XII

L’amic Kobus, trescant un matí per un camí molt difícil de la vall del Rheethal, mentre Hâan menava amb prudència i estava atent als trencacolls, l’amic Kobus va fer-se amargues reflexions sobre la vanitat de vanitats de la prudència; estava molt trist, i es deia, en si mateix:

—De què et serveix ara, Fritz, d’haver tingut cura de mantenir el cap fred, el ventre net i els peus calents per espai de vint anys? A desgrat de la teva alta prudència, un ésser feble ha torbat el teu repòs amb una sola mirada. De què et serveix de fugir lluny de casa teva, si aquest foll pensament et segueix a tot arreu i no pots evitar-lo enlloc? De què t’ha servit d’abassegar, amb assenyada previsió, els vins exquisits i tot allò que pot satisfer el gust i la flaire, no solament d’un home, sinó de molts, per anys i panys, ja que ni t’és permès de beure un vas de vi, sense exposar-te a repapiejar com una bugadera vella i a contar històries que et farien la riota de David, de Schoultz, de Hâan i de tota la contrada si hom sapigués per què les contes? Així és que tot consol t’és refusat!

I, pensant en aquestes coses, exclamava dintre seu, amb el rei Salomó:

—He dit, dins el meu cor: Vejam, que t’experimenti la joia; gaudeix dels béns de la terra! Però vet aquí que també era vanitat; he recercat dins mon cor la manera de tractar-me delicadament, però fent que mon cor restés assenyat. M’he bastit cases, m’he plantat jardins i vinyes, m’he obert dipòsits i hi he sembrat peixos delitosos; he amuntegat riqueses; m’he engrandit; i ara, considerades totes aquestes coses, vet aquí que tot era vanitat. Ja que avui em passa la mateixa cosa que passa al foll, perquè he estat tant assenyat? Aquesta petita Súzel m’enutja una cosa de no dir, i tanmateix la meva ànima es complau en ella! Jo i el meu cor ens hem girat a totes bandes, per a examinar i recercar la saviesa, i no han trobat sinó el mal de la follia, la imbecil·litat i la imprudència. Hem trobat aquesta noia, el somriure de la qual és com una xarxa, i l’esguard com un lligam: no es follia, això? Per què no s’ha d’haver torçat el peu, el dia de son viatge a Huneburg? Per què l’he vista en la joia del festí, i, més tard, en els plaers de la música? Per què aquestes coses han passat així, i no altrament? I ara, Fritz, ¿per què no pots deslligar-te d’aquestes vanitats?

Li queien grosses gotes de suor, i somiejava amb una desolació impossible de dir. Però el que més el migrava, era de veure com Hâan treia la botella de la palla, i de sentir-li dir:

—Vaja, Kobus, beu una bella glopada! Quina calor que fa per aquestes fondalades!

—Gràcies —deia ell—, no tinc set.

Perquè tenia por de tornar a començar la història de les amors de tots els seus passats i, sobretot, d’acabar contant les seves.

—Com s’entén! No tens set? —exclamava Hâan—, és impossible, vejam!

—No, no, tinc una mica de feixuguesa aquí —deia posant-se la mà sobre el païdor, amb una ganyota.

—Això ve de no haver begut prou ahir al vespre; vam anar-nos-en al llit massa d’hora —deia el gros recaptador; beu una glopada i això et refarà.

—No vols? És una errada.

—No, gràcies.

Aleshores Hâan aixecava el colze, i Fritz veia com son coll s’inflava i es desinflava amb un posat de satisfacció increïble. Després l’homenàs exhalava un sospir, i dava una patacada al tap, i es posava la botella entre les cames, tot dient:

—Això retorna. Osque, Foux, osque!

—Quin materialista, aquest Hâan —es deia Fritz—. No pensa sinó en beure i menjar.

—Kobus —continuava l’altre, greument— estàs covant una malaltia. Tingues esment! Fa dos dies que no beus, i és mal senyal. T’amagreixes; els homes grassos que es tornen magres, i els homes magres que es tornen grassos, corren perill.

—Que el diable se t’endugui! —pensava Fritz; i de vegades li passava pel magí la idea que Hâan es temia d’alguna cosa; aleshores, tot vermell, l’observava de cua d’ull, però l’home feia una cara tan pacífica que el dubte s’esvaïa.

Finalment, al cap de dues hores, havent passat la carena, arribaren a un camí planejant, sorrenc, cap el fons de la vall, i Hâan, senyalant amb el seu fuet unes cent casotes xarugues damunt la muntanya del davant, a mitja costa, il·luminades per una capella que s’encimbellava entre els núvols, digué amb aire melangiós:

—Veu’s aquí Wildland, la terra de la qual t’he parlat a Huneburg. D’aquí un quart hi serem, Mira, aquí hi ha dos ex-vots penjats d’aquest arbre, i allà baix un altre, en forma de capella en el balmat d’aquella roca; ara en trobarem a cada pas. Per tot hi ha la misèria més negra: ni una carretera, ni un camí veïnal en bon estat. I pensar que aquesta gent es fan dir misses tot seguit que poden aplegar quatre sous, i que el pobre Hâan no té més remei que cridar, i dar cops de puny a la taula, i escridassar-se com un beneit, per aconseguir el diner del rei! Creu-me si vols, Kobus, però fa sagnar el cor d’arribar aquí per demanar diners, per fer vendre barraques de quatre kreutzer i mobles de dos pfenning.

Hâan fuetejà Foux, que es posà a galopar.

El poblet era aleshores a dues o tres centes passes al davant d’ells al volt d’un barranc espadat i pregon, en forma de ferradura.

El camí obert en la roca per on muntava el carruatge, tot ple de sorra, de pedres, de grava i senyalat per roderes profundes que hi havien fet les carretes feixugues del país, tirades per bous i vaques, era tan estret, que el fusell topava de vegades per tots dos costats en la roca.

Naturalment, Foux reprenia la seva carrera panteixant, i fins passat un quart no arribaren al nivell de les dues primeres casetes, veritables barraques, d’una alçada de quinze a vint peus, amb el tirat de la teulada sobre la vall, i la porta i dues aspitlleres sobre el camí. Una dona, amb la crinera rogenca amagada dins una paperina d’indiana, la cara xuclada, el coll llarg, obert per una mena de clivella que li arribava de la mandíbula inferior fins al pit, els ulls immòbils i esmaperduts, punxegut el nas, estava dreta al llindar de la primera barraca, mirant cap al carruatge.

Davant la porta de l’altra caseta, en front mateix, hi havia un infant de tres anys, tot nu, llevat un parrac de camisa que li arribava de l’espatlla fins a les cuixes. Era de pell bruna, i cabells esgroguissats, i mirava amb un aire curiós i dolç.

Fritz observava aquell rar espectacle. El carrer fangós davallant de biaix cap el poblet, les pallisses plenes de palla, els coberts, els espiralls entelats, les portetes obertes, les teulades esfondrades, tot això confós, amuntegat en un espai mesquí, es retallava en desorde sobre el fons verdejant dels boscos d’avet.

El carruatge va anar seguint el camí a través dels femers, i un gosset llobenc, negre, amb la cua redreçada, vingué a lladrar contra Foux. La gent, aleshores, es mostrà també al llindar de les seves barraques, vells i joves, amb bruses xarxones i pantalons de teixit, la pitrera nua, la camisa badada.

A cinquanta passos dins el poblet, comparegué l’església a l’esquerra, ben neta, ben blanca, amb les vitralles noves, riolera i gentil en mig d’aquesta misèria; el cementiri, amb ses creuetes, la voltava.

—Ja hi som —digué Hâan.

El carruatge acabava d’aturar-se en un sot, a la cantonada d’una casa pintada de groc, la més bonica del poblet després de la del senyor Rector. Era d’un pis, i tenia cinc finestres a la façana, tres a dalt, dues a baix. La porta era oberta al costat, sota una mena de cobert. En aquest cobert hi estaven amuntegades estelles, una serra, una destral i tascons; a sota, davallaven en pendent dues o tres pedres planes foragitant l’aigua de la teulada sobre el camí on era aturat el faeton.

A Fritz i Hâan no els calgué sinó allargar el peu des de l’estrep del carruatge per posar-lo damunt aquelles pedres. Un homenot de nas sensual, de garsa, amb els cabells d’un ros de panotxa aplanats damunt el front, acabava d’avançar cap a la porta i deia:

—Eh, eh, eh! Senyor Hâan, arribeu dos dies més prompte que l’any passat.

—És cert, Schneegans —respongué el gros recaptador—, però us he fet avisar. Heu ordenat, ben segur, els pregons?

—Sí, senyor Hâan; el nunci fa via d’ençà d’aquest matí; escolteu… sentiu-lo com timbaleja, justament, a la plaça.

En efecte, el so d’un timbal esquerdat zumzava aleshores a la plaça del poble. Kobus, havent-se girat, veié, vora la font, un minyó alt, de brusa, amb un copalta sobre el bescoll, el corn al mig de l’espatlla, el nas vermell, les galtes begudes, i el timbal sobre la cuixa, tustant-lo, i acabant per cridar amb veu esqueixada, mentre una pila de gent escoltava per les obertures del voltant:

—Fem saber que el senyor recaptador Hâan és a l’hostal del Cavall Negre, per a esperar els contribuents que encara no han pagat i que s’esperarà fins a les dues; després d’aquesta hora els que no hagin comparegut hauran d’anar a Huneburg dintre la quinzena, si no prefereixen de rebre l’agutzil.

Aleshores, el nunci tornà a pujar el carrer, continuant el timbaleig, i Hâan, havent agafat els seus registres, entrà dins la sala de l’hostal: Kobus el seguia. Pujaren una escala de fusta i trobaren a dalt una cambra semblant a la de baix, però més clara, i parada amb dos llits, a estil d’arcova, i tan alts que calia una cadira per a muntar-hi. A dreta hi havia un taula quadrada. Dues o tres cadires de fusta al recó de les finestres, un vell baròmetre penjat darrera la porta, i, dant el tomb a les parets emblanquinades, els retrats de sant Maclof, de sant Jeroni i de la Mare de Déu, magníficament il·luminats, completaven el parament de la sala.

—Vaja —digué el gros recaptador, asseient-se—; ja hi som! Veuràs quelcom de curiós, Fritz.

Obrí sos registres i descargolà el tinter. Kobus, dret davant una finestra, mirava, per damunt les teulades de les cases del davant, la immensa vall blavosa, les prades al fons, en el barranc, al davant les prades, els vergers plens de fruiterars, els jardinets voltats d’estaques cercades o tanques de rama, i, a tot el volt, les boscúries d’avets; allò li recordava la masia de Meisenthal!

Ben aviat es féu sentir un gran aldarull a baix, a la sala; tot el poblet, homes i dones, envaïa l’hostal. Al mateix instant, Schneegans entrava, portant una botella de vi blanc i dos vasos, que deixà sobre la taula.

—Cal fer-los pujar tots a la vegada? —demanà.

—No, l’un darrera l’altre, cadascú quan el cridin —respongué Hâan, omplint els vasos—. Vaja, beu una glopada, Fritz! No hi haurà necessitat d’obrir el sac gruixut, avui; estic segur que encara han fet almoines a l’església.

I, decantant-se damunt l’ull de l’escala, cridà:

—Frantz Laër!

Tot seguit un pas feixuc féu cruixir l’escala, mentre, el recaptador tornava a asseure’s, i un minyonàs de brusa blava, amb un gran feltre negre, va entrar. Sa figura llarga, ossosa i groga, semblava impassible. S’aturà al llindar.

—Frantz Laër —li digué Hâan—, deveu nou florins endarrerits, i quatre d’ara.

L’altre aixecà sa brusa, es posà la mà a la butxaca de les calces, fins al colze, i posà damunt la taula vuit florins, tot dient:

—Veu’s-ho aquí.

—Com s’entén, veu’s-ho aquí! Què vol dir això? Deveu tretze florins.

—No puc donar més; la meva petita va fer la seva primera comunió fa vuit dies; això m’ha costat molts de diners; també he donat quatre florins pel mantell nou de sant Maclof.

—El mantell nou de sant Maclof?

—Sí; l’ajuntament ha comprat un mantell nou, dels més bonics que hi ha, amb brodats d’or, per sant Maclof, nostre patró.

—Ah, molt bé —va fer Hâan, mirant Kobus de cua d’ull— calia dir-ho tot seguit; si heu comprat un mantell nou de sant Maclof… Feu per manera, només, que no li calgui una altra cosa l’any que ve. Poso, doncs; rebut, vuit florins.

Hâan escrigué el rebut i el donà a Laër, tot dient:

Manca pagar cinc florins, al cap de tres mesos, o em veuré obligat a recórrer a mesures extremes.

El pagès eixí, i Hâan digué a Fritz:

—Aquest és el millor del poblet: és el tinent d’alcalde: ja pots pensar què seran els altres.

Després cridà, de son lloc estant:

—Josep Besme!

Un contribuent va atansar-se, un llenyater carregat d’anys que va pagar quatre florins dels dotze que devia. I després un altre que va pagar-ne sis en lloc de disset, després, un altre, dos en lloc de tretze, i així successivament: tots havien contribuït al bell mantell de sant Maclof, i cada un d’ells tenia un germà, una germana, un fill al purgatori que recaptava misses; les dones gemegaven, alçaven les mans al cel, invocaven la Mare de Déu; els homes romanien tranquils.

Finalment, en vingueren cinc o sis que no pagaren res i Hâan, furiós, tirant-se cap a la porta, cridà amb veu de tempesta:

—Pugeu, pugeu tots, vagarros! Pugeu plegats!

Es féu un gran aldarull a l’escala. Hâan tornà a son lloc, i Kobus, al seu costat, mirà, cap a la porta, la gent que entrava. En dos minuts la meitat de la sala es reblí de gent: homes, dones i noies, de brusa, de gec, amb faldilles apedaçades; tots eixuts, magres, esparracats, veritables testes de cavall, amb el front estret, els pòmuls sortits, el nas llarg, la mirada opaca, l’aire impassible.

Alguns, més altívols, afectaren una mena d’indiferència orgullosa, amb el gran feltre tirat endarrera, els dos punys a les butxaques del gec, la cuixa endavant i els colzes fent angle. Dues o tres velles, esquerpes, amb els cabells de panotxa, d’altres, petites, amb el nas arremangat, brunes com la murtrera toscana, s’empenyien amb el colze, zumzaven entre elles, i es posaven de puntetes per a veure.

El recaptador, amb la cara empurpurada, i els tres pèls rogencs que es redreçaven damunt la grossa testa calba, esperava que tothom fos al lloc, fent veure que llegia el seu registre. A la fi, es girà bruscament, i demanà si hi havia algú més que volgués pagar.

Una dona vella vingué a portar dotze kreutzers; tots els altres romangueren immòbils.

Aleshores Hâan, girant-se de bell nou, exclamà:

—He sentit dir que heu comprat un bonic mantell nou al patró de vostre poblet, i com que les tres quartes parts de vosaltres no tenen camisa per posar-se, hauria calgut que el benaventurat sant Maclof, per a regraciar-vos de vostra bona idea, vingués a portar-me ell mateix el diner de les vostres contribucions. Veieu, ja tenia els sacs a punt, i, anticipadament me n’alegrava; però no ha vingut ningú; el rei pot esperar dies i dies, si creu que els sants del calendari li han d’omplir les caixes!

»Voldria que em diguéssiu què ha fet per vosaltres aquest gran sant, i quins serveis us ha prestat perquè li doneu tot el vostre diner.

»¿Us ha fet algun camí perquè hi porteu a vila fusta, l’arment i les llegums? ¿Us paga els gendarmes encarregats de la conservació de l’orde? Us impediria sant Maclof de robar-vos els uns als altres, de saquejar-vos i d’anar a patacades, si no estés present la força pública?

»No és una abominació de tirar-ho tot a les espatlles del rei, i de burlar-se, com feu vosaltres, de qui paga els exèrcits per a defensar la pàtria alemanya, els ambaixadors, que representen noblement la bella terra alemanya, els arquitectes, els enginyers, obrers que cobreixen el país de canals, de camins, de ponts, d’edificis de totes menes, honrament i glòria de la nostra raça; els agents d’embarg, els funcionaris, els gendarmes que permeten a cadascú de conservar el que té; els jutges que fan justícia segons les nostres antigues lleis, els nostres vells costums i drets escrits?… ¿No és cosa abominable el no pensar en pagar-lo i ajudar-lo com a gent honrada, i portar tots els vostres kreutzers a sant Maclof, a Lalla-Boumphel, a tots aquests sants que ningú coneix ni de la banda d’Eva ni de la banda d’Adam, dels quals no es diu una paraula a les Santes Escriptures i que a més a més us mengen, si més no, cinquanta dies de l’any, sense comptar els vostres cinquanta dos diumenges?

»Us penseu que això durarà eternament? No veieu que això és contrari al seny, a la justícia, a tot?…

»Tinguéssiu una mica de cor, ¿no pendríeu en consideració els serveis que us ha fet nostre graciós sobirà, pare de sos súbdits, que us posa el pa a la boca? ¿No us en deu vergonya de portar tots els vostres sous a sant Maclof, mentre que jo espero aquí que pagueu els vostres deutes a l’Estat?

»Escolteu! Si el rei no fos tan bo, tan ple de paciència, ja fa temps que hauria fet vendre les vostres barraques, i aleshores veuríem si els sants del calendari us en bastirien de noves.

»Però ja que l’admireu tant, aquest gran sant, ¿per què no feu com ell, per què no abandoneu les vostres mullers i els vostres fills, per què no us n’aneu amb un sac a l’esquena, món a través, a viure de rosegons i almoines? Seria natural que seguíssiu el seu exemple. D’altres vindrien a conrear les vostres terres vagatives i a posar-se en estat de complir llurs obligacions envers el sobirà.

»Mireu una mica al vostre voltant, mireu la gent de Schneemath, de Hackmath, d’Ourmath, i d’altres bandes, que donen al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu, segons les paraules divinals de Nostre Senyor Jesucrist. Mireu-los, són bons cristians; treballen, i no inventen cada dia noves festes per a tenir pretext d’aclofar-se en la peresa i de despendre sos diners a la taverna. No compren mantells amb brodadures d’or; més s’estimen comprar sabates per sos fills, mentre que vosaltres aneu a peu descalç com a veritables salvatges.

»Cinquanta festes a l’any, per mil persones, fan cinquanta mil jornals de treball perduts! Si sou pobres, miserables i no podeu pagar al vostre rei, els sants del calendari en tenen la glòria.

»Us dic aquestes coses, perquè no hi ha cosa més empipadora en tot el món que venir aquí cada tres mesos, per a complir el deure, i trobar-hi pobrissalla —miserables i nus, per la seva culpa—, que arriben a fer un posat com si els sembléssiu un Anticrist, quan els demaneu allò que és degut al sobirà en tots els països cristians, i fins entre salvatges com són els turcs i els xinesos. Tot l’univers paga contribucions, per tenir orde i llibertat en el treball; només vosaltres ho doneu tot a sant Maclof, i, Déu vos faci bons! Tothom pot veure, només que mirant-vos, de quina manera ho recompenseu!

»Ara, us adverteixo una cosa: els que no hagin pagat d’aquí a vuit dies, rebran l’agent d’embarg. La paciència de Sa Majestat és llarga, però té fites.

»He acabat: aneu-vos-en, i recordeu-vos del que Hâan acaba de dir-vos: l’agent d’embarg vindrà irremissiblement».

Aleshores es retiraren tots en massa, sense contestar.

Fritz estava astorat de l’eloqüència de son companyó. Quan els darrers contribuents hagueren desaparegut dins l’escala, li digué:

—Escolta, Hâan, acabes de parlar com un veritable orador; però, de tu a mi, ets massa dur amb aquests desgraciats.

—Massa dur! —exclamà el recaptador, aixecant la grossa testa embarbesclada.

—Sí, i no comprens gens ni mica el sentiment… la vida del sentiment…

—La vida del sentiment? —va fer Hâan—: escolta, mestre! Vols burlar-te de mi!… Ah, ah, ah! No em deixo enganyar com el vell rabí Sichel… ton posat seriós no m’entabana… massa et conec!

—Doncs jo et dic —exclamà Kobus—, que és injust que els facis retret, a aquests pagesos, de llur fe; i sobretot que els en facis un crim. L’home no viu solament en aquest mon per amuntegar diner i omplir-se la panxa… aquesta pobra gent amb llur fe senzilla i llurs patates, són potser més feliços que tu amb les teves truites i llonganisses i el bon vi.

—Eh, eh! Trapella —digué Hâan, tot posant-li la mà sobre l’espatlla—, ja pots parlar de tots dos; em penso que ni l’un ni l’altre hem viscut d’ex-vots i de patates fins avui en dia, i espero que això trigarà a succeir. Ah! Així vols burlar-te de ton vell Hâan! Veu’s aquí idees i teories d’un estil ben nou!

Tot discutint, es disposaven a davallar, quan va sentir-se un petit renou pels volts de la porta. Es giraren i veieren, dreta contra la paret, una noia de setze a disset anys, amb els ulls acalats. Era frèvola i esblaimada; son vestit de tela grisa, amb grans pedaços, queia balder contra sos costats; bells cabells rossos enquadraven sos polsos; sos peus eren nus, i no sé quina llunyana semblança suggeria que va omplir tot seguit Kobus d’una pietat enternida com no l’havia sentida mai: es creia veure la petita Súzel, però desfeta, malalta, tremolenca, exhaurida de la gran misèria. El cor se li fonia, una mena de fred se li estengué per les galtes.

Hâan mirava la noia amb posat de malhumor.

—Què vols? —digué bruscament—, els registres estan tancats. El cobrament és clos; tots vindreu a pagar a Huneburg.

—Senyor recaptador —respongué la pobra noia després d’un instant de silenci—, vinc en nom de la meva àvia Anna Ewig. Fa cinc mesos que no es pot llevar: hem tingut grans desgràcies, el meu pare va ser agafat sota el trineu vora el Kohlplatz, l’hivern passat… Va morir… Hem hagut de despendre molt per al repòs de la seva ànima.

Hâan, que començava a enternir-se, adreçà a Fritz un esguard d’indignació. —Ja ho sents— semblava dir —altra vegada sant Maclof!

Després, alçant la veu, respongué:

—Són desgràcies que poden passar a tothom; ho sento; però quan em presento a la caixa general, no em demanen si la gent és feliça o desgraciada, em demanen quants diners porto; i quan no n’hi ha prou, he d’afegir-ne de la meva butxaca. La teva àvia deu vuit florins; vaig pagar per ella l’any darrer. La cosa no pot durar sempre.

La pobrissona s’havia posat tota trista, hom veia que tenia ganes de plorar.

—Vejam —continuà Hâan—, venies per dir-me que no teniu res, veritat? Que la teva àvia no té una malla; per dir-me això podies quedar-te a casa, ja ho sabia.

Aleshores, sense aixecar els ulls, ella avençà la mà, a pleret, i va obrir-la, i hom veié que hi tenia un florí.

—Hem venut la nostra cabra… per pagar alguna cosa… —va dir amb veu trencada.

Kobus girà el cap a la finestra; el cor li tremolava.

—Un a compte —va fer Hâan—, sempre a comptes! Com si la cosa valgués la pena.

Tanmateix, però, obrí el seu registre tot dient:

—Vaja, vina!

La petita s’atansà, Però Fritz, decantant-se sobre l’espatlla del recaptador que escrivia, digué en veu baixa:

—Bah! Deixa-ho córrer.

—Què? —va fer Hâan, mirant-lo astorat.

—Esborra-ho tot!

—Com s’entén, esborra-ho?

—Sí! Queda’t el teu florí —digué Kobus a la noia.

I amb veu baixa, a l’orella de Hâan, afegí:

—Sóc jo qui paga!

—Els vuit florins?

—Sí.

Hâan deixà estar la ploma; semblava tot somniós, i mirant la noia li digué amb accent greu:

—Aquest és el senyor Kobus, d’Huneburg, que paga per vosaltres. Digues-ho a la teva àvia. No és sant Maclof qui paga; és el senyor Kobus, un home seriós, raonable, i ho fa mogut pel seu bon cor.

La petita aixecà els ulls, i Fritz veié que eren d’un blau amorós, com els de Súzel, i plens de llàgrimes. Ja havia deixat el florí damunt la taula i ell el va agafar, cercà dins la seva butxaca i va posar-n’hi cinc o sis més, tot dient:

—Té, filla meva, feu per manera de tornar a tenir la cabra, o de comprar-ne una altra, de tan bona com ella. Ja pots anar-te’n, ara.

Però ella no es movia; de manera que Hâan, endevinant el seu pensament, li va dir:

—Vols regraciar al senyor, veritat?

Ella inclinà la testa en silenci.

—Està bé, està bé —va fer—. Naturalment, ja sabem què deus pensar-ne. És un benefici del cel el que us escau. Ara, mantingueu-vos al corrent. No és gran cosa l’apartar dos sous per setmana, per tenir la consciència tranquil·la. Vés-te’n, la teva àvia estarà contenta.

La petita, mirant una altra vegada a Kobus, amb un sentiment de gratitud inexpressable, va eixir i va baixar l’escala. Fritz, tot torbat, s’havia acostat a la finestra. Veié la pobra criatura que es posava a córrer, tot pujant el carrer. Hom hauria dit que tenia ales.

—Vet aquí nostres afers acabats —reprengué Hâan—; ara, en camí!

Tot girant-se, Kobus el veié com ja davallava, amb el registre sota l’aixella i arrodonint la grossa esquena. S’eixugà els ulls i davallà a son torn.

—Ei! —els cridà Schneegans a baix, dins la sala gran—, no dineu abans d’anar-vos-en, senyor recaptador?

—Tens gana, Kobus? —demanà Hâan.

—No.

—Ni jo tampoc; ja podeu servir el dinar a sant Maclof! Cada vegada que vinc a aquesta terra mesquina, em sento capolat quinze dies; aquestes coses em trabuquen. Enganxeu el cavall, Schneegans, no us demanem sinó això.

L’hostaler va eixir. Hâan i Fritz, de la porta estant el veien com treia el cavall de l’establa i el posava al vehicle. Kobus pujà. Hâan pagà el compte, prengué les regnes i el fuet, i se n’anaren així com havien vingut.

Podien ésser les dues, aleshores. Tota la gent del poblet, davant llurs barraques, els miraven passar, sense que ni un tingués la idea de llevar-se el capell.

Tornaren a entrar en el camí de la costa, enfondint a la roca. Les ombres s’allargaven aleshores des del cim de la roca de sant Maclof fins a la vall; l’altre costat de la muntanya enlluernava, de tanta llum. Hâan semblava somniós; Fritz decantava el cap, abandonant-se per primera vegada als sentiments de tendresa i amor que envaïen, feia algun temps, la seva ànima. Tancava els ulls i tan aviat veia passar davant ses parpelles roges la imatge de Súzel, com la de la pobra criatura de Wildland. El recaptador, posant molt d’esment a menar entre les roques i les roderes, no deia cap paraula.

A les cinc, el carruatge anava pel camí sorrenc de Tiefenbach. Hâan, mirant aleshores Kobus, el veié com ensopit, amb el cap que li anava dolçament a una banda i altra de l’espatlla. Encengué la grossa pipa i deixà córrer l’animal. Mitja llegua més enllà, per a fer més via, davallà a terra, i menant Foux per la brida, prengué el camí alterós del Tannewald. Fritz restà en el seu seient. No dormia, com es creia el seu companyó; s’abandonava al seu somieig… mai no havia somiejat tant en tota la vida.

Mentrestant la nit queia sobre els boscos, la fondària de les valls s’omplia de tenebres; però els cims més alts encara resplendien.

Després d’una bona hora de marxa ascendent, en la qual Foux i Hâan s’aturaven de tant en tant per a rependre alè, el carruatge arribà finalment a la calma. No mancava sinó travessar la boscúria per a descobrir Huneburg.

El recaptador, que a desgrat de la grossa panxa havia caminat vigorosament, posà aleshores el peu la llança, i, fent petar el fuet, enfonsà son ample darrera en el coixí de cuiro.

—Vaja! Arri! Arri! —exclamà.

I Foux reprengué la via pel camí de les bagues, trotant com si no hagués fet ja tres dures llegües de muntanya.

Ah quina bella vista, la posta formosa del sol, quan, en eixir de les valls, descobriu de cop i volta la llum purpurina del vespre a través dels plomalls enlairats dels bedolls, i les mil flaires boscanes voleien al vostre voltant, perfumant l’aire amb son alè odorífer!…

El carruatge seguia la vora del bosc; de vegades tot era ombrívol, les branques dels arbrassos davallaven fent volta; de vegades una clariana de cel vermell apareixia darrera les mil plantes que brollaven en les espessedats de la vegetació; després tot s’amagava de bell nou, els matollars desfilaven i el sol davallava constantment; hom el veia, al fons dels forats lluminosos, cada vegada més baix. Ben aviat les puntes de les herbes altes es retallaven damunt sa cara de bon vivant, una veritable cara de Silenus, empurpurada i coronada de pàmpols. Finalment, desaparegué, i amples vels daurats l’embolcallaven en els abismes. Les tintes grises de la nit envaïren el cel; alguns estels tremolaven ja damunt els massissos ombrívols de la boscúria, dins les pregoneses de l’infinit.

En aquella hora el somieig de Kobus esdevingué encara més intens i més íntim, escoltava com les rodes giravoltaven per la sorra, el peu del cavall que topava amb un palet, alguns ocellets que fugien en acostar-s’hi el carruatge. Feia temps que això durava, quan Hâan reparà que una corretja s’havia afluixat; feu parada i davallà. Fritz desclogué els ulls per a veure què passava; muntava, i el camí era ple de llum esblanqueïda.

I mentre el recaptador apretava el fermall de la corretja, de cop i volta segadors i espigolers que se’n tornaven a casa després del treball, es posaren a cantar la vella cançó:

Quan penso en l’estimada!

El silenci de la nit era gran, però semblà fer-se’n encara més, i semblava que els boscos mateixos paressin l’oïda a aquelles veus serioses i dolces, confoses en un sentiment d’amor.

Aquella gent no devia ésser gaire lluny; hom sentia llurs passos a la margenada del bosc; caminaven a compàs.

Hâan i Kobus havien sentit cent vegades la vella cançó; però aleshores els semblà tan formosa, tan ben avinguda amb l’hora encantada, que l’escoltaren en una mena de rapte poètic. Però Fritz sentia una emoció ben diferent de la de Hâan: entre aquelles veus n’hi havia una de dolça, alta, penetrant, que sempre començava la cobleta i era la darrera en acabar, com un sospir del cel. Creia reconèixer aquella veu fresca, tendra, amorosa, i tenia tot el cor posat a l’oïda.

Al cap d’un moment, Hâan, que tenia Foux per la brida, per impedir-lo de sacsejar la testa, digué:

—Quin afinament! Així és com canten els fills de la vella Alemanya. Ves si en cap més banda…

—Xsst! —va fer Kobus.

La vella cançó tornava a ésser represa, tot fent-se llunyana, i aquella mateixa veu muntava més alta, encara, i més colpidora que les altres; finalment la tremolor del fullam la va cobrir.

—Són boniques, aquestes cançons antigues —digué el recaptador, tornant a pujar al carruatge.

—Però a quin indret som? —demanà Fritz tot esblaimat.

—Vora la roca de les Tórtores, a vint minuts de la teva masia —respongué Hâan tornant a asseure’s i fuetejant el cavall, que continuà fent via.

—Era la veu de Súzel —pensà Kobus—; prou que ho sabia!

Un cop van ésser fora del bosc, Foux es posà a galopar: flairejava l’establa. Hâan, tot joiós pensant que pendria son xop aquell vespre, parlava dels talents de la vella Alemanya, de ses velles cançons, dels antics mestres cantaires. Kobus no l’escoltava, son pensament era a una altra banda; ja havien passat la porta de Hildebrandt, i els llums, que brillaven en totes les cases del carrer major, havien ferit sos ulls sense que els veiés, quan el carruatge s’aturà.

—Bé, ja pots baixar, company; ja ets davant la teva porta —li digué Hâan.

Ell mirà i davallà.

—Bona nit, Kobus! —cridà el recaptador.

—Bona nit —digué pujant l’escala, tot pensívol.

Aquell vespre, la vella Katel, d’allò més contenta de tornar-lo a veure, volgué abrandar tota la cuina per a celebrar son retorn, però Kobus no tenia gana.

—No —digué—, deixa-ho córrer; he dinat bé… tinc son.

I anà a colgar-se.

Així doncs, aquell gran vividor, aquell gros golut, aquest fi golós de Kobus es nodria aleshores d’una llenca de pernil al matí, i d’una vella cançó al vespre; estava ven canviat!