V

L’endemà, cap a les nou, Fritz Kobus, assegut al caire del llit, amb aire melangiós, es posava lentament les botes i s’alliçonava a si mateix:

—Vam beure massa cervesa, ahir al vespre —digué gratant-se darrera les orelles—: es una beguda que us fa malbé la salut. Hauria obrat millor bevent una botella més i deixant de banda quatre o cinc xops.

Després, alçant la veu:

—Katel! Katel! —exclamà.

La vella serventa aparegué al llindar, i, veien-lo com badallava, amb els ulls rogencs i la crinera avalotada:

—Eh, eh, eh! —féu—. Teniu mal als cabells, senyor Kobus.

—Sí, és aquesta cervesa qui en te la culpa; no m’hi tornaran a atrapar!

—Ah! Sempre dieu la mateixa cosa: —féu la vella tot rient.

—Què podries donar-me, que em refés? —continuà Fritz.

—Voleu te?

—Te! Parla’m d’una bona sopa de cebes: això és cosa enraonada. I, en acabat, espera…

—Una orella de vedella a la vinagreta?

—Sí, això és: una orella a la vinagreta. ¡Quina mala pensada va ser, de beure tanta cervesa! En fi, ja que és cosa feta, no en parlem més. De pressa, Katel: vindré tot seguit.

Katel, rient, va tornar a entrar a la cuina; i Kobus, passat un quart d’hora, acabava de rentar-se, de pentinar-se i de vestir-se. Amb prou feines podia alçar els braços i les cames. Finalment es posà el capot i entrà a la sala a asseure’s davant una bona sopa de cebes, que el va retornar. Menjà l’orella a la vinagreta, i begué, a més a més, una bella glopada de forstheimer, que li va donar coratge. Tenia encara, però, el cap una mica feixuc, i esguardava la bella solellada que s’estenia damunt els vidres.

—Quina beguda tan perniciosa és la cervesa! —deia—. Hauria calgut tòrcer-li el coll a aquest Gambrinus, quan se li acudí de fer bullir l’ordi amb el llúpol. És una cosa contrària a la naturalesa, la barreja del dolç i l’amarg: els homes són ximples, d’empassar-se una metzina com aquesta. Però el fum és qui té la culpa de tot: si hom pogués renunciar a la pipa, se’n riuria del xop. En fi, és allò…

—Katel!

—Què mana, senyor?

—Surto; me’n vaig a pendre l’aire: cal que faci una bella caminada.

—Però… tornareu a migdia?

—Em penso que sí. En tot cas, si a la una no he tornat, despara la taula: serà que m’hauré arribat a algun poblet de la rodalia.

Tot dient això, Fritz va posar-se son feltre; prengué el bastó que tenia al cim una bola de vori i estava al recó de la xemeneia, i davallà al vestíbul.

Katel tragué les estovalles tot rient i dient-se:

—Demà, la seva primera visita, havent dinat, serà per al Gran Cérvol. Vet aquí com són els homes: no saben esmenar-se mai.

Un cop va ésser fora, Kobus pujà greument pel carrer de Hildebrant. El temps era magnífic: totes les finestres s’obrien a la primavera.

—Ah! Bon dia, senyor Kobus! Veu’s aquí el bon temps! —li cridaven les comares.

—Sí, Bérbel… sí, Catarina… això promet —deia ell.

Els infants dansaven, saltaven i cridaven a totes les portes: no es podia veure cosa més platxeriosa.

Fritz, després d’haver eixit de la vila per l’antiga porta de Hildebrandt, on les dones ja estenien llur blancatge i les robes vermelles al sol, al llarg de les antigues fortificacions, Fritz pujà al talús de l’Avançada. Les neus darreres es fonien a l’ombra dels camins coberts, i a tot el voltant de la vila tan lluny com arribava l’esguard, no es veien sinó brotades noves d’un verd tendre damunt les tanques, damunt els arbres dels vergers i les pollancredes afilerades al llarg del riu Lauter. Lluny, ben lluny, les muntanyes blaves dels Vosgues conservaven al cim algunes taques blanques gairebé imperceptibles, i pel damunt s’estenia el cel immens, on vagaven núvols lleugers.

Kobus, veient aquestes coses, fou veritablement feliç, i, portant l’esguard lluny, pensà:

—Si fos allà baix, damunt la costa de les ginestes, no em restaria sinó mitja llegua per a trobar-me a la meva masia de Meisenthal: podria conversar amb el vell Christel de mos afers, i veuria la sembra i la vedella blanca que ahir al vespre em deia Súzel.

Mentre així mirava, tot somniós, un esbart de tudons passava ben alt, damunt la costa llunyana, adreçant-se cap a la gran boscúria de faigs.

Fritz, amb els ulls plens de claredat, els seguia amb la mirada, fins que hagueren desaparegut en les fondàries il·limitades; i, tot seguit, resolgué d’anar a Meisenthal.

El vell jardiner Bosser passava, justament, per l’Avançada, amb l’aixada a l’espatlla.

—Ei! Mestre Bosser! —li cridà.

L’altre aixecà el nas.

—Feu-me el plaer, ja que aneu a a vila, d’avisar a Katel que vaig a Meisenthal i que no tornaré abans de les sis o 1es set.

—Està bé, senyor Kobus, està bé, jo me n’encarrego.

—Sí, em fareu servei.

Bosser s’allunyà, i Fritz prengué, a mà esquerra, el tirany que baixa cap a la vall de les Ablettes, darrera el Postthal, i que torna a pujar al davant, per la costa de les Ginestes.

Aquest tirany ja era eixut, però milers de rajolins d’aigua de neu s’entrecreuaven més avall, a la gran prada del Greselthal, i brillaven al sol com a venes d’argent.

Kobus, en pujar la costa de davant, llucà dues o tres parelles de tórtores boscanes, que anaven de dues en dues, al llarg de les roques grises de la Houpe, i es bequejaven damunt els reflexos, amb la cua en forma de ventall. Era un plaer de veure-les lliscar per l’aire, sense fressa. Hom hauria dit que no els calia d’agitar les ales: l’amor les portava. No es deixaven mai, i feien torterols, tan aviat a l’ombra de les roques com en plena llum: semblaven ramells de flors que caiguessin del cel tot estremint-se. Hauria calgut no tenir cor per no amar aquella ocellada gentil. Fritz, amb l’esquena recalcada en el bastó, les mirà qui-sap-lo temps: mai no les havia vist tan bé mentre es bequejaven, perquè les tórtores boscanes són molt esquerpes. Elles acabaren per reparar-ho, i s’allunyaren. Ateshores continuà de caminar, tot pensívol, i cap a les onze era a la costa de les Ginestes.

D’allà estant, Huneburg, amb els vells carrers tortuosos, l’església, la font de Sant Arbogast, la caserna de cavalleria, les tres portes decrèpites per on penjaven l’heura i la molsa, semblava pintada de blau, a la carena del davant, i totes les finestretes i les obertures de les teulades llançaven raigs lluminosos. La trompeta dels hússars, fent la crida, se sentia com la bonior d’una vespa. Per la porta d’Hildebrandt avançava una mena de filera de formigues. Kobus es recordà que a la vetlla havia mort la llevadora Lehuel: era el seu enterrament.

Després d’haver vist aquestes coses, es posà a travessar el ras a belles passes. El senderó sorrenc començava a davallar, quan, de cop i volta, la gran teulada de teules grises de la masia, amb les altres dues teulades més petites del cobert i del colomar, aparegueren al seu dessota, dins la clota de la vall de Meisenthal, al peu mateix de la costa.

Era una vella masia, bastida a l’amiga moda, amb una gran eixida quadrada, voltada d’una paret baixa de pedra seca, amb la font al mig de l’eixida, amb la pica davant l’abeurador tot verdós, les estables i les quadres a mà dreta, les sitges i el colomar, que tenia al cim una torreta punxeguda, a mà esquerra, i l’edifici cabdal al mig. Darrera hi havia la destil·leria, el safareig, el cup, el corral i l’estatge dels porcs: tot això d’una velledat de cent cinquanta anys, perquè era l’avi Nicolau Kobus qui ho havia bastit; però més de tres hectàrees de prats naturals, vuit de terres de conreu, tot el tomb de la costa cobert d’arbres fruiters, i, en un recó assolellat, una hectàrea de vinyes de rèdit abundós, donaven al mas gran valor i belles rendes.

Tot davallant pel tirany en forma de zig-zag, Fritz esguardava la petita Súzel, que feia la bugada vora la font, els coloms que volaven en esbarts de deu o dotze al voltant del colomar, i el vell Christel, amb sa gran cougie al puny, fent tornar els bous de l’abeurador. Aquest conjunt camperol l’alegrava. Escoltava amb vera satisfacció la veu del ca Mopsel, que ressonava, amb els cops de picador, dins la vall silenciosa, i els bruels de l’arment, prolongant-se fins a la boscúria de faigs del davant, on encara romanien algunes taques de neu groguenca al peu dels arbres.

Però el que més gust li dava era la petita Súzel, decantada sobre la posteta ensabonant el blancatge, picant-lo i retorcent-lo, d’un tomb de braç, com una bona mestresseta de casa. Cada vegada que aixecava el picador, tot lluent d’aigua ensabonada, el sol, que brillava al damunt, trametia un raig fins al cim de la costa.

Fritz, donant per atzar una llambregada al fons de la clota, on el Lauter serpeja en mig de les prades, veié a la punta d’una vella alzina un busart que observava els coloms que feien torterols al volt de la masia. Va apuntar-lo amb un bastó: tot seguit l’ocell se n’anà, fent un grinyol salvatge dins la vall; i tots els coloms, en oir el crit de guerra, es replegaren, en forma de ventall, fins a l’interior del colomar.

Aleshores, Kobus, rient dintre seu, començà de nou el trot pel senderó, fins que una veueta clara es posà a cridar:

—Senyor Kobus!… Aquí està el senyor Kobus!

Era Súzel, que acabava de reparar-lo i que es llançava sota el cobert per cridar son pare.

Fritz arribava tot just al camí de carruatge, al peu de la costa, quan el vell masover anabaptista, amb son ample tomb de barba, son capell prim i sa camisola de llana grisa decorada amb fermalls de llautó, venia ja a son encontre, amb la cara expandida i exclamant en to joiós:

—Benvingut, senyor Kobus, benvingut! Ens feu molt de plaer, en aquest dia. No esperàvem de veure-us tan d’hora. Lloat sigui el Cel, per haver-vos decidit avui.

—Si, Christel, aquí em veieu —digué Fritz donant una encaixada a aquell home excel·lent—: la idea de venir se m’ha acudit tot de sobte, i veu’s-me aquí. Eh! Eh! Eh! Em plau de veure que aneu fent bona cara, Christel.

—Si, el Cel ens ha conservat la salut, senyor Kobus. És el bé més gran que puguem desitjar, beneït sigui! Però, teniu, veu’s aquí la meva dona que la petita havia anat a cercar.

En efecte, la bona Orchel, grossa i grassa, amb la còfia de tafetà negre, el davantal blanc i els braçassos rodons, que li eixien de les mànegues de camisa, corria també cap a ell, amb la petita Súzel al darrera.

—Ah! Déu meu! ¿Sou vós, senyor Kobus? —deia la dona, tota riallera— tan aviat? Ah! Quina bella sorpresa ens doneu!

—Si, Orchel. Tot el que veig m’alegra, He dat un cop d’ull als vergers: tot brota a cor què vols cor què desitges; i he vist ara mateix l’arment que tornava de l’abeurador i que m’ha semblat ufanós.

—Sí, sí, tot reïx! —digué la grossa masovera.

Hom veia que tenia ganes d’abraçar Kobus; i la petita Súzel semblava igualment feliç.

Tots els mossos de la casa, de brusa, eixien aleshores amb l’arada enganxada. Tiraren en l’aire el barret, tot cridant:

—Bon dia, senyor Kobus!

—Bon dia, Johann! Bon dia Kasper! —digué tot joiós.

S’havia acostat a la vella masia, que tenia tota la façana coberta d’una obra de llates, per on s’enfilaven fins al peu de la teulada mitja dotzena de ceps gruixuts i nuosos; però els brots amb prou feines treien el cap.

A mà dreta de la porteta rodona hi havia un banc de pedra. Més lluny, sota la teulada del cobert, que avançava fent ràfec fins a dotze peus de terra, hi estaven amuntegats en desorde els rasclets, les arades, els coltells d’herba, les serres i les escales. Hom veia també, contra la porta de la sitja, una gran nansa; i al damunt, entre les bigues del cobert, penjaven gabelles de palla on niarades de pardals havien parat casa. El gos Mopsel, canet de pastor de pèl gris acer, gros mostatxo i cua arrossegadissa, vingué a fregar-se contra la cama de Fritz, que li passà la mà pel cap.

Aixi es com, entre les riallades i les dites joioses que a tots inspirava l’arribada del bon Kobus, entraren plegats a la sendera, plantada d’arbres, i després a la cambra gran de la masia, una gran sala emblanquinada, de vuit a nou peus d’alçada i amb el sostre ratllat per bigues brunes. Tres finestres de vidres octògons donaven a la vall; una altra de petita, al darrera, s’obria damunt la costa. Al llarg de les finestres s’estenia una llarga taula de faig, de peus en forma de X, amb un banc a cada costat; darrera la porta, a mà esquerra, es dreçava el fornell de fosa, de forma piramidal; i damunt la taula hi havia cinc o sis vasos i el canti de gres, amb flors blaves. Imatges antigues de sants, polides amb vermelló i enquadrades de negre, completaven el parament de la cambra.

—Senyor —digué Christel—: dinareu aquí?

—No cal dir-ho.

—Bé, ¿ja saps, Orchel, què cosa plau al senyor Kobus?

—Sí, estigues tranquil: justament hem enfornat aquest mati.

—Aleshores seguem. ¿Esteu afadigat, senyor Kobus? Voleu canviar de calçat? Posar-vos els meus esclops?

—No sigueu plaga, Christel: he fet les dues llegües curtes sense adonar-me’n.

—Vaja, val més així. Però ¿no dius res al senyor Kobus, Súzel?

—Què vols que li digui? Ja em veu aquí, i veu el gust que tots passem, rebent-lo a casa.

—Té raó, Christel. Vam parlar a bastament ahir, tots dos: em va contar tot el que passa per aquí. N’estic content: és una bona minyona. Però, ara que hi som posats i que Orchel ens prepara uns quants noudels, sabeu què podríem fer, mentrestant? Eixim una mica a veure els camps, el verger, el jardí. Fa tant de temps que no havia sortit, que la caminadeta no ha fet sinó treure’m la son de les cames.

—Amb plaer, senyor Kobus. Súzel, pots ajudar a la mare: tornarem d’aquí a una hora.

Aleshores Fritz i Christel sortiren; i, quan reprenien el camí de l’eixida, Kobus, passant, veié el reflex de la flama al capdavall de la cuina. La masovera passava vora l’aigüera.

—D’aquí una hora, senyor Kobus! —va cridar-li.

—Sí, Orchel, sí: d’aquí una hora.

I eixiren.

—Hem premsat una pila de fruita, aquest hivern. —Digué Christel—: n’hem tret, si més no, dues mesures de sidra de pomes i vint de sidra de peres, que és una beguda més refrescant que el vi al temps de la sega.

—Més sana que la cervesa —afegí Kobus—. No cal fortificar-la ni afegir-hi aigua: és una beguda natural.

Passaven aleshores al llarg de la paret de la destil·leria: Fritz adreçà l’esguard cap a dins per una finestreta.

—I de patates, Christel, que n’heu destil·lades?

—No, senyor. Ja sabeu que antany no han llevat gaire: cal esperar una collita abundosa, perquè valgui la pena.

—És veritat. Oh! I em sembla que teniu més gallines que l’any passat, i més boniques!

—Ah! Aquestes, senyor Kobus, són de la Cotxin-Xina. De dos anys a aquesta part n’hi ha qui-sap-les a la contrada. N’havia vistes a casa de Daniel Stenger, a la masia de Lauterbach, i n’he volgudes tenir. És una mena magnífica, però caldrà veure si les cotxin-xineses són bones ponedores.

Eren davant la tanca del corral, i una mala fi de gallines grans i petites, unes amb plomalls, d’altres amb plomes a les potes, i un gall superb, d’ulls vermellencs, en mig de totes elles, romanien a l’ombra, esguardant, escoltant i pentinant-se amb el bec. També hi havia alguns ànecs, a la colla.

—Súzel! Súzel! —cridà el masover.

La petita comparegué tot seguit.

—Què hi ha, pare?

—Obre a les gallines, que vagin a pendre l’aire; i els ànecs que vagin a l’aigua. Ja serà temps de tancar-los quan hi hagi herba i vagin a descolgar-ho tot.

Súzel s’acuità a obrir, i Christel començà a davallar per la prada, amb Fritz al darrera. A cent passes del riu, fent-se humida la terra, l’anabaptista es deturà i digué:

—Veieu, senyor Kobus? Feia deu anys que aquest pendís no donava sinó vímets i tiges d’aigua: amb prou feines hi havia verd per a pasturar-hi una vaca. Doncs bé: aquest hivern he començat a nivellar, i ara tota l’aigua va decantant-se cap al riu. Quan el sol duri quinze dies, s’eixugarà, i hi sembrarem el que ens plagui: trèvol, trepadella, alfals! Us responc que el forratge serà bo.

—D’això en dic una gran pensada! —respongué Fritz.

—Sí, senyor. Però cal que us parli d’una altra cosa: quan tornem a la masia i siguem a l’indret on el riu fa recolzada, us ho explicaré i ho compendreu més millor.

Continuaren passejant-se, dant el tomb a la vall fins a migdia. Christel exposava a Fritz les seves intencions.

—Aquí —deia— plantaré patates; allà sembrarem blat: després del trèvol és una bona muda.

Fritz no hi entenia res, però ho feia veure, que hi era capaç; i el vell masover se sentia feliç parlant de les coses que l’interessaven més.

La calor es feia forta a força de caminar per aquelles terres grasses, llaurades pregonament i que a cada pas us deixaven un terròs al taló. Kobus havia acabat per adonar-se que la suor li lliscava esquena avall. I, mentre eren al cim de la costa a rependre l’alè, la immensa munió dels insectes que ixen de terra als primers dies del bon temps es féu sentir per primera vegada a llurs oïdes.

—Escolteu, Christel —digué—, quina música, eh? Tanmateix és admirable, aquesta vida que ix de terra en forma d’erugues, pregadéus de rostoll, mosques, que omplen l’aire d’un dia a l’endemà!… És una cosa gran!

—Sí, fins i tot massa gran —digué l’anabaptista—. Si no tinguéssim la sort de tenir pardals, pinsans, orenetes, i altres ocells decents, com les caderneres i les curruques, per a exterminar totes aquestes bestioles, estaríem perduts, senyor Kobus: els pregadéus de rostoll, les erugues i les llagostes se’ns ho menjarien tot! Per ventura Nostre Senyor ens dóna ajut. Caldria prohibir la caça dels ocellets. Jo no he volgut mai que desniessin els pardals de la masia: ens prenen molta de grana, però encara ens en salven més.

—Sí —continuà Fritz—. Vet aquí com tot marxa, en aquest món: els insectes mengen les plantes, els ocells mengen els insectes, i nosaltres ens mengem els ocells i les altres coses. D’ençà del començament, les coses han estat ordenades perquè ens ho mengem tot. Per això tenim trenta dues dents: les unes punyents, les altres talladores, i les altres, les peces grosses, per a esclafar. Això demostra que som els reis de la terra. Però… escolteu, Christel… Què és, això?

—Això és la campana major d’Huneburg, que toca a migdia: el so entra per allà baix dins la vall, a vora la roca de les Tórtores.

Començaren la davallada; i al marge del riu, a cent passes de la masia, l’anabaptista, aturant-se de bell nou, digué:

—Senyor Kobus, veu’s aquí la idea de la qual us parlava suara. Ja veieu si n’és, de baix, el riu, en aquest indret. Cada any, quan es fonen les neus o cau un gran xàfec a l’istiu, el riu surt de mare aquí. I avança almenys unes cent passes. Si haguéssiu arribat la setmana passada, ho hauríeu vist tot ple d’escuma: ara encara la terra és molt humida. Doncs bé! He pensat que, si cavéssim de cinc a sis peus en aquest tombant, això ens daria, de primer antuvi, de dues a tres centes carretades de terra grassa, que serien un bon engreix per a la costa, perquè no hi ha cosa millor que barrejar l’argila amb la terra de calç. Després, bastint una paradeta ben sòlida al costat del riu, tindríem el millor dipòsit que hom pugui desitjar per a servar-hi truites, barbs, tenques, i totes les menes que es crien en el Lauter. L’aigua entraria per una tanca reixada i sortiria per un reixat ben espès, per l’altra banda: el peix estaria dins l’aigua viva, a casa, i no caldria sinó tirar la xarxa per agafar-ne tant com es volgués. Mentre que ara, sobretot d’ençà que el rellotger d’Huneburg i sos dos fills venen a pescar tot el sant dia, i s’emporten cada vespre el sac ple de truites, no hi ha manera d’haver-ne. ¿Què en penseu, d’això, senyor Kobus, vós que esteu tan agradat del peix d’aigua corrent? Cada setmana Súzel us en portaria amb la mantega, els ous i les altres coses.

—Això —digué Fritz, amb la boca plena d’admiració— és una idea magnífica. Christel, sou un home ple de seny. Fa temps que hauria hagut de pensar en aquest dipòsit, perquè em daleixo per les truites. Sí, teniu raó. És clar és clar, és justíssim! Demà mateix començarem: sentiu Christel? Aquest vespre me’n vaig a Huneburg a cercar obrers, carros i carretons. Cal que vingui l’arquitecte Lang, perquè la cosa sigui feta amb tots els ets i uts. I, un cop estiguem llestos, ho sembrarem de truites, persegues i barbs, com es sembren cols, raves i pastanagues al jardí.

Kobus esclatà aleshores en una riallada, i el vell anabaptista semblà feliç de veure-li aprovar son projecte.

Tot arribant a la masia, Fritz deia:

—M’establiré a casa vostra, Christel, vuit, deu, quinze dies, per vigilar i empènyer aquest treball: ho vull veure tot amb els meus mateixes ulls. Caldrà, al costat del riu, una paret sòlida, de bona calç i bons fonaments. També necessitarem sorra i palets per al fons del dipòsit: perquè els peixos d’aigua corrent volen palets. En fi, ho muntarem de manera que sigui de durada.

Entraven aleshores dins la gran eixida de davant el cobert. Súzel era a la porta.

—Que ens espera, ta mare? —li digué el vell anabaptista.

—No encara: està parant la taula, tot just.

—Bé, tenim el temps de veure les estables.

Travessà l’eixida i obrí la finestreta. Kobus esguardà l’establa emblanquinada de calç i empedrada amb palets, amb un regueró al mig, de pendís suau, i els bous i les vaques fent renglera, a l’ombra. Mentre aquelles bones bèsties giraven el cap envers la llum, Christel digué:

—Aquests dos bouassos del davant s’engreixen fa tres mesos. El carnisser jueu, Isaac Schmoule, els cobeja: ja ha vingut dues o tres vegades. Amb els altres sis en tindrem prou, aquesta anyada, per al treball. Però mireu aquest petit, tot negre, senyor: és magnífic, i és una llàstima que no en tinguem un altre d’igual. He corregut tota la contrada per trobar-lo. Quant a les vaques, són les mateixes d’antany. Roesel té llet de fresc: vull deixar-li criar la seva vedelleta blanca.

—Està bé —va fer Kobus—: veig que tot marxa. Ara anem a dinar: tinc una mica de cori-mori.