I

Quan Zacaries Kobus, jutge de pau a Huneburg, finà en 1832, Fritz Kobus, son fill, veient-se al cap d’una bella casa de la plaça de les Acàcies, d’una bona hisenda a la vall de Meisenthal i d’un bé de Déu d’escuts col·locats en sòlides hipoteques, eixugà les seves llàgrimes, i es digué amb l’Eclesiastès: «Vanitat de vanitats! Tot és vanitat! ¿Quin avantatge donen als homes llurs treballs damunt la terra? L’una generació passa i l’altra ve: el sol s’aixeca i es pon avui com ahir; el vent bufa a tramuntana, i després bufa a migjorn; els rius van a la mar, i la mar no se n’emplena; totes les coses treballen més que l’home no arribarà a dir; l’ull no és mai saciat de veure ni l’orella d’oir; hom oblida les coses passades, hom oblidarà les que vindran; la millor cosa és el vagar… per no haver de fer-se cap retret».

Així fou com raonà Fritz Kobus en aquell dia.

I l’endemà veient que el dia abans havia raonat bé, afegí encara:

—Et llevaràs entre set i vuit del matí, i la vella Katel et portarà ton desdejuni, escollit per tu mateix, a ton grat. En acabat podràs anar o bé al casino, a llegir el diari, o bé a donar un tomb pels camps, per fer-te venir gana. A migdia, tornaràs per dinar; havent dinat, repassaràs els comptes, cobraràs les rendes i faràs els tractes. Al vespre, havent sopat, aniràs a la cerveseria del Gran Cérvol, a fer algunes partides de youker o de rams amb els que s’escaiguin de trobar-s’hi. Fumaràs pipes, buidaràs xops, i seràs l’home més feliç del món. Procura tenir sempre el cap fred, els peus calents i el ventre net: és el precepte del seny. I sobretot evita aquestes tres coses: d’esdevenir massa gras, de pendre accions industrials i de casar-te. Si ho compleixes, Kobus, goso predir-te que arribaràs a ésser vell com Matusalem. Els que vinguin darrera teu diran: «Era un home intel·ligent, un home de seny natural, un gai compare!». Què podries desitjar més, si el mateix rei Salomó declara que l’accident que colpeix l’home i el que colpeix la bèstia són el mateix accident; que la mort de l’un és la mateixa mort que la de l’altre, i que tots dos tenen el mateix alè!… ja que és així —pensà Kobus—, fem per manera, almenys, d’aprofitar-nos de nostre alè mentre ens és concedit d’alenar.

Doncs bé, per espai de quinze anys, Fritz Kobus seguí exactament la regla que s’havia marcat a l’avançada: sa vella criada Katel, la millor cuinera d’Huneburg, li serví sempre ells talls que més li plaïen, cuinats de la manera que ell volia; tingué sempre la millor choucroute, el millor pernil, les millors llonganisses i el millor vi del país; consumí regularment una cinquena de xops de bockbier a la cerveseria del Gran Cérvol; llegí amb regularitat el mateix diari a la mateixa hora; i féu amb regularitat les seves partides de Youker i de rams tan aviat amb l’un com amb l’altre.

Tot canviava al seu voltant, i només Fritz Kobus no canviava. Tots sos vells companyons ascendien en llur graduació, i Kobus no els tenia enveja. Al contrari: quan llegia en son periòdic que Yeri Hoos acabava d’ésser nomenat capità d’hússars per son coratge; que Frantz Sépel acabava d’inventar una màquina per a filar el cànem a meitat de preu; que Petrus acabava d’aconseguir una càtedra de metafísica a Munic, que Nickel Bischof acabava d’ésser condecorat amb l’orde del Mèrit per ses belles poesies; tot seguit s’alegrava i deia:

—Ara veieu com malda, aquesta minyonia! Els uns es fan petar braços i cames per servar mos béns; els altres fan invencions per aconseguir-me les coses a sotapreu; els altres suen sang i aigua per escriure poesies i fer-me passar una bella estona quan estic tediosot… Ah! Ah! Ah!… bons minyons!

I les grosses galtes de Kobus s’inflaven; sa bocassa es fendia fins a les orelles, son nassàs s’esclafava de satisfacció; feia una riallada que no s’acabava mai més.

Altrament, havent tingut sempre cura de fer un exercici moderat, Fritz es trobava cada dia millor; Sa fortuna augmentava raonablement perquè no comprava accions i no volia enriquir-se de cop i volta; estava franc de tots els neguits de la família com a solter que havia restat; tot el secundava, tot el satisfeia, tot l’alegrava; era un exemple vivent del bon humor que us procuren el seny natural i la previsió humana, i, naturalment, tenint escuts tenia amics.

Impossible d’estar més content que Fritz; però no era del tot sense treball, perquè ja us podeu pensar les innombrab1es proposicions de casament que havia hagut de refusar durant aquests quinze anys; ja us podeu pensar la mala fi de vídues i de noies que havien volgut consagrar-se a la seva felicitat, i totes les astúcies de les bones mares de família que de mes en mes i d’any en any havien assajat d’atreure’l a llur casa i fer-lo decidir a favor de Carlota o de Gretchen. No, no era sense treball que Kobus salvà la seva llibertat d’aquesta universal conspiració.

Sobretot el vell rabí David Sichel —el més gran ajustador de matrimonis que mai s’hagi vist en aquest pobre món—, el vell rabí s’acarnissava a voler casar Fritz. Hom hauria dit que la seva honor estava compromesa en l’èxit de l’afer. I el pitjor és que Kobus estimava molt el vell David: l’estimava per haver-lo vist, d’ençà de la infantesa, assegut del mati al vespre a casa del jutge de pau, son respectable pare; per haver-lo sentit fer veu de nas, discutir i cridar al voltant de son bressol; per haver saltat damunt ses velles cuixes magres, tot estirant-li la barbeta; per haver après el parlar dels jueus alemanys de sa pròpia boca; per haver jugat en el pati de la vella sinagoga; i, finalment per haver dinat, d’allò més petit, a la tenda de fullam que David Sichel parava a casa seva, com tots els fills d’Israel, el dia de la festa dels Tabernacles.

Tots aquests records es mesclaven i es confonien dins l’ànima de Fritz amb els dies vells de la seva infantesa: així, doncs, no tenia plaer més gran que el de veure, de prop o de lluny, el perfil del vell rabí, amb el capell gastat decantant-se per avall de la testa, el pobre mocador de cap, de cotó negre, tirat sobre el bescoll, son vell capot verdosenc, d’ample coll greixós que li pujava fins a cobrir-li les orelles, el nas corbat que el tabac empastifava, la samarreta grisa, les cames llargues i magres, revestides de mitges negres que formaven sacsonassos, com posades al volt d’un mànec d’escombra, i ses sabates rodones de fermalls de coure. Sí: aquesta figura groguenca, plena de vigor i de bonhomia, tenia el privilegi d’alegrar Kobus més que cap altra d’Huneburg, i, tot seguit que el veia de lluny en el carrer, el cridava amb veu de nas, imitant el gest i la veu del vell rabí:

—Ei! Ei! Vell jueu de mala mena! Com anem? Vina, que et faré tastar el meu kirschenwasser.

Encara que David Sichel tingués més de setanta anys i Fritz no passés gaire dels trenta sis, es tutejaven, i no sabien estar-se l’un sense l’altre.

El vell rabí s’acostava, doncs, tot agitant el cap amb un aire grotesc i salmejant:

—Calavera… calavera!… No canviaràs mai, doncs? ¿Seràs sempre el mateix foll que jo havia conegut, que jo havia fet saltar damunt els genolls i que volia arrencar-me la barba? Kobus, has heretat l’esperit del teu pare: era un vell atarantat, que es pensava conèixer el Talmud i els Profetes millor que jo, i que es burlava de les coses santes com un veritable pagà! Si no hagués estat l’home millor del món, i no hagués dat, del tribunal estant, sentències tan belles com les de Salomó, hauria merescut la forca! Tu te li assembles: ets un epicuri. Per això et perdono: cal que et perdoni.

Aleshores Fritz reia fins a saltar-li les llàgrimes, i pujaven plegats a pendre un vas de kirschenwasser, que el vell rabí no menyspreava pas. Parlaven, en la llengua dels jueus alemanys, dels afers de la vila, del preu dels blats, del bestiar i de tot. De vegades David necessitava diners, i Kobus li avançava quantitats bastant fortes sense interès. En una paraula, estimava el vell rabí, l’estimava molt, i David Sichel, després de sa muller Sourlé i sos dos fills Isidor i Natan, no tenia millor amic que Fritz; però abusava de la seva amistat volent casar-lo.

Tot just feia vint minuts que seien l’un davant l’altre (conversant d’afers i esguardant-se amb aquell plaer que dos amics gaudeixen sempre en veure’s i oir-se i expressar-se a cor obert, sense segona intenció, cosa que mai vaga de fer amb els estranys), tot just estaven en aquella avinentesa, en un d’aquells moments que la conversa sobre els afers del dia s’acaba d’escolar, la fesomia del vell rabí agafava un tarannà somniós, després s’animava de sobte amb un estrany reflex, i ell exclamava:

—Kobus: coneixes la vidueta del conseller Roemer? Saps que és una dona bonica? Sí, una dona bonica! Té els ulls esplèndids, aquesta vidueta. A més, és molt amable. Sàpigues que despús ahir, passant jo davant casa seva, al carrer de l’Arsenal, ella que es decanta a la finestra i em diu: «—Ei! El senyor rabí Sichel! Quina alegria tinc de veure-us, senyor Sichel». Aleshores, Kobus, jo, tot sorprès, m’aturo, i li contesto somrient: «—¿Com un pobrissó xaruc, un David Sichel, podria encisar ulls tan esplèndids, senyora Roemer? No, no, això no és possible: massa m’adono que és per bonesa de cor que dieu aquestes coses!». I, verament, Kobus, és bona i graciosa, i, després, és ben llesta: és, segons les paraules del Càntic dels Càntics, com la rosa de Saro i el lliri de les valls— deia el vell rabí, animant-se cada vegada més.

Però, veient que Fritz somreia, s’interrompia, tot remenant el cap, i cridava:

—Ja rius!… sempre has d’estar rient! És manera de conversar, això? Vejam, no és com dic, ella?… no tinc raó?

—És mil vegades més bella, encara —responia Kobus—; però conta’m la resta: t’ha fet entrar a casa seva, veritat?… Vol tornar-se a casar?

—Si.

—Ah! Bé, és la vint-i-tres…

—La vint-i-tres que refuses de la meva pròpia mà, Kobus?

—És veritat, David, i amb sentiment, amb gran sentiment; voldria casar-me per dar-te gust, però, saps…

Aleshores el vell rabí s’arborava.

—Sí —deia—, ja sé que ets un egoista groller, un home que no pensa sinó en beure i en menjar, que s’ha ficat al cap idees extraordinàries de la seva grandesa. Doncs bé! t’equivoques, Fritz Kobus. Sí, t’equivoques refusant persones com cal, els millors partits d’Huneberg; perquè vas fent-te vell. Deixa passar tres o quatre anys, i et cendrejarà el cap. Aleshores em cridaràs, i diràs: «—David, cerca’m una dona! Corre! No en veuries una que em convingués?». Però ja no serà hora, maleït calavera que de tot fas rialles! Aquesta vídua, volent-te, és encara massa bona!

Com més s’arborava el vell rabí, més reia Fritz.

—És aquesta manera de riure!… —cridava David, aixecant-se i gronxant-se les mans vora les orelles—; és aquesta manera de riure, el que no puc veure!… Això m’arbora! No cal ésser foll, per a riure d’aquesta manera?

I, aturant-se:

—Kobus —deia, tot fent una ganyota de despit—: amb la teva manera de riure em faràs fugir de casa teva. ¿No pots mantenir la gravetat una vegada, una sola vegada en ta vida?

—Ala, vell jueu de mala mena! —deia Fritz, a son torn—. Seu, i buidem, encara, un vaset d’aquest kirsch carregat d’anys.

—Que aquest kirschenwasser em sigui metzina —deia el vell rabí, molt despitat— si torno cap vegada més a casa teva! La teva manera de riure és tan bajana, tan bajana, que em fa fàstic, vòmit i pudor!

I, amb el cap estirat, baixava l’escala tot cridant:

—És la darrera vegada, Kobus! La darrera vegada!

—Uix! —deia Fritz, decantat sobre la barana i amb galtes dilatades de plaer—: demà tornaràs.

—Mai més!

—Demà, David. Saps?, la botella encara està mig plena.

El vell rabí pujava el carrer a grans passes, rondinant dins sa barba grisa; i Fritz, feliç com un rei, tornava a tancar la botella a l’armari, i es deia:

—És la vint-i-tres! Ah! Vell jueu de mala mena! Quin divertiment que m’has dat!

L’endemà, o l’endemà passat, David tornava, demanat per Kobus; tornaven a asseure’s a la mateixa taula i del que havia passat la vetlla, no se’n feia més cabal.