II

Un dia, cap a la fi del mes d’abril, Fritz Kobus s’aixecà molt d’hora per obrir ses finestres, que donaven a la plaça de les Acàcies, i després va tornar a colgar-se en son llit ben calent, amb la flassada al volt de les espatlles i l’edredón sobre les cames; i contemplava la llum vermella a través de ses parpelles, tot badallant amb una veritable satisfacció. Pensava en diferents coses, i, de tant en tant, mig obria els ulls per veure si estava ben despert.

A fora feia una d’aquestes diades clares de la fosa de neus: els núvols se’n van, el sostre del davant, i les finestretes mirallejants, i les puntes dels arbres, tot us sembla brillador; us creieu tornar a ésser més jove perquè una novel·la saba us corre pels membres, i torneu a veure coses que fa cinc mesos eren amagades: el test de flors de la veïna, el gat que torna a fer via per les barbacanes, els pardals avalotadors que tornen a començar llurs batusses.

Rauxetes de vent tebi alçaven els cortinatges de Fritz, i els deixaven caure de bell nou. Després, tot seguit, l’alè de la muntanya, refredat pels glaços que s’escolen lentament a l’ombra dels torrentars, omplia altra vegada la cambra. Hom sentia al lluny, en el carrer, les comares rient entre elles, percaçant a grans cops d’escombra la neu que es fonia al llarg dels reguerons; els gossos, que abordaven amb veu més clara; i les gallines, que escatainaven al corral.

En fi, era la primavera.

Kobus, a força de somniejar, havia acabat tornant a adormir-se, quan el so d’un violí, penetrant i dolç com la veu d’un amic que us fa sentir, després d’una llarga absència:

—Vet-me aquí! Só jo! —va arrabassar-lo del son i li va fer venir les llàgrimes als ulls. Amb prou feines respirava, per a oir millor.

Era el violí de l’hongarès Iòsef, que cantava, acompanyat d’una altre violí i un contrabaix; cantava dins la seva cambra, darrera els cortinatges blaus, i deia:

—Sóc jo, Kobus, sóc jo, ton vell amic! Torno al teu devora amb la primavera, amb el bell assolellament… Escolta, Kobus: les abelles fan bonior al volt de les flors primeres, les primeres fulles zumzegen, la primera alosa cantusseja en el cel blau, la primera guatlla tresca en terra… I jo torno per abraçar-te! Ara, Kobus, les misèries de l’hivern són oblidades. Ara, aniré corrent, de poblet en poblet, tot joiós, entre la pols dels camins o sota la pluja calenta dels xàfecs. Però no he volgut passar sense veure’t, Kobus: vinc a cantar-te el meu cant d’amor, mon primer salut a la primavera.

Tot això deia el violí de Iòsef, i encara moltes coses més, més pregones: coses d’aquelles que us recorden les velles memòries de la jovenesa, que són per a nosaltres… per a nosaltres sols. Així és que l’alegre Kobus en plorava, enternit.

A la fi, ben dolçament, separà els cortinatges de son llit mentre la música continuava, més greu i més commovedora; i veié els tres hongaresos al llindar de la cambra, i la vella Katel darrera, sota la porta. Veié a Iòsef, gran, secardí, groguenc, esparracat com sempre, amb el mentó estirat sobre el violí, ben tendrament, i l’arquet estremint-se damunt les cordes, amb amor; acalades les parpelles, i caient-li sos llargs cabells negres, llanosos i coberts per l’ample feltre atrotinat, damunt ses espatlles, com si fossin el velló d’un merino; i amb el nas aplanat damunt sos grossos llavis blaus arremangats.

Així el va veure, esmaperdut dins la seva música; i, vora d’ell, Koppel el geperut, negre com el corb, amb els llargs dits ossosos, de color de bronze, esbadocats, damunt les cordes del contrabaix, avançant el genoll apedaçat i amb la sabata feta a miques sobre el paviment; i, més lluny, el jove Andrés, amb sos ullassos negres, voltats de blanc, que s’alçaven al sostre amb un aire extàtic.

Fritz veia aquestes coses amb una emoció impossible de dir.

I ara cal que us digui per què Iòsef venia a fer-li música en la primavera, i per què això l’enternia.

Molt de temps abans, un vespre de Nadal, Kobus es trobava a la cerveseria del Gran Cérvol. A fora hi havia tres pams de neu. Dins la gran sala, plena de fumera grisa, al voltant del forn, els fumadors estaven drets: ara l’un, ara l’altre, és retiraven envers la taula per buidar el xop, i després tornaven per escalfar-se silenciosament.

Hom no pensava en res, quan un hongarès va entrar, nus els peus dins les sabates foradades. Tremolava, i es posà a tocar amb un aire melangiós. Fritz trobà la seva música molt bella: era com un raig de sol a través dels núvols grisos de l’hivern.

Però darrera l’hongarès, vora la porta, estava a l’ombra l’agent Foux amb sa testa de llop a l’aguait, dretes les orelles, el morret punxegut i els ulls brillants. Kobus comprengué que els papers de l’hongarès no estaven en regla, i que Foux l’esperava a la sortida per conduir-lo al quarteret.

Fou per això que, sentint-se indignat, avançà envers l’hongarès, li posà un thaler a la mà, i, fent-hi bracet, li digué:

—Et prenc per a aquesta nit de Nadal. Anem!

Eixiren, doncs, en mig de l’astorament universal, i més d’un va pensar:

—Aquest Kobus és foll! Anar-se’n de bracet amb un hongarès! És un gran original.

Foux els seguia a frec a frec de les parets. L’hongarès tenia por d’ésser detingut; però Fritz li digué:

—No tinguis por de res: no gosarà agafar-te.

El conduí a sa pròpia casa, on la taula era parada per a la festa de Jesus Infant, amb l’arbre de Nadal al mig, damunt l’estovalla blanca; i, a son ròdol, el pastell, els küchlen empolsinats de sucre blanc, i el kougelhof de panses, endegat segons l’orde convenient. Tres botelles d’un Bordeus antic s’escalfaven, embolicades amb tovallons, sobre el fornell de porcellana amb placa de marbre.

—Katel, vés a cercar un altre cobert —digué Kobus espolsant-se la neu dels peus—. Aquest vespre celebro la naixença del Salvador amb aquest brau bordegàs!… i, si algú ve a reclamar-lo… que vagi amb compte!

Havent obeït la criada, el pobre hongarès prengué son lloc, tot meravellat d’aquestes coses. Els vasos s’ompliren fins dalt, i Fritz exclamà:

—A la Naixença de Nostre Senyor Jesucrist, el Déu veritable de la gent de bon cor!

En el mateix instant, Foux entrava. Sa sorpresa fou gran en veure l’hongarès assegut a taula amb el senyor de la casa. En lloc de parlar alt, digué solament:

—Us desitjo una bona nit de Nadal, senyor Kobus.

—Molt bé. ¿Vols pendre un vas de vi amb nosaltres?

—Gràcies: no bec mai estant de servei. Però ¿coneixeu aquest home, senyor Kobus?

—El conec, i en responc.

—Té els papers en regla, doncs?

Fritz no pogué escoltar més: ses grosses galtes s’esblaimaven d’ira. S’aixecà, agafà rudement l’agent pel coll, i el llançà a fora, tot cridant:

—Això t’ensenyarà a entrar a casa d’una persona honrada la nit de Nadal!

Després tornà a asseure’s i, veient que l’hongarès tremolava:

—No tinguis por de res —li digué—: ets a casa de Fritz Kobus. Beu, menja en pau, si vols dar-me gust.

Li va fer beure vi de Bordeus; i, sabent que Foux seguia a aguait al carrer, a desgrat de la neu, digué a Katel que preparés un bon llit per a aquell home, per a passar la nit; que li donés, l’endemà, sabates i roba vella, i que no li deixés pendre comiat sense haver tingut esment de ficar-li encara un bon mos a la butxaca.

Foux s’esperà fins all darrer toc de la missa, i després va retirar-se; l’hongarès, que no era altre que Iòsef, va partir dret, i mai més no es parlà d’aquesta feta.

El mateix Kobus l’havia oblidada, quan, als primers dies de la primavera de l’any següent, trobant-se al llit un bell matí, sentí a la porta de sa cambra una dolça música: era la pobra alosa que ell havia salvat entre la neu i que venia a regraciar-lo al primer raig de sol.

D’aleshores endavant, cada any, Iòsef tornava a la mateixa època, tan aviat sol com amb un o dos de sos camarades; i Fritz el rebia com a un germà.

Kobus, doncs, tornà a veure, en aquell dia, son vell amic l’hongarès, així com acabava de contar-vos-ho; i quan callà el contrabaix roncador, i Iòsef, dant el darrer cop d’arquet aixecà els ulls, Fritz estengué braços darrera els cortinatges, tot cridant:

—Iòsef!

Aleshores l’hongarès vingué a abraçar-lo, amb una rialla que mostrava les seves dents blanques i dient:

—Ja ho veus! No t’oblido: la primera cançó de l’alosa és per a tu!

—Sí… tot i que ja és la desena anyada! —exclamà Kobus.

S’agafaren les mans i s’esguardaren, amb els ulls plens de llàgrimes.

I, com que els altres dos s’esperaven greument, Fritz esclatà en una riallada i digué:

—Iòsef, dóna’m els meus pantalons.

Havent obeït el bohemi ell tragué dos thalers de la butxaca.

—Això és per a vosaltres —digué a Koppel i a Andrés—. Podeu anar a dinar als Tres Colomins. Iòsef dinarà amb mi.

Després, saltant del llit, tot vestint-se, afegí:

—Has donat ja el tomb per les cerveseries, Iòsef?

—No, Kobus.

—Doncs, enllesteix-ho, perquè a migdia just la taula estarà parada. Ens darem altra vegada una bella gaubança. Ah, ah, ah! La primavera ha tornat: ara es tracta de començar-la bé. Katel! Katel!

—Me n’aniré de seguida, doncs —digué Iòsef.

—Sí, company; però no t’oblidis del migdia.

L’hongarès i sos dos camarades davallaren l’escala; i Fritz, esguardant la seva vella serventa, li digué, amb un somriure de satisfacció:

—Bé, Katel: veu’s aquí la primavera. Farem una festassa. Però espera’t una mica: comencem per invitar els amics.

I, decantant-se a la finestra, es posà a cridar:

—Ludwig! Ludwig!

Justament un vailet passava. Era Ludwig, el fill del teixidor Koffel, amb la crinera rossa esgavellada i els peus dintre l’aigua de neu. S’aturà, amb el nas en l’aire.

—Puja! —li cridà Kobus.

El vailet cuità a obeir i es parà al llindar, amb els ulls en terra, gratant-se el bescoll amb un aire empantanegat.

—Avant!… Escolta! Té: primer de tot aquí tens dos groschen.

Ludwig prengué els dos groschen i els enfonsà dins la butxaca de ses calces de tela, tot passant-se la mà sota el nas, com per a dir:

—Molt bé!

—Correràs cap a casa de Frederic Schoultz, al carrer del Plat d’Estany, i a casa del senyor recaptador Hâan, a l’hostal de la Cigonya: m’entens?

Ludwig inclinà bruscament la testa.

—Els diràs que Fritz Kobus els invita a dinar: al migdia en punt.

—Sí, senyor Kobus.

—Espera. Cal que vagis també a casa de David, el vell rabí, i que li diguis que l’espero, pels volts de la una, a pendre cafè. I ara cuita!

El brivall baixà l’escala de quatre en quatre esglaons. Kobus, de la finestra estant, el mirà alguns moments com pujava pel carrer fangós, saltant per damunt els rierols com un gat. La vella criada seguia esperant.

—Escolta, Katel —li digué Fritz girant-se—. Vés tot seguit al mercat. Triaràs el millor que trobis com a peix i caça. Si hi ha coses primerenques, les compraràs, a qualsevol preu: l’essencial és que tot sigui de primera! Jo m’encarrego de parar la taula i de pujar les botelles: així, doncs, no t’ocupis sinó de la teva cuina. Però espavila’t, perquè estic segur que el professor Speck i tots els altres gormands de la vila són ja a plaça a regatejar els millors requisits.