, que produeix el millor vi del país. Poseu això, Müntz.

Fritz va redreçar-se tot sorprès, perquè aquesta hectàrea li pertanyia, però el vell rabí, aixecant el dit, li digué somrient:

—Recorda’t, Kobus, recorda’t de la nostra discussió sobre el matrimoni, a la darreria del dinar, fa tres mesos, en aquesta cambra!

Aleshores Fritz va recordar-se de llur juguesca.

—És veritat —digué enrojolant-se— aquesta hectàrea de vinya és de David, me l’ha guanyada; però ja que la dóna a Súzel, l’accepto per ella. Afegiu, només, que ell se’n reserva el gaudi; vull que pugui beure’n el vi fins l’edat avançada de son avi Matusalem; és cosa indispensable a la meva felicitat. I poseu també, Müntz, que Súzel porta com a dot la masia de Meisenthal, que li dono en senyal d’amor; Christel i Orchel la conrearan per a llurs fills; això els donarà més plaer.

És així com va ser escrit el contracte de matrimoni.

I, quant a la resta, quant a l’arribada de Iòsef Almani, de Bockel i d’Andrés, venint de quinze llegües lluny, per a fer música a les noces de llur amic Kobus; quant al festí, ordenat per la vella Katel segons totes les regles de l’art, amb el concurs de la cuinera del Bou Roig, quant a la gràcia ingènua de Súzel, a la joia de Fritz, a la dignitat de Hâan i de Schoultz, sos minyons d’honor, a la bella al·locució del senyor pastor Diemer, al gran ball que el vell rabí David obrí ell mateix amb Súzel en mig dels aplaudiments universals; quant a l’entusiasme de Iòsef, tocant el violí d’una manera tan extraordinària que la meitat d’Huneburg romangué a la plaça de les Acàcies per a sentir-lo, fins a les dues del matí, quant a tot això, fóra una història tan llarga com la primera.

Que us basti, doncs, de saber que cap als quinze dies del seu casament, Fritz reuní tots sos amics a dinar, a la mateixa sala on Súzel havia comparegut a seure en mig d’ells, tres mesos abans, i que declarà altament que el vell rabí havia tingut raó quan deia: «que fora de l’amor tot era vanitat, que no existeix cap cosa que s’hi pugui comparar i que el casament amb la dona que un hom estima és el paradís damunt la terra».

I David Sichel, aleshores, tot commòs, pronuncià aquesta bella sentència, que havia llegit en un llibre hebraic, i que trobava sublim, baldament no fos del vell Testament:

—Mos benamats, amem-nos els uns als altres. Qualsevol que ami els altres, coneix Déu. El que no els ama, no coneix Déu, perquè Déu és amor!

FI