VI

La idea del dipòsit de peixos havia entusiasmat Fritz. A penes el dinar hagué finit, cap a la una, va empendre la via cap a Huneburg. I l’endemà va tornar amb un carruatge d’aixades, pales i carretons, alguns obrers de la pedrera de les Tres Fonts i l’arquitecte Lang, que havia de traçar el pla.

Hom davallà tot seguit al riu; hom examinà l’indret. Lang, amb el metre al puny, prengué les mesures; discutí l’empresa amb Christel, i el mateix Kobus plantà les estaques. Finalment, quan es posaren d’acord sobre la cosa i el preu, els obrers començaren la tasca.

Lang tenia, aquell any, la seva gran empresa del pont de pedra damunt el Lauter, entre Huneburg i Biewerkirch: no pogué, doncs, vigilar els treballs; però Fritz, instal·lat a casa de l’anabaptista, en la bella cambra del primer pis, s’encarregà d’aquest esment.

Ses dues finestres s’obrien damunt la teulada del cobert: no tenia ni necessitat de llevar-se per a veure què feia l’obra, perquè del llit estant descobria d’una ullada el riu, el verger del davant i la costa al damunt. Era com si diguéssim fet exprés.

A trenc de dia, quan el gall feia son esgarip dins la vall, que era encara tota cendrosa, de lluny, ben lluny, els ecos del Bichelberg li responien en el silenci; quan Mopsel es remenava dins son aixopluc, després d’haver lladrat una o dues vegades; quan l’alta griva deixava sentir sa primera nota en els boscos sonors; quan, després, tot callava altra vegada per alguns segons, i les fulles es posaven a tremolar (sense que mai s’hagi sabut per què, i com si fos per saludar, elles també, el Pare de la llum i de la vida) i una mena de pal·lidesa s’expandia pel cel; aleshores Kobus es desvetllava: havia sentit aquelles coses abans d’obrir els ulls, i mirava.

Tot era encara ombrívol a son voltant; però a baix, dins el camí vorejat d’arbres, el mosso conreador marxava amb pas feixuc: entrava dins la sitja, i obria la finestreta de la pallissa del fenàs, damunt la quadra, per donar el farratge a les bèsties; les cadenes es bellugaven, els bous braolaven tot baixet, com adormissats, i els esclops anaven i venien.

Tot seguit Orchel davallava a la cuina. Fritz, tot escoltant la bona dona com encenia el foc i remenava les cassoles, apartava les cortines i veia les finestretes grises perfilant-se en negre damunt el pàl·lid horitzó.

De vegades, un núvol, lleuger com un manyoc de púrpura, indicava que el sol apareixeria entre les dues costes del davant al cap de deu minuts, d’un quart d’hora.

Però ja la masia era plena de renou: en el corral, el gall, les gallines, el ca, tot anava i venia, escatainava, lladrava. Dins la cuina, les cassoles dringaven, el foc espetegava, les portes s’obrien i es tancaven. Una llanterna passava per fora, sota el cobert. Hom sentia com trotaven al lluny els obrers, arribant del Bichelberg.

Després, de cop i volta, tot esdevenia blanc: era ell, el sol que a la fi acabava de mostrar-se. Allí estava, roig, fulgurant com l’or. Fritz, veient-lo pujar entre les dues carenes, pensava:

—Déu és gran!

I en veu més baixa, veient com els obrers cavaven i estiraven el carretó, deia:

—La cosa marxa!

Sentia també la petita Súzel com pujava i davallava per l’escala, trescant com una perdiu, i li posava les sabates enllustrades a la porta, i es manegava dolçament per no despertar-lo. Somreia dintre seu, sobretot quan el gos Mopsel es posava a lladrar a l’eixida i sentia que la petita li cridava, amb veu ofegada:

—Xsst! Xsst! Ah! El bergant! Arribarà a despertar el senyor Kobus!

—És admirable, pensava, com aquesta petita té esment de mi! Endevina tot el que pot dar-me gust. A força de menjar damfnoudels, ja en tenia prou: hauria volgut ous passats per aigua; i me n’ha fet sense que jo digués cap paraula. Després m’he cansat dels ous, i ha fet costelletes amb herbes fines… És una noia plena de seny: aquesta petita Súzel m’espalma!

I, pensant en aquestes coses, es vestia i davallava. La gent de la masia havien acabat llur àpat del matí: enganxaven l’arada i emprenien llur via.

L’estovalleta blanca era posada al cap de la taula; el vi i la garrafa d’aigua fresca, tota fulgurant de gotetes, eren allí damunt. Les finestres de la sala, que donaven a la vall, deixaven entrar a rauxades la forta flaire dels boscos.

En aquell moment Christel ja arribava, de vegades, de la costa, amb la brusa amarada de rou i les sabates carregades de terra groga.

—I bé, senyor Kobus —exclamava l’excel·lent home—: com anem, aquest mati?

—Oh! Molt bé, Christel. Cada dia hi visc més a plaer aquí. Hi estic a cor què vols cor què desitges: vostre petita Súzel no consent que em manqui res.

Quan Súzel era allí, s’enrojolava tot seguit i fugia a corre-cuita, i el vell anabaptista deia:

—L’alabeu massa aquesta noia, senyor Kobus: la fareu tornar orgullosa.

—Bah! Bah! Tanmateix cal encoratjar-la, què dimoni! És una mestresseta de casa com no en corren: farà l’alegria de la vostra vellesa, Christel.

—Déu ho vulgui, senyor Kobus, Déu ho vulgui, per la seva felicitat i la nostra!

Aleshores es desdejunaven plegats, i després anaven a veure els treballs, que marxaven molt bé i prenien un bell caient. Després d’això, el masover tornava als camps, i Fritz entrava de bell nou a la seva cambra, a fumar-hi una bona pipa, amb els dos colzes al marge de la finestra, sota el ràfec, mirant com els obrers treballaven i la gent del mas anava i venia, conduint el bestiar al riu i cavant el jardí. Orchel sembrava mongetes, i Súzel entrava a l’establa amb un cossi d’avet ben polit, per a munyir les vaques; cosa que feia cap allà a les set del matí i cap allà a les vuit del vespre, després de sopar.

Moltes vegades baixava, aleshores, per gaudir aquell espectacle; perquè havia acabat agafant afició al bestiar, i era un veritable gust per a ell de veure aquelles bones vaques, tranquil·les i pacífiques, que es giraven en acostar-s’hi la petita Súzel, alçant els morros blavencs o rosats, i posant-se a bruelar a chor per saludar-la.

—Hala, Schwarz!… hala, Horni!… gireu-vos… deixeu-me passar! —els cridava Súzel, empenyent-los amb la maneta rodanxona.

No li treien l’ull de sobre, de tant que l’estimaven; i quan asseguda damunt son tamboret de tres peus es posava a munyir, la gran Blanca o la petita Roesel es giraven sens treva per donar-li un cop de llengua, i això l’enutjava una cosa de no dir.

—Mai no en sortiré! Està vist! —exclamava.

I Fritz, mirant-s’ho per la finestreta, reia de tot cor.

De vegades, havent dinat, desfermava la barqueta i davallava fins al penyalar gris del bosc de bedolls. Tirava la xarxa damunt aquell fons sorrenc, però clares vegades rapissava alguna cosa; i tot remant per remuntar el corrent fins a la masia, pensava:

—Ah! Quina bona idea hem tingut de fer cavar un dipòsit. Amb un cop de xarxa tindré més peix que no n’arreplegaria al riu en una quinzena.

Així s’escolava el temps a la masia i Kobus s’estranyava d’enyorar tan poc el seu celler, la seva cuina, la seva Katel i la cervesa del Gran Cérvol, convertida en costum de quinze anys ençà.

—En totes aquestes coses, no hi penso gaire més —es deia de vegades, al vespre—, que si mai haguessin existit. Passaria gust de veure el vell rabí, Frederic Schoultz, el recaptador Hâan… és veritat; de bon grat faria, al vespre, una partida de youker amb ells; però me’n sé passar, i fins em sembla que em trobo millor, que tinc les cames més eixerides i més gana… Això ve de l’aire lliure. Quan retornaré allà baix faré cara de canonge, fresca, rosada, grassona: no se m’arribaran a veure els ulls, de tant que m’engreixo. Ah, ah, ah!

Un dia, havent tingut Súzel la idea de cercar a la vila un pit de vedell ben gras, de farcir-lo de cebetes trinxades i de rovells d’ou, i d’afegir a aquest dinar bunyols d’una mena especial empolsinats de canyella i de sucre, Fritz trobà la cosa de tan bon gust, que, havent sabut que Súzel tota sola havia preparat aquells requisits, no pogué menys de dir, després de l’apat, a l’anabaptista:

—Escolteu, Christel: teniu una filla d’un seny i una vivor extraordinària! ¿On diables pot haver après Súzel tantes de coses? Deu venir-li de natural.

—Sí, senyor Kobus —digué el vell masover: —li ve de natural. Els uns neixen tenint virtuts, i els altres no en tenen, dissortadament per a ells. Veieu? Mon gos Mopsel, per exemple, és molt bo per a lladrar quan hi ha gent; però, si algú volia fer-ne un gos de caça, ja no seria bo per a res. La nostra filla, senyor Kobus, ha nat per a portar una casa: sap embassar el cànem, filar, rentar, batre la mantega, pastar el formatge i cuinar tan bé com la meva dona. Mai no ha calgut dir-li: «—Súzel, això ha de fer-se aixís i aixàs»: hi ha vingut sol. I d’això en dic una vera mestressa de casa: d’aquí dos o tres anys, naturalment, perquè ara encara no és prou forta per a les tasques feixugues; però serà una vera mestressa de casa. Nostre Senyor n’hi ha fet do, i ella hi troba mil gustos. «Quan hom ha de traginar el gos a la cacera», deia el vell guàrdia Froelig, «mal va la cosa. Els veritables gossos de caça hi van sols; no cal dir-los això és un pardal, això és una guatlla o una perdiu i no s’aturen mai davant un terròs com si fos una llebre». Mopsel no hi veuria la diferència. Però, pel que fa a Súzel, goso dir que ha nat per a tot allò que té una relació amb la casa.

—És positiu —digué Fritz—. Però el do de la cuina, veieu? És una veritable benedicció. Hom pot embassar el cànem, filar, rentar, i tot el que voldreu només que amb braços i cames i bona voluntat; però destriar una salsa d’una altra, i saber-les aplicar quan cal, és una cosa que s’estila ben poc. Així és que jo m’estimo més aquests bunyols que tota la resta; i sostinc que, per a fer-los tan bons, es necessita mil vegades més talent que per filar i blanquejar cinquanta metres de tela.

—És possible, senyor Kobus: en aquest ram hi sou més capaç que jo.

—Sí, Christel; i estic tan content d’aquests bunyols, que voldria saber com s’ho ha manegat, per a fer-los.

—Oh! No cal sinó cridar-la —digué el vell masover— ella ens ho explicarà. Súzel, Súzel!

Súzel, justament, estava batent la mantega, a la cuina, duent el seu davantal blanc, amb pitera, aferrat al cos, fermat sobre la nuca i pujant des dels baixos de les faldilletes de llana blava fins a son bonic mentó rosat. Taquetes blanques, a centes, titllaven sos braços rodanxons i ses galtes i n’hi havia fins i tot en sos cabells: tant de delit posava en la seva tasca. Així, doncs, entrà tota animada, demanant:

—Què mana, pare?

I Fritz, veient-la gerda i somrient, amb els ullassos blaus ingènuament badats i la boqueta entreoberta que mostrava les boniques dents esclatants, no pogué menys de reflexionar que Súzel era apetitosa com un plat de maduixes amb natilla.

—Què mana, pare? —féu amb sa alegre veueta—. M’heu cridat?

—Sí: el senyor Kobus troba tan bons els bunyols que tu fas, que voldria saber-ne la recepta.

Súzel va enrojolar-se tota de plaer.

—Oh! El senyor Kobus vol riure’s de mi!

—No, Súzel! Aquests bunyols són deliciosos. ¿Com els has fet? Vejam.

—Oh! Senyor Kobus! No és cosa difícil. He posat… Però, si voleu, us ho escriuré: podríeu oblidar-ho.

—Com! Sap escriure, Christel?

—Porta tots els comptes de la masia de dos anys ençà —digué el vell anabaptista.

—Diable, diable! Ara veieu!… És una veritable mestressa de casa!… Aviat no gosaré tractar-la de tu!… Bé, doncs, Súzel: m’escriuràs la recepta.

Aleshores, Súzel, sortosa com una petita reina, tornà a entrar a la cuina, i Kobus encengué la pipa, tot esperant el cafè.

Els treballs del dipòsit acabaren l’endemà cap a les cinc. Tenia trenta metres de llargada per vint d’amplada; una sòlida paret el voltava. Però abans de posar les reixes, encarregades al Kligenthal, calia esperar que l’obra estigués ben seca.

Els obrers partiren, doncs, amb l’aixada i la pala a l’espatlla; i Fritz, aquell mateix vespre, a l’hora de sopar, declarà que l’endemà se’n tornaria a Huneburg. Aquest determini va entristir a tothom.

—Us n’aneu al moment més bonic de l’any —digué l’anabaptista—. D’aquí dos o tres dies les avellanes tindran llur cresta, els viburns i els lilàs llurs flors arraïmades, totes les ginesteres de la costa seran florides, i no hi haurà altra cosa que violetes a l’ombra dels closos.

—I Súzel que pensava —digué Orchel— servir-vos ravenets un d’aquests dies!

—Què voleu fer-hi! —respongué Fritz—. No demanaria altra cosa que romandre; però he de cobrar diners, he de fer rebuts; hi ha potser correspondència que m’espera. I després, d’aquí a una quinzena, tornaré per posar les reixes, i aleshores veuré tot això que em dieu.

—En fi, si us cal, no en parlem més —digué el masover—; però tanmateix és cosa enutjosa.

—Sens dubte, Christel: també em reca a mi.

La petita Súzel no digué res, però semblava tota trista; i aquell vespre, Kobus, tot fumant com tenia per costum, la pipa a la finestra, abans de colgar-se, no la va sentir cantar, amb sa bonica veu de curruca, mentre rentava plats. El cel, a la dreta, envers Huneburg, estava encès com una brasa, mentre que els turons de davant, a l’altre cap de l’horitzó, passaven de les tintes d’atzur al moradenc ombrívol, i acabaven per desaparèixer dins l’abisme.

El riu, al fons de la vall, estava ple de polseguera d’or: i els salzes amb les llargues fulles suspeses, els joncs amb llurs sagetes agudes, els vímets i els trèmols parpellejant sota l’oratge, es dibuixaven, com a trets negres dilatats, damunt aquell fons joguinós. Un ocell dels aiguamolls, algun bernat pescaire sens dubte, interrompia el silenci, de segon en segon, amb el seu crit estrany. Després tot callà, i Fritz va colgar-se.

L’endemà, a les vuit, s’havia desdejunat; i dret, amb el bastó a la mà davant la masia, al costat del vell anabaptista i Orchel, estava a punt de partir.

—Però on és, Súzel? —exclamà—. Aquest matí encara no l’he vista.

—Deu ser a l’estable o a l’eixida —digué la masovera.

—Bé, doncs, aneu a cercar-la: no puc deixar el Meisenthal sense dir-li adéu.

Orchel entrà a la casa, i al cap d’alguns instants Súzel aparegué, tota vermella.

—Eh, Súzel! Vina! —li cridà Kobus—. Cal que et regraciï. Estic molt content de tu: m’has tractat molt bé. I, per demostrar-te la meva satisfacció, té, aquí tens un goulden, i en faràs el que voldràs.

Però Súzel, en lloc de gaubar-se’n, del present, semblà tota confosa.

—Gràcies, senyor Kobus —va fer.

Fritz insistí, dient:

—Pren-ho, Súzel: t’ho has ben guanyat.

Ella, girant el cap, va posar-se a plorar.

—Què vol dir, això? —digué Christel—. Per què plores?

—No ho sé, pare —feia ella, entre sanglots.

I Kobus pensà, per la seva part:

—Aquesta petita és altívola: es pensa que la tracto com una serventa, i això li fa pena.

Per això tornant-se a posar el goulden a la butxaca, digué:

—Escolta, Súzel: jo mateix et compraré alguna cosa: valdrà més. Cal, però, que em donis la mà: sense això, em creuria que estàs enutjada contra mi.

Aleshores, Súzel, amb la cara gentil amagada dins el davantal, i el cap decantat endarrera, damunt l’espatlla, li estengué la mà; i, quan Fritz l’hagué estreta, tornà a l’eixida tot corrent.

—Les criatures tenen unes idees ben estranyes! —digué l’anabaptista—. Ara vegeu! Ha cregut que volíeu pagar-li les coses que ella feia de tot cor.

—Sí —digué Kobus—. Em sap força greu d’haver-li fet pena.

—Ah! —exclamà Orchel—; tanmateix és massa orgullosa! Aquesta petita ens donarà grans disgustos.

—Vaja, calmeu-vos, Orchel —digué Fritz, tot rient—. Val més ésser una mica massa altívol que no massa poc, creieu-me: sobretot quan es tracta de noies. I ara, a reveure!

Es posà en camí amb Christel, que l’acompanyà fins a la carena; es separaren vora les roques, i Kobus continuà tot sol, a bon pas, la caminada cap a Huneburg.