III

Després de la sortida de Katel, Fritz entrà a la cuina a encendre una candela, perquè volia passar revista a son celler i escollir algunes botelles de vi xaruc per celebrar la festa de la primavera.

Sa carassa expressava la interior gaubança. Ja veia la desfilada dels bells dies fins a la tardor: la festa dels espàrrecs, les partides de bitlles a la Canastrella Florida, fora d’Huneberg; les partides de pesca amb Christel, son masover de Meisenthal; la davallada del Losser en vaixell, sota les ombres tremolenques dels oms ufanosos de la ribera, que formaven mitja volta; i després Christel, amb l’esparver a l’espatlla, que li deia: «Aquí!», vora de la deu de les truites, i de cop i volta desplegava la xarxa a la rodona, com una immensa teranyina, damunt l’aigua adormissada, retirant-la tota bellugadissa de peixos daurats. Això tornava a veure, a l’avançada, i moltes d’altres coses: l’eixida cap a la cacera, al bosc de faigs, vora de Katzenbach; el faeton tot ple d’alegres compares amb les altes polaines de cuiro ben collades a les cames, el sarró a l’esquena damunt la brusa cendrosa, el bot i el saquet de pólvora damunt l’anca, els fusells dobles entre els genolls, enfonsant-se dins la palla: tot ben resolt. Els cans, lligats al darrera, lladrant, udolant, remenant-se; i ell, vora del timó, conduint el carruatge fins a la casa del guàrdia Roedig, i deixant-los partir per vetllar la cuina, fer fregir les cebetes, fer refrescar el vi a les galledes… Després, el retorn dels caçadors, de nit: els uns amb el sarró buit, i els altres bufant dins la trompa. Totes aquestes belles diades li passaven davant el ulls mentre encenia la candela: les messes, la collita del llúpol, les veremes; i feia petites riallades! —Ah, ah, ah!… Ara va bé!

Finalment davallà, amb la mà davant el llum, el manyoc de claus a la butxaca i una panera al braç.

A baix, sota l’escala, obrí el celler, un vell celler ben eixut, amb les parets cobertes de salnitre que fulgurava com el cristall, celler dels Kobus de cent cinquanta anys ençà, on el besavi Nicolau havia fet portar per primera vegada Markobrunner el 1715, i que després, gràcies a Déu, s’havia enriquit d’any en any, mitjançant l’assenyada previsió dels altres Kobus.

L’obrí, amb els ulls esbadocats de plaer, i es veié en front de dues espitlleres blaves que donaven a la plaça de les Acàcies. Passà lentament vora de les petites bótes, encerclades de ferro, afilerades damunt grosses bigues, al llarg de les parets; i, tot contemplant-les, deia:

—Aquest gleiszeller és de vuit anys: jo mateix l’he comprat al pendís. Ara deu ésser prou dipositat: ja és hora d’embotellar-lo. D’aquí a vuit dies avisaré el boter Schweyer, i començarem plegats. I aquell steinberg és d’onze anys. Va passar una malura, va fer-se filós, però ara ja deu estar com cal. Aviat ho veurem. Ah!, veu’s aquí mon forstheimer de l’any passat, que vaig colar amb clara d’ou. Caldrà, tanmateix, que l’examini. Avui, però, no em vull malmetre la boca: demà, passat demà, serà bona hora. I, tot pensant en aquestes coses, Kobus avançava, sempre somniós i greu.

Al primer tombant, quan anava a entrar al segon celler (son veritable celler, el celler de les botelles), s’aturà per mocar la candela, cosa que féu amb els dits, havent oblidat les esmocadores; i, després d’haver posat el peu sobre el llumenic, passà endavant, amb l’esquena encorbada, sota una petita volta oberta en la roca, i, a l’extrem de tot d’aquell budell, obrí una segona porta, tancada amb un enorme cadenat, i, havent-la empesa, es redreçà tot joiós, exclamant:

—Ah, ah! Ja hi som!

I sa veu ressonà sota l’enlairada volta grisa.

Al mateix temps un gat negre s’enfilava per la paret i es tombava dins l’espitllera, amb els ulls verds que li resplendien, abans de fugir cap al carrer del Recó Cremat.

Aquell celler, el més sa d’Huneburg, estava en part obert sota la roca, i, de més a més, bastit amb pedra picada. No era molt gran, perquè tenia, a tot tenir, vint peus de profunditat per quinze de llargària, però era alt, mig partit per sòlida obra de llates, i tancat amb una porta igualment de llates. En tot el llarg s’estenien prestatges, i sobre aquests prestatges hi havia botelles colgades, en un orde admirable. N’hi havia de tots els anys: de 1780 a 1840. La llum de les tres espitlleres, trencant-se a la llata, feia resplendir el fons de les botelles d’una manera agradívola i pintoresca.

Kobus entrà.

Havia portat un cove de vímets, de compartiments quadrats, que podia contenir una botella a cada espai. Deixà el cove a terra i, amb la candela enlairada, va anar passant al llarg dels prestatges. L’esguard de tots aquells vins excel·lents, els uns amb segell blau, els altres amb càpsula de plom, l’enterní, i al cap d’un instant exclamà:

—Si els pobres vells que, de cinquanta anys ençà, amb tant de seny i de previsió, deixaren de banda aquests vins magnífics, tornessin ara, estic segur que els alegraria el cor de veure’m seguir llur exemple, i que em trobarien digne d’haver-los succeït en aquest pobre món. Sí, tots estarien contents!, perquè, els tres prestatges, só jo qui els ha emplenat, i, goso dir-ho, sabent el que em feia: sempre he tingut cura d’anar-me’n jo mateix a la vinya i de tractar amb els vinyaters davant el cup. I, pel que fa als esments del celler, tampoc no me n’he estalviat cap. Així és que aquests vins, si són més joves que els altres, no són de qualitat inferior: envelliran i reemplaçaran dignament els antics. Així és com es mantenen les bones tradicions, i hi ha sempre, no solament cosa bona, sinó cosa millor dins les mateixes famílies.

—Sí: el que és si el vell Nicolau Kobus, l’avi Frantz-Sépel, i mon propi pare Zacaries, poguessin tornar i tastar aquests vins, estarien satisfets de llur descendent: li reconeixerien el mateix seny i les mateixes virtuts que tingueren ells. Dissortadament no poden tornar: és cosa dada i beneïda! Cal que jo els reemplaci en tot i per tot. És, tanmateix, cosa trista! Gent tan assenyada, tan vividora, i pensar que ni tan sols poden tastar un vas de llur vi i alegrar-se tot lloant el Senyor per les seves gràcies! En fi, la vida s’ho porta; el mateix accident ens esdevindrà, tard o d’hora, i veu’s aquí per què ens hem d’aprofitar de les coses bones, ara que hi som.

Després d’aquestes reflexions melangioses, Kobus trià els vins que volia veure aquell dia, i això tornà a dar-li bella humor.

—Començarem —digué— per vins de França que mon avi digníssim, Frantz-Sépel, estimava més que tots els altres. Potser no l’errava del tot, perquè aquest vell bordeus és, talment, la millor cosa que hi ha per a enrajolar-se bé el païdor. Sí, prenguem, ara com ara, aquestes sis botelles de bordeus: serà un gentil començament. I, a més, tres botelles de rudesheim, que plaïa tant a mon pare!… Posem-ne quatre en recordança d’ell. Ja son deu. Però per a les altres dues, les de la fi, cal alguna cosa escollida, més antiga; alguna cosa que ens faci cantar… Espereu, espereu: deixeu-m’ho mirar de la vora.

Aleshores, Kobus, acotant-se, remogué dolçament la palla del prestatge de baix, i damunt les velles etiquetes llegí:

«Markobrunner de 1780». «Affenthâl de 1804». «Johannisberg dels Caputxins» (sense data).

—Ah, ah! Johannisberg dels Caputxins! —digué redreçant-se i fent petar la llengua.

Alçà la botella coberta de pols, i la posà, amb recolliment, dins el cove.

—Sé de què va! —féu.

I, durant més d’un minut, es posà a pensar els Caputxins d’Huneburg, els quals, el 1793, a l’arribada dels francesos, havien abandonat llur celler. L’avi Frantz havia tingut la sort de salvar-ne, del saqueig, dues o tres centes botelles. Era un vi d’un groc daurat, de tanta delicadesa, que en beure’l us semblava de sentir una mena de perfum oriental que se us fonia a la boca.

Kobus, recordant-se’n, es sentí gaudiós. I, sense completar el cove, es digué:

—Ja n’hi ha ben bé prou: amb una altra botella de caputxí, rodolaríem sota la taula. Cal usar de les coses, com repetia sens treva mon virtuós pare; però mai abusar-ne.

Aleshores, posant amb precaució el cove fora de l’obra de llates, tornà a tancar, amb molt d’esment, la porta, posà altra vegada el cadenat, i emprengué de bell nou el camí del primer celler. Tot passant, contemplà la panera amb una botella de rom vell que es trobava de banda en una mena d’armari enfonsat entre dos pilans de la volta baixa; i, finalment, pujà, aturant-se cada vegada per posar el cadenat a les portes.

En arribar prop del vestíbul, sentí ja el remenament de les casseroles i l’espetegar del foc de la cuina. Katel havia tornat de la plaça: tot estava en moviment. Això li féu plaer.

Pujà, doncs, i, aturant-se al corredor, al llindar de la cuina flamejant, exclamà:

—Veu’s aquí les botelles! Avui, Katel, espero que faràs una cosa mai vista; que ens daràs un dinar, un senyor dinar…

—Estigueu tranquil, senyor —respongué la vella cuinera, a qui no plaïen les recomanacions—. Heu estat malcontent de mi cap vegada, de vint anys ençà?

—No, Katel, no: al contrari; però, saps?, les coses es poden fer ben fetes, molt ben fetes i d’allò més ben fetes.

—Faré el que podré —digué la vella—: no se’m pot demanar més.

Kobus, veient aleshores damunt la taula dues ortegues, un lluç de riu superb, arrodonit dins el cubell, petites truites per a un freginat i un pastel magnífic de foie-gras, pensà que tot reeixiria.

—Està bé, està bé —digué tot anant-se’n— la cosa marxa. Ah, ah, ah! Hi riurem de grat.

En lloc d’entrar al menjador ordinari, prengué el corredoret de mà dreta, i, davant una porta altívola, deixà el cove, posà la clau al pany i obrí. Era la cambra de gala dels Kobus: no s’hi dinava sinó en les grans avinenteses. Les persianes de les tres finestres altíssimes que hi havia al fons estaven closes: la llum cendrosa deixava veure, en l’ombra, mobles antics, grosses cadires de braços, una xemeneia de marbre blanc, i, al llarg de les parets, grans quadres coberts de percala blanca.

Fritz començà a obrir unes finestres i empenyé les persianes, per airejar.

Aquella sala, enfustada de vella alzina, tenia, quelcom de solemnial i de digne: hom comprenia, al primer cop d’ull, que s’hi menjava bé, allí dins, de pares a fills.

Fritz retirà els vels que cobrien els retrats: hi havia el retrat de Nicolau Kobus, conseller a la Cort de l’elector Frederic-Guillem, en l’any de gràcia 1715. El senyor conseller portava la immensa perruca de Lluís XIV, el vestit de color de tabac, amb grans mànegues aixecades fins als colzes i la pitera de randes fines. Sa figura era vasta, quadrada i dignitosa. Un altre retrat representava Frantz-Sépel Kobus, banderer en el regiment de Dragons de Leiningen, d’uniforme blau cel amb galons d’argent, amb la banda blanca al braç esquerre, els cabells empolvorats i el tricorni decantat damunt l’orella. Tenia aleshores, tot lo més, vint anys, i semblava fresc com, una poncella d’englantina. Un tercer retrat representava Zacaries Kobus el jutge de pau, amb negre vestit quadrat. Tenia la tabaquera a la mà, i duia perruca de cua de rata.

Aquests tres retrats, de la mateixa grandària, eren vastes i sòlides pintures. Hom veia que els Kobus havien tingut sempre manera de pagar abundosament els artistes encarregats de trametre llur efígie a la posteritat. Fritz tenia amb cada un d’ells una gran retirada, és a dir, els ulls blaus, el nas aixafat, el mentó arrodonit, on s’obria un clotet; la boca ben partida, i un posat de contentament de la vida.

Finalment, a mà dreta, contra la paret, a la banda de la xemeneia, hi havia el retrat d’una dona, l’àvia de Kobus, fresca, riolera, amb la boca entreoberta per a deixar veure les dents blanques més belles que sigui possible de figurar-se, amb el cabell alçat en forma de navili, i el vestit de vellut blau cel, vorejat de rosa.

Segons aquesta pintura, l’avi Frantz-Sépel devia haver tingut força envejosos, i hom s’estranyava que son nét tingués tan poca afició al matrimoni.

Tots aquests retrats, voltats de marcs de grossa motllura daurada, feien un bell efecte sobre el fons tot bru de l’alta sala.

Damunt la porta hi havia una mena de motllura que representava l’Amor portat en son carro per tres coloms. En fi, tots els mobles, els alts armaris de paret, la vella taluleta de fusta rosa, el tinell de grans panys esculpits, la taula oval de peus retorts, i fins el paviment d’alzina palmejada, alternativament daurada i negra; tot anunciava la bella figura que els Kobus feien a Huneburg de cent cinquanta anys ençà.

Fritz, després d’haver obert les persianes, empenyé la taula corredora al mig de la sala. Després obrí dos armaris, d’aquells alts armaris de dos batents practicats en el fustatge i que anaven del sostre fins al paviment. Dins d’un hi havia el blancatge de parar la taula, tan bell com sigui possible de desitjar-lo, damunt una infinitat de prestatges; en l’altre la vaixella, d’aquella magnifica porcellana de vella Saxònia guarnida de flors, emmotllada i daurada: els munts de tovallons a baix; els serveis de tota mena, les soperes boterudes, les tasses, i les sucreres al cim; i després els coberts usuals d’argent, dins una cistella.

Kobus escollí una bella estovalla adamascada, i l’estengué damunt la taula amb molt d’esment, passant-hi una mà al damunt per esborrar-ne els plecs, i fent nusos d’allò més grossos en els angles perquè no escombrés el paviment. Féu això a pleret, greument, amb amor. Després d’això prengué un munt de plats plans i va posar-lo damunt la xemeneia, i després un altre de plats sopers. Igual va fer amb una safata de vasos de cristall tallats en grossos diamants, d’aquells vasos feixucs on el vi roig té els reflexos ombrívols del robí, i el vi groc els del topazi.

Finalment, diposità els coberts damunt la taula, metòdicament, l’un davant l’altre; plegà els tovallons al damunt, amb cura, en forma de vaixell i de mitra, posant-se tan aviat a mà dreta com a mà esquerra per judicar-ne la simetria.

Lliurant-se a aquesta ocupació, sa cara grossa i benvolent tenia un posat recollit, inexpressable, i sos llavis es cloïen, ses celles s’arrufaven:

—Això és —es deia en veu baixa—: Frederic Schoultz al costat de les finestres, d’esquena a la llum; el recaptador Christian Hâan al seu davant, Iòsef a aquest costat, i jo a aquest altre. Així va bé. Això mateix: quan a porta s’obrirà, ho veure tot a l’avançada, sabré quina cosa hi ha a servir, podré fer un senyal a Katel perquè tiri endavant o s’esperi… Molt bé. Ara els vasos: a la dreta el de bordeus, per a començar; al mig el del rudesheim, i tot seguit el del johannisberg dels Caputxins. Cada cosa ha de venir per son orde i a son temps: el setrill damunt la xemeneia; la sal i el pebre damunt la taula. Ja no manca res, i goso envanir-me de… ah! El vi! Com que ja fa calor, el posarem a refrescar dins un cossi sota la bomba, llevat del bordeus, que ha de beure’s tebi. Vaig a avisar a Katel. I ara, a mon torn, m’he de raure, m’he de mudar, m’he de posar la vella levita castanya. La cosa marxa, Kobus. Ah, ah, ah! Quina festa de primavera!… I a fora fa un sol esplèndid! Ah! Frederic ja es passeja a la plaça. No hi ha un minut a perdre!

Fritz va sortir. En passar davant la cuina, advertí a Katel que fes escalfar el bordeus i refrescar els altres vins. Estava radiant, i entrà dins sa cambra tot cantant en veu baixa:

—Tra, ri, ro! L’istiu ja ve altra vegada!… Tum! Tum!

La bona flaire de la sopa de crancs omplia tota la casa; i la Frentzel, la cuinera del Bou Roig, avisada anticipadament, entrava aleshores per tenir compte del servei, perquè la vella Katel no podia ésser a la vegada a la cuina i al menjador.

Sonaven aleshores dos quarts a l’església de Sant Landorf, i els invitats no podien trigar a comparèixer.