XVII

L’endemà al matí, Fritz es llevà en una sortosa disposició d’esperit; havia somiat tota la nit en Súzel i es proposava d’anar a passar sis setmanes al Meisenthal, per a veure-la amb tot lleure.

—Que Hâan, Schoultz i el vell David riguin tan com voldran —pensava—; jo me’n vaig tranquil·lament cap allà baix; cal que vegi la petita, i si les coses han de tirar endavant, què hi farem! Serà com Déu vulgui: el que hagi de passar, passarà! —Tot desdejunant-se, es representava a l’avançada el tirany del Postthal, la roca de les Tórtores, la costa de les Ginesteres, el mas; després l’astorament de Christel, la joia de Súzel; i tot això l’alegrava. Hauria volgut cantar com Salomó—: Aquí ets, ma bella amiga, ma perfecta; tos ulls són com els de les colomes! —Finalment es posà son feltre i prengué el bastó, tot armat.

Però quan eixia a avisar Katel que no l’esperés el vespre ni l’endemà, ¿què va veure? Orchel, a baix de l’escala; pujava lentament, amb l’esquena corbada i el cosset de tela blava damunt el braç, com passa a la gent que han caminat de pressa per allà on feia calor.

Ja us podeu pensar la seva sorpresa, en el moment mateix que eixia cap al mas.

—Com! ¿sou vós, Orchel? —exclamà—; ¿què us porta, tan de matí?

Katel avançava a l’ensems al llindar de la cuina, i deia:

—Ah! Bon dia, Orchel. Senyor, que de pressa heu caminat! Esteu tota amarada.

—És veritat, Katel —respongué la bona dona reprenent alè—: he enllestit.

I girant-se cap a Fritz:

—Arribo per l’afer que Christel va dir-vos ahir a la festa de Bischem, senyor Kobus. He eixit d’hora. És un gran afer; Christel no vol decidir res sense vós.

—Però —digué Fritz—, jo no sé de què es tracta. Christel només m’ha dit que hi havia un afer de família que l’obligava a tornar al Meisenthal, i, naturalment, no li he demanat res més.

—És per això que vinc, senyor Kobus.

—Doncs bé, entreu, asseieu-vos, Orchel —digué ell, tornant a obrir la porta—, tot seguit us desdejunareu.

—Oh! Us ho regracio, senyor Kobus, m’he desdejunat abans d’anar-me’n.

Orchel entrà, doncs, a la cambra i s’assegué a l’extrem de la taula, posant-se la grossa còfia rodona que li penjava pel colze; va ficar-se, amb esment, els cabells per dessota, i després endegà el seu cos damunt els genolls. Fritz la mirava tot intrigat; va acabar per asseure’s enfront d’ella, tot dient:

—Van arribar bé ahir al vespre, Christel i Súzel?

—Molt bé, senyor Kobus, molt bé; a les vuit eren a casa.

Finalment, tenint-ho tot endegat, va començar, amb les mans junyides i la testa decantada, com una comare que conta alguna cosa a sa veïna:

—Sabreu, primer de tot, senyor Kobus, que tenim un cosí a Bischem, un anabaptista com nosaltres, i que es diu Hans-Christian Pelsly; és el nét de Frentzel-Dèbora Rupert, la que era germana d’Anna Cristina-Carolina Rupert, l’àvia de Christel, de part de les dones. De manera que som cosins.

—Està molt bé —va fer Kobus, tot demanant-se on els portaria tot allò.

—Sí —va dir ella—, Hans-Christian és el nostre cosí; Christel m’ha contat que l’havíeu vist ahir a Bischem. És un home de bé. Té bones terres pel costat de Bieverkirch, i un minyó que es diu Jacob, un brau minyó, senyor Kobus, assenyat, ple d’esment, i que ara s’acosta als vint-i-sis anys: mai ningú n’ha sentit dir cap mala cosa.

Fritz s’havia posat tot greu:

—On diables vol anar a raure amb el seu Jacob? —va dir-se molt inquiet.

—Súzel —reprengué la masovera—, aviat farà els divuit anys; va ser per l’octubre, després de les veremes, que va venir al món; vol dir que tindrà divuit anys d’aquí cinc mesos: és una bona edat per a casar-se.

Les galtes de Fritz s’estremiren, un calfred passà per sos cabells, i no sé quina angoixa inexpressable va estrènyer-li el cor.

Però la grossa masovera, tranquil·la i pacífica de natural, no va veure’n res, i continuà tranquil·lament:

—Jo també em vaig casar a divuit anys, senyor Kobus; i això no m’ha llevat de tenir bona salut, gràcies a Déu!

»Pelsly, coneixent el nostre benestar, havia pensat, del dia de Sant Miquel ençà, en Súzel per al seu minyó, però abans de dir res i de fer res, va venir ell mateix com per a comprar el nostre bouet. Ha passat la diada de Sant Joan a casa nostra; s’ha ben mirat Súzel, ha vist que no tenia tares, que no era ni geperuda, ni coixa, ni esguerrada de cap manera; que entenia en tota mena de feines i que li agradava el treball.

»Aleshores va dir a Christel que vingués a la festa de Bischem, i Christel ahir va veure el minyó; es diu Jacob, és alt i ben plantat, feiner; no podem desitjar cosa millor per a Súzel. Pelsly, doncs, va demanar ahir Súzel per al seu fill.

Feia alguns instants que Fritz ja no sentia res més: les seves joies, les seves esperances, els somnis d’amor, tot s’allunyava; li rodava el cap. Era com una candela dels prats, que una ventada n’escampa el plomissol pels aires, i resta sola, nua, desolada amb el seu pobre llumic.

Orchel, que no es temia de res, va estirar el cap del mocador que duia a la butxaca, i baixant el cap, es va mocar; després afegí:

—D’això n’hem parlat tota la nit, Christel i jo; és un bell casament per a Súzel, i Christel ha dit: «Tot això està bé; però el senyor Kobus és tan bella persona, i ens estima tant, i ens ha fet serveis tan grans, que seríem veritables ingrats si cloguéssim un afer com aquest sense consultar-li. No puc anar-hi jo mateix a Huneburg avui, perquè hem d’entrar cinc carretades de fenc; però tu eixiràs tot seguit després del desdejuni, i hauràs tornat abans de les onze, per amanir el dinar de la nostra gent». Això és el que m’ha dit Christel. Esperem que això us plaurà, sobretot quan haureu vist al minyó. Christel vol fer-lo venir expressament per a portar-vos-el. I si vós n’esteu content, vet aquí! Farem el casament! I em penso que vós també hi sereu, a les noces: no podeu refusar-nos aquesta honor.

Aquestes paraules de «noces», de «casament», de «minyó», zumzejaven a les oïdes de Fritz.

Orchel, després d’haver acabat la seva història, estranyada de no rebre cap resposta li va demanar:

—Què en penseu d’això, senyor Kobus?

—De què? —va fer ell.

—D’aquest casament.

Ell, aleshores, va passar-se a pleret la mà pel front, on brillaven gotes de suor, i Orchel, sorpresa del seu esblaimament, li va dir:

—Teniu alguna cosa, senyor Kobus?

—No, no és res —va fer ell, tot aixecant-se.

La idea que un altre estava a punt de casar-se amb Súzel li partia el cor. Volia anar a pendre un vas d’aigua per a entonar-se; però l’estrebada era massa forta, sos genolls tremolaven, i quan estenia la mà per a agafar el gerro d’aigua, es desplomà i caigué en terra, tan llarg com era.

Aleshores sí que Orchel es va posar a cridar:

—Katel! Katel! El senyor es troba malament! Senyor, apiadeu-vos de nosaltres!

Katel, imagineu-vos! Quan va entrar tota esverada i va veure el pobre Fritz estès allí, pàl·lid com un difunt! Va aixecar les mans al cel, cridant:

—Déu meu! Déu meu! Pobre senyor! Cóm ha estat, Orchel? Mai no l’he vist així.

—No ho sé, senyoreta Katel; estàvem parlant de Súzel, tranquil·lament… ha volgut aixecar-se per a agafar un vas d’aigua, i ha caigut!

—Ah, Déu meu, Déu meu! Mentre no sigui un cop de feridura!

I les dues pobres dones, cridant, gemegant i desolant-se, l’alçaren, l’una per les espatlles, l’altra pels peus, i el depositaren sobre el llit.

Veu’s aquí, tanmateix, a quins extrems pot portar-nos l’amor! Un home tan raonable, un home que s’havia enginyat tan bé per a romandre tranquil tota la vida, un home que veia les coses de tan lluny, que s’havia proveït de vi tan bo, amb prudència, i que semblava no tenir cosa a témer, del cel ni de la terra… ¡i l’esperit d’un senzill infant, d’una noieta sense astúcia ni malícia, vet aquí a què l’havia reduït! Digueu encara, després d’això, que l’amor és la més dolça, la més agradable de les passions!

Però hom podria fer reflexions assenyades sobre aquest tema fins a la fi dels segles; per això abans de posar-m’hi, prefereixo que en tregui cadascú les conclusions que més li plauran.

Orchel i Katel es desolaren, doncs, i no sabien com manegar-s’hi. Però Katel, en les grans circumstàncies, mostrava la mena de dona que era.

—Orchel —digué, tot desfent la corbata del seu senyor— davalleu tot seguit a la plaça de les Acàcies; veureu, a mà dreta de l’església, un carreró, i a mà esquerra del carreró, un rengle d’estaques verdes sobre una paret baixa. Allí viu el doctor Kipert; deu estar retallant les clavellines i els rosers, com cada dia. Li direu que el senyor Kobus està malalt i que l’esperem.

—Molt bé —féu la grossa masovera, tot obrint la porta; eixí, i Katel, després d’haver llevat les sabates a Fritz, corregué a la cuina a escalfar aigua, perquè per a tots els remeis és bo de tenir aigua calenta.

Mentre ella s’ocupava a aquest esment, i el foc tornava a espetegar damunt l’atri, Orchel tornà.

—Veu’s-lo aquí, senyoreta Katel —digué ella tota desalenada.

I gairebé immediatament el doctor, un homenet magre amb un gec de llana verda, de punt, i els pantalons de nankin estirats pels elàstics fins a la ratlla de l’esquena, amb els cinc o sis flocs de sos cabells grisos caient a manyocs damunt son front encès, comparegué al corredor, sense dir cap paraula, i entrà tot seguit a la cambra.

Orchel i Katel el seguien.

De primer mirà Fritz; en acabat li prengué el pols, amb els ulls clavats al peu del llit, com un vell gos de caça parat davant una guatlla, i al cap d’un minut digué:

—No és res; el cor galopa, però el pols és igual… no hi ha perill… Li cal una poció calmant, i prou.

Només aleshores la vella serventa es posà a sanglotar dins son davantal.

Kipert, girant-se, demanà:

—Doncs què ha passat, senyoreta Katel?

—Res —digué la grossa masovera—; parlàvem tranquil·lament, quan ha caigut.

El metge, mirant Kobus de bell nou, digué:

—No té res… una emoció… Un encaparrament! Vaja, sobretot calma… no li feu nosa… es retornarà tot sol. Me’n vaig a fer preparar la poció jo mateix a casa de Harwich.

Però quan anava a eixir i llançava una darrera llambregada al malalt, Fritz va obrir els ulls.

—Sóc jo, senyor Kobus —digué, tornant-hi—; teniu alguna cosa… un disgust… un sentiment… veritat?

Fritz tornà a cloure els ulls, i Kipert veié dues llàgrimes en sos angles.

—Vostre senyor passa disgustos —féu a Katel, tot baixet.

Al mateix instant, Kobus murmurava:

—El rabí!… el vell rabí!

—Voleu veure el vell David?

Kobus inclinà el cap.

—Vaja, està bé! El perill ha passat —digué Kipert, tot somrient—. Passen coses ben estranyes en aquest món. —I sense aturar-se més, va eixir.

Katel, d’una de les finestres estant, ja cridava:

—Ieri! Ieri!

I el petit Ieri Koffel, el fill del teixidor, aixecava en el carrer son nas empastifat.

—Corre a cercar el vell rabí Sichel, corre, digues-li que vingui tot seguit.

El brivall es posava en camí, quan s’aturà cridant:

—Aquí està!

Katel, mirant el carrer, veié el rabí David, amb el capell sobre el bescoll, amb el llarg capot flotant sobre ses magres pantorrilles; venia amb la camisa badada, tenint la corbata a la mà i corrent tant de pressa com el poguessin dur ses velles cames.

Ja sabien per tota la vila que el senyor Kobus tenia un atac. Figureu-vos l’emoció de David davant aquesta nova; no s’havia pres el temps de cordar-se la roba, i venia amb una desolació de no dir.

—Ja que no és res —digué Orchel—, puc anar-me’n… Demà o passat demà tornaré per a saber la resposta del senyor Kobus.

—Sí, podeu anar-vos-en —li respongué Katel, acompanyant-la.

La masovera davallà, i es creuà al peu de l’escala amb el vell rabí que pujava. David, veient a Katel dins l’ombra del corredor, es posà a barbotejar tot baixet:

—Què hi ha? Què hi ha?… Està malalt… Ha caigut Kobus?

Se sentien els batecs del seu cor.

—Sí, entreu —digué la vella serventa—, us demana.

Aleshores David entrà, tot esblaimat, sobre les puntes de les grosses sabates, allargant el coll i mirant de lluny, amb un posat de tant d’esglai, que feia pena de veure.

—Kobus! Kobus! —féu, tot baixet, amb una veu dolça, com quan es parla a un infantó.

Fritz obrí els ulls.

—Estàs malalt, Kobus? —continuà el vell rabí, sempre amb la mateixa veu tremolenca—; t’ha passat alguna cosa?

Fritz, amb els ulls humits, va mirar en direcció de Katel, i David comprengué tot seguit què volia donar entenent.

—Vols parlar-me a mi tot sol? —va fer.

—Sí —murmurà Kobus.

Katel sortí, amb el davantal sobre la cara, i David, decantant-se, demanà:

—Tens alguna cosa… estàs malalt?

Fritz, sense respondre, li voltà el coll amb els braços, i s’abraçaren.

—Sóc molt desgraciat! —va dir.

—Tu, desgraciat!

—Sí, el més desgraciat de tot el món.

—No diguis això —va fer el vell David—, no diguis això; em parteixes el cor. Què t’ha passat, doncs!

—No et burlaràs de mi, David?… T’he fet força mancaments… m’he rigut de tu ben sovint… no he tingut les consideracions que eren degudes al més vell amic de mon pare… No et burlaràs de mi, oi?

—Però Kobus, en nom de Déu! —exclamà el vell rabí a punt de trencar en plor—, no parlis d’aquestes coses… No m’has fet mai sinó plaer… mai no m’has apenat… al contrari, al contrari… M’alegrava de veure’t riure. Però diga’m…

—Em promets de no burlar-te de mi?

—Burlar-me de tu! Et penses que só tan mal cor de burlar-me de les penes veritables de mon millor amic? Ah, Kobus!

Aleshores Fritz, esclatà:

—Era la meva única alegria, David; no pensava més que en ella… i vet aquí que la donen a un altre!

—Però qui… però qui?

—Súzel —va fer ell, sanglotant.

—La petita Súzel?… la filla de ton masover? l’estimes?

—Sí!

—Ah!… —va fer el vell rabí, tot redreçant-se, amb els ulls badats d’admiració—: és la petita Súzel, estima la petita Súzel!… Vaja, vaja, vaja… me n’hauria hagut de témer! Però no hi veig mal en això, Kobus; la petita és molt gentil. És el que et convé… hi seràs feliç, molt feliç.

—Volen donar-la a un altre! —interrompé Fritz, desesperat.

—A qui?

—A un anabaptista.

—Qui t’ho ha dit?

—Orchel… ara mateix… ha vingut expressament…

—Ah, ah, bé… ara ho comprenc; ella ha vingut a dir-lo-hi sense témer’s de res… i ell s’ha trobat malament. Bé, està esclarit… és ben natural.

Així es parlava David, donant dos o tres tombs per la cambra, amb les mans a l’esquena.

Després féu, aturant-se als peus del llit:

—Però si l’estimes —exclamà—, Súzel deu saber-ho; és clar que li deus haver dit.

—No he gosat.

—No has gosat!… Tant se val; ho sap… Aquesta menuda és molt viva… ho ha vist tot seguit… Deu estar contenta de plaure’t perquè no ets un anabaptista qualsevol, tu… Representes quelcom d’enlairat; jo et dic que aquesta petita deu sentir-se afalagada, deu creure’s feliça quan pensa que un senyor de la vila hi ha fixat l’esguard, un bell minyó, fresc, ben nodrit, rioler i àdhuc majestuós, quan porta la seva levita negra i les seves cadenes d’or sobre el ventre; jo sostinc que deu estimar-te més que no pas a tots els anabaptistes del món. ¿Que no coneix les dones el vell rabí Sichel? Tot això és cosa de seny natural. Però, digues: ¿has demanat, almenys, si ella consent a acceptar l’altre?

—No, ni he pensat; tenia com una mola que em giravoltava dintre el cap.

—Oh! —exclamà David, tot aixecant les espatlles amb una ganyota estranya, amb el cap decantat i les mans junyides i un posat de compassió pregona.

—Com s’entén no hi has pensat? I et desoles, i vas de corcoll i crides i plores! Vet aquí… així són els enamorats! Espera’t, espera’t, i si Orchel es aquí, encara, ja veuràs!

David obrí la porta tot cridant pel corredor:

—Katel, és aquí Orchel?

—No, senyor David.

Aleshores, va tornar a tancar.

Fritz semblava una mica refet del seu desconsol.

—David —digué—, em tornes la vida.

—Vaja, calavera —digué el vell rabí—, aixeca’t, torna’t a posar les sabates i deixa’m fer. Anirem plegats allí baix, a demanar Súzel. Però ¿pots tenir-te sobre les teves cames?

—Ah! Per anar a demanar Súzel —exclamà Fritz, caminaria fins a la fi del món!

—Eh, eh, eh! —féu el vell Sichel, totes les seves faisons es contreien i els ulls se li arrugaven—: eh, eh, eh! Quina por m’havies fet… He travessat la vila així mateix; i encara sort que no m’he oblidat de posar-me les calces.

Reia, tot cordant la seva armilla de molletó i son gran capot verd. Però Fritz encara no gosava riure: es tornava a posar les sabates, tot esblaimat d’inquietud; després va posar-se el feltre i prengué son bastó tot dient amb veu commosa:

—Ara, David, estic a punt; que Nostre Senyor ens dongui ajut!

—Amén! —respongué el vell rabí.

I eixiren.

Katel, de la cuina estant, havia sentit alguna cosa i, veient-los passar, no digué res, estranyant-se i alegrant-se d’aquells rars esdeveniments. Travessaren la vila, perduts en llurs reflexions, sense adonar-se que la gent els mirava amb sorpresa. Un cop van ésser a fora, l’aire ras va retornar a Fritz, i ell, tot davallant el senderó del Postthal, es posà a contar les coses que havien passat de tres mesos a aquella part; la manera com havia destriat la seva amor per Súzel; com havia volgut distreure-se’n; com havia emprès un viatge amb Hâan, mentre aquella dèria però, el seguia per tot, i no podia beure un vas de vi sense caure en repapieig amorós; i, finalment com s’havia abandonat a la gràcia de Déu.

David, amb el cap decantat, seguint el seu trot, reia dins la seva barbeta grisa, i de tant en tant feia l’ullet:

—Eh, eh, eh! Ja t’ho deia, Kobus, ja t’ho deia, no hi ha manera de fer resistència! Deies, doncs, que fèieu música i tu cantaves: Roseta, cos lleuger… I després?

Fritz continuava la seva història.

—És ben bé això… és ben bé això —reprenia el vell David—, eh, eh, eh! La cosa t’empaitava, tenia més força que tu. Sí, sí… m’ho imagino tot com si m’hi trobés. De manera, doncs, que a la cerveseria del Gran Cérvol desafiaves la gent i celebraves l’amor… Tira, tira endavant; em plau, de sentir-te parlar d’això.

I Fritz, tot gaudiós de parlar d’aquestes coses, continuava la seva història. No s’interrompia, de tant en tant sinó per exclamar:

—Creus de bo de bo que m’estima, David?

—Sí… sí… t’estima —feia el vell rabí, amb els ulls arrugats.

—N’estàs ben segur?

—Eh, eh, eh! No cal dir-ho… De manera que a Bischem, heu tingut la felicitat de ballar el treieleins plegats? Quina joia en devies tenir, Kobus!

—Oh! —exclamava Fritz.

I tot l’entusiasme del treieleins li tornava a pujar al cap. Mai el vell Sichel no havia estat més content; hauria escoltat com Fritz contava la mateixa cosa per espai d’un segle, sense afadigar-se’n, i, de vegades, omplia les pauses amb alguna reflexió treta de la Bíblia, com: «T’he despertat sota la palmera, allà on ta mare et va infantar, allà on va infantar-te la que t’ha donat a llum». O bé: «Amb abundor d’aigua no podria apagar aquesta amor, i els rius mateixos no podrien ofegar-la». O bé: «M’has pres el cor amb un de tos ulls; m’has pres el cor amb un dels grans de ton collar».

Fritz trobava aquestes reflexions molt belles. Per tercera vegada tornava a entrar en nous detalls, quan el vell rabí, aturant-se a la recolzada del bosc, vora la roca de les Tórtores, a deu minuts de la masia, li digué:

—Veu’s aquí el Meisenthal. Ja em contaràs la resta més tard. Ara davallaré i tu m’esperaràs aquí.

—Com! Caldrà que resti? —demanà Kobus.

—Sí, és un afer delicat. Sens dubte em veuré obligat a negociar amb aquesta gent; qui sap? Potser han fet promeses a l’anabaptista. Val més que tu no hi siguis. Estiga’t aquí, i jo davallaré tot sol. Si les coses van bé, em veuràs reaparèixer per el cobert; aixecaré el mocador, i ja sabràs que vol dir.

Fritz, a desgrat de la seva gran impaciència, hagué de reconèixer que aquestes raons eren bones. S’aturà, doncs, al marge del bosc, i David davallà, amb un trot menut com el d’una llebre vella per les brugueres, amb el cap decantat i el bastó de Kobus, que havia pres, endavant seu.

Devia ésser aleshores la una; el sol, en tota la seva força, escalfava el Meisenthal, i brillava sobre el riu, fins a pèrdua d’obir. Ni un alè movia l’aire ni un grill aixecava el seu cant monòton, els ocells dormien amb el cap sota l’ala, i, només de tant en tant, els bous de Christel, ajaguts a l’ombra de la façana, amb els genolls doblegats sota el ventre, dilataven un bruel solemnial per la vall silenciosa.

Podeu imaginar-vos les reflexions de Fritz, després de la partida del vell rabí. El seguí amb els ulls, fins a la vora de la masia. Mes enllà de les brugueres, David prengué el tirany sorrenc que tomba, ombrejat per les palmeres, al peu de la costa. Kobus no li veia sinó el capell que avançava darrera el talús; després el va veure al llarg de les estables, i al mateix instant els lladrucs de Mopsel ressonaren al lluny, com els lladruguets d’una joguina de Nuremberg. David aleshores es decantà, amb el bastó davant seu, i Mopsel, escabellat, redoblà sos crits. Finalment, el vell rabí desaparegué a la cantonada de la masia.

Aleshores sí que el temps va semblar-li llarg a Fritz, en mig d’aquell gran silenci. Hauria dit que allò no acabaria mai més. Els minuts anaven seguint-se feia un quart d’hora, quan hi hagué com un llampec al corral. Cregué que era el mocador de David i s’estremí; però era la finestreta de la cuina que acabava de donar el tomb entre l’esclat del sol, i la criada Mayel buidà el seu cossi de peles a la part de fora. S’oïren alguns crits de gallines i d’ànecs, i el temps semblà dilatar-se de bell nou.

Kobus es forjava mil idees; li semblava de veure Christel i Orchel que refusaven… el vell rabí suplicant… que sé jo? Aquests pensaments s’empenyien en tanta de manera, que li feien perdre el cap.

Finalment, David reaparegué a l’extrem de l’establa; no bellugava res, i Fritz, tot mirant-lo, sentí com tremolaven sos genolls. El vell rabí, al cap d’un instant, ficà la mà, fins el colze, dins la butxaca de son llarg capot; en tragué el mocador, es mocà com si tal cosa, i al capdavall, aixecant el mocador, el bellugà. Tot seguit Kobus s’engegà: les cames li galopaven soles, era una veritable daina. En menys de cinc minuts va ser prop de la masia; David, amb les galtes solcades per arrugues innombrables i els ulls espetegants, el rebé amb un somriure:

—Eh! Eh! Eh! —va fer, tot baixet—, la cosa marxa… la cosa marxa… T’accepten… però espera… escolta!

Fritz ja no l’escoltava; corria envers la porta, i David el seguia, tot content de la seva ardor. Cinc o sis treballadors de brusa, amb el capell de palla posat, estaven per tornar a la tasca. Els uns duien altra vegada els bous sota el jou guarnit de fulles. Els altres, amb la forca o el rastell a l’espatlla, miraven:

—Bon dia, senyor Kobus!

Però ell passà sense sentir-los, i entrà en el corredor com a astorat, i després a la sala gran, seguit del vell David, que es fregava les mans i reia dins la seva barbeta.

Acabaven de dinar; les grans escudelles de fang roig, les forquilles d’estany, i les gerres de gres eren encara damunt la taula. Christel, assegut a l’extrem, amb el capell damunt el bescoll, mirava esverat; Orchel, amb sa carassa vermella, estava dreta, bocabadada, sota la porta de la cuina; i la petita Súzel, asseguda dins la vella cadira de braços, de cuiro, entre el gran fornell de fosa i el vell rellotge, que seguia son etern compàs, Súzel, amb mànegues de camisa, i cotilleta de tela blava, era allí, amb la dolça cara amagada dins son davantal, sobre els genolls. No es veia sinó son coll bonic, colrat pel sol, i sos braços doblegats.

Fritz, davant aquell espectacle, volgué parlar; però no pogué dir cap paraula i fou Christel qui va començar:

—Senyor Kobus! —exclamà amb un accent d’estupefacció pregona—: és possible això que acaba de dir-nos el rabí David? Estimeu Súzel i ens la demaneu? Cal que ens ho digueu vós mateix; si no fos així no arribaríem a creure-ho mai.

—Christel —respongué aleshores Fritz amb una mena d’eloqüència—: si no em deu la mà de Súzel, o si Súzel no m’estima, ja no podré viure; mai no he estimat sinó Súzel, i no en vull estimar d’altra. Si Súzel m’estima i vós me la deu, seré l’home més feliç del món, i faré tot el que pugui per fer-la feliç.

Christel i Orchel es miraren com a confosos, i Súzel es posà a sanglotar; hom no podia dubtar de la seva felicitat, però ella plorava com una Magdalena.

—Christel —continuà Fritz—: teniu a la mà la meva vida…

—Però, senyor Kobus —exclamà el vell anabaptista amb veu forta i els braços estesos—, és amb tota felicitat que us dem la nostra filla. Quina honor més gran podia esdevenir-nos en aquest món, que tenir per gendre un home com vós? Però, us ho prego, senyor Kobus, reflexioneu… reflexioneu bé el que som nosaltres i el que sou vós… Reflexioneu que sou d’un altre estament que no és el nostre; que nosaltres som gent treballadora, gent ordinària, i que vós sou d’una família distingida fa molt de temps, no sols per la fortuna sinó, a més, per l’estima que els vostres passats i vós mateix heu merescut. Reflexioneu tot això… que no us n’hagueu de penedir més tard… i que nosaltres tampoc no tinguem el sentiment de pensar que sou desgraciat per culpa nostra. Vós sabeu més que nosaltres, senyor Kobus; nosaltres som pobra gent sense instrucció; reflexioneu doncs per tots plegats!

—Veu’s aquí un home honrat! —pensà el vell rabí.

I Fritz digué amb enterniment:

—Si Súzel m’estima, tot anirà bé! Si per desgràcia no m’estima, la fortuna, la categoria, la consideració del món ja no són res per a mi! He reflexionat, i no demano sinó l’amor de Súzel.

—Doncs bé! —exclamà Christel—: que la voluntat del Senyor es compleixi. Súzel, ja l’has sentit; respon, tu. Pel que fa a nosaltres, ¿què més podem desitjar que la teva felicitat? Súzel, estimes el senyor Kobus?

Però Súzel no responia, sinó que sanglotava amb més força.

Però a la fi, Fritz va exclamar amb veu tremolosa:

—Súzel, no m’estimes, que refuses de respondre?

De cop i volta, aixecant-se, com una desesperada, ella anà a tirar-se als seus braços, tot exclamant:

—Oh! Sí, us estimo!

I plorà, mentre que Fritz l’estrenyia sobre el cor: grosses llàgrimes lliscaven per les seves galtes.

Tots els que eren davant ploraven amb ells: Mayel, l’escombra a la mà, mirava, amb el coll estès pel trau de la cuina; i al voltant de les finestres, a cinc o sis passes, hom veia cares curioses, ulls badats, decantant-se per a veure i per a sentir.

Al capdavall el vell rabí va mocar-se, tot fent:

—Està bé… està bé… Estimeu-vos, estimeu-vos!

I, sens dubte, anava a afegir-hi alguna sentència, quan de sobte Fritz, llançant un crit de triomf, passà la mà al voltant del cos de Súzel, i es posà a valsar amb ella, tot cridant:

—Up! Upla, Súzel! Up! Up! Up! Up! Upla!

Aleshores, tota aquella gent que plorava es posaren a riure, i la petita Súzel, somrient entremig de les seves llàgrimes, amagà la cara bonica en el si de Kobus.

La joia es pintava en totes les cares; allò semblava una d’aquelles magnífiques solellades que segueixen als xàfecs calents de la primavera.

Dues grosses minyones, amb llurs immensos capells de palla en forma de para-sol, la cara empurpurada i els ulls de bat a bat, s’havien arriscat a venir, i a creuar llurs braços a la vora d’una finestra, mirant i rient de tot cor. Darrera d’elles, totes les altres es decantaven, amb l’orella parada.

Orchel, que acabava de sortir eixugant-se les galtes amb el davantal, tornà portant una botella i vasos:

—Vet aquí la botella de vi que ens vau fer portar per Súzel, fa tres mesos —digué a Fritz—: la guardava pel sant de Christel, però bé podem beure-la avui.

Hom sentí al mateix instant com el fuet petava a fora, i Zaferi, el mosso de la masia, cridava:

—En camí.

Les finestres es desguarniren, i mentre l’anabaptista omplia els vasos, el vell rabí, tot joiós, va dir-li:

—Bé! Christel, quan seran les noces?

Aquestes paraules desvetllaren l’esment de Súzel i Fritz.

—Què en penses tu, eh, Orchel? —demanà el masover a la seva dona.

—Quan el senyor Kobus voldrà —respongué la feixuga muller, tot asseient-se—. A la vostra salut, fills meus! —digué Christel—. Jo, penso que tantost el fenc sigui entrat…

Fritz mirà al vell rabí, qui va fer:

—Escolteu, Christel, el fenc és una bona cosa, però la felicitat encara val més. Jo represento el pare de Kobus; n’havia estat el millor amic. Doncs bé! Jo us dic que hem de senyalar-ho per d’aquí a vuit dies, amb el temps just per les proclames. Per què hem de voler que es migrin aquestes bones criatures? A què treu cap d’esperar més? No és això el que penses, Kobus?

—El que vulgui Súzel, jo voldré —digué, tot mirant-la.

Ella, baixant els ulls, decantà el cap contra l’espatlla de Fritz, sense respondre.

—Doncs fem-ho així —digué Christel.

—Sí —respongué David—, és el millor determini, i demà vindreu a Huneburg a fer el contracte.

Aleshores begueren, i el vell rabí, somrient, afegí:

—He fet força casaments en la vida, però aquest em dóna més plaer que els altres, i n’estic orgullós. He vingut a casa vostra, Christel, com el servidor d’Abraham, Eleazar, a casa de Laban; això ha vingut de l’Eternal.

—Beneïm la voluntat de l’Eternal —respongueren Christel i Orchel amb una sola veu.

I d’aquell instant, es va tenir per cosa convinguda que el contracte seria fet l’endemà a Huneburg, i que el matrimoni tindria lloc vuit dies després.